XV

Feia temps que el Ramon no sabia res dels seus amics Llorenç i Tomàs, que així que van arribar se’n van anar a una colònia agrícola, allà a l’est, prop de la badia de Samanà. Durant les primeres setmanes escrivien sovint, i tots dos es mostraven contents. El Llorenç, per la perspectiva de l’obra civilitzadora que els immigrants podien realitzar al país —cosa que feia pensar al Ramon que aquell era un altre bonifaci de la mena del Miquel—, i el Tomàs pel paisatge i pel clima, i tots dos per la llibertat que tenien en plena selva. A poc a poc, el to de les cartes anà canviant. El treball era dur i no donava pas els resultats esperats. Hi havia dificultats i fracassos que el Llorenç acabà confessant amb franquesa, després d’haver-los al·ludit d’antuvi vagament. El Tomàs deia que la vida a la colònia era avorrida i monòtona i se’n planyia i demanava sempre al Ramon que li enviés llibres i revistes. Un incident va trencar la monotonia de la vida del Tomàs i el xicot ja va trobar que al país no hi havia tanta llibertat com li havia semblat observar els primers dies. Una noia negra que havia trobat tres vegades pels camins, però amb qui mai no havia tingut cap contacte, pretenia haver estat seduïda per ell. «M’ha visitat un emissari del governador —escrivia el Tomàs en una carta al Ramon—, el qual sosté que m’he de casar amb la mossa. Et confesso que estic amoïnat, perquè l’actitud d’aquell tipus és francament intranquil·litzadora. És xocant que se’m faci aquest chantage en un país on el vuitanta per cent dels matrimonis no estan legalitzats i es desfan amb la mateixa facilitat amb què s’han fet; on els homes presumeixen de tenir trenta o quaranta fills de sis dones, que, sovint, es coneixen mútuament…».

Després van deixar d’escriure tots dos i el Ramon no sap com va quedar l’assumpte de la mossa ni l’obra civilitzadora del Llorenç.

De sobte, inesperadament, un dia el Ramon rep un avís de l’Hospital Internacional fent-li saber que el Llorenç hi ha hagut de ser dut a corre-cuita.

Passen unes setmanes.

El Llorenç, aguantat pel Ramon i una infermera, ha arribat fins a la porta del carrer. Allí s’atura un moment i guaita en l’aire, el cel blau, sense un núvol… La seva cara es contreu en una ganyota quan ell vol somriure.

—Fa bon dia. És aquell, el cotxe?

—Sí.

El grup camina unes passes més i arriba al taxi. La infermera s’acomiada del convalescent. Aquest, ja arrepapat al seient, guaita a través dels cristalls l’edifici de l’hospital.

—I el Tomàs?

—T’espera a casa.

—Està bé?

—Un xic decandit. I tu, com et trobes?

—Molt feble.

El cotxe es posa en marxa. La infermera, dreta a la vorera, saluda amb un gest de la mà. El Llorenç ha tirat el cap enrera, sobre el respatller, i no diu res. El Ramon el mira de reüll i tampoc no diu res. Quan el cotxe s’atura el Ramon fa:

—Ja hem arribat.

I baixa i ajuda a baixar el Llorenç. Aquest, mentre el seu amic paga el xofer, entra a la casa; allí, al costat de la porta, assegut en un balancí, està el Tomàs, sec i ullerós, la pell torrada pel sol; en veure el Llorenç s’aixeca i l’abraça silenciosament. El Ramon fa seure els dos amics i els guaita. ¡Quina diferència entre aquestes dues desferres i els dos minyons optimistes, sans, forts i il·lusionats que van arribar uns mesos enrera!

El Llorenç fa preguntes al Tomàs sobre els companys deixats a la colònia, sobre la gent del poble i sobre les terres. El Tomàs contesta i les preguntes i les respostes provoquen sovint comentaris sobre fets passats, i el Ramon s’assabenta de coses que els amics mai no li havien explicat per no confessar el seu fracàs com a colons. S’assabenta que el desboscar és una feina esgotadora; que mai no van arribar a desboscar sinó una petita part de la terra que els havien cedit; que van plantar vint barrils de patates i en van collir dotze; que una malura els va matar les tomaqueres; que les mongeteres no van arribar a sortir; que l’aviram se’ls moria; que un tractor enviat per una societat benèfica nord-americana per a ús dels colons havia desaparegut i més tard havia estat vist en una finca del secretari d’Agricultura; que devien uns centenars de dòlars a la pulpería del poble; que durant mesos s’havien nodrit gairebé només de yuca i de mangos.

Comença a fer-se fosc i no encenen els llums. El Ramon amb prou feines distingeix ja les figures magres dels seus amics, que seuen davant seu, i segueixen parlant; el Tomàs, nerviosament, de pressa, com té per costum; el Llorenç a poc a poc, en veu baixa i obligat a fer pauses freqüents per reposar. Ni l’un ni l’altre han dit res, després de quatre hores de conversa, sobre el que es proposen fer. Ni diran res, avui.

Així que acaba de sopar, el Tomàs surt de l’hotel i se’n va a passejar. A la Puerta de Colón s’atura per contemplar el gran mapa de l’illa que hi ha pintat sobre el mur, davant l’Alcázar, i hi busca els noms dels pobles on ha estat durant el temps passat a l’est i en dels seus viatges d’anar i tornar.

