VI
Una mica enamorada, jo també

Pot semblar que si salves la vida d’una persona hi estableixes un lligam que dura per sempre. Però no és això el que va passar entre la Mary i jo. No la culpo, però va ser com si treure-la de l’esllavissada aquell dia, cavant amb la pala del capità Cúrio en una cursa contra la marea i les roques que queien a totes dues bandes, ens separés més que no pas ens unís.

Va ser un miracle que la Mary sobrevisqués, i que a més a més en sortís il·lesa, especialment veient la terrible mort per asfíxia que el capità Cúrio va tenir només a uns metres d’ella. La Mary tenia el cos ple de cops i ferides, però només s’havia trencat uns quants ossos: la clavícula i un grapat de costelles. Això la va tenir unes quantes setmanes al llit, no tantes com hauria volgut el doctor Carpenter, perquè ella es va negar a allargar més la convalescència i de seguida va tornar a la platja amb un embenat ben tibant que li mantenia els ossos a lloc.

Em va sobtar molt que després del que li havia passat volgués continuar caçant fòssils a la platja. I no només això: no va canviar gens els seus hàbits i va seguir passejant per la falda del penya-segat, on sabia que hi podia haver esllavissades. Quan li vaig insinuar que, si no volia continuar caçant, la Molly i en Joseph Anning ho entendrien, la Mary va declarar: «M’ha caigut un llamp a sobre i m’he quedat soterrada sota una allau, i les dues vegades he sobreviscut. El Senyor deu tenir altres plans per a mi. I, a més a més», va afegir, «no m’ho puc permetre».

A part dels deutes del seu pare, que anys després encara maldaven per eixugar, a partir d’aquell moment també van deure diners al doctor Carpenter. El doctor apreciava la Mary perquè compartia el seu interès pels fòssils i perquè estava cofoi de saber que els seus consells l’havien salvada després que li caigués el llamp a sobre, però no per això deixava de cobrar-li les cures, i també les de la Fanny Miller, tal com insistia la seva família. Els Anning no es van oposar a aquesta demanda. El que realment em va sorprendre, però, va ser que en cap moment no esperessin que fos en William Buckland qui pagués el tractament de la Fanny i que la Molly Anning no em deixés escriure-li en nom seu.

—Ell s’ho pot permetre molt més que no pas vosaltres —vaig raonar un dia que vaig anar a veure la Mary per dur-li una Bíblia, que volia llegir mentre s’hagués d’estar al llit—. I era culpa seva que la Fanny fos a la platja.

La Molly Anning no va deixar de comptar el munt de penics de la taula dels fòssils.

—Si el senyor Buckland tingués la sensació que ho ha de pagar ell, s’hi hauria ofert abans d’anar-se’n a Oxford. No penso córrer darrere els seus diners.

—No crec que hi hagi pensat, ni en un sentit ni en l’altre —vaig dir—. És un erudit, no un home pràctic. Si li plantegem el cas, estic segura que farà honor al deute i pagarà tant el tractament de la Mary com el de la Fanny.

—No. —La tossuderia de la Molly Anning era indici d’un cert orgull que fins aleshores no havia detectat. En general, ho valorava gairebé tot depenent de la quantitat de monedes que li podia reportar i de si serviria per allunyar els Anning de l’asil, però crec que en aquest cas es va adonar que no era qüestió de diners. Tant si en William Buckland hi estava involucrat com si no, els Anning havien posat en perill una noia innocent i l’havien deixat esguerrada. Ara la Fanny ja no podia esperar fer un bon casament, i fins i tot podia ser que senzillament no es casés. El seu aspecte faria molt per compensar-ho, però en aquell estament de la societat la majoria de marits necessitaven una dona que pogués caminar més d’un quilòmetre. Cap suma de diners no compensaria el que la Fanny havia perdut. La Molly Anning va interpretar el deute com una mena de càstig.

La Mary no parlava mai de la mitja hora que va estar enterrada abans que jo la trobés. Però l’experiència la va canviar. Sovint li veia una expressió distant als ulls, com si escoltés algú que la cridés des de dalt de tot del Black Ven o una gavina que xisclés sobre el mar. La mort havia vingut a la platja i s’havia instal·lat al seu costat, s’havia endut el capità Cúrio i l’havia perdonada a ella i li havia recordat que existia i quins eren els seus límits. En un moment o altre de les nostres vides, tots comencem a sentir intensament la nostra mortalitat, però acostuma a passar quan som més grans que no la Mary aleshores.

El contacte de la Mary amb la mort es va produir, a més a més, mentre ella madurava. Un dia vaig ajudar la Molly Anning a treure-li les benes que havien recobert els seus ossos fracturats, i vaig descobrir que sota aquell vestit balder tenia un cos de dona, amb una cintura, uns pits i uns malucs perfectament proporcionats. Potser tenia les espatlles una mica carregades a causa de la seva fascinació per la terra, i tenia els nusos de les mans pelats i els dits aspres i clivellats de tant fer-los servir. No tenia la gràcia que la Margaret havia tingut a la seva edat. Però tenia una presència fresca i vistosa que podia atraure els homes.

Ella també se n’havia començat a adonar. Vigilava més d’anar amb la cara i les mans netes i va voler que la Margaret li donés una mica de l’ungüent que s’havia empescat per salvar les meves mans de la sequedat del fang de blue lias. El feia amb cera d’abella, trementina, lavanda i milfulles, i era útil tant per a les ferides com per a la pell encetada, però la Mary se’n posava a les mans, els colzes i les galtes, i la vaig acabar associant a aquella aroma, una barreja curiosa de flors i medecina.

La Mary sempre tindria els cabells d’un castany sense llustre, esbullats pel vent i sense els tirabuixons que s’estilaven aleshores. Però almenys es va començar a raspallar el serrell cada dia i a recollir-se la resta de la cabellera en un monyo que després tapava amb la còfia i un barret. No sé fins a quin punt li va fer bé, aquella preocupació pel seu aspecte físic, perquè la seva reputació ja havia quedat prou compromesa durant l’època que va passar amb el senyor Buckland, encara que es fessin acompanyar per la dissortada Fanny. En condicions normals, l’accident que va tenir a la platja hauria fet que la gent es mostrés una mica més comprensiva amb la Mary, però les ferides de la Fanny van crear molta indignació entre els treballadors, que van prendre partit i van atribuir a la Mary el paper de malvada. Si intentava tenir uns colzes més suaus i domesticar els seus cabells, no podia ser perquè volgués pescar cap home de Lyme. Havia transgredit massa ostensiblement les normes, més del que s’esperava d’una noia com ella. I, ara que el caminar irregular de la Fanny s’havia convertit en la conseqüència palpable de tot plegat, el que fins aleshores no havien passat de ser impressions més aviat difuses es van convertir en una colla d’opinions aspres i ben definides.

La Mary no feia gaire cas del que es deia d’ella, fet que m’admirava i em desesperava a la vegada. Potser estava una mica gelosa de veure que podia expressar el seu menyspreu pels mecanismes de la societat d’una manera que estava del tot vedada a les dones de la meva condició. Fins i tot ara que vivia en un lloc tan obert de mires com Lyme, continuava tenint massa presents els judicis que es feien cada vegada que algú es passava ni que fos un pam de la ratlla.

Potser la Mary no se sentia a gust amb la mena de vida que Lyme li tenia reservada. Havia passat molt de temps amb gent d’una extracció social més alta, especialment amb mi, però també amb el senyor Buckland i amb altres cavallers que s’acostaven a Lyme perquè havien vist o havien sentit a parlar d’alguna de les criatures que la Mary havia descobert. Tot allò li havia pujat una mica al cap i li havia fet concebre esperances de poder ascendir fins aquell món. No crec que pensés mai de forma seriosa en cap d’aquells homes com un possible pretendent: la majoria la considerava poc més que una criada molt ben informada.

En William Buckland apreciava més el seu talent, però estava massa absort en les seves cabòries per fixar-s’hi com a dona. I un home com ell hauria estat profundament frustrant, cop jo mateixa vaig tenir ocasió de descobrir per un breu lapse de temps.

Perquè l’interès que la Mary sentia pels homes va estimular el meu, que em pensava que havia mort, però que vaig comprovar que tan sols estava en una mena de letargia, com un roser que només necessita unes quantes atencions per tornar a florir. Una vegada vaig convidar en William Buckland a sopar amb nosaltres a Morley Cottage per mostrar-li la meva col·lecció d’espècimens. Va acceptar amb un entusiasme que probablement s’adreçava als espècimens, però que em vaig permetre imaginar que també era per mi. Perquè que ell i jo poguéssim ser parella no era una idea tan forassenyada. D’acord, jo tenia uns quants anys més que no pas ell i era massa gran per tenir gaires fills. Però no era impossible. La Molly Anning havia tingut el seu últim fill als quaranta-sis anys. En William Buckland i jo teníem una posició social similar, i intel·lectualment ens enteníem. Evidentment, jo no estava tan instruïda com ell, però havia llegit molt. Tenia prou coneixements de geologia i de fòssils per poder encoratjar-lo en la seva professió.

La Margaret, que sempre estava a l’aguait de qualsevol possibilitat romàntica, fins i tot en el cas d’una dona conca i entrada en anys com jo, va contribuir a atiar aquells pensaments parlant-me de la vivacitat de la mirada del senyor Buckland i fent-me un munt de preguntes sobre com em vestiria quan vingués a sopar. El que havia començat sent un interès cordial va assolir tal grau d’excitació silenciosa que quan va arribar el dia convingut tenia l’estómac regirat de nervis.

El vam esperar dues hores, mentre a la cuina la Molly movia les cassoles duna banda a l’altra fent molt de soroll, fins que finalment ens vam rendir i ens vam asseure a cruspir-nos un àpat que ja no valia res però que em vaig obligar a menjar. Si més no, havia d’agrair a la Bessy que hagués fet aquell esforç especial. Tornava a estar a un dit de plegar i deixar-nos i, si hagués rebutjat el menjar, segur que ho hauria fet. I tampoc no volia que les meves germanes veiessin la decepció que sentia, encara que cada bocí que em posava a la boca em semblés un tros de plom.

L’endemà no el vaig anar a buscar, però igualment me’l vaig trobar a la platja, per una vegada sense la Mary. Em va saludar de tot cor, però quan li vaig comentar que m’havia decebut que no vingués la nit anterior va fer cara de sorpresa. «Se suposava que havia de sopar amb vostès, senyoreta Philpot? N’està segura? Perquè, sap, ahir vaig sentir dir que un home havia trobat tota una seqüència de vèrtebres a Seatown i vaig haver d’anar a veure-ho per mi mateix. I m’alegro d’haver-ho fet, sap, perquè estaven molt ben conservades i a la vegada eren molt diferents de les vèrtebres de la criatura de la Mary. Em pregunto si no pot ser que corresponguin a animals completament diferents».

Era evident que no es penedia del desaire social que ens havia fet i que tampoc no s’havia adonat que jo estava trasbalsada. Per a ell, era perfectament normal que un grup de vèrtebres inusuals passés per davant d’un sopar a casa d’unes senyores.

Em vaig limitar a dir-li, «Bon dia, senyor», i em vaig tombar. Va ser llavors quan vaig entendre que només una dona prou guapa per distreure’l o prou pacient per aguantar-lo es podria casar amb en William Buckland.

Em pensava que el meu nou interès pels homes s’havia acabat allà. No em vaig pensar mai que hi hauria un coronel Birch.

L’estiu que el coronel Birch va arribar a Lyme, la Mary estava en un estat peculiar, en una mena d’estira-i-arronsa. D’una banda, la criatura que ella i en Joseph havien descobert s’havia fet força famosa. En Charles Konig va comprar l’espècimen original al Museu Bullock i el va exposar al Museu Britànic. El va anomenar ictiosaure, que vol dir «peix llangardaix», perquè la seva anatomia queia en un punt intermedi entre totes dues espècies. Tant ell com altres científics el van estudiar i van publicar articles en què especulaven sobre si l’ictiosaure podia ser una mena de rèptil marí, perquè respirava aire com un mamífer i en canvi nedava com un peix. Pel que fa a mi, vaig llegir els articles que em va deixar en William Buckland amb una gran curiositat i em vaig fixar que cap d’ells no discutia l’espinosa qüestió de l’extinció i del paper que Déu havia tingut en la desaparició de les seves criatures. De fet, no esmentaven per res els assumptes religiosos. Potser tots ells copiaven Cuvier, que no discutia mai les intencions divines en els seus articles. Per a mi, va ser un alleujament acceptar l’ictiosaure com el que era, un antic rèptil marí amb el seu propi nom.

A la Mary li va ser més difícil, i sovint en deia cocodril, tot i que al final va decidir-se per icti. Als seus ulls, el nou nom científic de la criatura l’allunyava d’ella encara amb més força que no quan se n’havia separat físicament. Hi havia un grapat d’erudits que es trobaven per debatre sobre l’ictiosaure i que després n’escrivien articles, i la Mary estava completament exclosa de les seves activitats. Confiaven en ella perquè els trobés els espècimens, però no per estudiar-los. I fins i tot la recerca estava resultant difícil: feia més d’un any que no trobava un ictiosaure complet, per més que escorcollés els penya-segats de Church i el Black Ven un dia rere l’altre.

Un dia li vaig proposar que busquéssim ofiuroïdeus i crinoïdeus a la platja de Seaton, uns quants quilòmetres a l’est de Charmouth. Normalment no anàvem tan lluny, però vaig pensar que un canvi d’escenari faria bé a la Mary i vaig suggerir Seaton per alliberar-la del seu vagareig incessant sempre per la mateixa platja a la recerca del monstre esquiu. Vam triar un dia de sol en què les marees suggerien que valia més començar força d’hora. Ella va estar prou contenta de deixar enrere els penya-segats de Church i el Black Ven, però quan vam arribar a la punta Gabriel, just passat Charmouth, va començar a tombar-se i a mirar enrere, com si els penya-segats la cridessin.

—Hi ha un mena de llumeneta allà baix —va insistir—. No l’ha vist?

Vaig negar amb el cap i vaig continuar avançant per la platja, esperant que em seguís.

—Miri, ara hi torna a ser —va dir la Mary—. Oh, miri, senyoreta Philpot, crec que algú ve a buscar-nos.

Vam veure un home que avançava a grans passos per la platja. Hi havia altra gent que aprofitava el bon temps i la llum esplèndida del matí, però l’home els va passar pel costat com si sabés perfectament quin objectiu perseguia, i érem nosaltres. Era un home alt i tibat que duia les botes altes i el tabard vermell dels soldats. Els botons de llautó del seu uniforme refulgien sota el sol. Els homes no m’acostumen a commoure, però veure aquest en concret amb el ferm propòsit d’encalçar-nos és una emoció que trigaré molt de temps a oblidar.

Quan va ser més a prop ens va fer un somriure. Devia tenir uns cinquanta anys i feia patxoca, amb aquell caminar dret que tenen els militars i que tan agradable resulta en un home, esvelt, recte i ple de confiança. Tenia el rostre solcat per la vida i afinava els ulls contra el sol i el vent, però tot plegat li esqueia molt. Es va treure el barret de tres pics, va fer una reverència i vaig veure la clenxa que dividia els seus cabells negres i abundants, que ja es començaven a tenyir de gris.

