IV. UNA SETMANA MOLT ATRAFEGADA

SOM-HI ALTRA VEGADA

L’endemà del dia de l’excursió, dilluns, va ser dia de repòs.

Tots el nens i nenes del barri havien de recuperar forces per tal de trobar-se ferms i valents durant la resta de la setmana, ja que el diumenge següent era el gran dia.

En Tanet els havia dit que havien de reposar força, i tots s’ho van prendre tan seriosament, això de reposar, que es van passar tot el sant dia asseguts, o bé ajaguts.

Al barri, aquell dilluns, tot era silenci.

L’únic esdeveniment que trencà el silenci del barri fou el següent.

A primera hora de la tarda, el ruquet que les persones grans regalaren el dia abans per al Zoo, fou passejat per tot el barri, rodejat per tots els nens i nenes, fins a la casa d’en Pitus.

El malaltet, ben abrigat, s’abocà un moment al carrer des de la finestra de la seva cambra i contemplà el ruc. En Tanet i en Cigró estaven al seu costat.

A baix al carrer, tots el petits s’aguantaven l’alè.

Finalment, en Pitus digué una paraula a l’orella d’en Tanet.

En Cigró, que la sentí, cridà als de baix:

—«Pelut»!

—Visca! Visca el «Pelut»! —cridaren tots, picant de mans.

I molt contents portaren novament el ruquet a la lleteria, on tenia instal·lat el seu domicili provisional.

Dimarts, els petits treballadors es van llevar de bona hora. Esmorzaren força per tal d’estar «en forma», i a dos quarts de nou eren tots al solar.

De seguida es posaren a fer feina.

Els de la secció de propaganda es passaren tot el matí posant cartells a les botigues dels barris del voltant. Al migdia havien acabat.

Quan els dels cartells tornaren al solar, en Tanet els donà una bona notícia: el senyor Molins, l’amo de la impremta del barri, s’havia ofert a fer els programes que s’havien de donar als visitants del Zoo.

La Mariona i dos dels seus ajudants, un nen i una nena, havien d’anar a veure el senyor Molins, per indicar-li com els volien, els programes.

La resta de la setmana, els de propaganda, se l’havien de passar fent els cartells més delicats: els que s’havien de posar al costat de les gàbies.

El senyor Pujades, que aquell dimarts havia vingut al barri per restar-hi tota la setmana, dirigí la feina de fer aquests cartells, en els quals s’havia de consignar el nom de l’animal, amb un petit mapa del món, indicant on vivia, el nom científic… Tot igual que els cartells del Zoo de Barcelona.

La secció del Fleming, és clar, era la més enfeinada. Per al Fleming i els seus, començava ara la feina de veritat: el muntatge del Zoo.

Per moltes bones pensades que tinguessin el Fleming i en Cigró, hi havia coses que eren molt difícils de realitzar pels nens petits, com, per exemple, la bassa per als ànecs i la cambra fosca per al mussol.

Mentre rumiaven com s’ho farien per a resoldre aquests problemes, van rebre la visita d’una mitja dotzena de nois grans del barri…

Es venien a oferir per al que calgués.

Al principi, els nois grans del barri, com sol passar, s’ho prengueren una mica en broma, això que els petits fessin un Zoo.

Però, a mida que anaren veient que els nens i nenes estaven disposats a fer el Zoo, i que ho aconseguirien, van canviar d’actitud.

Igual passà amb les noies grans, que, a la fi, també contribuïren a la gran obra del Zoo, fent uns bonics uniformes perquè els lluïssin tots els nens i nenes el dia del Zoo.

Doncs, bé. Quan el Fleming hagué escoltat l’oferiment de la comissió de nois grans, tingué la pensada de treure’s dos morts de sobre: el de la cambra fosca per al mussol, i el de la bassa per als ànecs.

—Vosaltres sabríeu fer una bassa, amb aigua de debò, per als ànecs?

Els nois es miraren els uns als altres. Finalment, un digué:

—No crec que sigui massa difícil…?

—I una cambra fosca per al mussol, amb una llum vermella dins?

Un altre respongué:

—Home… Ja buscaríem els nois que la poguessin fer…

—Doncs, ja teniu feina! —exclamà, tot satisfet, el Fleming—. Per descomptat, tindreu tots els ajudants que us calguin.

