I
LA DEVORADA

La veu aguda i vibrant d’un corn xisclà i s’aturà. Seguí un silenci destorbat només pel so de molts passos que seguien el ritme d’un tambor tocat amb suavitat, al pas dels batecs d’un cor. A través de les escletxes del sostre de la Sala del Tron, d’alguns espais entre columnes on seccions senceres d’obra i rajoles havien caigut a terra, brillava de biaix, i a estones, la llum del dia. Havia passat una hora des de la sortida del sol. L’aire era quiet i fred. Les fulles mortes de les herbes que s’havien obert pas entre les rajoles de marbre del paviment eren cobertes de glaç, i cruixien quan s’agafaven als llargs vestits negres de les sacerdotesses.

Venien de quatre en quatre per l’enorme sala, entre fileres dobles de columnes. El tambor tocava monòtonament. Cap veu no parlava, cap ull no mirava. Noies vestides de negre portaven torxes que cremaven amb una llum vermellosa enmig dels raigs del sol, amb més brillantor en la fosca de l’interior. A fora, a les escales de la Sala del Tron, els homes romanien dempeus, guàrdies, trompeters, timbalers; a l’interior de les grans portes només havien passat dones, vestides de negre i encaputxades, que caminaven lentament de quatre en quatre cap al tron buit.

Dues s’avançaren, altes, imposants amb aquell color negre, una prima i rígida, l’altra pesant, balancejant-se a mesura que caminava. Entre les dues caminava una nena d’uns sis anys. Portava una camisola recta, blanca. Tenia el cap i els braços i les cames nus, i anava descalça. Se la veia extremament petita. Al peu de les escales que portaven cap al tron, on els altres ara esperaven en fileres fosques, les dues dones s’aturaren. Van empènyer la criatura una mica endavant.

El tron sobre l’alta plataforma semblava tenir cortines a cada banda, fetes de grans teranyines de negror que queien del foscam del sostre; l’ull no podia distingir amb certesa si realment eren cortines, o bé només ombres encara més denses. El tron mateix era negre, amb una brillantor somorta de pedres precioses o or als braços i al respatller, i era enorme. Un home que s’hi hagués assegut hauria semblat un nan; no tenia dimensions humanes. Era buit. En ell no seia res excepte les ombres.

Tota sola, la nena pujà quatre dels set esglaons de marbre vermellós. Eren tan amples i tan alts que havia de posar els dos peus sobre un esglaó abans de pujar el següent. A l’esglaó del mig, exactament enfront del tron, es dreçava un gran bloc tosc de fusta, amb un buit a la part de dalt. La criatura s’agenollà i posà el cap en aquell buit, girant-lo una mica de cantó. Es quedà allà de genolls sense moure’s.

Una figura amb un vestit de llana blanca i cinturó sortí de sobte de les ombres a la dreta del tron i baixà les escales cap a la criatura. Amagava la cara rere una màscara blanca. Portava una espasa d’acer polit de cinc peus de llargada. Sense una paraula o un titubeig, va fer voleiar l’espasa, amb les dues mans, per damunt el coll de la nena. El tambor s’aturà.

Quan la fulla era al punt més alt, suspesa, una figura vestida de negre sortí bruscament de la banda esquerra del tron, saltà escales avall, i aturà els braços del sacrificant amb braços més prims. La fulla esmolada de l’espasa brillà a mig aire. Així mantingueren l’equilibri per un moment, la figura blanca i la negra, ambdues sense cara, en un símil de dansa per damunt la criatura immòbil, el coll de la qual era blanc i quedava despullat per la clenxa dels seus cabells negres.

En silenci, les dues figures saltaren de costat i tornaren a pujar les escales, i van desaparèixer en la foscor rere l’enorme tron. Una sacerdotessa s’avançà i vessà tot un bol d’algun líquid als esglaons vora la criatura agenollada. La taca es veia negra en l’obscuritat de la sala.

La nena es posà dempeus i baixà laboriosament els quatre esglaons. Quan arribà a baix, les dues sacerdotesses altes la van vestir amb una túnica negra, una caputxa i una capa, i la van fer girar altra vegada de cara a les escales, a la taca fosca, al tron.

—Oh, que els Sense Nom contemplin la noia que els donem, que és en veritat aquella nascuda per sempre sense nom. Que acceptin la seva vida i els anys de la seva vida fins a la seva mort, que també els pertany. Que la trobin acceptable. Que sigui devorada!

D’altres veus, agudes i aspres com trompetes, replicaren:

—És devorada! És devorada!

La nena mirava, per sota la caputxa negra, en direcció al tron. Les pedres precioses incrustades als enormes braços acabats en urpes i a la part del darrere del tron eren vidrades de pols i el respatller era cobert de teranyines i taques blanquinoses de gallinassa d’òliba. Els tres graons més alts, directament davant el tron, per damunt l’esglaó on ella s’havia agenollat, mai no havien estat trepitjats per peus mortals. Eren tan plens de pols que semblaven un sol pendent de terra grisa; els blocs de marbre de veta vermella restaven del tot amagats per les garbelladures, intactes, de tants anys, de tants segles.

