IX
L’ANELL D’ÉRRETH-AKBE

Dins el Gran Tresor de les tombes d’Atuan el temps no passava. No hi havia llum; ni vida; ni el més mínim moviment d’aranya en la pols o de cuc en la terra freda. Roca, i tenebra, i el temps que no passava.

Sobre la tapa de pedra d’un gran cofre el lladre de les Terres interiors jeia estirat d’esquena com la figura esculpida en una tomba. La pols, destorbada pels seus moviments, s’havia dipositat a la seva roba. No es va moure. La tanca de la porta trontollà. La porta s’obrí. La llum trencà la negror i un corrent més fresc mogué l’aire somort. L’home jeia inert.

L’Arha tancà la porta i donà una volta a la clau des de dins, posà la seva llanterna sobre un cofre, i s’apropà lentament a la figura immòbil. Es movia temorosament, i els seus ulls eren ben oberts, amb les pupil·les dilatades encara al màxim pel seu llarg viatge a través de la foscor.

—Esparver!

La noia li tocà l’espatlla, i tornà a dir el seu nom, i encara una altra vegada.

Aleshores ell es mogué, i gemegà. A la fi s’incorporà amb el rostre cansat i els ulls sense expressió. La mirà, sense reconèixer-la.

—Sóc jo, l’Arha, Tènar. T’he portat aigua. Té, beu.

L’home cercà el flascó fent anar les mans com si les tingués entumides, i begué, però no gaire.

—Quant de temps ha estat? —va preguntar, parlant amb dificultat.

—Han passat dos dies des que vas arribar a aquesta cambra. Aquesta és la tercera nit. No he pogut venir abans. He hagut de robar el menjar, aquí el tens… —La noia tragué un dels pans plans i grisos de la bossa que havia portat, però ell mogué el cap refusant.

—No tinc gana. Aquest… aquest és un lloc mortal. —Es posà el cap entre les mans i romangué assegut sense bellugar-se.

—Tens fred? T’he portat la capa de la Sala Pintada.

L’home no respongué.

Ella deixà la capa a terra i el mirà fixament. La noia tremolava una mica, i els seus ulls eren encara negres i dilatats.

Tot de sobte va caure de genolls, s’inclinà cap endavant, i començà a plorar, amb sanglots profunds que feien torçar el seu cos, però que no duien llàgrimes.

L’home baixà amb rigidesa del cofre, i s’inclinà cap a la noia.

—Tènar…

—No sóc la Tènar. No sóc l’Arha. Els déus són morts, els déus són morts.

Ell posà les mans sobre el cap de la noia i li tirà la caputxa enrere. Començà a parlar. La seva veu era suau, i les paraules no eren en cap llengua que ella hagués sentit mai. Els sons dels mots entraven dins el cor de l’Arha com la pluja que cau. L’Arha restà ben quieta per escoltar-lo. Un cop ella es tranquil·litzà, l’home l’aixecà, i la posà com un infant sobre el gran cofre on ell havia jagut. Va posar la mà sobre la seva.

—Per què has plorat, Tènar?

—T’ho diré. No importa el que jo et digui. No pots fer res. No pots ajudar. Tu també t’estàs morint, oi que sí? O sigui que no hi fa res. Res no importa. La Kòssil, la sacerdotessa del Rei-Déu, sempre ha estat cruel, sempre ha volgut que jo et matés. Igual com vaig matar aquells altres. I jo no ho volia. Quin dret té? I va desafiar els Sense Nom i es va burlar d’ells, i jo vaig fer caure una maledicció sobre ella. I des d’aleshores he tingut por d’ella, perquè és veritat el que va dir en Mànan, que ella no creu en els déus. Vol que siguin oblidats, i em podria matar mentre dormís. O sigui que no he dormit. No vaig tornar a la Casa Petita. He romàs a la Sala tota la nit passada, en una de les golfes, on són els vestits de ball. I abans que es fes de dia he anat a la Casa Gran i he robat menjar de la cuina, i llavors he tornat a la Sala i m’he quedat allà tot el dia. Volia esbrinar el que havia de fer. I aquesta nit…, aquesta nit estava tan cansada, que he pensat que podria anar a un lloc sagrat i dormir, potser a ella li faria por d’anar-hi. Per això he baixat a la Sotatomba. Aquella cova enorme on et vaig veure per primera vegada. I… i ella era allà. Hi deu haver vingut per la porta de la roca vermella. Era allà amb una llanterna. Rascant a la fossa que va cavar en Mànan, per veure si hi havia un cadàver a dins. Com una rata al cementiri, una rata gran, gorda i negra, cavant. I el llum que cremava dins el Lloc Sagrat, el lloc fosc. I els Sense Nom no feien res. No la mataven ni la feien tornar folla. Són vells, com va dir ella. Són morts. Han desaparegut tots. Ja no sóc una sacerdotessa.

