SERVEI

Era natural que el conductor desconfiés. Ja feia almenys quinze dies que es veien, per força havia de tenir por de fer-se massa il·lusions. Què podia esperar de ningú, un camioner deforme.

Aquell matí el conductor parava l’orella a qualsevol moviment sospitós entre les meves paraules i jo, sense saber què dir, trepitjava una branca seca o removia sense voler la mata que m’ocultava. Desorientat, el camioner era un caçador perdut a muntanya, escopeta en mà.

No podia preguntar-li què li passava —això hauria estat tant com insultar-lo—, però, assegut al costat seu a la cabina de la camioneta, l’interès que jo sentia era massa evident. I per culpa meva ell tombava les cantonades més tancades que mai, i eren culpa meva la pressa que tenia i les frenades que feia a l’últim moment, i aquella necessitat de treure el braç per la finestra amb el puny tancat, brandant-lo amb el ditarro del mig ben dret. Renegava per qualsevol cosa i jo fi donava la raó, de manera que em quedés espai mental per anar pensant. Fins que al final la mateixa por va decidir-me a preguntar-li, feblement:

—¿Que et passa alguna cosa? —I, com que no contestava, vaig haver-li de retre homenatge—: ¿Puc fer-hi res?

—Presenta-me’n una altra. Una de més jove.

—L’esclafaries, una de més jove. —A cavall de la por, jo guanyava terreny.

La remor de la camioneta.

—No me’n fio.

—¿Què vols dir?

—Que vull que parlis amb ella. Que em diguis què hi troba, en mi.

Me’n moria de ganes.

Feia un capvespre aturat. La o vermella del sol s’havia omplert de caliu. Havia passat per casa de la dona del bar, però ningú no havia contestat al porter automàtic. Havia mirat des de l’altra vorera. Era un segon pis, però les cortines estaven tirades. M’havia encantat una estona contemplant les plantes del balcó, per si mentrestant arribava ella, però al final me n’havia cansat i havia anat a veure si la trobava al bar.

Vaig asseure’m a la barra, vaig demanar una cervesa i vaig preguntar al propietari per la seva filla. No en sabia res. Vaig beure’m la cervesa i llavors l’ombra, la silueta, la veu del fantasma d’en Pere va parlar:

—¿Que no us ho havíeu deixat? —Tenia el pare del meu amic mort assegut al tamboret del costat meu. Encara no em mirava als ulls, però als seus vaig descobrir-hi la rancúnia: s’estava refent. Vaig trigar un segon immens a reaccionar.

—Com volen, les notícies.

—I més coses que no et dic.

—¿Com ara què?

—Com per exemple on és ara mateix la teva amiga.

—No, ara mateix… —i vaig dirigir el somriure cap a la butxaca dels meus pantalons, i vaig fer-hi entrar una mà—. No, a la butxaca no l’hi tinc.

—Ni la tens al sac, tampoc, encara que t’ho sembli. Tan bé que s’hi estava, a la penombra. El Senyor Trist sabia coses, seguia coses.

Aquesta vegada sí que era al seu pis. Va baixar, vam caminar una mica pel carrer i de seguida vaig conduir la conversa cap al terreny que m’interessava. Llavors va fer-me la gran confessió:

—N’estic molt enamorada. No podria deixar-lo ni volent-ho fer.

—¿Tanta por, et fa?

Va dubtar si haver sentit la pregunta. Després va contestar-me:

—Només una mica de respecte. ¿Que m’has d’avisar d’alguna cosa?

—Tu el deus conèixer millor que no jo.

—Llavors, ¿per què m’has vingut a veure?

—Només perquè siguis una mica més valenta. ¿No dius que te l’estimes tant? Doncs demostra-l’hi, perquè no s’ho acaba de creure. Una mica més i serà del tot teu.

Va mirar-me un moment com si fos la meva mare i després va canviar de tema.

Ni tan sols ara, que sé com havia d’acabar tot, em penedeixo d’haver fet que es coneguessin el conductor i la filla de l’amo del bar.

