III. LA GRAN EXCURSIÓ
FALTEN POCS DIES PER A LA GRAN EXCURSIÓ
Un dilluns, a mig matí la trompeta d’en Juli sonà molt fort.
Quan tots els nens i nenes foren al mig del solar, van quedar sorpresos. El que se’ls havia de dir devia ser molt important, perquè qui anava a parlar era en Tanet, el president.
—Escolteu bé —començà en Tanet—. Diumenge vinent hi ha l’excursió que cada any fa la Penya. Caldria que hi anéssim tots, car hem d’aprofitar aquesta ocasió per a caçar els animals que no podem trobar aquí, a la ciutat: llagostes, ocells, el conill de bosc… Molts de vosaltres hi aneu amb els vostres pares… Ara bé, tots aquells nens i nenes que no hi estan apuntats, haurien de mirar de convèncer els seus pares perquè els hi deixin anar amb el pares d’algun veí. Hem parlat amb els de la Penya i diuen que hi cabem tots. Diumenge caçarem tots: tots serem de la secció de caceres!
—Visca! Visca! —cridaren tots a cor.
Una vegada acabada la crida, en Tanet reuní els caps de les seccions. Els digué:
—He pensat que hauríem de telefonar al senyor Pujades. Ell ens podrà guiar sobre la manera de caçar cada animal de muntanya. Hi esteu d’acord?
Tots hi estigueren d’acord, i marxaren cap al Bar Cisquet, on l’amo, quan es tractava d’algun afer del Zoo, sempre els deixava telefonar de franc.
—Què diuen els nois més ferms de tot Barcelona? Com va el Zoo?
—Molt bé, senyor Cisquet —contestà en Tanet—. Que ens deixaria telefonar? És per un afer del Zoo, sap?
—Només faltaria! —respongué l’home—. Ja podeu anar tots a la gàbia.
La gàbia era, és clar, la cabina telefònica.
Tota la colla —la Mariona, el Fleming, en Cigró, en Manelitus i en Juli— amb en Tanet al davant, entraren a la cabina, on amb prou feines cabien.
En Tanet, enfilat dalt d’un tamboret, marcà amb tota cura el número de telèfon del zoòleg.
Esperà una estona.
Al cap d’un moment sentí a l’altre cap del fil la veu del senyor Pujades:
—Bon dia! Digui?
—Bon dia! Sóc en Tanet, jo, senyor Pujades…
—Ah, hola Tanet! Com estàs? —preguntà alegrement el zoòleg.
—Doncs, bé… i vostè?
—També estic bé, gràcies a Déu! I què, com va el Zoo? Endavant?
—Sí senyor, va endavant.
—Doncs, tu diràs… —va fer el senyor Pujades.
—Veurà… és que resulta que diumenge vinent anem tots a fora, d’excursió, en autocar. I aprofitarem l’ocasió per a caçar els animals de muntanya, sap? I voldria que vostè ens ensenyés la manera millor de caçar cada animal… Si pogués venir algun dia d’aquesta setmana…
—Ah! Això que em dius és molt interessant! —exclamà el senyor Pujades—. Però, no teniu una secció de caceres? No s’enfadaran els vostres caçadors, si m’hi fico jo?
—Ah, no! —respongué, ràpidament, en Tanet—. Els de la nostra secció de caceres solament saben caçar animals de ciutat, sap? A més, diumenge vinent tots serem de la secció de caceres: caçarem tots, sap? Això de caçar a tothom li agrada.
—És una gran pensada! De debò!
El senyor Pujades féu una pausa. Finalment digué:
—Escolta, Tanet. Vull fer-te una proposició. A veure què et sembla.
—Digui, digui!
—Si no teniu cap inconvenient, diumenge vinent vindré amb vosaltres a ajudar-vos a caçar. Et sembla bé?
En Tanet féu un crit d’alegria. Els seus companys, en sentir-lo, l’estiraren pels pantalons, preguntant encuriosits:
—Què passa? Què t’ha dit el senyor Pujades?
—Deixeu-me estar! —digué en Tanet—. Ja us ho explicaré després.
I dirigint-se altra vegada al telèfon:
—Ho trobo fantàstic, senyor Pujades!
—Bé, doncs —continuà el zoòleg— diumenge portaré tots els estris que calguin per a caçar animals de muntanya. Ja veuràs quants en caçarem!
—Oh, que bé!
Els altres, impacients, tot era estirar els pantalons d’en Tanet.
El senyor Pujades digué finalment:
—Bé, Tanet. Un dia d’aquesta setmana ja passaré pel solar i acabarem de concretar, eh?
—Molt bé, senyor Pujades —respongué en Tanet.
—Fins molt aviat, doncs! —s’acomiadà el zoòleg.
—Fins aviat! —digué, al seu torn, el noi—. Ah, i moltes gràcies!
I el zoòleg penjà l’auricular.
Quan en Tanet baixà del tamboret, els de la seva colla el rodejaren, preguntant, impacients:
—Què t’ha dit? Què t’ha dit?
—Que diumenge vindrà amb nosaltres, i que portarà tots els estris per a caçar animals de muntanya!
—Visca el… el daixonses… el… —començà a cridar en Manelitus.
—El senyor zoòleg —li aclarí en Tanet.
—Ah, sí! Visca el senyor zoòleg! —pogué cridar, finalment, en Manelitus, tot entusiasmat.
—Visca! Visca! —corejaren tots.
I se n’anaren corrents a portar la magnífica nova als del solar.
UNA
MALETA PLENA DE COSES
PER A CAÇAR ANIMALS DE MUNTANYA
El dissabte abans del dia de la gran excursió, els nens i les nenes havien començat, com cada dia, a treballar cadascun en allò que li pertocava, però… estaven massa excitats pensant en l’excursió de l’endemà.
Els dibuixants de la Mariona havien esguerrat una colla de cartells, els de les gàbies tot era posar els barrots torts, i els de la comissió de caceres es lliuraren a empaitar els gossos del barri, amb l’excusa que feien pràctiques per a caçar guineus.
