III
L’ESCOLA DE MAGS

Aquella nit en Ged dormí sobre la coberta de l’Ombra, i l’endemà al matí, molt aviat, s’acomiadà d’aquells primers companys de la mar, i llurs veus alegres i plenes de bons auguris el van seguir mentre caminava pels molls. La ciutat de Thwil no és gaire gran, les seves cases altes s’amunteguen totes en alguns carrers estrets i inclinats. A en Ged, tanmateix, li semblà una gran ciutat; i com no sabia on dirigir-se, va preguntar al primer habitant de Thwil que li sortí a l’encontre, on podria trobar el vigilant de l’Escola de Roke. L’home se’l mirà de reüll una estona, i respongué:

—Al savi no li cal preguntar, i el neci pregunta debades —i s’allunyà carrer enllà.

En Ged continuà caminant amunt fins a arribar a una plaça tres cantons de la qual eren formats per cases amb teulades de pissarra, i el quart, pel mur d’un gran edifici amb finestrons escassos i petits que s’obrien més amunt que les xemeneies de les altres cases: semblava un castell o un fortí, construït amb grans carreus de pedra grisa. A la plaça de sota hi havia parades de mercat, i una mica de moviment de gent. En Ged repetí la pregunta a una senyora vella que portava un cistell de musclos, i aquesta li va respondre:

—No sempre pots trobar el vigilant allà on és, però de vegades el trobes allà on no és. —I continuà pregonant la seva mercaderia.

Al mur del gran edifici, prop d’una cantonada, hi havia una porteta de no res, de fusta. En Ged s’hi dirigí i hi trucà ben fort. I digué al vell que obrí la porta:

—Porto una carta del mag Ogió, de Gont, per al vigilant de l’Escola d’aquesta illa. Vull trobar el vigilant, però no vull escoltar més endevinalles ni més burletes!

—Aquesta és l’escola —digué el vell sense immutar-se—, jo sóc el porter. Entra, si pots.

En Ged féu un pas cap endavant. Li semblà que havia passat pel portal: però era encara a fora, sobre el paviment, al mateix lloc on era abans.

Una altra vegada féu un pas endavant, i de bell nou restà dempeus davant de la porta. El porter, a dintre, el guaitava amb una mirada immutable.

En Ged, més que sorprès, estava furiós, perquè això li semblava una nova burla. Amb paraules i gestos féu l’encanteri d’obriment que li havia ensenyat la seva tia feia tant de temps; era la joia de tota la col·lecció d’encanteris que ella coneixia, i aquesta vegada en Ged el féu a la perfecció. Però només era un sortilegi de bruixa, i el poder que dominava aquella porta no s’immutà per a res.

Després d’aquest fracàs, en Ged restà una llarga estona al carrer. A la fi va mirar el vell que continuava esperant dintre.

—No puc entrar —digué en Ged de mala gana—, si no m’ajudeu.

El porter respongué:

—Digues el teu nom.

I una altra vegada en Ged restà una estona sense moure’s; perquè un home no ha de dir mai el seu nom veritable en veu alta, llevat que estigui en joc quelcom més important que la seva vida.

—Sóc en Ged —digué en veu alta. I, fent un pas endavant, entrà pel portal. I malgrat que tenia la llum darrere seu, li semblà que el seguia una ombra i que gairebé li trepitjava els talons.

Quan es girà, també va veure que el portal a través del qual havia entrat no era fet de fusta senzilla, com havia pensat, sinó d’ivori, sense juntes ni vores; havia estat tallat, com va saber més endavant, d’una dent del Gran Drac. La porta que el vell home tancà darrere seu era de banya polida, la llum del dia s’hi filtrava, i sobre la cara interior estava esculpit l’Arbre de les Mil Fulles.

—Benvingut a aquesta casa, noi —digué el porter; i sense més paraules el va dur a través de salons i de passadissos fins a un pati obert interior, molt lluny dels murs exteriors de l’edifici. El pati era parcialment pavimentat amb pedra però no tenia sostre, i en un quadrat de gespa una font brollava sota els arbres joves, enmig dels raigs de sol. En Ged esperà allí, tot sol, una estona. Restà quiet, mentre el cor li bategava amb força, perquè li semblava que allí podia sentir, al seu voltant, presències i poders en acció invisibles i perquè sabia que aquell lloc estava construït, no només de pedra, sinó també de màgia, d’una màgia més forta que la pedra. Va romandre dempeus en la cambra més interior de la Casa dels Savis, que era oberta al cel. I llavors, de sobte, es va adonar que un home vestit de blanc se’l mirava a través de l’aigua que brollava de la font.

Quan els ulls de tots dos es trobaren, un ocell cantà ben fort sobre les branques d’un arbre. En aquell moment en Ged va entendre tot el que l’ocell cantava, i el llenguatge de l’aigua que queia dins el bassal de la font, i la forma dels núvols, i el començament i la fi del vent que movia el fullam: i li semblà que ell mateix era un mot parlat per la llum del sol.

Aleshores aquest moment passà, i ell i el món continuaren essent com abans, o gairebé igual que abans. En Ged féu un pas endavant per agenollar-se davant l’Arquemag, i li allargà la carta que havia escrit l’Ogió.