I així fou com, aquella mateixa tarda, una colla de nois grans, començà a construir els estatges per al mussol i per als ànecs.

Val a dir que tota la gent del barri, tant grans com petits, consideraven, ara, el Zoo, com a cosa pròpia…

Fins i tot les mares i les àvies havien de col·laborar-hi.

A cada família se li havia encarregat de tenir cura d’un animal. El senyor Pujades havia escrit les instruccions de com s’havia de tractar i alimentar cada animal, i totes les mares i totes les àvies prengueren cura de l’animaló que els havia tocat, com si fos un més de la família.

La gent gran també contribuí en una cosa tan important com és deixar tota mena d’animals: ànecs, coloms, galls i gallines, un porc i set porquets, gossos de diverses menes, pollets, tortugues, canaris, periquitos, gats perses i dels altres, i fins una vaca de la lleteria del barri.

Però no hem parlat de la secció de caceres.

Aquests encara tenien feina: a la llista mancaven dos animals: un lloro i una mona.

UN LLORO…

Aquell dimarts, els de la secció de caceres, tan nets i polits que no semblaven ells, es prepararen a aconseguir els animals que mancaven a la col·lecció: el lloro de la paradeta de cacauets de la senyora Mundeta, i la mona, l’amic inseparable de l’oncle Patau, el venedor de globus i de xiulets.

La senyora Mundeta era molt bona dona, però anava molt de cara al negoci.

D’entrada, la dona es negà en rodó a deixar el lloro.

Deia que li era molt necessari, per al seu negoci, ja que amb el seu clam de: «Cacauets! Cacauets! Camels! Camels!», atreia els petits clients a la paradeta.

—A més, el pobre «Pascàssiu» —el lloro es deia «Pascàssiu»— no pot pas estar un sol dia sense mi, s’enyoraria massa, pobret!

—Però és que per a fer el Zoo ens cal un lloro, no ho comprèn? —s’escarrassava en Manelitus—. Un Zoo sense lloro és com si no fos un Zoo.

—Feu-vos-ho com vulgueu!… Però, jo, el meu «Pascàssiu» no el deixo!

No hi havia res a fer!

La colla es retirà un tros lluny de la paradeta, a discutir la jugada.

En Cap Pelat, com sempre, fou qui primer parlà, per dir, també com sempre, una bestiesa:

—Si em doneu un llaç de «cow-boy», el llenço ben llençat, i la senyora Mundeta es queda sense lloro!

Va ser la Tecla qui donà la solució:

—Una pensada! —exclamà la nena—. Escolteu: Si la senyora dels cacauets el que no vol és separar-se del lloro, podem fer una cosa: li muntem una paradeta al solar i així, venent cacauets als visitants del Zoo, farà un gran negoci. A canvi, que ens deixi el lloro, i el col·loquem prop de la seva mestressa…

A la senyora Mundeta li costà una mica de decidir-se, però els de la colla s’esmerçaren tant a pintar-li-ho tot de color de rosa que al final la dona restà convençuda que, al Zoo, faria la primera pesseta, i accedí a la demanda dels nens.

UN MICO…

Una vegada aconseguit el lloro, els de la secció de caceres anaren pel mico.

L’oncle Patau era un pobre home, molt vell, que venia globus i xiulets… No tenia massa bon caràcter i s’enfadava de seguida.

Els nens, que a vegades són entremaliats, li cantaven una cançó que el feia enfadar molt:

El venedor de globus i xiulets tenia un company de penes i fatigues: un mico, a qui anomenava «Pallofa».

L’oncle Patau i en «Pallofa» feia molts anys que anaven junts per aquests mons de Déu…

No cal dir que en Manelitus i els seus companys no les tenien totes, quan van anar a demanar el mico a l’oncle Patau.

D’entrada, per guanyar-se la voluntat del vellet, li van comprar un globus cada un.

I en Manelitus li digué:

—És molt llest el seu mico, oncle Patau!

—Més que tu! —fou l’eixuta resposta del venedor de globus.

El cap de la secció s’empassà saliva, va fer el cor fort, i digué a l’oncle Patau, d’una tirada:

—Diumenge vinent fem un Zoo, al solar, i ens fa falta una mona. Oncle Patau, ens podria deixar el «Pallofa» per diumenge? Li ho agrairíem molt!

