VII
EL VOL DEL FALCÓ

En Ged es despertà, i durant molta estona romangué ajagut, conscient només que era agradable despertar-se, perquè havia pensat que no es despertaria mai més; i era meravellós tornar a veure la llum, la llum vasta i senzilla del dia que l’envoltava. Sentia com si estigués surant sobre aquella llum, o navegant a la deriva en un vaixell sobre aigües molt tranquil·les. A la fi va esbrinar que jeia en un llit, però aquell llit no s’assemblava a cap dels llits on havia jagut fins aleshores. Era voltat per un marc amb quatre potes esculpides per suport, i els matalassos eren grans sacs de seda i de plomes. Per això havia pensat que surava. I damunt el llit penjava un dosser de roba vermella, que el protegia dels corrents d’aire. A dos costats la cortina era lligada enrere, i en Ged veié una cambra amb murs de pedra i terra de pedra. A través de tres finestres altes podia veure l’ermot, que s’estenia buit i marró, amb clapes de neu aquí i allà, sota la llum pàl·lida del sol de l’hivern. La cambra devia estar molt per sobre del nivell del sòl, perquè dominava una gran extensió de terreny.

Un cobrellit de setí farcit de ploma caigué en una banda quan en Ged va seure al llit, i es va veure vestit amb una túnica de seda i roba d’argent com les que porten els senyors. En una cadira vora el llit, hi havia un parell de botes fetes de cuiro tou i una capa folrada amb pell de pellawi. En Ged romangué una estona assegut, tranquil i un xic atordit, com un que ha estat encantat, i aleshores es posà dempeus tot cercant la vara. Però la vara no hi era.

La seva mà dreta, malgrat haver estat guarida i embenada, era cremada a la palma i als dits. I li feia mal, com li feia mal tot el cos.

Restà dempeus sense moure’s una estona, encara atordit. I aleshores xiuxiuejà, en veu baixa i sense esperança:

—Hoeg…, Hoeg…

Perquè la petita criatura, ferotge i lleial, també havia desaparegut, aquella petita ànima silenciosa que en una ocasió l’havia fet tornar del reialme de la mort. Era amb ell la nit passada, mentre corria? Havia estat la nit passada, o feia moltes nits d’allò? No ho sabia. En la seva ment tot era confús i fosc, el gebbeth, la vara cremant, la correguda, el xiuxiueig, el reixat. No recordava res amb claredat. Ni tan sols ara pensava amb claredat. Va xiuxiuejar el nom de la petita criatura una vegada més, però sense cap esperança de rebre una resposta, i els ulls se li ompliren de llàgrimes.

Una petita campaneta sonà en algun lloc, molt lluny. Una altra campaneta sonà, delicadament i musical, just a fora de l’habitació. Una porta s’obrí darrere seu, i una dona travessà la cambra.

—Benvingut, Esparver —digué, somrient.

Era jove i alta, i anava vestida de blanc i d’argent, amb una diadema de plata que li coronava el cabell, que queia, estirat, com una cascada d’aigua negra.

En Ged féu una reverència, rígid.

—Em penso que no em recordes.

—Recordar-vos, senyora?

Només una vegada havia vist una dona tan bella i tan ben vestida com aquesta: aquella senyora d’O que havia anat amb el seu Senyor a la festa del Retorn del Sol, a Roke. La senyora d’O li havia semblat com la flama d’una espelma, delicada i brillant, però aquesta dona era com la lluna nova i blanca.

—Ja m’ho pensava que no te’n recordaries —digué la dona, somrient encara—. Però, encara que tinguis poca memòria, ets benvingut aquí com un bell amic.

—Quin lloc és aquest? —preguntà en Ged, encara una mica encarcarat i feixuc de llengua. Li costava molt parlar amb ella i també li costava no mirar-la. La roba de príncep que portava li era estranya, les lloses que trepitjava tampoc no les trobava familiars, i fins i tot l’aire que respirava li era aliè; no era ell mateix, no era el Ged que sempre havia estat.

—Aquest domini s’anomena la cort del Tèrrenon. El meu senyor, que s’anomena Benderesk, és rei d’aquesta terra que va del límit de l’erm de Keksemt a les muntanyes d’Òs, i és guardià de la pedra preciosa anomenada Tèrrenon. Pel que fa a mi, aquí, a Ósskil em diuen Sérret, que vol dir argent en el seu idioma. I a tu, això sí que ho sé, de vegades et diuen Esparver, i et van fer fetiller a l’illa dels Savis.

En Ged es mirà la mà cremada, i digué:

—No sé què sóc. En d’altres temps tenia poder. Però em penso que l’he perdut.

—No! No l’has pas perdut, i si l’havies perdut ara el tornes a tenir, deu vegades més fort. Aquí ets fora de perill d’allò que et va fer arribar fins aquí, amic meu. Aquesta torre és envoltada de grans i forts murs, i no tots són fets de pedra. Aquí podràs descansar, podràs tornar a guanyar la teva força. Aquí trobaràs també una altra mena de força, i una vara que no cremarà per esdevenir cendra a la teva mà. Un mal camí pot dur a una bona fi, després de tot. Ara vine amb mi, deixa que et mostri el nostre domini.

La dona parlava tan suaument que en Ged gairebé no sentia el que deia, i era empès únicament per la promesa que es podia esbrinar en la seva veu. La va seguir.

La cambra on havia dormit era ben amunt, dins la torre que s’aixecava com una dent esmolada per damunt el cim del turó. Va seguir Sérret per unes escales de cargol, de marbre, i a través de cambres i passadissos luxosos, per davant de finestres altes que donaven al nord, a l’oest, al sud i a l’est des de les quals es dominaven els turons marrons i baixos que s’estenien, sense cases i sense arbres i sense canvis, fins la línia de l’horitzó on començava el pàl·lid cel de l’hivern. Només al nord, molt lluny, es retallaven els petits cims alts, coronats de blanc, i cap al sud hom podia endevinar la brillantor del mar.