—Senyores —va anunciar—. Tot el matí que les busco. Encantat d’haver-les trobades, finalment. —Es va tornar a posar el barret, fent oscil·lar les plomes blanques que duia a l’ala. Tenia els cabells tan espessos i ondulats que semblava que li haguessin de saltar del cap.

No m’he refiat mai dels homes que dominen amb els cabells. Només un home fatu i massa convençut de si mateix ho fa, això.

—Sóc el coronel Birch, antic coronel del primer regiment dels Guàrdies de Cos. —Va fer una pausa, va desviar els ulls de l’una a l’altra i finalment va centrar-se en la Mary—. I tu deus ser la molt notable Mary Anning, autora de les troballes de diversos espècimens d’ictiosaure, oi?

La Mary va assentir, incapaç de treure-li els ulls del damunt. Evidentment, qualsevol que conegués la Mary hauria sabut que era jove i d’una extracció social baixa i que era impossible confondre’m amb ella, amb els meus vint anys de més ben visibles al rostre i la superior distinció en la roba i el capteniment. I, malgrat tot, vaig sentir que una flamarada de gelosia em cremava per dins en veure que aquell home tan ben plantat no havia travessat tota la platja per trobar-me a mi. Per això vaig contestar amb més susceptibilitat de la que volia mostrar.

—Suposo que deu preferir que ella n’hi trobi un a haver d’encarregar que un marxant de reproduccions li trobi un dibuix per penjar-lo a la paret que més li convingui.

La Mary em va fer una mirada de disgust, perquè aquella grolleria no m’esqueia, però el coronel Birch es va posar a riure.

—En realitat, sí que vull que la Mary m’ajudi a trobar un ictiosaure, si és que hi està disposada.

—És clar que sí, senyor.

—Hauràs de demanar permís a la teva mare i al teu germà —vaig dir—. Altrament, no seria apropiat. —No podia retenir els comentaris punyents.

—Oh, tant se val, això; diran que sí —va deixar caure la Mary.

—Parlaré amb la família, evidentment —va dir el coronel Birch—. No has de tenir cap por, Mary, i vostè tampoc, senyoreta…

—Philpot. —Havia suposat que era soltera, evidentment. Que potser podia anar a buscar fòssils tan lluny de casa, una dona casada? Em vaig ajupir per collir una pedra. Era un tros de bou amb una forma semblant a la dels ossos de les aletes d’un ictiosaure, però hi vaig parar més atenció de la necessària per no haver de mirar el coronel Birch.

—Tornem a casa a preguntar-ho a la mamà —va proposar la Mary.

—Mary, que no recordes que anàvem cap a Seaton? —li vaig dir—. Anàvem a buscar ofiuroïdeus i lliris de mar. Si ara tornem fins a Lyme haurem desaprofitat el dia.

El coronel Birch va intercedir:

—Les puc acompanyar fins a Seaton. És un camí força llarg perquè el facin dues dones soles, oi que sí?

—Deu quilòmetres —li vaig etzibar—. De ben segur que podem caminar una distància així. Ho fem constantment. I després agafem la tartana de tornada.

—Doncs les acompanyaré fins a la tartana —va declarar el coronel Birch—. No vull tenir mala consciència sabent que he deixat dues dones indefenses.

—No cal que…

—Moltes gràcies, coronel Birch, senyor! —em va interrompre la Mary.

—Ha dit lliris de mar? —va dir el coronel Birch—. Jo també tinc uns quants espècimens de pentacrinoïdeus. Els hi puc ensenyar en algun moment, si ho volen. Són al meu hotel, a Charmouth.

Vaig arrufar les celles davant d’aquella proposta tan poc apropiada. La Mary, en canvi, havia perdut el seny.

—M’agradaria veure’ls —va dir—. I també serà molt benvingut si vol veure els crinoïdeus que tinc a casa, senyor. Hi tinc crinoïdeus, ammos i trossets de cocodril… d’ictiosaure, i tota la pesca. —Ja se n’havia enamorat. Vaig brandar el cap i vaig caminar molt enfadada cap a la platja, fent veure que buscava alguna cosa, però amb el pas massa viu per poder trobar res. Al cap d’un moment tots dos van seguir-me.

—Què és un ofiuroïdeus? —va preguntar el coronel Birch—. No n’he sentit a parlar mai.

—Té forma d’estrella, senyor —va explicar la Mary—. Al centre hi té gravat el perfil d’una flor de cinc pètals, i de cadascun d’ells en surt una pota llarga i ondulant. No és fàcil de trobar-ne amb les cinc potes intactes. Tinc un col·leccionista que me n’ha demanat un que no estigui trencat. Per això hem fet tot el camí fins aquí. Normalment em quedo entre Lyme i Charmouth, a la vora del Black Ven i dels sortints de roca de la vora del poble.

—Va ser allà on vas trobar els ictiosaures?

—Allà, i també un altre a la platja de Monmouth, una mica més enllà de Lyme en direcció a l’oest. Però pot ser per aquí també n’hi hagi. Senzillament, no els he buscat. Ha vist mai un ictiosaure, senyor?

—No, però he llegit sobre ells i n’he vist uns quants dibuixos.

Vaig fer un esbufec.

—He vingut a passar l’estiu aquí per ampliar la meva col·lecció de fòssils, Mary, i espero que tu em puguis ajudar. Aquí! —El coronel Birch es va aturar. Jo em vaig girar per mirar-lo. Es va ajupir i va agafar un tros de crinoïdeu.

—Molt bé, senyor —va dir la Mary—. Ara justament estava a punt de fer-hi una ullada, però vostè se m’ha avançat.

Ell l’hi va donar.

—És per a tu, Mary. No voldria privar-te d’un exemplar tan bonic. És un regal.

Era un bon exemplar, certament, i s’esbadellava com el lliri que li dóna nom.

—No, no, senyor, és seu —va dir la Mary—. L’ha trobat vostè. No l’hi prendria mai.

El coronel Birch va agafar la mà de la Mary, hi va posar el crinoïdeu i li va fer tancar els dits.

—Hi insisteixo, Mary. —Va deixar la mà sobre el puny de la Mary i la va mirar—. Sabies que encara que semblin plantes, els crinoïdeus són animals?

—De debò, senyor? —La Mary el mirava de fit a fit. Evidentment que ho sabia. L’hi havia ensenyat jo.

Vaig fer un pas endavant.

—Coronel Birch, li demano que mostri el degut respecte o li hauré de dir que se’n vagi.

El coronel Birch va deixar caure la mà.

—Em disculpo, senyoreta Philpot. Descobrir fòssils m’excita de maneres que m’és difícil de controlar.

—Doncs les haurà de controlar, senyor, o perdrà els privilegis que busca.

Va assentir i es va tornar a col·locar a una distància respectable. Vam estar una estona caminant en silenci. Però el coronel Birch no es podia estar callat gaire estona, i al cap de poc ell i la Mary ja s’havien despenjat una mica més enrere i ell li preguntava pels fòssils que preferia, per la seva manera de caçar-los i fins i tot pel que pensava que podia ser un ictiosaure.

—No ho sé, senyor —va dir ella respecte de la seva troballa més espectacular—. Sembla com si els ictis fossin una mica un cocodril, una mica un llangardaix i una mica un peix. I també una mica que és només seva. És aquesta, la part més difícil. Com la fem encaixar.

—Doncs crec que el teu ictiosaure té un lloc en la gran cadena dels éssers d’Aristòtil.

—Què és això, senyor?

Vaig tocar l’ase. No necessitava que l’hi expliquessin, perquè jo li havia explicat tota la teoria. Flirtejava amb ell. Al coronel Birch li encantava explicar el que sabia, evidentment. Són així, els homes.

—Aristòtil, el filòsof grec, va proposar una escala de les criatures vivents, des de les plantes inferiors fins a la perfecció dels homes, com una cadena de la creació. O sigui que, per exemple, el teu ictiosaure per força ha de caure entre els llangardaixos i els cocodrils en aquesta cadena.

—Molt interessant, senyor. —La Mary va fer una pausa—. Però això no explica el trosset de l’icti que no s’assembla a res, que no quadra amb cap de les categories. On pot anar, això, en la cadena, si és diferent de tota la resta?

El coronel Birch es va aturar de sobte, es va posar a la gatzoneta i va collir una pedra.

—És… No, no ho és. M’he equivocat. —Va llançar la pedra a l’aigua.

Vaig somriure. Potser sí que els seus cabells enlluernaven, però tenia una comprensió molt superficial dels seus coneixements, i la Mary l’acabava de deixar en evidència.

—I vostè, senyoreta Philpot? Què li agrada col·leccionar? —Amb dues gambades enèrgiques el coronel Birch s’havia posat a la meva altura, esquivant així la pregunta incòmoda de la Mary. No volia que estigués per mi, perquè no estava segura de poder-ho suportar, però no podia ser mal educada.

—Peixos —vaig respondre, tan breument com vaig poder.

—Peixos?

Encara que no volgués parlar amb ell, no vaig poder estar-me de presumir una mica dels meus coneixements.

—Bàsicament eugnathus, pholidophorus, dapedius i hybodius; aquest últim és un antic tauró. —Vaig afegir quan el vaig veure empal·lidir amb els termes llatins—. Són els noms dels gèneres, és clar. Encara no se n’han identificat les diferents espècies.

—La senyoreta Philpot té una gran col·lecció de peixos fòssils a casa —va ficar-s’hi la Mary—. Sempre té gent que la ve a veure, oi, senyoreta Elizabeth?

—De debò? Fascinant —va murmurar el coronel Birch—. M’hauré d’assegurar de passar per casa seva a veure els peixos.

Va anar amb compte que no el pogués acusar en cap moment de manca d’educació, però a la seva veu hi havia una ombra de sarcasme. Preferia el brogit dels ictiosaures al silenci dels peixos. És el que passa a la majoria, evidentment. No entenen que la claredat de forma i de textura d’un peix, amb la superposició d’escates, els clotets a la pell i les aletes perfectament tornejades, donen espècimens de gran bellesa, justament perquè són clars i definits. El coronel Birch, amb els seus botons lluents i la seva tofa de cabells, no entendria mai una subtilesa com aquesta.

—Val més que reprenguem el pas —li vaig etzibar—, o si no la marea ens enxamparà abans d’arribar a Seaton. I, Mary, si no pares de xerrar no trobaràs cap ofiuroïdeus per al teu col·leccionista.

La Mary va arrufar les celles, però ja m’havia cansat d’aguantar el coronel Birch. Em vaig tombar i vaig avançar a grans gambades cap a Seaton, cega a qualsevol fòssil que hi pogués haver sota els meus peus.

El coronel Birch es pensava quedar unes quantes setmanes per ampliar la seva col·lecció i s’allotjava a Charmouth però cada dia venia fins a Lyme. Va acaparar el temps de la Mary d’una manera tan sobtada com absoluta. Sortien cada dia a buscar fòssils. Al principi jo els acompanyava, perquè encara que a la Mary tant se li’n donés, m’amoïnava pel que en podia pensar la gent del poble. Quan hi anàvem tots tres plegats, intentava retrobar el ritme confortable que havia tingut quan estava sola amb la Mary i totes dues ens concentràvem en la nostra recerca i a la vegada sentíem la presència confortadora d’una companya ben a la vora. Però el coronel Birch ens va esguerrar aquell ritme, perquè li agradava quedar-se xerrant amb la Mary. Que ella fos capaç de trobar alguna cosa durant aquell estiu amb el coronel garlant imparablement al seu costat és la millor demostració del seu talent. I, amb tot, ella el tolerava. Més que això: l’adorava. No hi havia de fer res, jo, allà amb ells a la platja. Hauria pogut ser una closca buida de cranc. Hi vaig anar tres vegades i ja en vaig tenir prou.

Perquè el coronel Birch era un frau. Per ser precisa hauria de dir que el tinent coronel Birch era un frau. Era un dels seus múltiples tripijocs, allò d’oblidar-se del tinent per ascendir un grau. I tampoc no ens va dir que feia molt de temps que s’havia retirat dels Guàrdies de Cos, tot i que qualsevol que en sabés una mica es podia adonar que duia l’uniforme antic, amb jaqueta llarga i pantalons de cuir i no la jaqueta més curta i els pantalons entre grisos i negres dels soldats actuals. Es rabejava en la glòria dels Guàrdies de Cos a la batalla de Waterloo sense haver-ne pres part.

Pitjor encara, durant els tres dies que vaig passar amb ell a la platja vaig descobrir que qui trobava els fòssils no era ell. No fixava els ulls a terra, com fèiem la Mary i jo, sinó que estava sempre pendent de nosaltres i seguia les nostres mirades, de manera que quan ens aturàvem a fer una ullada, el coronel allargava la mà i recollia el que miràvem abans que poguéssim fer-ho nosaltres. Amb mi només se’n va sortir un sol cop abans que l’aturés amb una mirada glacial. La Mary, però, encegada pels seus sentiments, va ser més tolerant i va deixar que li robés una colla d’espècimens que després proclamava com a troballes seves.

L’amateurisme del coronel em repugnava. Perquè, malgrat l’interès que professava pels fòssils i la seva suposada constitució militar, preparada per aguantar tota mena de fatigues, no era home d’enfangar-se i regirar-ho tot a la recerca d’espècimens. Si en trobava era gràcies a la cartera, al seu encant o furtant-los als altres. Al final de l’estiu havia reunit una bona col·lecció, però era la Mary qui els havia trobat i els hi havia donat, o qui l’havia empès a agafar el que ella veia. Com Lord Henley i altres homes que venien a Lyme, era més un col·leccionista que no pas un caçador, comprava el coneixement en comptes de fer servir els ulls i les mans. No entenia com el podia trobar atractiu, la Mary.

Sí, sí que ho entenia. N’estava una mica enamorada, jo també. Tot i les queixes, el trobava molt atractiu: no només físicament, que també, sinó perquè l’interès que sentia pels fòssils semblava genuí i penetrant. Quan no flirtejava amb la Mary, era capaç de discutir sobre l’origen dels ictiosaures i sobre el que comportava el concepte d’extinció i sempre estava encantat de fer-ho. També era clar pel que feia al paper de Déu, sense caure en blasfèmies ni en manques de respecte. «Estic segur que Déu té coses millors a fer que no pas cuidar-se de cadascun dels éssers vius que corren per aquest món», em va dir una vegada quan tornàvem cap a Lyme pel camí del penya-segat després que la marea ens tallés el camí. «Va fer una feinada meravellosa creant el que va crear, i probablement a hores d’ara no té per què seguir els progressos de cada cuc i de cada tauró de la terra. El que el preocupa som nosaltres, i ho va demostrar quan ens va fer a imatge seva i quan ens va enviar el seu fill». En boca del coronel Birch tot allò sonava tan clar i tan assenyat que m’hauria agradat que el reverend Jones el sentís.