L’Arquemag Nemmerle, vigilant de Roke, era un home vell, més vell, deien, que qualsevol altre home viu. La seva veu tremolava com la veu de l’ocell quan parla, bo i donant amablement la benvinguda a en Ged. Els seus cabells i barba i roba eren blancs, i semblava que tota la foscor i la feixugor del món l’haguessin abandonat durant el lent pas dels anys, i hagués quedat blanc i gastat, talment un bocí de fusta que ha anat a la deriva tot un segle.

—Els meus ulls són vells, no puc llegir el que escriu el teu mestre —digué amb veu tremolosa—. Llegeix-me la carta, noi.

Així doncs, en Ged va haver de desxifrar i llegir en veu alta el que hi havia escrit, en runes hàrdiques, i que no deia res més que això: «Senyor Nemmerle! Us envio un xicot que serà el més gran dels mags de Gont, si els vents bufen bé». I la carta anava signada, no amb el nom veritable de l’Ogió, que en Ged no havia après mai, sinó amb la runa de l’Ogió, la Boca Tancada.

—El qui domina el terratrèmol amb un ronsal t’envia. Sigues doblement benvingut per això. El jove Ogió m’era molt estimat, quan va venir aquí des de Gont. I ara parla’m dels oceans i dels portents del teu viatge, noi.

—Un bon viatge, senyor, malgrat la tempesta d’ahir.

—Quin vaixell t’ha dut fins aquí?

—L’Ombra, un vaixell mercant de les Andrades.

—I quina voluntat t’envia aquí?

—La meva.

L’Arquemag mirà en Ged i després desvià la mirada, i va començar a parlar en una llengua que en Ged no entenia, xiuxiuant com ho faria un home vell vellíssim que hagués perdut el seny entre els anys i les illes. Però enmig de tot aquest xiuxiueig hi havia paraules d’allò que l’ocell havia cantat i d’allò que l’aigua havia dit tot saltironejant. L’Arquemag no estava fent cap encanteri, i malgrat això, la seva veu tenia un poder que actuà sobre la ment d’en Ged, de manera que el noi se sentí atordit, i durant un instant li semblà que es veia dret i sol en un lloc estrany, immens i desert, envoltat d’ombres. Però tota l’estona havia restat al pati lluent sota la llum de sol, sentint la brolladissa de la font.

Un gran ocell negre, un corb d’Òsskil, vingué caminant per la terrassa de pedra i per la gespa. S’acostà fins a la vora de la túnica que portava l’Arquemag, i restà allà, mirant en Ged de reüll, tot negre, amb el bec que semblava una daga i ulls com còdols. Bequejà tres vegades el bastó blanc sobre el qual es recolzava Nemmerle, i el vell fetiller deixà de mormolar i somrigué.

—Vés a córrer i a jugar, minyó —digué a la fi, com si parlés amb un nen petit. En Ged tornà a agenollar-se sobre un sol genoll davant del mag. Quan s’alçà, l’Arquemag havia desaparegut. Només restava el corb, que el guaitava i movia el bec com si anés a picotejar el bastó desaparegut.

El corb parlà en una llengua que a en Ged li va semblar que podia ser la parla d’Òsskil.

—Terrenon ussbuk! —digué tot grallant l’ocell—. Terrenon ussbuk orrek! —I se n’anà tal com havia vingut.

En Ged es girà per marxar del pati i es preguntà cap a on havia d’anar. Sota l’arcada va venir a buscar-lo un xicot alt i jove que, acotant el cap, el saludà molt cortesament:

—Em dic Jàsper, i sóc el fill d’Ènwit, del Domini d’Èolg, a l’illa de Hàvnor. Avui estic al teu servei, per mostrar-te arreu de la Gran Casa i per respondre les teves preguntes tan bé com pugui. Com he de dir-te, senyor?

A en Ged, que era un vilatà de muntanya que no havia estat mai amb els fills dels mercaders rics i dels nobles, li semblà que aquell tipus es rifava d’ell, amb el seu «servei» i el seu «senyor» i les seves reverències.

—Em diuen Esparver —va respondre secament.

L’altre va esperar un moment, com si esperés sentir una resposta més educada, i en no rebre’n cap, es posà ben tibat i es girà una mica. Tenia dos o tres anys més que en Ged, era molt alt, i es movia i comportava amb una gràcia un xic encarcarada, amb l’afectació (pensà en Ged) d’un ballarí. Portava una capa grisa amb la caputxa tirada enrere. El primer lloc a on va portar en Ged va ser a la sala dels armaris, on, com a estudiant de l’escola, en Ged podria trobar una capa semblant que li anés bé, i qualsevol altra roba que pogués necessitar. En Ged es posà la capa de color gris fosc que havia escollit, i en Jàsper digué:

—Ara ets un dels nostres.

En Jàsper, mentre parlava, tenia una mena de somriure lleu que feia que en Ged pensés que, rere aquells mots tan educats, s’estava burlant d’ell.

—És la roba que fa el mag? —preguntà, sorrut.

—No —digué l’altre—, encara que he sentit a dir que les maneres fan l’home. I ara, on anem?

—On tu vulguis. No conec la casa.

En Jàsper el dugué pels corredors de la Gran Casa i li ensenyà els patis oberts i els salons coberts, la Sala dels Prestatges on es guardaven els llibres del saber i els volums de runes, la gran Sala de la Llar on tots els alumnes es reunien els dies de festa i, part de dalt, a les torres i sota teulat, les petites cel·les on dormien els mestres i els alumnes. La cel·la d’en Ged era a la torre sud, i tenia una finestra que donava als teulats inclinats de la ciutat de Thwil i, més enllà, al mar. Com a les altres cel·les-dormitori, no hi havia cap moble, només una màrfega de palla en un racó.

