Del cordó sanitari a l’abraçada de l’ós
Ho he intentat tot. He volgut reformar el club des de dintre. Perquè està podrit. Perquè no té sortida. Però no m’han deixat, no servia de res cap moviment que fes. En Clay ho controla tot. Després vaig intentar marxar i allunyar-men. Però no puc. No puc.
Fills de l’anarquia, sèrie de televisió creada per Kurt Sutter (EUA, 2008).
«Eghertiti!» (Ferms!). Amb aquest crit en grec clàssic, un cap rapat alt i ferm fa aixecar tothom quan arriba a la sala de premsa Nikos Mikhalolíakos, el líder del partit neonazi Khrisí Avgí (Alba Daurada). Fa posar els cabells de punta l’escena viscuda a la conferència de premsa de l’endemà de les eleccions del 6 de maig de 2012, després dels bons resultats de partit revelació de l’extrema dreta grega. I encara fa més por la contundència amb què dos dels forts membres de la guàrdia pretoriana del líder neonazi fan fora de la sala els periodistes estrangers que es neguen a posar-se drets. El logotip del partit és com una esvàstica negra descomposta sobre un fons vermell. I una corona de llorer olímpica l’emmarca. Diuen que no són neonazis, però el seu líder ha fet declaracions favorables a Hitler i a Primo de Rivera. Encara que diu que el seu gran heroi és Ioannis Metaxàs, el dictador grec que va plantar cara a l’Alemanya nazi i a Mussolini. Aquest partit va obtenir el 7% dels sufragis —mig milió de vots— a les eleccions legislatives més intenses i seguides dels últims quaranta anys a Grècia. El resultat va ser un parlament atomitzat, amb set partits representats i cap coalició capaç de formar govern. Hi havia unes quantes opcions de pacte: una gran coalició dels dos partits tradicionals grecs (Pasok i Nova Democràcia), una coalició d’esquerres (Pasok, el nou partit radical Syriza, el Partit Comunista i Esquerra Democràtica) i un nou govern tecnocràtic. De totes les travesses, en va quedar sempre exclòs el decisiu Alba Daurada. Ningú no hi va voler pactar. Ningú no va voler ni asseure’s a dialogar-hi. Alba Daurada i els seus diputats van quedar marcats com un partit intocable. Tan sols un mes després, la repetició de les eleccions el 17 de juny per falta d’entesa entre els partits va fer que els neonazis obtinguessin…, el 7% dels vots un altre cop! Només 50.000 persones van deixar de votar-los malgrat ser menystingut per la resta dels partits. I no únicament això: amb el focus mediàtic apuntant-los com mai abans, els membres d’Alba Daurada es van significar especialment durant el mes de diferència entre les dues eleccions: el seu líder, Mikhalolíakos, va posar en dubte en una entrevista televisada l’existència de les cambres de gas durant la Segona Guerra Mundial i va dir que pensava reconquerir els antics territoris grecs de l’Àsia Menor. Uns quants militants van ser detinguts per haver atacat immigrants violentament. El seu portaveu, en un plató de televisió, va abocar un got d’aigua contra una diputada d’esquerres i en va pegar a una altra de comunista. Tan sols sis mesos després de les eleccions, les enquestes els donaven el doble de vots, el 14%.
El cas d’Alba Daurada ens serveix d’exemple perfecte per a veure els efectes de l’estratègia dels partits majoritaris respecte de l’extrema dreta. Els ultranacionalistes grecs d’Alba Daurada van ser beneficiaris d’una estratègia d’exclusió molt ben arrelada en la cultura grega clàssica: Estigma és la paraula que defineix la pràctica per la qual les polis (les ciutats-estat) marcaven físicament o cremaven amb un ferro roent en algun lloc ben visible aquells que consideraven dignes de menyspreu, i que no podien ser tractats ni admesos per la resta de la comunitat. Encara que en formes diferents, aquesta mateixa idea s’amaga darrere la política d’excloure —o il·legalitzar— aquells partits polítics que no comparteixen els valors europeus assumits per la gran majoria, com la igualtat entre persones o els drets humans. A cada país aquesta estratègia s’ha anomenat d’una manera diferent: els anglosaxons parlen de «No Platform» quan es refereixen a silenciar els qui difonen missatges d’extrema dreta (per tant, a no oferir-los una tribuna o plataforma per a expressar les seves idees); els francesos anomenen Front Republicà la unió de tots els partits contra el Front Nacional dels Le Pen; a Alemanya en diuen Ausgrenzung, que vol dir precisament «exclusió». Encara que l’expressió més utilitzada és cordó sanitari: una línia que separi l’extrema dreta de tota la resta, i que la resta no travessi aquest cordó. Així