Les portes eren obertes per servents que s’apartaven perquè passessin en Ged i la dama; tots eren osskilers, pàl·lids i severs. Ella era de pell blanca, però a diferència d’ells, parlava molt bé la llengua hàrdica, fins i tot, va pensar en Ged, amb accent de Gont. Més tard, aquell mateix dia, Sérret portà en Ged en presència del seu marit, Benderesk, senyor del Tèrrenon. Tres vegades més gran i més vell que ella, blanc com la neu i d’allò més prim, amb ulls de mirada tèrbola, el senyor Benderesk saludà en Ged molt fredament, encara que amb molta cortesia, i l’invità que s’hi quedés tot el temps que volgués. Després d’això no va dir gaire més. No li preguntà res dels seus viatges, ni de l’enemic que l’havia perseguit fins allà; i la senyora Sérret tampoc no li havia preguntat res tocant a això.

Però si tot allò era estrany, ho era, només, com a part de l’estranyesa d’aquell lloc i de la seva presència allí. La ment d’en Ged no semblava del tot clara. No podia veure les coses amb claredat. Havia arribat a aquella fortalesa per atzar, encara que tot atzar fos destí; o potser hi havia arribat empès pel destí, tot i que el destí s’havia esdevingut per pur atzar. En Ged s’havia posat en camí en direcció nord: un desconegut, a Òrrimy, li havia dit que cerqués ajut en aquest indret; un vaixell osskiler l’esperava al port; en Skiorh l’havia guiat. Quina part de tot allò era obra de l’ombra que el perseguia? O potser no hi tenia res a veure: potser ell i la cosa que el perseguia havien estat menats fins allí per un altre poder, en Ged seguint aquell esquer i l’ombra seguint-lo a ell, i apoderant-se d’en Skiorh per emprar-lo com a arma, quan arribà el moment? Devia ser això, perquè era ben cert que l’ombra, com havia dit la senyora Sérret, no podia entrar dins la cort del Tèrrenon. No havia sentit cap senyal o amenaça de la seva presència amagada des que s’havia despertat a la cambra de la torre. Però, aleshores, què l’havia menat fins allí? Perquè aquell no era pas un lloc al qual hom arribés per atzar, fins i tot amb el seny adormit començava a adornar-se’n. No hi havia d’altres desconeguts que arribessin a aquelles portes. La torre es dreçava, orgullosa i llunyana de tot, d’esquena al camí de Neshum, que era la ciutat més propera. No hi havia cap home que s’acostés a la fortalesa, ni cap home que en sortís. Les finestres d’aquell indret donaven a la desolació.

Aquest era el món que en Ged contemplava des de les finestres, dia rere dia, tancat i sol a la cambra de la torre, abatut i trist, i fred. Sempre hi feia fred, a la torre, malgrat tots els tapissos i les catifes i les robes folrades de pell i les grans llars de foc fetes de marbre. Era un fred que es ficava als ossos, al moll dels ossos, i que no marxava de cap manera. I al cor d’en Ged també s’havia dipositat una vergonya freda que no hi havia manera de fer sortir, perquè sempre pensava en el moment en què s’havia enfrontat al seu enemic, i en com havia estat derrotat i havia arrencat a córrer. En la seva ment, en Ged podia veure tots els mestres de Roke reunits, amb en Gènsher, l’Arquemag, tot seriós al centre, i amb ells en Nemmerle, i l’Ogió, i fins i tot la bruixa que li havia ensenyat el seu primer encanteri: tots el miraven, i en Ged sabia que havia defraudat la confiança que havien dipositat en ell. I ell implorava, suplicant: «Si no hagués fugit, l’ombra m’hauria posseït: ja tenia tota la força d’en Skiorh; i part de la meva, i no podia vèncer-la; coneixia el meu nom, jo havia de fugir. Un gebbeth-fetiller hagués estat un poder terrible emprat pel mal i per la foscor. Havia de fugir!». Però cap dels qui escoltaven en la seva ment no li volia respondre. I en Ged contemplava com queia la neu, molt fina, interminable, sobre les terres buides que hi havia sota la finestra, i sentia com aquell fred monòton creixia dins seu, fins que li semblà que no tenia cap mena de sentiment ni sensació, només una mena de cansament.

I així restà durant molts dies, sol amb la seva desgràcia. I quan sortí de la seva cambra, estava silent i rígid. La bellesa de la senyora de la Fortalesa confonia la seva ment, i aquella cort tan rica, ostentosa i ordenada, feia que se sentís com un cabrer nat i de per vida.

El deixaven sol quan volia estar sol, i quan no podia suportar pensar el que pensava i guaitar per més temps com queia la neu, sovint la senyora Sérret anava a trobar-lo en una de les sales circulars, plenes de tapissos i il·luminades pel foc d’una llar que hi havia més avall, en la torre, i allà enraonaven. Però no hi havia alegria en la senyora de la Fortalesa, no reia mai, encara que sovint somreia; i amb un sol d’aquells somriures feia que en Ged se sentís millor. Amb ella començava a oblidar el seu encarcarament i la seva vergonya. Molt aviat van començar a veure’s cada dia per parlar, xerrades llargues i tranquil·les, una mica apartats de les donzelles que sempre acompanyaven la senyora Sérret, vora la llar de foc o vora la finestra de les cambres altes de la torre.

El vell senyor es mantenia quasi sempre tancat a les seves cambres, i en sortia als matins per passejar amunt i avall pels patis interiors, coberts de neu, de la fortalesa, com un vell fetiller que ha estat ordint encanteris al llarg de tota la nit. Quan es reunia amb en Ged i la senyora Sérret a l’hora de sopar, seia silent, mirant la seva jove muller de tant en tant amb una mirada dura i possessiva. Aleshores en Ged sentia pena per ella. Sérret era com un cérvol blanc tancat en una gàbia, com un ocell blanc d’ales retallades, com un anell d’argent al dit d’un home vell. Era una de les joies del tresor de Benderesk. I quan el senyor de la Fortalesa els deixava, en Ged restava amb ella, per provar d’alegrar la seva solitud com ella havia alegrat la d’ell.