—Aquí portem una vida molt austera —digué en Jàsper—, però suposo que això no et deu importar.

—Hi estic acostumat. —I de sobte, volent mostrar-se a l’altura d’aquest jove educat i desdenyós, va afegir—: Suposo que tu no ho estaves pas, quan vas arribar aquí.

En Jàsper el mirà, i la seva mirada deia sense paraules: «I tu què saps de les coses a què jo, fill del senyor del Domini d’Èolg a l’illa de Nàvnor, estic o no acostumat?». Però el que Jàsper digué en veu alta fou, simplement:

—Vine per aquí.

Un cop de gong havia sonat mentre estaven a dalt, i van baixar a menjar l’àpat de migdia a la Taula Llarga del refectori, juntament amb un centenar o més de nois i joves. Cadascú se servia a si mateix, i feia broma amb els cuiners a través de les finestretes de la cuina que s’obrien al refectori; carregava el plat de les grans peroles de menjar que fumejaven sobre els prestatges exteriors de la cuina, i seia allà on volia a la Taula Llarga.

—Diuen —digué en Jàsper a en Ged— que, per molts que vinguin a seure a aquesta taula, sempre hi ha lloc.

I, certament, hi havia lloc tant per als nombrosos grups de nois que feien molt de xivarri, tot parlant i menjant en abundància, com per als més grans, que portaven orles i tanques de plata al coll de llurs capes i que menjaven silenciosament de dos en dos, o bé tots sols, amb rostres greus i meditatius, com si tinguessin molt a pensar. En Jàsper va portar en Ged a seure vora un xicot robust anomenat Garrofí, que no deia res, però que engolia el menjar a boca què vols. Tenia l’accent del Confí de l’est, i era de pell molt fosca, no d’un colrat-vermellós com la d’en Ged i la d’en Jàsper i la majoria dels habitants de l’Arxipèlag, sinó d’un bru-negrós. Era senzill, i de maneres tosques. Quan va haver acabat, rondinà una mica pel dinar, i després es tombà cap a en Ged i digué:

—Almenys no és una il·lusió, com ho són tantes coses en aquest indret; això queda dins l’estómac.

En Ged no sabia a què es referia, però el noi li semblà simpàtic, i quan, després de l’àpat, en Garrofí restà amb ells, se’n va alegrar.

Van baixar plegats cap a la ciutat, perquè en Ged pogués conèixer-la millor. Com que Thwil tenia pocs carrers i eren molt curts, i feien voltes i giragonses enmig de les cases de teulades molt altes, era fàcil de perdre-s’hi. Era una ciutat estranya, i estranys eren també els seus habitants; pescadors i treballadors i artesans com a qualsevol altre lloc, però tan acostumats a la bruixeria sempre present a l’illa del Savis, que ells mateixos semblaven mig fetillers. Parlaven (com havia pogut experimentar en Ged) en versos i endevinalles, i cap d’ells no hauria ni tan sols parpellejat en veure un noi que es convertís en peix o una casa que sortís volant pels aires; s’ho prendrien com una entremaliadura més d’estudiants i continuarien tallant carn o arreglant sabates, sense donar-li més importància.

Després de passar per la porta posterior i travessar els jardins de la Gran Casa, els tres nois van creuar el Thwilburn, d’aigua molt clara, per un pont de fusta, i d’allà van continuar cap al nord, travessant boscos i terres de pastura. El camí s’enfilava i serpentejava. Van passar per bosquets de roures on les ombres romanien impenetrables malgrat la brillantor del sol. No gaire lluny, cap a l’esquerra, hi havia un bosquet que en Ged no podia acabar de veure ben bé. El camí no hi arribava mai, encara que sempre semblava a punt de fer-ho. I en Garrofï, veient-lo guaitar, li digué en veu baixa:

—Allò és el Bosquet Immanent. No hi podem arribar, encara…

Als prats inundats per la llum del sol, esclataven les flors grogues.

—Herba centella —digué en Jàsper—, creix allà on el vent deixà caure les cendres de l’incendi d’Ílien, quan Érreth-Akbe defensà les illes Interiors dels atacs del Senyor del Foc. —I va bufar sobre la corol·la d’una flor marcida, i les llavors es van escampar amb el vent com espurnes de foc al sol.

El camí els portava amunt i flanquejava la falda d’un gran turó verd i sense arbres, el turó que en Ged havia vist des del vaixell quan entraven a les aigües encantades de l’illa de Roke. Al flanc del turó, en Jàsper s’aturà.

—A casa meva, a Hàvnor, he sentit parlar molt de la bruixeria gontesca, i sempre elogiosament, de manera que fa molt temps que vull veure-la amb els meus propis ulls. Ara tenim aquí un gontesc entre nosaltres, i ens trobem al coster de la collada de Roke, les arrels de la qual baixen fins al centre de la terra. Aquí tots els encanteris s’enforteixen. Fes un sortilegi, Esparver. Mostra’ns el teu estil.

En Ged, confós i agafat per sorpresa, no va dir res.

—Més endavant, Jàsper —va dir en Garrofí amb la seva senzillesa habitual—, deixa’l en pau una estona.

—Però ha de tenir habilitat o poder, perquè, altrament, el porter no l’hauria deixat entrar. Per què no ha de mostrar-lo, tant se val ara com més endavant? Oi, Esparver?