L’oncle Patau se’l quedà mirant, emmurriat.

—Deixar en «Pallofa»? Deixar el meu mico?… Tu no estàs bé, noi!

El grup de nens restà descoratjat.

La Tecla, altra vegada, fou qui decidí la cosa:

—Oncle Patau —digué la nena—. És que el Zoo el fem per recollir cèntims per en Pitus, que està malalt i ha d’anar a Suècia, perquè se’l miri un metge molt famós. No el fem per jugar, el Zoo, sinó perquè en Pitus pugui posar-se bo.

—En Pitus està malalt?

El venedor de globus vivia tan als núvols, que no s’havia assabentat de la malaltia del més petit de la colla d’en Tanet.

L’oncle Patau el coneixia molt bé, en Pitus. Sempre li comprava globus i xiulets, i mai no li cantava l’enutjosa cançó. A més, era l’únic nen que, quan es dirigia a ell, li deia «senyor oncle Patau».

—No sabia pas que en Pitus estigués malalt! —digué el vellet, tot dolgut—. Ja m’estranyava tant de temps de no veure’l. L’altre dia, li deia al «Pallofa»… Pobre xicot!

Restà un moment pensarós. Finalment preguntà:

—I dieu que aquest Zoo el feu per a pagar el viatge d’en Pitus a Suècia?

—Sí! —s’apressà a respondre en Manelitus—. Allà, un metge molt famós el posarà bo.

Llavors, el vellet es dirigí al mico:

—«Pallofa», hem d’ajudar un bon amiguet!

Els de la colla no s’ho arribaven a creure.

—Ens deixarà el «Pallofa», oncle Patau? —preguntaren a cor.

—Ja podeu cercar-li un bon lloc, al Zoo… —digué el vellet.

En Cap Pelat cridà entusiasmat:

—Visca l’oncle Patau!

—Visca! —respongueren els altres.

Abans d’anar-se’n, en Manelitus, tot seriós, es dirigí al bon vellet:

—Oncle Patau, li dono les gràcies en nom de tots els nens i nenes del barri. Ah, i una cosa: d’ara endavant si algú li canta aquella cançó que el fa enfadar tant, ens ho diu i l’estomacarem!

I contents per l’èxit s’encaminaren cap al solar.

…I UN GALL DINDI DE PROPINA

Però abans d’arribar-hi, una velleta, veïna d’en Manelitus, els aturà. Era la senyora Emilieta, una bona dona, molt pobra, que vivia sola i es guanyava la vida rifant coses que de poca cosa servien. La gent del barri, però, li comprava tots els números per ajudar-la.

Val a dir que la senyora Emilieta s’ho mereixia.

Sempre estava disposada a donar un cop de mà a qui fos: portant nens a l’escola, ajudant a fer les feines de la casa a alguna dona malalta…

Doncs la senyora Emilieta en veure en Manelitus el cridà:

—Escolta, Manelitus.

—Digui, senyora Emilieta… —respongué, polidament, el noi.

—Ahir van venir a veure’m uns parents del poble i em van dur un gall dindi, perquè el rifés. Que ja en teniu, al Zoo, de gall dindi?

—No, senyora Emilieta, no en tenim, de gall dindi… —respongué el nen.

—Doncs ja me’l podeu apuntar! —digué la dona, tota contenta.

—Però… —començà la Tecla—. Vostè bé l’ha de rifar, el gall dindi.

—Oh, aquesta setmana ja tinc dues coses per a rifar… amb el que en tregui puc anar tirant… La setmana vinent, me’l torneu, i el rifaré.

—Si és així… —digué en Manelitus— d’acord! I quan el rifi, li comprarem molts números, senyora Emilieta!

—Gràcies, noi, gràcies.

—Gràcies a vostè, senyora Emilieta! —respongueren tots els nens.

En acomiadar-se la velleta els digué:

—A veure si el poseu en una gàbia ben maca, el meu gall dindi!…

—Així ho farem! —respongué en Manelitus.

Quan arribaren al solar, en Tanet preguntà:

—Què? Heu aconseguit el lloro i la mona?

En Manelitus, tot orgullós, respongué:

—Missió acomplida, senyor president! Hem aconseguit un lloro, un mico… i un gall dindi, de torna! Ja tenim la col·lecció completa!