Quan en Juli, el secretari, informà en Tanet de com anaven les coses, el president decidí que era millor donar-los festa.
Tots, però, restaren al solar. Esperaven una visita molt important: el senyor Pujades, el zoòleg, havia promès passar aquell matí per ensenyar-los a caçar animals de muntanya.
Quan el senyor Pujades es presentà al solar, aviat el rodejaren una munió de nens i nenes, que miraven encuriosits la grossa maleta que havia dut el zoòleg.
—Hola, treballadors! —saludà—. Aquí us porto tot el que cal per a caçar un munt d’animals feréstecs!
I es disposà a obrir la maleta.
Però en Tanet l’aturà:
—Un moment, senyor Pujades. Organitzem una mica això, perquè si no se’ls trobarà tots a sobre.
I dirigint-se al secretari li manà:
—Juli, vés a cercar els empaitagossos. Que vinguin de seguida!
Després, ajudat per la Mariona, el Fleming i en Cigró, féu asseure tots els petits en cercle.
Encara no estaven tots asseguts, quan arribaren els de la comissió de caceres, tots suats, discutint amb en Juli.
En Cap Pelat deia:
—Doncs jo crec que el «Llop» ens aniria molt bé per a caçar conills!
—Ja saps que l’únic gos que ens emportarem serà el «Menut» —digué en Juli.
Com sempre, hagué d’intervenir en Tanet:
—Què passa, ara?
—Aquest tanoca, que havia lligat el «Llop» amb una corda —respongué en Juli—. Si l’arriba a veure el seu amo, el carboner, se’l menja!
—Que ho provi! —digué en Cap Pelat, tot traient pit.
—Vinga! —manà en Tanet—. Deixeu-vos de «Llops», ara, i tots a seure.
En Manelitus, en veure el senyor zoòleg, es dirigí tot content a saludar-lo:
—Hola, senyor Baixades.
—Pujades, Manelitus. A veure si t’ho apuntes —digué el zoòleg, somrient. I preguntà al cap de caceres—: Què, esteu ben preparats per a demà?
—En plena forma! —respongué en Manelitus.
Quan tots estigueren asseguts a terra, el senyor Pujades, amb molta parsimònia, posà la gran maleta sobre una de les tauletes dels dibuixants de cartells.
Tothom s’aguantà l’alè.
Per fi, el zoòleg obrí la maleta i en tragué tot de coses estrambòtiques que anà posant sobre una altra tauleta: ampolles grans i petites, amb líquids de colors, cordills de niló, una gran capsa amb xiulets, pastanagues, unes coses que semblaven coladors de cafè, però més grans…
En Manelitus hi hagué de ficar cullerada:
—Aquests coladors de cafè tenen els forats massa grossos…
En Cigró, que estava al seu costat, li digué:
—No siguis totxo, Manelitus. Aquests coladors, com tu dius, són per a caçar…
—Per a caçar què? —preguntà en Manelitus.
—Ja ho veuràs demà! —digué en Cigró, deixant el cap de caceres amb un pam de nas.
Tothom, fent gran xivarri, hi deia la seva, intentant endevinar per a què servia cada objecte.
En Tanet cridà:
—Silenci!
I el senyor Pujades començà a explicar com havien de caçar cada animal de muntanya.
TOTS CAP AL BRULL
Aquell diumenge al matí, el Carrer Llarg del barri feia goig de veure: una renglera d’autocars —nou en total— ocupaven tota la calçada.
Eren les set del matí. Però malgrat ser tan d’hora, tots els nens i nenes del barri ja estaven asseguts als autocars. A cap d’ells no se li havien enganxat els llençols, aquell matí.
Però en Tanet i els seus ajudants no estaven gens tranquils: faltava un quart d’hora per a la sortida i el Senyor Pujades encara no havia arribat.
El senyor Martí, que era el qui manava més de l’excursió, s’apropà a en Tanet i els seus companys:
—Nois —digué—, si aquest senyor no arriba aviat, es quedarà a Barcelona. Hem de sortir puntuals: ho diu el programa de l’excursió.
—I no podem sortir una mica més tard? —preguntà, tot preocupat, en Tanet.
—Sortir més tard, dius? —digué el cap de la caravana—. No pot pas ser! No veus que el programa diu que hem de sortir a un quart de vuit en punt?
—També el programa del Festival deia que començaria a les cinc i d’una mica més ens surt barba… —comentà en Cigró.
—No és el mateix! —digué el senyor Martí, un xic molestat, ja que fou de la comissió del Festival.
Les set i deu i el zoòleg sense venir!
El senyor Martí féu un gran crit:
—Tots amunt!
Els nois, tots tristos, pujaren a l’autocar que portava el número set.
L’autocar de davant de tot arrencà. I de seguida el segon. I després el tercer.
Quan s’engegava l’autocar que portava el número quatre, entrà al carrer un taxi, corrent a excés de velocitat.
Es parà en sec, fent un gran soroll.
Els nens i nenes, abocats a les finestres dels autocars que quedaven, començaren a cridar joiosos.
Un home vestit d’una manera tota estrafolària havia sortit, esverat, del taxi: era el senyor Pujades.
Portava un salacot (un barret d’explorador), camisa de color caqui, un fulard al coll, ganivet al cinturó, pantalons curts —però que li arribaven més avall dels genolls—, mitjons de llana, amb ratlles grogues, vermelles i verdes, i uns grans sabatots.
Desembarcà una motxilla immensa, del taxi.
—Visca! Visca! Ja ha arribat —cridaren els nens i nenes.
El zoòleg, tot despistat, mirava amunt i avall, no sabent a quin autocar havia de pujar.
Però els nens i nenes l’ajudaren.
—Al set! A l’autocar número set! —cridaren.
I en Tanet, des de l’autocar número set el cridà:
—Senyor Pujades, aquí! En aquest autocar!
El senyor Pujades es carregà l’enorme motxilla i, corrents, es dirigí a l’autocar número set.
Mentre pujava, els autocars de darrera començaren a fer sonar la botzina, impacients.
