—Digues, papà, ¿què és el racisme?

—El racisme és un comportament bastant estès, comú a totes les societats, que desgraciadament s’ha tornat banal a molts països perquè arriba i ningú se n’adona. Consisteix a desconfiar de les persones que tenen característiques físiques i culturals diferents de les nostres, i fins i tot a menysprear-les.

—Quan dius «comú», ¿vols dir «normal»?

—No. Que un comportament sigui corrent no vol dir que sigui normal. En general, l’home té tendència a desconfiar d’algú diferent d’ell, per exemple un estranger. Es un comportament tan antic com l’ésser humà. Es universal. I li passa a tothom.

—Si li passa a tothom, jo podria ser racista!

—D’entrada, la naturalesa espontània dels nens no és racista. Un nen no neix racista. Si els pares o els qui té més a la vora no li han ficat al cap idees racistes, no hi ha cap motiu pel qual ho hagi de ser. Si, per exemple, et fan creure que els qui tenen la pell blanca són superiors als qui la tenen negra, si prens seriosament aquesta afirmació, aleshores podràs tenir un comportament racista amb els negres.

—¿Què vol dir ser «superior»?

—Vol dir, per exemple, creure que pel fet de tenir la pell blanca algú és més intel·ligent que els qui la tenen d’un altre color, sigui negra o groga.

—¿Creus que em podria tornar racista?

—En el futur, tot és possible. Tòt depèn de l’educació que rebis. Més val saber-ho i impedir-ho, és a dir, acceptar la idea que qualsevol nen o adult pot, un dia, tenir un comportament i un sentiment de rebuig amb algú que no li ha fet res però que simplement és diferent. Això passa sovint. Cadascú de nosaltres pot tenir, un dia, un mal gest, un mal sentiment. Ens irrita una persona que no ens és familiar, pensem que som millors que ella, tenim un sentiment de superioritat o d’inferioritat amb ella, la rebutgem, no la volem com a veïna, i encara menys com a amiga, simplement perquè es tracta d’algú diferent.

—¿Diferent?

—La diferència és el contrari de la similitud, del que és idèntic. La primera diferència manifesta és el sexe. Un home se sent diferent d’una dona, i viceversa. Aquesta diferència, comporta, en general, atracció.

»D’altra banda, la persona que anomenem «diferent» té un color de pell que no és el nostre, parla una altra llengua, cuina d’una altra manera, té uns altres costums, una altra religió, altres maneres de viure, de celebrar les festes, etc. Hi ha les diferències que es manifesten per les aparences físiques (la talla, el color de la pell, els trets de la cara), i després hi ha la diferència del comportament, de les mentalitats, de les creences, etc.

—Llavors, ¿el racista no estima les llengües, les cuines, els colors que no són els seus?

—No exactament. Un racista pot estimar i aprendre altres llengües perquè ho necessita per a la feina o per divertir-se, però pot tenir una opinió negativa i injusta amb els pobles que les parlen. Pel mateix motiu, pot refusar llogar una habitació a un estudiant estranger (vietnamita, per exemple) i al mateix temps pot agradar-li molt menjar a restaurants asiàtics. El racista pensa que tot allò que és massa diferent d’ell és una amenaça per a la seva tranquil·litat.

—¿Es el racista el qui se sent amenaçat?

—Sí, perquè té por del que no se li assembla. El racista és algú que té un complex d’inferioritat o de superioritat, que vol dir el mateix, perquè tant en un cas com en l’altre es tracta d’un sentiment de menyspreu.

—¿Té por?

—L’ésser humà necessita estar segur. No li agrada gaire tot el que el pugui molestar en les seves certeses. Té tendència a desconfiar de la novetat. Sovint tenim por del que no coneixem. Tenim por a les fosques, perquè no veiem què ens pot passar. Ens sentim indefensos davant la incertesa. Imaginem coses horribles. Però sense cap motiu. No és lògic. A vegades, encara que no hi hagi res que ho justifiqui, tenim por. I per molt que intentem raonar, actuem com si hi hagués una amenaça real. El racisme no és just ni raonable.

—Papà, si el racista té por, el cap del partit que no vol els estrangers, deu tenir por tota l’estona. Però, quan el veig a la tele, sóc jo qui té por! Crida, amenaça el periodista i dóna cops sobre la taula.

—Sí, però aquest home de qui parles és un polític conegut per la seva agressivitat. El seu racisme s’expressa de manera violenta. A la gent mal informada els hi explica coses falses perquè tinguin por. Explota la por, a vegades real, de les persones. Per exemple, els hi explica que els immigrants vénen a França a robar la feina dels francesos, a cobrar els subsidis familiars i a curar-se gratuïtament als hospitals. Això no és veritat. Els immigrants fan sovint les feines que els francesos no volen fer. Paguen els impostos i cotitzen a la Seguretat Social. Tenen dret a rebre atenció mèdica quan es posen malalts. Si, per desgràcia, demà s’expulsessin tots els immigrants de França, l’economia del país s’enfonsaria.

—Ho entenc. El racista té por sense motiu.

—Té por de l’estranger, del qui no coneix, sobretot si aquest estranger és més pobre. Desconfiarà més d’un obrer africà que d’un milionari americà. Es més: quan un emir àrab va a passar les vacances a la Costa Blava, se l’acull amb els braços oberts, perquè a qui s’acull no és a l’àrab sinó al ric que ha vingut a gastar-se els diners.

—¿Què és un estranger?

—La paraula «estranger» ve d’«estrany», que vol dir de fora, exterior. Designa aquell que no és de la família, que no és del clan ni de la tribu. És el qui ve d’un altre país, proper o llunyà, a vegades d’una altra ciutat o fins i tot d’un altre poble. Aquest fenomen és l’origen de la paraula xenofòbia, que significa «hostil als estrangers», a tot el que ve de l’estranger. Avui, la paraula «estrany» designa alguna cosa extraordinària, alguna cosa molt diferent de les que estem acostumats a veure. Com a sinònim, té la paraula «rar».

—Quan vaig a Normandia, a casa la meva amiga, ¿sóc una estrangera?

—Per alguns sí, sens dubte, perquè véns de París i ets marroquina. ¿Recordes quan vam anar al Senegal? Doncs bé, els senegalesos també ens consideraven estrangers.

—Però els senegalesos no tenien por de mi, ni jo d’ells.

—Sí, perquè la teva mare i jo et vam explicar que no havies de tenir por dels estrangers, fossin rics o pobres, grans o petits, blancs o negres. No ho oblidis! Sempre som estrangers per algú. Sempre semblem estranys per algú que no és de la nostra cultura.

—No he acabat d’entendre per què el racisme existeix una mica pertot arreu, explica-m’ho, papà.