—No —digué en Tanet—. Ens en falta un, d’animal.

—Un? —preguntà la Tecla—. Quin?

I en Tanet, somrient, respongué:

—El tigre!

UNA GESTIÓ DIFÍCIL

El senyor Pujades havia donat una targeta, amb unes ratlles de presentació, per al director del Zoo de Barcelona.

Per anar a demanar el tigre, es va nomenar una comissió: en Tanet, el Fleming, en Juli i en Manelitus. Aquest darrer havia rebut ordres molt estrictes d’anar polit i net com una patena.

A les nou del matí del dia assenyalat, es trobaren tots a la cantonada del final del carrer Llarg.

El darrer en arribar-hi va ser en Manelitus. Els seus companys no el conegueren fins que estigué a tocar: anava tan net i tan polit que no semblava ell.

Pujaren tots al tramvia, i baixaren davant del Parc de les Feres. Llavors es dirigiren cap a les oficines del Zoo.

Un porter molt malcarat els aturà a la porta d’entrada.

—Ep, nanos! On aneu?

—Venim a veure el senyor director… —respongué en Tanet.

—És que li voleu preguntar si té una gàbia buida per a vosaltres? —exclamà el porter, rient d’una manera desagradable.

En Manelitus ja anava a contestar-ne una de les seves, però el president l’aturà amb un gest.

—No, senyor. Portem una targeta per al senyor director…

I l’allargà a l’home.

Aquest llegí la targeta, i quan va veure que aquest senyor Pujades tractava de tu el director, canvià de to:

—Bé, bé. Si és així podeu entrar. Pugeu al primer pis i, a la dreta, trobareu una porta amb un cartell que diu: DIRECCIÓ. Entreu i allà una senyoreta us atendrà.

Els nens, tots decidits, pujaren l’escala, i quan trobaren la porta que deia DIRECCIÓ s’aturaren.

En Tanet digué als seus companys:

—I ara, aneu amb compte a fer cap disbarat. Hem de procurar quedar bé. Si podem aconseguir el tigre tindrem molt de guanyat per a l’èxit del Zoo…

Anaven a entrar quan en Tanet s’adonà que en Manelitus anava ja amb la camisa fora.

—Manelitus! —el renyà—. Amb tu no hi ha res a fer! Fes el favor d’arranjar-te la roba, de seguida!

En Manelitus es posà vermell com un pebrot.

—És que no me n’adono… —s’excusà, mentre es ficava la camisa dins els pantalons, i, amb saliva, es feia una mica de clenxa.

Quan el cap de caceres estigué altra vegada presentable, en Tanet obrí la porta una mica i preguntà:

—Que es pot passar?

—Endavant! —respongué una veu molt agradable.

Entraren tots dins un despatx molt petit, on, en un racó, hi havia una noia asseguda davant una tauleta amb una màquina d’escriure.

La noia, en veure els visitants, restà una mica sorpresa.

Però de seguida reaccionà i s’alçà:

—Vaja! D’on sortiu, vosaltres?

En Tanet s’aclarí la veu i digué d’una tirada:

—Nosaltres som una comissió d’un Zoo que volem fer al nostre barri i venim a veure el senyor director, perquè ens deixi un tigre.

—Espera, espera!… Com has dit?… Un tigre?

I no pogué aguantar-se el riure:

—Aquesta sí que és bona!

Però quan veié la cara de llàstima que feien els de la comissió, es posà seriosa.

—Perdoneu, petits. Però és que m’esperava qualsevol cosa menys això del tigre…

—Nosaltres portem una targeta per al senyor director… —explicà en Tanet—. Del senyor Pujades, sap?

—Ah! Porteu una targeta del senyor Pujades? Això és tota una altra cosa! El senyor Pujades i el senyor director són molt amics…

La noia agafà la targeta que li allargava en Tanet i digué:

—Espereu un moment.

I sortí per una porta gran.

En restar sols, el Fleming digué, una mica desanimat.

—Em sembla que aquest tigre ens l’haurem de pintar a l’oli! Si ens donen una mona ja serà prou!

—No, tu —intervingué en Manelitus— que de mona ja en tenim una. Si no ens volen donar el tigre que ens donin qualsevol altra bèstia salvatgina: una foca, o bé un cocodril. Sí, un cocodril ens aniria molt bé.

