L’endemà d’aquella nit agitada…

L’endemà d’aquella nit agitada, tal com feia més o menys una vegada al mes des que estava casat, en Vicente anava a dinar amb la dona i els fills a cals pares de la Rosita. «La Fábrica», que era com en deien de la casa on vivien, contigua al taller on es fabricaven els mobles, era una d’aquelles construccions grosses d’una sola planta i amb pati típiques de Buenos Aires; i aquell àpat mensual, aquell petit festí familiar, era un esdeveniment que la Martha i l’Ercilia ja començaven a esperar i a reclamar amb ànsia. Pares, fills, nets… sovint hi havia almenys una vintena de comensals. En Vicente no havia apreciat mai gaire aquells àpats familiars, però sempre hi havia participat de bon grat. Encara que la trobés (tal com havia dit una vegada a la Rosita per fer-la riure) «una mica aixafaterrossos», la seva família política li agradava. I ara que els fills creixien, ara que les nenes esperaven amb tant de delit el moment de tornar a veure la caterva de cosins, l’esdeveniment tenia, fins i tot als seus ulls, alguna cosa d’inevitablement alegre.

Abans d’entaular-se, aquell divendres, com cada vegada que venien a dinar des de feia tres anys, el pare de la Rosita, Pini Szapire, que els cosins anomenaven ja amb el nom redundant d’«abuelo Zeide», va demanar a en Vicente notícies de la botiga. Continuava preocupat per la sort del gendre, volia assegurar-se que treballava bé, que la botiga que ell li havia confiat prosperava —però també li agradava, senzillament, parlar de «mobles».

—I doncs, què me’n dius, dels nous bufets de quebratxo? Has vist quins acabats?

En Vicente va fer un esforç immens i va aconseguir contestar-li lacònicament, donant-li notícies breus i bones: com totes les botigues de Buenos Aires en aquells anys, la seva botiga de mobles, tot i que ell se’n cuidava cada cop menys, anava prou bé.

Un cop a taula, quan ja servien el tradicional pollastre amb llimona acompanyat de patates al caliu i els nens corrien a devorar els plats, en Vicente va recuperar el seu dolor —i el seu silenci. «Tenim gana. És una sensació terrible. No m’ho hauria pensat mai, que arribaríem a passar tanta gana». En Vicente va mirar la canalla, el menjar, i va recordar les paraules de l’última carta de la mare, d’aquella carta de la qual no havia parlat a ningú. ¿Encara tenia gana? ¿Tenia gana i set just en aquell moment en què ell, la dona i els fills es regalaven en família a Buenos Aires? Per què? Per què li feien patir això? Per què no era allà amb ells, al voltant d’aquella taula, gaudint dels nets, com els pares de la dona? En Vicente mirava el pollastre, els nens, els adults, i es torturava fent-se aquestes preguntes. I no només no hi trobava resposta: ni tan sols intentava trobar-n’hi. De què serviria buscar una resposta? Les preguntes més senzilles, aquelles les respostes de les quals semblen evidents, són sovint les més cruels —són les més cruels precisament perquè no té sentit fer-les.

Assedegat, vaig veure un bon caramell que penjava a fora, vaig obrir la finestra i el vaig agafar. Un guardià del camp va venir cap a mi i me’l va arrencar brutalment de les mans.

—Warum? —li vaig preguntar en el meu alemany precari.

—Hier ist kein warum —em va contestar ell, i em va empènyer cap a dins.

«Hier ist kein warum». Aquí no hi ha perquè. No va ser fins molts anys després que en Vicente havia de llegir aquestes paraules de Primo Levi, aquestes paraules que resumeixen la voluntat dels nazis de crear als camps un espai absolutament diferent, un espai on no hi hagués perquè. Durant els anys foscos en què, a Buenos Aires, afeixugat per la culpabilitat, en Vicente havia esperat i temut cada dia rebre notícies de la mare, com que no trobava cap resposta a les mil preguntes que li agitaven el cor, sovint s’havia dit que hi havia moltes coses que no tenien perquè. No va ser fins més endavant, quan va descobrir la realitat del que havia estat la xoà, que va entendre que la diferència era senzilla: a la vida hi ha coses que no tenen perquè; als camps, els nazis havien procurat, i havien aconseguit, que res no tingués perquè.