es vol minimitzar la presència dels partits d’extrema dreta en els llocs que són propis de la política: els parlaments, els mitjans de comunicació, les universitats…, excloure’ls de la vida pública utilitzant tots els recursos legals possibles. L’objectiu és doble: a l’àmbit parlamentari, impedir que entrin a formar part del govern i n’influenciïn les seves polítiques; a l’àmbit electoral, desacreditar-los com a extremistes i fer la sensació als seus possibles electors que un vot per ells és inútil, que seria com llençar-lo a les escombraries, perquè el boicot de la resta de partits impossibilita que reïxin cap de les seves propostes. Els autors Joost Van Spanje i Wouter Van de Brug expliquen els resultats molt desiguals d’aquestes experiències al llibre Un partit pària (2007). I demostren com aquesta estratègia té sovint un efecte secundari indesitjat contra els mateixos que la propugnen: el reforçament de l’estatus d’outsider fa que els seguidors dels partits d’extrema dreta estrenyin encara més el seu vincle i, a la vegada, s’empeny aquests partits a radicalitzar el discurs. En canvi, segons aquests autors, els partits que no han estat exclosos, sinó que han pogut participar en el sistema polític general, han acabat abandonant les posicions més extremes. És a dir: responsabilitzar els populistes de respondre interpel·lacions en els debats parlamentaris —i de prendre decisions en qüestions pràctiques que van més enllà de la retòrica antiimmigratòria— o de formar part de governs, els acosta necessàriament a les posicions defensades i portades a la pràctica pels partits majoritaris. De tota manera, cap d’aquests efectes no ha de tenir obligatòriament conseqüències definitives. Els exemples del Partit de la Llibertat d’Àustria o de la Llista Pim Fortuyn als Països Baixos demostren que les estructures, el nom o els líders d’aquests partits poden canviar molt ràpidament i continuen tenint un ampli suport popular. El Partit de la Llibertat a Àustria va formar part d’un govern de coalició amb els cristianodemòcrates l’any 2000. Les mesures d’austeritat del govern —assumides pels diputats d’extrema dreta de Jorg Haider— van portar a fortes pèrdues a les eleccions regionals i, així, al cap de dos anys el partit va ser objecte d’una escissió i, després de diverses disputes personalistes i d’estratègia, van acabar el 2006 sumant un resultat encara més elevat que l’any 2000, i amb un ideari encara més a la dreta. Igualment, als Països Baixos, l’entrada dels populistes de la Llista Pim Fortuyn al govern de centre-dreta el maig de 2002 va durar fins a l’octubre d’aquell mateix any. A les eleccions avançades del gener següent, l’extrema dreta va passar de 26 diputats a 8. Però tres anys després d’aquesta derrota, el partit es va transformar en el nou Partit de la Llibertat dels Països Baixos, liderat per Geert Wilders, i va tornar a aconseguir els resultats històrics de 2002. Així veiem com tant l’estratègia del cordó sanitari com la que alguns han anomenat l’abraçada de l’ós (és a dir, deixar-los participar al govern) tenen dificultats per a fer desaparèixer definitivament les idees i les estructures polítiques de l’extrema dreta a les nostres societats.
Hi ha encara una altra variant d’aquesta anomenada estratègia de l’ós: que els partits majoritaris adoptin el discurs antiimmigració, antiglobalització o antiislam dels partits d’extrema dreta. És a dir, que s’apropiïn les seves idees. És un intent de reduir al mínim l’espai ideològic reservat només als populistes. Òbviament, aquesta estratègia és encara més arriscada que les dues anteriors. És una maniobra de gran abast, perquè implica canviar l’ADN ideològic dels partits majoritaris per assemblar-se a allò que durant tant de temps han combatut. El professor Bale, en el llibre de títol suggeridor Si no els pots guanyar, vés amb ells, diu: «Si les polítiques no són tan importants com guanyar vots, la lògica és que, si no se’ls pot batre a través dels arguments, almenys cal intentar lluitar pels seus vots a través de les seves idees: tancar d’una vegada la discussió amb els arguments que s’ha de limitar la immigració i que les polítiques que han propiciat el multiculturalisme han de ser substituïdes per unes altres que facilitin la integració o l’assimilació. Un cop assumit això, es desactiva l’artefacte més important que té l’extrema dreta: el seu discurs antiimmigració. I el debat polític pot tornar a la normalitat, és a dir, a les mans dels partits majoritaris tradicionals».
