Per primera vegada en més de dos mil anys, Europa viu en un món que no ha fet a mida. Ja no és mestre del seu destí i de les seves colònies, sinó un alumne més al pupitre de negociacions internacionals. Hi ha un nou repartiment de la riquesa a escala global, i el traspàs d’hegemonia entre el vell continent i els Estats Units que va posar de manifest la Segona Guerra Mundial ha derivat en un món multipolar, on Àsia i l’Amèrica Llatina ja tenen el mateix pes —i sovint més poder de decisió— que no Europa. I això té unes causes fàcilment quantificables. I unes conseqüències sovint inesperades. La nostra baixa natalitat, la fluïdesa de comunicacions —real i virtual— entre tots els racons del món, la incorporació de la dona al mercat laboral, l’augment de les desigualtats socials, la immigració massiva que ha transformat el nostre paisatge humà… Són canvis accelerats que hem viscut en el breu lapse de tan sols una generació o dues. I totes aquestes transformacions —malgrat que se suposa que vivim en sistemes democràtics— no les hem decidides a les urnes. És allò que el filòsof David Singh Grewall anomena la «xarxa del poder»: un cúmul de decisions individuals desemboquen en decisions col·lectives amb conseqüències que ningú no havia demanat. O que ningú no vol. Aquesta és la història de la globalització. Ningú no l’ha prevista; alguns se n’han beneficiat; molts en reben les conseqüències econòmiques. I després hi ha les repercussions culturals: la importació massiva a Europa de mà d’obra estrangera i de productes barats ens ha fet aparentment més rics, però també més vulnerables. L’entrada de mitjans de producció estrangers ha significat també la importació en massa de factors de canvi social («necessitàvem obrers i van venir persones»). Volíem mobles d’estètica escandinava, electrodomèstics de fiabilitat alemanya, roba de disseny italià i, alhora, mà d’obra barata: minyones sud-americanes, paletes magribins i botigues obertes nit i dia regentades per pakistanesos… Qui s’ho pensava, que cada una d’aquestes decisions individuals no tindria cap conseqüència social? D’entrada, la diversitat de tradicions dels nouvinguts i dels productes importats ha dut a un atzucac el nostre estil de vida tradicional. Però també ens ha abocat a acceptar les regles del liberalisme del mercat, una visió no gens arrelada en una Europa de tradició estatista del segle XVII ençà.

Aquesta és la pel·lícula dels fets: des de 1945 fins a 1970, les nostres societats van saber combinar l’expansió econòmica amb l’assentament d’un sistema democràtic basat en la igualtat de drets individuals. En el cas de l’Europa occidental, a més, el capitalisme va adquirir una tonalitat suau i còmoda gràcies a un sistema de protecció social que afavorí un cicle excepcional de prosperitat —el període anomenat dels trenta anys gloriosos. La caiguda del Mur de Berlín encara semblava donar més raons al nostre model social i econòmic: la victòria sobre el comunisme assentava les bases d’un futur que semblava fet a mida dels patrons occidentals. Aquesta era la versió oficial del que passava al món, explicada pels vencedors de la guerra freda. La crisi del petroli dels anys 70, la inestabilitat al Pròxim Orient o les primeres recessions dels 80 no van ser interpretades com a senyals de preocupació perquè el creixement es mantenia i la població responia positivament al model econòmic i polític. Els partits de govern a Europa —majoritàriament la socialdemocràcia i els cristianodemòcrates— eren dirigits pels quadres més competents de la classe política, que, en canvi de mantenir-se o alternar-se en el poder, accedien a les demandes dels electors. Les elits gestionaven ordenadament els recursos, a mesura que aconseguien el progrés social d’uns països que van sortir de la Segona Guerra Mundial desfets i empobrits, i arribaven al segle XXI amb les més altes cotes de seguretat i com els més grans consumidors del planeta. En menys de 40 anys vam passar de les cartilles de racionament a les targetes de crèdit, no ho hem d’oblidar. En els falsos fonaments d’aquest miracle hi trobarem les febleses del nostre present i les incerteses del nostre futur.