—A les societats molt antigues, anomenades primitives, l’home tenia un comportament molt semblant al dels animals. Un gat comença marcant el seu territori. Si un altre gat, o un altre animal, intenta robar-li el menjar o prendre-li les cries, el gat que se sent al seu territori es defensa i protegeix els seus amb totes les urpes. L’home fa igual. Li agrada tenir una casa, una terra i uns béns i lluita per conservar-los. I és normal. El racista pensa que l’estranger, sigui qui sigui, li prendrà els béns. Llavors en desconfia, sense reflexionar, gairebé deixant-se endur per l’instint. L’animal no lluita fins que se sent atacat. Però a vegades l’home ataca l’estranger sense que aquest ni tan sols hagi tingut la intenció de prendre-li res.

—¿I això és comú a totes les societats?

—Comú i bastant estès, sí. Normal, no. L’home actua així des de fa molt de temps. Primer va la natura i després, la cultura. Dit d’una altra manera: hi ha el comportament instintiu, sense reflexió, sense raonament, i després hi ha el comportament reflexiu, que hem adquirit gràcies a l’educació, l’escola i el raonament. És el que anomenem «cultura», en oposició a la «natura». Amb la cultura, aprenem a viure plegats. Aprenem, per sobre de tot, que no estem sols al món, que hi ha altres pobles amb altres tradicions i altres maneres de viure, tan vàlides com les nostres.

—Si per cultura vols dir educació, llavors el racisme també pot venir de les coses que aprenem…

—No naixem racistes, ens hi tornem. Hi ha una educació bona, i n’hi ha una de dolenta. Tot depèn del qui educa, sigui a l’escola o a casa.

—Llavors, l’animal, que no rep cap educació, és millor que l’home!

—Diguem que l’animal no té sentiments preestablerts. L’home, en canvi, té això que anomenem prejudicis. Jutja els altres abans de conèixe’ls. Creu saber d’entrada què són i què valen. Moltes vegades s’equivoca. I la seva por ve d’aquí. I és per combatre la por que l’home es llança a fer la guerra. Quan parlo de la por, no dic que es posi a tremolar. Al revés, la por li desperta l’agressivitat. Se sent amenaçat i ataca. El racista és agressiu.

—Llavors, ¿és per culpa del racisme que hi ha guerres?

—Algunes, sí. En el fons, hi ha una voluntat de robar els béns dels altres. S’usa el racisme i la religió per empènyer la gent a l’odi, perquè es detestin abans de conèixe’s. Hi ha la por de l’estranger, por que em prengui la casa, el treball, la dona. La ignorància alimenta la por. No sé qui és aquest estranger, i ell tampoc no sap qui sóc jo. Mira, per exemple, els nostres veïns. Es van passar molt de temps desconfiant de nosaltres, fins al dia que els vam convidar a prendre un cuscús. Va ser en aquell moment que es van adonar què vivíem com ells. Als seus ulls, vam deixar de semblar perillosos, tot i que érem originaris d’un altre país, el Marroc. Quan els vam convidar, vam acabar amb la seva desconfiança. Vam parlar, i ens vam conèixer una mica millor. Vam riure plegats. Això vol dir que ens enteníem, mentre que abans, quan ens trobàvem a l’escala, amb prou feines ens dèiem «bon dia».

—Llavors, per lluitar contra el racisme, cal que ens convidem els uns als altres!

—És una bona idea. Aprendre a conèixe’s, a parlar, a riure junts, intentar compartir les alegries, però també les penes, mostrar que sovint tenim les mateixes preocupacions: és això el que podria fer recular el racisme. El viatge també pot ser un bon mitjà per conèixer millor els altres. Montaigne (1533-1592) ja animava els seus compatriotes a viatjar i a observar les diferències. Per ell, el viatge era el millor mitjà de «fregar i llimar el nostre cervell amb el cervell d’algú altre». Conèixer els altres per conèixe’s millor un mateix.

—¿Ha existit sempre, el racisme?

—Sí, d’ençà que l’home existeix, sota formes diferents segons les èpoques. Ja en una època molt remota, a la prehistòria (l’època que un novel·lista va anomenar «la guerra del foc»), els homes s’atacaven amb armes rudimentàries, uns simples garrots, per un territori, una cabana, una dona, reserves de menjar. Fortificaven les fronteres, afilaven les armes, per por de ser envaïts. L’home està obsessionat per la seva seguretat, cosa que el porta moltes vegades a tenir por del veí, de l’estranger.

—El racisme, doncs, ¿és la causa de la guerra?

—Les guerres poden tenir causes diferents, que sovint són econòmiques. Però, a més, moltes es fan en nom de la suposada superioritat d’un grup sobre un altre. Podem superar aquest aspecte instintiu amb el raonament i l’educació. Per aconseguir-ho, cal decidir no tenir més por del veí ni de l’estranger.

—Llavors, ¿què podem fer?

—Aprendre. Educar-nos. Reflexionar. Intentar entendre totes les coses, ser curiós amb tot el que afecta l’ésser humà, controlar els instints primaris, les pulsions…

—¿Què és una pulsió?

—Es l’acció d’empènyer, d’anar cap a un objectiu de manera irreflexiva. Aquesta paraula n’ha fet néixer una altra, «repulsió», que és l’acció concreta de rebutjar l’enemic, d’enviar algú cap a l’exterior. Repulsió vol dir també fàstic. Expressa un sentiment molt negatiu.

—¿El racista és qui empeny l’estranger cap a fora perquè li fa fàstic?

—Sí, el fa fora fins i tot quan no se sent amenaçat, simplement perquè no li agrada. I, per justificar aquesta acció violenta, inventa arguments que li convenen. A vegades, apel·la a la ciència, però la ciència mai ha justificat el racisme. Li fa dir el que sigui, perquè pensa que la ciència li donarà proves sòlides i irrefutables. El racisme no té cap base científica, encara que alguns homes hagin intentat usar la ciència per justificar les seves idees de discriminació.

—¿Què vol dir aquesta paraula?

—Es l’acte de separar un grup social o ètnic dels altres, tractant-lo pitjor. Es com si, per exemple, en una escola, l’administració decidís ajuntar en una classe tots els alumnes negres perquè considera que aquests alumnes són menys intel·ligents que els altres. Afortunadament, aquesta discriminació no existeix a les escoles franceses. Però s’ha produït als Estats Units i a Sud-àfrica. Quan s’obliga una comunitat, ètnica o religiosa, a ajuntar-se per aïllar-la de la resta de la població, es creen els anomenats guetos.

—¿Són una presó?

—Ghetto és el nom d’una petita illa que hi ha davant de Venècia, a Itàlia. El 1516, els jueus de Venècia van ser enviats a aquesta illa, separats de les altres comunitats. El gueto és una forma de presó. En qualsevol cas, és una discriminació.

—¿Quines són les proves científiques del racista?

—No n’hi ha, però el racista creu o fa creure que l’estranger pertany a una altra raça, una raça que considera inferior. Però està equivocat, existeix una sola raça i prou, anomenem-la gènere humà o espècie humana, per oposició a l’espècie animal. En els animals, les diferències les trobem entre les espècies. Hi ha l’espècie canina i l’espècie bovina. A l’espècie canina, les diferències són tan importants (entre un berger alemany i un teckel) que és possible establir races. A l’espècie humana, això és impossible, perquè un home és igual a qualsevol altre home.