—Quina joia és la que dóna el nom a la vostra fortalesa? —li preguntà en Ged mentre xerraven asseguts davant els plats d’or buits i les coses d’or sobre la taula immensa del menjador cavernós il·luminat per les espelmes.

—No n’has sentit a parlar? És famosa.

—No. Només sé que els tresors dels senyors d’Òsskil són famosos.

—Ah, però aquesta joia és la més resplendent de les gemmes. Vine, no t’agradaria veure-la?

La dama somrigué, amb un xic de mauleria i d’atreviment, com si tingués una mica de por del que estava fent, i menà el jove fetiller fora del menjador, a través de passadissos estrets, fins a la base de la torre, i per unes escales sota terra fins a una porta tancada amb clau que ell no havia vist mai. La senyora Sérret obrí la porta amb una clau de plata, mirant en Ged amb aquell mateix somrís amb què l’havia mirat abans, com si el desafiés a seguir-la. Rere la porta hi havia un corredor curt i una segona porta, que obrí amb una clau d’or, i rere aquesta n’hi havia una tercera, que obrí amb una de les Grans Paraules d’obriment. Després d’aquesta última porta, l’espelma que portava il·luminà una petita cambra semblant a una cel·la de presó: el terra, les parets i el sostre eren fets de pedra grollera, i no hi havia cap moble, res; la cambra era buida.

—La veus? —preguntà la senyora Sérret.

En Ged mirà al voltant de la cambra, i el seu ull de fetiller es fixà en una pedra de les que formaven el terra. Era tosca i fosca com les altres, una llamborda feixuga i sense forma; però en Ged en sentí el poder, com si li parlés en veu alta. I l’alè se li aturà a la gola, i durant un instant se sentí malalt. Aquella era la pedra angular de la torre. Aquell era el lloc central, i era fred, terriblement fred; res no podria escalfar mai aquella petita cambra. Aquella era una cosa molt i molt antiga: un esperit antic i terrible era empresonat dins aquell bloc de pedra. No respongué ni sí ni no a la senyora Sérret, sinó que restà quiet fins que, de sobte, tot mirant-lo amb curiositat, amb una mirada fugissera, ella assenyalà la pedra.

—Això és el Tèrrenon. T’estranya que guardem una joia tan preada tancada dins la més profunda i secreta de les nostres cambres?

En Ged continuà sense respondre, encara mut i pensatiu, en guàrdia. Semblava que la senyora de la Fortalesa volgués posar-lo a prova; però en Ged pensà que ella no sabia res de la natura de la pedra, i que per això en parlava tan a la lleugera. No la coneixia prou com per tenir por del seu gran poder.

—Parleu-me dels seus grans poders —digué finalment.

—Fou feta abans que en Segoy aixequés les illes del món fora del mar Obert. Fou feta quan es féu el món, i perdurarà fins a la fi del món. El temps no és res, per a ella. Si li poses la mà al damunt i li preguntes quelcom, et respondrà, segons el poder que tinguis dintre teu. Té una veu, si saps com escoltar-la. Et parlarà de les coses que van ésser, i que són, i que seran. Va parlar de la teva arribada, molt abans que vinguessis a aquestes terres. Vols fer-li una pregunta, ara?

—No.

—Et respondrà.

—No tinc res a preguntar-li.

—Potser et dirà —digué la senyora Sérret amb la seva veu dolça— la manera de vèncer el teu enemic.

En Ged restà mut.

—Et fa por, la pedra? —preguntà ella, incrèdula; i en Ged contestà:

—Sí.

En el terrible silenci, i en la gran fredor de la cambra envoltada per murs i murs d’encanteris i pedra, en la llum de l’única espelma que ella portava, la senyora Sérret el tornà a mirar amb ulls llambrejants:

—Esparver —digué—, tu no tens por.

—Però no vull parlar amb aquest esperit —replicà en Ged, i tot mirant la senyora Sérret, li parlà greument, amb audàcia—. Senyora, aquest esperit és empresonat en una pedra, i la pedra és tancada amb un encanteri de lligam i un encanteri de ceguesa i un sortilegi de tanca i guàrdia i murs de fortalesa en una terra buida, no perquè sigui preciós, sinó perquè pot obrar un gran mal. No sé què us en van dir quan vau arribar aquí. Però vós que sou jove i de bon cor no hauríeu de tocar més aquesta cosa, ni tan sols mirar-la. No us procurarà cap bé.

—L’he tocada. He parlat amb ella i l’he sentida parlar. No em fa cap mal.

La senyora Sérret féu mitja volta i tots dos van sortir, travessaren portes i passadissos fins que van arribar a la llum de les torxes enceses a les amples escales de la torre, i ella apagà l’espelma que portava. Es van acomiadar amb poques paraules.

Aquella nit en Ged dormí poc. No era el pensament de l’ombra allò que el mantenia despert; més aviat, aquell pensament gairebé havia desaparegut de la seva ment, empès per la imatge, que sempre retornava, de la Pedra sobre la qual s’havia fundat aquella torre, i per la visió de la cara resplendent i en ombres de la senyora Sérret que el mirava sota la llum de l’espelma. Una vegada i una altra sentia els ulls d’ella sobre ell, i volia esbrinar si la mirada d’aquells ulls quan havia refusat de tocar la pedra havia estat de desdeny o de dolor. Quan a la fi va jeure per dormir, els llençols de seda del llit eren freds com el gel, i es despertà contínuament en la foscor, pensant en la Pedra i en els ulls de la senyora Sérret.

L’endemà la va trobar al gran rebedor de marbre gris, il·luminat ara pel sol de l’oest. Ella sovint hi passava les tardes, jugant o teixint al teler amb les seves minyones. En Ged li digué:

—Senyora Sérret, he estat descortès. Us demano perdó.