De cop, l’11 de setembre de 2011, amb l’atac contra les Torres Bessones de Nova York, ens adonem de la nostra vulnerabilitat física. Amb els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid i del 7 de juliol de 2005 a Londres, veiem com la victòria del nostre model social i cultural sobre el comunisme havia amagat un altre enemic perillós del sistema de valors occidental: l’islamisme radical. Les doctrines musulmanes més arcaiques —finançades pel petroli des dels anys 70— no accepten la nostra visió del món, ni admeten la bondat del nostre sistema. Les noves tecnologies i les facilitats de traslladar-se per tot el planeta que ofereix la globalització són les noves aliades del salafisme, una ideologia medieval i antioccidental que s’incuba i s’expandeix a través de l’Umma, la comunitat global de creients musulmans. Perquè —d’això tampoc no ens n’havíem adonat?— amb les onades migratòries dels últims anys, hi ha seguidors de Mahoma a tots els països europeus. Encara ara, cada any hi ha 1,7 milions de nous ciutadans que arriben a Europa per quedar-s’hi. I el resultat és que, amb dades de 2011, a l’estat espanyol, el 13% de la població és d’origen immigrant. Al Regne Unit, el 10%. A França, el 9%. A Alemanya, també el 13%. Això ha significat una autèntica revolució en termes històrics en una Europa acostumada a expulsar població, i no a integrar-ne de nova. Amb l’afegit que bona part d’aquesta nova població és d’origen musulmà. A l’Europa occidental de mitjan segle XX pràcticament no hi havia musulmans, mentre que a l’inici del segle XXI es calcula que n’hi ha entre 15 milions i 17 milions. El pes demogràfic d’aquesta nova població s’ha de notar, necessàriament. I més en una societat que, com l’europea, s’ha envellit i té dificultats per a mantenir l’índex de fertilitat. A Alemanya, Itàlia o Espanya, si no hi hagués immigració, la població hauria disminuït i, de fet, amb l’arribada a l’edat de la jubilació dels baby boomers de la postguerra, la joventut i el vigor dels nouvinguts és encara més evident… A Catalunya, per exemple, segons dades de 2008, el 25% dels joves són d’origen estranger. Però malgrat aquesta altíssima proporció, la immigració no ha estat suficient per a aturar la disminució del 4% de la població jove en la nostra piràmide d’edat durant la dècada de 2000. Sense que cap govern ho hagi volgut expressament —ni n’hagi demanat l’opinió a ningú— la fisonomia d’Europa ha canviat en menys de mig segle. El vell continent és més vell que mai, i amb més estrangers que en cap moment de la història. No és estrany que molts europeus, quan miren a l’entorn, no l’identifiquin amb el paisatge humà de quan eren joves. Una part d’Europa, quan es mira al mirall, ni s’agrada ni es reconeix.

La civilització europea

L’islam xoca frontalment amb els valors que associem a Europa en la nostra idea compartida del vell continent. El poeta i assagista francès Paul Valéry descrivia la cultura europea com «la suma de la filosofia grega, el dret romà i la teologia cristiana». D’aquesta manera subratllava el caràcter antropocèntric de la cultura europea. Segons la filosofia grega, l’home és potencialment capaç d’entendre la realitat a través de la raó; segons el dret romà, el ciutadà privat ha de defensar els seus interessos i gestionar els seus recursos; i segons la teologia cristiana, l’individu és capaç de redimir-se o condemnar-se segons les decisions personals que prengui durant la vida. A més, admet que hi ha d’haver un espai per a la religió i un altre per a la llei dels homes: «A Déu el que és de Déu, i al Cèsar el que és del Cèsar». Aquest antropocentrisme, a partir de la baixa edat mitjana, va fer possible el creixement econòmic d’Europa perquè va posar-se més atenció en els negocis de les persones, famílies o petits col·lectius que no en obres sumptuoses o grans projectes de caràcter religiós o polític com en els casos de l’imperi Otomà o l’imperi Xinès. Així Europa va avançar els seus models polítics rivals coetanis fins que la Il·lustració va desenvolupar aquest pensament i va posar l’autonomia de la persona al centre de tot, i el benestar de la humanitat —en aquesta vida, no en una altra— com a objectiu principal de la gent. L’home europeu fa molt temps que ha deixat de sentir-se al servei de cap Déu. I fa temps també que la igualtat de drets entre homes —i més recentment també amb relació a les dones— és condició sine qua non en les antigues democràcies europees. Ja hem viscut una vegada un sagnant parèntesi en aquests valors il·lustrats: les lluites totalitàries del segle XX, entre les democràcies liberals, el feixisme i el comunisme. També hem vist des de Primera Guerra Mundial que l’hegemonia ha estat traspassada als Estats Units encara que per la seva història i vinculació cultural ens semblava que no era més que una extensió de la nostra pròpia manera d’entendre la vida. La caiguda del Mur de Berlín ens va donar la falsa aparença de victòria d’aquests valors respecte d’uns altres que hem descobert amb un cert retard i incomprensió que encara rivalitzen amb els nostres per l’hegemonia. I ara, l’islam que truca a les portes de casa nostra, amb les visions restrictives de les llibertats pròpies de les branques menys evolucionades d’aquesta religió practicada als deserts de l’Aràbia Saudita, el Iemen o l’Afganistan. I el lideratge econòmic del món es desplaça a marxes forçades cap a Àsia.