—Però, papà, es diu que algú és de raça blanca, raça negra o groga; ens ho han dit sovint a l’escola. L’altre dia, la professora ens va dir que Abdou, que és de Mali, era de raça negra.

—Si la professora de veritat us va dir això, s’equivoca. No em fa feliç dir-te això, sé que ella t’agrada molt, però comet un error, i em sembla que no ho sap ni ella mateixa. Escolta’m bé, filla meva: les races humanes no existeixen. Existeix un gènere humà en el qual hi ha homes i dones, persones de color, de talla gran o petita, amb capacitats diferents i variades. I després hi ha diverses races animals. La paraula «raça» no s’ha d’usar per dir que hi ha una diversitat humana. La paraula «raça» no té base científica. S’ha usat per exagerar els efectes de les diferències aparents, és a dir, físiques. No tenim cap dret a basar-nos en les diferències físiques (color de la pell, talla, trets de la cara) per dividir la humanitat de manera jeràrquica, és a dir, considerar que hi ha homes superiors amb relació a uns altres homes que situaríem en una classe inferior. Dit d’una altra manera, no tenim cap dret a creure, i encara menys a fer creure, que perquè algú té la pell blanca té unes qualitats suplementàries amb relació a una persona de color. Et proposo de no usar mai més la paraula «raça». Ha estat tan explotada per gent dolenta que és millor substituir-la per les paraules «gènere humà». El gènere humà esta format per grups diversos i diferents. Però tots els homes i les dones del planeta tenen la sang del mateix color, siguin de pell rosa, blanca, negra, marró, groga o de qualsevol altre color.

—¿Per què els africans tenen la pell negra i els europeus la tenen blanca?

—L’aspecte fosc de la pell es deu a un pigment anomenat melanina. Aquest pigment el tenen tots els éssers humans. Però l’organisme dels africans el fabrica en quantitats més abundants que el dels europeus o asiàtics.

—Llavors el meu company Abdou fabrica més…

—Melanina. Es com un colorant.

—Molt bé, fabrica més melanina que jo. També sé que tots tenim la sang de color vermell. Però quan la mamà tenia necessitat de sang, el metge li va dir que el seu grup era diferent del teu.

—Sí, existeixen diversos grups sanguinis. N’hi ha quatre: A, B, 0 i AB. El grup 0 és donant universal. El grup AB és receptor universal. Això no té res a veure amb la superioritat ni amb la inferioritat. Les diferències les trobem en la cultura (la llengua, els costums, els ritus, la cuina). Recorda, va ser Tam, l’amiga vietnamita de la teva mare, qui li va donar la sang, i la teva mare és marroquina. Tenen el mateix grup sanguini, però són de cultures diferents i no tenen el mateix color de pell.

—Llavors, si un dia el meu amic Abdou necessita sang, ¿li’n podré donar?

—Si sou del mateix grup sanguini, sí.

—¿Què és un racista?

—El racista és aquell qui, sota el pretext que no té el mateix color de pell, ni la mateixa llengua, ni la mateixa manera de celebrar les festes, es creu millor (diguem-ne superior) que el qui és diferent d’ell. Segueix creient que hi ha diverses races i es diu: «La meva raça és bella i noble, les altres són lletges i animals».

—¿No hi ha una raça millor?

—No. Uns historiadors dels segles XVIII i XIX van intentar demostrar que la raça blanca és millor, en el terreny físic i mental, que la raça negra. En aquella època, es creia que la humanitat estava dividida en múltiples races. Un historiador, Ernest Renan (1823-1892), fins i tot va arribar a establir quins grups humans pertanyen a la raça inferior: els negres d’Africa, els aborígens d’Austràlia i els indis d’Amèrica. Per ell, «el negre seria a l’home el mateix que l’ase és al cavall», és a dir, «un home que no tindria ni intel·ligència ni bellesa». Però com diu un professor de medicina especialista en la sang, «les races pures, en el regne animal, tan sols poden existir en un estat experimental, al laboratori, com per exemple els ratolins». Afegeix que «entre un xinès, un de Mali i un francès hi ha més diferències socioculturals que genètiques».

—¿Què són les diferències socioculturals?

—Les diferències socioculturals són les que diferencien un grup humà d’un altre, per la manera com els homes s’organitzen en societat (no ho oblidis, cada grup humà té les seves tradicions i costums) i pels productes culturals que creen (la música africana és diferent de la música europea). La cultura d’un grup és diferent de la de l’altre grup. El mateix val pel que fa a la manera de casar-se, de celebrar les festes, etc.

—I la genètica, ¿què és?

—El terme «genètica» designa els gens, és a dir, els elements responsables del factor hereditari en el nostre organisme. Un gen és una unitat hereditària. ¿Saps què és l’herència? És tot el que els pares transmeten als seus fills: per exemple, els caràcters físics i psíquics. La similitud física i alguns trets del caràcter dels pares que trobem als nens s’expliquen per l’herència.

—¿Aleshores som més diferents per l’educació que pels nostres gens?

—En qualsevol cas, som tots diferents els uns dels altres. Simplement, algunes persones tenen trets hereditaris comuns. En general, es reagrupen entre ells. Formen una població que es distingeix d’un altre grup per la seva manera de viure. Hi ha diversos grups humans que difereixen entre ells pel color de la pell, pel sistema capil·lar, pels trets de la cara i també per la cultura. Quan es barregen (gràcies al matrimoni), tenen nens mestissos. Generalment, els mestissos són bonics. És la barreja allò que provoca la bellesa. El mestissatge és un bona defensa contra el racisme.

—Si tots som diferents, la semblança no existeix…

—Cada ésser humà és únic. En tot el món, no hi ha dos éssers humans absolutament iguals. Fins i tot els bessons són diferents. La particularitat de l’home és precisament tenir una identi-tat que només el defineix a ell mateix. Es singular, és a dir, insubstituïble. Podem substituir un funcionari per un altre, però la reproducció exacta del mateix funcionari és impossible. Cadascú de nosaltres es pot dir «no sóc com els altres» i tindrà raó. Dir «sóc únic» no vol dir «sóc el mi-llor». Es simplement constatar que cada ésser humà és singular. Dit d’una altra manera, cada cara és un miracle, únic i inimitable.

—¿Jo també?

—Absolutament. Tu ets única, igual que Abdou, igual que Céline. A la terra no hi ha dues empremtes digitals exactament iguals. Cada dit té la seva pròpia empremta. És per això que, a les pel·lícules de policies, comencen analitzant les empremtes deixades sobre els objectes. Això permet identificar les persones que hi havia al lloc del crim.

—Però, papà, l’altre dia a la tele van dir que s’havien fet dos exemplars d’una mateixa ovella.

—Parles d’això que anomenem el clonatge, el fet de reproduir una cosa tantes vegades com vulguem. Això és possible amb els objectes, que estan fabricats amb màquines que reprodueixen el mateix objecte de manera idèntica. Però no ho hem de fer amb els animals, i encara menys amb els humans.