—Sóc hàbil i també tinc poder —digué en Ged—. Explica’m a quina mena de coses et refereixes.

—A il·lusions, és clar…, trucs, jocs d’aparença. Com això!

I tot assenyalant amb el seu dit, en Jàsper pronuncià unes paraules estranyes, i el lloc que assenyalava, sobre el turó, entre les herbes verdes, es convertí en un fil d’aigua, que creixia, i que esdevingué una font de la qual rajava aigua que s’escampà pendent avall. En Ged ficà la mà al rierol i la sentí mullada, i després en va beure i la trobà fresca. Però, malgrat tot, aquella aigua no sadollava la seva set, perquè era una il·lusió. En Jàsper, amb una altra paraula, aturà l’aigua, i l’herba tornà a vinclar-se, seca sota la llum del sol.

—Ara tu, Garrofí —digué amb el seu somrís distant.

En Garrofí es gratà el cap i féu mala cara, però llavors va agafar un xic de terra amb la mà i començà a cantar una cançó sense música, i modelà la terra, i li donà forma amb els seus dits foscos, fent-hi pressió i acaronant-la: i de sobte la terra esdevingué una petita criatura que semblava un borinot o un abellot, que va sortir volant i brunzint per damunt la collada de Roke, fins a desaparèixer.

En Ged s’ho mirava tot, alacaigut. Què sabia ell que no fos bruixeria de poble, encanteris per cridar les cabres, per curar les berrugues, per moure càrregues o per adobar les olles?

—Jo no faig trucs com aquests —digué. Per a en Garrofí, que volia continuar passejant, no calien més explicacions.

Però en Jàsper digué:

—I per què no en fas?

—La màgia no és un joc. Nosaltres, els gontescs, no la practiquem ni per plaer ni per ésser lloats —respongué en Ged, amb altivesa.

—I doncs, per què la practiqueu? —inquirí en Jàsper—, …per diners?

—No! —Però no trobava cap resposta contundent que amagués la seva ignorància i salvés el seu orgull. En Jàsper va riure, i no pas de mal humor, i continuà caminant mentre els guiava al voltant de la collada de Roke. I en Ged els seguí, capcot i dolgut, conscient d’haver-se comportat com un ximple, i donant la culpa de tot a en Jàsper.

Aquella nit, mentre jeia abrigat amb la seva capa sobre la màrfega, dins la seva freda cel·la de pedra, en el silenci total de la Gran Casa de Roke, l’estranyesa de l’indret i les cabòries sobre tots els encanteris i bruixeries que s’hi havien fet van començar a pesar sobre ell. La foscor l’envoltava, l’angoixa l’omplia. Desitjava estar a qualsevol altre lloc que no fos Roke. Però en Garrofí aparegué a la porta, amb una petita bola blavosa de focs follets que il·luminava el camí sobre el cap, i va preguntar a en Ged si s’hi podia quedar per xerrar una estona. Va demanar a en Ged que li parlés de Gont, i llavors parlà amb enyor i tendresa de les illes d’on ell venia, al Confí de l’est, i li explicà com el fum de les llars de foc del llogaret s’escampa pel mar en calma cada vespre, entre les petites illes amb noms curiosos: Korp, Kopp, i Holp, Vénway i Vèmish, Íffish, Kòppish, i Sneg. Quan en Garrofí dibuixava amb el dit les formes d’aquelles illes sobre les rajoles del terra perquè en Ged veiés com eren, les línies que traçava lluïen com si les hagués dibuixades amb una barra de plata, i després la brillantor desapareixia. En Garrofí feia tres anys que era a l’Escola, i molt aviat el farien fetiller; i donava més importància al fet d’emprar les arts menors de la màgia, que la que un ocell dóna al fet de volar. Encara que en Garrofí posseïa un do més gran, que no havia après enlloc, que era l’art de la bondat. Aquella nit, i per sempre més des d’aleshores, va oferir i va donar a en Ged amistat, una amistat segura i oberta que en Ged retornà de bon grat.

Malgrat tot en Garrofí també era amic d’en Jàsper, que havia fet que en Ged semblés un ximplet aquell primer dia a la collada de Roke. Aquest no podia oblidar-ho, i semblava que en Jàsper tampoc, perquè sempre li parlava amb una veu educada i un somrís burleta. No podia permetre que el tractessin amb menyspreu o amb condescendència. Es va jurar que demostraria a en Jàsper, i a tots aquells per a qui en Jàsper era una mena de capitost, com n’era de gran el seu veritable poder —algun dia—. Perquè cap d’ells, per més enginyosos que fossin, no havia salvat un poble mitjançant la fetilleria. I de cap d’ells no havia escrit l’Ogió que seria el mag més gran de Gont.

I així, empès pel seu orgull, en Ged posà tota la seva voluntat i tota la seva dedicació en totes les tasques que li assignaven, en les lliçons i les arts, en les habilitats i les històries que li ensenyaven els mestres de Roke vestits amb capes grises, els mestres que eren anomenats els Nou.