—No —digué ella, pensativa—. No… —Va fer sortir de la cambra les minyones que li feien companyia, i quan restaren sols es girà cap a en Ged—. Hoste i amic meu —digué—, ets molt clarivident, però potser no veus tot el que hi ha per veure. A Gont, a Roke, ensenyen alta fetilleria. Però no ensenyen tota la fetilleria. Això és Òsskil, la terra dels corbs: no és terra hàrdica; els mags no hi tenen poder ni tampoc la coneixen gaire. Aquí s’esdevenen coses que els mestres del saber del sud no poden preveure, i aquí existeixen coses que no tenen nom a la llista dels qui donen els noms. Les persones tenen por d’allò que no coneixen. Però tu no has de témer res aquí, a la cort del Tèrrenon. Un home més feble certament en tindria, de por, però tu no. Tu has nascut amb poder per controlar allò que és dins la cambra segellada. Això ho sé. I és per això que ara ets aquí.

—No ho entenc.

—No ho entens perquè el meu senyor Benderesk no ha estat del tot franc amb tu. Jo seré franca. Vine, seu aquí, a la meva vora.

En Ged segué prop d’ella, a l’ampit encoixinat de la finestra. La llum del sol, que ara empal·lidia, travessava el vidre en línia recta, il·luminant-los amb una brillantor que no escalfava gens; i a les terres de més enllà de la finestra, que ja començaven a omplir-se d’ombra, la neu de la nit passada encara no s’havia fos, com un mantell somort i blanquinós.

Llavors la senyora Sérret parlà molt suaument.

—En Benderesk és el senyor i hereu del Tèrrenon, però no pot emprar la cosa, no pot fer que serveixi totalment la seva voluntat. I jo tampoc, ni sola ni amb ell. Cap dels dos no tenim ni el poder ni l’art. Tu tens totes dues coses.

—Com ho sabeu?

—M’ho ha dit la mateixa Pedra! Ja et vaig dir que ens va parlar de la teva arribada. Coneix el seu amo. Esperava que vinguessis. T’esperava fins i tot abans que nasquessis, esperava aquell que la pogués dominar. Perquè aquell que pugui aconseguir que el Tèrrenon respongui a allò que se li pregunta, i que faci allò que se li demana, és que té poder sobre el seu propi destí: força per vèncer qualsevol enemic, mortal o de l’altre món: visió, saviesa, riquesa, domini, i una màgia a la seva disposició que humiliaria el mateix Arquemag! Per poc o molt que vulguis agafar, tant se val, només et cal demanar-ho.

I altra vegada aixecà els seus estranys ulls brillants cap en Ged, i la seva mirada el travessà amb tanta força que el féu estremir com si tingués fred. Però al rostre de la Dama hi havia por, com si estigués cercant ajut d’en Ged però fos massa orgullosa com per demanar-l’hi. En Ged estava desconcertat. Ella havia posat la mà sobre la del noi mentre parlava; una mà suau, lleugera i clara que contrastava amb la d’en Ged, fosca i forta. Ell digué, suplicant:

—Sérret! No tinc aquest poder que m’atribuïu, el que vaig tenir altre temps, el vaig fer malbé. No us puc ajudar, no puc fer res per vós. Però sé això: les Antigues Potestats de la Terra no existeixen per servir els homes. Mai no van ser dipositades a les nostres mans, i a les nostres mans només obren el mal. A mals mitjans, mala fi. Jo no vaig ésser atret fins aquest lloc, sinó que hi vaig ser empès, i la força que m’hi va empènyer treballa per destruir-me. No puc ajudar-vos.

—Aquell que renuncia al seu poder de vegades és recompensat amb un poder molt més gran —digué ella, somrient, com si la por i els escrúpols d’en Ged no fossin més que coses de nen—. Potser sé més que tu respecte a allò que et va portar fins aquí. No va parlar amb tu un home al carrers d’Òrrimy? Era un missatger, un servent del Tèrrenon. Ell mateix va ser fetiller una vegada, però va deixar la vara per servir un poder més gran que el de qualsevol mag. I tu has vingut a Òsskil, i als erms vas provar de lluitar contra una ombra amb la teva vara de fusta; i ens va costar molt poder-te salvar, perquè allò que et segueix és més astut del que havíem pensat, i ja ha pres molta força de tu… Només l’ombra pot lluitar contra l’ombra. Només la foscor pot vèncer la foscor. Escolta, Esparver! Què et cal, aleshores, per vèncer aquella ombra que t’espera enllà d’aquests murs?

—Em cal allò que no puc saber. El seu nom.

—El Tèrrenon, que coneix tots els naixements i les morts i els éssers abans i després de la mort, els no-nascuts i els no-morts, el món de la llum i el de la foscor, et dirà aquest nom.

—I el preu?

—No hi ha cap preu. Ja t’he dit que t’obeirà, que et servirà com un esclau.

Afectat i turmentat, en Ged no respongué. Ara, la senyora Sérret, tot mirant-li la cara, li agafà la mà en les seves. El sol havia caigut dins les boires que amagaven l’horitzó, i també l’aire havia esdevingut sufocant, però la cara de la dona esdevingué resplendent de lloança i de triomf mentre el guaitava i veia com la seva voluntat dubtava dintre d’ell. Suaument, xiuxiuejà:

—Seràs el més gran de tots els homes, un rei entre els homes. Tu regnaràs, i jo regnaré amb tu…

I, de sobte, en Ged es posà dempeus, i un pas endavant el portà on pogué veure, justament darrere la corba del mur de la gran cambra, vora la porta, el senyor del Tèrrenon que els escoltava amb un petit somriure.

Els ulls d’en Ged s’aclariren, i també la seva ment. Mirà la senyora Sérret.

—És la llum que venç la foscor —digué, amb dificultat—, la llum.

I mentre parlava pogué veure, tan clarament com si les seves paraules fossin la llum que l’il·luminava, com l’havien atret fins allí, enganyat, i com havien emprat la seva por per jugar amb ell, i com, un cop el tinguessin, l’haurien retingut presoner. Perquè l’havien salvat de l’ombra, era cert, perquè no volien que l’ombra el posseís fins que hagués esdevingut esclau de la Pedra. Un cop la seva voluntat hagués estat capturada pel poder de la Pedra, aleshores deixarien que l’ombra traspassés aquells murs; perquè un gebbeth era un esclau millor que un home. Si hagués tocat la Pedra només una sola vegada, o si hi hagués parlat, ja no hauria tingut salvació. Malgrat això, de la mateixa manera que l’ombra mai no havia arribat a córrer com ell corria, i no havia pogut agafar-lo, tampoc la Pedra no havia aconseguit dominar-lo… no del tot. Havia estat a punt de cedir, però no del tot. No hi havia consentit. És molt difícil que el mal pugui posseir una ànima que no s’hi presta.

