MALLORCA

Mort del dirigent agermanat Joan Crespí

Radicals contra moderats

Ciutat de Mallorca, 1521

Joan Crespí era paraire d’ofici i havia estat síndic del seu gremi. Era dirigent agermanat representant de la facció moderada del moviment de les germanies a Mallorca, revolta que va enfrontar la burgesia de les ciutats amb l’alta noblesa. Quan el moviment es va radicalitzar, després de l’assalt del castell de Bellver el juliol del 1521, Crespí caigué en desgràcia. El mes de setembre l’advocat Joan Gual va proposar la concòrdia entre les dues faccions i tant Joan Crespí com Joanot Colom d’inici la van acceptar, però va fracassar perquè el poble va creure que era una traïció. Els agermanats començaren a malfiar-se de Crespí, qui va anar perdent part de la seva autoritat, abans gairebé dictatorial. Finalment fou detingut i encadenat dins la torre de l’Àngel, al castell de s’Almudaina. Al cap d’uns quants dies, Francesc Colom, el germà de Joanot, va entrar a la cel·la del presoner i el va matar, ajudat per l’assaonador Antoni Binimelis. No se sap ben bé si va ser una execució i el dia de la seva mort no consta amb exactitud, però sembla que es va produir el 19 d’octubre de 1521. Aquest esdeveniment va marcar la ruptura entre radicals i moderats, i els més radicals s’apoderaren de la direcció del moviment. Alguns dels partidaris de Crespí van ser destituïts i detinguts i van acabar fugint cap a Catalunya o bé s’amagaren.

Gabriel Maura, un traginer

Denunciar els excessos costa la vida

Palma, 1522

Els excessos mai no poden ser bons. I tot i que la violència engendra violència, de vegades acaba pagant qui no toca, fins i tot els més fidels a un moviment revolucionari. Això és el que va passar al traginer de Sóller Gabriel Maura, que era molt fidel als agermanats, però quan va denunciar els excessos que s’estaven fent i especialment els robatoris i les morts, va acabar sent degollat a Palma. I és que a Mallorca s’havia entrat de manera decidida en un període de terror i de sang, i molt especialment a Palma, on Francesc Colom, germà de l’instigador, acabdillava una colla de 200 homes a la qual s’atribuïen molts crims. Hi havia altres partides que feien excessos terrorífics i, després de la germania, hi va haver més de mil processos per furts de roba, mobles i joies. Per exemple, n’hi hagué una que el dia de Tots Sants del 1521 va entrar a Sant Domènec, on hi havia onze refugiats, i els van treure un a un i els van matar. Pel que sembla, els agermanats estaven en total desacord amb el sermó de fra Gaspar Esteve pronunciat poc abans.

Els Canamunt i els Canavall

La noblesa mallorquina, enfrontada durant segles

Ciutat de Mallorca, 1598

El 20 de març de 1598 van començar a la Ciutat de Mallorca els enfrontaments que acabaren amb dos morts entre els Canamunt i els Canavall, a causa de les rivalitats entre els clans nobiliaris dels Anglada i els Rossinyol. Aquestes dues cases eren enemigues irreconciliables d’ençà de la conquesta de Mallorca, encara que va ser durant el segle XVII quan els dos bàndols entraren en una espiral de violència que va acabar amb centenars de morts. El 1598, Nicolau Rossinyol es va enamorar d’Isabel Anglada i volia casar-s’hi, però els Anglada s’hi van oposar, i els Rossinyol, ofesos per la negativa, van calumniar Isabel. Aquest fet va desencadenar un enfrontament entre els dos clans que va començar al Born i va acabar a la plaça de l’Almoina. Els Anglada, armats i amb una dotzena d’homes, van atacar els Rossinyol, que només eren vuit. Joan Rossinyol, oncle de Nicolau, i Jordi de Sant Joan, amic de la família, van morir. Els agressors es van refugiar a la catedral i després al convent de Sant Domènec, però no va servir de res, ja que van haver d’iniciar un llarg procés judicial. Conten que Nicolau va fugir de l’illa ben ofès i que Isabel va quedar reclosa a casa oblidada i sense honor, i temps després va morir de pena. Just el dia de la mort, Nicolau acabava de tornar a Mallorca i quan va saber la notícia va córrer cap a l’església de Sant Francesc, on descansava el cos sense vida de la seva estimada. A la nit, va vetllar la morta. L’endemà, també trobaren Nicolau mort, envoltat d’un enorme bassal de sang i sense llengua.

Què en som jo, de sa mort d’en Berga?

L’assassinat d’un magistrat

Palma, 1619

La tarda del 24 de maig de 1619, Jaume Joan de Berga i Sales, magistrat de la Reial Audiència de Ciutat de Mallorca, un home rigorós i incorruptible amb els clans dels Canamunt i els Canavall, que el tenien com a objectiu, arribava a casa seva al carrer de Sant Pere Nolasc, al barri de la Seu de Palma, quan va ser assassinat per un home que va disparar un tret d’arcabús contra el seu carruatge. La Policia va començar la investigació i fou citada a declarar molta gent de tots els estrats socials. Per una vegada, els Canamunt i els Canavall es posaven d’acord i responien amb una frase que ha arribat fins avui negant la seva responsabilitat en els fets: «Què en som jo, de sa mort d’en Berga?». En la persecució del responsable es van arribar a oferir grans quantitats econòmiques. La captura del bandejat Antoni Gibert, en Treufoc, va permetre resoldre el cas quan va implicar el noble Canamunt Jeroni Pau de la Cavalleria i Descatlar i el capità de la partida de bandejats de Selva, el capellà Mateu Ferragut, instigador de l’assassinat, que odiava Berga perquè havia fet penjar el seu germà.

El nom d’un carrer

La mà del moro que reviu

Palma, 1731

Hi ha crims que el temps i les circumstàncies han convertit en rondalles. Un pobre prevere de Palma, Martí Mascort, va descobrir ocults a casa seva uns cofres amb monedes d’or. Això li va permetre arreglar la seva llar i contractar un esclau moro, Ahmed, i una assistenta que tingués cura de la seva neboda, Maria. Ahmed i Maria es van enamorar, i, com que el seu entorn no acceptaria el seu amor per raons racials i religioses, van decidir escapar a l’Àfrica. La nit del 18 d’octubre de 1731 (1737, segons altres versions), abans de consumar la fugida, l’esclau va apunyalar Mascort mentre dormia per robar-li el tresor, instant en què l’assistenta el va descobrir i va començar a cridar. Els algutzirs de la ronda el van enxampar. Ahmed va ser condemnat a morir bastonejat i que se li tallés la mà, que seria exposada sobre la porta de la casa del difunt com a escarment públic. La sentència es va executar el 15 de novembre. Posteriorment, el cos de l’esclau va ser cremat. Maria va passar la resta de la seva vida en un convent. Fins al 1841, la mà d’Ahmed es va poder veure rere una reixa en el lloc indicat, en el carrer que avui s’anomena «de la mà del moro». Es deia que cada 15 de novembre els dits d’aquella despulla esgarrapaven la paret.