—Tens raó, no m’agradaria tenir dues Célines a la meva classe. Amb una en tinc prou.

—¿T’adones que, si es pogués reproduir les persones de la mateixa manera que fem fotocòpies, es controlaria el món, es decidiria multiplicar-ne alguns i eliminar-ne uns altres? Això és horrible.

—Això em fa por. No voldria veure duplicada ni la meva millor amiga.

—Si s’autoritzés el clonatge, les persones perilloses podrien fer-lo servir en benefici propi. Per exemple, podrien agafar el poder i esclafar els febles. Afortunadament, l’ésser humà és únic i mai es reprodueix de manera idèntica. Com que no sóc idèntic al meu veí, ni tampoc al meu germà bessó, com que tots som diferents els uns dels altres, podem dir i constatar que «la riquesa es troba en la diferència».

—Si ho he entès bé, el racista té por de l’estranger perquè és ignorant, es pensa que hi ha moltes races i que la seva és la millor.

—Sí, filla meva. Però això no és tot. T’has oblidat de la violència i de la voluntat de dominar els altres.

—El racista és algú que s’equivoca.

—Els racistes estan convençuts que el grup al qual pertanyen (que pot estar definit per la religió, el país, la llengua, o tot alhora) és superior al grup del davant.

—¿Com s’ho fan per sentir-se superiors?

—Creient i fent creure que existeixen desigualtats naturals d’ordre físic, és a dir aparents, o d’ordre cultural, cosa que els permet tenir un sentiment de superioritat envers els altres. Alguns es refereixen a la religió per justificar el seu comportament o el seu sentiment. S’ha de dir que cada religió creu ser la millor per a tots i té tendència a proclamar que els qui no la segueixen van pel camí equivocat.

—¿Dius que les religions són racistes?

—No són les religions les que són racistes, sinó l’ús que a vegades en fan els homes i que s’alimenta de racisme. L’any 1095, el papa Urbà II va declarar, des de la ciutat de Clermont-Ferrand, una guerra contra els musulmans, considerats com a infidels. Milers de cristians van marxar cap a l’Orient a massacrar els àrabs i els turcs. Aquestes guerres, fetes en nom de Déu, van rebre el nom de «croades». (La creu, símbol dels cristians, contra la mitja lluna, símbol dels musulmans).

»Entre els segles XI i XV, els cristians d’Espanya van expulsar els musulmans, primer, i posteriorment els jueus, invocant motius religiosos.

»Així, alguns citen els llibres sagrats per justificar la seva tendència a creure’s superiors als altres. Les guerres de religió són freqüents.

—Però un dia em vas dir que l’Alcorà estava contra el racisme.

—Sí, l’Alcorà, com la Torà o la Bíblia, com tots els llibres sagrats, està contra el racisme. L’Alcorà diu que els homes són iguals davant de Déu i que són diferents segons la intensitat de la seva fe. A la Torà es diu: «Si un estranger ve a viure amb tu, no el molestis, serà per tu com un compatriota, i l’estimaràs com t’estimes a tu mateix». La Bíblia insisteix sobre el respecte del pròxim, de l’altre ésser humà, sigui el teu veí, el teu germà o un estranger. Al Nou Testament es diu: «Us ordeno que us estimeu els uns als altres» i «Estimaràs el pròxim com t’estimes a tu mateix». Totes les religions prediquen la pau entre els homes.

—¿I si no es creu en Déu? Ho dic perquè a vegades em pregunto si l’infern o el paradís existeixen de veritat…

—Si algú no té fe, està mal vist, molt mal vist, pels religiosos. Els més fanàtics fins i tot el poden arribar a considerar un enemic.

—L’altre dia, a la tele, quan hi va haver atemptats, un periodista va acusar l’islam. ¿Era un periodista racista, segons tu?

—No, no era racista, simplement era ignorant i incompetent. Aquest periodista confon l’islam amb la política. Són els polítics els qui usen l’islam en les seves lluites. Els anomenem integristes.

—¿Són racistes?

—Els integristes són fanàtics. El fanàtic és aquell que pensa que és l’únic posseïdor de la veritat. Moltes vegades, el fanatisme i la religió van plegats. Hi ha integristes a la majoria de religions. Es creuen inspirats per l’esperit diví. Són cecs i apassionats i volen imposar les seves conviccions a tots els altres. Són perillosos, perquè no donen cap valor a la vida dels altres. En nom del seu Déu, estan disposats a matar i fins i tot a morir. Molts estan manipulats per un líder. Evidentment, són racistes.

—¿Es com la gent que vota Le Pen?

—Le Pen dirigeix un partit polític que es basa en el racisme, és a dir, en l’odi a l’estranger, a l’immigrant, l’odi als musulmans, els jueus, etc.

—És el partit de l’odi!

—Sí. Però potser no són racistes tots els qui voten Le Pen… a vegades m’ho pregunto… si no, a França hi hauria més de quatre milions de racistes! Això és molt. O se’ls enganya, o no volen veure la realitat. Votant per Le Pen, molts expressen un descontentament, però s’equivoquen de mitjà.

—Digué’m, papà, i què s’ha de fer perquè la gent deixi de ser racista?

—Com deia el general De Gaulle, vaste programme. L’odi és molt més fàcil d’instal·lar que l’amor. Es molt més fàcil desconfiar, no estimar que no pas estimar algú que no coneixem. Sempre hi ha aquesta tendència espontània, la famosa pulsió de què hem parlat abans, que s’expressa a través del rebuig.

—¿Què és el rebuig?

—Es l’acte de tancar les portes i les finestres. Si l’estranger truca a la porta, ningú li obre. Si insisteix, li obrim però no se li permet entrar. Li estem dient que més val marxar. El fem fora.

—¿És això, l’odi?

—Això és la desconfiança natural que senten algunes persones. L’odi és un sentiment més greu, més profund, perquè suposa el seu contrari, l’amor.

—No ho entenc. ¿De quin amor parles?

—El que sentim per nosaltres mateixos.

—¿Existeixen persones que no s’estimen a elles mateixes?

—Quan no ens estimem a nosaltres mateixos, no estimem a ningú. Es com una malaltia. Es una desgràcia. Però molt sovint, el racista s’estima molt. S’estima tant que no li queda espai per als altres. D’aquí li ve el seu egoisme.

—Llavors, el racista és algú que no estima ningú i que és egoista. Deu ser infeliç. Es l’infern.

—Sí, el racisme és l’infern.

—L’altre dia, parlant amb l’oncle, vas dir: «L’infern són els altres». ¿Què vol dir, això?

—No té res a veure amb el racisme. És una expressió que usem quan ens veiem obligats a suportar gent amb qui no tenim ganes de viure.

—Es com el racisme.