Una part de cada dia, la dedicava a estudiar amb el mestre cantaire, per aprendre les gestes dels herois i les cançons del saber, començant amb la cançó més vella de totes, la Creació d’Éa. Després, amb dotze xicots més, anava a practicar amb el mestre dels vents les arts del vent i del temps. Es passaven dies sencers de primavera i de començaments d’estiu a la badia de Roke en balandres molt lleugers, practicant l’art de timonejar amb la paraula, de calmar les onades, de parlar als vents del món, i d’aixecar el vent màgic. Aquestes arts són molt enrevessades, i sovint el cap d’en Ged rebia l’impacte de la botavara quan la barca es movia empesa per un vent que de sobte bufava a l’inrevés, o el seu balandre i un altre xocaven, malgrat que tenien tota la badia per a ells sols; o bé els tres nois de la seva barca havien de nedar sense tenir-ne cap gana, quan el balandre es capgirava a causa d’una ona enorme que ningú no s’esperava. També hi havia dies en què feien sortides més tranquil·les arreu de la costa i lluny de l’aigua, amb el mestre d’herbes, que els ensenyava les maneres i les propietats de les coses que creixen; i amb el mestre malabar aprenien la prestidigitació i la destresa de mans i les arts menors de la transformació.

En Ged progressava amb rapidesa en l’aprenentatge de tots aquests estudis, i passat un mes ja avantatjava altres nois que havien arribat a Roke un any abans que ell. En especial, els trucs d’il·lusió li sortien tan fàcilment que hom diria que havia nascut sabent-los, i que només calia que els hi recordessin. El mestre malabar era un home vell, bondadós i alegre, que sempre sentia una gran joia davant l’habilitat i la bellesa de les arts que ensenyava; en Ged aviat li va perdre la por, i no feia més que preguntar-li encanteri rere encanteri, i el mestre sempre somreia i li ensenyava el que volia. Un dia, però, amb la idea d’humiliar en Jàsper d’una vegada per totes, en Ged digué al mestre malabar, quan tots eren al pati de les aparences:

—Senyor, tots aquests encanteris són gairebé el mateix; sabent-ne un, els saps tots. I, tan aviat s’atura l’ordit de l’encanteri, la il·lusió desapareix. Si converteixo un còdol en un diamant —i en Ged ho féu amb un mot i un moviment de la mà—, què he de fer perquè el diamant continuï essent un diamant? Com es pot lligar un encanteri de transformació per fer que sigui permanent?

El mestre malabar contemplà la joia que brillava a la palma d’en Ged, brillant com la joia més preuada del tresor d’un drac. El vell mestre mormolà un mot, tolk, i el còdol esdevingué, no pas una joia, sinó un bocí de roca grisa i rugosa. El mestre agafà el tros de roca i el mostrà sobre la seva palma.

—Això és una roca; tolk en la Llengua Veritable —digué mirant amablement en Ged—. És un trosset de la pedra que forma l’illa de Roke, un petit bocí de la terra seca sobre la qual viuen els homes. És ella mateixa. És part del món. Amb la transformació de la il·lusió pots fer que sembli un diamant, o una flor, o una mosca, o un ull, o una flama. —La roca canvià de forma a mesura que el mestre pronunciava els mots, i després tornà a ser roca—. Però això no és més que il·lusió. La il·lusió enganya els sentits del qui la guaita; li fa veure i sentir i escoltar que un objecte ha canviat. Però això no fa que la cosa canviïs de debò. Per transformar aquesta roca en una joia, has de canviar el seu nom veritable. I per fer això, fill meu, encara que només canviïs un petit tros del món, has de canviar el món. Es pot fer. Ben cert que es pot fer. És l’art del mestre de transformació, i tu l’aprendràs, quan estiguis preparat per aprendre’l. Però no has de canviar ni una sola cosa, sigui còdol, o gra de sorra, fins que hagis après quin bé i quin mal seguiran aquest acte. El món està en equilibri, i es manté en aquest equilibri. El poder de crida i de transformació d’un mag pot fer perillar l’equilibri del món. Aquest poder és perillós. És molt i molt perillós. Ha de ser només conseqüència de la saviesa, i només ha de servir a la necessitat. Encendre una espelma és projectar una ombra…

El mestre tornà a mirar el còdol.

—Una roca és una cosa bona, de debò que ho és, noi —digué, ara parlant menys greument—. Si les illes de Terramar fossin totes fetes de diamant, aquí portaríem una vida molt dura. Gaudeix de les il·lusions, noi, i deixa que les roques siguin roques.

I el mestre somrigué, però en Ged no va restar satisfet. Interroga un mag sobre els seus secrets i sempre et parlarà, com l’Ogió, de l’equilibri, del perill, i de la foscor. Però segurament un fetiller, un que ja ha passat d’aquests trucs infantils d’il·lusió a les arts veritables de crida i transformació, ja és prou poderós per fer el que vol i equilibrar el món com millor li sembli, i anul·lar la foscor amb la seva pròpia llum.

Al passadís trobà en Jàsper, que, des que les habilitats d’en Ged havien començat a ser lloades arreu de l’Escola, li parlava d’una manera que semblava més amigable, encara que més sarcàstica.

—No fas bona cara, Esparver —digué—, i és que no t’han sortit bé els encanteris malabars?

Cercant com sempre d’estar a l’altura d’en Jàsper, en Ged respongué la pregunta sense fer cas del seu to irònic:

—Estic fart de malabarismes —digué—, fart d’aquests trucs d’il·lusió que només serveixen per divertir els senyors en els seus castells i possessions. L’única màgia veritable que m’han ensenyat d’ençà que sóc a Roke és la de fer focs follets i dominar una mica el temps. La resta són pures ximpleries.

—Fins i tot les ximpleries són perilloses —digué en Jàsper— en mans d’un ximple.