La caravana d’autocars travessà Barcelona.
Els nens i nenes, des de les finestretes, deien adéu a la gent que passava pels carrers.
La caravana enfilà la carretera de Granollers, dirigint-se cap al Brull, on els excursionistes havien de passar el diumenge, i on els nens i les nenes del barri havien de capturar un munt d’animals.
PARADA I FONDA… I REUNIÓ GENERAL
El viatge fou emocionant de debò per als petits caçadors, poc acostumats com estaven als arbres, les muntanyes, els rius… Ells, l’únic paisatge que coneixien era el de la ciutat: cases i més cases…!
A través de les finestretes dels autocars, quina desfilada de paisatges bonics! Sant Llorenç del Munt, els Cingles de Bertí, Montserrat al lluny, i el Montseny, cada vegada més a prop.
Poc abans de les nou arribaven al Brull.
Tots els nens i nenes sabien de memòria quin era el programa: a les 9, esmorzar, fins a les 10. A les 10…, a les 10 en punt començava la gran cacera!
Mentre esmorzaven, tots els petits tenien el pensament en una sola cosa: que arribessin les deu.
I, és clar, com que tot arriba en aquest món, al final, les campanes de l’església del Brull començaren a tocar les deu campanades.
Abans que sonés la que feia deu, tots els nens i nenes ja estaven a l’entorn dels que havien de dirigir les caceres: el senyor Pujades, en Tanet, el Fleming, en Manelitus i la resta de la secció de caceres.
Hi havia, com és natural, molt de xivarri.
Però quan en Tanet s’enfilà dalt d’un petit terraplè, el xivarri anà minvant fins a fer-se un gran silenci.
En Tanet començà:
—Escolteu! Ara de seguida començarà la gran cacera d’animals de muntanya. Cadascun de vosaltres ja sap a quin grup de cacera ha d’anar. Sobretot, heu de creure i fer allò que us digui el vostre cap: heu de fer bondat i no posar-vos a jugar: avui hem vingut a fer feina!
En Tanet parà un moment, per agafar alè.
Les persones grans s’havien apropat al grup de nens. Estaven també un xic nerviosos… i també una mica tristos: a més d’un d’ells li hauria agradat de posar-se a caçar papallones, ocells, conills de bosc…
Però la cacera estava reservada als petits. L’única persona gran que podia intervenir-hi era el senyor Pujades, el zoòleg.
Una vegada recuperat l’alè, en Tanet continuà:
—Bé. Ara caçarem fins a la una, o sigui, durant tres hores. I a la tarda, entre tots, caçarem els animals que no hàgim pogut caçar al matí. Endavant, doncs, i bona feina!
—A caçar! A caçar! —cridaren tots.
No havien passat més de deu minuts, que cada colla s’encaminava ja cap a una direcció diferent, amb tots els estris i gàbies necessàries.
La cacera d’animals de muntanya havia començat.
ELS PETITS CACEN PAPALLONES I LLAGOSTES
En Cap Pelat estava molt enfadat. L’havien fet cap de cacera… Però, per a caçar papallones i llagostes! Ell, que era el terror de les rates del barri!
Tenia al seu càrrec tots els nens i nenes més petits —cap d’ells no arribava als vuit anys—. I, a més, li havien posat una supervisora: la Mariona.
En fer-se els grups, el senyor Pujades digué que les papallones i les llagostes eren molt indicades perquè les cacessin els més menuts… però que aquesta era una caça molt distreta i hi havia el perill que, tot caçant, caçant, els petits es perdessin.
Aquesta va ser la causa del nomenament d’una persona de seny com la Mariona per a vigilar els menuts… i de passada en Cap Pelat.
Els petits caçaires, amb capses de plàstic i aquelles coses que semblaven coladors de cafè i que eren xarxes caçapapallones, tiraren per un corriol tot voltat de mates: el terreny ideal, segons el senyor zoòleg, per a trobar papallones i llagostes.
El noi, però, no es pogué estar de figurar-se que anaven a caçar animals ben grossos: tigres, per exemple. Perquè engegà als del seu grup:
—Escolteu tots bé, si us trobeu en perill davant d’alguna fera feu un crit i vindré, volant, a salvar-vos!
La Mariona, movent el cap, volent dir: «Amb aquest no hi ha res a fer!», recomanà als petits que no s’allunyessin massa.
Aviat tots estaven enfeinats empaitant papallones i llagostes.
De llagostes grises i de papallones blanques, en trobaren un munt.
Però un nen i una nena havien vist una llagosta de color verd, més grossa que les grises i se’ls havia escapat. Calia capturar-ne una d’aquestes.
I de papallones de colors, ni rastre…
Així, uns mirant per terra i els altres mirant enlaire, va passar més d’una hora.
LES PERIPÈCIES I EL TRIOMF D’EN CAP PELAT
Estaven ja força cansats i desanimats, quan una de les nenes féu un crit:
—Una papallona de colors! Oh, que bonica!
Tots van córrer cap on era la nena, dient:
—On és? On és?
En Cap Pelat, que s’havia enfilat dalt d’un turó, va ser l’últim d’arribar-hi.
La nena que havia descobert la papallona de colors li va dir, baixet:
—Mira, Cap Pelat. Allà, sobre aquella branca! L’he descoberta jo!
Era una papallona molt gran, bonica de debò.
En Cap Pelat va dir:
—Aquesta deixeu-la per a mi!
I agafant ben fort la xarxa, apuntà amb el braç, va fer un salt, ensopegà amb una soca d’arbre… i va caure tan llarg com era sobre uns esbarzers… mentre la papallona de colors fugia tranquil·lament.
La feina que hi va haver per a treure en Cap Pelat de dins els esbarzers!
Quan, finalment, el cap del grup va deslliurar-se de les punxes, feia pena de veure, de tan esgarrinxat!
La nena que havia descobert la papallona, mentrestant, l’havia seguit en el seu vol i, ara, d’un tros lluny, cridà, procurant no alçar massa la veu, per por d’espantar-la:
—Ei! És aquí, en aquest arbre!
