Nota final
La paciència del lector

El nom de la Mary Anning va aparèixer imprès per primera vegada en un text científic a França, l’any 1825, quan Georges Cuvier el va afegir al peu d’una il·lustració d’un espècimen de plesiosaure, a la tercera edició del seu llibre Discours sur les révolutions de la surface du globe et sur les changements qu’elles ont produits dans le regne animal («Discurs sobre les revolucions de la superfície terrestre»). La primera vegada que el seu nom va ser esmentat a la Gran Bretanya va ser en un article de William Buckland sobre els copròlits, el 1829. En aquell moment tots dos havien arribat a la conclusió que les pedres de betzoar eren matèria fecal d’ictiosaures i plesiosaures. També va descobrir el primer pterodàctil sencer de la Gran Bretanya (avui dia s’anomena pterosaure) i l’Squalo raja, un animal de transició entre els taurons i les rajades, que es va convertir en un espècimen tipus.

La Mary Anning no es va casar i va viure amb la seva mare, la Molly Anning, fins que aquesta va morir l’any 1842. El 1826 van deixar Cockmoile Square i van anar a viure a Broad Street, en una casa amb una botiga al davant. En Tray, el gos de la Mary, va morir en una esllavissada el 1833; la Mary se’n va salvar per pocs metres. La Mary va morir el 1847,a quaranta-set anys, d’un càncer de pit. Està enterrada al cementiri de l’església de Sant Miquel, a la qual es va afegir durant els últims anys de la seva vida. Els seus ictiosaures i plesiosaures s’exposen actualment al Museu d’Història Natural de Londres, i el plesiosaure sense cap que Cuvier li va comprar es pot veure a la Galeria de Paleontologia del Museu Nacional d’Història Natural de París.

L’any 1834, el científic suís Louis Agassiz va fer una estada a Lyme i va estudiar la col·lecció de peixos fòssils de l’Elizabeth Philpot. En el seu llibre Recherches sur les poisons fòssils («Recerca sobre els peixos fòssils»), Agassiz va donar les gràcies a l’Elizabeth Philpot i la Mary Anning i va batejar espècies de peixos amb els noms de totes dues. L’Elizabeth va sobreviure tant a la Mary com a les seves germanes, i va morir el 1857 a l’edat de setanta-vuit anys. El seu nebot John va heretar tot el seu patrimoni i, el 1880, la seva dona va donar la col·lecció de peixos fòssils Philpot al Museu d’Història Natural de la Universitat d’Oxford, on encara hi ha calaixos plens dels seus magnífics espècimens. Més endavant, en Thomas, renebot de l’Elizabeth, va crear el Museu Philpot de Lyme Regis. Com no podia ser d’una altra manera, avui dia el museu ocupa un edifici molt bonic a Cockmoile Square, justament on hi havia hagut la casa dels Anning, i, a part de molts altres tresors relatius a la història de la ciutat, s’hi pot veure exposat el martell per a fòssils que en Richard Anning va fer per a la seva filla.

En Joseph Anning es va establir com a tapisser l’any 1825, es va casar el 1829 i va tenir tres fills. Pel que sembla, la Mary i la seva cunyada no es van avenir mai. En Joseph va aconseguir dur la mena de vida respectable que anhelava, es va convertir en coadjutor de l’església i en supervisor de les obres de caritat de la parròquia.

El coronel Thomas James Birch es va convertir en Thomas James Bosvile l’any 1824, quan va heretar el títol familiar i la hisenda de Yorkshire. Va morir l’any 1829.

En William Buckland finalment va trobar una dona i s’hi va casar el 1825; la va conèixer en una diligència, seia davant seu i llegia un llibre de Cuvier. Va seguir tastant tantes menes d’animal com va poder i no va deixar mai d’intentar conciliar la geologia amb les seves creences religioses. Més endavant va arribar a ser degà de l’Escola de Westminster, però cap al final de la seva vida va patir una malaltia mental i va haver d’ingressar en un sanatori.

Entre 1830 i 1833, Charles Lyell va publicar el llibre Principis de geologia, que es va convertir en el text seminal de la geologia moderna; Charles Darwin es va endur el llibre quan va fer el seu famós viatge a bord del Beagle.

Jane Austen va visitar Lyme el setembre de 1804 i no hi ha cap motiu pel qual no podria haver coincidit amb la Margaret Philpot al casino del poble. A en Richard Anning sí que el va conèixer, va anar al seu taller perquè li fes un pressupost per arreglar-li la tapa d’un bagul, que s’havia trencat. Pel que es dedueix d’una carta que va enviar a la seva germana, en Richard Anning cobrava un preu exagerat i va decidir portar-lo a reparar a un altre lloc.

Criatures extraordinàries és una obra de ficció, però molts dels personatges que hi apareixen van existir, i esdeveniments com ara la subhasta del coronel Birch i la reunió de la Societat Geològica en què el reverend Conybeare va parlar del plesiosaure són reals. També és cert que la Mary va escriure al marge d’un article que havia copiat: «Quan escrigui el meu article no hi haurà sinó un únic prefaci». Per desgràcia no va escriure mai el seu propi article científic.

Les actituds del segle XXI pel que fa al temps i a les expectatives que ens genera una història no s’adiuen gens amb la vida que va dur la Mary Anning. Es va passar cada dia, any rere any, fent sempre el mateix a la platja. He agafat els fets més importants de la seva vida i he mirat de condensar-los en una narració que no s’allargui més enllà dels límits de la paciència del lector. És per això que els esdeveniments, tot i que estan presentats en l’ordre en què van succeir, no sempre coincideixen de manera exacta amb les dates i els períodes de temps reals. D’altra banda, he inventat moltes coses, evidentment. Per exemple, tot i que hi va haver rumors sobre la Mary i en Buckland i la Mary i en Birch, no hi va haver mai cap prova de res. És en aquests aspectes on només un novel·lista pot intervenir.

M’agradaria mostrar el meu agraïment a les següents persones: al personal de les biblioteques de la Societat Geològica i del Museu d’Història Natural de Londres; al personal del Museu Philpot de Lyme Regis, del Museu de Dorset County i del Centre Històric de Dorset a Dorchester; al Museu dels Dinosaures de Dorchester, on per primera vegada vaig saber de la Mary Anning; a en Phillippe Taquet del Museu Nacional d’Història Natural de París, a en Paul Jeffery del Museu d’Història Natural de la Universitat d’Oxford, a la Maureen Stollery per la seva ajuda en relació amb la genealogia dels Philpot; a l’Alexandria Lawrence, en Johnny Geller, la Deborah Schneider, la Susan Watt, la Carole DeSanti i en Jonathan Drori.

Per sobre de tot, volia donar les gràcies a tres persones: en Hugh Torrens, la persona que més sap sobre la Mary Anning i que m’ha tractat sempre amb una gran cordialitat. La Jo Draper, que és una santa que va obrir els arxius del Museu Philpot i em va enviar informació sobre gairebé tot, i que sap portar la seva erudició amb lleugeresa i un gran sentit de l’humor. I, finalment, en Paddy Howe, un caçador de fòssils extraordinari que me n’ha donat un munt i que em va dur a la platja que hi ha entre Lyme i Charmouth per ensenyar-me a trobar-ne més, i que ho va fer amb paciència, intel·ligència i gràcia.