Així doncs, era un home que meditava sobre fòssils, que en parlava, que ens encoratjava a nosaltres, dues dones, a buscar-ne i que no es queixaria si feia malbé els meus guants massa sovint. La ràbia que m’inspirava no provenia tant del fet que fos incapaç de ser més caçador que col·leccionista, sinó de la indignació de veure que mai, ni per un moment, em va considerar a mi —més propera a ell per edat i per classe social— com una dona a qui podia festejar.

Independentment del que en pensés, no era jo qui havia de decidir el que la Mary feia o no feia amb el coronel Birch. Qui se n’havia de preocupar era la Molly Anning. Amb els anys, la Molly Anning i jo ens havíem acabat entenent, ella ja no es mostrava tan suspicaç ni jo tan intimidada. Malgrat que no era una dona instruïda i que no veia cap mena de poesia ni de filosofia en els descobriments que fèiem la Mary i jo, acceptava la importància que tenien per a nosaltres i per a altra gent. Potser sí que aquella importància es mesurava amb la quantitat de monedes que en treia i que li permetien alimentar, vestir i allotjar la seva família, però no se’n burlava pas. Els fòssils es van convertir en un objecte a vendre, tan significatiu com un botó, una pastanaga o un clau. Si considerava extravagant que jo no vengués els espècimens que trobava, no ho va demostrar mai. Al capdavall, no en tenia cap necessitat. Potser no es podia dir que la Louise, la Margaret i jo visquéssim una vida de luxe, però no vam haver de témer mai l’agutzil ni l’asil per a pobres. Els Anning, en canvi, vivien a un dit de la inanició, i aquestes coses aguditzen el cervell. La Molly Anning es va convertir en una botiguera enginyosa, capaç d’esgarrapar quatre penics o un xíling extra d’aquí i d’allà.

Ella envejava els meus ingressos i la meva posició social —fins al punt que Lyme tenia una societat digna de tal nom—, però també sentia llàstima per mi, perquè no havia conegut mai cap home, no havia sentit mai la seguretat del matrimoni ni l’amor d’un nen als braços. Allò pràcticament compensava l’enveja i feia que es mostrés neutral i raonablement tolerant amb mi. Per la meva banda, jo admirava el seu nas per als negocis i la capacitat de sortir-se’n en circumstàncies difícils. No es queixava mai gaire, tot i que, vistes les penúries en què vivia, bé hi hauria tingut dret.

Per desgràcia, la Molly Anning va quedar gairebé tan corpresa com la seva filla per l’encant del coronel Birch. Sempre havia cregut que sabia captar el caràcter de la gent i em pensava que s’adonaria que el coronel Birch era un manipulador ple de cobdícia. Potser creia, com la Mary, que el coronel era la primera —i probablement l’última— oportunitat real de la seva filla per aconseguir elevar-se per sobre de les penúries pròpies de la seva classe i viure en un món més pròsper i més amable.

No crec que el coronel Birch tingués pensat festejar la Mary de bell antuvi. Va venir a Lyme atret per la febre, tan comuna, de buscar tresors a la platja, on els ossos i el que ens permeten albirar dels mons pretèrits esdevenen tan preciosos com la plata. Un cop t’has encomanat, resulta difícil deixar de buscar. Fos com fos, el coronel Birch també es va trobar amb la possibilitat, molt inusual, de passar dies sencers en companyia d’una dona sola, i no s’hi va poder resistir.

Al principi, però, es va haver de guanyar la seva mare. Ho va aconseguir a còpia de flirtejar-hi descaradament fins que, vés a saber si per primera vegada a la vida, la Molly Anning va perdre el cap. Enfonsada en el dol i la pobresa, la Molly Anning no havia tingut gaires alegries en els anys que havien passat des de la mort d’en Richard Anning. Havia viscut enmig de preocupacions econòmiques i de la por que l’enviessin a l’asil per a pobres. I de sobte un antic soldat molt ben plantat li besava la mà, la lloava per com duia la casa i li demanava permís per anar amb la seva filla a la platja. I ella, que tant s’havia indignat quan en William Buckland havia acompanyat innocentment la seva filla, va abandonar qualsevol mena de precaució a canvi d’un petó a la mà i d’un parell de paraules amables. Potser simplement estava cansada de dir que no.

La botiga de fòssils de la Molly Anning va començar a fer curt de tot, fins i tot d’espècimens tan bàsics com ara els ammonits i els belemnits, perquè la Mary es va desentendre de la resta de fòssils, deixava que els altres obrissin els nòduls i ignorava les demandes de garoines, gryphaea i ofiuroïdeus que li feien altres col·leccionistes. Tots els bons exemplars que trobava els donava al coronel Birch, o bé l’animava a collir-los ell mateix. Però la Molly no se’n va queixar. Jo la vaig ajudar tant com vaig poder a còpia de donar-li el que trobava, perquè bàsicament buscava fòssils de peixos i deixava la resta d’espècimens per als altres. Però els Anning anaven malament de diners i començaven a acumular deutes amb el forner i el carnisser, i quan vingués el fred en començarien a tenir amb el carboner. I, malgrat tot, la Molly no va dir res, potser perquè considerava el temps que la Mary passava amb el coronel Birch com una inversió de futur.

Com que la seva mare no ho feia, vaig intentar parlar amb la Mary del coronel Birch. Quan pujava la marea no podien sortir, i aleshores el coronel anava al Tres Copes o assistia a les vetllades del casino, on la Mary, evidentment, no podia entrar. Mentrestant, ella ajudava la seva mare, netejava els espècimens del coronel Birch o simplement vagarejava per Lyme com una eixelebrada. Un dia me la vaig trobar per Sherborne Lane, un petit passatge que unia Silver Street amb el centre del poble. Jo hi passava quan no em sentia prou sociable per saludar tothom que passejava per Broad Street. La Mary era a la punta del carrer amb els ulls posats al Golden Cap i un somriure radiant als llavis que traspuava un goig interior molt atractiu. Per un moment, vaig creure en la possibilitat que el coronel Birch la cortegés de forma seriosa.

Veure-la tan contenta va retorçar el meu cor ple de gelosia, o sigui que quan em va saludar no em vaig contenir gens.

—Mary —vaig dir-li abruptament, sense formular cap dels convencionalismes que faciliten aquesta mena de converses—, ja et paga, el coronel, per tot el temps que passes amb ell?

La Mary va moure el cap com si mirés de deixondir-se i em va mirar als ulls amb tota l’atenció del món.

—Què vol dir?

Em vaig passar el cabàs d’un braç a l’altre.

—Sempre que caces fòssils ho fas per a ell. Et paga alguna cosa a canvi, o ni que siguin tan sols els fòssils que li trobes?

La Mary va estrènyer els ulls.

—No m’ho va preguntar mai del senyor Buckland, això, ni d’en Henry de la Beche, ni de cap dels altres senyors que han sortit a caçar amb mi. Que potser és diferent, el coronel Birch?

—Ja saps que sí. Per començar, els altres trobaven ells mateixos els fòssils, o et pagaven els que trobaves tu. Et paga, el coronel Birch?

Als ulls de la Mary hi va aparèixer una guspira de dubte, que ella va voler vestir d’escarni.

—Les troba ell, les seves cúrios. No té per què pagar-me.

—Ah, sí? I aleshores, què has trobat tu per vendre? —Quan vaig veure que no em responia, vaig afegir-hi—: He vist la taula de la teva mare a Cockmoile Square, Mary. Gairebé no hi ha res. Fins i tot ven trossos d’ammonit que no fa gaire hauries llançat al mar.

L’eufòria de la Mary s’havia esvaït per complet. Si era el que em proposava, ho havia aconseguit.

—Ajudo el coronel Birch —va declarar—. No té res de dolent, això.

—I ell t’hauria de pagar per fer-ho. Altrament, t’està fent servir en benefici propi mentre tu i la teva família us empobriu. —Hauria d’haver-ho deixat allà i les meves paraules haurien pogut tenir un efecte positiu. Però no vaig poder resistir la temptació de pressionar-la més—. I el seu comportament no diu gaire a favor del seu caràcter, Mary. Faries bé de no associar-te amb un home com ell, perquè n’acabaràs sortint perjudicada. La gent del poble ja fa dies que parla, i és pitjor que no quan ajudaves en William Buckland.

La Mary em va mirar amb ira.

—Són bajanades. Vostè no el coneix gens, no de la manera que jo el conec. Val més que deixi de parar l’orella a les xafarderies o s’acabarà convertint en una xafardera vostè també! —Em va passar pel costat amb una empenta i va afanyar-se Sherbome Lane avall. No havia estat mai tan grollera amb mi. Era com si hagués fet el gran salt de tractar-me amb deferència, com una noia treballadora, a actuar com una igual.

Després em vaig penedir del que havia dit i de com ho havia dit, i vaig decidir que en penitència m’obligaria a tornar a sortir amb la Mary i el coronel Birch, per esmussar una mica les llengües de Lyme. La Mary va acceptar el meu gest amb naturalitat, perquè l’amor l’omplia de clemència.

I així va ser com el dia que finalment van trobar l’ictiosaure que tant anhelava el coronel Birch per a la seva col·lecció jo era al Black Ven amb ells. Aquell dia jo no vaig trobar gairebé res, perquè em distreia observant el comportament de la Mary i el coronel Birch, molt més afectuosos que no pas setmanes abans: es tocaven el braç per cridar-se l’atenció, xiuxiuejaven, se somreien. Durant un moment esgarrifós vaig creure que la Mary havia sucumbit del tot davant del coronel. Però després vaig pensar que, si fos així, no faria tant de camí a peu per poder-li tocar el braç. No coneixia cap parella casada que frisés tant per tocar-se. No els feia cap falta.

Meditava sobre tot això quan vaig veure que la Mary s’aturava en un sortint de roca i abaixava els ulls, com li havia vist fer centenars de vegades abans. Però es va quedar tan quieta que vaig saber que havia fet una troballa especial.

El coronel Birch va fer uns quants passos, i després es va aturar i va tornar enrere.

—Què tens, Mary? Has trobat alguna cosa?

La Mary va dubtar. Potser si hagués estat conscient que jo la mirava no hauria fet el que va fer després.

—No, senyor —va dir—. No és res. Només… —Va deixar caure el martell, que va fer un clang en tocar a terra—. Ho sento, senyor, m’he marejat una mica. Deu ser el sol. Em pot recollir el martell, sisplau?

—És clar. —El coronel Birch es va ajupir per collir-lo, es va quedar glaçat i en acabat es va deixar caure de genolls a terra. Va alçar els ulls cap a la Mary, com si mirés de llegir-li la cara.

—Ha trobat alguna cosa, senyor?

—Doncs, saps, Mary, diria que sí!

—És una vèrtebra dorsal, oi? Miri, senyor, si l’amida sabrà quant fa la criatura. Fa un metre i mig de llarg per cada dos centímetres de diàmetre. Aquesta deu fer un centímetre i mig de diàmetre, o sigui que la criatura deu fer més de dos metres de longitud. Miri pels voltants, potser hi ha més fragments escampats per aquesta roca. Tingui, faci servir el meu martell.

Li estava cedint l’ictiosaure, i ell ho sabia. Em vaig tombar, revoltada. Mentre ells traçaven el perfil de la criatura sobre la roca tots engrescats jo vaig fer veure que estava atrafegada i vaig obrir unes quantes pedres a l’atzar només per tenir alguna cosa a fer, fins que em van cridar perquè anés a veure la troballa del coronel Birch. Gairebé no la vaig poder ni mirar, i va ser una llàstima, perquè probablement era el millor exemplar d’ictiosaure que mai va trobar la Mary, i veure’l en el seu entorn natural, abans que el tallin i el treguin de la pedra, sempre és especialment impressionant. Amb tot, vaig haver d’adoptar un posat de cortesia per felicitar-lo. «Molt bé, coronel Birch», li vaig dir. «Serà un afegitó fascinant per a la seva col·lecció». Vaig deixar que a la meva veu s’hi filtrés una gota de sarcasme, però cap dels dos no se’n va adonar, perquè el coronel Birch havia agafat la Mary en braços i la feia anar d’una banda a l’altra com si fóssim en un dels balls del casino.

Durant les dues setmanes següents van haver de contractar els germans Day perquè traguessin l’ictiosaure de la roca i el van estar netejant al taller. La feina delicada la va fer sempre la Mary, que es va encarregar de deixar l’espècimen en un estat presentable. Hi treballava amb tanta energia que tenia els ulls vermells. Mentre van durar els preparatius no la vaig anar a visitar, perquè no em volia haver d’estar tan a la vora del coronel Birch. De fet, el vaig evitar tan bé com vaig poder. Però no prou.

Una tarda, la Margaret em va convèncer perquè anés a jugar cartes amb ella al casino. Jo no hi anava gaire sovint, perquè sempre era ple de jovenetes, homes que els feien la cort i mares que les vigilaven. El selecte grup d’amics que havia fet a Lyme eren tots d’un tarannà més cerebral, com el jove Henry de la Beche o el doctor Carpenter i la seva dona. Normalment ens vèiem els uns a casa dels altres i no al casino. Però la Margaret volia una companya i hi va insistir.

Estàvem a mitja partida quan el coronel Birch va entrar. El vaig veure a l’acte, evidentment, i ell a mi; em va mirar als ulls abans que pogués desviar la mirada i va venir de dret cap a mi. Atrapada darrere les cartes, vaig respondre la seva salutació de la manera més inexpressiva possible, cosa que no va impedir que el coronel es quedés al meu costat i es posés a xerrar amb la gent que ens observava. Els altres jugadors em van mirar amb cara entre sorpresa i divertida i vaig començar a jugar malament. De seguida que vaig poder vaig fer veure que tenia mal de cap i em vaig aixecar de la taula. Esperava que el coronel Birch em reemplacés, però en comptes de fer-ho em va seguir fins als finestrals i ens vam quedar tots dos mirant el mar. Vam veure passar un vaixell, de camí per atracar al Cobb.

—És el Unity —va dir el coronel Birch—. Demà al matí salparà i s’endurà l’ictiosaure cap a Londres.

Tot i que no volia entaular conversa, no me’n vaig poder estar.

—Així doncs, la Mary ja deu haver acabat de treballar amb l’espècimen, oi?

—L’hem emmarcat i just aquesta tarda hi ha posat una capa molt fina de guix per donar-li el toc final. D’aquí a una estona ja s’haurà assecat i el podrà empaquetar.

—Però, que no marxa amb el Unity, vostè? —No estava segura de si preferia que marxés o que es quedés, però ho havia de saber.

—Me n’aniré amb la diligència, i primer m’aturaré a Bath i a Oxford per veure-hi uns amics.

—Ara que ja té el que volia, suposo que no hi ha cap motiu per quedar-se. —Per més que intentés mantenir-me ferma, em va tremolar la veu. No vaig voler afegir que em semblava de mal gust, aquella pressa per marxar just després de trobar el tresor. Vaig preferir mantenir els ulls sobre les onades que es trencaven sota la finestra, perquè hi havia marea alta. Notava els ulls del coronel Birch damunt meu, però no em vaig tombar per encarar-m’hi.

—He gaudit molt de les nostres converses, senyoreta Philpot —va dir—. Les enyoraré.