Amb els altres sempre hi estem en contacte. Tots som el mateix: idèntica ossada i idèntic carnatge a la musculatura, les mateixes venes i les mateixes artèries de l’arbre sanguini, i els litres de sang en la mateixa proporció, i la mateixa filagarsa de nervis, i la mateixa freixura, totes les peces, una per una, la tràquea, els pulmons, el cor, el fetge, la melsa, l’estómac, els ronyons. Tots iguals i tots empresonats per unes mateixes maneres de sentir i de pensar. Tots tocant-nos els uns als altres, la continuïtat en un mateix espai, com en una piscina on el nedador olímpic està en contacte amb el nen de l’altra punta de la piscina, encara que no ho sembli; tots dos escalfen una mateixa aigua i es toquen, i tant que es toquen, com es toquen els meus nervis amb els vostres i les meves dents amb les vostres, tot es toca, no hi ha límits entre els que som, ni entre els que som i els que han estat.

Nosaltres quatre també ens tocàvem. Quedaven per salvar les parts inaccessibles. Tal com l’aigua es converteix en gel, les debilitats que ens amagàvem es convertirien en fortalesa quan ens les descobríssim.

Jo era l’únic que començava a orientar-se. Per això els portava avantatge, per això era jo qui arrossegava el carro. No avançava un sol pas sense esborrar les roderes, emmascarava el camí perquè no hi ha com treballar des de dins, en l’ocultació.

A la feina i a fora, vaig tenir uns dies de tranquil·litat. Vaig aprofundir una mica en les tardes de sol. Vaig parlar amb el conductor. M’observava a mi mateix i veia que em captenia amb prou facilitat. Les converses, a la cabina de la camioneta, van arribar a prendre un to quotidià. Érem impúdics i fèiem broma de nosaltres mateixos. Ens ensenyàvem la poteta enfarinada de la felicitat. Circulàvem pels carrers estrets de sempre.

I així anava passant l’estiu, dies i dies i dies de sol i de calor, tot l’agost llarg de la ciutat, i ens hauríem arribat a fastiguejar d’avorriment si no fos que les coses van donar un tomb providencial.

Va ser el dia que vam aturar-nos davant del bar del pare d’ella per descarregar-hi i ens vam trobar amb la persiana a mig abaixar. Era insòlit, perquè la façana donava a ponent —el sol dels matins d’estiu no la insultava. Vaig baixar del camió i vaig ajupir-me per passar per sota de la persiana. La porta estava ajustada. A dintre hi havia gent, però alguna cosa no acabava de lligar. La foscúria senyorejava l’ambient. La barra era deserta. La màquina escurabutxaques pampalluguejava. Hi havia cinc o sis siluetes d’homes asseguts en una taula, amb cinc o sis puntes de cigarret, pàl·lides i lentes— això: cuques de llum. Alguna cosa havia passat. Una veu va fer:

—Vine; som aquí.

Vaig acostar-me a la taula. Què havia passat:

—L’amo se l’han emportat a l’hospital; ha caigut per terra; hem trucat a una ambulància; ha picat amb el cap a terra, després ha arribat la seva filla i ara també és a l’hospital; se n’hi ha anat corrents, no sabem res més, estem esperant a veure què passa.

—A veure què passarà —va dir un altre.

—El cor, ja veuràs com ha sigut el cor —va contestar una veu.

I bé, era un home gran. Vaig tornar a la camioneta.

En saber-ho, el meu company va fer mala cara. De cop semblava que s’havia tornat sentimental i s’havia omplert de llàstima pel vell. No crec que el conegués gaire; fingia, potser inconscientment. Vaig pensar que aviat li hauria passat, però l’home insistia a anar tornant pel bar a veure si se sabia res del ferit. Fins que en un dels viatges ens vam trobar amb la persiana abaixada del tot. Aquella comanda ja no la vam servir.

L’accident de l’amo del bar, el fet que ella no hi fos quan va passar, va fer-me créixer una inquietud que força dies abans, expertament, el pare del mort m’havia activat. ¿En què passava els moments que jo no coneixia, la del bar? ¿On era, aquell matí, en el moment que el seu pare queia per terra i picava de cap?

Perquè jo sabia en què distreien el temps, els meus coneguts. Les hores no són com la sorra: les hores es poden comptar. Sabia que el meu pare es passava la vida ajagut al sofà, de la mateixa manera que sabia molt bé on anava les poques vegades que deia que anava a passeig. Sabia què podia estar fent la meva mare en aquell precís moment. Sabia fins i tot què hauria estat fent en Pere mentre jo repartia, si no hagués tingut l’accident. ¿Per què no m’havia volgut donar el seu telèfon, la del bar? ¿D’on venia, quan apareixia pel bar?