—És devorada! És devorada!

Ara el tambor, abrupte, començà a sonar altre cop, tocant a un ritme més ràpid.

La processó es formà, silenciosa i feixuga, i s’allunyà del tron movent-se cap a l’est, cap al quadre brillant i llunyà del portal. A cada banda, les grans columnes dobles, com cuixes d’immenses cames pàl·lides, s’aixecaven cap a l’obscuritat de sota el sostre. Entre les sacerdotesses, i ara tota de negre com elles, la nena caminava, i els seus peus petits i nus trepitjaven amb solemnitat les herbes glaçades i les pedres fredes com el gel. Quan la llum del sol, filtrant-se a través de la teulada en runes, brillà en el seu camí, no mirà amunt.

Els guardians mantenien obertes les grans portes. La negra processó sortí a la llum feble i freda i al vent del matí. El sol enlluernava, nedant entre tota aquella immensitat de l’est. Cap a l’oest, les muntanyes rebien la seva llum groga, com ho feia també la façana de la Sala del Tron. Els altres edificis, pendent avall, encara romanien envoltats d’ombres purpurines, excepte el temple dels Déus de la Germandat, una mica més lluny, sobre un petit turó: la teulada, daurada recentment, reflectia la llum diürna amb glòria. La línia negra de sacerdotesses, de quatre en quatre, baixava el turó de les Tombes serpentejant, i mentre anaven baixant, començaren a cantar suaument. La tonada era només de tres notes, i el mot que es repetia vegada rere vegada era un mot tan antic que havia perdut el seu significat, com un senyal que encara roman dempeus quan el camí ha desaparegut. Una vegada i una altra cantaven la paraula buida. I tot aquell dia del Renaixement de la Sacerdotessa fou ple del càntic apagat de les veus de les dones, una cantarella seca i interminable.

Portaren la nena de cambra en cambra, de temple en temple. En un lloc li posaren sal sobre la llengua; en un altre es va agenollar mirant cap a l’oest mentre li tallaven els cabells ben curts i els hi rentaven amb oli i amb vinagre perfumat; en un altre es va estirar de bocaterrosa sobre una llosa de marbre negre rere un altar mentre veus agudes cantaven una lamentació pels morts. Ni ella ni cap de les sacerdotesses no va menjar res ni va beure aigua en tot aquell dia. Quan l’estel del vespre sortí, van portar la nena al llit, nua entre mantes de pell de be, en una cambra on no havia dormit mai. Era dins una casa que havia estat tancada molts anys, oberta només aquell dia. La cambra era més alta que no pas llarga, i no tenia finestres, i romania una fortor morta, quieta i resclosida. Les dones, silents, la deixaren allà, en la foscor.

La nena romangué quieta, estirada tal com l’havien posada. Tenia els ulls ben oberts. Així va estar-se molta estona.

Va veure com una llum tremolava sobre l’alta paret. Algú venia calladament pel passadís, cobrint una candela de jonc perquè no fes més llum que una lluerna. Un xiuxiueig ronc:

—Ei, ets aquí, Tènar?

La nena no respongué.

Un cap s’abocà pel marc de la porta, un cap estrany, sense cabells, com una patata pelada i del mateix color groguenc. Els ulls eren com els ulls d’una patata, marrons i petits. El nas s’empetitia entre unes galtes grans, planes i flàccides, i la boca era una clivella sense llavis. La nena mirava impassible aquella cara. Els seus ulls eren grans, foscos i fixos.

—Tènar, petita meva, aquí et trobo! —La veu era ronca, aguda com la veu d’una dona però sense ésser una veu de dona—. No hauria de ser aquí, jo pertanyo al lloc darrere la porta, al porxo, allà és on he d’anar. Però havia de veure com està la meva petita Tènar, després de tot el dia de tragí, eh, com està la meva floreta?

S’apropà a ella, sense fer soroll, corpulent, i estengué la mà com si li volgués allisar els cabells cap enrere.

—Ja no sóc la Tènar —digué la nena, mirant-lo. La mà de l’home s’aturà; no va tocar-la.

—No —digué ell, després d’un moment, xiuxiuejant—. Ja ho sé, ja ho sé. Ara ets la petita devorada. Però jo…

Ella no digué res.

—Ha estat un dia dur per a una petitona —digué l’home, arrossegant els peus per terra. La petita llum li tremolava a la mà grossa i groga.

—No hauries de ser dins aquesta casa, Mànan.

—No, no. Ja ho sé. No hauria de ser dins aquesta casa. Bé, bona nit, petitona… Bona nit.

La nena no digué res. En Mànan féu mitja volta lentament i se n’anà. La llum trèmula desaparegué de les parets altes de la cel·la. La nena, que ja no tenia cap nom sinó Arha, la devorada, restà estirada mirant amunt, fixament, cap a la foscor.