Aleshores sí que em vaig girar i el vaig mirar de dret als ulls.

—Té els ulls molt foscos, avui —va afegir—. Foscos i honestos.

—Me’n vaig a casa —li vaig respondre, com si m’ho hagués preguntat—. No, no m’acompanyi, coronel Birch, no vull. —Em vaig girar. Semblava que tota la sala ens estigués mirant. Vaig anar a buscar la meva germana i va ser un gran alleujament veure que no em seguia.

Crec que els mesos que van seguir a la marxa del coronel Birch van ser els més durs de la vida dels Anning, més i tot que després de la mort d’en Richard Anning, perquè com a mínim aquella vegada havien comptat amb la comprensió del poble. Ara tothom creia que se les havien buscat ells mateixos, les seves desgràcies.

Em vaig començar a adonar del mal que el coronel Birch havia fet a la Mary quan, poc després, vaig tenir ocasió de sentir per mi mateixa el que la gent en deia. Un dia vaig baixar al forn de pa; la Bessy se n’havia oblidat però es negava a tornar a baixar. En entrar vaig sentir que la dona del flequer —que de fet era una Anning, cosina llunyana de la Mary— deia a un client: «Se n’ha anat cada dia a la platja amb aquell senyor. Que se’n preocupi ell, doncs». Va fer una rialleta ordinària, però es va aturar en sec quan em va veure. Encara que no hagués dit el nom, sabia perfectament a qui es referia: m’ho deia la inclinació orgullosa del seu mentó, com si em desafiés a retreure-li que fos tan mesquina i tan sentenciosa.

No vaig acceptar el repte. Hauria estat com voler posar parets a una inundació. En comptes d’això, vaig assenyalar una fogassa de pa, vaig alçar les celles i vaig dir amb veure estentòria: «De fet, no necessito pa sec, avui. Ja tornaré quan em faci falta». Però allò només em va proporcionar una satisfacció momentània; perquè en Simeon Anning era l’únic forner de Lyme, i si volíem continuar tenint pa comestible —i no el que intentava fer la Bessy, que semblava maó— l’hauríem de seguir comprant a la seva dona. A més a més, era una frase feble i pretensiosa i no va fer gran cosa per ajudar la Mary. Vaig deixar la botiga tota vermella i la rialla que em va seguir encara ho va empitjorar. Em vaig preguntar si mai aprendria a defensar-me tota sola sense acabar-me sentint com una idiota.

Durant aquell hivern, la Molly i en Joseph Anning van patir des d’un punt de vista material, per les sopes claretes i els focs minsos, però la Mary ni tan sols es va adonar de la gana que passava ni dels penellons que li havien sortit a les mans i als peus. Patia per dins.

Continuava venint a Morley Cottage, però preferia veure la Margaret, que podia entendre els seus sentiments d’una manera que la Louise i jo no hauríem pogut. Nosaltres no havíem perdut mai un home de la manera que la Mary i la Margaret l’havien perdut. I això que, en aquell moment, la Mary encara no creia que l’hagués perdut. Va mantenir l’esperança durant molt de temps, simplement l’enyorava, enyorava la presència constant que havia tingut a la seva vida durant aquell estiu. Volia parlar d’ell amb algú que el conegués i que en tingués un bon concepte, o com a mínim que no critiqués el seu caràcter amb l’agror amb què jo ho havia fet. La Margaret hi havia coincidit unes quantes vegades al casino, hi havia jugat a cartes i fins i tot hi havia ballat un parell de vegades. Mentre treballava amb els meus fòssils a la taula del menjador, sentia que la Mary xerrava amb la Margaret a l’habitació del costat i li demanava una vegada i una altra que li expliqués els balls, quina roba duia el coronel Birch, com caminava, quin tacte tenia i de què van parlar mentre ballaven. I en acabat va voler que li expliqués les partides de cartes, a què havien jugat, si havia guanyat o havia perdut i què havia dit. La Margaret no s’havia fixat en tots aquells detalls, perquè, per a ella, el coronel Birch no havia estat un acompanyant digne de recordar. La seva vanitat i el seu excés de confiança resultaven excessius fins i tot per a la meva germana. De tota manera, es va inventar uns quants detalls per afegir-los als pocs que recordava i va acabar pintant un quadre força embafador del coronel Birch en els seus moments d’oci. La Mary absorbia cadascun dels detalls per conservar-lo i estudiar-lo minuciosament més endavant.

Frisava per dir-li a la Margaret que parés, perquè el patetisme de veure com una noia es nodria de les escorrialles dels balls elegants i les partides a què no havia assistit em trasbalsava i em va fer imaginar la Mary a la finestra del casino, prement la cara contra la fredor del vidre per veure els ballarins. No l’hi havia vist fer mai, però no m’hauria sorprès gens descobrir que ho havia fet. Em vaig mossegar la llengua, però, perquè sabia que la Margaret ho feia amb bona intenció, i que aquelles converses eren l’únic consol que la Mary tenia en aquell moment. També li vaig agrair que no li expliqués la meva breu trobada al casino amb el coronel Birch, perquè era segur que la Mary m’hauria volgut fer recordar tots els detalls d’aquella tarda.

Tot i que no hauria estat correcte que fos ella qui comencés una correspondència, la Mary tenia esperances de rebre notícies del coronel Birch, i de fet n’esperava. De tant en tant, ella o la Molly Anning rebien alguna carta en què en William Buckland els demanava un espècimen o en Henry de la Beche els explicava on era o també d’altres col·leccionistes que coneixien i que els volien demanar alguna cosa. La Molly fins i tot mantenia correspondència amb en Charles Konig, del Museu Britànic, que havia comprat el primer ictiosaure de la Mary a en William Bullock i que tenia interès a comprar-ne més. Totes aquestes cartes continuaven arribant, però cap d’elles no estava escrita en la lletra atrevida i plena de gargots del coronel Birch. Perquè jo la coneixia, aquella lletra.

No podia dir a la Mary que jo sí que havia tingut notícies del coronel, un mes després que se n’anés de Lyme. No era una carta per declarar-me el seu amor, és clar, tot i que quan la vaig obrir em tremolaven les mans. De fet em demanava si seria tan amable de buscar-li un espècimen de dapedium com els que havia donat al Museu Britànic, perquè tenia intenció d’afegir una selecció de peixos fòssils a la seva col·lecció. Vaig llegir la carta en veu alta a la Margaret i la Louise.

—Quina barra! —vaig cridar—. Primer es burla dels meus peixos i ara va i me’n demana un, i a sobre un de molt difícil de trobar! —Per enfadada que estigués, secretament també m’alegrava que el coronel Birch hagués descobert el valor dels meus peixos i que en volgués un.

Però igualment vaig fer el gest de llançar la carta al foc. La Margaret em va aturar.

—No ho facis —va suplicar, allargant la mà per agafaria—. Estàs segura que no diu res de la Mary? No hi ha cap postdata ni cap missatge en clau que pugui ser per a ella? —Es va mirar la carta, però no hi va trobar res—. Guarda-la, com a mínim. Així sabràs on viu. —Mentre ho deia, la Margaret va fer una ullada a l’adreça del coronel (un carrer de Chelsea) i sens dubte la va memoritzar per si de cas més endavant cremava la carta.

—D’acord, la guardaré —li vaig prometre—. Però no li penso respondre. No s’ho mereix. I no posarà mai les mans en cap dels meus peixos!

No vam explicar a la Mary que el coronel Birch m’havia escrit. Allò l’hauria destrossada. No m’hauria pensat mai que un caràcter tan fort com el de la Mary pogués ser tan fràgil. Però tots som vulnerables, en un moment o un altre. I ella el va seguir esperant, sense deixar de parlar-ne i de demanar a la Margaret que li tornés a explicar tot el que el coronel havia fet al casino, i la Margaret ho feia, encara que li dolgués haver-li de mentir. I, a poc a poc, les galtes de la Mary van perdre l’esclat, la brillantor dels ulls se li va anar entelant, les espatlles van recuperar la seva petita gepa habitual i la mandíbula se li va endurir. Em feia venir ganes de plorar, veure-la ingressar tan jove a les files de les conques.

Un dia assolellat d’hivern vaig tenir una visita inesperada a Silver Street. Era fora al jardí, amb la Louise, que durant els mesos del fred enyorava poder-hi treballar i sempre buscava alguna activitat: cobria les plantes letàrgiques, passava el rasclet per recollir les fulles disperses que havien caigut al jardí i tornava a podar els rosers que insistien a créixer. El fred ja no ens molestava tant com anys enrere, i si et posaves al sol la temperatura era sorprenentment agradable. En aquell moment, jo feia les últimes pinzellades a una aquarel·la de la vista fins al Golden Cap que havia començat feia mesos i que havia tornat a treure aquell dia amb l’esperança que la llum obliqua de l’hivern li proporcionaria la qualitat màgica que li mancava.

Estava afegint una capa de groc als núvols quan va aparèixer la Bessy.

—Té visita —va murmurar. Va fer un pas enrere i vaig veure aparèixer la Molly Anning, que en tots els anys que feia que vivíem allà no s’havia aventurat mai a pujar per Silver Street.

El to burleta de la Bessy em va treure de polleguera. Tot i la meva amistat amb els Anning, la Bessy sovint tendia a adoptar el parer de la resta del poble, encara que hagués tractat prou la Mary per fer-se’n una opinió per si mateixa. Per castigar-la, em vaig aixecar i li vaig dir:

—Bessy, porta una cadira per a la senyora Anning, una altra per a la Louise, i una mica de te per a totes, sisplau. No li fa res seure a fora, Molly? Al sol s’hi està prou bé.

La Molly Anning es va arronsar d’espatlles. No era la mena de dona que frueix de seure una estona al sol, però tampoc no pensava impedir que els altres ho fessin.

Vaig alçar les celles a la Bessy, que s’entretenia a la porta, visiblement lívida davant la idea d’haver d’atendre algú a qui considerava inferior a ella mateixa.

—Vinga, Bessy. Fes el que et dic, sisplau.

La Bessy va fer un grunyit. Quan va desaparèixer dins la casa, vaig sentir que la Louise feia una rialleta. Els humors de la Bessy divertien molt les meves germanes, però jo encara patia per si plegava i ens deixava plantades, com sovint amenaçaven de fer les seves espatlles caigudes. Malgrat el temps que havia passat, continuava entossudida a demostrar-nos que el trasllat a Lyme havia estat un desastre. Per a ella, les meves relacions amb els Anning representaven tot el que el poble tenia de dolent i desendreçat. El seu baròmetre social encara es regia pels barems londinencs.

Tot plegat tant me feia, però no volia que acabéssim perdent la minyona. A la Louise li passava el mateix. Suposo que la Margaret era la que vivia una vida més convencional, perquè continuava anant al casino de tant en tant, visitava les altres bones famílies de Lyme i feia obres de caritat per ajudar els pobres. Duia l’ungüent que havia creat per curar-me les mans encetades a tot arreu, i en donava a tothom que el necessités.

Vaig fer un gest indicant la meva cadira.

—Segui, sisplau, Molly. La Bessy ens en portarà una altra.

La Molly Anning va fer que no amb el cap, incòmoda davant la perspectiva de seure mentre jo m’estava dempeus. «Ja m’espero». Semblava que entengués els motius pels quals la Bessy creia que no l’havíem de rebre ni a ella ni a la seva família, i fins i tot podia ser que hi estigués d’acord i que hagués estat això i no la pujada el que l’havia mantinguda lluny de Morley Cottage tots aquests anys. Es va mirar la meva aquarel·la i tot d’un plegat em vaig adonar que me n’avergonyia; no per la qualitat de la pintura, que ja sabia que no era bona, sinó pel plaer que m’havia proporcionat, que ara em semblava frívol. Els dies de la Molly Anning començaven molt d’hora i s’acabaven tard, i consistien en hores i més hores d’esllomar-se treballant. Amb prou feines tenia temps de fixar-se en una vista, i molt menys encara d’asseure’s a pintar-la. No va donar cap indici de si era realment això el que pensava, sinó que va dirigir la seva atenció cap a la Louise, que continuava podant les plantes. Almenys això no era tan frívol, tot i que de fet no hi havia gaire diferència, perquè les roses no serveixen per gaire cosa més que per decorar jardins i alimentar les abelles. Potser la Louise es va sentir igual que jo, perquè es va afanyar a acabar de podar el roser i va deixar el ganivet a terra. «Ajudaré la Bessy amb la safata», va dir.

A mesura que van anar sortint les cadires, la tauleta i finalment la safata —tot plegat entre els esbufecs i els sospirs de la Bessy—, em vaig començar a penedir d’haver proposat de prendre el te a fora. Semblava una altra mostra de frivolitat, i la veritat és que no havia volgut provocar tant de tràfec. I, quan finalment ens vam asseure, el sol es va amagar darrere d’un núvol i va començar a fer fred. Em sentia com una idiota, però encara m’hi hauria sentit més si els hagués dit que tornéssim a desfilar tots cap a dins, invertint el trànsit de mobles i de la safata del te.

La Molly seia passivament, sense fer cap comentari davant de tot aquell moviment de tasses, platets, cadires i xals. Jo vaig xerrotejar sobre el temps inusualment clement que feia i la carta que en William Buckland m’havia enviat per dir-me que vindria unes setmanes més tard, i li vaig explicar que la Margaret no se’ns podria afegir perquè havia anat a portar una mica del seu ungüent a una mare que acabava de parir i que tenia la pell irritada per l’alletament.

—Útil, aquest ungüent —va ser l’únic comentari de la Molly.

Quan li vaig preguntar com estaven tots em va revelar el motiu pel qual ens havia vingut a veure.

—La Mary no està bé —va dir—. No ho ha estat des que el coronel se’n va anar. Vull que m’ajudi a arreglar-ho.

—Què vol dir?

—Em vaig equivocar, amb el coronel. Sabia que era un error, i tot i així ho vaig fer.

—Estic segura que vostè no pod…

—La Mary s’ha passat tot l’estiu treballant per al coronel, li ha trobat un bon cocodril i tota mena de cúrios per a la seva col·lecció, i no n’ha vist ni cinc. I jo tampoc no li vaig demanar res, perquè em pensava que li acabaria donant alguna cosa.

Sempre havia sospitat que entre el coronel Birch i els Anning no hi havia hagut intercanvi de diners, però només aleshores ho vaig saber del cert. Vaig regirar les puntes del xal, enrabiada per la insensibilitat del coronel.

—Però no ho ha fet —va continuar la Molly Anning—. Se’n va anar amb el seu cocodril i totes les cúrios, i només li va donar un medalló. —N’estava plenament al corrent, del medalló: la Mary el duia sota la roba, però sovint el treia i l’ensenyava a la Margaret mentre parlaven del coronel Birch. A dintre hi havia un floc dels seus cabells espessos.

La Molly Anning va xarrupar el te com si fos cervesa.