En Ged restà enmig dels dos que havien consentit, que s’havien deixat vèncer, i mirava de l’un a l’altra mentre en Benderesk, ara, s’acostava.

—T’ho vaig dir —digué durament el senyor del Tèrrenon a la seva muller—, que et fugiria de les mans, Sérret. Els teus fetillers de Gont estan bojos, però són llestos. I tu també estàs boja, dona de Gont, si pensaves que ens podries enganyar a tots dos, i regnar sobre nosaltres gràcies a la teva bellesa, emprant el Tèrrenon per als teus propis fins. Però jo sóc el senyor de la Pedra, jo, i això és el que faig a la dona deslleial: Ekavroe ai oelwantar…

Era un encanteri de transformació, i les llargues mans d’en Benderesk s’havien aixecat per cobrir la forma de la dona tremolosa en alguna cosa horrible, un marrà o un gos o una bruixa vella i bavosa. En Ged féu un pas endavant i donà un cop a la mà del senyor amb la seva mà tot dient, mentre ho feia, una sola i curta paraula. I malgrat que no portava vara, i que era en terra aliena i maligna, al domini d’un poder fosc, la seva voluntat s’imposà. En Benderesk romangué quiet, amb els ulls boirosos mirant, orbs i plens d’odi, la senyora Sérret.

—Vine —li digué aquesta amb veu tremolosa—, Esparver, vine, de pressa, abans que pugui cridar els servents de la Pedra…

I, com un ressò, un xiuxiueig travessà la torre per entre les pedres dels murs i del terra, un murmuri sec i tremolós, com si la terra mateixa anés a parlar.

Agafant la mà d’en Ged, la senyora Sérret corregué amb ell pels passadissos i les sales, i avall per les llargues escales de cargol. Van sortir al pati on encara brillava, damunt la neu fonyada i bruta, la darrera llum argentina del dia. Tres servents del castell els barraren el pas, seriosos i interrogants, com si sospitessin alguna conspiració d’aquells dos contra el seu senyor.

—Es fa fosc, senyora —digué un, i l’altre:

—Ara no podeu muntar i sortir.

—Fora del meu camí, immundícies! —cridà la senyora Sérret, i digué quelcom en la sibilant llengua osskilera. Els homes se n’apartaren i caigueren a terra, contorçant-se, i un d’ells cridà en veu alta:

—Hem de sortir pel portal, no hi ha altra sortida. El pots veure? El pots trobar, Esparver?

Ella li estirava el braç, però ell encara vacil·lava:

—Quin encanteri els heu fet?

—Els he posat plom calent al moll dels ossos, aviat moriran. De pressa, ja t’he dit que deixarà anar els servents de la Pedra, i jo no puc trobar el portal, és fet amb un gran encanteri. De pressa!

En Ged no comprenia el que ella volia dir, perquè ell, el portal encantat, el veia tan clarament com l’arc de pedra del pati sota el qual es trobava aquell. En Ged guià la senyora Sérret per sota l’arc, per damunt la neu verge del pati, i aleshores, pronunciant un mot d’obertura, la va menar de la mà enllà del portal del mur d’encanteris.

La senyora Sérret canvià en traspassar aquella porta, un cop deixaren enrere el crepuscle argentí de la cort del Tèrrenon. No era menys bella a la trista llum dels erms, però la seva bellesa s’havia impregnat de quelcom ferotge, de bruixeria; i en Ged la va reconèixer per fi: era la filla del senyor de Re Albi i d’una bruixa d’Òsskil, la que l’havia burlat als prats verds per damunt la casa de l’Ogió, feia molt de temps, i la que li havia fet llegir aquell encanteri que havia servit per desfermar l’ombra. Però en Ged no va perdre el temps pensant en tot això, perquè ara mirava al seu entorn, amatent a tots els sentits, cercant aquell enemic, l’ombra que devia estar al seu aguait en algun indret fora dels murs màgics. Potser encara era un gebbeth, vestit en la mort d’en Skiorh, o potser s’amagava en la foscor del vespre, esperant capturar-lo i fusionar la seva informitat amb la carn viva d’en Ged. El jove fetiller sabia que era a prop, però no el podia veure. Mirant millor, però, veié una petita cosa fosca mig amagada per la neu, a poques passes del portal. En Ged s’agenollà, i l’agafà suaument amb totes dues mans. Era l’otak, i el seu curt i fi pelatge era cobert de sang seca, i el seu cosset jeia lleuger, rígid i fred a les seves mans.

—Transforma’t! Transforma’t, que ja vénen! —xisclà la senyora Sérret, i l’agafà pel braç tot assenyalant la torre que s’aixecava darrere seu com una dent blanca i llarga en la foscor del vespre. D’unes finestres estretes prop de la base sortien unes criatures fosques que agitaven ales molt llargues, i volaven feixugues per damunt els murs cap a en Ged i la senyora Sérret, que romanien, desprotegits, al coster més enllà dels murs. El murmuri inquiet que havien sentit dintre s’havia fet més fort, com un tremolor i un crit de la terra sota els seus peus.

La còlera esclatà al cor d’en Ged, una còlera intensa d’odi contra totes les coses cruels i malignes que el burlaven, l’enganyaven, el perseguien.