Una xocolata mortal

L’emmetzinador Raimundo Castañer

Sóller, 1884

Raimundo Castañer, un home que havia nascut el 1820 a Sóller i que feia de pagès, havia decidit liquidar la seva dona, amb qui no tenia bones relacions. El 24 d’agost de 1882 va preparar una tassa de xocolata —en ple estiu— a Anna Enseñat, que cinc hores després d’haver-se-la pres va morir; abans, però, va acusar el seu marit davant dels parents d’haver-la emmetzinat. Es va recollir una mostra de xocolata i es va descobrir que contenia arsènic, igual que el que es va trobar a les vísceres de la víctima. La xocolata que no s’havia fos per fer la tassa estava bé, cosa que descartava que estigués contaminada de fàbrica o manipulada a la botiga. La relació de la parella no anava bé i Castañer mantenia relacions amb una altra dona. Va ser empresonat a Palma el 26 d’agost i el 8 de maig de 1883 va ser condemnat a mort al garrot. Fou executat l’1 de març de 1884 a l’exterior de la muralla de Palma, tot i que ell va mantenir la seva innocència fins a l’últim instant.

Un assassinat i un botí ben magre

Tres mil duros que no van aparèixer

Campos, 1896

La matinada del 30 de desembre de 1896, el comandant de la Guàrdia Civil de Campos va rebre l’avís d’una mort violenta al número 66 del carrer del Corredor del poble. La víctima era un home de 80 anys, Julià Màs Vidal, solter, que va aparèixer enmig d’un bassal de sang amb les mans lligades amb una corda de cinc pams de llarg i una altra corda que li envoltava el coll. La mort havia estat per estrangulació i la casa va aparèixer tota desballestada, senyal que el motiu del crim havia estat el robatori. Les investigacions van concloure que la nit abans de l’assassinat s’havien aplegat quatre persones, delinqüents habituals: Joan Vallès, Xeremiè; Eusebi Pérez, Rubio; Mateu Obrador Ballester, Planta, i Lluc Lladó Sagreras, Lluqueté. Tots havien tornat a partir cap a Palma i per això es van donar ordres de detenció i, en ser detinguts, van confessar que havien decidit fer el robatori i que ho van accelerar perquè sabien que Julià acabava de cobrar 3.000 duros. Julià Màs s’hi va enfrontar amb un bastó i en va ferir un i mentre intentaven lligar-lo el van matar. Però no van trobar ni un duro. El jurat els va condemnar a tots quatre a mort al garrot, però la pena fou indultada.

Intent d’assassinat i rèdit polític

Atemptat contra es Metge Vell

Campanet, 1899

El 1899, Joan Bennasar Pons, es Metge Vell, va ser escollit alcalde de Campanet pels liberals després de deu anys de domini conservador i va començar accions contra els seus enemics polítics, cosa que va provocar nombroses frustracions i la proposta de la seva eliminació física. El grup de promotors de l’atemptat va contactar amb Joan de Mina, qui havia de ser, amb Francesc Alemany, Malech, i Llorenç Carbonell, Bernadet, l’autor de l’atemptat el 7 de gener de 1899 a la plaça des Fossar de Campanet. Però Bernadet va avisar l’alcalde, que va preparar trampes amb la Guàrdia Civil per capturar els malfactors, amb cordes als carrers per enxampar-los en cas que volguessin fugir. L’alcalde també va sortir armat amb un revòlver i va canviar la ruta per obligar els agressors a fer-ho al descobert. Aviat es van sentir trets a la plaça. Es Metge Vell va disparar a l’aire i un dels agressors va anar cap al carrer Major, on va ensopegar amb una de les cordes. Era Joan de Mina, i entre la roba duia un ganivet i una destral. A poc a poc es va poder desmuntar tota la trama i es va saber que Antoni Palou, Lluqué, havia estat l’instigador de l’assassinat i estava disposat a recompensar l’encàrrec amb 50 duros i, a partir d’aquí, la feina havia passat d’unes mans a les altres, fins a les de Mina. Però també es va saber que l’alcalde Bennasar havia intentat que Joan de Mina impliqués alguns dels seus enemics polítics entre els ordenants, cosa que no va fer. Finalment, va ser condemnat a sis anys i un dia de presó per haver intentar acomplir l’encàrrec d’assassinat i també fou condemnat Alemany per haver-lo buscat. L’inductor Antoni Palou va ser absolt per falta de proves.

Unes ametlles que acaben amb cadàver

El crim del municipal de Son Sardina

Son Sardina, 1903

El mes d’agost del 1903 hi havia hagut nombrosos robatoris d’ametlles que van motivar la investigació dels guàrdies municipals Josep Llabrés i Jaume Cladera, que el dia 17 van començar una ronda amb la intenció d’inspeccionar la finca de Son Rei. Els dos homes se separaren a la carretera de Sóller per tenir més opcions d’aplegar els lladres, però Cladera no va tornar i el seu company el va trobar estès enmig d’un bassal de sang i amb nombroses punyalades, algunes fetes amb un trinxet, i amb una que havia estat a punt d’arrabassar-li el cap. El municipal va demanar ajuda a una finca propera on vivien Miquel Oliver Morro i Aina Maria Mir, mentre demanava que vinguessin els guàrdies civils, que van veure que el municipal havia estat atacat com a mínim per dos homes i que un d’ells hauria resultat ferit en la batussa. Aquest home era Bartomeu Sastre, i havia estat denunciat per un veí que tenia antecedents per robatori i era conegut dels guàrdies civils i que juntament amb el seu fill havien atacat el municipal. Els dos van ser condemnats a divuit anys i tres mesos de reclusió.

A ganivetades a la Porta des Camp

Mort d’una prostituta a Palma

Palma, 1906

El 19 de juny de 1906, una patrulla de carrabiners, formada pel caporal Vicenç Fabrer i els carrabiners Simó Montaner i Pere Obrador, va veure una dona estesa a terra a la part exterior de la muralla de Palma, a la Porta des Camp, enmig d’un bassal de sang. La dona tenia una punyalada al cor i sis o set ferides al costat esquerre i anava vestida amb roba molt vella. Va ser identificada com a Isabel Pocoví Martínez, de 23 anys, casada i separada del marit i que vivia sola en un pis al número 17 del carrer de l’Arc de la Mercè, on exercia la prostitució. Ràpidament hi va haver sospites sobre tres persones: el seu marit, que va quedar descartat perquè estava tan malalt que no podia fer ni dues passes sense ajuda; un carrabiner del port de Campos que mantenia relacions irregulars amb la víctima però que va tenir una coartada molt bona, i Antoni Mas Barceló, un fuster del carrer de la Santa Fe que de tant en tant anava amb la dona i que l’havia volgut convèncer perquè abandonés el carrer, fet al qual ella va renunciar perquè ell guanyava pocs diners. En efecte, va ser aquest home qui la va matar perquè no podia suportar que anés amb altres homes. Finalment, el jurat va veure que hi havia obcecació i el va condemnar a catorze anys de presó.

Un capitalet estalviat

El crim del Coll d’en Rabassa

Es Coll d’en Rabassa, 1910

El 26 de juny de 1910, a la casa de Son Furió, del Coll d’en Rabassa, Salvador Clar Munt, de 64 anys, i la seva dona Margarida Llaneras Florit estaven prenent la fresca i a quarts de nou del vespre van decidir retirar-se a descansar quan van ser agredits per dos emmascarats que es van llançar sobre el matrimoni. La parella va oposar resistència i Salvador Clar va rebre algunes ganivetades. La dona només va poder arrencar un bocí de camisa als seus assaltants, que es van emportar la fabulosa quantitat de 225 pessetes de la casa, que la parella desava dins una sabata. La suma era molt alta, ja que llavors un obrer especialitzat en el sector del tèxtil guanyava només quatre pessetes diàries. El marit va ser ingressat a l’Hospital de Palma, on va morir com a conseqüència de les ferides rebudes durant la baralla amb els assaltants. La investigació va ser molt llarga, però a la fi es va poder fer seure al banc dels acusats Joan Portell i Llorenç Andreu, Poblé, que van ser condemnats a sengles penes de mort. El jurat, però, va adreçar cartes a Madrid perquè els canviessin la pena. Finalment, van ser indultats i condemnats a cadena perpètua.