En Vicente no va saber, abans de la fi de la guerra, tot el que havia de saber de cop després. Però l’última carta de la mare li havia fet sospitar prou del que passava per no voler-ne parlar més. Ja en sabia prou per decidir no mig aclucar més els ulls sinó, al contrari, tancar-los del tot: de la nit al dia, va tornar a deixar d’escoltar la ràdio, de llegir el diari, de seguir les converses al cafè. Va decidir que ja no parlaria mai més de tot allò —ni de tot allò, ni de la resta.

I en aquella fugida immòbil, en aquella recerca incessant de la ignorància, en aquella tria funesta d’una mort lenta i meticulosa, una sola cosa l’ajudaria a sobreviure: el joc. Els cavalls, el casino —i el pòquer, sobretot. Com cada vespre, el vespre d’aquell divendres del principi de l’estiu austral, després que haguessin tornat del dinar familiar, en Vicente va sortir del pis per anar a buscar una taula de pòquer.

Durant els dos últims anys de la guerra (i fins i tot després, pràcticament fins que va morir), el joc l’ajudaria a sobreviure perquè podia, a vegades, rarament, durant unes quantes hores o durant uns quants dies, fer veure que era molt ric; i també, al contrari, la majoria de les vegades, el joc l’ajudaria a sobreviure perquè li permetia ser molt pobre: perdre-ho tot i patir. Com el silenci, el joc es convertiria en la seva presó, i en el seu càstig. Quan anava a les curses, o quan s’asseia a la taula de pòquer, o quan se n’anava de cap de setmana amb l’Ariel i en Sammy al casino de Mar de Plata o al de Montevideo, li semblava que tot tornava a lloc: ja no es tractava de viure, de construir a poc a poc, assenyadament; es tractava només de jugar-s’ho tot en una sola jugada —amb l’esperança de perdre-ho tot en una sola jugada.

La Rosita l’estimava prou per acompanyar-lo en aquest patiment, però ell no va voler que ella l’acompanyés. Les filles, que tenien set i nou anys, ja eren prou grans per començar a entendre-ho, però ell no va voler que ho entenguessin. Després d’haver pogut imaginar el poc que s’havia imaginat llegint l’última carta de la mare, en Vicente va preferir callar i jugar. Va decidir que la seva vida, la seva vida veritable, com si no es mereixés altra cosa que convertir-se en una foto oblidada en una paret decrèpita, havia de quedar clavada en el novembre de 1943. De sobte, en aquell moment, en Vicente es va convertir en un estranger per a ell mateix. Es va convertir en un altre, en un altre buit de sentit, buit d’esperança, buit de futur. El que va ser més decisiu, més terminant, de tot el que li havia passat i de tot el que li podria passar més endavant, no li havia passat a ell. Li hauria d’haver passat a ell, però no li havia passat. Li havia passat a la mare, i al germà, però no pas a ell. «Ja no vull parlar. Ja no vull pensar. Ja no vull. Ja no vull res, res de res. Vull callar. Sí, callar. Ni una paraula més. Ni un so més. Res». En Vicente havia volgut saber, i havia volgut no saber. Va voler no saber perquè va pensar que tot el que sabria seria pitjor que la ignorància. «Escoltar, per a què? Parlar, per a què? Callar. Ignorar. Estar-se al més lluny possible de tot allò. Quedar-se fora del món. També hi tinc dret, no?».

Abans d’aquella última carta, en Vicente havia llegit els diaris. Havia sabut que la situació al gueto de Varsòvia era cada cop més difícil, havia sabut que la vida dels jueus a Alemanya i als països ocupats per Alemanya es feia insuportable. Havia llegit les paraules esgarrifoses de La Nación, del Daily Telegraph, del New York Times. Abans d’aquella última carta, en Vicente havia llegit els diaris buscant-hi pistes, claus, rastres que l’ajudessin a entendre —i buscant-hi també, com tothom, motius per no entendre. Abans d’aquella última carta de la mare, com qualsevol ésser humà, en Vicente havia volgut saber i, al mateix temps, s’havia estimat més no saber.

