FUGIDA

Vaig passar-me la tarda jaient. L’endemà, vaig tornar a l’institut. Feia un mes que havia començat el nou curs, hi havia el moviment habitual de les aules. Mentre jo era al servei militar, els meus companys d’estudis havien fet l’últim curs abans de la universitat: ja no hi eren.

Vaig mig amagar-me perquè no em veiés un professor i vaig sortir un moment al pati emporlanat. Hi havia un grup d’alumnes que corrien en batalló. Portaven vambes i xandalls de colors diferents. Al mig del pati, un professor també amb xandall els cridava que no afluixessin, que continuessin corrent. Els alumnes corrien, donaven voltes al pati de l’institut perseguint el no-res.

Va tocar el timbre del canvi de classes. A dintre l’edifici, els passadissos es van omplir de rostres infantils deformes, vermellosos, grotescos, de boques cridaneres, de gestos escandalosos, de barbs, pipes, brutícia i unes dents apuntalades amb ferros que mastegaven xiclet. Quan ja me n’anava, vaig sentir una veu femenina que em cridava pel nom:

—¿Què hi fas per aquí? —El cos li havia madurat, però de seguida la vaig reconèixer. Era una antiga companya, la noia amb qui havia parlat mentre en Pere agonitzava a l’hospital—. No em diguis que t’has tornat a matricular, aquest curs! M’han deixat ben sola, els altres!

—¿Només quedes tu, del nostre curs?

—No, hi ha altra gent. —Va abaixar la vista i se’m va acostar—. Però no m’hi parlo.

Vaig deixar-me dur fins al bar de l’institut. Les taules estaven brutes. Tothom tornava a ser a classe. Quedaven les bosses buides i els embolcalls per terra, les peles de pipa. Per la finestra es veia el pati: els alumnes continuaven corrent. Del pati en venia una claror que il·luminava el silenci, tan físic per contrast amb la remor de les aules.

Vam demanar uns refrescos. Jo tenia ganes de parlar i ella tenia ganes d’escoltar-me parlar, així que vaig agafar-me a les preguntes que em feia i vaig anar traient de dintre tota la història que he estat explicant fins ara. A partir d’un cert moment la noia no va preguntar-me res més. No calia. Tot jo era una resposta allargassant-se.

Vaig parlar molt, i ella em mirava els ulls i jo li mirava el cargol de l’orella i la galta. Tenia una galta netejada amb lleixiu, una vela estesa entre el pòmul i el maxil·lar inferior que s’inflava lleument quan expirava. Frase per frase vaig anar-me enfilant pels travessers d’una escala de mà sense final que m’enlairava per sobre de mi mateix. A sota meu, les coses que explicava eren petites i es movien incomprensiblement, com les formigues. A fora al pati, els alumnes encara corrien. Els sentia sota la meva veu. La noia va moure’s una mica i el sol va tocar-li a la galta, va platejar-li alguns pèls diminuts que creixien com troncs negres sobre el borrissol de la carn. Se li veien els àtoms.

La confessió —el vòmit— es va interrompre quan va tornar a tocar el timbre del canvi de classe. Llavors va entrar una massa d’alumnes al bar. Vaig dir:

—Me’n vaig.

No tenia diners ni per benzina, els pares havien après a guardar-se els calés a la butxaca. Podia anar a peu, és veritat —però la moto no me l’hauria venuda mai. Així que vaig decidir-me a tornar a treballar: per fer diners i per distreure el temps en alguna cosa.

Vaig buscar-me una ocupació que no tingués res a veure amb els bars. Al barri hi havia una empresa que es dedicava a la distribució publicitària, hi havia treballat feia molt de temps, quan tenia catorze anys. L’encarregat va deixar-me un carretó d’aquells d’anar a plaça, ple fins dalt de catàlegs d’ofertes d’uns grans magatzems. Era una feina còmoda, anava a preu fet i al matí podia quedar-me al llit.

Ara em passava les tardes arrossegant el carretó per les voreres. Quan la veu d’un porter automàtic em deixava entrar, omplia les bústies de l’escala amb tants prospectes com podia. Quan no em deixava entrar, m’ajupia i mirava de fer passar per sota de la porta un bon plec de papers, que s’escampaven pel terra de l’entrada i s’obrien en forma de ventall. De tant en tant, per carrers solitaris, descarregava una mica de pes als contenidors d’escombraries. Al final de la tarda acabava el repartiment.

És el problema de no saber què fer amb algú. El pare va abaixar una mica el volum de la tele i la mare va dir-me:

—És clar que sí, home: alguna cosa has de fer.

¿El meu fill? Treballa.

Navegaven a la vela, es deixaven portar. Per això els meus pares no van interessar-me mai. En Pere havia tingut molta més sort, en això.

Caminar.

Passar-se hores senceres caminant sense nord, caminar i caminar. Oblidar-se del repartiment. Mantenir un pas robòtic i només parar atenció a les coses simples i repetitives. El dibuix de la vorera puja amunt pel braç que estira el carret: com més nova és la vorera, més regularment et vibra al puny l’agafador.

Un gat a sobre el capot brut d’un cotxe. Dos nens asseguts a la vorera fumant en horari escolar. Una branca que es mou perquè acaba de deixar-la un ocell. Excrements de gos encartonats de fa setmanes. Grafits incomprensibles als murs dels edificis. Una burilla fumeja al costat de la sola. Pols.

