La meva indignació a propósit de Palestina

Avui dia la meva indignació principal se centra en Palestina, la Franja de Gaza, Cisjordània. La font de la meva indignació és la crida llançada per uns israelians valents a la diàspora: vosaltres, els grans, veniu a veure on han dut el nostre país els nostres dirigents, oblidant els valors humans fonamentals del judaisme. Hi vaig anar el 2002, i després cinc vegades més fins al 2009. És imprescindible llegir l’informe de Richard Goldstone del setembre del 2009 sobre Gaza, en el qual aquest jutge sud-africà, jueu, que es considera fins i tot sionista, acusa l’exèrcit israelià d’haver comès «actes assimilables a crims de guerra i potser, en algunes circumstàncies, a crims contra la humanitat» durant la seva operació «Plom Fos», que va durar tres setmanes. El 2009, amb la meva dona, vam tornar a Gaza —on vam poder entrar gràcies als nostres passaports diplomàtics—, a fi d’estudiar in situ el que deia l’informe. Les persones que ens acompanyaven no van ser autoritzades a entrar a la Franja de Gaza. Ni tampoc a Cisjordània. També vam visitar els camps de refugiats palestins establerts des del 1948 per l’Agència de les Nacions Unides, la UNRWA, on més de tres milions de palestins expulsats de les seves terres per Israel esperen un retorn cada vegada més problemàtic. Pel que fa a Gaza, és una presó a l’aire lliure per a un milió i mig de palestins. Una presó on s’organitzen per sobreviure. Més encara que les destruccions materials com la de l’hospital de la Mitja Lluna Roja per l’operació «Plom Fos», és el comportament de la gent de Gaza, el seu patriotisme, el seu amor pel mar i les platges, la seva preocupació constant pel benestar dels seus fills, innombrables i riallers, el que queda en la nostra memòria. Ens vam quedar impressionats per la seva enginyosa manera de plantar cara a totes les penúries que han de passar. Els vam veure fer maons a falta de ciment per reconstruir els milers de cases destruïdes pels carros de combat. Ens van confirmar que durant l’operació «Plom Fos» duta a terme per l’exèrcit israelià, hi havia hagut mil quatre-cents morts —dones, nens, vells— al bàndol palestí, davant de només cinquanta ferits en el bàndol israelià. Comparteixo les conclusions del jutge sud-africà. Que els jueus puguin perpetuar crims de guerra és insuportable. Per desgràcia, la història dóna ben pocs exemples de pobles que extreuen lliçons de la seva pròpia història.

Ja ho sé, Hamas, que va guanyar les últimes eleccions legislatives, no ha pogut evitar que es llancessin coets contra els pobles israelians en resposta a la situació d’aïllament i de bloqueig en què es troben els habitants de Gaza. Evidentment, crec que el terrorisme és inacceptable, però cal reconèixer que quan un poble està ocupat amb uns mitjans militars infinitament superiors, la reacció popular no pot ser només no violenta.

A Hamas li serveix de res enviar coets a la ciutat de Sederot? La resposta és que no. No serveix a la seva causa, però aquest gest es pot explicar per l’exasperació dels habitants de Gaza. En la noció d’exasperació, cal incloure la violència com una conclusió lamentable de situacions inacceptables per als qui les pateixen. Per tant, es pot dir que el terrorisme és una forma d’exasperació. I que aquesta exasperació és un terme negatiu. No ens hauríem d’exasperar, hauríem de tenir esperança. L’exasperació és una negació de l’esperança. És comprensible, diria gairebé que és natural, però no pas per això és acceptable. Perquè no permet obtenir els resultats que eventualment pot produir l’esperança.