Desprès d’aquella última carta, tot va canviar. Després d’aquella última carta, en Vicente només volia ignorar. Ignorar-ho tot. Absolutament, brutalment ignorar-ho tot. Volia conèixer la ignorància més extrema. Volia viure en la foscor. No tan sols volia no saber: volia deixar de saber. Deixar de saber-ho tot. Fins i tot el que ja sabia. Volia deixar de saber res del que ja havia passat i del que podria passar en el futur. A la mare i al germà —i a la seva dona, als seus fills i a ell mateix.

Segurament és una de les característiques més singulars de l’ésser humà: de la mateixa manera que el cos quan se li infligeix massa patiment o quan està massa debilitat s’apaga momentàniament amb el desmai per poder tornar a encendre’s i a funcionar, com una simple màquina, la ment també, quan el dolor i la impotència són massa forts, s’enfosqueix, s’esmussa, es tanca per sobreviure, o més aviat perquè sobrevisqui alguna cosa —alguna cosa que encara és humana i que ja no ho és, alguna cosa que encara som nosaltres mateixos i que ja no és ningú.

Després d’aquella última carta, en Vicente va deixar de creure. Va deixar de creure en tot. En la dona, en els fills, en ell mateix. Va deixar de creure que la vida era més important que la mort.

I tot i així, després d’aquella última carta, com després de la fi de l’esperança nascuda de la revolta del gueto de Varsòvia, la vida, un cop més, va tornar al seu curs. Va tornar al seu curs terriblement lent, i terriblement buit. En Vicente ja no trobava gust a res. Però es llevava cada matí, i anava cada matí a treballar. Cada dia vivia la seva vida familiar, tancat en el silenci, i cada nit jugava. Jugava per castigar-se —i per oblidar. Tot i que no se’n sortia gens. L’Ariel li deia sovint que calia que ho fes, que no tenia més remei que oblidar, que calia pensar en una altra cosa, que calia que sortís d’aquella malenconia que l’estava matant, que calia que ho fes per la seva dona, pels seus fills. Li deia que calia que es concentrés en la feina. Que calia que oblidés i també, sobretot, que parés de jugar —que calia a totes passades que parés de perdre-ho tot.

En Vicente escoltava els consells del seu amic d’adolescència, però no en feia cas. Sabia que calia oblidar, sabia que calia parar de jugar, sabia que calia fer aquell esforç per la Rosita, per l’Ercilia, per la Martha, per en Juan José, però era del tot incapaç de fer cap esforç. L’únic que esperava de tant en tant, les poques vegades que encara esperava, era despertar-se un bon matí després d’una nit de joc que l’hagués forçat a adormir-se tan esgotat i tan pobre que al matí ho hauria oblidat tot. Ho hauria oblidat tot sense adonar-se’n, sense fer-ho exprés, sense haver-ho volgut. Somiava despertar-se un dia recordant només que havia sabut alguna cosa que ja no sabia: recordant, tal com passa sovint en la vida de cada dia, que havia oblidat alguna cosa, però sense saber què exactament.

Però aquell matí nou no arribava. En Vicente el somiava, però cada matí es despertava i era el mateix: amb els mateixos records, amb la mateixa culpabilitat, amb el mateix desig d’oblidar.

I un dia, quan feia mesos que en Vicente ja no parlava, quan ja no anava al Tortoni, quan ja no feia res més que treballar en silenci a la botiga (o més aviat fer veure que treballava mirant en Yorgos, el seu dependent, que sí que treballava de debò), l’Ariel el va passar a veure amb en Sammy i li van ensenyar diversos diaris il·lustrats amb fotos de les manifestacions d’alegria als carrers de París, que acabava de quedar alliberada. En Vicente no va reaccionar, no va dir res als amics, no va mostrar cap signe particular, ni de satisfacció ni de disgust. Però aquell vespre, quan va tornar a casa, va ser una mica més dolç que de costum amb la Rosita, i a la nit, després d’haver posat al llit la mainada, van fer el que ja no feien des de feia mesos: l’amor. Eren al principi de setembre de 1944.