—No exactament, perquè no es tracta d’estimar tothom. Si algú, posem per exemple el teu cosí emprenyador, envaeix la teva habitació, estripa els teus papers i t’impedeix de jugar sola, i llavors el fas fora, això no vol dir que siguis racista. Però si un company de classe, per exemple l’Abdou de Mali, va a la teva habitació, es porta bé i tu el fas fora simplement pel fet que és negre, llavors ets racista. ¿Ho entens?

—D’acord, però no he acabat d’entendre això de «l’infern són els altres».

—És una resposta agafada d’una obra de teatre de Jean-Paul Sartre que es titula Huis clos. Tres personatges es troben en una bonica habitació després de la mort, i per sempre. Hauran de viure plegats, i no tenen cap manera d’evitar-ho. L’infern és això. D’aquí ve l’expressió «l’infern són els altres».

—Però això no és racisme. Tinc dret a no estimar tothom. ¿Però com puc saber quan no és racisme?

—Una persona no pot estimar absolutament tothom, i si està obligada a viure amb gent que no ha triat, podrà viure a l’infern i trobar-los defectes, cosa que l’aproparà al racista. Per justificar la seva repulsió, el racista invocarà característiques físiques. Dirà: no suporto més aquest perquè té el nas aixafat, o els cabells arrissats, o els ulls allargats, etc. Vet aquí què pensa el racista en el fons: «No m’importa conèixer els defectes i les qualitats individuals d’una persona. En tinc prou amb saber que pertany a una determinada comunitat per rebutjar-la». Per justificar el rebuig, es basa en trets físics o psicològics.

—Posa-me’n exemples.

—Es diu que els negres són «forts però mandrosos, golafres i bruts», que els xinesos són «petits, egoistes i cruels», que els àrabs són «pícars, agressius i traïdors», als treballs matussers se’ls anomena «treballs àrabs». Es diu que els turcs són «forts i brutals». S’acusa els jueus de tenir els pitjors defectes físics i morals del món per intentar justificar les persecucions a què se’ls ha sotmès. Els exemples són abundants. Els negres diran que els blancs fan mala olor, els asiàtics diran que els negres són uns salvatges, etc. Has d’eradicar del teu vocabulari les frases fetes com «cap de turc», «treball àrab», «riure groc», «pencar com un negre», etc. Són bestieses que s’han de combatre.

—¿I com s’han de combatre?

—D’entrada, cal aprendre a respectar. El respecte és essencial. Abans de sentir-se estimades, les persones necessiten que se les respecti en la seva dignitat d’éssers humans. El respecte és te-nir tacte i consideració. Es saber escoltar. L’estranger no reclama amor i amistat, sinó respecte. L’amor i l’amistat poden néixer després, quan la coneixença i l’estima són més grans. Però, d’entrada, no s’ha de tenir cap opinió decidida per endavant. Dit d’una altra manera, no s’han de tenir prejudicis. Ara bé, el racisme es desenvolupa gràcies a idees a priori sobre els pobles i la seva cultura. Et dono altres exemples de generalitzacions estúpides: els escocesos són avars; els belgues, poc llestos; els gitanos, lladres; els asiàtics, mentiders. Qualsevol generalització és estú-pida i font de malentesos. Es per això que mai s’ha de dir: «Els àrabs són així o aixa», «Els francesos són d’aquella o aquella altra manera», etc. El racista és aquell que generalitza a partir d’un cas particular. Si el roba un àrab, arribarà a la conclusió que tots els àrabs són uns lladres. Respectar els altres és tenir sentit de la justícia.

—Però es poden explicar acudits sobre els belgues sense ser racista!

—Per poder riure dels altres, cal riure’s abans d’un mateix. Si no, no es té sentit de l’humor. L’humor és una força.

—¿Què és l’humor? ¿És el riure?

—Tenir sentit de l’humor és fer broma i no prendre’s seriosament a un mateix. És trobar en cada cosa l’aspecte que fa riure o somriure. Un poeta va dir «L’humor és la cortesia de la desesperació».

—¿Tenen sentit de l’humor, els racistes?

—No, els racistes no tenen sentit de l’humor. I, a més, solen estar de mal humor. Només saben riure’s dels altres amb mala intenció, posant en evidència els seus defectes, com si ells no en tinguessin. Quan el racista riu, és per mostrar la seva pretesa superioritat. En veritat, està ensenyant la seva ignorància o la seva voluntat de fer mal. Per designar els altres, usarà termes horribles i insultants. Per exemple, dirà que l’àrab és un porc, l’italià és un xulo, el jueu és un rata, el negre fa pudor, etc.

—¿Quan som estúpids, som racistes?

—No, però quan som racistes, som estúpids.

—Així doncs, si ho resumeixo bé, el racisme ve 1) de la por, 2) de la ignorància i 3) de l’estupidesa.

—Tens raó. També cal que sàpigues això: es pot tenir saviesa i usar-la per justificar el racisme. Es pot usar la intel·ligència al servei d’una causa dolenta. Per tant, no tot és tan senzill.

—¿Com?

—A vegades, gent educada i culta, després d’una desgràcia (l’atur, per exemple) converteixen els estrangers en responsables de la seva situació. En el fons de tot, saben que els estrangers no en són responsables, però tenen necessitat de llançar la seva còlera contra algú. És el que s’anomena un boc expiatori.

—¿Què és un boc expiatori?

—Fa molt de temps, la comunitat d’Israel triava un boc, que carregava simbòlicament amb les seves impureses, i el deixava al desert. Quan es vol carregar els errors propis sobre algú, es tria un boc expiatori. A França, els racistes fan creure que si hi ha una crisi econòmica és per culpa dels estrangers. Els acusen de robar el pa i el treball dels francesos. És per això que el Front Nacional, que és un partit racista, va enganxar a totes les parets de França uns cartells on hi deia: 3 milions d’aturats = 3 milions d’immigrants de més. Saps, un de cada cinc francesos és estranger!

—Però els immigrants també pateixen l’atur. El pare de Souad, la cosina de la mamà, no troba feina des de fa dos anys. En busca, però no en troba. A vegades, quan truca per una feina, li diuen que sí, però quan es presenta li diuen que ja és massa tard.

—Tens raó. Però els racistes són uns mentiders. Expliquen qualsevol cosa sense comprovar-ne la veritat. L’única cosa que volen és impressionar la gent amb eslògans. Existeixen estudis econòmics que han demostrat que l’equació 3 milions de parats = 3 milions d’immigrants és absolutament falsa. Però algú que se sent desgraciat perquè s’ha quedat sense feina està disposat a creure qualsevol bestiesa que calmi la seva còlera.

—Però acusar els immigrants no li servirà per trobar feina!

—Sí, evidentment, però torna a sortir la por cap a l’estranger, a qui responsabilitzem dels mals i les desgràcies. És més fàcil. El racista és aquell qui practica la mala fe.

—¿La mala fe?

—Te’n poso un exemple. Un alumne estranger treu males notes a l’escola. En lloc de donarse les culpes a ell mateix perquè no ha treballat prou, dirà que si treu males notes és perquè la professora és racista.