—Transforma’t! —li cridà la senyora Sérret, i ella, pronunciant a corre-cuita un encanteri, es transformà en una gavina grisa, i sortí volant. Però en Ged s’agenollà i agafà un bri d’herba salvatge que sortia, fràgil i sec, de la neu on l’otak havia caigut mort. Aixecà aquest bri ben amunt, i mentre li parlava en veu alta en la Llengua Veritable el bri es féu més llarg, i més gruixut, i quan en Ged acabà de parlar tenia a les mans una gran vara, una vara de fetiller. Cap flamarada no hi cremà, vermella, quan les grans criatures negres, que venien de la cort del Tèrrenon tot agitant les ales, van volar damunt seu i ell els colpejà les ales: la vara era il·luminada només amb la llum blanca de la màgia que no crema, sinó que foragita la foscor i la fa tornar enrere.

Les criatures tornaren a l’atac: eren bèsties feixugues que pertanyien a temps molt antics, abans que existissin els ocells, els dracs o els homes; temps oblidats per la llum del dia però recordats pel poder antic, maligne i immemorial de la Pedra. Van envoltar en Ged, i s’hi abraonaren. Pogué sentir el soroll tallant de les urpes que el fregaven, i la ferum cadavèrica que el feia emmalaltir. Ferotgement, en Ged atacà, i lluità contra elles amb la poderosa vara, feta de la seva còlera i d’un bri d’herba salvatge. I de sobte, totes les bèsties s’aixecaren, espantades, com corbs aterrits de la carronya, i se’n van anar agitant les ales, en silenci, en la direcció cap a on havia volat, en forma de gavina, la senyora Sérret. Les vastes ales d’aquelles criatures semblaven lentes, però totes volaven veloces, i cada cop d’ala, tallant el vent, les empenyia poderosament endavant. Cap gavina no podria igualar per molt temps aquella velocitat feixuga.

I ara, tan ràpidament com ho havia fet a Roke, en Ged prengué la forma d’un gran falcó; no pas la de l’esparver, com l’anomenaven, sinó la del falcó peregrí que vola com una fletxa, com el pensament. Amb ales llistades, punxegudes i fortes, en Ged volà, perseguint els seus perseguidors. L’aire s’enfosquia, i enmig dels núvols els estels llambrejaven més brillants. Més endavant podia veure l’estol feixuc i negre, tots volant cap a un sol punt al bell mig de l’aire. I més enllà encara d’aquella taca negra, s’estenia el mar, pàl·lid, amb la darrera llum cendrosa del dia. Veloç i directe, el falcó-Ged es dirigí cap a les criatures de la Pedra, que es dispersaren quan caigué sobre elles, com es dispersen les gotes d’aigua quan un còdol hi cau al centre. Però ja havien aconseguit capturar la presa que cercaven. Una bèstia duia sang al bec, i una altra portava plomes blanques i grises a les seves urpes. I cap gavina no volava prop seu damunt el mar pàl·lid del vespre.

Ara les bèsties ja s’havien girat, amenaçadores, per enfrontar-se a en Ged, amb becs de ferro oberts i ferotges. Ell, fent una volta entorn seu, féu el crit de còlera del falcó, desafiant, i aleshores s’aixecà i volà, veloç, per damunt les costes d’Òsskil, cap a les ones embravides del mar.

Les criatures de la Pedra hi romangueren una estona, volant en cercles, grallant, i després, una a una, tornaren lentament cap a l’interior, per damunt els erms. Les Antigues Potestats no travessen mai el mar, perquè estan lligades cadascuna a una illa, a un indret determinat, una cova o una pedra o una font. I així tornaren les emanacions negres a la torre d’on venien, i allà potser el senyor del Tèrrenon, Benderesk, va plorar en veure-les, o potser va riure. Però en Ged continuà endavant, amb ales de falcó, amb bogeria de falcó, com una fletxa que mai no cau, com un pensament mai oblidat, per damunt el mar d’Òsskil i cap a l’est, cap al vent de l’hivern i de la nit.

L’Ogió el Silent havia tornat molt tard a Re Albi dels seus viatges de tardor. A mesura que passaven els anys havia esdevingut més silent, més solitari que mai. El nou senyor de Gont, de la ciutat de més avall, no havia aconseguit arrencar-li mai un sol mot, malgrat que s’havia enfilat al Niu del Falcó per cercar l’ajut del mag en certa aventura de pirateria prop de les Andrades. L’Ogió, que parlava a les aranyes en les seves teranyines, i a qui hom havia vist saludar afablement els arbres, mai no digué un sol mot al Senyor de l’Illa, que va haver de tornar al burg malcontent. Però potser també hi havia un xic de descontent o d’inquietud en la ment de l’Ogió, perquè havia passat tot l’estiu i tota la tardor sol a la muntanya, i només ara, prop del Retorn del Sol, tornava a la seva llar.

El matí següent a la seva tornada es llevà tard, i com que volia una tassa de te de joncviu, sortí a cercar aigua de la font que brollava una mica més enllà de la seva casa. Els marges del petit i actiu toll de la font eren gelats, i la molsa que creixia entre les roques era plena de flors de gel. Ja era de dia, però el sol encara trigaria una hora a aixecar-se per sobre la carena de la muntanya: tot l’oest de Gont, des de les platges fins al cim de la muntanya, restava sense sol, silent, i clar, en aquell matí d’hivern. Dempeus vora la font, guaitant les terres i la badia i l’extensió grisa del mar, el mag sentí el frec d’unes ales damunt seu. Mirà cap a dalt, i aixecà una mica un braç. Un gran falcó baixà tot movent sorollosament les ales, i es posà sobre el seu puny. I allà romangué, com una au de falconeria, ensinistrada, malgrat que no portava cap ronsal, cap cinta ni cap picarol. Les urpes s’arrapaven amb força al braç de l’Ogió; les ales llistades tremolaven; l’ull rodó i daurat tenia una mirada cansada i salvatge alhora.

—Ets un missatger o un missatge? —digué l’Ogió, suaument, al falcó—. Vine amb mi… —Mentre parlava, el falcó el mirà. L’Ogió restà en silenci una estona—. Jo et vaig batejar a tu, em penso —digué, i llavors es dirigí a la casa i entrà, portant encara l’ocell sobre el puny. Va fer que el falcó restés vora la llar, prop de l’escalfor del foc, i li oferí aigua. Però el falcó no volia beure. Aleshores l’Ogió començà a obrar un encanteri, molt baixet, obrant el sortilegi de la màgia amb les mans més que no pas amb les paraules. Quan l’encanteri fou sencer i ordit, digué suaument: «Ged», sense mirar el falcó vora la llar. L’Ogió esperà una estona, i llavors es girà, i es posà dempeus, i anà cap al jove que estava tremolant i amb els ulls boirosos vora del foc.