—No diguis bestieses, Manelitus —féu en Juli—. On vols que el posem, el cocodril?

—A la bassa dels ànecs! —respongué el cap de caceres.

—Amb els ànecs, eh? —replicà en Juli—. Perquè se’ls cruspeixi tots, oi?

—Calleu d’una vegada! —manà en Tanet—. I deixeu-vos de cocodrils i d’ànecs! Hem vingut a cercar un tigre i si no ens el donen, doncs paciència!

En aquell moment tornà la secretària.

—Ja podeu passar, petits. El senyor director us espera.

ERA UN TIGRE…

Els nens, tots tibats, entraren al despatx del senyor director.

Aquest era un home baixet, amb cara de bona persona.

En veure els nens, s’alçà, i donà la mà a cada un d’ells, mentre deia:

—Què tal, petits? Ja sé pel senyor Pujades que ens voleu fer la competència… Seieu, seieu…

Quan estigueren tots asseguts, el senyor director se’ls mirà amb simpatia, i digué:

—El senyor Pujades ja m’ha explicat la bona intenció que us anima a fer el vostre Zoo… Em sembla una cosa magnífica, de debò! Vam quedar amb el senyor Pujades que us deixaria un animal dels nostres. Ara bé, em sembla que la meva secretària no ho ha entès gaire bé… això del tigre.

—Sí senyor que ho ha entès bé… —digué en Tanet molt segur d’ell mateix—. Venim a demanar-li que ens deixi un tigre.

El director mogué el cap i digué:

—Em sembla que això no podrà pas ser. Un tigre és… és un tigre, sabeu? I els tigres són, com us ho diria?… Una mica salvatges… Ja ho deveu haver vist a les pel·lícules… Un tigre és un tros d’animal bastant gros, sabeu?

—Ah! —intervingué en Manelitus—. Nosaltres no volem pas un tigre de veritat…

En Tanet explicà:

—Vol dir que el tigre no cal que sigui dels grossos… Amb un de petitet ens conformem…

—Ah! Així la cosa canvia! —digué somrient l’home—. Precisament en tenim un de molt bufó, que va néixer fa un parell de setmanes.

—Així, ens el deixa? —preguntà en Tanet, aguantant-se la respiració.

—Ja hi podeu comptar —fou la resposta del director.

En Manelitus no pogué estar-se de fer un bot d’alegria i deixar anar un crit de pell-roja.

En Tanet el reptà de seguida:

—Manelitus!

El noi tornà a seure, amb el cap cot, mentre deia:

—Perdoni, senyor director. És que…

—Ho comprenc, noi, ho comprenc… —digué, mentre s’alçava, el senyor director. I continuà—: Què us en sembla si féssim una visita al vostre tigre?

—Ah, sí! Que bé! —exclamaren els nens.

—Doncs, ja hi podem anar!

En passar pel despatx de la secretària, en Tanet digué a la noia:

—Senyoreta, ja tenim el tigre! Ara l’anem a veure!

La secretària restà amb la boca oberta.

El director conduí els nens al sector dels cadellets d’animals.

Passaren davant de moltes gàbies, on hi havia animalets nascuts de poc: mones, estruços, pingüinets, ossets…

Els nens obrien uns ulls com unes taronges: era com visitar un Zoo en miniatura.

S’aturaren davant d’una de les gàbies.

Dintre hi havia un tigre que semblava un gatet… però més gros, és clar.

El director, molt destrament, obrí la portella, agafà l’animalet amb una sola mà i el tragué de la gàbia.

Els nens s’apartaren, per si de cas…

—No, no tingueu por —els tranquil·litzà el senyor director—. Si és més mansoi! A veure, qui és el valent que s’atreveix a agafar-lo?

En Manelitus no s’ho féu dir dues vegades. Agafà el tigre amb totes dues mans i li digué, manyac:

—Hola, noi! Saps que tens uns bigotis molt llargs, per ser tan petit?

El cadellet obrí la boca, d’una manera molt graciosa.

Els nens jugaren amb el tigre una bona estona.

En el moment de tornar-se’n a casa, en Tanet digué al senyor director:

—No sé com donar-li les gràcies… Aquest tigre serà el número fort del Zoo.