Tot el grup es traslladà on era la nena.
Quan en Cap Pelat es disposava a fer una nova provatura, la Mariona intervingué:
—No, Cap Pelat, que avui ja t’has fet prou mal.
I amb la seva xarxa, sense pensar-s’ho gens, es dirigí cap a l’arbre on s’havia aturat la papallona de colors.
Apuntà un moment, i… zas!
—Visca! Visca!
Tots els nens i nenes saltaren, contents, en veure la formosa papallona dins la xarxa de la Mariona.
En Cap Pelat, pobret, estava a punt de plorar de vergonya.
La llagosta verda va ser més difícil de caçar.
Va passar molta estona abans no en trobessin una altra.
Però, al final, en una esplanada bastant gran que travessava el corriol, en van descobrir una.
Van rodejar-la perquè no s’escapés i, tots de genolls, es disposaren a caçar-la.
Però, fillets! Aquella llagosta verda saltava com un dimoni!
Durant deu minuts llargs, tots, l’un darrera l’altre, de genolls, donaren cops de xarxa a terra, sense encertar-la.
Ja estaven tots que no podien dir fava, de cansats, quan la llagosta verda, es veu que cansada de fer-los patir, féu un bot formidable… i es ficà tota sola dins la xarxa del més petit de la colla.
Aquesta vegada, els caçadors no tingueren alè per a dir visca!
Quan la Mariona va haver posat la llagosta dins una de les capses, tots s’estiraren a terra, per descansar.
Al cap d’un moment, la Mariona s’alçà, fins a quedar asseguda, i mirà al seu entorn, estranyada:
—I en Cap Pelat? —preguntà—. Nens, heu vist en Cap Pelat?
Ningú no havia vist el cap de la colla.
Es posaren a cridar:
—Cap Pelat! Cap Pelat!
I pararen l’orella.
Però, res.
—Cap Pelat! Cap Pelat!
Tornaren a parar l’orella.
Aquesta vegada sentiren, força lluny, la veu del noi:
—Ja vinc!
Al cap de poc, el noi arribava a l’esplanada.
Quan la Mariona anava a renyar-lo, en Cap Pelat li preguntà:
—Mariona, escolta: podem caçar algun animal, que no siguin papallones o llagostes?
—Jo crec que sí… Per què?
—Espera i veuràs —respongué el noi.
I es dirigí altra vegada al bosc, d’on havia vingut.
Tornà de seguida. A la mà duia una corda on hi havia lligada una cosa que es movia molt.
—Oh! —van fer tots.
El noi, tot orgullós, mostrava el que havia caçat.
En Cap Pelat havia capturat un esquirol… viu!
CAÇAR OCELLS AMB RECLAM
En Tanet i la Tecla eren els caps del grup que havia de caçar ocells.
Per a caçar ocells, el senyor Pujades els havia ensenyat un mètode científic de la caça al reclam.
El procediment, encara que molt científic, era senzill: s’escollia un arbre no gaire alt i s’untaven algunes branques d’una pega que enganxava molt.
Llavors, d’una col·lecció de xiulets que hi havia en un estoig, s’agafava el que xiulava com l’ocell que es volia caçar. Es feia sonar el xiulet fins que l’ocell responia a la crida i es posava sobre l’arbre. L’ocell saltava de branca en branca fins que s’enganxava. Llavors, no calia sinó que un nen s’enfilés dalt de l’arbre, amb una gàbia i fiqués l’ocell dins.
El senyor zoòleg havia dit que per aquells indrets es podien trobar fins a cinquanta-set menes d’ocells diferents, però si en podien caçar una vintena ja seria molt, puix que algunes de les espècies d’ocells eren molt rares de trobar.
Això que per allí hi havia fins a cinquanta-set ocells diferents, ho posaven molt en dubte els ocellaires; feia una hora llarga que caçaven i havien agafat dotze ocells: una merla i onze pardals.
I és que, toquessin el xiulet que toquessin, sempre venien pardals.
En Tanet i la Tecla ja n’estaven fins al capdamunt, de tants pardals.
En Tanet es decidí a anar a veure el director tècnic de caceres.
Quan el trobà li exposà el problema dels pardals:
—Mira, Tanet —li explicà el senyor Pujades—. Per cada cadernera, hi ha cent pardals, i per cada rossinyol, cent caderneres. Heu de tenir paciència! A més, heu d’allunyar-vos una mica dels camins: als ocells més difícils de trobar no els agraden els llocs per on passen els homes.
—Bé, ho intentarem un altre cop… —digué en Tanet, resignat.
I se’n tornà cap on eren els de la seva colla.
Quan hi arribà, els digué:
—Hem de tenir paciència, diu el senyor Pujades. I allunyar-nos dels camins. Apa, ara pujarem per aquella costa i caçarem ocells dalt d’aquell turó.
El lloc on pujaren —amb penes i treballs, ja que era molt amunt— els va donar sort.
Tocant el xiulet per a les caderneres, van caçar una garsa d’un pam i mig d’alta; i fent sonar el de les perdius, una cadernera de moltes coloraines.
Després d’haver-se tret del damunt més de dues dotzenes de pardals, van caçar tres ocells més, desconeguts per a ells, però que, més tard, el senyor zoòleg identificà com una calàndria, un pinsà i un tord.
Deixaren el turó, i s’endinsaren en un bosc.
Hi havia un gran silenci; solament, de tant en tant, se sentien els xiulets dels nois.
Usant el mètode poc científic de fer sonar dos o tres xiulets alhora, caçaren uns quants ocells més… àdhuc una perdiu, tota grassoneta!
Al final del matí, i després de la dificultosa caça d’una oreneta, van tornar al campament amb disset ocells diferents i alguns de repetits. Podien estar ben contents!
CAÇAR CONILLS SENSE ESCOPETA
A l’hora de repartir-se els animals que havien de caçar, en Manelitus, com a cap de la secció de caceres, escollí el més difícil: el conill de bosc.