—És com la meva cosina Nadia. Li van fer una advertència, i va dir als seus pares que als professors no els agradaven els àrabs. Té molta barra, jo sé que és una mala alumna.

—Es la mala fe!

—Però Nadia no és racista…

—Usa un argument estúpid per defugir la seva part de responsabilitat, i això s’assembla al mètode que usen els racistes.

—Així doncs, a la por, la ignorància i l’estupidesa, cal afegir-hi ara la mala fe.

—Sí. I si avui t’explico com et pots tornar racista és perquè el racisme agafa sovint dimensions tràgiques. No és, doncs, una simple qüestió de desconfiança o gelosia envers una gent que pertany a un grup determinat. En el passat, podem trobar pobles sencers sotmesos a la llei del racisme i de l’exterminació.

—¿Què és l’exterminació? Deu ser horrible.

—Es lacte de fer desaparèixer de manera radical i definitiva una comunitat, un grup.

—¿Com? ¿Es mata a tothom?

—És el que va passar durant la Segona Guerra Mundial. Hitler, el cap de l’Alemanya nazi, va decidir eliminar del planeta els jueus i els gitanos (i pel que fa als àrabs, Hitler va dir que eren «l’última raça després dels gripaus»). Va aconseguir cremar i gasar cinc milions de jueus. Això s’anomena un genocidi. A la base hi ha una teoria racista que diu: «Els jueus, considerats com una gent que pertany a una “raça impura”, i per tant inferior, no tenen dret a la vida; cal exterminar-los, és a dir, eliminar-los a tots fins a l’últim». A Europa, els governs que tenien jueus entre la seva població, havien de denunciar-los i entregar-los als nazis. Els jueus havien de portar una estrella groga al pit perquè els poguessin reconèixer. A aquesta mena de racisme se l’ha anomenat antisemitisme.

—¿D’on ve aquesta paraula?

—Ve del terme «semita», que designa uns grups originaris de l’Asia occidental que parlaven llengües emparentades, com l’hebreu i l’àrab. Es per això que tant els jueus com els àrabs són semites.

—Llavors els qui són antisemites, ¿també són antiàrabs?

—En general, quan es parla d’antisemitisme, es parla del racisme antijueu. És un racisme particular, perquè va ser planificat i pensat fredament per matar tots els jueus. Per respondre de manera més directa la teva pregunta, et diré que el qui és antijueu és també antisemita. En qualsevol cas, el racista és aquell qui no estima els altres, siguin jueus, àrabs, negres… Si Hitler hagués guanyat la guerra, hauria atacat gairebé tota la humanitat, perquè la raça pura no existeix. Es una absurditat. Es impossible. Es per això que cal estar molt alerta.

—¿Pot ser racista, un jueu?

—Un jueu podria ser racista, com ho podria ser un àrab, un armeni, un gitano, un home de color… No hi ha cap grup humà que no tingui a dins seu individus susceptibles de tenir sentiments i comportaments racistes.

—¿Fins i tot quan es pateix el racisme?

—El fet d’haver patit la injustícia no fa que siguem més justos. El mateix val per al racisme. Un home que ha estat víctima del racisme podria, en alguns casos, cedir a la temptació racista.

—Explica’m què és un genocidi.

—Es la destrucció sistemàtica i metòdica d’un grup ètnic. Algú poderós i boig decideix matar fredament sigui com sigui les persones que pertanyen a un grup determinat. En general, són les ètnies minoritàries les que estan en el punt de mira.

—Una altra paraula que no conec. ¿Què és una ètnia?

—Es un grup d’individus que tenen en comú una llengua, uns costums, unes tradicions, una civilització, que es transmeten de generació en generació. Es un poble que es reconeix en una identitat precisa. Els individus que la formen poden estar escampats per diferents països.

—Posa-me’n exemples.

—Els jueus, els berbers, els armenis, els gitanos, els caldeus, els arameus (els que parlen la llengua de Crist), etc.

—¿Quan un grup no és nombrós, s’arrisca a patir un genocidi?

—La Història ensenya que les minories (els grups que no són nombrosos) sovint estan perseguides. Per agafar només exemples d’aquest segle, els armenis que vivien a les províncies orientals d’Anatòlia, des de 1915 van ser perseguits i massacrats pels turcs (més d’un milió de morts sobre una població total d’un milió vuitcentes mil persones). Després, els nazis van matar més de cinc milions de jueus als camps de concentració. Des de 1933, els alemanys van considerar els jueus com «una raça negativa», una «subraça», de la mateixa manera que van declarar els gitanos «racialment inferiors» i també els van massacrar (dos-cents mil morts).

—Això era fa molt de temps. ¿I ara?

—Les massacres de les minories se succeeixen. Fa poc, el 1995, els serbis van massacrar, en nom de la denominada «purificació ètnica», milers de bosnians musulmans.

»A Ruanda, els hutus van massacrar els tutsis (minoritaris, afavorits i enfrontats pels europeus als hutus). Són dues ètnies que estan en guerra d’ençà que els belgues van colonitzar la regió dels Grans Llacs d’aquell país. El colonialisme, del qual tornarem a parlar, sovint ha dividit les poblacions per poder governar. Aquest segle, filla meva, ha estat abundant en massacres i en dolor.

—¿Hi ha jueus, al Marroc? Sé que hi ha berbers, perquè la mamà ho és.

—Al Marroc, els jueus i els musulmans van viure junts gairebé onze segles. Els jueus vivien als seus barris, que s’anomenaven mellah. No es barrejaven amb els musulmans, però tampoc s’hi barallaven. Es tenien desconfiança, però també es respectaven. El més important és que, mentre els jueus eren massacrats a tot Europa, estaven protegits al Marroc. En el moment que Alemanya va ocupar França, el rei del Marroc, Mohammed V, no va voler entregar-los al mariscal Pétain, que els reclamava per enviar-los als camps de concentració dels nazis, és a dir, a l’infern. Els va protegir. El rei va respondre a Pétain: «Són els meus súbdits, són ciutadans marroquins. Aquí són a casa seva i estan segurs. Em comprometo a protegir-los». Els jueus marroquins escampats pel món l’estimen molt. Avui, al Marroc, encara hi queden uns quants milers de jueus. I als que van marxar els agrada tornar. Es el país àrab i musulmà que té més jueus. ¿Saps com anomenen els jueus marroquins Sefrou, una petita ciutat del sud de Fes? L’anomenen la «petita Jerusalem».

—¿Però per què se’n van anar?

—Quan el Marroc va aconseguir la independència, el 1956, van tenir por, perquè no sabien què els podria passar. Els jueus que ja estaven instal·lats a Israel els van convidar a anar-hi. Després, les guerres de 1967 i 1973 entre Israel i els Països Àrabs van fer que acabessin decidint abandonar el seu país natal per anar a Israel, a Europa o als Estats Units. Però els marroquins musulmans van lamentar la marxa, perquè durant més de dos mil anys jueus i musulmans havien viscut en pau. Hi ha cants i poemes que van ser escrits en àrab per jueus i musulmans. Es una prova de la bona entesa entre les dues comunitats.