L’home romangué escoltant-la, amb la mà encara sobre la de la noia, el cap una mica inclinat. Un cert vigor havia retornat al seu rostre i a la seva postura, encara que les cicatrius de la galta destacaven amb un color gris lívid, i tenia pols encara a la roba i als cabells.

—Hi he passat a la vora, a través de la Sotatomba. La seva espelma feia més ombres que llum, i no m’ha sentit. Volia entrar al laberint per allunyar-me d’ella. Però quan ja hi era, a cada pas pensava que podia sentir-la darrere meu, seguint-me. Per tots els passadissos he sentit sempre algú al meu darrere. I no sabia on anar. Em pensava que aquí estaria segura, pensava que els meus Amos em protegirien i em defensarien. Però no ho fan, han marxat, són morts…

—Ha estat per ells que ploraves?, per la seva mort? Però ells són aquí, Tènar, aquí!

—Com pots saber-ho? —digué ella sense ànim.

—Perquè a cada instant, des que vaig posar el peu a la caverna sota les pedres de les tombes, he fet els possibles per mantenir-los quiets, per fer que no se n’adonessin. Totes les meves arts han estat dedicades a això, he gastat la meva força en això. He omplert aquests túnels amb una xarxa d’encanteris interminable, encanteris de dormida, de quietud, d’encobriment, i malgrat tot encara s’adonen de mi, a mitges, mig dormint, mig desperts. I tot i així, estic gairebé exhaust de lluitar contra ells. Aquest és un lloc terrible. Un home sol no hi té cap esperança, aquí. Jo estava morint de set quan tu em vas donar aigua, encara que no va ser l’aigua sola el que em va salvar. Va ser la força de les mans que me la donaven. —I mentre deia això, l’home girà per un moment el palmell de la mà de la noia cap amunt, dins la seva, guaitant-la; després s’allunyà, caminà unes poques passes per la cambra, i es tornà a aturar davant seu. La noia no digué res.

—De debò pensaves que eren morts? El teu cor ho sap millor. Ells no moren. Són foscos i no moren, i odien la llum: la llum breu i brillant de la nostra mortalitat. Ells són immortals, però no són déus. Mai no ho han estat. No mereixen l’adoració de cap ànima humana.

Ella escoltava, els ulls plens de pesantor, la mirada fixa a la flama tremolosa de la llanterna.

—Què t’han donat mai, Tènar?

—Res —xiuxiuejà ella.

—No tenen res per donar. No tenen el poder de creació. Tot llur poder és per enfosquir i destruir. No poden marxar d’aquest lloc; ells són aquest lloc; i se’ls hi ha de deixar. No haurien de ser negats ni oblidats, però tampoc no haurien de ser adorats. La Terra és bella, i brillant, i amable, però això no ho és tot. La Terra també és terrible, i fosca, i cruel. El conill xiscla quan agonitza pels prats verds. Les muntanyes tanquen amb força llurs mans enormes plenes de foc amagat. Hi ha taurons dins el mar, i hi ha crueltat dins els ulls dels homes. I allà on els homes adoren aquestes coses i es rebaixen davant seu, s’engendra el mal; hi ha aquests llocs del món on s’aplega la foscor, llocs dedicats totalment als que anomenem Sense Nom, els antics i sagrats Poders de la Terra abans de la Llum, els poders de la foscor, de la ruïna, de la bogeria… Em sembla que van fer tornar boja la teva sacerdotessa Kòssil fa molt de temps; em sembla que ha rondat aquestes cavernes com ronda el laberint del seu propi ésser, i ara ja no pot veure més la llum del dia. Ella et diu que els Sense Nom són morts; només una ànima perduda, que ja no pot trobar la veritat, podria creure’s això. Existeixen. Però no són els teus Amos. No ho han estat mai. Ets lliure, Tènar. Et van ensenyar a ser una esclava, però has d’alliberar-te’n.