El crim de Bunyola

Un crim arxivat i una banda misteriosa

Bunyola, 1911

El 29 de novembre de 1911, unes noies van trobar en un bancal de Bunyola els cossos sense vida de Miquel Torres i la seva dona, Antònia Palou, de 60 anys i propietaris de la finca coneguda com a Costa des Torrent de sa Creu. Aquella nit, algú degué picar a la finca i quan l’home va anar a obrir li van clavar ganivetades al coll fins que finalment va ser rematat a terra. Des d’aquí va caure al bancal. La dona va intentar fugir, però va ser atrapada i estrangulada per l’assassí i va caure a quinze metres del cos del marit. Les pistes de la investigació van conduir fins a Joan Mateu de Mina, Llorenç Andreu, Poblé, i Joan Portell Salom. Cap d’ells, però, no va reconèixer la seva participació en el crim, tot i que Portell es va decidir a col·laborar amb els investigadors i va assegurar que l’assassinat i l’assalt a la casa podien haver estat obra de la banda de delinqüents de Magre, que actuava a la zona de Selva. Però mai ningú no va voler declarar res en contra d’aquesta banda i el cas va haver de ser arxivat.

Dos judicis i dues absolucions

La madona d’Ets Horts, innocent

Caimari, 1914

Molt a prop del poble de Caimari, en una petita possessió anomenada Ets Horts, hi vivien a mitjan 1914 Bernat Solivellas Palou, de 36 anys, i la seva dona Catalina Franch Socias, de 35. S’havien casat el 1911 i tenien dos fills, però la seva relació de parella estava molt deteriorada pels maltractaments d’ell. Així doncs, el 10 de setembre de 1914 la dona va agafar una destral i va colpejar el seu marit onze vegades fins a provocar-li la mort. Llavors va demanar ajuda a dos carboners que treballaven a la possessió perquè anessin a avisar el capellà a Caimari i els va dir que el seu marit havia mort d’una apoplexia. Però quan el capellà va veure la sang i les ferides del cos va decidir avisar la Guàrdia Civil i no va enviar el cos al cementiri. Catalina havia assegurat al capellà que les ferides se les havia fet el seu marit un parell de nits abans en sortir de la finca i enfrontar-se amb uns gossos que estaven lliures. Quan va arribar la Guàrdia Civil assegurà que el marit havia amenaçat la seva vida i la dels dos fills amb un trinxet. En el judici el jurat va decidir deixar-la lliure perquè va estimar que havia actuat per protegir la seva vida i la dels dos fills. El judici es va repetir el 4 d’abril de 1916 i es va tornar a arribar a la mateixa conclusió: innocent.

El darrer crim d’en Joan de Mina

La mort de Moscari

Moscari, 1919

El crim de Moscari va ser la darrera activitat delictiva de Joan de Mina, que vivia a la contrada pertanyent al municipi de Selva. Mina tenia ja 70 anys quan el 18 d’abril de 1919 i a Can Llubina, als afores del poble, es va trobar mort i cremat Vicenç Bennasar. El va trobar la dona, que tornava de la missa de Divendres Sant al poble. A més de les cremades, el cos presentava profundes ferides al cap, per la qual cosa els veïns van decidir avisar el lloc de la Guàrdia Civil més proper. Els investigadors van concloure que l’home havia estat atacat mentre dormia a la vora del foc. En un primer moment es va sospitar que el possible mòbil del crim era el robatori, però posteriorment també es va investigar el fill adoptiu, Joan, amb qui el pare no es duia gens bé perquè havia començat a festejar amb Margalida Palou. Les sospites sobre la participació de Joan de Mina van arribar quan es va saber que el delinqüent havia estat vist a la zona de la finca amb una gran aixada i circulava el rumor que Joan Bennasar havia pagat Mina perquè eliminés el seu pare. Un dels fets que incrementaven el rumor és que Palou, la promesa, era la filla d’un home que ja havia encarregat abans els serveis del malfactor. La sentència del jurat de l’1 de juny de 1921 va deixar lliure el fill, però va condemnar a mort Joan de Mina al garrot vil, pena que finalment va ser permutada per la cadena perpètua. Dos anys després, en un penal de Ceuta, va morir un dels criminals més sanguinaris de Mallorca.

El final d’un contrabandista

La mort del Marquès

Fornalutx, 1923

Joan Ginestra Bisbal, el Marquès, era un conegut contrabandista de Fornalutx que va ser arrestat el 13 de març de 1923 per quatre carrabiners, que li van fer confessar on hi havia amagat una important partida de tabac. El Marquès va confessar que era en una cova de Tuent, a la costa i, l’endemà, quan tots van embarcar per anar-hi, va ser l’últim dia que es veure Joan Ginestra amb vida. Els carrabiners van tornar tot sols de l’expedició amb nombrosos paquets de tabac i van dir que el Marquès havia fugit. Però a la cova es va trobar roba seva i un dels carrabiners va admetre davant testimonis, tot estant borratxo, haver-lo matat. Això va provocar que se’ls processés per assassinat i per fingir haver localitzat la partida amb la idea d’obtenir una gran recompensa. Se’ls va fer un consell de guerra a Sóller els dies 20 i 21 de novembre de 1923 i es va absoldre els acusats per falta de proves, sentència confirmada per un consell suprem de guerra i marina a Madrid celebrat el 1925. Cal tenir present que el setembre del 1923 s’instaura a Espanya la dictadura de Primo de Rivera, cosa que va influir en la decisió del judici. El cos del Marquès mai no va ser trobat. Se suposa que van dur-lo a alta mar per fer-lo desaparèixer.

Mort de la mare i del fillet

El crim de Sant Jordi

Sant Jordi, 1929

Al petit poble rural de Sant Jordi, el 19 de novembre de 1929 es va cometre un crim brutal, en ser assassinada Catalina Palmer i el seu fill Pere, de només 29 mesos. El seu marit i la resta de la família havien marxat a treballar a unes finques d’Algaida. Només havia quedat a la casa una serventa i el seu fill, Bernat Suau, que a les deu de la nit va dir que havien entrat lladres a la casa. Bartomeu Mir, Paladí, un veí de la zona, va agafar l’escopeta i el va acompanyar i va ser qui va trobar la dona i el nen assassinats i va veure que tenien una cartera buida. Tot feia pensar que havien estat objecte d’un robatori, però la investigació es va anar complicant a poc a poc i es va veure que en realitat el crim havia estat un encàrrec del marit de la morta, Bartomeu Gamundí, que s’entenia amb la mare de l’assassí, Bernat Suau. Havien ordit fer creure que hi havia hagut un robatori, però al final tot va acabar sortint. De totes maneres, Bernat Suau va acabar tenint sort. Havia estat condemnat a mort, però li van canviar la pena i finalment es va beneficiar de l’indult proclamat amb l’adveniment de la II República.