—Aleshores els marroquins no són racistes!

—Aquesta afirmació no té sentit. No hi ha cap poble racista o no racista en la seva globali-tat. Els marroquins són com tothom. N’hi ha de racistes, i n’hi ha que no ho són.

—¿Els hi agraden els estrangers?

—Els marroquins són coneguts per la seva tradició d’hospitalitat. Els hi agrada acollir els estrangers de pas, ensenyar-los el país, fer-los provar la seva cuina. Des de sempre, les famílies marroquines han estat hospitalàries. Això també és vàlid pels altres magribins, pels àrabs del desert, pels beduïns, pels nòmades, etc. Però alguns marroquins tenen un comportament condemnable, sobretot amb els negres.

—¿Per què els negres?

—Perquè, en temps antics, hi havia comerciants marroquins que anaven a fer negocis a l’Africa. Comerciaven amb Senegal, Mali, Sudan, Guinea, i alguns tornaven amb dones negres. Els nens que tenien amb elles sovint eren maltractats per la dona blanca i pels seus fills. El meu oncle tenia dues dones negres, i tinc cosins negres. Recordo que no menjaven amb nosaltres. Vam agafar el costum d’anomenar els negres abid (esclaus).

»Molt abans que els marroquins, els europeus blancs consideraven el negre com «un animal a part, com el mico» (Buffon, 1707-1788). Aquest home, tot i que era molt savi, també deia: «Els negres són inferiors. És normal que se’ls esclavitzi». L’esclavitud ha estat abolida gairebé a tot el món. Però en alguns llocs encara es practica de manera disfressada.

—Es com en aquesta pel·lícula americana en què el patró blanc fueteja uns negres…

—Els negres americans són descendents d’esclaus que els primers immigrants instal·lats als Estats Units anaven a buscar a l’Africa. L’esclavitud és el dret de propietat aplicat a un ésser humà. L’esclau està totalment privat de llibertat. Pertany en cos i ànima al qui l’ha comprat. Però el racisme contra els negres va continuar sent virulent als Estats Units. Els negres van dur a terme unes lluites terribles per obtenir drets. Abans, en alguns estats els negres no tenien dret a nedar a la mateixa piscina que els blancs, ni a usar els mateixos lavabos que els blancs, ni a ser enterrats als mateixos cementiris que els blancs, ni el dret de pujar al mateix autobús ni d’anar a les mateixes escoles que els blancs. El 1957, a Little Rock, una petita ciutat del sud dels Estats Units, va fer falta la intervenció del president Eisenhower, de la policia i de l’exèrcit perquè nou nens negres poguessin entrar a la Central High School, una escola per blancs. La lluita pels drets dels negres no es va aturar, malgrat l’assassinat el 1968 a Atlanta de Martin Luther King, un dels grans iniciadors d’aquesta lluita. Avui, les coses han començat a canviar. Es com a Sud-àfrica, on els blancs i els negres vivien separats. És el que es va anomenar apartheid. Els negres, més nombrosos, estaven discriminats per la majoria blanca que dirigia el país.

»També cal que et digui que els negres són com tothom, que també ells tenen comportaments racistes amb persones que són diferents d’ells. El fet que sovint siguin víctimes de la discriminació racial no impedeix que alguns d’ells siguin racistes.

—Abans has dit que el colonialisme dividia la gent. ¿Què és el colonialisme? ¿També és racisme?

—Al segle XIX, alguns països europeus com França, Anglaterra, Bèlgica, Itàlia o Portugal van ocupar militarment països africans i asiàtics. El colonialisme és una dominació. El colonialista considera que el seu deure, com a home blanc i civilitzat, és el de «portar la civilització a les races inferiors». Pensa, per exemple, que un africà, com que és negre, té menys capacitats intel·lectuals que un blanc. O dit d’una altra manera, que és menys intel·ligent que un blanc.

—El colonialista és un racista!

—Es racista i dominador. Quan s’està dominat per un altre país, no es té llibertat, es perd la independència. Algèria, fins al 1962, va ser considerada com una part de França. Es van explotar les seves riqueses, i els seus habitants van ser privats de llibertat. Els qui no volien aquesta dominació van ser perseguits, detinguts i fins i tot assassinats. El colonialisme és un racisme a escala de l’Estat.

—¿Com pot ser que un país sigui racista?

—Un país sencer, no, però si un govern decideix de manera arbitrària anar a instal·lar-se a territoris que no li pertanyen i s’hi manté per la força, vol dir que menysprea els habitants d’aquell territori, i considera que la seva cultura no val res i que cal aportar-hi el que ell anomena civilització. En general, desenvolupen una mica el país. Construeixen algunes carreteres, escoles i hospitals, segurament per mostrar que no hi han anat únicament per interès, però en veritat és per apro-fitar-se’n encara més. De fet, el colonitzador només desenvoluparà allò que l’ajudarà a explotar els recursos del país. El colonialisme és això. La majoria de vegades es fa tan sols per adquirir més riqueses i per augmentar el poder, però això no ho diu mai. És una invasió, un robatori, una violència, amb conseqüències greus per a la gent. A Algèria, per exemple, han calgut anys de lluita, de resistència i de guerra per abolir el colonialisme.

—Algèria és lliure…

—Sí, és independent des de 1962. Són els algerians els qui decideixen què cal per al seu país…

—1830-1962, això és molt de temps. Cent trenta-dos anys!

—Com va dir el poeta algerià Jean Ambrouche el 1958:

»El colonialisme és això. S’envaeix el país, es roba als habitants, es posa a la presó els qui rebutjen aquesta invasió, i els homes vàlids, se’ls envia a treballar al país colonitzador.

—¿És per això que a França hi ha molts algerians?

—Abans de la independència, Algèria era un departament francès. El passaport algerià no existia. Els algerians estaven considerats súbdits de França. Els cristians eren francesos. Els jueus ho van ser a partir de 1870. Els musulmans rebien el nom d’«indígenes». Aquest terme, que vol dir «originari d’un país ocupat pel colonitzador», és una de les expressions del racisme de l’època. «Indígena» designava els habitants de classe baixa a l’escala social. Indígena = inferior. Quan l’exèrcit francès o les indústries necessitaven homes, anaven a buscar-los a Algèria. Als algerians ningú els demanava la seva opinió. No tenien dret a tenir un passaport. Se’ls facilitava un permís per desplaçar-se. Se’ls hi donaven ordres. Si no volien obeir-les, se’ls detenia i se’ls castigava. Van ser els primers immigrants.

—¿Els immigrants eren francesos, abans?

—No va ser fins al 1958 que es van considerar francesos els qui venien d’Algèria, cosa que no va passar amb els que feien venir del Marroc o de Tunísia. D’altres hi anaven voluntàriament, com els espanyols, els italians, els polonesos…

—França és com els Estats Units!

