DE COM ELS SECRETS DE LA COMUNICACIÓ SÓN ELS SECRETS DE LA FELICITAT

De les actituds, n’hem parlat també. Comunica bé aquella persona que és capaç de generar actituds positives en les altres, la persona empàtica. I aquesta empatia és un art no verbal que ens permet de moure’ns bé per aquests meravellosos escenaris d’espai-temps que hi ha en el llindar de la consciència. La persona empàtica, per damunt de tot, sap escoltar bé i escolta amb tot el cos. M’agrada i em fa feliç ara de veure com de bé m’escolteu amb els ulls i com de bé esteu aplicant —per sota del llindar de la consciència— els vostres programes més sofisticats de manifestació de les actituds positives.

M’agradaria de deixar-vos els meus ulls perquè us veiéssiu ara mateix i comprendre tots plegats que estem vivint moments molt especials pel camí del nostre viatge xerrada, de la qual ja som a les acaballes. L’actitud és un estat global molt relacionat amb l’emoció i la motivació, i marca la nostra posició davant dels altres d’allò que ens diuen o d’allò que fan. Penseu que la famosa escola empresarial de Harvard té entre els seus lemes una afirmació com «val més una bona actitud que una bona aptitud», i no cal dir que la millor manera de mostrar una bona actitud és pels camins de la no verbalitat, tal com vosaltres feu ara mateix.

Hem vist com la comunicació no verbal i la verbal mantenen una mena de distribució de papers en el sentit que quan hem de donar informació sobre la realitat exterior, sobre el que passa fora, sobre fets més o menys objectius capaços de ser descrits, fem anar el llenguatge verbal, mentre que per presentar la nostra identitat personal, estat d’ànim, emocions, motivació o sobre l’estat de la nostra relació, mitjançant l’actitud, fem anar molt més sovint els signes no verbals, ja que són més globals, més subtils, més fàcils de presentar amb un flaix i, també, menys compromesos. Ara bé, en una bona part de la nostra activitat hi sovinteja del tot la coparticipació d’aquestes dues grans formes de comunicació. De vegades els signes no verbals acompanyen els verbals i de vegades passa ben bé a l’inrevés. Hi ha cops en què els signes no verbals arriben a substituir els verbals i d’altres que fan el paper de remarca-dors dels punts de força del discurs verbal. Tanmateix, deixeu-me dir que hi ha uns casos essencials en els quals el discurs verbal i el no verbal ben bé es contradiuen. Som en un dels punts estrella de la comunicació: la mentida, l’engany i el dissimulat. Aquest tema interessa des de la dona gelosa al marit ple d’interrogants de l’agent de duanes al detectiu empresarial de l’espia al confessor i del metge al pacient. La nostra pregunta és sempre: «¿Me’n puc refiar?», «¿i això per què?». La resposta és ben fàcil: a la boca li podem fer dir el que volem i resulta ben senzill de fer passar gat per llebre i no dir la veritat.

De vegades «fins i tot» pot resultar adequat de dosificar la informació o qui sap si no convindria d’amagar-ne una part. És un problema a discutir el de com donar les males notícies. Ara bé, allò que sí podem dir és que en aquests casos l’expressió verbal que conté la informació dispara un estat emotiu que sí pot deixar les seves traces. Ja ho sabeu, allò que podem detectar no són pas mentides, sinó estats emotius correlacionats amb el discurs verbal. Segons què diem podem sentir por, vergonya, culpa, ràbia o menyspreu, i és aquesta emoció la causant de l’expressió no verbal que aparenta de contradir el discurs. De totes maneres, estareu d’acord amb mi que quan diem una cosa i algú sospita que l’enganyem, en el cas que diem la veritat, davant d’una actitud d’incredulitat del nostre interlocutor, se’ns fa difícil de no veure’ns envaïts per una emoció de frustració, desencís o desconfiança que també deixa les seves traces en el nostre comportament no verbal i pot disparar uns signes que farien pensar que, de fet, estem enganyant. Tot amb tot, ¿quins serien els signes de l’engany? Se’ns fa difícil d’e-numerar-los, però apunteu-ne alguns: quan mentim tendim a pujar el to de la veu, hi ha qui diu que més o menys d’una octava. Modifiquem una mica els ritmes respiratoris i de circulació de la sang, cosa que ens pot fer canviar una mica el color de la cara. Hi ha canvis en els ritmes de mirada als ulls, hi ha menys gestos il·lustradors… Ara bé, penseu que l’absència de cap signe no verbal indici de l’engany, mai no ens podrà assegurar una veritat i, d’altra banda, la presència de signes de contradicció —d’emocions— no són pas indicis de seguretat de la mentida. Justament per això sovintegen tant, ja no només les mentides sinó les mitges veritats en el món de la publicitat, la propaganda política o de les interaccions socials.

Estaríem hores i hores reflexionant sobre altres funcions de la comunicació no verbal en relació a com regula les nostres interaccions comunicatives i de com l’èxit en la circulació de la informació entre dues o més persones depèn més que res d’aquests aparentment insignificants signes no verbals. La regulació dels torns de paraula en una conversa és del tot fascinant com ho és la subtilitat de la negociació ja sigui dels torns, del canvi de tema o de la introducció d’una informació que a nosaltres ens interessa. De fet, estarem tots i totes d’acord que el negoci de les interaccions comunicatives és el més fascinant de tots. I podríem repassar aquells signes que usem una mica com a apaivagadors de la nostra ansietat i els descobrirem en els altres a fi i efecte d’ajudar-los a guanyar tranquil·litat i serenor. Ben segur que vosaltres, en la vostra pràctica diària de les cures pal·liatives, haureu esdevingut mestres en l’art de detectar l’ansietat. Invertir en aquest art és una de les millors inversions que podem fer.