A l’hora de la veritat, el que va manar va ser el senyor Pujades, ja que aquest va creure, amb molta raó, que, amb tota la bona voluntat cap dels nois no aconseguiria atrapar un conill de bosc.
Entre els caçaconills, hi havia també el Fleming.
Aquest grup aprendria com era de dificultós caçar conills sense escopeta!
Ah! Però si no usaven escopeta, en canvi tenien una arma secreta: el «Menut», un gos gros com un vedell.
El pla, molt científic, com tots els que inventava el senyor Pujades, consistia a fer ensumar al quisso tots els forats on poguessin haver-hi conills. Quan el gos bordés davant d’un forat, seria senyal segur que dins hi havia un conill.
Llavors, davant el cau, es deixaven unes pastanagues, untades amb una substància que feia adormir els conills.
Per fer sortir l’animal del cau, el zoòleg havia dut una ampolleta d’essència de pastanaga. Es posaven unes gotes del líquid a l’entrada del cau, i el conill, en sentir l’olor d’allò que, per a ell, era una llaminadura, sortiria tot confiat…
Com podeu veure, un pla de cacera científic del tot.
Però, la colla caçaconills no sabia que per allí rondava un gos borni, la qual cosa, com tothom sap, és senyal de mala sort.
El primer parany fou un fracàs: així que el «Menut» flairà el primer conill, els nois s’apressaren a deixar les pastanagues davant el cau.
El senyor Pujades llençà unes gotes d’essència de pastanaga a l’entrada del cau, i tots s’allunyaren uns minuts.
Quan tornaren al cau… Oh, quina desgràcia!
Trobaren el «Menut», al costat de les pastanagues, adormit com un soc.
No hi va haver manera de despertar el gos, així és que no els va quedar altre remei que deixar que el quisso dormís la migdiada, i continuar la cacera sense l’arma secreta.
No s’acabà aquí la desgràcia.
Sense el gos, no els quedava altra solució que provar sort a tots els caus que trobessin.
Però, en el primer cau, quan el senyor Pujades anava a vessar les gotes d’essència de pastanaga a l’entrada, a en Manelitus li vingué un esternut:
—Aaaatxís!
I amb l’impuls caigué sobre el zoòleg, tots dos anaren per terra i es trencà l’ampolleta de l’essència de pastanaga en mil bocins.
Tots s’hagueren de tapar el nas amb el mocador, de tan penetrant com era l’olor del líquid.
En aquell moment, se sentiren uns lladrucs: el gos borni, empaitant alguna bestiola, s’allunyava d’aquells entorns. S’havia acabat la mala sort dels caçadors!
Efectivament, en aquell moment, i a causa de la fortor de l’essència de pastanaga, començaren a sortir del cau una corrua d’animals, mig estabornits: grills, escorpins, un llangardaix, una rata de camp molt bufona…
Els caçadors no daven l’abast! Renoi, quina arreplegada!
Però de conill, no en sortí cap.
I ara els caçadors es trobaven sense gos i sense essència de pastanaga!
EL FLEMING, UN NOI DE RECURSOS
El senyor Pujades, quan els animals capturats foren dins les gàbies, digué a la resta de la colla:
—Bé, malgrat la desgràcia, no ens podem queixar. Hem arreplegat una colla d’animals que no són gens fàcils de trobar. Però ens hem quedat sense conill…
—I no hi ha cap altra manera de caçar conills? —preguntà en Manelitus.
—De maneres, n’hi ha moltes, Manelitus —respongué el zoòleg—. Però no tenim els estris necessaris.
En Manelitus no es donà per vençut:
—El Fleming trobarà la manera de caçar un conill, ja ho veurà!
L’al·ludit es defensà:
—Ep, noi! És molt fàcil això de carregar el mort a un altre…
Però en Manelitus tenia una confiança gran en el Fleming:
—Mira —li digué—, et deixarem sol una estona, i ja veuràs com te n’empescaràs una de bona!
—Oh, jo… —dubtà el Fleming.
Intervingué el senyor Pujades:
—Per què no ho intentes, eh, Fleming? Provar-ho no costa gens.
—Bé. Ho intentaré —convingué finalment el director de les gàbies.
I se n’anà un tros lluny, a pensar.
Els altres caçadors restaren una mica tristos: encara que tenien gran confiança en l’inventor de la colla, era un problema tan difícil això de cercar una bona manera de capturar un conill!
Però no havien passat ni cinc minuts que el Fleming ja tornava.
—Què? Què? —preguntaren tots, rodejant el nen.
—No sé si resultarà, però…
—Digues! Digues! —feren tots, convençuts que el que digués el Fleming sí que resultaria.
—Doncs, en primer lloc, ens fa falta un conill de corral…
—El demanarem a la casa del Brull —digué el zoòleg—. I una vegada tinguem el conill de corral, què?
—Llavors, li lligarem al coll una pastanaga i un petit micròfon que tinc a la motxilla. És un micròfon amb auriculars, sap?
—Ja tenim el conill amb la pastanaga i el micròfon al coll. Què més? —preguntà el zoòleg.
—Fem entrar el conill de corral dins un cau. Em poso els auriculars, i escolto si hi ha algun altre conill a dins. Que no en sento cap? Doncs, cerquem un altre cau… I així anem fent, fins que trobem un cau amb conill…
—Bé —digué el zoòleg—. I quan trobem un cau amb un conill de bosc, què?
—Llavors estirem el cordó del micròfon, i fem sortir el conill de corral. I darrera, empaitant la pastanaga, sortirà el conill de bosc: no falla!
El senyor Pujades restà tot parat. Aquests mètodes infantils de caçar animals, el deixaven perplex. Però finalment digué:
—No costa gens provar-ho…
Els senyors de la casa del Brull no tingueren cap inconvenient a deixar un conill del seu corral. El senyor Pujades en trià un que feia cara d’espavilat.
I el Fleming anà a cercar el micròfon al campament.
Quan ho tingueren tot preparat, cercaren un cau.
En van trobar un de seguida.