L’adopció d’una retòrica populista i el canvi en polítiques migratòries o de seguretat per part dels partits majoritaris implica molts riscos. El primer: minar la credibilitat del partit, perquè els votants poden percebre que tot plegat és una maniobra maquiavèl·lica insincera. I no hi ha res que molesti més els potencials electors de l’extrema dreta que sentir-se enganyats. El segon risc: que tampoc els seguidors de l’extrema dreta no es refiïn del canvi ideològic sobtat. I encara un tercer risc: l’adopció del discurs antiimmigració pot acabar legitimant les campanyes dels partits d’extrema dreta, perquè no únicament no s’aconsegueix de fer-los desaparèixer del mapa electoral, sinó que això encara els és una empenta, un reconeixement explícit. És com dir-los: «Teníeu raó». Aquesta estratègia en bona part va ser seguida per Nicolas Sarkozy a les eleccions presidencials franceses de 2007 i 2012, amb un resultat desigual. El 2007 va poder sumar a les urnes els vots que Jean-Marie Le Pen havia obtingut el 2002 i que li havien propiciat el pas a la segona volta de les eleccions; però en canvi el 2012, la filla de Le Pen va recollir els fruits de la legitimació de les seves posicions que significaven els anys de discursos de Sarkozy basats en la identitat nacional, la immigració i l’islam. Malgrat que va perdre les eleccions i la presidència, l’any 2012 Sarkozy va mantenir una certa unió de les dretes (amb part dels votants del Front Nacional a la segona volta) i va aconseguir un 48,4% dels vots. El problema principal de Sarkozy no va ser la falta de sinceritat del seu programa, sinó que hi ha un component essencialment opositor o anti-establishment en el discurs de l’extrema dreta que fa gairebé impossible que sigui encarnat per un president en exercici. Un cas que sí que va ser del tot contraproduent va ser el de Gordon Brown al Regne Unit. Era molt estrany que un primer ministre provinent de l’ala esquerra del laborisme britànic llancés missatges per atreure vots del British National Party: «British jobs for British workers» («Llocs de feina britànics per a treballadors britànics»). I així va ser percebut per part dels electors: com un moviment cínic que va alienar els votants del BNP i del Partit Laborista. Es va interpretar com un rampell desesperat d’un primer ministre amb totes les enquestes desfavorables. I aquesta era exactament la realitat. La derrota a les urnes de Brown va posar fi a 13 anys de laborisme al poder. El professor Bale rebla l’argument: «Als partits que mai no han donat importància al discurs sobre la immigració és molt difícil que els funcioni i que els votants es convencin de la sinceritat o de la capacitat d’aquests partits per donar resultats en aquest àmbit».
Desactivar les seves raons
Els èxits principals de l’extrema dreta no han estat únicament els bons resultats a les eleccions, sinó també situar els seus temes al centre del debat polític. Els electors han abandonat la manera clàssica d’aproximar-se als problemes polítics —bàsicament, qüestions socials o econòmiques— i ho fan a través de la perspectiva que proposa l’extrema dreta. De fet, aquest és el principal perill de la seva expansió. Una de les reaccions més honestes i benintencionades per part dels partits majoritaris és mirar de recentrar el debat polític en els arguments clàssics: dreta contra esquerra, menys impostos contra més despesa pública, socialdemòcrates contra liberals, lluita per l’eficiència en la gestió… Aquesta estratègia pretén reduir la importància que l’extrema dreta vol donar a les qüestions d’identitat o immigració. Volent portar (o retornar) l’aigua al seu molí, els partits majoritaris intenten evitar o no donar importància als temes en què l’extrema dreta se sent més còmoda i, al contrari, parlar de les qüestions on ells sí que se senten més forts: competència en la gestió, educació, obres públiques, sanitat, etc. En alguns països hi ha hagut acords públics o implícits entre els partits majoritaris per a llevar importància als temes de l’extrema dreta. Per exemple, han evitat d’obrir debats sobre polítiques d’integració, fronteres o estrangeria. Sota el mantell d’un consens al voltant d’aquests temes, els grans partits en el fons proven de tapar una realitat doble: alguns dels problemes denunciats per l’extrema dreta existeixen realment —encara que no com ells els descriuen—, i els grans partits també tenen maneres de pensar divergents sobre com encarar-los. Per tant —com he descrit a la part I d’aquest llibre—, l’estratègia d’invisibilitzar aquestes qüestions fa que sovint el consens aparent s’acabi trencant en el moment menys oportú: en plena campanya electoral, en el relleu de la direcció d’un dels partits, després d’un atemptat o un escàndol que commou l’opinió pública… I quan hi ha aquest trencament del consens, es referma la sospita dels electors: novament, els partits majoritaris no han dit la veritat i només l’extrema dreta ja ho advertia.
Hi ha un segon risc, amb aquesta estratègia. La pretesa desactivació dels temes propis de l’extrema dreta, en el fons, pot esdevenir a ulls dels electors una falta de contacte amb la seva realitat. Ho explica la professora Lauren McLaren, de la universitat de Nottingham, a l’assaig Immigració i confiança en la política britànica: «Els partits majoritaris poden acabar sortint del consens en qualsevol moment per seguir els seus propis interessos electorals, mentre que l’estratègia també té el risc de motivar l’escepticisme entre els votants. En el sentit que pensin que els polítics tradicionals no escolten les seves demandes en qüestions especialment sensibles. Les conseqüències a llarg termini són que si els ciutadans tenen la impressió que les seves pors sobre la immigració o la seguretat no troben resposta en els partits majoritaris, aleshores baixarà la seva confiança en les institucions i, per tant, tota l’arquitectura institucional pot ressentir-se’n».