Uns carrabiners desproporcionats

Operació «Liquidar els germans Isern»

Alcúdia, 1933

Baltasar i Miquel Isern Vidal, dos germans contrabandistes d’Alcúdia, van morir de sengles trets al cap el 25 de setembre de 1933 a la carretera que va d’Alcúdia a Inca. Els dos germans havien d’efectuar el lliurament de tabac a un individu que en realitat era un confident dels carrabiners, que tenien entre els seus objectius principals enxampar els dos germans. Dos dels carrabiners els van matar, un fet que era del tot desproporcionat, ja que el delicte de contraban només implicava una sanció administrativa per als infractors. Això va provocar una gran indignació popular. Els carrabiners van declarar que havien disparat a l’aire per donar l’alto al cotxe on anaven els Isern, cosa del tot falsa, i en defensa pròpia per si el cotxe volia atropellar-los. Dels tres carrabiners i el confident acusats, només un carrabiner, Ramon Castiella Alue, va ser condemnat el 18 d’abril de 1935 a dos anys i alguns mesos de presó i a indemnitzar els hereus amb 5.000 pessetes. La família Isern va recórrer la sentència i, el 31 de gener de 1936, el Tribunal Suprem va augmentar la indemnització fins a 15.000 pessetes.

Un curandero molt barroer

Una mort gens fina a sa Pobla

Sa Pobla, 1939

Al carrer del Renou, de sa Pobla, hi vivia, el 1939, Joana Reinés Payeras, vídua i sense fills i amb una posició econòmica confortable que aixecava moltes bones expectatives en vista a l’herència. Mirant pels seus fills, la seva cunyada, Antònia Caldés Crespí, Micalona, la va acompanyar l’1 de març a fer testament, en aquesta ocasió a favor de María i Antonio Payeras Caldés. Com que la dona era de naturalesa variable i feble, Antònia no estava tranquil·la i va decidir accelerar el procés, contractant els serveis d’un curandero, Miquel Benito Salamanca, de 41 anys, que per 500 pessetes havia de liquidar la vella. El dia assenyalat fou el 13 d’abril, però tot el que havia de ser finesa i bones maneres es va convertir en una cosa maldestra, perquè Joana va veure el curandero a la seva habitació i va intentar defensar-se. Teòricament, ell l’havia d’atacar amb una agulla de cosir sacs, però al final la va matar a cops amb una cadira i un atiador de foc. Ell mateix va resultar ferit en escaldar-se amb una olla d’aigua bullent i va quedar tot ensangonat. Enrique Luque, comandant de la Guàrdia Civil del poble, va començar una investigació fàcil perquè l’agressor, a més a més, havia perdut un bitllet de tren que els va posar sobre la pista. Al final, un assassinat que havia de ser la mar de senzill va acabar amb una barroeria i amb el curandero i la cunyada de la víctima condemnats a 30 anys de presó cada un.

Una fórmula infalible

Les emmetzinadores de la Soledat

Palma, 1940

Tenir un negoci de venda de fórmules magistrals per enviudar ràpid i sense sospites requereix un secretisme molt notable, però també cal una publicitat de sota mà per permetre captar els clients interessats en el producte. Això és el que tenia Magdalena Castell Pons, de la barriada de la Soledat, de Palma, que s’havia iniciat com a esbrinadora de futurs, tiradora de cartes, curandera, herbolària i avortista i que aviat va veure que amb el seu preparat a base de farina, bari i arsènic podia aconseguir molts més guanys. Per això es va aliar amb Antònia Font Català, que va ser la seva principal publicista fins que els rumors van arribar a Eugenio Blanco, comandant de la Guàrdia Civil de Palma, que va enviar un dels seus homes vestits de pagès i amb moltes ganes de liquidar la dona a veure la criminal. Així es va poder procedir a la detenció de l’emmetzinadora, que va confessar que havien emprat els seus serveis Maria Nicolau Sorell, acusada de matar la sogra; Margalida Martorell Taberner, acusada de comprar el preparat per matar el seu marit, Miquel Massot; Suau Garau, acusada de matar el marit, Pere Garau Llabrés, i Joana Maria Veny Noguera, acusada d’haver matat el marit, Andreu Pedrosa. El 14 de juliol de 1943 es va dictar sentència i es va condemnar Magdalena Castells a quatre penes de mort, i Veny, Martorell i Suau Garau, a 30 anys de presó, mentre que Nicolau fou condemnada a 25 anys de presó. La publicista Antònia Font fou condemnada a catorze anys i vuit mesos.

Un forn a una tintoreria

Pere Tudurí, l’assassí que va sortir en processó

Palma, 1945

A mitjan 1945 va desaparèixer de Palma el matrimoni format per Marcial Giménez Muñoz i Valentina Armijo Castaño, que regentaven un establiment de begudes propietat de Pere Tudurí. Els familiars no van sospitar res al principi, perquè Tudurí els va dir que el matrimoni havia marxat a Barcelona. Però en passar temps i no tenir notícies seves en van denunciar la desaparició i, com que no hi havia registre de sortida del matrimoni de l’illa, es va sospitar que no havien marxat i que Tudurí havia mentit. Es va arrestar Tudurí el 24 de març de 1947 i, quan es va escorcollar la tintoreria on treballava, hi van descobrir roba i una bicicleta que eren propietat del matrimoni. Pere Tudurí va confessar que va matar Bernat Ramis Billoch a la tintoreria, on havia anat a discutir sobre negocis particulars. Li va clavar un cop amb una barra de ferro i va esquarterar el cos i el va cremar al forn de la caldera de vapor que hi havia a la botiga. Més tard, cità Marcial per reclamar-li el pagament dels terminis del local de begudes, es van discutir i Tudurí li va etzibar un cop de barra i, com que s’adonà que l’esposa havia de saber on havia anat el marit, la va citar i també la matar; després, la va esquarterar i la va cremar. L’home va ser jutjat l’octubre del 1948 i condemnat a mort, però encara va tenir temps de fer mostra pública del seu penediment a la processó de Setmana Santa del 1950, carregat de cadenes i escortat per la Guàrdia Civil. Va ser executat al garrot el 20 de febrer de 1951 i la seva va ser l’última execució realitzada a Palma.

Dos lladregots i un mort

L’assalt a la finca Puig Moltó

Montuïri, 1949

El 8 de desembre de 1948, dos lladres habituals, Joan Ribas Rosselló i Andreu Trobat Llabrés, van assaltar la finca de Puig Moltó, situada al terme municipal de Montuïri, però els quatre treballadors que hi van trobar es van defensar i els van fer fugir, tot i que un d’ells, Miquel Nicolau Balaguer, va rebre fins a setze punyalades, a conseqüència de les quals va morir al cap d’uns quants dies. Un dels delinqüents, Ribas, va ser ferit d’un tret d’escopeta i això va motivar que, durant la fugida, Trobat l’apunyalés al coll per poder fugir amb més rapidesa i impedir que el delatés si el capturaven. Però Trobat no va calcular bé i no va comprovar la feina, i Ribas no va morir i va ser trobat per uns veïns, als quals ho confessà tot, com també a la Guàrdia Civil, que va capturar Trobat a Palma. En aplicar-se el decret llei contra «el terrorismo y el bandidaje», principalment adreçat contra la guerrilla dels maquis, el cas va passar a la jurisdicció militar. Els dos homes van ser condemnats a mort el 19 de desembre de 1948 i afusellats el 28 de gener de 1949 a la presó provincial de Palma.