En sentir això, en Ged es girà com si l’haguessin bufetejat, i féu un pas endavant cap a en Jàsper; però l’altre somrigué com si no hagués volgut insultar ningú, mogué el cap a la seva manera rígida i elegant, i continuà caminant.

En Ged restà palplantat i amb el cor ple de còlera, mentre guaitava en Jàsper que se n’anava, i es jurà que superaria el seu rival, i no en un petit desafiament d’il·lusions, sinó en una prova de poder. Es provaria a si mateix, i humiliaria en Jàsper. No deixaria que aquell tipus se’l mirés amb superioritat, graciós, menyspreador, odiós.

En Ged no es va aturar a pensar per què l’odiava en Jàsper. Només sabia per què l’odiava ell. Els altres aprenents aviat havien après que poques vegades podien competir amb en Ged, bé fos de broma o de debò; i deien d’ell —alguns com a lloança i d’altres amb rancúnia—: «És un mag nat i no permetrà mai que el guanyis». En Jàsper era l’únic que mai no el lloava ni l’evitava, i que simplement el mirava, condescendent, amb un somrís lleu. Per això en Jàsper era el seu únic rival, i com a tal havia d’ésser humiliat.

En Ged no veia, o no volia veure, que en aquesta rivalitat, a la qual ell s’aferrava i nodria com a part del seu propi orgull, hi havia alguna part del perill, de la foscor, de què l’havia previngut suaument el mestre malabar.

Quan no era empès per la pura còlera, sabia molt bé que encara no podia competir amb en Jàsper ni amb cap dels nois més grans, i llavors es dedicava a la seva feina i continuava com sempre. A finals de l’estiu ja no es treballava tant a l’Escola, de manera que hi havia més temps per distreure’s: curses de barques encantades per la badia, competicions d’il·lusió als patis de la Gran Casa, i, durant les llargues vesprades, dins els bosquets, jocs esbojarrats de fet i amagar, on tant els que s’amagaven com el que cercava eren invisibles, i només se sentien les veus que es movien rient i cridant enmig dels arbres, seguint i esquivant els focs follets febles i ràpids. Després, quan arribà la tardor, tots van retornar a les seves tasques amb energia, practicant nova màgia. I així van passar els primers mesos d’en Ged a la Gran Casa de Roke, molt ràpidament, plens d’entusiasmes i meravelles.

L’hivern fou diferent. Amb set nois més, fou enviat a l’altra banda de l’illa, cap a la punta més septentrional de Roke, on s’aixeca la Torre Solitària. Allí hi vivia tot sol el mestre dels noms, a qui anomenaven amb un nom que no tenia cap significat en cap llengua: Kurremkarmerruk. No hi havia cap casa ni cap granja a moltes milles de la Torre. S’aixecava, esquerpa, sobre els cingles del nord; grisos eren els núvols sobre la mar en temps d’hivern, i interminables les llistes i rengles i grups de noms que els vuit alumnes del mestre de noms havien d’aprendre. Entre ells, a la cambra més alta de la torre, en Kurremkarmerruk seia en una cadira alta, tot escrivint llistes de noms que calia aprendre abans que la tinta s’esborrés a mitjanit i deixés el pergamí blanc una altra vegada. Allà sempre hi feia fred i tot era foscor i silenci, només s’hi sentia el soroll de la ploma del mestre mentre escrivia, i el sospir, potser, d’algun alumne que s’havia d’aprendre abans de mitjanit el nom de cada cap, punt, badia, estret, cala, canal, port, baix, escull i roca de les costes de Lossow, una petita illeta del mar Pelnià. Si l’estudiant es queixava, el mestre potser no deia res, però allargava la llista; o potser deia:

—Aquell qui vol ser mestre de la mar ha de saber el nom veritable de cada gota d’aigua de l’oceà.

En Ged de vegades sospirava, però no es queixava mai. Veia que en aquest estudi polsegós i insondable d’aprendre el nom veritable de cada lloc, cada cosa i cada ésser, s’hi podia trobar, com es troba una joia brillant al fons d’un pou sec, el poder que desitjava. Perquè la màgia consisteix en això, en el nom veritable de les coses. Això és el que els havia dit en Kurremkarmerruk, una sola vegada, la primera nit que van passar a la torre; i no ho havia tornat a repetir mai, però en Ged no oblidava les seves paraules:

—Més d’un mag de gran poder —havia dit el mestre— ha passat tota la vida cercant el nom d’una sola cosa, un sol nom perdut o amagat. I, malgrat tot, les llistes encara no estan acabades. Ni ho estaran, fins que el món s’acabi. Escolteu, i veureu per què. Al món sota el sol, i a l’altre món on no hi ha sol, hi ha moltes coses que no tenen res a veure amb els homes i amb la seva parla, i hi ha poders que estan més enllà del nostre poder. Però la màgia, la màgia veritable, és emprada només per aquells éssers que parlen la llengua hàrdica de Terramar, o la Parla Antiga de la qual ha nascut.

