La no-violència, el camí que hem d’aprendre a seguir

Estic convençut que el futur pertany a la no-violència, a la conciliació de les cultures diferents. És per aquesta via que la humanitat haurà d’accedir a la seva pròxima etapa. I aquí, estic d’acord amb Sartre, no podem excusar els terroristes que tiren bombes, però els podem comprendre. Sartre escriu el 1947: «Reconec que la violència, en qualsevol de les formes en què es manifesti, és un fracàs. Però és un fracàs inevitable perquè estem en un univers de violència. I si és cert que recórrer a la violència contra la violència pot fer que es perpetuï, també és cert que és l’única manera de fer que s’aturi».^[4] Jo hi afegiria que la no-violència és un mitjà més segur per fer que s’aturi. No podem donar suport als terroristes com Sartre va fer en nom d’aquest principi durant la guerra d’Algèria, o arran de l’atemptat dels Jocs Olímpics de Munic, el 1972, comès contra atletes israelians. No és eficaç i el mateix Sartre acabà preguntant-se, al final de la seva vida, sobre el sentit del terrorisme i al final va dubtar de la seva raó de ser. Dir «la violència no és eficaç» és molt més important que saber si cal condemnar o no els qui s’hi lliuren. El terrorisme no és eficaç. En la noció d’eficàcia cal que hi hagi una esperança no violenta. Si existeix una esperança violenta, és en la poesia de Guillaume Apollinaire, «Que violenta és l’esperança», no en política. Sartre, al març del 1980, tres setmanes abans de morir, declarava: «Cal intentar explicar per què el món d’avui, que és horrible, només és un moment en el llarg desenvolupament històric, que l’esperança sempre ha estat una de les forces dominants de les revolucions i de les insurreccions, i com encara sento l’esperança com la meva concepció del futur».^[5]

Cal entendre que la violència gira l’esquena a l’esperança. Cal que preferim l’esperança, l’esperança de la no-violència. És el camí que hem d’aprendre a seguir. Tant per la banda dels opressors com dels oprimits, cal arribar a una negociació per fer desaparèixer l’opressió; i això permetrà deixar de tenir violència terrorista. És per això que no hem de deixar acumular gaire odi.

El missatge de Mandela o de Martin Luther King troba tota la seva pertinència en un món que ha superat la confrontació de les ideologies i el totalitarisme conqueridor. És un missatge d’esperança en la capacitat de les societats modernes per superar els conflictes a través d’una comprensió mútua i una paciència vigilant. Per arribar-hi, cal basar-se en els drets, i la seva violació, sigui quin en sigui l’autor, ens ha d’indignar. No podem transigir en el tema dels drets.