Assassí reincident

El rastre assassí del Matacuatro

Algaida i Llucmajor, 1957 i 1975

El 22 de desembre de 1957, el ramader Mateu Verd Verd, de 72 anys, la seva germana paralítica Margarida i la seva cunyada Joana Oliver van ser assassinats a trets d’escopeta a la seva finca, Can Campanet, d’Algaida, per un jove veí desequilibrat de 21 anys, Gabriel Axartell Trifé, que volia robar les 9.850 pessetes cobrades per Verd aquell dia per la venda d’uns galls dindi. Detingut, Axartell va confessar i va ser internat a un psiquiàtric, d’on es va fugar el 1961 abans que el jutgessin. Capturat novament, va ser condemnat a 60 anys de presó el 1962, amb l’atenuant de psicopatia, però va ser alliberat a principis de la dècada dels anys setanta. Instal·lat a Llucmajor, va conèixer Antonio Fuster Miró, un venedor ambulant de loteria de 58 anys aficionat a la numismàtica. I l’oferiment d’unes suposades monedes antigues va ser l’esquer amb què Axartell va atraure Fuster a un lloc solitari el 24 de gener de 1975, on va matar-lo amb una escopeta i li va robar 33.100 pessetes que duia per comprar les monedes. Amb aquest quart crim es va guanyar el malnom del Matacuatro. Jutjat el maig del 1976, i atesa la seva feblesa mental, va ser condemnat a 30 anys de presó i a indemnitzar els hereus amb 700.000 pessetes.

Marit i sense feina

L’emmetzinadora Josefa Pino Garcia

Palma, 1959

Amb el verí com a arma, Josefa Pino Garcia va posar fi als seus problemes. Primer amb el marit i després amb la patrona. Els problemes de convivència amb el seu marit gelós, Josep Nolla Carbonell, van fer que l’emmetzinés amb un mataformigues (arsènic) que va barrejar amb una taronjada que li va donar el maig del 1957 a Palma. Com que ell treballava en una fàbrica on manipulava substàncies tòxiques, la mort es va diagnosticar com a embòlia pulmonar i no com a enverinament. Dos anys després, l’assassina va entrar a treballar com a minyona a casa de la vídua Lluïsa Ollé Candalia, de 64 anys, que l’acompanyava a comprar, cosa que no li permetia controlar diners, i que sovint la interrogava sobre el seu passat, fet que a ella la molestava tant que optà per enverinar-la també amb mataformigues, que va barrejar amb els aliments de la senyora. Quan van començar a aparèixer els símptomes del mal, es va acomiadar de la casa i, en morir la dona, el 18 de juliol del 1959, va ser detinguda. Jutjada el 1960, va ser condemnada a 42 anys de presó. Se li atribueixen altres enverinaments, però només es van poder demostrar aquests dos.

Thomas Harris, un espia estimbat

Espia, pintor i altres herbes

Llucmajor, 1964

Thomas Harris és un personatge de llegenda i de novel·la. La novel·la ja està escrita i és obra d’Antoni Serra. El títol: L’avinguda de la fosca. La llegenda sempre és viva tot i que des de la mort de Harris el 27 de gener de 1964 han passat ja molts anys i, malgrat que oficialment es pensés que la seva mort va ser un accident, les sospites sobre la seva eliminació com a espia continuen ben vives avui dia. Harris, fill d’un antiquari anglès i d’una sevillana, fou espia, pintor i historiador de l’art. La seva obra pictòrica, emmarcada dins un figurativisme hieràtic, el va dur a exposar a la sala Parés de Barcelona el 1955, i va ser el millor estudiós dels gravats de Goya. Va ser agent especial de l’MI5 britànic durant la Segona Guerra Mundial i va col·laborar amb l’agent català Joan Pujol Garcia, Garbo. Més tard va ser membre del grup anglès d’espionatge prosoviètic, amb Anthony Blunt, i durant setze anys va enllaçar des de Mallorca amb els espies dobles de Kim Philby, el grup conegut com els Cinc de Cambridge. Tot aquest passat va fer que les sospites sobre la naturalesa diferent i especial de l’accident de circulació que li va costar la vida. També se sospita de la seva implicació en el cas de la venda d’obres espoliades pels soviètics durant la Guerra Civil Espanyola.

Un mort a can Jaume Matas

Un palauet sinistre per a un president

Palma, 1964

A Can Sales Menor, casal senyorial d’origen medieval i reformat al segle XVI, situat al número 8 del carrer de Sant Feliu, de Palma de Mallorca, hi vivia un militar cec, Miquel Lacy Sureda, assistit per una mena de majordoma, Coloma Cruelles, de 67 anys, i un soldat, Joan Bauzá Lambert, de 21. La dona, autoritària i malhumorada, solia renyar el jove, tant que el 9 de maig de 1964 aquest, sobtadament enfollit, va escanyar-la. Tot seguit, va amagar el cadàver sota el llit i l’endemà va esquarterar-lo amb una destral per anar-lo cremant de mica en mica a la caldera de la calefacció. El 26 de maig, mentre que a la premsa local es publicaven fotografies de Coloma, que aleshores constava com a desapareguda i prou, el soldat es va lliurar a la Policia, presa dels remordiments, i ho va confessar tot. Jutjat per un consell de guerra el març del 1966, Bauzá va ser internat en un centre psiquiàtric penitenciari després que s’admetés l’eximent de trastorn mental en el moment del crim i que diversos metges manifestessin que patia una epilèpsia per lesió dels lòbuls temporals i que la seva personalitat era esquizofrènica. Anys després, la fama de maleït de Can Sales Menor i de tot el carrer de Sant Feliu, construït amb els diners dels corsaris, va augmentar en tenir com a propietari Jaume Matas, expresident del Govern balear i imputat per delictes de corrupció.

Atracció per les nenes

Un taxista pedòfil

Palma, 1966

El 29 d’octubre de 1966, el taxista Reinaldos, de 25 anys, solter i veí de Palma, es va aturar a la plaça de Sant Francesc Xavier per deixar uns clients i va fixar-se en les nenes que jugaven al pati d’una escola. El noi va sentir-se atret per una de les nenes, que es deia Francisca i tenia sis anys i mig. Reinaldos la va convidar a fer un tomb amb el cotxe i, quan van arribar a un descampat, el taxista va intentar abusar de la petita. La nena, morta de por, va començar a cridar, però ell ja li havia esquinçat l’himen amb els dits i l’amenaçava perquè callés. Com que la nena no callava, li va tapar la boca amb força i ella es va desmaiar. Reinaldos va creure que la nena era morta i la va llançar a mar. L’autòpsia més tard va confirmar que Francisca havia mort ofegada. Reinaldos va ser condemnat a mort, tretze mesos després. El jove advocat que va dur el cas va aconseguir que li commutessin la pena capital, ja que l’assassinat va ser per imprudència.

Un monstre a Pollença

Emmetzina tota la família

Pollença, 1968

Catalina Domingo Campins volia canviar de vida i sabia que el millor camí per fer-ho era liquidar la família i, si podia ser, quedar-se amb l’herència. Així doncs, sense pensar-s’ho gaire i farta de deu anys de matrimoni i de ser mestressa de casa, va decidir matar el seu fill de cinc anys, la filla de disset mesos i el marit, Pere Coll Mestres, el 9 de gener de 1968. Tres mesos i mig després va decidir eliminar el seu padrí i oncle Lluís Palmer Camps, i la seva tia, que era soltera, Joana Maria Domingo Bizquerra. Era el dia 18 de setembre de 1968. Va aconseguir el que volia, ja que va heretar de tots els morts. Als nou mesos exactes de la mort del marit es podia tornar a casar, d’acord amb el que estipulava la llei per a les vídues, i ho va fer el 24 d’octubre de 1968 amb un taxista. Potser havia d’haver esperat una mica més per refer la seva vida, ja que tot això demostrava massa acumulació de morts i massa ambició per part seva perquè tot no resultés massa sospitós. Va ser condemnada a 30 anys per la mort de la tia, que va ser l’única provada. La resta, tot i els indicis inculpatoris, no se li poden atribuir per manca de proves concloents.