Ella l’escoltava, tot i que la seva expressió no canvià. Ell no digué res més. Ambdós callaven; però no era pas el mateix silenci que hi havia a la cambra abans que ella entrés. Ara hi havia la respiració d’ells dos, i el batec de la vida en llurs venes, i l’espelma que cremava dins la seva llanterna de llauna, un so petit, viu.

—Com és que saps el meu nom?

Ell caminà amunt i avall per la cambra tot removent la pols fina. Deixondí els braços i les espatlles en un esforç per fer desaparèixer aquell fred que li entumia els ossos.

—Saber noms és el meu ofici. El meu art. Per teixir la màgia d’una cosa, saps?, hom ha de trobar el seu nom veritable. A les meves terres mantenim els nostres noms veritables amagats al llarg de tota la vida, amagats de tots menys d’aquells en qui confiem cegament; perquè hi ha un gran poder, i un gran perill, en un nom. Una vegada, al començament del temps, quan en Segoy aixecà les illes de Terramar de les profunditats de l’oceà, totes les coses portaven els seus noms veritables. I tota màgia, tota fetilleria, encara depèn del coneixement, del reaprendre, del recordar, aquell antic i veritable llenguatge de la Creació. Hi ha encanteris que cal aprendre, és clar, maneres d’emprar les paraules; i hom n’ha de saber les conseqüències, també. Però el que fa el mag al llarg de la seva vida és cercar i trobar els noms de les coses, i cercar i esbrinar com cercar i trobar els noms de les coses.

—Com vas trobar el meu?

L’home la mirà un moment, amb una mirada profunda i clara a través de les ombres que hi havia entre ells; titubejà un moment.

—Això no t’ho puc dir. Ets com una llanterna embolicada i coberta, amagada en un lloc fosc. Malgrat tot, la llum brilla; no n’han pogut apagar el llum. No et podien amagar. Com conec la llum, com et conec a tu, conec el teu nom, Tènar. Aquest és el meu do, el meu poder. No et puc dir més. Però digue’m això: què faràs ara?

—No ho sé.

—La Kòssil ha trobat una fossa buida, per ara. Què farà?

—No ho sé. Si torno allà dalt, pot fer que em matin. Mentir, per a una gran sacerdotessa, significa la mort. Podria fer que em sacrifiquessin a les escales del Tron, si volgués. I en Mànan hauria de tallar-me el cap de debò aquesta vegada, en lloc de només aixecar l’espasa i esperar que la Figura Fosca l’aturi. Però aquesta vegada no s’aturaria. Baixaria i em tallaria el cap.

La veu de la noia era monòtona i lenta. Ell prengué una expressió seriosa.

—Si ens quedem aquí gaire temps —digué—, et tornaràs boja, Tènar. La còlera dels Sense Nom pesa sobre la teva ment. I sobre la meva. Ara que has vingut aquí ha millorat, ha millorat molt. Però s’ha escolat molt de temps fins que has vingut, i he fet servir gairebé tota la meva força. Ningú no pot oposar-se als Foscos tot sol gaire temps. Són molt forts.

L’home s’aturà; la seva veu s’havia fet molt baixa, i semblava haver perdut el fil de la seva parla. Es fregà les mans al front, i tornà a anar a beure del flascó. Va trencar un bocí de pa i s’assegué al cofre del davant per menjar-se’l.

El que deia era veritat; l’Arha sentia un pes, una pressió a la seva ment, que semblava enfosquir i confondre tot pensament i sentiment. Tot i que ara no estava aterrida, com ho havia estat quan venia a través dels passadissos, tota sola. Només el silenci absolut fora de la cambra semblava terrible. Per què era així? Abans mai no havia tingut por del silenci sota terra. Però abans mai no havia desobeït els Sense Nom, mai no s’havia posat en contra d’ells.

La noia, a la fi, féu una petita rialla tremolosa.

—Aquí estem, asseguts sobre el tresor més gran de l’Imperi —digué—. El Rei-Déu donaria totes les seves dones per aconseguir-ne un sol cofre. I ni tan sols n’hem obert un per mirar-lo.

—Jo sí —digué tot mastegant, l’Esparver.

—En la foscor?

—Vaig fer una petita llum. El foc follet. Era difícil de fer, aquí. Fins i tot amb la meva vara hauria estat difícil, i, sense, ha estat com provar d’encendre un foc amb fusta mullada sota la pluja. Però a la fi ha sortit. I he trobat el que cercava.