L’endemà al matí, ferma i poruga al mateix temps, la Rosita li va anunciar que havia decidit reprendre els estudis de farmàcia.

—Ja sé que hi estàs en contra. Ja sé que no vols. Però ja no puc més, Vicente. M’ofego. En aquest pis m’ofego. Necessito sortir, necessito fer una altra cosa. He consultat el meu pare i em deixarà diners perquè puguem agafar algú que m’ajudi amb els nens.

La Rosita va mirar el marit esperant una paraula, una reacció, una oposició. Pensava que si més no s’enrabiaria perquè havia demanat diners al pare. Però en Vicente, un cop més, no va dir res.

—Si tu et vols morir, si et vols deixar morir com si el món ja no existís, com si ja res no tingués cap interès, ni tan sols els nens, és cosa teva. Però jo no ho accepto. Jo no em penso morir amb tu.

La Rosita el va tornar a mirar. I va tornar a esperar. Però en Vicente es va limitar a acalar el rostre i a deixar anar un sospir llarg. I aquell matí, quan el sol de l’hivern ja acariciava els carrers de Buenos Aires, qui va sortir de casa per anar a passejar va ser la Rosita.

En Vicente hauria pogut intentar contestar-li, però no va intentar contestar-li. Hauria pogut intentar retenir-la, però no va intentar retenir-la. Hauria pogut intentar entendre per què la seva dona li havia dit tot allò just després d’aquella nit que l’amor havia vençut breument el silenci i la mort, però no va intentar entendre res. No va intentar ni contestar ni retenir ni entendre perquè després d’aquella nit d’amor, als seus ulls, un cop més ja res no tenia importància. La petita alegria que havia sentit després d’assabentar-se de l’alliberament de París, com la immensa esperança que havia sentit durant les poques setmanes que havia durat la insurrecció al gueto de Varsòvia, es devia, també, al fet que encara esperava que la mare fos viva. I ho esperava per un motiu tan irracional com lògic: perquè ningú no li havia anunciat encara que fos morta.

—Si no et fa res aquesta nit dormiré a la botiga…

—Un altre cop?!

L’hivern austral s’acabava, i la primavera començava a animar els carrers de la ciutat amb crits i rialles, però en Vicente se sentia cada cop més sol. Al vespre, abans de sortir del pis per anar a jugar, a vegades avisava la Rosita que no tornaria a casa.

—Últimament em costa dormir.

Amb l’excusa que necessitava calma o que li agradava la frescor de l’ombra del llarg local fosc, després del pòquer, cada cop més sovint dormia al magatzem, al soterrani de la botiga. I cada cop més sovint tenia aquell somni que havia tingut per primera vegada després d’haver rebut la visita d’en Moshé Feldsher. Ara en el somni examinava el mur que havien aixecat al seu voltant. Quan el mur ja es començava a estrènyer, mirava les pedres, les tocava, sentia la humitat que traspuava pels intersticis. Ja no s’enfellonia contra el mur, ja no hi donava cops amb les mans, amb els punys. El contemplava, l’inspeccionava, l’estudiava com si la mort que li prometia en realitat no l’afectés. Però sempre arribava un moment en què, quan el mur s’havia estret tant que ja li faltava l’aire, trobava un ganivet, o un martell, o a vegades fins i tot un mall ben feixuc, i llavors, brutalment, sempre acabava destruint-lo.

I sempre es despertava just en el moment en què entenia que aquell mur que l’encerclava, que l’ofegava, i que ell abatia o foradava amb ràbia, era la seva pròpia pell.

Després de l’alliberament de París van venir el de Bèlgica i el dels Països Baixos, i en acabat l’entrada dels aliats a Alemanya i la de l’Exèrcit Roig a Varsòvia. Però en Vicente, un cop més, es va desinteressar de tot el que passava a Europa. Va tornar a la seva presó: la del silenci —i del joc.