Quan arribes a comprendre que el món i les actituds es mouen per inèrcia, i que res que sigui humà pot impugnar aquesta llei, és com quan perds la virginitat, que els altres t’ho veuen a la cara i que, més que descobrir-te, són ells mateixos que se senten descoberts. Per això, en passar-me el telèfon, la mare m’havia fet el posat del xaiet patidor. La veu de l’antiga companya de curs va sortir de l’auricular:

—Per fi et localitzo!

Llavors jo hauria hagut de donar mitja excusa i penjar, però tenia el xaiet massa a la vora, i va ser-me més fàcil acceptar de trobar-me amb la noia.

El bar on m’havia citat era tot ple de música. Els altaveus negres, penjats a les parets, tenien l’ull descobert i tremolaven marcant el compàs. Ella m’esperava a la barra, amb el got llarg a la mà. Primer vaig veure que em somreia, però després va ser pitjor: s’havia perfumat.

Era llastimós veure els intents que la noia feia, amb aquells ulls tan oberts, de xuclar-me cap al seu món. La música li engabiava la conversa, jo només sentia una cançó enfadosa d’on emergien de tant en tant els noms de gent que havia conegut ja feia molt de temps. La noia va acostar-se’m a l’orella perquè pogués sentir-la bé. Però és que anava massa perfumada, i va passar tot el contrari del que ella —ajudada pels llavis, els braços, les mans i la vora de la faldilla— pretenia que passés. L’airet calent i carregat de paraules que em venia a l’orella m’inflava les veles com un vent poderós, que m’allunyava de la sirena.

Al carrer, la noia va fer-me dos petons, un a cada gaita, i jo li vaig prometre que li trucaria. Vaig esperar que fos lluny per engegar la moto. L’esquena no va girar-se ni un sol cop.

Era tardíssim. Sota els fanals del carrer, l’asfalt brillava com si fos moll. Els cotxes dormien aparcats a la intempèrie. Anava deixant darrere meu el retrunyir fumegós del tub d’escapament. Tirava pels carrers més solitaris, carrers de pocs cotxes aparcats, pocs arbres, poca llum, els carrers que es desfilaven del teixit espès de la ciutat. Mirava les finestres fosques dels edificis: de tant en tant apareixia el cau d’algun insomne —a dins de la finestra, la finestreta lluminosa del televisor engegat; o una persiana no acabada d’abaixar, unes línies discontínues a la part de dalt de la persiana, un text de llum que no sabia desxifrar.

Vaig deixar la moto. Abans de travessar les vies, vaig haver d’esperar que passés un tren. Va fer-se’m un petit terratrèmol sota els peus. Les finestres del tren projectaven rectangles de llum que lliscaven de pressa pels costats de la via. En una finestra hi vaig veure un viatger solitari, que llegia o que em mirava mentre el tren se l’enduia cap a la foscor.

Vaig mirar enlaire. La lluna era desproporcionada. El mur llarg i vell que havia de saltar era fet de maons de gelatina. Era la primera vegada que m’hi enfilava tot sol. Jo que m’havia promès no tornar-hi. A l’altre costat del mur vaig retrobar-hi el pati, les herbes, les parets, les finestres, la porta de l’oficina. Altra vegada. Caminava tan esverat cap a l’oficina que les herbes van fer-me empassegar i vaig caure.

Vaig fregar-me les mans als pantalons abans d’obrir la porta, i sense pensar què feia hi vaig entrar.

Les siluetes dels escriptoris i les cadires, l’armari, el penjador, eren les mateixes, però s’havien mogut de lloc. Havien endreçat l’oficina: la llum que feia l’encenedor va confirmar-m’ho. El terra mig escombrat, buit de papers, el matalàs cobert amb una vànova, un cendrer amb algunes burilles i, a terra, tocant a la paret, tota una renglera d’ampolles d’alcohol buides; de whisky, de conyac, de ginebra, de vodka i de vermut. Vaig agafar-ne una. Per la marca en vaig conèixer la procedència. Ja no era una oficina abandonada, allò. Hi havia vida —diguem-ho així.

No vaig arribar-me a espantar, però sí que em vaig sentir desprotegit. Allò havia deixat de ser territori meu. Podia haver-m’hi trobat algú. ¿1 si venien? Vaig estirar-me al matalàs, sobre la vànova acollidora. Era molt tard. No va venir ningú.

L’endemà vaig encadenar la moto davant de casa. No la volia tornar a fer servir. Volia caminar, caminar i caminar. Vaig posar-me la clau a la butxaca i no vaig pensar-hi més fins al cap d’una setmana, a l’habitació, quan em canviava els pantalons per uns de nets i vaig trobar-me la clau als dits.

Vaig deixar-la al calaix inferior de l’armari —allà on guardava les coses que per un motiu o altre encara havia de llençar. Mentre tancava el calaix, el record de l’oficina em va aturar el braç.

Em rondava un violador. Vaig obrir el calaix del tot. La mandíbula de gat, embolicada amb un mocador blanc, era al seu lloc, darrere d’una capsa de sabates tota plena de fotografies. Però hi havia alguna cosa canviada. No arribava a saber què. Feia molts dies que no havia obert aquell calaix. Fos què fos, havia de ser prou evident perquè ho notés. La mare m’havia remenat les coses, però no havia volgut amagar-se’n: al contrari.

Vaig destapar la capsa de les fotografies i el misteri es va aclarir. El primer que hi vaig veure va ser un retrat meu de quan jo era petit, jugant amb el meu pare. Les fotografies d’en Pere les vaig trobar a sota de tot.