Amb preguntes més o menys discretes, al començament de coneixe’l, també havia procurat saber què feia el conductor quan acabàvem de repartir. ¿Què podia haver-hi de més adequat, per aquell gras, que les sales de cine? Allí gastava les tardes —alguna vegada havíem mirat d’acostar-nos per aquí: se sabia de memòria centenars de pel·lícules, actrius, actors, arguments. L’actriu favorita la duia penjada en un calendari a la cabina de la camioneta. I això era tot. Les coses tampoc no donaven per més. Els seus pares eren grans, ell menjava molt i anava a dormir tard. Dormir li costava. Sortir amb la del bar no li devia haver canviat gaire els hàbits. ¿Potser anava menys al cine? Costava pensar-s’ho: probablement amb ella encara hi devia anar més. Passejar-se amb ell hauria estat com treure a passejar l’elefant del zoològic. No. El conductor no era dels que planten cara.

En canvi, d’ella, ¿què en sabia? L’edat, el vestit, la necessitat de tenir algú o altre. Però res fora d’això. ¿Què feia, quan no era al bar? De cop em vaig veure davant d’un abisme. Vaig veure de quina manera havia perdut l’ocasió. Ella havia vingut amb mi per substituir en Pere. Amb aquesta constatació ja m’havia conformat.

Vaig disculpar-me davant de mi mateix. El poc temps que vaig estar amb ella, jo investigava en una altra direcció. Hi havia la mort d’en Pere, no podia dedicar-me als marges del camí. De cop se’m presentava una oportunitat de diamant. Tallar el vidre, obrir la vitrina, robar un mirall. Vaig manegar-m’ho per insinuar al conductor la sort que faria si es moria el vell.

Si tenia la sort que el vell es morís.

Ara, cada matí, quan jo arribava, el conductor em feia saber com es trobava el vell. Ja no era a l’hospital —però això no volia dir res, i el fet era que com més el pare requeia i llanguia, més ferma i brillant es tornava la relació del camioner amb la filla. Les coses anaven per bon camí.

Llavors, un dia, quan vaig arribar a casa, la mare va donar-me una carta certificada que duia el segell del Ministeri de Defensa. No calia obrir-la: m’enviaven a fer el servei. Feia mesos, un sobre igual m’havia convocat a presentar-me a un edifici de l’Ajuntament. Després la mort d’en Pere m’havia distret de la qüestió.

Amb en Pere havíem previst que faríem junts el servei, també. Junts ens havíem presentat perquè ens tallessin. Ara em tornava el record. Ens havien fet entrar en una sala plena de nois de la nostra edat, tots muts. Hi havia una porta que de tant en tant s’obria i en sortia un noi, passava per davant nostre i marxava sense obrir boca. Ens cridaven un per un. Vaig sentir el meu nom i vaig passar a una altra sala. Em van dir que em despullés —menys els calçotets. Vaig veure un aparell per mesurar l’alçada i una bàscula. Hi havia tres homes amb bata blanca i un altre noi en calçotets. La roba, amb la suor, se m’havia enganxat al cos. Em va costar de treure. Això era a l’hivern, i havien encès tres estufes de gas perquè despullats no passéssim fred. Quan vaig haver de caminar, els peus em relliscaven. Vaig pujar a la bàscula. Al darrere meu vaig veure les petjades que els peus nus havien deixat al terra fred. Quan vaig tocar amb l’esquena la vara metàl·lica amb què em mesuraven, vaig tenir una sensació de distanciament que ara, sabent que en Pere no faria el servei amb mi, vaig recordar com una cosa agradable i qui sap si possible de recuperar. Un home vestit de blanc havia pres nota de la meva alçada. Un altre m’havia envoltat el tòrax amb una cinta groga amb ratlles i números negres. M’havien declarat apte per fer el servei.

Fer el servei. De vegades sembla que algú escriu davant teu el guió d’allò que et passarà. Nou mesos fora. Tota una gestació. Tornar més valent. Amb el vell ja enterrat i la parella convertida en matrimoni.

Uns dies abans de marxar, durant el repartiment, el conductor va posar-me la mà dreta sobre la cuixa i em va dir que quan tornés ja decidiríem què fèiem. Volia dir per canviar de vida. Vaig retirar la cama bruscament, amb la mateixa repulsió que si m’hagués caigut una medusa sobre el genoll. Quines confiances. El monstre m’estava oferint ajut, volia col·laborar, em convidava a formar part dels seus projectes.

L’última tarda vaig passar-la fent un circuit amb la moto pels llocs on ella podia buscar-me: per l’antiga zona industrial, per davant de casa meva, per davant del bar tancat. Però no va venir.