—I no ens ha escrit des que se’n va anar. De manera que li he escrit jo. I aquí és on necessito que m’ajudin. —Va regirar la butxaca del seu vell abric, que abans devia haver estat d’en Richard Anning, i en va treure una carta plegada i segellada—. Ja l’he escrita, però no sé si li arribarà sense posar-hi res. Si la carta anés a un lloc com ara Lyme sí, però Londres deu ser molt més gran. Saben on viu? —La Molly Anning em va llançar la carta. Al sobre hi posava: «Coronel Birch, Londres».

—Què hi diu, a la carta?

—Li demano que pagui pels serveis de la Mary.

—I no li esmenta la possibilitat de… casar-se?

La Molly Anning va arrufar les celles.

—Per què hauria de fer una cosa així? No sóc pas beneita, jo. A més a més, això ho hauria de dir ell, no jo. Quan vaig veure el medalló sí que vaig rumiar una mica, però no hi ha hagut cap carta, o sigui que… —Va brandar el cap com si es volgués espolsar del damunt una noció tan absurda com la del matrimoni, i va tornar al tema més segur dels serveis prestats i dels diners que se li devien.

—No només ens deu diners per tot el temps que la Mary es va estar amb ell sense buscar cúrios per a la botiga, sinó per les pèrdues que tenim ara mateix. I això és l’altra cosa que li volia dir, senyoreta Philpot. La Mary ja no troba res. Ja va ser prou greu que es passés l’estiu donant tot el que trobava al coronel: però és que des que ell va marxar que no ha trobat res més. Hi va cada dia, no es pensi, però torna sense cúrios. Quan li pregunto per què em diu que no n’hi ha. A vegades hi vaig amb ella, només per veure què passa, i el que veig és que dintre seu ha canviat alguna cosa.

Jo també m’hi havia fixat, quan sortia amb ella a la platja. Semblava que li costés concentrar-se. La mirava una estona i veia que deixava córrer la mirada per l’horitzó o que resseguia la silueta del Golden Cap o del turonet de l’illa de Pòrtland, i sabia que al cap hi tenia el coronel Birch i no els fòssils. Quan l’hi vaig preguntar simplement em va dir: «Avui no tinc ull». Sabia el que li passava: la Mary havia trobat altres preocupacions, a part dels ossos de la platja.

—Què podem fer perquè torni a trobar cúrios una altra vegada, senyoreta Philpot? —va dir la Molly Anning mentre es passava les mans per les cuixes per allisar-se la faldilla desgastada—. És això, el que li he vingut a preguntar; això, i com podia fer arribar la meva carta al coronel Birch. He pensat que si li escrivia i ell m’enviava diners, la Mary es posaria contenta i se’n tornaria a sortir una mica millor, allà a la platja. —Va fer una pausa—. Aquests últims anys he escrit moltes cartes de súplica, els del Museu Britànic s’ho prenen amb calma, això de pagar, però no havia pensat mai que n’hauria d’enviar una a algú com el coronel Birch. —Va agafar la tassa i es va empassar el te que li quedava d’un sol glop. Sospito que recordava la imatge del coronel besant-li la mà i que es maleïa per haver-se deixat engalipar.

—Per què no ens deixa la carta i nosaltres ja l’enviarem a Londres? —va suggerir la Louise.

Tant la Molly Anning com jo la vam mirar amb agraïment per aquella solució tan pulcra: la Molly perquè es treia de sobre la responsabilitat de fer-la arribar al seu destí i jo perquè podria decidir el que havia de fer sense haver-li de dir que el coronel m’havia escrit.

—I jo sortiré a caçar amb la Mary —vaig afegir—. La tindré vigilada i intentaré animar-la. —I posaré tot el que trobi al seu cabàs, vaig afegir interiorment.

—No digui res a la Mary de la carta —em va ordenar la Molly mentre agafava l’abric.

—No, és clar.

La Molly em va mirar i va passar els seus ulls foscos d’una banda a l’altra del meu rostre.

—No sempre hi he confiat, en les Philpot —va dir—. Però a partir d’ara, sí.

Quan se’n va haver anat —amb un pas aparentment més lleuger, ara que s’havia tret de sobre el pes de la carta— em vaig tombar cap a la Louise.

—Què hem de fer?

—Esperar la Margaret —va ser la seva resposta.

Al vespre, quan la nostra germana va tornar a casa, ens vam asseure totes tres a la vora del foc i vam parlar de la carta de la Molly Anning. La Margaret es trobava com peix a l’aigua. Era la mena de situació que apareixia a les seves novel·les preferides, escrites per autors com ara la senyoreta Jane Austen, amb qui estava segura d’haver coincidit anys enrere al casino, la primera vegada que vam ser a Lyme. Lyme Regis fins i tot apareixia en una de les obres de la senyoreta Austen, però jo no llegia ficció i ningú no m’hauria pogut convèncer perquè ho fes. La vida de debò era molt més embolicada, i no s’acabava de forma neta i clara en el moment en què la heroïna prenia la decisió correcta. Les germanes Philpot érem l’encarnació d’aquella mena de vida esllenegada. No necessitava que cap novel·la em recordés tot el que m’havia perdut.

La Margaret va agafar la carta amb totes dues mans.

—Què hi diu? De debò que només parla de diners? La va girar una vegada i una altra, com si de cop i volta s’hagués d’obrir per art de màgia per revelar-nos el seu contingut.

—La Molly Anning no perdria el temps escrivint sobre cap altre tema —vaig dir, conscient que la meva germana pensava en el matrimoni—. I, a més a més, no ens mentiria.

La Margaret va passar els dits per sobre del nom del coronel Birch.

—Sigui com sigui, el coronel ha de veure la carta. Potser li recordarà tot el que ha deixat enrere.

—Li recordarà que jo n’he rebut una de seva i que no li he respost. Perquè si hi poso l’adreça sabrà que he estat jo, la mitjancera; a Lyme no hi ha ningú més que la tingui.

La Margaret va arrufar les celles.

—Això no té a veure amb tu, Elizabeth, sinó amb la Mary. Que potser no vols que rebi la carta? Prefereixes que visqui en una total ignorància de les circumstàncies de la Mary? Que no vols el millor per a totes dues parts?

—Parles com si fóssim en una novel·la d’alguna d’aquestes escriptores que tant t’agraden —li vaig etzibar, i després em vaig aturar. Tenia una còpia del Geological Society Journal que el senyor Buckland m’havia enviat premuda amb força a les mans. Vaig respirar fondo per calmar-me—. No crec que el coronel Birch sigui un home honorable. Enviar la carta només servirà perquè la Molly Anning es faci més il·lusions.

—Però si tu i la Louise ja ho heu fet en agafar la carta i prometre-li que l’enviaríeu!

—És cert, i me n’estic començant a penedir. No vull contribuir a una petició humiliant i infructuosa. —Sabia que els meus arguments anaven d’una banda a l’altra.

La Margaret va agitar la carta davant meu.

—Estàs gelosa de la Mary perquè va guanyar-se l’atenció del coronel.

—No n’estic! —li vaig dir, amb tanta intensitat que la Margaret va acotar el cap—. És ridícul —vaig afegir, en un intent de suavitzar el to.

Hi va haver un llarg silenci. La Margaret va deixar la carta damunt la taula, i després es va inclinar cap a mi i em va agafar la mà.

—Elizabeth, no t’has d’interposar en el camí de la Mary perquè pugui tenir el que tu no has tingut mai.

Me la vaig treure de sobre.

—No és per això que m’hi oposo.

—I per què és, si no? —va sospirar.

—La Mary és una noia treballadora, sense cap més educació que la miqueta que la seva Església li hagi pogut donar, i filla d’una família pobra. El coronel Birch prové d’una família ben establerta de Yorkshire, amb terres i un escut d’armes. No es plantejarà mai seriosament casar-se amb la Mary. Ho saps tan bé com jo, n’estic convençuda. La Molly Anning també, i és per això que només li ha escrit per parlar-li de diners. Fins i tot la Mary ho sap, encara que no ho vulgui reconèixer. I tu li estàs donant ànims. Ell l’ha utilitzada per millorar la seva col·lecció, i de franc. Res més. La Mary encara té sort de no haver fet res pitjor. Demanar-li diners, o restablir el contacte, només serviria per prolongar els patiments dels Anning. No hauríem de fer una cosa així només per satisfer les idees romàntiques que tu i la Mary teniu al cap.

La Margaret em va fulminar amb la mirada.

—La teva senyoreta Austen no deixaria mai que a les novel·les que tant t’agraden s’hi produís un matrimoni com aquest —vaig continuar—. I si no pot passar a la ficció, segur que a la vida real tampoc.

Per fi m’havia fet entendre. La Margaret va fer una ganyota i es va posar a plorar amb uns grans sanglots tremolosos que li estremien tot el cos. La Louise li va passar la mà per l’espatlla sense dir res, perquè sabia que jo tenia raó. La Margaret s’aferrava a la màgia de les novel·les perquè l’ajudaven a mantenir l’esperança que la Mary —i ella, també— encara podia pensar a casar-se. Malgrat la limitada experiència que tenia de la vida, sabia que res d’allò no passaria. Era dolorós, però la veritat sovint ho és.

—No és just —va dir la Margaret entretalladament quan els sanglots van remetre una mica—. El coronel no hauria d’haver tingut tantes atencions amb la Mary. Van estar tant de temps junts, la va elogiar, li va donar el medalló, li va fer un petó…

—Li va fer un petó? —Una flamarada d’aquella gelosia que tant maldava per ocultar-me a mi mateixa em va recórrer el cos.

La Margaret em va mirar penedida.

—No t’ho havia de dir! No ho havia de dir a ningú! No diguis res, sisplau. La Mary només m’ho va explicar… bé, perquè és tan agradable, poder-ne parlar amb algú. És com si tornessis a viure el moment. —Es va quedar en silenci, pensant en els seus propis petons del passat, sens dubte.

—No t’ho sabria dir —li vaig dir, intentant contenir l’acidesa del meu to.

Aquella nit no vaig dormir bé. No estava acostumada a tenir tant de poder sobre la vida d’algú, i era un pes que no em resultava senzill de carregar, com potser ho hauria estat per a un home.

L’endemà, abans de dur la carta a Coombe Street perquè sortís amb el correu, hi vaig afegir l’adreça del coronel Birch. Malgrat tots els arguments per no contribuir a establir cap mena de lligam prolongat entre el coronel Birch i la Mary, al final no em podia comportar com si fos Déu, havia de deixar que la Molly Anning li escrigués el que volgués.

La dona de l’oficina de correus va fer una ullada a la carta amb les celles alçades i després em va mirar a mi, i jo em vaig haver de tombar abans que tingués temps de dir-me res. Estic segura que aquella mateixa tarda ja havia corregut la brama per tot el poble que la desesperada de la senyoreta Philpot havia escrit una carta al pocavergonya del coronel Birch.

Els Anning van esperar resposta, però no van rebre cap carta.

Tenia l’esperança que els nostres tractes amb el coronel Birch acabessin allà i no tornar-lo a veure mai més. Ell ja tenia els fòssils que volia —a part del dapedium que no li pensava enviar— i en qualsevol moment podia apuntar-se a la nova moda col·leccionista, ja fossin els insectes o els minerals. És el que fan els homes com ell.

No m’havia passat pel cap que me’l podia trobar a Londres. Com havia dit la Molly Anning, Londres no era Lyme. A Londres hi vivien un milió de persones i no dues mil, com a Lyme, i jo molt rarament anava a Chelsea, on sabia que vivia el coronel Birch, tret del dia que acompanyava la Louise en el seu pelegrinatge anual al Physic Garden. No em va passar mai pel cap que la marea pogués posar dos còdols tan diferents l’un al costat de l’altre.

Aquella primavera vam fer el nostre viatge anual a Londres, deleroses d’escapar-nos uns dies de Lyme per veure la família, fer la ronda habitual de visites a casa dels amics i anar a veure les botigues, les galeries i els teatres. Quan feia mal temps sovint anàvem al Museu Britànic, que era a la mansió Montague, molt a la vora de casa del meu germà. Com que hi havíem anat des de petites, ens coneixíem la col·lecció gairebé de memòria.

Hi va haver un dia concret de pluja que érem cadascuna en una sala diferent, veient les nostres peces preferides. La Margaret era a la gallery i s’entretenia amb una col·lecció de camafeus i segells, la Louise era al pis de dalt contemplant l’exquisit florilegium de la Mary Delany, una col·lecció d’imatges de plantes fetes amb retalls de paper. I jo era al grand saloon, on hi havia unes quantes sales dedicades a la història natural. La majoria contenien roques i minerals, però hi havia quatres sales de fòssils recentment reformades que havien vist augmentada la seva col·lecció. Hi havia un bon nombre d’espècimens de la zona de Lyme, incloent-hi uns quants peixos més que jo havia donat.

El primer ictiosaure de la Mary també hi era, exposat tot sol en una vitrina, sense armilla ni monocle, afortunadament, per bé que encara s’hi veiessin restes de guix, que la cua continués estant recta i que el nom de Lord Henley encara fos a l’expositor. Ja l’havia visitat diverses vegades, i havia escrit una carta als Anning per explicar-los la seva nova ubicació.

La sala era en silenci i només hi havia un altre grupet de visitants que es passejava entre les vitrines. Jo mirava el crani que Cuvier havia identificat com d’un mamut quan vaig sentir una veu familiar que ressonava per tota la sala.

—Benvolguda senyora, quan hagi vist aquest espècimen s’adonarà de fins a quin punt el meu exemplar és superior. —Vaig tancar un moment els ulls per assossegar-me.

El coronel Birch havia entrat per la porta de l’altra banda de la sala amb el seu uniforme antiquat de sempre, el de la jaqueta vermella, i una senyora una mica més gran que jo agafada de bracet. Pel vestit fosc que duia, semblava una vídua. Tenia una expressió de tranquil·la satisfacció i, aparentment, era una de les escassíssimes persones que no domina amb cap tret en particular.

Em vaig quedar completament immòbil mentre s’acostaven a l’ictiosaure de la Mary. Era molt a prop d’ells, però els donava l’esquena, i el coronel Birch no es va fixar en mi. Vaig sentir tota la conversa, o tot el que va dir el coronel Birch, perquè la seva acompanyant pràcticament es va limitar a estar-hi d’acord en tot.

—Ho veu, oi, que això no és més que un feix d’ossos, comparat amb el meu? —va declarar—. Les vèrtebres i les costelles estan fetes un garbuix, se n’adona? I veu com n’és, d’incomplet? Miri, veu el guix descolorit que s’aprecia aquí, a les costelles, i per tota l’espinada? Són els llocs per on el senyor Bullock el va intentar completar. Però el meu no cal completar-lo. Potser sí que és més petit que no aquest, però el vaig trobar intacte, sense ni un sol os fora de lloc.

—Fascinant —va murmurar la vídua.

—I pensar que deien que era un cocodril. Jo no m’ho vaig creure mai, evidentment. Sempre vaig saber que era una altra cosa i que n’havia de trobar un per mi mateix.

—És clar.

—Aquests ictiosaures són un dels descobriments científics més importants de la història.

—De debò?

—Pel que sabem, avui dia no n’hi ha, d’ictiosaures, i de fet fa temps que és així. Això significa, estimada senyora, que els erudits han de descobrir com és que totes aquestes criatures van acabar morint.