Una data cabdal per a entendre l’altra gran amenaça a la nostra seguretat, la de perdre el nostre nivell adquisitiu: 1 de gener de 2002. La Xina entra a formar part de l’Organització Mundial del Comerç. Després de dures negociacions, el país més poblat del món, i segona economia del planeta, s’incorpora plenament al mercat mundial. Quinze anys després de l’establiment de l’organisme que fomenta el lliure comerç, l’OMC assoleix l’última fase d’un procés de globalització de conseqüències determinants per a tot el món. Als països del nord, això ha significat la deslocalització d’una gran quantitat d’empreses, la disminució de salaris, la pèrdua de llocs de feina amb una referència suprema: el treballador xinès, que cobra quaranta vegades menys que un obrer francès, alemany o català. A la zona euro, des de 1995, el 8% de la pèrdua d’ocupació industrial prové del fet que les empreses cerquen salaris més baixos i economies sense protecció social. Renault ja només produeix el 20% dels seus cotxes a França. Total ha tancat les refineries d’Europa perquè a l’Aràbia Saudita pot continuar contaminant, ja que aquest país no ha ratificat el protocol de Kyoto sobre emissions de CO₂. La britànica MG Rover va tancar les plantes de producció del Regne Unit i, des de 2005, els cotxes amb la característica Union Jack gravada a la carrosseria es fabriquen a la Xina. Des de 1997, la marca Burberry manufactura els seus productes de luxe a Hong Kong… Les classes treballadores europees ja no tenen com a adversari ni la patronal ni la competència nacional. Després d’haver aconseguit unes condicions laborals dignes i uns drets que han costat generacions d’assolir des de la Revolució Industrial, ara el nou model de producció asiàtic és el veritable perill per al manteniment del nivell de vida de les classes mitjanes i treballadores d’Europa. Durant les dècades de convivència amb la Unió Soviètica i el model comunista a l’Europa oriental, el capitalisme occidental es va dotar de mecanismes que frenessin l’expansió de l’alternativa comunista: seguretat social, educació gratuïta, millores en les condicions laborals… El pla Marshall era també això: 15.000 milions de dòlars per a ajudar al desenvolupament dels aliats estratègics dels Estats Units a Europa i evitar l’expansió comunista. Ara, l’alternativa ja no són ni l’URSS ni el comunisme, sinó la capacitat industrial de la Xina. I les nostres autoritats branden la competitivitat asiàtica per fer-nos canviar el model productiu.