Per acabar de tancar aquest comentari, deixeu-me enumerar uns quants temes que jo anomenaria temes estrella dels darrers anys de la comunicació no verbal: el primer podria ser el de la comunicació intercultural. Vivim, i cada vegada més, en un univers multicultural, i aquesta multiculturalitat afecta l’escola, la família, l’administració, els hospitals…; vosaltres, des de les cures pal·liatives ja haureu notat l’emergència de la interculturalitat. I cal parar atenció a les cultures del cos, a les diferents polítiques corporals i no verbals en general. Un altre tema apassionant és el de la relació entre el que és innat i allò que és après. Una bona part del comportament no verbal és innat. De fet, aquí som al bell mig d’una meravellosa frontera entre naturalesa i cultura. No cal pas ni dir que el tema de la mentida és un tema estrella, un dels aspectes més apassionants de la comunicació. Recordeu-ho sempre: «¿Me’n puc fiar, d’aquest?». De la persona o del mitjà. Molta gent al món, ara mateix, fa la seva feina de falsejar la informació. Ho sabem bé perquè tots ho hem fet una mica. Per alguns és una pràctica sistemàtica. Les mitges veritats dominen les relacions interpersonals, socials i polítiques. Ja ho veieu, un tema estrella.

També ho és avui el tema de l’atractiu físic amb totes les conseqüències per a la gent jove, la gran i la més gran i per a la gent malalta.

Ho deixo ja, no vull pas, ara, parlar del rosari dels temes interessants relacionats amb el comportament no verbal i no sé si dir que em quedo amb unes gotetes de recança per no haver fet més referència a les cures pal·liatives si bé penso que això ja ho haureu fet vosaltres. Us he parlat del clima de les relacions i, és clar, vosaltres de seguida ho contextualitzareu i ho enriquireu en entrar-ho al món dels pacients i dels familiars. I haureu llegit ben bé allò de la mentida i dels silencis i dels gestos i de les presses i del to de veu i de les mirades governades per les regles de l’afecte, la sensibilitat i la subtilitat, i dels tactes i dels contactes, del ritual de les carícies i dels poemaris dels massatges suaus. Haureu repassat la vostra competència comunicativa en l’espai de les vostres interaccions amb els pacients i els seus familiars. I en la competència i el saber comunicatiu dels pacients i en les seves estratègies per mostrar-nos el seu saber i en com negocien allò que volen saber. Nosaltres hem de saber llegir les notes d’ansietat relacionades amb informació que volen esbrinar i així oferirem delicadesa i suport i ens asseurem al costat, mirarem als ulls, agafarem amb calidesa la mà, tocarem la galta o fregarem una mica el cap, i tot sense pressa, somriurem i oferirem totes les flors de l’afecte dibuixades a la nostra cara, el nostre gest i el nostre cos. Respectarem el seu espai i el seu temps.

Un punt molt especial per a l’actitud, la d’escolta i atenció segons els ritmes, formes i espais adequats a l’estat d’ànim del pacient. Competència, negociació subtil, compromís de suport dibuixat amb tots els colors de les emocions positives però amb la consciència sencera d’assumir el que cal assumir. A partir d’aquí és la vostra feina i vosaltres ho sabeu millor que jo. I, per a tothom, les cures pal·liatives no han de deixar de ser una meravellosa metàfora plena de vida.

Només m’he permès d’acompanyar-vos una estona per reflexionar sobre coses òbvies, sobre el saber de tots i de totes i ens hem fixat en aquests indicadors tan especials que són els signes no verbals. Els trobem a tot arreu: dormen al mig de la parella, seuen a la taula de casa o a la cadira del despatx o al costat del llit del pacient i són bons indicadors de l’estat de la relació, tant per encetar-la com per mantenir-la, i de ben segur que alguna cosa hauran tingut a veure amb el trencament, i aquests indicadors són no verbals i us haureu adonat de com són una eina estratègica de primer ordre. Per tancar definitivament aquesta sessió, deixeu que us posi un petit deure només per afegir un sentit més de transcendència al marc tan especial de la nostra trobada: durant un any porteu una mena de dietari no verbal i, de tant en tant, feu-hi alguna anotació, petits encàrrecs, desitjós, detalls, intervencions, regals no verbals que intercanvieu, festa major de les emocions, petits i grans rituals que organitzen la vostra quotidianitat i, si podeu, recomaneu-hi músiques que anirien bé per llegir d’aquí uns anys allò que tant us agradarà de llegir. Serà com una joia i, si més no, us servirà per desautomatitzar les vostres pròpies activitats.

Gràcies per aquest espai de felicitat que m’heu permès de viure, gràcies per tot allò que m’heu dit amb els ulls, amb la cara i amb el cos i amb les paraules. Gràcies pel vostre afecte i per la vostra sensibilitat, per saber participar i per saber escoltar i per desplegar una gamma tan extensa dels sabers més subtils que jo he sabut llegir aquí aquesta tarda. Un petó i una abraçada per a cadascun i cadascuna de vosaltres.