Un atracador maldestre

Sense benzina per fugir

Campos, 1978

Hi ha maneres i maneres de fer un atracament, però possiblement una de les més maldestres és la de l’home que el dia 8 de setembre de 1978 va robar la sucursal de Banca Catalana a Campos sense preocupar-se de tenir el dipòsit del cotxe ben ple de benzina per poder fugir. L’home, del qual no van transcendir les dades, però de qui se sap que era un delinqüent habitual amb nombrosos antecedents, va sortir del banc amb més de dos milions i mig de pessetes, però amb tan poca benzina que dos quilòmetres més enllà va ser detingut per la Guàrdia Civil. L’atracador duia una pistola amb la qual va amenaçar els empleats i el director de la sucursal, als quals va demanar que li entreguessin tots els diners. Fins aquí tot havia anat molt bé, perquè havia fet creure als empleats que anava armat i que era perillós quan en realitat el seu revòlver no era res més que una simple joguina de plàstic. Però al final es va oblidar del més important: tenir-ho tot a punt per fugir.

La guia turística

Un ritual sexual

S’Arenal, 1979

Cornelia Arends tenia 25 anys i treballava com a guia turística a Mallorca. Compartia pis a s’Arenal amb les altres companyes que el 28 de gener de 1979 van trobar el seu cos a l’apartament del carrer d’Amílcar, de s’Arenal. La víctima estava despullada, estesa sobre el llit amb els braços oberts i amb els canells lligats, un a la barra del llit i l’altre a una cadira. Al pit, prop del cor, hi tenia un ganivet clavat, i un altre entre els pits. La cara revelava que havia estat sotmesa a un gran patiment, ja que tenia múltiples lesions facials i havia estat emmordassada amb la seva roba interior. Els investigadors van qualificar el crim com un ritual sexual per la manera com es va trobar el cos. A l’exterior de l’edifici hi havia el seu cotxe aparcat amb la porta oberta. Els sospitosos van ser múltiples, començant per la parella de la jove, però tots van quedar descartats. Un jove alemany que tenia una clau de l’apartament de Cornelia i una coartada fluixa va ser detingut, però finalment també va quedar en llibertat i no se sap qui va ser el responsable del crim.

Dos morts i cap culpable

El carrer més sinistre

Ses Salines, 1984 i 1993

A Mateu Ferrer Barceló, de 65 anys, i a Andreu Burguera Vidal, de 70, els uneix la mort per assassinat al carrer de Bonico, de ses Salines, sols que entre l’una i l’altra van passar nou anys. El carrer s’ha guanyat la fama de ser el més sinistre d’una de les viles més tranquil·les de Mallorca si es descarten els casos de corrupció urbanística i política. Mateu Ferrer Barceló va rebre un cop mortal el 1984, i el segon, que vivia a pocs metres de distància, va ser cosit a ganivetades el 1993. La Guàrdia Civil va relacionar els dos crims i va apuntar a un home i el seu fill, també residents al carrer, com a suposats assassins, però mai no es va poder provar. El mòbil dels dos crims serien discussions sense importància. Les dues víctimes tenien més semblances: estaven jubilats, vivien sols i duien una vida solitària. A Ferrer el va trobar una dona que va veure que hi havia moltes mosques a la porta de la casa, mentre que Burguera, conegut amb el sobrenom de Busques, va ser assassinat la nit del 21 al 22 d’octubre de 1993. Era pastor jubilat i havia estat mirant un partit de futbol en un bar proper. Tornava a casa amb bicicleta quan va ser assaltat. Primer el van colpejar al cap i després li van clavar tretze vegades el ganivet. Va ser un dels germans de la víctima qui va trobar el cos. Encara avui són molts els veïns del poble que, si poden, eviten aquest carrer.

La màfia marsellesa elimina rivals

Nou punyalades i una orella

S’Arenal, 1988

Michel Louis Marcel Favreau tenia 33 anys i un historial delictiu notable, ja que era membre del grup mafiós Zemour, amb seu a Lió. El 16 de novembre de 1988 era a Mallorca i va ser el seu darrer dia amb vida. Dos nens que jugaven en un solar de s’Arenal es van endur un ensurt monumental quan van trobar el seu cos sense vida amb nou ganivetades al pit i amb l’orella esquerra tallada per complet. El fet que entre la roba del cadàver es trobessin 12.000 pessetes i que dugués un rellotge i un anell va fer descartar que el mòbil del crim fos el robatori. La Policia de París va confirmar a la Guàrdia Civil que Marcel Favreau era un criminal de Lió, per la qual cosa el crim podia estar relacionat amb la màfia marsellesa. Tant és així que en la hipotètica reconstrucció dels fets es va suposar que Marcel Favreau va ser recollit per dos o tres tipus a cala Estància, tots ells de nacionalitat francesa. A l’interior del cotxe va ser apunyalat i després li tallaren l’orella i el llançaren al solar de s’Arenal. Encara era viu, ja que a les mans de la víctima es van trobar bocins d’herba que només ell podia haver arrabassat. El crim continua sense tenir cap culpable.

Un túnel per posar fi a un president

Gabriel Cañellas se salva per prescripció

Mallorca, 1989-1991

Gabriel Cañellas no va haver d’anar a la presó perquè el delicte havia prescrit, però la seva carrera política es va acabar pel cas del túnel de Sóller i perquè José María Aznar no volia cap petita trava que pogués posar fi a la seva carrera cap a la Moncloa. El cas va esclatar el 7 d’abril de 1995 quan Eberhard Grosske (EU) va denunciar el president balear i el conseller d’Obres Públiques del Govern del PP, Bartomeu Reus, i l’exconseller Jeroni Sainz, per prevaricació continuada en l’adjudicació de les obres i l’explotació del túnel de Sóller a l’empresa d’Antoni Cuart, un empresari soci de Cañellas, que va desviar 50 milions de pessetes al PP i a la Fundació Illes Balears per pagar les campanyes electorals del 1989 i el 1991. Aznar va obligar Cañellas a dimitir per donar una imatge de transparència i assumpció de responsabilitats, cosa que va fer el 13 de juliol de 1995. El va substituir com a president del Govern balear Cristòfol Soler. La sentència del juliol del 1997 va tancar el cas declarant provades les acusacions però va absoldre els acusats per la prescripció del delicte.