Llavors, guarniren el conill de corral amb la pastanaga i el micròfon i així, ben carregadet, en Manelitus el deixà a l’entrada del cau, tot dient-li:
—Apa, bonic, bon viatge. I no et perdis…
El conill de corral es mirà el noi amb desconfiança, dubtà una mica i, finalment, fent saltirons, es ficà al cau.
El Fleming es posà els auriculars del micròfon.
Tots els de la colla callaren, aguantant-se la respiració.
Passà una bona estona.
De cop, el Fleming, traient-se els auriculars, digué:
—En aquest cau no hi ha ni una rata!
Feren sortir el conill de corral i es dirigiren, tots, cap a un altre cau. Però el següent tampoc no donà cap resultat.
Ni el que feia tres. Ni el quart cau…
El conill de corral penetrà al cinquè cau…
No feia ni un minut que era dins que el Fleming exclamà:
—Atenció!
Tots s’abocaren sobre el Fleming.
Aquest escoltà amb atenció i, traient-se els auriculars, els passà al zoòleg tot dient:
—Senyor Pujades, què li sembla això?
El zoòleg es posà els auriculars, i de seguida exclamà:
—Un conill de bosc! Se sent el xisclet característic del conill de bosc!
Tots es disposaren a fer una bona rebuda a l’animaló.
Entre dos nois, aguantaren un sac, davant la porta del cau. I en Manelitus començà a estirar el cordó del micròfon, per fer sortir el conill de corral de dins el cau.
Però aquest, al principi, es resistia a sortir.
—Aquest beneit es veu que s’hi troba com a casa seva, dins el cau.
Però en aquell moment el Fleming, que havia agafat novament els auriculars, cridà:
—Compte! Se senten corredisses.
En Manelitus no havia tingut temps encara de tornar a estirar el cordó, quan sortí de dins el cau una forma blanca: el conill de corral!, que es ficà de cop dins el sac.
I darrera, sortí una forma grisa, que, zas!, es ficà també al sac, darrera de la pastanaga.
El conill de bosc havia caigut al parany!
El senyor Pujades no s’ho acabava de creure…
Quan tornaven al campament, més contents que uns gínjols, sentiren uns lladrucs molt forts: era el «Menut», que venia corrents pel camí.
Quan fou al costat dels caçadors, el dormilega saltà de content, tot traient la llengua i movent la cua.
En Manelitus li digué:
—Què, ja has fet nona? Com hi ha Déu, que hem quedat ben servits amb tu!…
Però el «Menut» es pensà que li deia una manyagueria, perquè fent un bot li posà les potes sobre el pit i li llepà la cara.
—Ep, tu, que avui ja m’he rentat! —protestà en Manelitus, mentre els altres esclataven en grans rialles…
UN PRESENT DE LES PERSONES GRANS
Els diferents grups de cacera arribaren al campament, tots cansats, però contents de la feina feta: tots els animals que havien de caçar eren ja dins les gàbies. I àdhuc alguns amb què no comptaven… El matí havia estat ben profitós.
Quan els menuts deixaren les gàbies i els estris en el seu lloc, s’adonaren d’una cosa: que tenien una gana que els alçava!
Llavors es dirigiren cap a les famílies respectives, tot reclamant el dinar.
Però el dinar encara no estava a punt, malgrat que, a terra, ja hi havia preparat el parament.
Semblava que els grans esperessin quelcom…
Els petits, en l’excitació de l’arribada, no s’adonaren que, en un racó del campament, hi havia una mena de reunió de senyors.
De seguida, aquest grup es dirigí vers on era en Tanet.
Quan arribaren davant el president del Zoo, un d’ells, precisament el pare d’en Ritus, li parlà:
—Tanet. Aquest matí, mentre vosaltres caçàveu, els grans ens hem reunit i hem decidit de fer-vos un present per al Zoo.
En Tanet es mirà el grup de senyors, sense entendre-ho gaire.
—Un present? —preguntà.
—Sí. Un animal que us farà molt de servei… Si reuneixes tots els petits, us en farem lliurament…
—Sí, sí! —s’apressà a dir en Tanet.
I se n’anà a trobar en Juli.
Aviat sonà la trompeta del secretari, i, al cap de pocs minuts, tota la gent de l’excursió estava reunida al bell mig del campament.
El pare d’en Ritus tossí una mica i engegà:
—Escolteu bé tots, nens i nenes. Tots nosaltres, les persones grans, estem molt orgullosos de tenir al barri uns nens i nenes tan ferms. Aquesta fe que poseu a treballar per una cosa tan bonica com és ajudar un amic malalt, val totes les pessetes d’aquest món. Nosaltres, les persones grans, també volem posar el nostre gra de sorra en aquesta gran obra del Zoo d’en Pitus. Un gra de sorra bastant gros, ja ho veureu!
La gent gran rigué, mentre els petits es miraven els uns als altres, arronsant les espatlles.
El pare d’en Ritus acabà, dient:
—En fi, dit en poques paraules, us volem regalar un animal: aquell d’allà!
I assenyalà amb el braç estès, cap endavant.
Tothom es girà, i els nens i nenes feren un gran:
—Oh!
Per l’altra banda del campament, venia trotant un ruquet, conduït per dos nois grans.
Els petits, en veure el ruquet, demaneu quina una en van armar!
Al cap d’un moment, l’animaló estava voltat de quitxalla, que cridava, saltava i aplaudia.
De seguida els petits es posaren a cridar:
—L’hem de batejar! L’hem de batejar!
I començaren a ploure noms:
—«Bonic»! «Sputnik»! «Valent»! «Tossut»! «Platero»! «Orelles»! «Rovelló»!…
—Calma! Calma! —intervingué en Tanet—. A veure si calleu!
Quan es féu el silenci, el president continuà:
—Jo crec que el millor seria que fos en Pitus qui li donés nom. Us sembla bé?
—Sí, sí! —cridaren tots.
—Doncs bé. Demà li demanarem el seu parer.
No cal dir que els petits oblidaren la gana que tenien. Els seus familiars hagueren de fer grans esforços per aconseguir que s’asseguessin a dinar a l’entorn de les tovalles esteses a terra.