»És la llengua que parlen els dracs, i la llengua que parlà Segoy, que va fer les illes del món, i la llengua de les nostres gestes i cançons, dels nostres encanteris i sortilegis, i de les nostres invocacions. Els mots d’aquesta llengua resten amagats i transformats sota les nostres paraules hàrdiques. Anomenem l’escuma sobre les ones, sukien: aquest mot el componen dues paraules de la Parla Antiga, suk, ploma, i inien, el mar. La ploma del mar, això és, l’escuma. Però no podeu embruixar l’escuma anomenant-la sukien; heu de fer servir el seu nom propi i veritable en la Parla Antiga, que és essa. Qualsevol bruixa coneix algunes d’aquestes paraules de la Parla Antiga, i els mags en saben moltes. Però n’hi ha moltes més, algunes s’han perdut al llarg dels temps, d’altres han estat amagades, d’altres només les coneixen els dracs i les Antigues Potestats de la Terra, i algunes no les coneix cap criatura vivent; i no hi ha cap ésser humà que les pugui aprendre totes. Perquè aquesta llengua no té fi.

»I aquesta és la raó. El nom del mar és inien, això ho sabem tots. Però el que per a nosaltres és el mar de l’Interior també té el seu nom en la Parla Antiga. I com que cap cosa no pot tenir dos noms veritables, inien només pot significar “tot el mar excepte el mar Interior”. I, és clar, ni tan sols pot significar això, perquè hi ha mars i badies i estrets que no podem ni comptar que tenen els seus propis noms. Així, si existís un mag-mestre de la mar que estigués prou boig per provar d’emprar un encanteri de tempesta o calma sobre tot l’oceà, el seu encanteri no només hauria d’incloure el mot inien, sinó també el nom de tot bocí i part i tros del mar arreu de tot l’Arxipèlag i de tots els Confins llunyans, i encara més enllà, on els noms s’aturen. I així, allò que ens atorga el poder d’emprar la màgia és també allò que imposa els límits d’aquest poder. Un mag només pot controlar allò que té a prop seu, allò que pot anomenar exactament i totalment. I així és com ha de ser. Si no fos així, la maldat dels poderosos o la bogeria dels savis haurien cercat fa molt de temps la manera de canviar allò que no pot ésser canviat, i l’Equilibri fallaria. El mar desequilibrat negaria les illes on vivim perillosament, i totes les veus i tots els noms es perdrien en el vell silenci.

En Ged va reflexionar llargament sobre aquestes paraules, i la parla del mestre penetrà molt endins del seu enteniment. Però, malgrat la majestat de la tasca, la feina que calia fer al llarg de l’any a la Torre continuava essent dura i àrdua; i a la fi de l’any, en Kurremkarmerruk li va dir:

—Has tingut un bon començament.

Però no li digué res més. Els fetillers diuen la veritat, i era veritat que tota la mestria de noms que en Ged havia intentat d’aprendre aquell any només era el bell començament del que hauria de continuar aprenent al llarg de tota la seva vida. Van deixar marxar en Ged de la Torre Solitària abans que els altres que havien anat amb ell, perquè havia après més ràpidament; però aquesta fou l’única lloança que va rebre.

En Ged va caminar en direcció al sud, bo i travessant l’illa, tot sol, a començament de l’hivern, seguint camins buits que no duien a cap ciutat. En fer-se de nit, es posà a ploure. No pronuncià cap encanteri per fer que la pluja no el mullés, perquè el temps de Roke estava en mans del mestre dels vents, i no s’hi podia jugar. Trobà un lloc cobert sota un gran arbre penjotejós, i ajagut allà sota, abrigat amb la seva capa, es posà a pensar en el seu vell mestre, l’Ogió, que potser encara voltava, en les seves vagabunderies de tardor, per les muntanyes de Gont, dormint al ras amb branques sense fulles com a sostre i les cortines de pluja com a úniques parets. Això el va fer somriure, perquè pensar en l’Ogió sempre el reconfortava. S’adormí amb el cor tranquil, enmig de la foscor freda plena dels murmuris de l’aigua. A l’alba, quan es va despertar, aixecà el cap: ja no plovia; i va veure, amagat i cobert entre els plecs de la seva capa, un animaló que dormia fet una bola i que, cercant escalfor, s’havia ficat allà. En veure’l, en Ged es va sorprendre, perquè era una bèstia estranya i rara, un otak.

Aquestes criatures només es troben a quatre illes del sud de l’Arxipèlag: a Roke, Ènsmer, Pody i Wàthort. Són petites i grasses, amb cares molt amples, pelatge de color fosc o marró clapejat i ulls grans i brillants. Llurs dents són cruels i el seu temperament és molt ferotge, i per això ningú no prova de domesticar-les. No fan cap crit, ni xiscle, ni tenen cap veu. En Ged amanyagà l’otak, i aquest es despertà i badallà tot mostrant una petita llengua marró i dents blanques, però l’animal no tenia por.

—Otak —digué en Ged; i llavors, tot recordant els milers de noms de bèsties que havia après a la torre, el va anomenar pel seu nom veritable en la Parla Antiga—: Hoeg! Vols venir amb mi?

L’otak va seure sobre la mà oberta d’en Ged i començà a netejar-se el pelatge.

En Ged posà l’animal damunt la seva espatlla, dins els plecs de la capa, i allà es va quedar. De vegades, durant el dia, l’otak saltava i es perdia pels boscos, però sempre tornava, i una vegada tornà amb un ratolí que havia capturat. En Ged va riure i li digué que es mengés el ratolí, perquè ell havia de dejunar, ja que aquella nit se celebrava la festa del Retorn del Sol. Així, en el llostrejar humit i boirós, en Ged arribà a la collada de Roke, i divisà focs follets molt brillants que jugaven sota la pluja per damunt les teulades de la Gran Casa. I hi entrà, i fou benvingut pels seus mestres i companys a la sala de l’entrada il·luminada per la llar de foc.