Un vídeo i 2.000 pessetes

Final d’un recepcionista d’hotel

Can Pastilla, 1990

Les nits de març encara són fredes i humides a Mallorca, i més a ran de mar. Ramiro Rodríguez Anton, recepcionista de nit d’un hotel de Can Pastilla, va viure la seva darrera nit el 26 de març de 1990. Aquest home casat i amb tres fills, i que ja hauria d’estar jubilat perquè tenia 66 anys, va rebre nombroses punyalades al pit. Després, l’assassí va arrossegar el cadàver i el va col·locar sobre una butaca. El criminal es va emportar un vídeo i 2.000 pessetes de la caixa de la recepció, però curiosament no li va robar cap objecte personal ni els diners que duia a sobre i, per això, es va considerar la possibilitat que l’assassinat fos una revenja personal. Hi va haver dos testimonis que van intentar accedir a la recepció, però no ho van poder fer perquè l’assassí havia posat un pal travessat a la porta. Els va costar molt poder obrir la porta i en entrar es van trobar que la víctima ja estava morta. Van avisar la Policia i, tot i que van donar la descripció precisa del malfactor, que havia fugit en veure’ls, no hi va haver res a fer i l’únic sospitós detingut va ser posat en llibertat per manca de proves incriminatòries.

La Navy perd un efectiu

Americà, jove i apunyalat

Palma, 1991

La sisena flota nord-americana té un dels seus punts d’amarrament habituals a Palma, després de molts anys d’haver fondejat a Barcelona. Però el 17 d’abril de 1991 va perdre un dels seus homes en ple barri xinès de la capital balear. Es tractava de Ryer Brooten, de 22 anys, que va rebre algunes punyalades durant una brega. Brooten havia sortit vestit de paisà amb un altre company, Terry Brooks, amb el qual va visitar alguns dels locals del barri xinès de Palma. La Policia els va trobar els dos en un bar, des d’on se’ls havia telefonat. A la barra hi havia Terry, que estava ferit, però a l’interior de l’excusat hi havia Ryer amb ferides d’arma blanca per tot el cos, que van afectar diferents zones vitals. La brega va posar fi a la seva vida. La investigació es va tancar després de diverses detencions però sense cap prova que permetés tenir un culpable a qui jutjar per aquesta mort. Tot fa pensar que el marine va perdre la vida a Palma com a conseqüència d’un robatori fallit que acabà amb la brega i les ganivetades.

Vacances tràgiques a Mallorca

Un metge assassí de nens

Sant Llorenç des Cardassar, 1996

Rudeger Oyntzen va ser condemnat a 34 anys de presó per haver matat els seus dos fills el 1996 en unes vacances a Mallorca. El crim va tenir lloc el dia 3 de setembre en uns apartaments de sa Coma quan els seus fills, Katharina i Mathias, de vuit i sis anys, van ser trobats morts per una empleada de l’hotel. Els dos nens estaven estirats al llit amb una rosa a cada mà i el seu progenitor els havia injectat la nit abans un còctel de medicaments que els havia provocat la mort. El radiòleg alemany també va intentar llevar-se la vida, però o no en va saber o no va voler fer-ho. El metge assassí es va injectar la mateixa substància que els fills i es va ficar a la banyera plena d’aigua, però es va despertar i va marxar cap a la platja. Es va ficar a l’aigua i va intentar morir ofegat però no ho va aconseguir. Després va agafar un un autobús fins Formentor, però un cop allà tampoc no va saltar pel penya-segat. L’endemà va ser trobat per una patrulla de la Policia Local de Pollença. L’home s’estava divorciant de la dona i no volia que la custòdia dels nens fos per a ella.

La parricida assassinada

A ganivetades al cementiri de Palma

Palma, 1996

Ana Belén Gil, una noia de divuit anys que es pensava que havia començat a refer la seva vida a la presó de Palma, va aparèixer sense vida la nit de Nadal del 1996 al cementiri de Palma, morta a ganivetades i amb el cap tapat per una làpida mortuòria. Ana Belén estava complint una condemna de sis anys per haver matat el seu pare a Calvià, que infringia nombrosos maltractaments a la seva mare, i per això era coneguda com la parricida de Calvià. Tenia setze anys quan van passar els fets. La noia gaudia d’un permís de sortida amb motiu dels dies de Nadal i va ser assassinada pel seu company sentimental, a qui havia conegut a la presó, on estava ingressat per matar la sogra i un cunyat de poca edat. Es tractava de Bartomeu Clar Camacho, condemnat el 1990 i que també tenia un permís. Tots dos van iniciar relacions a la presó de Palma, on van coincidir en el taller de teatre i activitats ocupacionals. Els dos presos van abandonar la presó junts hores abans del crim. Els investigadors van descartar que l’acció de l’assassí respongués al robatori o a la violència sexual.

La màfia contra el rei de la cervesa?

Un empresari i les víctimes col·laterals

S’Aranjassa, 1997

El 12 de novembre de 1997, els cinc gossos de Manfred Meisel, de 49 anys, ni tan sols bordaren. I això que tenien motius per fer-ho, perquè el propietari, el seu fill Patrik, de nou anys, i l’empleada de la llar Claudia Leinstein van ser assassinats a trets suposadament per una venjança, tot i que el cas continua obert i no es descarta la hipòtesi que fos un robatori que acabés malament. El primer a morir va ser el nen, de dos trets a la cara, però és molt probable que la primera a veure els assassins fos Leinstein, que tenia marques d’haver estat lligada als canells. Ella estava al pavelló d’aus exòtiques que hi havia a la finca de s’Aranjassa, on va ser executada amb el seu cap, tots dos de dos trets al clatell amb un coixí pel mig per silenciar el soroll de l’impacte d’una arma de petit calibre. Meisel era conegut com el rei de la cervesa, perquè regentava un local a la platja de Palma que li generava molts guanys. De fet, al xalet hi havia més de 50 milions de pessetes i ell duia 200.000 pessetes a sobre, que ningú no va tocar. Una de les primeres sospitoses va ser la seva segona dona, Diana Ritter, que no era a casa. Estava embarassada novament i havia anat al ginecòleg a Alemanya. Ritter tenia un amant, Sven Holder, l’home de confiança de Meissel, però el fill que esperava Ritter era de Meissel i no hi ha hagut cap prova que hagi pogut lligar la parella al crim.

Sense mandíbula

Orgia sàdica amb una britànica

Port d’Alcúdia, 1999

L’anglesa Ivonne O’Brien va ser assassinada la nit del 29 d’agost de 1999 en un xalet del carrer de Teodor Canet, del Port d’Alcúdia. Tant ella com el seu assassí havien consumit una gran quantitat d’alcohol i drogues que acabaren amb la dona morta per diverses ganivetades al coll que van fer que morís dessagnada. L’assassí va arrencar la mandíbula inferior de la víctima, es va emportar el cadàver de la casa, li va obrir el ventre i la va esbudellar i li va col·locar un revòlver simulat a la vagina. També va pintar amb sang de l’anglesa les paraules pau, sexe i amor a les parets. La Policia pensa que l’assassí va escollir molt bé la víctima, perquè vivia sola i era alcohòlica. Ivonne havia rebut abans de morir cartes amenaçadores escrites en anglès en les quals se li comunicava la mort que li esperava. Tots els sospitosos del crim, de diferents nacionalitats i fins i tot pescadors de la contrada, van anar quedant descartats per falta de proves. Posteriorment es va trobar una mandíbula a la platja de Muro que podria correspondre a l’anglesa i la investigació es va tornar a obrir el 16 de juny de 2010, quan la Guàrdia Civil va rebre informació de la Interpol que assegurava que podria ser que la mort fos imputable a un home empresonat a Anglaterra, una pista que encara ara continua oberta.