Aquell dia, el ruc, que era una mica magre, tragué el ventre de pena, car els petits tot era fer viatges vers on hi havia l’animalet fermat, per portar-li menjar.
El dinar transcorregué entre l’alegria de grans i petits.
Havent dinat, la trompeta d’en Juli sonà altra vegada.
En aquesta ocasió fou en Tanet qui parlà:
—Escolteu! Aquest matí hem caçat tots els animals que teníem a la llista, i alguns altres que no hi eren per torna. Ja que tenim tota la feina feta aquesta tarda ens queda lliure per a jugar.
—Visca! Visca! —exclamaren tots.
Aviat s’organitzaren tota mena de jocs… encara que el que tingué més èxit fou el de muntar damunt el ruc.
Hi havia un grup, però, que no estava gens d’acord en això de jugar: els de la secció de caceres. Ells havien vingut a caçar!
A més, tenien ganes de caçar junts.
Anaren a parlar amb en Tanet.
En Manelitus, com a cap de colla, fou qui parlà al president:
—Escolta, Tanet. Això de jugar no s’ha fet per a nosaltres: el que nosaltres volem és continuar caçant. Per alguna cosa som de la secció de caceres!
En Tanet no hi tingué res a dir:
—Si voleu caçar… doncs caceu… Per vosaltres fareu. Ara, abans de les sis, tots aquí, entesos? Que no us hàgim d’esperar!
—No, no! —asseguraren tots.
Quan els de la secció de caceres es disposaven a deixar el campament, un nen petit els preguntà:
—On aneu?
—A caçar lleons! —respongué en Cap Pelat.
—Jo vull venir!
—No, que mosseguen!
I el nen petit els deixà, cridant per tot el campament:
—Els de la secció de caceres se’n van a caçar lleons!
UN ENCONTRE PROVIDENCIAL
La secció de caceres es reuní per decidir què havien de fer.
Com sempre, volgueren parlar tots alhora, i en Manelitus hagué de posar pau més de quatre vegades.
Un volia fer una expedició a un pic molt alt que es veia d’allà estant, per caçar una àguila. Però el pic era molt lluny i ells només tenien tres hores de temps.
Un altre volia caçar porcs senglars… I un altre volia passar-se tota la tarda pujant dalt dels arbres…, cosa que en Tanet havia prohibit.
Mentre discutien que si naps, que si cols, un nen vestit com els de pagès s’apropà al grup: era en Peret, que vivia en un mas de prop del Brull.
En Peret, mentre escoltava el que deien els caçadors, reia com un beneit. Fins que en Manelitus, una mica ofès, li preguntà:
—Es pot saber què és el que et fa tanta gràcia?
—Ai ves! Com que no n’hi ha per ací, d’aquests animals de què parleu!…
—I com ho saps, tu? —tornà a preguntar en Manelitus, picat.
—Diu que com ho sé!
I en Peret esclatà en grans rialles.
—És clar, Manelitus —digué al cap, un de la colla—, com que aquest nen deu viure per aquí a prop…
En Manelitus tingué una bona pensada.
—Escolta tu. Com et dius?
—Em dic Pere, jo!
—I vius per aquí a prop?
—Visc allà dalt, al Mas Feréstec!
—Tu deus conèixer tots aquests verals, oi? —continuà preguntant en Manelitus.
—Ui, si els conec!
El rostre del cap de caceres s’il·luminà.
—Escolta, Peret: coneixes algun lloc on hi hagi animals feréstecs?
—Ui, si en sé! —féu el pageset—. A la cova del Papu Fred n’hi ha moltes, de bèsties: rat-penats, guilles, serps… i fins una vegada hi van matar un ós, a la cova del Papu Fred! Ai do, la cova del Papu Fred!
A tots els de la colla els brillaren els ulls.
—Escolta, Peret —digué en Manelitus, tot emocionat—. Ens hi podries guiar, a aquesta cova?
—Ui, si podria! Però és molt fosca! No ens hi voríem pas!
—Ja portarem llanternes, no pateixis —explicà en Manelitus.
I manà als de la seva colla:
—Aneu a cercar les lots!
EXPEDICIÓ A LA COVA DEL PAPU FRED
Al cap de cinc minuts els caçadors, guiats per en Peret, marxaven cap a la cova del Papu Fred.
Van haver de caminar ben bé tres quarts d’hora, de camí molt dur i sempre de pujada, per poder arribar a la cova.
S’aturaren una estona, per descansar, abans d’entrar a la cova, a la recerca d’animals feréstecs.
Quan tots estigueren asseguts a terra, un dels nois preguntà al pageset:
—I per què li diuen la cova del Papu Fred?
En Peret explicà a la colla:
—Ui, el Papu Fred! El Papu Fred és un papu que viu allà dins. Però solament fa por a les criatures. Quan una criatura no fa bondat, llavonses ve el Papu Fred i l’agafa per les cames. I diuen que té les mans fredes com el glaç, Però amb nosaltres no hi ha por: som molt grans, ja, nosaltres!
—Vols dir? —preguntà en Cap Pelat, mentre tots els cabells de la seva abundosa cabellera se li posaven de punta.
—Cap Pelat, no em diràs que, tan gran, tens por d’un papu, oi? —digué en Manelitus amb to burleta.
—Qui, jo? —es féu el valent, en Cap Pelat—. Però crec que seria millor anar a caçar àguiles.
En Manelitus, sense fer-li cas, indicà a en Peret que ja podien entrar.
L’entrada de la cova era més aviat estreta, i a dins era més fosc que la gola d’un llop.
L’un darrera l’altre entraren tots a la cova del Papu Fred.
En Manelitus portava una lot. Darrera de tots anava en Ritus, el més petit de la colla, amb una altra lot.
Al principi, enlluernats, no veieren res. A poc a poc, però, els ulls se’ls anaren acostumant a la foscor, i veieren un corredor molt llarg.
Les parets, totes xopes d’aigua, eren d’argila.