En Ged anava vestit amb robes riques i estrangeres, tot de pell i de seda i d’argent, però la roba era esquinçada i encarcarada pel salobre marí, i ell romania acotat, insignificant, amb els cabells enganxats a la seva cara plena de cicatrius.

L’Ogió li tragué la bruta capa principesca de les espatlles, i el portà a l’alcova on el seu aprenent havia dormit feia tant de temps, i el va fer jeure sobre la màrfega, i, mormolant un encanteri de dormir, el deixà allà. No li digué res, cap paraula, perquè sabia que en Ged, ara, no tenia parla humana.

De petit, l’Ogió, com tots els nens, havia cregut que seria un joc molt agradable prendre, per art de màgia, qualsevol forma que volgués, home o bèstia, arbre o núvol, i així poder jugar a mil coses. Però com a fetiller havia après el preu d’aquest joc, que és el perill de perdre’s un mateix, d’allunyar-se per sempre de la veritat. Com més temps roman algú en una forma que no és la seva, més gran és aquest perill. Tot aprenent de fetiller escolta sempre la història del fetiller Bordger de Way, a qui encantava transformar-se en ós, i ho feia cada vegada més sovint, fins que l’ós predominà en ell i la forma humana s’eclipsà, i així acabà convertit en ós i matà el seu propi fill als boscos, i aleshores el van perseguir i el van matar. I ningú no sap quants dofins dels que salten i neden a les aigües del mar Interior foren homes alguna vegada, homes savis, que van oblidar la seva saviesa i el seu nom en la joia del mar inquiet.

En Ged havia pres la forma del falcó enmig de la desesperança i de la còlera més pregones, i quan sortí volant d’Òsskil no hi havia més que un pensament al seu magí: deixar enrere la Pedra i l’ombra, fugir d’aquelles terres fredes i inhòspites, tornar a casa. La còlera i l’ànima salvatge del falcó eren com les seves, i havien esdevingut seves, i la seva voluntat de volar havia esdevingut la voluntat de volar del falcó. I d’aquesta manera havia volat per damunt d’Enlad, s’havia aturat a beure en un petit gorg solitari del bosc; però havia tornat a sortir volant de seguida, empès per la por que l’ombra el perseguís. I així havia creuat l’immens pas de mar que anomenen les goles d’Enlad, i havia continuat cap al sud-est, amb les muntanyes d’Oranéa gairebé desdibuixades a la seva dreta, i les muntanyes d’Andrad encara més desdibuixades a la seva esquerra, i davant seu només el mar; fins que, a la fi, més enllà, una ona que mai no canviava s’elevà més i més per damunt de les altres ones del mar: el cim blanc de Gont. En tota la llum de sol i la foscor d’aquell gran vol en Ged havia portat les ales del falcó, i havia mirat a través dels ulls del falcó, i en oblidar els seus propis pensaments, havia conegut a la fi només allò que el falcó coneix: la fam, el vent, la manera com ha de volar.

Però va volar a bon port. Hi havia poques persones a Roke, i només una a Gont, que el poguessin fer tornar a ésser home.

En Ged era salvatge i silent quan es despertà. L’Ogió no li parlà, però li donà carn i aigua i el deixà arrupit vora el foc, sorrut i taciturn com un gran falcó cansat. Quan arribà la nit, en Ged dormí. El tercer matí en Ged anà a la llar, a la vora d’on seia el mag guaitant les flames, i digué:

—Mestre…

—Benvingut, noi —digué l’Ogió.

—He tornat a vós tal com us vaig deixar: un ximplet —digué el jove, amb veu aspra, greu. El mag somrigué una mica i féu un gest a en Ged perquè s’assegués a la llar prop d’ell, i es posà a fer una mica de te.

Nevava, la primera neu de l’hivern a la part baixa dels vessants de la muntanya de Gont. Les finestres de l’Ogió eren ben tancades, però podien sentir la neu molla que queia suaument al sostre, i la quietud intensa de la nevada al voltant de la casa. Romangueren molt de temps asseguts vora el foc, i en Ged explicà al seu vell mestre tot el que li havia esdevingut aquells anys, des que havia marxat de Gont a bord del vaixell anomenat Ombra. L’Ogió no preguntà res, i quan en Ged acabà la seva narració, restà en silenci una llarga estona, quiet, meditatiu. Després es posà dempeus i anà a posar pa i formatge i vi sobre la taula, i van menjar plegats. I quan van acabar, i després d’endreçar la sala, l’Ogió parlà.

—Cruels cicatrius les teves, noi —digué.

—No tinc cap força contra la cosa —respongué en Ged.

L’Ogió féu un gest amb el cap, pesarós, però no digué res més durant una estona. A la fi:

—És estrany —digué—. Vas tenir prou força per imposar la teva màgia sobre un fetiller en els seus dominis, a Òsskil. Vas tenir prou força per combatre els enganys i lluitar contra els servents d’una Antiga Potestat de la Terra. I a Pèndor vas tenir prou força per enfrontar-te a un drac.

—A Òsskil vaig tenir sort, i no pas força —replicà en Ged, i s’estremí de nou quan pensà en el fred mortal i oníric de la cort del Tèrrenon—. I pel que fa al drac, coneixia el seu nom. La cosa maligna, l’ombra que em persegueix, no té nom.

—Totes les coses tenen un nom —digué l’Ogió, amb tanta certesa que en Ged no s’atreví a repetir-li allò que li havia dit l’Arquemag Gènsher, que les forces malignes com la que ell havia deixat anar eren anònimes. Era cert que el drac de Pèndor s’havia ofert a dir-li el nom de l’ombra, però en Ged no confià gens ni mica en la sinceritat d’aquell oferiment, i tampoc no pogué creure en la promesa que li havia fet la senyora Sérret que la Pedra li diria allò que necessitava saber.