—I què en pensen?

—N’hi ha que diuen que es van morir durant el diluvi i altres opinen que hi va haver alguna mena de catàstrofe, com ara un volcà o un terratrèmol, que els va matar tots. Sigui com sigui, la simple existència dels ictiosaures ja té implicacions molt fortes pel que fa al nostre coneixement de l’edat del món. Creiem que potser és més antic que no pas els sis mil anys que va atribuir-li el bisbe Ussher.

—Ja l’entenc. Que interessant. —La veu de la vídua tremolava una mica, com si el que el coronel Birch insinuava destorbés l’ordre dels seus pensaments, que era evident que eren superficials i que poques vegades trobaven res que els desafiés.

—Darrerament he estat llegint sobre la doctrina de les catàstrofes de Cuvier —va continuar el coronel Birch, presumint dels seus coneixements—. Cuvier suggereix que al llarg del temps hi ha hagut una sèrie de catàstrofes que han anat conformant el món, una violència de tanta intensitat que ha estat capaç de crear muntanyes, fer volar oceans pels aires i matar espècies senceres d’animals. Cuvier no esmenta en cap moment el paper que Déu pot haver tingut en tot això, però n’hi ha d’altres que interpreten que aquestes catàstrofes són sistemàtiques, que són la manera que té Déu de regular la seva creació. El diluvi seria simplement la més recent d’aquestes catàstrofes, cosa que ens porta a preguntar-nos si no n’hi ha una altra a punt d’esdevenir-se!

—Sí que fa pensar —va dir la vídua amb un fil de veu, i la seva incertesa em va fer serrar les dents. Per més que m’irrités, el coronel Birch sentia una curiositat veritable pel món. Si hagués estat al seu costat, jo hauria dit alguna cosa més que no «Sí que fa pensar».

Hauria pogut quedar-me d’esquena i deixar que el coronel Birch desaparegués per sempre de les nostres vides si no hagués estat pel que va dir després. Era incapaç de resistir la temptació de fer el fatxenda.

—Tots aquests espècimens em recorden els mesos que vaig passar a Lyme Regis aquest estiu. Vaig acabar tenint-hi força traça, sap, a l’hora de trobar fòssils. No només vaig trobar l’ictiosaure complet, sinó també molts fragments d’altres espècimens, i una col·lecció prou nombrosa de pentacrinoïdeus; els lliris de mar que li vaig ensenyar, recorda?

—No n’estic segura.

El coronel Birch va fer una rialleta.

—És clar que no, estimada senyora. Les dones no tenen la mateixa facilitat que els homes per fixar-se en aquestes coses.

Em vaig tombar.

—Doncs ja m’agradaria que la Mary Anning li sentís dir això, coronel Birch! Em penso que no hi estaria gaire d’acord.

El coronel Birch va fer un bot, tot i que el seu aplom militar va impedir que es mostrés excessivament sorprès. Em va fer una petita reverència.

—Senyoreta Philpot! Quina sorpresa, i quin plaer, evidentment, trobar-la aquí. L’última vegada que ens vam veure vam estar parlant del meu ictiosaure, oi que sí? Ara li voldria presentar la senyora Taylor. Senyora Taylor, aquesta és la senyoreta Philpot, que vaig conèixer a Lyme Regis. Compartim l’interès pels fòssils.

La senyora Taylor i jo ens vam saludar amb un cop de cap i, tot i que en tot moment va mantenir un posat agradable, vaig tenir la sensació que les faccions li tornaven a lloc de cop i volta i em vaig adonar que tenia els llavis prims i envoltats d’arrugues, com una bossa d’aquelles que es tanquen estirant un cordill.

—I com va tot per aquell poble encantador? —va preguntar el coronel Birch—. Els seus habitants encara recorren ta platja cada dia, a la recerca de tresors antics, de rastres d’habitants d’altres èpoques?

Vaig suposar que allò era una manera una mica recargolada de preguntar-me per la Mary, dissimulant-ho sota un vernís de mala poesia. Jo no tenia per què respondre-li amb poesia, però. Preferia la prosa clara i directa.

—La Mary Anning continua caçant fòssils, senyor, si és que és això el que el pregunta. I el seu germà l’ajuda sempre que pot. Però en realitat la família no se n’acaba de sortir gaire, perquè fa mesos que no troben res de valor.

Mentre parlava, el coronel Birch va seguir amb la mirada l’altre grup de visitants, que van passar a la sala següent. Potser hauria volgut poder desaparèixer amb ells.

—I tampoc no els han pagat els serveis que han prestat a altra gent, com potser ja sap per la seva correspondència —vaig afegir-hi, alçant la veu i deixant que s’hi escolés un deix tallant que va contreure la boca de la senyora Taylor com si haguessin estirat molt fort el cordill.

Just en aquell moment la Margaret i la Louise van entrar per l’altra punta de la sala per venir-me a buscar, perquè al cap d’una estona ens esperaven a casa. En veure el coronel Birch es van aturar, i la Margaret va empal·lidir.

—M’agradaria molt poder parlar una mica més dels Anning, coronel Birch —vaig declarar. Haver-me’l hagut de trobar en plena mostra de fatxenderia, presumint davant la seva amiga vídua d’uns fòssils que no havia trobat, ja era prou terrible, però el que m’havia fet desdir de la decisió de mantenir-lo apartat de la vida dels Anning havia estat el seu menyspreu per la capacitat d’observació de les dones, que ens negava tant a la Mary com a mi qualsevol mèrit per tot el que havíem anat trobant al llarg dels anys. Els devia un munt de diners, i l’hi pensava dir. Havia de sortir en defensa seva.

Abans que pogués continuar, però, la Margaret va fer un pas endavant i va estirar la Louise amb ella. Les presentacions entre les meves germanes i la senyora Taylor i els formulismes que van intercanviar amb el coronel Birch em van interrompre, que era el que la Margaret havia pretès, n’estic segura. Vaig esperar que acabessin els compliments per repetir: «M’agradaria parlar amb vostè, senyor».

—Estic segur que tindríem moltes coses a dir-nos —va respondre el coronel Birch amb un somriure incòmode—, i estaria encantat de venir-les a visitar a totes tres… —va fer un cop de cap en direcció a les meves germanes—, però desgraciadament he de marxar ben aviat cap a Yorkshire.

—Doncs aleshores haurà de ser ara. Som-hi? —li vaig indicar un racó de la sala, lluny d’on eren els altres.

—Bé, no crec que el coronel Birch… —va començar la Margaret, però la Louise la va interrompre, va agafar la senyora Taylor de bracet i li va dir:

—Li agraden els jardins, senyora Taylor? En aquest cas no es pot perdre el florilegium de la senyora Delany; li encantarà. Vingui, acompanyi’m, i tu també Margaret. —La Louise va haver de fer servir tota la seva bona voluntat per arrossegar la senyora Taylor fins a l’altra banda de la sala i fer-li creuar la porta, mentre la Margaret les seguia a una certa distància i em feia mirades d’advertència. Continuava molt pàl·lida, però li havien sortit dues rodonetes vermelles a les galtes.

Quan van haver marxat, el coronel Birch i jo ens vam quedar sols, cara a cara en aquella sala allargada, sota la llum grisenca i plujosa que entrava per la finestra. Ja no tenia un aire neutral, sinó que més aviat semblava amoïnat i una mica irritat.

—Bé, senyora Philpot.

—Bé, coronel Birch.

—Va rebre la meva carta en què li demanava un dapedium per a la meva col·lecció?

—La seva carta? —em va agafar amb la guàrdia baixa, perquè no era aquesta carta la que tenia al cap—. Sí, la vaig rebre.

—I no la va respondre?

Vaig arrufar les celles. El coronel Birch intentava desviar la conversa del lloc on jo la volia dur i mirava de criticar el meu comportament, en lloc del seu. Era una tàctica baixa i em va fer enfadar, o sigui que vaig optar per una resposta directa com una daga.

—No, no vaig respondre. No el respecto, i no li penso donar mai cap dels meus fòssils de peixos. No vaig sentir la necessitat de posar-ho per escrit.

—Ja l’entenc. —El coronel Birch es va enrojolar com si li haguessin clavat una bufetada. Suposo que no li devien haver dit mai a la cara que no el respectaven. De fet, era una experiència nova per a tots dos: desagradable per a ell, inquietant i emocionant per a mi. Amb el pas dels anys, viure a Lyme m’havia fet més agosarada tant de pensament com de paraula, però no havia arribat mai a aquest punt de grolleria i temeritat. Vaig abaixar els ulls, em vaig descordar els botons dels guants i en acabat me’ls vaig tornar a cordar, només per fer alguna cosa amb les mans, que em tremolaven visiblement. Eren nous, d’una merceria del Soho. Abans que s’acabés l’any el fang i l’aigua de mar de Lyme els haurien fet malbé.

El coronel Birch va recolzar el cap al vidre de la vitrina, com si es mirés d’assossegar. Hi havia diverses menes de bivalves, que en una altra ocasió potser li hauria agradat estudiar. Ara se’ls mirava com si fos la primera vegada que en veia un.

—Des que vostè se’n va anar —vaig començar—, la Mary no ha trobat un sol espècimen de valor i la família gairebé no té gènere per vendre, perquè totes i cadascuna de les peces especials que va trobar l’estiu passat van ser per a vostè.

El coronel Birch va alçar la mirada.

—Això és injust, senyoreta Philpot. Els vaig trobar jo, els meus espècimens.

—No senyor. No els va trobar vostè. —Vaig aixecar la mà per frenar-lo en el moment que em volia interrompre—. Potser sí que es pensa que va ser vostè qui va trobar els fragments de mandíbula, les costelles, les dents de tauró i els lliris de mar, però la Mary el dirigia i li indicava on eren. Ella els localitzava i després deixava que fos vostè qui els trobés. Vostè no és un caçador. És un recol·lector, un col·leccionista. És aquesta, la diferència.

—Jo…

—Senyor, l’he vist a la platja i és exactament el que fa. No el va trobar vostè, l’ictiosaure. El va trobar la Mary, i en acabat va deixar caure el martell perquè vostè el recollís i veiés l’espècimen. Jo hi era. Ho vaig veure. L’ictiosaure és seu i vostè l’hi ha pres. És vergonyós.

El coronel Birch va desistir de voler-me interrompre i es va quedar quiet, amb el cap cot i els llavis contrets.

—Potser vostè no es va adonar del que feia la Mary —vaig continuar, més suaument—. La Mary és un esperit generós. Sempre dona, quan la realitat és que no s’ho pot permetre. Li va pagar cap dels espècimens que van trobar?

Per primera vegada, el coronel Birch va adoptar un aire de contrició.

—Ella insistia que eren meus i no seus.

—Li va pagar pel temps que li va dedicar, tal com la seva mare li va demanar per carta fa uns quants mesos? Sé que la carta existeix perquè jo mateixa hi vaig posar l’adreça. Em sorprèn, senyor, que em cridi l’atenció per no respondre-li la carta quan vostè no n’ha respost una altra sobre temes molt més importants que no pas afegir un fòssil de peix a la seva col·lecció.

El coronel Birch continuava en silenci.

—Sap, coronel Birch, que aquest hivern em vaig assabentar que els Anning estaven a punt de vendre’s la taula i les cadires per poder pagar el lloguer? La taula i les cadires! Haurien hagut de menjar asseguts a terra.

—Jo… No tenia ni idea que l’estiguessin passant tan magra.

—L’única manera que vaig trobar de convence’ls que no ho fessin va ser avançant-los uns quants diners a compte del següent peix fòssil que em trobi la Mary. Hauria preferit donar-los directament els diners, perquè en general m’agrada trobar jo mateixa els espècimens, no els compro a ningú. Però els Anning no acceptarien la meva caritat.

—Però és que no tinc diners per pagar-los.

Ho va dir tan sense embuts que no vaig saber què respondre. Ens vam quedar tots dos callats. A la sala hi van entrar dues dones agafades de bracet, ens van veure, es van mirar l’una a l’altra i van afanyar-se a tornar a sortir. Devien pensar que teníem una baralla d’enamorats.

El coronel Birch va passar la mà pel vidre.

—Per què em va escriure, senyoreta Philpot?

Vaig arrufar les celles.

—No li he escrit. Ja n’hem parlat, d’això.

—Em va escriure per parlar-me de la Mary. La carta era anònima, però estava ben escrita i l’autor deia que coneixia bé la Mary, o sigui que vaig pensar que devia ser vostè. Estava signada per «una ànima benintencionada que només vol el millor per a les dues parts», i m’animava a plantejar-me la possibilitat de… bé, de casar-me amb la Mary.

Me’l vaig quedar mirant fixament, perquè les paraules que havia citat em van recordar alguna cosa que havia dit la Margaret sobre «les dues parts». Vaig recordar les galtes vermelles mentre sortia de la sala, el moment que va memoritzar l’adreça del coronel Birch i les seves converses que havia tingut amb la Mary parlant del coronel. Havia assumit la responsabilitat d’escriure-li en nom de la Mary. Amb la carta de la Molly parlant de diners no n’hi havia prou; la Margaret volia que el matrimoni també formés part de la discussió. Maleïda intromissió, vaig pensar. Maleïdes novel·les.

Vaig sospirar.

—No la vaig escriure jo, aquella carta, tot i que sé qui ho va fer. Passem per alt el tema del matrimoni. Evidentment, això és impossible. —Vaig intentar ser molt clara, perquè aquella era la meva oportunitat de poder ajudar la Mary—. Però, senyor, és imprescindible que comprengui que ha privat els Anning del seu mitjà de subsistència i la Mary de la seva reputació. Si han de vendre els mobles és per culpa de vostè.

El coronel Birch va arrufar les celles.

—I què vol que hi faci, senyoreta Philpot?

—Que li torni el que ella va trobar; l’ictiosaure, si més no, que els reportarà prou diners per quedar nets de deutes. És el mínim que pot fer, per més dificultats financeres que estigui passant.

—Jo no… N’estic molt, sap, de la Mary. Hi penso molt.

Vaig fer un esbufec.

—No sigui ridícul. —Aquelles poca-soltades em resultaven insuportables—. Són del tot inapropiats, aquests sentiments.

—Pot ser. Però és una joveneta molt notable.

Era difícil, però em vaig obligar a dir-ho.

—Faria més ben fet de pensar en algú de la seva edat i la seva classe. Algú… —Ens vam quedar mirant fixament.

En aquell moment, la senyora Taylor va aparèixer per l’altra punta de la sala, perseguida per les meves germanes i amb cara d’esperar que el coronel Birch la rescatés. Mentre ella s’afanyava a agafar-lo de bracet, només vaig tenir temps de xiuxiuejar-li:

—Comporti’s honorablement, coronel Birch.

—Em penso que ens esperen —va anunciar la senyora Taylor, que finalment s’havia posat ferma i dominava amb la boca. I en acabat van marxar, amb promeses de visitar-nos a Montague Street en una altra ocasió. Sabia que no passaria, però em vaig limitar a assentir i a fer-los adéu amb la mà.

Tan bon punt van haver marxar, la Margaret va esclatar a plorar.