Caminaren un tros pel corredor, fins que arribaren a una mena de cambra, força ampla, d’on sortien tot de corredors laterals.
En Peret els avisà:
—Alerta a perdre-us! Anem tots junts, que més d’un hi ha fet una estada d’allò més llarga, aquí dins! —I rigué tot divertit.
Es ficaren per un dels corredors, que era tan baix de sostre, que havien de caminar ajupits.
No havien fet deu passes, que en Peret s’arrambà cap a la paret, tot avisant els que venien darrera:
—Compte amb el rec!
Però els de la secció de caceres eren de ciutat i no sabien que un rec era un riu petitet, i tots, l’un darrera l’altre, es posaren, com se sol dir, de peus a la galleda.
Compteu, quina mà de crits, els caçadors!
—Ep, tu, tanoca! Podies avisar! —cridà en Manelitus, tot enfadat.
Però, en Peret, vinga riure!
Seguint el corredor arribaren a una cambra més petita.
El pageset, llavors, exclamà:
—Ai, com fruirem ara!
I agafant una branca que hi havia per allà terra, digué als del grup:
—Ara entrarem a la cambra més gran de totes. Ai do, com fruirem ara!
I s’encaminà cap a un corredor de la dreta.
Els altres, no gaire convençuts de divertir-se gaire, el seguiren.
I van arribar a una cambra immensa, al mig de la qual hi havia un petit llac. Era impressionant de veritat.
MÉS EMOCIONS… I PER FI CACERA!
Quan els caçadors estaven més distrets, contemplant amb la boca oberta les magnífiques estalactites i estalagmites de la gran cambra, en Peret féu un gran crit i començà a donar cops contra la paret, amb la branca.
Llavors s’esdevingué una cosa terrible! Se sentí un batibull de crits i de soroll d’ales que convertí la cambra en una olla de grills.
Els nens, esgarrifats, es llançaren a terra. Per damunt dels seus caps passaven i tornaven a passar uns ocellots tots estranys.
En Peret, botant i donant cops de branca a l’aire, s’ho passava molt i molt bé.
Val a dir que els caçadors s’havien esverat per poca cosa: els ocellots no eren res més que rat-penats petitets.
Al cap d’una estona, els animals voladors fugien com esperitats per un dels corredors i el silenci tornà a la gran cambra.
Mentre els nens de ciutat s’alçaven de terra, tots plens de fang, en Peret se’ls acostà i digué, tot content i satisfet:
Com ens hem divertit amb els rat-penats, oi?
No cal dir que els de la colla se’l volien menjar.
—Escolta, tu, sòmines. Si ens tornes a donar una sorpresa com aquesta, t’estomaquem de valent! —l’esbroncà en Manelitus, indignat.
Quan tots estigueren calmats, el cap de caceres preguntà al guia:
—I de totes les feres que deies que trobaríem, què? On són les serps, les guilles i els óssos? Solament hem trobat aquests fastigosos rat-penats!
—En aquest temps a la cova solament hi ha rat-penats!…
—Ho hauries pogut dir abans! —s’exclamà un del grup, amargament.
—Almenys haguéssim trobat el Papu Fred! —digué, tot convençut, el petit de la colla, en Ritus.
—Què dius, tu, ara? —exclamà en Cap Pelat, esparverat.
En Manelitus, una mica tip de tants ensurts, donà l’ordre de tornada.
Quan feia més d’un quart que caminaven, en Manelitus protestà una mica. Preguntà a en Peret:
—Tu, noi. Vols dir que no fa massa estona que caminem? I per aquest camí no hi hem passat abans…
En Peret, com sempre, es posà a riure.
—Ai, ves! No és pas gaire bonic passar sempre pel mateix lloc!…
Un crit esfereïdor salvà en Peret de la ira d’en Manelitus.
Tots es giraren.
En Ritus cridava, esverat:
—Una fera! Una fera molt grossa!
Als del grup se’ls gelà la sang: en el fons del passadís, uns ulls fosforescents brillaven, amenaçadors, en la foscor.
Es féu un gran silenci.
Silenci que trencà el riure esquerdat d’en Peret.
—Ai quin riure!
I, sense cap mena de por, el pageset es dirigí cap als ulls que brillaven.
Al cap d’un moment, cridà:
—Ai, que ja el tinc!
Llavors, en Manelitus, que havia restat sense esma, es decidí a enfocar la seva lot cap on era en Peret.
Aquest venia ja vers ells, tot rient. En una mà portava la fera que havia fet tanta por als nens de ciutat.
Era un ocellot. Això es veia a primera vista.
En Peret estengué el braç cap als caçadors, per mostrar-los la peça caçada. Els nens es feren una mica enrere.
De sobte, en Ritus, tot tranquil, s’atansà a en Peret, dient:
—Però, si és un mussol!
Efectivament. En Peret havia capturat un mussol que, amb els seus grans ulls desconfiats, guaitava un a un els nens, tombant el cap, de tant en tant.
Els nens deixaren anar un respir.
Ficaren el mussol dins una de les gàbies, que taparen amb un drap, perquè als mussols els fa mal la llum del dia.
Després, en Manelitus ordenà al guia:
—Tu, noi. S’han acabat les bromes! Ara, ens portes de dret cap al campament, entesos?
Quan foren prop del Brull, sentiren unes veus que cridaven:
—Manelitus! Tecla! Cap Pelat!
No cal dir que en Tanet —i també el senyor Martí, el cap de la caravana— renyaren de valent als ardits caçadors: ja feia mitja hora que els autocars havien d’haver sortit.
En el moment de pujar a l’autocar, en Manelitus tustà l’espatlla d’en Peret, tot dient-li:
—Un dia tornarem al Brull, Peret, I llavors anirem a caçar altra vegada junts. Però… —i el noi somrigué— si ens fas una altra jugada com les que ens has fet avui, et farem un nyanyo!
En Peret rigué com un beneit.
I mentre els autocars s’allunyaven digué:
—Ai carat de xicots!
Al capvespre, els autocars arribaren a Barcelona.
S’havia acabat la gran excursió.