Féu una petita pausa i preguntà al director:

—No li agradaria visitar el nostre Zoo? Li donaríem una invitació…

—Sí, així no hauria de pagar! —intervingué en Manelitus… que de seguida féu un ai!, degut al cop de colze que li ventà el Fleming.

L’home féu una gran rialla i digué:

—En podeu estar ben segurs, que vindré! Tinc un nen i una nena de la vostra edat, sabeu? I el senyor Pujades explicà tot això del vostre Zoo davant d’ells. De llavors ençà no passa dia que no em preguntin: «Pare, quants dies falten per al Zoo d’en Pitus?».

El Fleming preguntà, estranyat:

—Com pot ser que els faci tanta il·lusió el nostre Zoo, podent visitar aquest tan gran, sempre que vulguin?

—Ah! —féu el director—. Aquest ja se’l saben de memòria!

I així, d’una manera tan senzilla —i sense cap risc, val a dir-ho—, el Zoo d’en Pitus tingué un tigre.

UNA LLETRA PER A EN PERET DEL BRULL

En Tanet era amb els de les gàbies, per tal de resoldre com havia de ser la futura casa del tigre, quan es presentà davant seu la comissió de caceres en pes.

—Tanet —digué en Manelitus, amb aire preocupat.

El president alçà el cap dels plànols que havia fet el Fleming i mirà el grup dels caçadors.

—Què voleu? —preguntà.

—Parlar amb tu —respongué el cap de caceres.

En Tanet se n’anà un mica més enllà amb la colla d’en Manelitus.

—Bé, què hi ha de nou? —preguntà.

—Doncs, és que… saps? —començà en Manelitus, titubejant.

En Tanet, per animar-lo, li tustà l’esquena.

—Va, noi, que és tard i vol ploure —digué.

En Manelitus, finalment, digué d’una tirada:

—Voldríem enviar una lletra a en Peret del Brull, convidant-lo a venir a veure el nostre Zoo.

—En Peret del Brull? —preguntà en Tanet, tot estranyat—. Però no dèieu que us havia fet enfadar tant?

—Sí, però… —començà altra vegada en Manelitus.

La Tecla intervingué:

—Tanet. Has de pensar que gràcies a ell, a en Peret, tenim el mussol…

—A més —afegí un altre de la colla— al final ja vam fer les paus.

—Això, això! —feren tots els altres.

En Tanet, somrient, digué:

—Per mi no hi ha cap inconvenient. Al contrari.

—Visca! —cridaren els caçadors, alleugerits i contents.

—Ara el que heu de fer —continuà en Tanet— és escriure la lletra.

En Cap Pelat, tot orgullós, digué:

—Ja la tenim feta.

En Manelitus li clavà una trepitjada que li va fer veure la padrina.

En Tanet féu veure que s’enfadava:

—Mira que bé! I teniu la barra de venir a consultar-me això de la convidada, quan ja teniu feta la lletra?

—Veuràs, Tanet —intentà arranjar en Manelitus—. Estàvem segurs que diries que sí… i hem volgut avançar feina.

—Bé, bé —féu el president—, ara, si em voleu fer el favor de mostrar-me la lletra… Si és que no l’heu enviada ja.

—No, no! —digué, ràpidament, en Manelitus.

I cridà en Ritus, que li feia de secretari. Aquest li allargà una carpeta.

De dins, en Manelitus en tragué un full blanc.

—Vols que te la llegeixi? —preguntà a en Tanet.

—No cal, home —respongué aquest—. Des dels tres anys que vaig a l’escola… Dóna’m!

En Tanet agafà el full de paper i començà a llegir, en veu alta:

—«Peret Mas Feréstec. El Brull. Estimat Peret: Estem ja a punt d’acabar el Zoo que fem per recollir cèntims per a en Pitus i voldríem que vinguessis a veure’l. El dia assenyalat és diumenge vinent. Ja hem demanat permís a en Tanet…».

Aquest es mirà, escapant-se-li el riure, el cap de caceres, mentre que en Manelitus contemplava un ocellet que en aquell moment passava per sobre d’ells.