Ella aixecà el rostre lentament per mirar-lo.

—L’anell?

—El mig-anell. Tu en tens l’altra meitat.

—Jo, la tinc? L’altra meitat es va perdre…

—I es va trobar. Jo la portava en una cadena al voltant del coll. Tu me la vas prendre, i em vas preguntar si no em podia permetre un talismà millor. L’únic talismà millor que la meitat de l’anell d’Érreth-Akbe seria l’anell sencer. Però és clar, com diuen, sempre és millor mitja barra de pa que cap ni una. O sigui que ara tu tens la meva meitat, i jo tinc la teva. —L’home somrigué a la noia a través de les ombres de la tomba.

—Quan te la vaig prendre, vas dir-me que no sabria que fer-ne.

—Era cert.

—I tu sí que ho saps?

Ell assentí amb el cap.

—Digues-m’ho. Digue’m el que és, l’anell, i com vas trobar la meitat perduda, i com vas venir aquí, i per què. Ho he de saber, tot això, llavors potser veuré què faig.

—Potser sí. Molt bé. Què és, l’anell d’Érreth-Akbe? Bé, ja pots veure que no sembla res de valor, i no és ni tan sols un anell. És massa gros. Una anella de braç, potser, encara que sembla massa petit per a això. Cap home no sap per a qui va ser fet. Elfarran la bella el portà, fa molt temps, abans que l’illa de Soléa es perdés sota el mar; i ja era vell quan ella el portava. I a la fi va anar a parar a mans d’Érreth-Akbe… És de metall, de plata dura, foradat amb nou forats. Hi ha un dibuix que sembla d’ones ratllat a la part exterior, i nou Runes de Poder a l’interior. La meitat que tu tens té quatre runes i una mica d’una altra; i la meva meitat igual. El tall va ser just al mig d’aquest símbol, i el va destruir. És el que s’ha anomenat, des d’aleshores, la runa perduda. Les altres vuit són conegudes pels mags: Pirr, que protegeix de la bogeria i del vent i el foc, Ges que dóna resistència, i la resta. Però la runa trencada era la que lligava les terres. Era la runa de Lligam, el signe del domini, el signe de la pau. Cap rei no podia governar bé si no governava sota aquell signe. Ningú no sap com va ser escrit. D’ençà que es va perdre no hi ha hagut grans reis a Hàvnor. Hi ha hagut prínceps i tirans, i guerres i baralles entre totes les terres de Terramar.

»De manera que els senyors savis i els mags de l’Arxipèlag volien l’anell d’Érreth-Akbe, per poder restaurar la runa perduda. Però a la fi van deixar d’enviar homes per cercar-lo, ja que cap d’ells no podia aconseguir la meitat que era a les tombes d’Atuan; i l’altra meitat, que Érreth-Akbe va donar a un rei karg, s’havia perdut feia molt de temps. Van dir que no es podia guanyar res amb la recerca. Això era fa segles i més segles.

»I ara hi entro jo, així. Quan era una mica més gran del que ets tu ara, em vaig veure involucrat en una… caça, en una mena de caça a través del mar. Allò que jo perseguia m’enganyava, de manera que vaig anar a parar a una illa deserta, no gaire lluny de les costes de Karego-At i Atuan, al sud i a l’oest d’aquí. Era una illeta petita, no gaire més que un banc de sorra, amb llargues dunes plenes d’herba al centre, i una font d’aigua salada, i res més.

»I malgrat tot hi vivien dues persones. Un home i una dona vells; germans, em penso. Jo els aterria. No havien vist cap altra cara humana durant… i quant de temps? Anys, desenes d’anys. Però jo necessitava ajuda, i van ser amables amb mi. Tenien una cabanya feta de la fusta que navega a la deriva, i un foc. La dona em va donar de menjar, musclos que agafava a les roques amb la marea baixa, carn seca d’ocells marins que mataven a cops de pedres. Tenia por de mi, però em va donar de menjar. Llavors, com que no vaig fer res que la pogués espantar, va arribar a confiar en mi, i em va mostrar el seu tresor. Ella també tenia un tresor… Era un vestidet petit. Tot de seda, amb perles. El vestit d’una nena petita, el vestit d’una princesa. I ella duia una pell de foca sense adobar.