Per a en Ged, que no tenia una llar a la qual pogués retornar, fou com tornar a casa. Se sentia feliç de veure tantes cares conegudes, i més feliç encara de veure com en Garrofí se li acostava i el saludava amb un somrís ample a la seva cara bruna. Durant aquest any,, havia trobat molt a faltar el seu amic, més del que es pensava. En Garrofí havia estat nomenat fetiller aquella tardor, i ja no era un aprenent, però això no feia que entre ells s’interposés cap barrera. Tot d’una es van posar a xerrar, i a en Ged li semblà que havia dit més a en Garrofí durant aquella primera hora que no pas durant tot el llarg any que havia romàs a la Torre Solitària.

Encara duia l’otak a la seva espatlla, amagat dins un plec de la caputxa, mentre seien tots a sopar al voltant de les llargues taules que s’havien instal·lat per a la festa a la Sala de la Llar. En Garrofí es meravellà de seguida de la petita criatura, i va voler allargar la mà per amanyagar-la, però l’otak li ensenyà les dents esmolades amb un gest agressiu. En Garrofí va riure.

—Diuen, Esparver, que un home afavorit per una bèstia salvatge és un home a qui les Antigues Potestats de la pedra i de la font parlaran amb veu humana.

—Diuen que els fetillers gontescs sovint tenen esperits protectors encarnats en bèsties —digué en Jàsper, que seia a l’altra banda d’en Garrofí—. El nostre senyor Nemmerle té el seu corb, i les cançons diuen que el mag roig d’Ark menava un porc senglar salvatge amb una cadena d’or. Però no havia sentit parlar mai d’un fetiller que portés una rata a la caputxa!

Quan van sentir això tots van riure, i en Ged rigué amb ells. Era una nit alegre, i estava joiós de ser allà, de participar de l’escalfor i de l’alegria, i de gaudir de la festa amb els seus companys. Però, com tot el que en Jàsper li deia, aquella broma li va fer serrar les dents.

Aquella nit el senyor d’O havia estat convidat per l’Escola; perquè ell també era un fetiller de renom. Havia estat un deixeble de l’Arquemag, i tornava de vegades a Roke per al Festival d’Hivern o per al Ball Llarg que es feia a l’estiu. L’acompanyava la seva dona, esvelta i jove, brillant com el coure acabat de polir, amb el cabell negre coronat d’òpals. Eren rares les vegades que una dona seia a les sales de la Gran Casa, i alguns dels vells mestres la miraven de reüll, reprovadors. Però els joves la miraven com si no tinguessin prou ulls.

—Per una dona així —digué en Garrofí a en Ged— seria capaç d’obrar grans encanteris… —I tot sospirant, es posà a riure.

—Només és una dona —replicà en Ged.

—La princesa Elfarran només era una dona —digué en Garrofí—, i per ella tot Enlad fou destruïda, i el mag-heroi de Hàvnor morí, i l’illa de Soléa s’enfonsà dins l’oceà.

—Històries velles —digué en Ged. Però aleshores ell també començà a mirar la senyora d’O i a preguntar-se si era potser l’encarnació de la bellesa mortal de la qual parlen les velles històries.

El mestre cantor havia cantat la Gesta del Rei Jove, i tots plegats havien cantat la Cançó de l’Hivern. I ara, quan es féu una petita pausa abans que tots s’aixequessin de la taula, en Jàsper es posà dempeus i anà fins a la taula que hi havia més a prop de la llar de foc, on seien l’Arquemag i els convidats i els mestres, i es dirigí a la senyora d’O. En Jàsper ja no era un noi jove, sinó un home, alt i ben plantat, amb la seva capa lligada al coll amb un fermall d’argent; perquè a ell també l’havien anomenat fetiller aquell any, i el fermall d’argent n’era la prova. La dama somrigué en escoltar el que li deia, i els òpals brillaren en el seu cabell negre, radiant. Llavors, els mestres havent donat llur benigne consentiment, en Jàsper obrà per a ella un encanteri d’il·lusió. Va fer que brotés un arbre blanc de les lloses del terra. Les branques arribaven a les altes bigues del sostre de la sala, i a cada branquilló de cada branca brillava una poma daurada, cadascuna un sol, perquè era l’Arbre de l’Any. Un ocell volà de sobte enmig de les branques, tot blanc amb una cua com un mantell de neu, i les pomes daurades s’enfosquiren i van esdevenir, llavors, cadascuna una gota de cristall. I aquestes van caure de l’arbre amb un soroll de pluja, i tot d’una se sentí una dolça fragància, mentre l’arbre, balancejant-se, treia fulles de foc rosat i flors blanques com estels. I així la il·lusió s’esvaní. La senyora d’O cridà, joiosa, i acotà la seva testa brillant davant del jove fetiller en senyal de lloança per la seva mestria:

—Veniu amb nosaltres, veniu a viure amb nosaltres a O-Tokne, pot venir, mon senyor? —preguntà, com un infant, al seu sever marit.

Però en Jàsper només digué:

—Quan hagi après un saber digne dels meus mestres i digne de la vostra lloança, senyora, llavors vindré joiós i us serviré sempre amb alegria.

I així en Jàsper va complaure tots els presents, llevat d’en Ged. En Ged uní la seva veu a les lloances, però no pas el seu cor. «Jo ho hagués fet millor», es digué amb amarga enveja; i, després d’aquell esdeveniment, tota l’alegria d’aquella vetllada se li enfosquí.