Un dissabte especialment fosc del final d’octubre de 1944, en Vicente va anar tot sol a un bar de fama especialment dolenta situat a prop del port. Va jugar tota la nit i va perdre tota la nit. Va perdre. I va tornar a perdre. I va continuar perdent. I quan ja ho havia perdut tot, va aconseguir, en aquella nit especialment fosca, en aquell bar de fama especialment dolenta, convèncer un jugador especialment sospitós que li deixés una mica de diners —que també va acabar perdent. Si el van deixar marxar, ja de matinada, va ser perquè l’amo el coneixia, i perquè coneixia també l’Ariel i en Sammy i sabia que, si calgués, ja pagarien ells el deute.

En Vicente va tornar a pujar cap a la ciutat. Després de travessar les vies, es va creuar amb una colla de joves escandalosos que sortien d’una festa en un edifici del Bajo. Anaven malforjats i molt esvalotats. No devien ser més d’una desena, però parlaven i cridaven com si fossin una trentena. Sortint de l’edifici van atropellar en Vicente sense ni adonar-se’n. L’esvalotament era massa gran. Concentrats els uns en els altres, els nois en les noies, les noies en els nois, cap membre de la colla no es va aturar per disculpar-se. Ningú no va semblar veure aquell home sol, pàl·lid, desfet, perdut en la llum suau de l’alba. I quan ja s’allunyaven sota les arcades, xerraires, borratxos, ensopegant i fumant, en Vicente va reconèixer un dels nois, que avançava abraçat a una noia: era en Franz, el seu jove dependent alemany. En Vicente el va seguir una bona estona amb la mirada. Semblava tan feliç, tan despreocupat. En Franz no el va veure. Simplement va desaparèixer amb els amics darrere la cantonada.

En Vicente es va quedar allà un moment, trasbalsat i incapaç d’intentar entendre aquell trasbals. Llavors va continuar el camí. Va prendre’s un cafè tot sol a la barra del Tortoni, i se’n va anar just quan començava a ploure. L’avenida de Mayo estava grisa i feixuga: les botigues tancades, els cotxes, els pocs vianants, tot estava gris, trist i feixuc, a dos dits d’esfondrar-se. «Cal. Cal. El deure. És un deure. Cal l’obligació. Cal l’obligació del deure de fer alguna cosa. De fer alguna cosa contra el res que faig». En Vicente avançava amb el cap cot i els ulls clavats en els peus, que s’anaven avançant l’un a l’altre amb un ritme tan regular com inútil. Avançava lentament per la vorera i l’avenida se li feia interminable. Esgotat, vençut, avançava, i avançava, i al seu voltant els edificis s’esmicolaven i es dissolien sota la pluja com muralles de sorra. «Cal fer alguna cosa contra el res que puc fer. Puc fer res. No puc fer res. No he entès mai ben bé la diferència». Com si fossin capgrossos, tot de paraules sense cua se li tornaven a agitar dins del cap. I intentava seguir-los el fil, que se li escapava fatalment. «O si no, tornar a viure. Deixar de perdre. Tornar a viure, sí. Tornar a ser un home. Un home de debò. El capità. Un home que viu. Un home que diu. Un amic, un marit, un pare. Un… un fill. Ser. Altre cop. Un fill». Després d’aquestes paraules, pensades tan fort que li havia semblat sentir-les, en Vicente va notar que li començaven a regalimar llàgrimes per les galtes. «L’agitació del món. L’agitació del món del carrer dels cafès del parc dels arbres del vent dels nens de l’escola. La vida. Era això, la vida. Però la vida se n’ha anat. S’ha allunyat lentament. I ara ja no sé on és. Estic sol. Ja no hi sento. Les orelles tancades com parpelles. El dia despunta i jo m’enfonso. M’enfonso, ho sé, m’enfonso. I caic. Caic com la nit, com el món. No sé pas des d’on però caic. I tampoc no sé cap a on, però caic. Caic. Lentament, caic. Lentament caic cap a la meva tomba. Sí. És això. I ja n’hi ha prou». Caminant, sense adonar-se’n, en Vicente va arribar a la porta de la botiga. Era un quart de vuit del matí, diumenge, i no tenia cap motiu per ser allà. Tot i així, maquinalment, va aixecar la persiana metàl·lica. Tot i així, maquinalment, va entrar a la botiga. Sense saber encara ben bé el que volia, el que buscava, va baixar al soterrani, al magatzem on sovint havia dormit. Però aquell cop no es va mirar el sofà invenut que tantes vegades li havia servit de llit. En Vicente va buscar una corda que recordava haver vist en una de les caixes grosses dels sofàs que li havien portat feia uns quants dies. La va trobar i hi va fer un nus escorredor. Va passar la corda per sobre d’una de les canonades gruixudes i metàl·liques que vorejaven el sostre i va agafar una cadira New Style que formava part d’un lot de cinquanta que no havia aconseguit col·locar. «Braços plegats, boca tancada. Ja no puc més. Però la solució és ben senzilla. Acabar. Anar-me’n. Desaparèixer dolçament però morir per fi. Morir d’una mort dolça. Una dolça mort. La meva mort. Morir de la meva dolça mort». En Vicente es va enfilar a la cadira i es va posar la soga al coll. «Sí. Sí. Que la meva mort sigui dolça —encara que em mori».