»No podíem parlar. Aleshores jo no coneixia la llengua karga, i ells no sabien cap llengua de l’Arxipèlag, i ben poc de la seva pròpia. Devien haver estat portats allà quan eren infants, i abandonats perquè hi morissin. No sé per què, i dubto que ells ho sabessin. No coneixien més que l’illa, el vent i la mar. Però quan vaig marxar, ella em va fer un present. Em va donar la meitat perduda de l’anell d’Érreth-Akbe.

L’home féu una pausa durant una estona.

—Jo no el vaig reconèixer pel que era, i ella tampoc no l’havia reconegut. El present més valuós d’aquesta era del món, i vet aquí que va ser lliurat per una pobra ximple vestida amb pells de foca a un brètol ignorant que se’l va ficar a la butxaca i va dir «Gràcies!», i se’n va anar navegant… Bé, o sigui que vaig continuar, i vaig fer el que havia de fer. I després s’esdevingueren altres coses, i vaig anar al Pas dels Dracs, cap a l’oest, i més coses. Però sempre vaig portar la cosa amb mi, perquè sentia una gran gratitud envers aquella vella que m’havia regalat l’únic present que tenia per donar-me. Vaig posar una cadena a través d’un dels forats del mig-anell, i el vaig portar penjat al coll, sense pensar-hi més. I llavors, un dia, a Sélidor, l’illa més llunyana, la terra on Érreth-Akbe morí en la seva lluita amb el drac Orm, a Sélidor vaig parlar amb un drac, un d’aquell llinatge d’Orm. Ell em va dir què era allò que portava sobre el meu pit.

»Va trobar molt divertit que jo no ho sabés. Els dracs pensen que els homes som divertits. Però recorden Érreth-Akbe; en parlen com si fos un drac, i no pas un home.

»Quan vaig tornar a les illes Interiors, vaig anar a la fi a Hàvnor. Jo vaig néixer a Gont, que es troba no gaire a l’oest de les vostres terres kargues, i havia rondat molt des d’aleshores, però mai no havia estat a Hàvnor. Era el moment d’anar-hi. Vaig veure les torres blanques, i vaig parlar amb els grans homes, els mercaders i els prínceps i els senyors dels antics dominis. Els vaig dir el que tenia. Els vaig dir que si volien, aniria a cercar la resta de l’anell a les tombes d’Atuan, per poder trobar la runa perduda, la clau de la pau. Perquè ens és terriblement necessària, la pau al món. Tots em van lloar d’allò més; i un d’ells fins i tot em va donar diners per aprovisionar el meu vaixell. O sigui que vaig aprendre la vostra llengua, i vaig venir a Atuan.

L’home callà i es quedà mirant fixament davant seu, cap a les ombres.

—La gent de les nostres ciutats no et reconeixia com a un de l’oest, per la teva pell, per la teva parla?

—Oh, és fàcil d’enganyar la gent —digué ell, amb un aire més aviat absent—, si coneixes els trucs. Fas alguns canvis d’il·lusió, i ningú no et veurà a traves d’ells, excepte un altre mag. I aquí a les terres kargues no teniu fetillers m mags. És estrany. Fa molt temps vau proscriure tots els vostres fetillers, i vau prohibir la pràctica de l’art de la màgia; i ara gairebé no hi creieu.

—A mi em van ensenyar a no creure-hi. És contrària a les ensenyances dels Sacerdots Reis. Però sé que només la fetilleria podia portar-te fins a les tombes, i a dins, per la porta de la roca vermella.

—No només la fetilleria, sinó també els bons consells. Nosaltres fem servir l’escriptura més que vosaltres, em penso. Saps llegir?

—No. És una de les arts negres.

L’home assentí amb el cap.

—Però una de molt útil —digué—. Un lladre que no havia tingut èxit va deixar certes descripcions de les tombes d’Atuan, i instruccions per entrar-hi, si hom sabia emprar un dels grans encanteris d’obriment. Tot això va ser escrit en un llibre del tresor d’un príncep de Hàvnor. Ell em va deixar llegir-ho. Així vaig arribar fins a la gran caverna…

—La Sotatomba.