En Tanet continuà:

—«…i ens ha dit que podem demanar-te que vinguis. Pots sortir en el tren de dos quarts de vuit, de Balenyà, i ser a Barcelona a les nou. Uns quants de nosaltres et vindran a rebre. Estem segurs que el nostre Zoo t’agradarà molt: hi haurà molts animals de tota mena. També podràs veure-hi el mussol que vas caçar per a nosaltres. Així, doncs, t’esperem diumenge. Rep una forta abraçada de tots els de la comissió de caceres, i molts records de tots els altres nens i nenes del barri. Manel Pons».

En Tanet tornà la lletra a en Manelitus, tot dient-li:

—Heu tingut una gran pensada. De debò!

I tornà al racó del Fleming i dels seus, deixant els de la comissió de caceres més contents que unes pasqües.

LA GRAN DESFILADA

Aquells darrers dies abans de diumenge, quin fart de treballar es va fer tothom, al solar!

Ara, ja no eren sols els petits a treballar; a qualsevol que passés per allà, li donaven feina de seguida.

A tot el barri, solament es parlava d’una cosa: del Zoo d’en Pitus.

I arribà el dissabte.

Al matí havia de quedar tot llest: les gàbies, les taquilles on es vendrien les entrades, els petits carrers, voltats de pedretes, la paradeta de la senyora Mundeta, la cambra del mussol… tot!

Aquell matí de dissabte hi havia l’ordre de no anar a dinar fins que estigués tot llest.

Després d’un vaitot dels que treballaven al solar, a les dues en punt estava tot llest: solament mancava posar els animals dins les gàbies, cosa que farien diumenge a primera hora.

A la tarda, havia de tenir lloc una gran desfilada, per a fer propaganda del Zoo.

Tots els nens i nenes dinaren en una esgarrapada, car a les quatre en punt havia de sortir la desfilada.

I a dos quarts de quatre, tothom era al solar. No hi mancava ningú.

Els nens i les nenes feien goig de debò, amb els seus bonics uniformes, fets per les noies grans del barri.

A les quatre en punt sortí del solar la gran desfilada.

Davant, hi anava la banda de música: dotze nens amb trompetes i timbals de joguina, fent un gran terrabastall.

Després de la banda venia el ruquet, tot guarnit, conduït per dues nenes, que el duien lligat amb uns cordons molt bonics. Dalt del ruc, hi anava el «Pallofa», la mona de l’oncle Patau.

A continuació, dotze nenes portaven un cartell cada una, amb una lletra pintada a cada cartell, de manera que, posades totes juntes, la gent podia llegir:

ZOO D’EN PITUS

I darrera de tot, venia la resta de nens i nenes, portant tots un pal amb un cartell on hi havia dibuixats els animals del Zoo.

Per tot arreu on passaven la gent s’abocava als balcons i a les finestres, aplaudint.

De tant en tant, la desfilada s’aturava, i llavors en Juli parlava per un micròfon amb piles, que havia fet el Fleming.

—Pares i mares! Porteu els vostres fills al Zoo d’en Pitus! Diumenge vinent, tot el dia, a partir de les deu del matí! Per a recollir cèntims per al viatge d’en Pitus a Suècia! Demà, tothom al Zoo d’en Pitus!

En passar davant de la casa d’en Pitus, en Tanet i els caps de les seccions, van pujar a veure el malaltet.

En Tanet, com a president efectiu, posà una banda d’honor al més petit de la seva colla, nomenant-lo president honorari del Zoo.

A en Pitus li lluïren els ulls…

Si encara hi havia algú que no estigués decidit a visitar el Zoo, en veure la desfilada s’acabà de decidir.

Quan la desfilada havia de travessar algun carrer important, els guàrdies de la circulació, assabentats del que passava, feien parar tots els cotxes.

Més d’un dels conductors de cotxe preguntava, llavors:

—Què és tot aquest aldarull?

Un dels guàrdies, tot orgullós, car era del barri on es feia el Zoo, respongué:

—Són els nens i nenes del meu barri. Han fet un Zoo ells solets, per recollir cèntims per a un nen malalt… I ara en fan la propaganda!

I els senyors dels cotxes feien un «Oh!» d’admiració.

La desfilada durà més de dues hores.

Aquell vespre, tots els nens i nenes se n’anaren a dormir molt d’hora.

L’endemà era el gran dia.

Els somnis de molts d’ells foren, aquella nit, tots plens de bonics animals.