—Ho sento, ho sento, no l’hauria d’haver escrita mai, aquella carta! Me’n vaig penedir en el mateix moment que la vaig enviar! —La Louise em va mirar, desconcertada. Però no vaig fer cap abraçada de perdó fratern a la Margaret. I haurien de passar una colla de dies, perquè les intromissions han de ser castigades.

Quan vam sortir del Museu Britànic em sentia més lleugera, com si m’hagués tret un pes del cor i l’hagués passat al coronel Birch. Com a mínim havia sortit en defensa dels Anning, encara que no ho hagués acabat de fer en la meva pròpia. No tenia ni idea de si allò canviaria alguna cosa.

No vaig trigar a descobrir-ho.

Va ser el meu germà qui va veure l’anunci de la subhasta. Un dia, en John va arribar del despatx i va pujar a trobar-nos a la sala d’estar, una cambra excessivament decorada amb grans finestrals que donaven al carrer. Tota una colla el va saludar: a part de les tres germanes de Lyme i de la nostra cunyada, també hi havia la Frances, l’altra germana, que havia vingut d’Essex amb els seus dos fills, l’Elizabeth, de vuit anys, a qui havien posat el nom en honor meu, i en Francis, de tres anys. Els dos nens no se separaven d’en Johnny, que s’havia convertit en un orgullós vailet d’onze anys que havia de suportar l’adoració dels seus cosins. Els nens torraven les galetetes del te a la llar de foc que havíem encès amb aquest únic objectiu, perquè era un dia de maig molt agradable. En Johnny es divertia posant les galetes tan a prop del foc que la flama hi prenia i els dos menuts l’imitaven, i amb el caos que es va organitzar mentre apagàvem les flames i renyàvem els nens per posar-nos en perill i malbaratar tot aquell menjar no em vaig fixar que el meu germà feia una mirada estranya fins que els nens no es van haver calmat.

—He vist una cosa al diari que t’interessarà —em va dir en John, amb la cella corrugada. Em va allargar el diari, que havia plegat per deixar ben a la vista un anunci emmarcat. Vaig fer-hi una ullada i em vaig enrojolar de cop. Vaig alçar la mirada i els ulls de tots els meus germans es van fixar sobre meu. Fins i tot en Johnny em contemplava amb gran atenció. Que tants Philpot et dediquin la seva atenció et pot arribar a neguitejar.

Em vaig aclarir la gola.

—Sembla que el coronel Birch es ven la col·lecció de fòssils —vaig anunciar—. La setmana que ve, al Museu Bullock.

La Margaret va fer un crit ofegat mentre la Louise em feia una mirada de suport i allargava el braç per examinar la notícia.

Vaig repassar mentalment els esdeveniments. Ja sabia que es vendria la col·lecció, el coronel Birch, quan ens el vam trobar al Museu Britànic? Ho dubtava, tenint en compte l’orgull possessiu amb què havia parlat del seu ictiosaure a la senyora Taylor. A més a més, m’ho hauria dit, oi, en aquest cas? D’altra banda, li havia manifestat de manera tan clara la desaprovació que la seva conducta em mereixia que no era estrany que no m’hagués volgut dir que pensava convertir els fòssils en un feix de bitllets. Els espècimens que la Mary li havia regalat servirien per omplir-li les butxaques buides. No havia servit de res, el que li havia dit. La subhasta era una prova tan descarnada de la meva impotència que els ulls se’m van omplir de llàgrimes de ràbia.

La Louise em va tornar el diari.

—Els exemplars es mostraran al públic abans de la subhasta —em va dir.

—No penso posar els peus al Museu Bullock —li vaig etzibar mentre em treia el mocador de la butxaca i em mocava—. Sé exactament què hi ha, en aquella col·lecció. No em cal fer-hi cap ullada.

Però més tard, quan vaig anar amb en John al seu estudi per discutir les finances de Lyme, vaig aprofitar l’avinentesa per interrompre el seu discurs eixut i farcit de xifres. «M’acompanyaràs al Museu Bullock?». L’hi vaig preguntar sense mirar-lo, amb els ulls damunt un nàutil molt llis que havia trobat a la platja de Monmouth i que li havia donat perquè el fes servir de petjapapers. «Només tu i jo, no vull que hi anem tots i ho convertim en una excursió familiar. Només m’hi vull esmunyir un moment per fer-hi una ullada, res més. No cal que ho sàpiguen, els altres. No vull haver-ho de discutir».

Em va semblar que per un moment feia cara de llàstima, però ho va dissimular ràpidament sota l’expressió anodina que sovint utilitzava quan exercia d’advocat. «Deixa-m ho a mi», va dir.

Durant els dies següents, en John no em va dir res de la sortida, però jo el coneixia i tenia fe que ho arreglaria tot. Un dia, mentre sopàvem, va anunciar que necessitava que les tres germanes de Lyme passéssim pel seu despatx un dia d’aquella setmana per ensenyar-nos uns documents que ens havia preparat.

La Margaret va fer una ganyota.

—I no els pots dur a casa, aquests papers?

—Necessito que vingueu al despatx perquè algun col·lega ens pugui fer de testimoni.

La Margaret va fer un grunyit i la Louise va joguinejar una mica amb l’eglefí que tenia al plat. Els despatxos d’advocats ens avorrien a totes tres. De fet, encara que estimés i respectés el meu germà, sovint el trobava una mica avorrit, especialment des que vivíem a Lyme, perquè allà la gent podia ser moltes coses, però molt rarament era avorrida.

—No cal que hi vingueu totes tres, és clar —va dir en John, mirant-me dissimuladament—. Una pot fer de representant de les altres dues.

La Margaret i la Louise es van mirar l’una a l’altra i en acabat em van mirar a mi, amb l’esperança que una de les altres es presentés com a voluntària. Em vaig esperar durant un interval de temps raonable, i després vaig sospirar.

—Ja hi vindré jo —vaig dir.

En John va assentir.

—Per fer-ho una mica menys feixuc, després podem dinar tots dos al club. Què et sembla, dijous?

Quan va arribar el dijous en John ja s’havia empescat una mena de document perquè l’hi pogués signar i tot el tripijoc no fos mentida. També vam dinar al seu club, però un sol plat i força de pressa, per poder arribar d’hora al Saló Egipci. En travessar l’entrada de l’edifici groc, on Isis i Osiris continuaven fent de sentinelles, vaig sentir que una esgarrifança em recorria el cos. Quan, anys enrere, hi havia vist el primer ictiosaure de la Mary, m’havia promès que no hi tornaria, per temptadores que fossin les exposicions. I vet aquí que m’estava empassant la meva promesa.

Els fòssils del coronel Birch eren en una de les sales més petites. Tot i que estaven disposades com si fossin una col·lecció de museu, amb els espècimens més semblants dividits en grups —els pentacrinoïdeus, els fragments d’ictiosaure, els ammonits i tota la resta—, els fòssils no eren en cap vitrina, sinó que estaven col·locats en diferents taules. L’ictiosaure complet estava exposat al bell mig de la sala, i era tan fascinant com ho havia estat al taller dels Anning.

El que em va sorprendre més no va ser veure els fòssils de Lyme traslladats a Londres —perquè aquest fenomen ja l’havia presenciat al Museu Britànic—, sinó trobar-me una sala plena a vessar. Pertot arreu hi havia homes que agafaven fòssils, els estudiaven i els comentaven amb els seus companys. La sala vibrava d’interès, i em vaig deixar contagiar pel seu brunzit. No hi havia cap altra dona, però, i em vaig sentir tan conspícua i tan incòmoda que em vaig aferrar amb força al braç del meu germà.

Al cap d’uns minuts vaig començar a reconèixer alguns dels homes, bàsicament gent que havia vingut a Lyme a buscar fòssils i que s’havien aturat a Morley Cottage per veure la meva col·lecció. El curador del Museu Britànic, en Charles Konig, era al costat de l’exemplar complet d’ictiosaure, potser per comparar-lo amb el que havia comprat un any enrere al Museu Bullock. Va fer una ullada perplexa per tota la sala. Estic segura que li hauria encantat que les sales dels fòssils del Museu Britànic també fossin tan plenes. Però la seva col·lecció no estava en venda, i era la possibilitat de posseir aquells exemplars el que feia vibrar la sala.

Vaig albirar en Henry de la Beche a l’altra punta de la sala i just començava a acostar-m’hi quan vaig sentir que em cridaven. Vaig fer un bot, espantada per si era el coronel Birch que es volia justificar. Però quan em vaig tombar, vaig estar molt alleujada de reconèixer un rostre amistós.

—Senyor Buckland, quina alegria veure’l —vaig dir Em sembla que no coneix el meu germà: li presento en John Philpot. I, John, aquest és el reverend William Buckland, que sovint s’acosta a Lyme i que comparteix la meva passió pels fòssils.

El meu germà va fer una reverència.

—De debò que he sentit a parlar molt de vostè. Fa classes a Oxford, oi?

En William Buckland estava radiant.

—En efecte, és així. És un plaer conèixer el germà d’una dona tan apreciada. Sabia, senyor, que la seva germana no té res a envejar als millors experts en fòssils de peixos? Quina dona tan llesta. Fins i tot Cuvier en podria aprendre alguna cosa.

Em vaig ruboritzar davant d’aquell elogi tan infreqüent, especialment de part d’un home com ell. Va semblar que el meu germà se’n sorprenia, i em va fer una ullada de gairell, com si busqués alguna evidència de les qualitats especials que en William Buckland m’acabava d’atribuir i que jo li havia amagat tots aquells anys. Com tants d’altres, en John considerava que la meva afició pels peixos fòssils era un caprici i una raresa, de manera que no li havia parlat mai amb profunditat dels coneixements que havia anat adquirint al llarg dels anys. En John no s’hauria esperat mai que una eminència com en William Buckland em donés suport. I jo tampoc. Al o em va recordar que hi havia hagut una època en què, per un breu període, havia considerat en William Buckland com a pretendent potencial. I de la mateixa manera que pensar en el coronel Birch em feia mal, a hores d’ara la idea de tenir en William Buckland per marit em feia venir ganes de riure.

—Sembla que la subhasta ha reunit tota la comunitat científica —va continuar el senyor Buckland—. Hi ha en Cumberland, en Sowerby, en Greenough i el vostre Henry de la Beche. I no va conèixer el reverend Conybeare, quan va venir a Lyme? —Em va indicar un home que tenia pràcticament a tocar del colze—. El reverend té intenció de fer un estudi de l’ictiosaure i de presentar-ne les conclusions a la Societat Geològica.

El reverend Conybeare em va fer una reverència. Tenia un rostre sever però amb un aire de complicitat, amb un nas allargat que m’assenyalava com si fos un dit.

En William Buckland va abaixar la veu.

—El mateix baró Cuvier m’ha encarregat que faci unes quantes ofertes en nom seu. En concret, vol un crani d’ictiosaure per al seu museu de París. Ja en tinc un de clissat. Vol que l’hi ensenyi?

Mentre ell em parlava jo espiava al coronel Birch, que era a l’altra punta de la sala i ensenyava un fragment de mandíbula a un grup d’homes que s’aplegava al seu voltant. El dolor de veure’l em va fer estremir.

—Estàs bé, Elizabeth? —em va preguntar el meu germà.

—Sí. —Abans que tingués temps d’enretirar-me per esquivar-li la mirada, el coronel Birch va alçar els ulls de l’os que tenia a les mans i em va veure.

—Senyoreta Philpot! —va cridar. Va deixar el fragment de mandíbula i es va obrir pas entre la gentada.

—Saps, John —vaig dir—, em roda una mica el cap. Hi ha molta gent i fa calor. No podríem sortir a prendre una mica l’aire? —Sense esperar resposta em vaig afanyar cap a la porta. Per sort, una paret d’espectadors em separava del coronel Birch, i vaig poder escapolir-me’n abans que arribés a la meva altura. Un cop al carrer, vaig tombar una cantonada i em vaig endinsar en un passatge ple de brossa que en condicions normals m’hauria aterrit, però que en aquell moment preferia a la perspectiva d’haver de mantenir una conversa civilitzada amb l’home que tant m’atreia i tant em repel·lia a la vegada.

Quan vam arribar a Jermyn Streety, al costat de la botiga on en John acostumava a comprar-se les camises, el meu germà em va agafar el braç i el va entrellaçar amb el seu.

—Ets ben peculiar, Elizabeth.

—Suposo que sí.

En John no va dir res més i va aturar un fiacre, que ens va dur de tornada a Montague Street, i durant el trajecte va parlar de tota una colla d’assumptes sense fer cap esment del lloc on havíem estat. Per una vegada, em vaig alegrar del poc interès que el meu germà sentia pel drama de les relacions humanes.

L’endemà al matí, però, vaig esmorzar llegint un article que en William Buckland m’havia fet arribar i que es titulava «Les relacions entre la geologia i la religió explicades», i, de sobte, com aquell qui no vol la cosa, en John hi va deixar caure el catàleg amb tots els exemplars que el coronel Birch posava a subhasta. El vaig estudiar minuciosament mentre feia veure que llegia l’article del senyor Buckland.

N’hauria d’haver tingut prou amb aquella primera visita per satisfer la meva curiositat respecte la subhasta. No tenia cap necessitat de tornar a veure els fòssils ni l’excitació dels compradors. I de ben segur que no tenia cap necessitat de veure el coronel Birch ni de sentir les seves justificacions. No el volia sentir.

El matí de la subhasta em vaig despertar d’hora. Si haguéssim estat a Lyme m’hauria llevat i m’hauria assegut a la finestra amb vistes al Golden Cap, però a Londres no em sentia còmoda rondant tan d’hora per casa del meu germà. De manera que em vaig quedar al llit, mirant el sostre i intentant no despertar la Louise amb els meus moviments neguitosos.

Més tard, em vaig asseure al saló amb les meves germanes i vam repassar la llista del que ja havíem comprat i del que encara ens faltava, perquè aquella setmana havíem de tornar a casa. Sempre aprofitàvem l’estada a Londres per comprar tot allò que no trobàvem a Lyme: guants i barrets dels bons, botes ben confegides, llibres, estris d’art, paper de qualitat. Vaig estar tota l’estona inquieta, com si esperés convidats. Els meus nebots eren amb nosaltres i els seus jocs infantils em van anar traient de polleguera fins que finalment vaig esbroncar en Francis per riure massa fort. Tothom se’m va quedar mirant.

—Que no et trobes bé? —em va preguntar la meva cunyada.

—Tinc mal de cap. Em sembla que pujaré a descansar a l’habitació. —Em vaig aixecar sense fer cas dels seus murmuris de preocupació—. Quan hagi dormit una mica estaré bé. Sisplau, no em desperteu a l’hora de dinar ni si sortiu una estona. Ja baixaré després.

Un cop a l’habitació em vaig estar una estona asseguda, deixant que el cap assumís el que dins el cor ja estava decidit. En acabat vaig córrer les cortines perquè l’habitació quedés en la penombra i vaig posar uns quants coixins sota els llençols, de manera que si algú treia un moment el nas es pensaria que veia el meu perfil adormit. No creia que pogués enganyar la mirada sempre aguda de la Louise, però vaig pensar que potser tindria pietat de mi i no diria res.