Passa per la porta i travessa els molls fins a arribar a la vora del riu. Mira a l’aigua els reflexos inquiets dels llums de Villa Duarte. Resta una estona tibat, immòbil, amb les mans a la cintura, el cap tirat enrera, aspirant àvidament l’aire fresc de la nit. Té una sensació de benestar físic i de pau espiritual que el fa feliç.

La brisa li duu les notes d’una música llunyana. Gira el cap i escolta, sense moure’s de lloc. Gairebé té la impressió material que ha quedat clavat al moll, i és la reacció contra aquesta impressió el que el fa marxar.

A cada passa que fa sent millor el soroll de diversos aparells de ràdio i de gramoles. Tracta de distingir, entre l’escàndol que fereix les seves oïdes, les notes d’un merengue. Travessa la plaça que, darrera la Duana, uneix els carrers de la ciutat amb els molls.

En un racó hi ha dues portes sobre les quals dos rengles de bombetes de colors, que s’encenen i s’apaguen contínuament, criden l’atenció dels transeünts. Una de les portes està tapada amb posts de fusta. Pintat en aquestes posts es llegeix el nom anglès de l’establiment. L’altra porta dóna entrada a una sala espaiosa, al fons de la qual hi ha un taulell; darrera aquest, un dependent mulat, sec i sense dents, espera els clients. A la dreta hi ha una porta per on es passa a l’interior de l’establiment d’on surten —ara sí que les distingeix bé— les notes d’un merengue.

El Tomàs entra i es troba en una sala llarga i estreta. La meitat pròxima a la porta és ocupada per les taules; la meitat del fons serveix per a ballar. A les taules hi ha diversos mariners estrangers acompanyats de mosses del país. Al fons, altres noies ballen amb xicots nadius. Arran de la darrera taula hi ha una gramola.

Cessa la música i el Tomàs espera que algú posi altra vegada l’aparell en mana, però veu que les parelles que ballaven seuen davant les taules que estaven lliures, es fiquen al bar o se’n van al carrer.

Una noia passa pel seu costat i li dóna un cop de colze.

—Ja s’ha acabat?

—No; així que algú posarà cinc cheles a la màquina tornarem a ballar.

La noia riu i les seves dents blanques destaquen per contrast amb la seva pell fosca. El Tomàs la guaita detingudament. És un xic més baixa que ell; prima, però ben formada. Li agrada. Ella espera, somrient, que ell acabi d’examinar-la.

—Tens cinc cheles per a la màquina?

El Tomàs dóna la moneda i la gramola toca una conga.

Els que abans havien sortit tornen apressadament i es posen a ballar. Alguns dels que són a les taules s’aixequen amb mandra i ballen, també. En ballar, el Tomàs sent el cos vibrant de la noia incrustat al seu. Ella tira el cap enrera i frega voluptuosament el seu mentó contra la galta del minyó. Tanca els ulls i somriu plàcidament.

—Em fa pessigolles. M’agrada.

El Tomàs recorda que fa tres dies que no s’ha afaitat.

Quan acaba el ball seuen i un cambrer esparracat se’ls acosta.

—Porteu-nos rom.

Ja no tornen a ballar i al cap de mitja hora, el Tomàs ha begut una dotzena de copes de rom i està embriac. Per un moment pensa que està llençant ximplement els diners que el Ramon li ha donat aquella tarda perquè pugui pagar l’hotel on s’ha instal·lat amb el Llorenç; però la mulata li amanyaga la cara i el distreu.

—M’agrades.

Ell passa el seu braç dret per l’espatlla de la noia i l’estreny contra seu. Té la mirada tèrbola i els ulls mig aclucats.

—Vols ser la meva dona? —barboteja.

—Sí. M’agradaria tenir un marit blanc.

—Bé. No cal parlar-ne més. Ets la meva dona. Com et dius?

—Mercedes.

El Tomàs crida el cambrer i demana una altra botella de rom.

—Hem de celebrar-ho.

La Mercedes protesta:

—Ja has begut prou.

La sortida del sol els sorprèn asseguts en una roca, a la vora del mar. El Tomàs, capcot, contempla les ones lleugeres que vénen a morir suaument contra les roques. Ella fa estona que té la mirada fixa a l’horitzó. A mesura que es fa clar es convenç més i més que aquell punt negre que es veu allà lluny és un vaixell que s’acosto.

—Guaito, tu: un vaixell.

—Sí.

El Tomàs s’aixeca. Amb prou feines s’aguanta dret, perquè encara està embriac.

—Vaig a banyar-me.

La Mercedes xiscla i se li arrapa a les cames.

—No.

Ell la mira, sorprès, i la veu esverada i tremolosa.

—Què passa?

—Hi ha taurons.

El Tomàs somriu i es treu el gec. Després es descorda la camisa. La Mercedes s’aixeca i es llança sobre seu per impedir-li que segueixi despullant-se.

—No et banyis!

Explica, amb la veu trencada per l’esglai i el plor, els casos de diversos homes que s’han volgut banyar en aquella costa i que han desaparegut devorats pels taurons. Ell riu i recorda les històries de fantasmes i de monstres que surten als vianants, sentides contar a l’est.

Dóna una empenta a la Mercedes per alliberar-se’n i la noia cau i es fa mal en una cama. Ell acaba de despullar-se i es llança a l’aigua.

La Mercedes agafa la seva roba i n’escorcolla les butxaques. Només hi troba unes monedes. Les compta: un dòlar i deu centavos.

El Tomàs s’ha allunyat de les roques i neda vigorosament mar endins. La Mercedes s’embutxaca els diners, s’aixeca, el guaita nedar una estona i després es tomba i se’n va, coixejant, cap a casa.