—No ben bé. Tots els americans, excepte els indis, que van ser els primers habitants del continent, són antics immigrants. Els indis van ser massacrats primer pels espanyols i posteriorment pels americans blancs. Quan Cristòfor Colom va descobrir Amèrica, hi va trobar els indis. Li va estranyar molt que fossin éssers humans, exactament iguals que els europeus. En aquella època, al segle XV, es preguntaven si els indis tenien ànima. Els imaginaven més prop dels animals que dels humans.

»Els Estats Units estan formats per ètnies diverses, per molts grups de població vinguts del món sencer, mentre que França no va començar a ser una terra d’immigració fins a finals del segle XIX.

—Però abans de l’arribada dels immigrants, ¿hi havia racisme a França?

—El racisme és a tot arreu on hi ha homes. No hi ha ni un sol país que pugui pretendre que no té racisme. El racisme forma part de la història dels homes. Es com una malaltia. Més val saber-ho i aprendre a rebutjar-lo. Cal controlar-se i dir-se: «Si tinc por de l’estranger, ell també tindrà por de mi». Sempre som els estrangers d’algú. Aprendre a viure junts: vet aquí la millor lluita contra el racisme.

—Jo no vull aprendre a viure amb Céline, perquè és dolenta, lladre i mentidera.

—Exageres! Són massa coses per a una nena de la teva edat!

—Ha estat dolenta amb Abdou. No vol seure al seu costat, i diu coses desagradables sobre els negres.

—Els pares de Céline es van oblidar d’educar-la. També és possible que ni ells mateixos estiguessin ben educats. Però no t’has de portar amb ella de la mateixa manera que ella es porta amb Abdou. Cal parlar-hi, cal explicar-li per què s’equivoca.

—Però sola no ho podré fer.

—Demana a la professora de parlar a classe d’aquest problema. Saps, filla meva, és sobretot quan un és nen que és fàcil corregir-ne el comportament. Amb les persones grans és més difícil.

—¿Per què, papà?

—Perquè un nen no neix amb el racisme dins del cap. Sovint, un nen repeteix el que diuen els seus pares. Un nen juga naturalment amb els altres nens. No es planteja la qüestió de saber si tal nen de color diferent és inferior o superior. Per ell, és abans que res un company de joc. Poden entendre’s o barallar-se. Això és normal. Però no té res a veure amb el color de la pell. En canvi, si els seus pares el posen en guàrdia contra els nens de color, llavors potser tindrà un comportament diferent.

—Però papà, no has parat de dir que el racisme és comú, que està estès, que forma part dels defectes de l’home!

—Sí, però cal inculcar al nen idees sanes, perquè no segueixi els seus instints. També se li poden inculcar idees falses i dolentes. Això depèn molt de l’educació i la mentalitat dels pares. Els nens haurien de corregir els seus pares quan emeten judicis racistes. No han de dubtar a intervenir ni deixar-se intimidar perquè siguin persones grans.

—¿Què vol dir, això? Es pot salvar un nen del racisme, però no un adult…

—Més fàcilment, sí. Hi ha una llei que governa les persones des del moment que s’han fet grans: no canviar. Ho va dir un filosofia molt de temps: «Qualsevol ésser té tendència a perseverar en el seu ésser». El filòsof es deia Spinoza. Més vulgarment, es diu: «No es canvien les ratlles d’una zebra». Dit d’una altra manera, quan estem fets, estem fets. En canvi, un nen encara està disponible, obert a aprendre i formar-se. Un adult que creu en la «desigualtat de les races» és difícil de convèncer. Els nens, per contra, poden canviar. L’escola està feta per a això, per ensenyar-los que les persones neixen i es mantenen iguals en dret i diferents, per ensenyar-los que la diversitat humana és una riquesa, no un impediment.

—¿Es poden curar els racistes?

—Penses que el racisme és una malaltia!

—Sí, perquè no és normal menysprear algú perquè tingui el color de pell diferent.

—Que es curin o no depèn d’ells. Depèn de si són capaços d’entrar en raó.

—¿Com es pot entrar en raó?

—Es plantegen preguntes, es dubta, es diu: «Potser estic equivocat de pensar el que penso», es fa un esforç de reflexió per canviar la manera de raonar i de comportar-se.

—Però m’has dit que la gent no canvia.

—Sí, però podem prendre consciència dels nostres errors i acceptar de superar-los. Això no vol pas dir que canviem de veritat i totalment. Ens adaptem. A vegades, quan som víctimes d’un rebuig racista, ens adonem de fins a quin punt el racisme és injust i inacceptable. N’hi ha prou de voler viatjar i descobrir els altres per adonar-se’n. Com es diu normalment, els viat-ges formen la joventut. Viatjar és estimar, descobrir i aprendre, és adonar-se de fins a quin punt les cultures difereixen i són totes belles i riques. No hi ha cap cultura que sigui superior a les altres.

—Així doncs, hi ha una esperança…

—Cal combatre el racisme perquè el racista és al mateix temps un perill i una víctima.

—¿Com es pot ser totes dues coses a la vegada?

—Es un perill per als altres i una víctima d’ell mateix. Està equivocat i no ho sap, o no ho vol saber. Cal coratge per reconèixer els propis errors. El racista no té aquest coratge. No és fàcil reconèixer que ens hem equivocat, que ens hem de criticar a nosaltres mateixos.

—Això que dius no és gaire clar.

—Tens raó. S’ha de ser clar. Es fàcil dir: «Estàs equivocat i jo tinc raó». Es difícil dir: «Ets tu el qui té raó i sóc jo el qui està equivocat».

—Em pregunto si el racista sap que està equivocat.

—De fet, ho podria saber si es prengués la molèstia de pensar-hi, i si tingués el coratge de plantejar-se totes les preguntes.

—¿Quines?

—¿Sóc realment superior als altres? ¿Es veritat que pertanyo a un grup superior als altres? ¿Hi ha grups inferiors al meu? Suposant que hi hagués grups inferiors al meu, ¿en nom de què els combatria? ¿És que una diferència física implica una diferència en la capacitat de saber? Dit d’una altra manera, ¿és que s’és més intel·ligent pel fet de tenir la pell blanca?

—La gent feble, els malalts, els vells, els nens, els minusvàlids, tots aquests ¿són inferiors?

—Ho són als ulls dels covards.

—¿Ho saben els racistes, que són uns covards?

—No, perquè per això ja fa falta coratge.

—Papà, estàs donant voltes.

—Sí, perquè vull mostrar-te de quina manera el racista és presoner de les seves contradiccions i no vol evadir-se’n.

—Llavors és un malalt.

—Sí, d’alguna manera, sí. Quan ens evadim, avancem cap a la llibertat. El racista no vol la llibertat. Li té por. Com també té por de la diferència. L’única llibertat que vol és la seva, la que li permet fer el que sigui, jutjar els altres i menysprear-los pel sol fet que són diferents.

—Papà, ara diré una paraulota: el racista és un imbècil.

—La paraula és pobra, filla meva, però és prou justa.