Em vaig cordar el barret i la capa i em vaig esmunyir per les escales fins al pis de sota. Sentia la dringadissa de les cassoles i la veu del cuiner que pujaven de la cuina i les rialles dels nens al pis de dalt, i em vaig sentir culpable —i una mica poca-solta— per escapar-me d’aquella manera. No havia fet mai res de semblant i em semblava ridícul fer-ho ara, als quaranta-un anys. M’hauria d’haver limitat a anunciar que aniria a la subhasta i a buscar un acompanyant adequat, en Henry de la Beche, per exemple. Però no em podia enfrontar a la corrua de preguntes que em farien i a les explicacions i justificacions que hauria de donar. No estava segura de poder explicar els motius pels quals havia d’assistir a la subhasta. No tenia intenció de fer cap oferta —els pocs exemplars de peixos fòssils que el coronel Birch havia aconseguit aplegar eren molt inferiors als meus— i estava segura que em trasbalsaria de veure com hores i hores de feina de la Mary es repartien d’una manera tan insensible. I, malgrat tot, sentia que havia de presenciar aquell esdeveniment transcendental. Al capdavall, era probable que el gran Cuvier acabés sent propietari d’un dels espècimens de la Mary, encara que no sabés qui l’havia trobat. Hi havia de ser, ho havia de fer per ella.

Quan vaig obrir la gran porta d’entrada vaig sentir un soroll darrere meu i em vaig quedar clavada. Després de formular una excusa tan clara com un mal de cap, què els podia dir a les criades o les meves germanes si m’enganxaven ara?

En Johnny, el meu nebot, em mirava fixament des de l’escala. Al cap d’un moment, em vaig posar un dit als llavis. En Johnny va esbatanar els ulls, però va assentir. Va acabar de baixar l’escala sense fer gens de fressa.

—On vas, tieta Elizabeth? —va xiuxiuejar.

—He de fer un encàrrec. Un encàrrec secret. Després t’ho explicaré, Johnny. T’ho prometo, però tu també m’has de prometre que no diràs als altres que he sortit. M’has de guardar el secret.

En Johnny va assentir.

—Molt bé. I tu, què hi fas aquí baix?

—He de donar un missatge al cuiner sobre la sopa.

—Vés-hi doncs, ja ens veurem després.

En Johnny va anar fins a l’escala que baixava la cuina i després es va aturar i va mirar com jo m’esmunyia per la porta principal. No estava segura que fos capaç de guardar un secret, però hi hauria de confiar.

Vaig tancar molt suaument la porta, vaig baixar els graons amb pas lleuger i em vaig afanyar a marxar sense girar-me en cap moment per veure si hi havia algú a les finestres. No vaig alentir el pas fins que vaig haver tombat la cantonada i vaig perdre de vista la casa del meu germà. Aleshores em vaig aturar, em vaig posar el mocador a la boca i vaig respirar fondo. Era lliure.

O això em pensava. Quan vaig començar a baixar Great Russell Street en direcció al Museu Britànic, em vaig fixar en altres dones que passejaven pel carrer, en grups o de dos en dos, amb minyones, marits, pares o amics. Tret d’alguna criada, només els homes anaven sols pel carrer. I, tot i que a Lyme ho feia sovint, en realitat no havia caminat mai sola per Londres, sempre havia anat amb les meves germanes, el meu germà, un amic o un criat. A Lyme la gent no es preocupava tant per aquestes convencions, però aquí se suposava que una dona de la meva extracció havia d’anar sempre acompanyada. Em vaig adonar que tant els homes com les dones em miraven fixament, com l’excepció que era. De cop i volta em vaig sentir exposada, vaig tenir la sensació que m’envoltava un aire fred, buit i massa quiet, com si caminés amb els ulls tancats i pogués topar contra alguna cosa. Un home em va mirar amb uns ulls negres i lluents i en vaig veure un altre que semblava disposat a dir-me bon dia fins que va veure el meu rostre poc atractiu de dona de mitjana edat i es va fer enrere.

Tenia intenció d’anar a peu fins al Museu Bullock, però veient la reacció que generava en un carrer tan familiar i tan poc feréstec com Great Russle Street em vaig adonar que no podia travessar el Soho fins a Piccadilly tota sola. Vaig mirar al voltant buscant un fiacre, però o bé no n’hi havia o bé quan em van veure amb la mà alçada no es van voler aturar. Potser no esperaven que una senyora fes una cosa així i ni tan sols hi paraven atenció.

Em vaig plantejar la possibilitat de demanar ajuda a algun home, però tots em miraven tan fixament que em van acabar irritant. Finalment vaig aturar un noi que corria darrere dels cavalls per recollir-ne els fems, i li vaig prometre que li donaria un penic si em trobava un fiacre. Però haver-lo d’esperar va ser gairebé pitjor que caminar, perquè quieta encara cridava més l’atenció. Els homes em passaven pel costat parlant en veu baixa, es miraven i xiuxiuejaven. N’hi va haver un que em va preguntar si m’havia perdut, i un altre que es va oferir a compartir el seu fiacre amb mi. Pot ser que tant l’un com l’altre realment volguessin ajudar-me, però a hores d’ara tots em semblaven sinistres. No havia odiat mai tant els homes ni el fet de ser dona com en aquells minuts que vaig passar sola pels carrers de Londres.

Quan el noi finalment em va aconseguir el fiacre, em vaig sentir tan alleujada que li vaig donar dos penics. Dins del cotxe hi feia pudor i l’aire era estantís, però també era gran, silenciós i fosc; em vaig deixar caure i vaig tancar els ulls. Ara sí que tenia mal de cap.

Com que m’havia decidit a última hora i havia trigat a trobar el fiacre, quan vaig arribar al Museu Bullock la subhasta ja feia estona que havia començat. La sala era plena a vessar, els seients estaven tots ocupats i hi havia dues fileres de gent dreta al fons. En aquest cas sí que em vaig beneficiar del meu sexe, perquè cap home no hauria volgut seure havent-hi una dona dreta. Em van oferir diversos seients i en vaig ocupar un a la darrera fila. L’home que seia al meu costat em va fer un somriure cordial, com si reconegués l’interès que teníem en comú. Tot i que aquesta vegada hi havia anat sola i no acompanyada del meu germà, no em vaig sentir tan conspícua com el primer cop, perquè tothom estava concentrat en la part davantera de la sala, on tenia lloc la venda.

El senyor Bullock, un home cepat i amb el coll ample, estava dret darrere del faristol. Interpretava el paper de subhastador com si fos dalt d’un escenari, subratllava les paraules i les acompanyava de gesticulacions teatrals amb els braços. Mantenia l’excitació general, fins i tot per la successió infinita de pentacrinoïdeus del coronel Birch. M’havia sorprès moltíssim veure’n tants al catàleg, perquè sabia que el coronel els apreciava molt. Havia d’estar molt endeutat per desprendre-se’n; d’ells, i de l’ictiosaure.

—Els ha semblat magnífic, oi, el darrer espècimen? —va cridar el senyor Bullock, mentre alçava un altre pentacrinoïdeus—. I bé, mirin aquesta bellesa. Ho veuen? No té ni una sola esquerda ni cap tros escrostonat, és la puresa de la forma en tota la seva misteriosa perfecció. Qui pot resistir els seus encants femenins? Jo segur que no, senyores i senyors, jo segur que no. De fet, prendré una mesura molt inusual i començaré jo mateix la subhasta oferint-ne dues guinees. Què són dues guinees a canvi d’oferir a la meva dona i a mi mateix una mostra tan delicada de la bellesa de la natura. Algú vol privar-me d’aquesta bellesa? Què? Vostè, senyor? Com gosa! Haurà de ser per dues lliure i deu xílings, senyor. D’acord? I vostè n’ofereix tres lliures, senyor? Doncs ja està fet. No tinc prou mitjans per poder competir amb aquests senyors. Només espero que la meva dona em sàpiga perdonar. Com a mínim sabem que és per una bona causa. No oblidem per què som aquí.

La seva manera de conduir una subhasta era molt inusual: estava acostumada al to suau, silenciós i subtil dels subhastadors que venien per vendre el que hi havia a certes cases de Lyme. Però ells subhastaven plats de porcellana i tauletes de caoba, i no ossos d’animals antics. Potser calia un altre to. I el seu estil funcionava. El senyor Bullock va vendre tots i cadascun dels pentacrinoïdeus, les dents de tauró i els ammonits, i sempre per un preu més alt del que m’esperava. De fet, els licitadors eren sorprenentment generosos, especialment un cop es van començar a subhastar els fragments d’ictiosaure: mandíbules, morros, vèrtebres. Va ser llavors que van intervenir els homes que ja coneixia. El reverend Conybeare va comprar quatre vèrtebres soldades força grans. En Charles Konig va comprar una mandíbula per al Museu Britànic. En William Buckland va complir la seva missió i va comprar un fragment de crani d’ictiosaure per a la col·lecció del baró Cuvier al Museu d’Història Natural de París, a part d’un fèmur. I els preus eren sempre força alts; dues guinees, cinc guinees, deu lliures.

El senyor Bullock ens va recordar en dues ocasions més la bondat de la causa de la subhasta, cosa que em va fer re girar a la cadira. Que qualifiqués la butxaca del coronel Birch de bona causa em va enfurismar, i l’alta consideració que se li professava em va fer venir ganes de fugir d’allà. Però per aixecar-me i obrir-me pas a través de la paret d’homes que tenia al darrere havia de cridar més l’atenció del que em veia capaç de resistir, i m’havia hagut d’esforçar tant només per arribar fins allà que em vaig quedar asseguda on era, traient foc pels queixals.

—Molt notable, el que ha fet el coronel Birch —em va xiuxiuejar l’home del meu costat en el moment que hi va haver una pausa.

Vaig assentir. No compartia aquella admiració, però no em volia posar a discutir sobre el caràcter del coronel Birch amb un desconegut.

—És molt generós de part seva —va continuar l’home.

—Què vol dir, senyor? —li vaig preguntar, però les meves paraules es van perdre, perquè el senyor Bullock va començar a bramar com si fos el presentador d’un circ:

—I ara, l’espècimen més fi i més inusual de tota la col·lecció del coronel Birch. El més misteriós dels animals ha arribat al Museu Bullock. De fet, un germà seu ja va honorar el museu amb la seva presència i va atraure un públic immens al llarg dels anys. En aquella època en dèiem cocodril, però d’aleshores ençà alguns dels geòlegs més prestigiosos del país han tingut temps d’estudiar-lo detingudament i han confirmat que es tracta d’una espècie diferent, que a hores d’ara encara no hem pogut trobat al món en què vivim. Com han pogut veure, durant la subhasta d’avui ja n’hem venut uns quants fragments: vèrtebres, costelles, mandíbules i cranis. Ara m’agradaria que veiessin tots aquests trossos perfectament encaixats en un espècimen esplèndid i perfecte. Senyores i senyors, els presento l’ictiosaure Birch!

El públic es va posar dempeus mentre l’espècimen muntat apareixia a la sala. Gràcies a l’eficàcia de l’instint teatral del senyor Bullock, fins i tot jo que ja l’havia estudiat exhaustivament al taller dels Anning em vaig aixecar i vaig allargar el coll. I no només jo. En William Buckland també va allargar el coll, i en Charles Konig, en Henry de la Beche i el reverend Conybeare. Tots ells van sucumbir a l’encanteri de la bèstia.

Era realment magnífic. Com passava amb la resta d’espècimens que havien venut, aquell entorn londinenc artificial, la sala bellament decorada i pintada de color brillant, tot plegat era tan diferent de l’aire de mar i dels colors aspres dels voltants de Lyme que feien que l’ictiosaure encara semblés més estrafolari i més fora de lloc, ben bé com si fos una criatura d’un altre món: més vell, més sever i més aliè. Era difícil imaginar que una criatura com aquesta hagués pogut viure mai al món dels homes, o que hagués format part de la gran cadena dels éssers d’Aristòtil.

Les ofertes es van succeir a un ritme enèrgic i finalment qui el va comprar va ser la Reial Acadèmia de Cirurgians per cent lliures. Vaig pensar que la Mary s’alegraria de saber-ho, si no fos per la ràbia que sentiria de veure que li havien robat una quantitat com aquella.

L’ictiosaure era l’últim lot de la subhasta. Ja feia una hora i mitja que havia sortit de Montague Street; si agafava un fiacre de seguida, potser encara podria tornar a l’habitació sense que ningú s’adonés de la meva absència. Em vaig aixecar, preparada per esmunyir-me i evitar que cap conegut es fixés en mi. Però justament aquell va ser el moment que va triar el coronel Birch per aixecar-se. Es va acostar al faristol i va cridar per sobre del xivarri general: «Senyors! Senyors… I senyores!». M’havia vist. Em vaig quedar quieta com una estàtua.

—Estic aclaparat pel seu interès i la seva generositat. Com ja he anunciat anteriorment —va continuar, i la seva mirada em va buscar i em va clavar allà on era per obligar-me finalment a sentir el que havia de dir—, he subhastat la meva col·lecció per reunir fons per a una família molt meritòria de Lyme: els Anning.

Vaig fer un esbufec com si fos un cavall nerviós, però vaig aconseguir no cridar.

—I vostès hi han respost de la manera més generosa possible. —El coronel Birch no em treia els ulls de sobre, com si mirés de calmar-me—. El que no els he dit abans, senyores i senyors, és que va ser la filla d’aquesta família, la Mary Anning, qui va descobrir la majoria d’espècimens que formen la meva col·lecció, incloent-hi el magnífic ictiosaure que acabem de vendre. Ella és —va fer una pausa— probablement la jove més notable que he tingut el plaer de conèixer en el món dels fòssils. Va ser una gran ajuda per a mi, i potser ho serà per a alguns de vostès, en el futur. Quan admirin els espècimens que acaben de comprar, recordin que va ser ella qui els va trobar. Moltes gràcies.

El coronel Birch em va fer un cop de cap mentre una onada de murmuris recorria la sala, i després es va enretirar i va quedar engolit per una colla de capes i barrets de copa. Jo em vaig obrir pas cap a la sortida. Al meu voltant, tot d’homes em miraven; no com quan era al carrer, sinó amb una curiositat més cerebral.

—Perdoni, és vostè, la Mary Anning? —em va preguntar un d’ells.

—No, no. —Vaig negar vigorosament amb el cap—. No sóc jo. —Va fer cara de decepció, i vaig notar una engruna de ràbia a l’interior—. Em dic Elizabeth Philpot —vaig declarar—, i col·lecciono fòssils de peixos.

No tothom va sentir la meva resposta, perquè al meu voltant hi va haver una colla de murmuris que repetien «Mary Anning». Vaig notar una mà a l’espatlla, però no em vaig girar, sinó que vaig maldar per obrir-me pas entre els homes fins que vaig ser al carrer. Vaig mantenir el control fins que vaig ser sana i estàlvia dins d’un fiacre que pujava per Piccadilly i ja no em podia veure ningú. I aleshores em vaig posar a sanglotar, jo que no ploro mai. No per la Mary, sinó per mi.