Més enllà de la crisi

Aquesta falta de seguretat del model europeu és la clau del creixement de l’extrema dreta. A mesura que noten els efectes de la globalització, els europeus —cada cop més envellits— són més receptius als missatges populistes de l’extrema dreta. Els seus arguments no arriben només als estats amb economies fràgils, sinó també als més pròspers, com ara Suïssa, Àustria, els Països Baixos o Dinamarca. Les protestes, la xenofòbia i la desafecció cap a les elits polítiques són el terreny adobat sobre el qual creixen els moviments d’extrema dreta, mitjançant formes molt diverses. No sempre estructurats com a partits polítics compactes, sinó també com un corrent ideològic. Els europeus senten que se’ls va desmantellant l’herència cultural i veuen amenaçat el benestar econòmic. Una part se senten desposseïts col·lectivament, de la mateixa manera que s’hi senten individualment. Això porta molts ciutadans a no considerar-se representats pels partits d’esquerres de govern, és a dir, per la socialdemocràcia. Les bases populars històriques d’aquests partits se senten decebudes per uns dirigents que han posat l’accent en el multiculturalisme, la promoció de nous drets i llibertats, però no han sabut, no han volgut o no han pogut defensar els interessos econòmics dels més desfavorits. També les classes mitjanes se senten a la intempèrie electoral, perquè, a mesura que canvien els sistemes de producció, estan més preocupats per qüestions com ara la delinqüència o la immigració. En bona part perquè relacionen l’una cosa amb l’altra. I la resposta a aquesta por no els l’ofereix la socialdemocràcia. Sí, en canvi, l’extrema dreta. Igualment, l’envelliment de la població fa que els més grans —gràcies a la bonança de les darreres dècades— siguin més rics en comparació amb els més joves. La fiscalitat i els impostos sobre la propietat esdevenen també temes importants electoralment. I el lligam intrageneracional es fa més fort que el sentiment de classe.

Hi ha la temptació de creure que el creixement de l’extrema dreta té relació amb la crisi. És com pretendre que es tracta d’un mal passatger, que sense cap esforç ja passarà. De fet, és una manera de negar la realitat que lliga molt amb el comportament dels europeus de les últimes dècades: si una cosa no ens agrada, amaguem-la sota la catifa o esperem a veure si desapareix sola. Però tots els fenòmens que han portat al creixement d’aquests partits són lluny de dissipar-se per la crisi. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions, hi ha 214 milions d’immigrants al món, i el principal flux de migració continua essent de països del sud envers països del nord. També les dades d’envelliment de la població a Europa segueixen el mateix patró, si no es que la crisi encara les empitjora (a Alemanya, la mitjana d’edat és de 44 anys, la més alta de la Unió Europea, mentre que a l’estat espanyol és de 40). I el desequilibri comercial d’Europa respecte a les potències emergents (180.000 milions d’euros respecte a la Xina; 70.000 respecte a Rússia; 10.000 respecte al Brasil i 2.000 respecte a l’Índia) no sembla corregir-se en el nou patró de consum a què ens ha portat la crisi des de 2008. I això té traducció política: l’estancament democràtic, econòmic i demogràfic ha portat una crisi dels partits de govern aquests últims anys. Els programes són més austers; a tots els països es parla obertament de retallades de l’estat del benestar. Les mesures preses són doloroses. La confiança en aquests dirigents s’afebleix i, en alguns casos, es converteix en hostilitat. De cop, acusem les nostres elits polítiques d’incompetència, de mala gestió, de deshonestedat. Per no decebre els electors, molts responsables polítics han intentat allargar la sensació de continuar vivint en plena riquesa i s’han abocat al crèdit sistemàtic. A França, per exemple, no hi ha hagut un pressupost de l’estat sense dèficit des de 1974. Aquest període de falsa bonança s’ha gestionat de maneres diferents a cada país europeu, però en general han significat un desafiament per als partits de govern i de mica en mica els ciutadans s’han anat exasperant. Els electors s’impacienten, demanen millores socials que són impossibles i culpen la classe política de no complir. Per alguns, els governants són incapaços. Per uns altres, és el sistema mateix que cal posar en dubte, perquè no és un sistema democràtic: no són els desigs dels ciutadans que menen l’acció política. Així, l’antiga dinàmica dels partits majoritaris que es disputen el poder en l’arena electoral dóna pas a una època de protestes, recriminacions i còlera col·lectiva. La denúncia pren més força que la construcció d’un programa de govern realista. És aquí on els partits populistes d’extrema dreta troben el terreny adobat per a créixer.