—Si l’ombra té nom —digué en Ged a la fi—, no crec que vingui a dir-me’l…

—No —digué l’Ogió—. Però tampoc no li has anat tu a dir el teu nom. I malgrat això, ja el sabia. Als erms d’Òsskil et va cridar pel teu nom, el nom que jo et vaig donar. És estrany, molt estrany…

L’Ogió callà novament, pensatiu. Després d’una estona, en Ged parlà:

—He vingut aquí a demanar-vos consell, i no pas refugi, mestre. No vull atreure aquesta ombra sobre vós i, si em quedo, aviat serà aquí. Una vegada vós la vau fer fugir d’aquesta cambra…

—No; allò no n’era més que el presagi, l’ombra d’una ombra. Ara no podria fer-la fugir. Només tu pots fer-ho.

—Però no tinc poder davant d’ella. Hi ha potser algun lloc…? —la seva veu morí abans que hagués fet la pregunta.

—No hi ha cap lloc segur —digué l’Ogió suaument—. No et tornis a transformar, Ged. L’ombra cerca la teva destrucció, vol acabar amb el teu ésser veritable. I gairebé ho ha aconseguit en induir-te que prenguessis la forma i l’ésser del falcó. No, on has d’anar, no ho sé. Encara que tinc una idea del que hauries de fer. M’és molt difícil dir-te-la.

El silenci d’en Ged exigia la veritat, l’Ogió digué a la fi:

—Has de fer mitja volta.

—Mitja volta?

—Si continues endavant, si continues corrent, vagis on vagis trobaràs el perill i el mal, perquè l’ombra t’empeny, escull el teu camí. Has d’escollir tu. Has de cercar allò que et cerca a tu. Has de caçar el caçador.

En Ged no digué res.

—En la font del riu Ar jo et vaig donar el nom —digué el mag—, un riu que va de la muntanya al mar. Un home pot saber on va, però no pot saber-ho si no fa mitja volta, i retorna al seu origen, i es fa posseïdor d’aquest origen del seu ésser. Si no vol ser una branqueta empesa i conduïda pel corrent del riu, ha de ser el riu mateix, tot ell, des de la seva font fins al seu final al mar. Tu has tornat a Gont, has tornat a mi, Ged. Ara fes mitja volta del tot, i cerca la teva font, i allò que hi ha abans de la font. Només allà trobaràs l’esperança de la teva força.

—Allà, mestre? —digué en Ged, amb terror a la seva veu—. On?

L’Ogió no respongué.

—Si faig mitja volta —digué en Ged passada una estona—, si, com dieu, vaig a caçar el caçador, crec que la cacera no serà gaire llarga. Tot el que l’ombra vol és trobar-se amb mi cara a cara. Ja ho ha fet dues vegades, i totes dues vegades m’ha vençut.

—La tercera és la de la màgia —digué l’Ogió.

En Ged passejà amunt i avall per la sala, de la llar de foc fins a la porta, de la porta a la llar de foc.

—I si em venç totalment —digué tot parlant amb l’Ogió, o potser amb ell mateix— prendrà la meva saviesa i el meu poder, i els emprarà. Ara només és perillosa per a mi. Però si entra dins meu i em posseeix, farà un gran mal a través meu.

—Això és veritat. Si et venç.

—Encara que si torno a córrer, segur que em tornarà a trobar… I tota la meva força es perd en la fugida. —En Ged continuà passejant una estona fins que, de sobte, es girà i s’agenollà davant del mag, i digué—: He caminat amb grans mags i he viscut a l’illa dels Savis, però vós sou el meu veritable mestre, Ogió. —Ho digué amb amor, i amb una alegria melangiosa.

—Bé —digué l’Ogió—. Ara ho saps. És millor ara que mai, però tu seràs el meu mestre, al final. —El mag es posà dempeus, i atià el foc perquè cremés amb bona flama, i hi penjà la tetera per bullir l’aigua, i llavors, mentre es posava l’abric de pell d’ovella, digué:

—He d’anar a cuidar les meves cabres. Vigila la tetera, noi.

Quan tornà a la casa, tot cobert de neu i picant de peus per treure’s la neu de les seves botes de pell de cabra, duia a la mà una branca de fusta de teix, llarga i forta. Durant tota aquella breu tarda, i una altra vegada després de sopar, romangué assegut treballant vora el llum. Emprava un ganivet, una pedra esmolada i uns encanteris, per donar forma a la fusta. Moltes vegades passà les mans per la fusta, com si hi cerqués alguna imperfecció. I sovint, mentre treballava, cantava en veu baixa. En Ged, encara cansat, l’escoltava. I a mesura que la son començava a tancar-li els ulls, es veié a ell mateix com un infant a la cabana de la bruixa al llogaret de Deu Verns, en una nit de neu en la foscor il·luminada pel foc, l’aire carregat de fragància d’herbes i de pesantor de fum, i la seva ment a la deriva, navegà entre somnis, mentre escoltava aquell cantar en veu baixa: cançons d’encanteris i gestes d’herois que lluitaren contra els poders de la foscor i venceren, o bé d’illes llunyanes en temps antics.

—Té —digué l’Ogió, i li donà la vara acabada de fer—. L’Arquemag et va donar fusta de teix, una bona elecció, i jo m’hi atinc. Volia emprar aquesta fusta per fer un arc llarg, però és millor d’aquesta manera. Bona nit, fill meu.

I quan en Ged, que no trobà paraules per donar-li les gràcies, es girà i anà cap a l’alcova, l’Ogió el seguí amb la vista i digué, en veu massa baixa perquè en Ged el pogués sentir:

—Oh, el meu jove falcó, vola bé!

A l’alba freda, quan l’Ogió es despertà, en Ged havia marxat. Només havia deixat, a la manera dels fetillers, un missatge escrit en runes d’argent sobre la pedra de la llar, que s’esvaniren a mesura que l’Ogió les llegí: «Mestre, surto a caçar».