En Vicente va tancar els ulls i es va quedar allà un moment, dret damunt la cadira, sense pensar. Es va quedar allà en silenci. En un silenci de debò. Ja no se li articulava cap paraula dins del cap. Estava tranquil, relaxat. Ni tan sols pensava que per fi havia deixat de torturar-se. Ni tan sols pensava que per fi havia deixat de pensar. La mort, abans que es morís, ja li havia calmat aquella angoixa que li impedia viure des de feia mesos. En Vicente no tenia cap dubte, no era víctima de cap vacil·lació: sabia que estava a punt de morir. Era allà. Per fi allà.

Davant la pròpia mort, per fi era ell mateix —i ja no era ningú.

Una passa. Dues passes… Tres passes.

En Vicente ja havia agafat impuls per tombar la cadira quan va sentir les passes vacil·lants d’algú que havia entrat a la botiga. Curiós, estúpidament curiós, va aconseguir aturar el gest. Va parar l’orella i va escoltar. No tant perquè volgués saber qui podia ser, sinó sobretot perquè no volia fer soroll. La idea absurda que algú pogués sentir la cadira caure a terra, baixar al magatzem i contemplar el seu cadàver el neguitejava. El neguitejava com si pogués avergonyir-se d’ell mateix després de la seva pròpia mort. Així, doncs, es va quedar allà, damunt la cadira, immòbil, a l’aguait, i va esperar. No dubtava que aquella persona esgarriada en l’alba de Buenos Aires, aquell intrús que no tenia cap motiu per ser allà, no trigaria a marxar. Va esperar pacientment, dalt de la cadira. Va esperar en silenci, procurant no fer cap soroll.

—Vicente?

En Vicente no va poder evitar sobresaltar-se en reconèixer la veu de la Rosita. «Però…?! Però per què? Però com…?… Però què hi fa, aquí? No pot ser! No pot ser que…». De cop i volta, se li tornaven a articular paraules en el cervell. El llenguatge li va tornar, com un doll impetuós, vivificador —i torturador alhora.

No podia veure la dona: només sentia les seves passes, que s’acostaven lentament a la trapa que portava al soterrani.

—¿Mi amor?

En Vicente no va contestar. Però de sobte va començar a sanglotar. El cervell li tornava a ser víctima de pensaments confusos. Amb la soga encara al coll, li regalimaven per la cara llàgrimes i moc. I el cor, ple de vergonya, ja no sabia quina sort esperar.

Es va posar les mans a la cara per intentar ofegar-se els sanglots. Però la Rosita ja l’havia sentit. I es va aturar a la vora de la trapa. Per la porta oberta sabia que era a la botiga. Ara esperava al capdamunt de l’escala que baixava al magatzem. En Vicente distingia clarament la seva ombra, que es dibuixava als esglaons.

—Vicente?… Volia dir-te una cosa. Volia dir-te que… que estic embarassada, amor meu.