—El lladre que va descriure el camí d’entrada pensava que el tresor es trobava allà, a la Sotatomba. De manera que vaig mirar allà, però tenia la sensació que havia de ser més ben amagat, més lluny i endins del laberint. Coneixia l’entrada al laberint, i quan et vaig veure, vaig anar-hi, pensant d’amagar-me al laberint i cercar-lo. Va ser un error, és clar. Els Sense Nom ja havien fet presa en mi, i havien atordit la meva ment. I des d’aleshores he estat cada vegada més feble i més estúpid. Hom no ha de sotmetre’s a ells, ha de resistir, mantenir l’esperit sempre fort i sempre cert. Això ho vaig aprendre fa molt de temps. Però és difícil de fer-ho, aquí, on són tan forts. No són déus, Tènar. Però són més forts que qualsevol home.

Tots dos van romandre en silenci durant una llarga estona.

—Què més has trobat dins els cofres del tresor? —preguntà ella, amb indiferència.

—Porqueria. Or, joies, corones, espases. Res que cap home en vida pugui reclamar… Digue’m això, Tènar. Com et van escollir per ser Sacerdotessa de les Tombes?

—Quan mor la Primera Sacerdotessa cerquen arreu d’Atuan, cerquen una nena que hagi nascut la nit en què va morir la Sacerdotessa. I sempre en troben una. Perquè és la Sacerdotessa renascuda. Quan la nena té cinc anys la porten aquí, a l’Indret. I quan en té sis la donen als Foscos i la seva ànima és devorada per ells. I així els pertany, i els ha pertangut des dels dies del començament. I no té cap nom.

—Tu ho creus, això?

—Sempre ho he cregut.

—Ho creus ara?

L’Arha no digué res.

Una altra vegada tornà a caure entre ells el silenci ombrívol. Al cap d’una llarga estona, la noia digué:

—Digue’m…, parla’m dels dracs de l’oest.

—Tènar, què penses fer? No podem seure aquí explicant-nos històries fins que el ble cremi del tot i s’apagui, i torni a venir la foscor.

—No sé què fer. Tinc por. —La noia seia dreta sobre el cofre de pedra, amb les mans premudes l’una dins l’altra, i parlava en veu molt alta com algú que pateix. Va dir—: Tinc por de la foscor.

Ell respongué suaument:

—Has de triar. M’has de deixar, tancar la porta, pujar als teus altars i donar-me als teus Amos; després anar a la sacerdotessa Kòssil i fer-hi les paus i aquí s’acaba la història. O bé has d’obrir la porta, i sortir amb mi. Marxar de les tombes, marxar d’Atuan, i venir amb mi a l’altre costat del mar. I aquí comença la història. Has de ser l’Arha, o has de ser la Tènar. No pots ser totes dues.

La veu profunda era suau i certa. La noia mirà el seu rostre a través de les ombres, un rostre dur i marcat de cicatrius, però on no hi havia crueltat, ni falsedat.

—Si deixo el servei dels Foscos em mataran. Si marxo d’aquest lloc moriré.

—Tu no moriràs. L’Arha, morirà.

—No puc…

—Per renéixer cal morir, Tènar. No és tan dur com sembla des de l’altra banda.

—No ens deixarien sortir. Mai.

—Potser no. Però paga la pena d’intentar-ho. Tu tens saviesa, i jo tinc habilitat, i entre tots dos tenim… —l’home féu una pausa.

—Tenim l’anell d’Érreth-Akbe.

—Sí, això. Però també pensava en una altra cosa que hi ha entre nosaltres. Digues-li confiança… Aquest és un dels seus noms. És una cosa molt gran. Malgrat que cadascú de nosaltres tot sol és dèbil, tenint això som forts, més forts que els poders de la foscor —els ulls de l’home eren clars i espurnejants en la seva cara marcada—. Escolta, Tènar! —digué—. Vaig venir aquí com un lladre, com un enemic, armat contra tu; i tu em vas mostrar clemència, i vas confiar en mi. I jo he confiat en tu des de la primera vegada que vaig veure el teu rostre, un instant, a la cova sota les tombes, bell en la foscor. Has demostrat que confies en mi. Jo no t’he donat res a canvi. Et donaré el que tinc per donar. El meu nom veritable és Ged. I això és teu perquè ho guardis —s’havia posat dempeus, i li oferia un semicercle de plata foradada i cisellada—. Que l’anell sigui reunit —va dir.

La noia l’agafà de la seva mà. Es va treure del coll la cadena de plata on anava lligada l’altra meitat, i la tragué de la cadena. Va posar-se les dues peces al palmell de la mà de manera que els dos extrems trencats es trobessin, i semblés sencer.

No aixecà la cara.

—Vindré amb tu —digué.