La cançó del Cola Cao

El símbol illenc de la corrupció

Marratxí, 2003-2007

La legislatura 2003-2007 va ser la de l’assalt a les arques de la comunitat balear per bona part dels alts càrrecs col·locats per Jaume Matas, però el símbol que ho engloba tot és el desenterrament per part d’Antònia Ordinas i la seva dona, la soprano Isabel Rosselló, d’un pot de Cola Cao amb 240.000 euros provinents del cobrament de comissions il·legals i que tenien enterrat al jardí del seu domicili de Marratxí. És el conegut com a cas Scala (en referència a la professió lírica de la dona de la principal imputada), ordida al Consorci per al Desenvolupament Econòmic de les Illes Balears i on també està imputat Josep Joan Cardona, conseller en diversos executius Matas i president del PP a Eivissa. En total són divuit els imputats en una causa que els podria costar fins a quinze anys de presó, tal com reclama la Fiscalia Anticorrupció. Se’ls imputen els delictes de negociacions prohibides a funcionaris, frau a l’Administració i frau electoral, suborn, prevaricació, malversació de cabals públics i falsificació documental. De fet, Antònia Ordinas ja va ingressar al Centre Penitenciari de Palma i ha assegurat que escriurà un llibre amb la seva experiència. Ordinas és una escriptora amb una prosa molt fina i treballada que anteriorment ja havia publicat alguns llibres.

La primera dona assassinada el 2004

Cap d’Any mortal a Mallorca

Llucmajor, 2004

L’any 2004, les morts per violència domèstica a l’Estat espanyol van començar ben d’hora i a Mallorca. El dia de Cap d’Any un home, Domingo Pozo Martínez, de 41 anys d’edat, va arribar fins a la casa de Pilar Crevillent, la seva excompanya, al municipi mallorquí de Llucmajor, i li va disparar amb una escopeta. Amb la mateixa arma també va ferir els dos fills de la víctima, un dels quals va entrar en estat crític a l’Hospital de Son Llàtzer de Palma. La dona morta també tenia 41 anys. L’home es va acollir al seu dret a no declarar davant la Guàrdia Civil, es va entregar la matinada del dia 2 de gener i va assegurar que no recordava res del que havia passat. Després de la mort de Pilar Crevillent es van convocar manifestacions contra la violència de gènere i en record de la primera dona morta per aquesta causa l’any 2004.

El cas Rasputin

De putes a Rússia a compte del contribuent

Palma i Moscou, 2004

Rasputin, un dels homes més poderosos de la Rússia tsarista, dóna ara nom a un dels locals de copes i bordells més famosos de Moscou, on els consumidors poden beure la vodka servida directament damunt dels pits de les cambreres si així ho desitgen. Doncs alguns dels destacats membres del Govern de Jaume Matas hi van anar el 2004 i van comprar set entrades al prostíbul de Moscou, i les van passar com a despeses oficials del viatge. El desplaçament a Moscou va coincidir amb un partit que jugava el Reial Mallorca a la capital russa i la delegació del Govern volia promocionar les Illes com a destinació turística aquell gèlid mes de febrer del 2004. L’afer Rasputin va costar el càrrec a Juan Carlos Alía, director gerent de l’Institut Balear de Turisme, que sempre va dir que fou un error i que va incloure les entrades perquè estaven escrites en rus; així mateix, va tornar de la seva butxaca els 129 euros pagats amb diners públics. Però vist el que ha passat després, no deixava de ser un dels primers símbols de la corrupció política a la legislatura Matas.

Urbanisme salvatge a Mallorca

El cas Andratx

Andratx, 2006

El municipi d’Andratx, la pàtria de l’escriptor Baltasar Porcel, es va convertir el 27 de novembre de 2006, amb la detenció de l’alcalde Eugenio Hidalgo (del Partit Popular, després d’haver fet de trànsfuga d’ALA), en el símbol de l’urbanisme salvatge i il·legal a les illes Balears. El municipi d’Andratx regulava el seu urbanisme mitjançant un Pla general del 1977, que ni tan sols estava adaptat a la Llei estatal del sòl del 1976 ni a la resta de normativa autonòmica. Això provocava que la mateixa qualificació i les possibilitats urbanístiques dels terrenys no fossin clares i depenguessin de la interpretació que en feia l’Ajuntament en el moment de la concessió de les llicències d’obra. El cas va sortir a la llum pública quan, el 27 de novembre de 2006, el jutge titular del Jutjat d’Instrucció número 12 de Palma, Álvaro Latorre, va decretar l’empresonament del llavors alcalde del municipi, Eugenio Hidalgo, del zelador d’obres de l’Ajuntament, Jaume Gibert, i del director general d’Ordenació del Territori del Govern de les Illes Balears, Jaume Massot, entre altres, en el que es va anomenar operació Voramar. Els implicats van ser acusats de prevaricació, blanqueig de diners i delictes contra l’ordenació del territori, en entendre que l’alcalde Hidalgo va fer-se un xalet en sòl rústic protegit aprofitant l’existència d’una caseta d’eines. Fins al moment —encara queden peces per jutjar—, Hidalgo ha estat condemnat a quatre anys de presó i Jaume Massot, director general d’Ordenació del Territori, a tres anys i sis mesos de presó.

Els set milions d’euros robats a Son Banya

La Paca, Pepote, l’advocada i el paraguaià

Palma, 2006

A principis del 2006 algú va cometre un dels robatoris més extraordinaris de Mallorca: set milions d’euros de diners de la droga desapareixen d’un zulo del poblat gitano de Son Banya. Els diners eren propietat de la Paca, matriarca d’un clan dedicat a la venda de droga que tracta de recuperar els diners sigui com sigui, amb una guerra clandestina amb nombrosos episodis de violència i tortures a un paraguaià que va a veure una advocada perquè el defensi. La dona era la companya sentimental del cap d’atracaments de la Policia Nacional, José Gómez, Pepote, que decideix treure partit de l’assumpte i proposa a la Paca que li pagui perquè el paraguaià canviï la seva declaració. Es produeix la trobada, però la matriarca gitana ho enregistra tot en una cinta d’àudio i ho denuncia al jutjat. Tot i això, no es va lliurar d’una sentència de 22 anys de presó per detenció il·legal, blanqueig de capitals, amenaça i inducció al fals testimoni, i va amenaçar de suïcidar-se. «Jo vaig entregar la cinta i em van prometre que no em passaria res», diuen que va dir. A Pepote el van condemnar a nou anys i mig per suborn actiu, blanqueig de capitals, fals testimoni i omissió del deure de perseguir delictes.

Una obra faraònica

El velòdrom de Jaume Matas

Palma, 2008

El cas Palma Arena va esclatar el mes de juliol del 2008 quan la Fiscalia Anticorrupció de les Balears va començar la investigació del velòdrom homònim construït durant la legislatura de Jaume Matas (2003-2007) com a president del Govern balear. La construcció va patir una desviació del pressupost inicial de 48 milions d’euros als més de 100. El velòdrom es va construir a través d’un consorci i la constructora FCC es va adjudicar la principal part de l’obra juntament amb la mallorquina Melchor Mascaró. Els arquitectes García Ruiz van assumir la direcció de l’obra després que el Govern del PP rescindís el contracte de Ralph Schürmann, per incompliment. Aquest últim, en la seva declaració, va assegurar que els dirigents locals del PP li imposaven mètodes de treball que encarien l’obra. El sobrecost de l’obra —es va més que doblar— no van ser adjudicats pel procediment pertinent i el nou govern d’esquerres ho va denunciar, com també va denunciar els usos indeguts de la instal·lació, com per exemple el míting central de Mariano Rajoy del 18 de maig de 2007. Així mateix, i malgrat el sobrecost, el velòdrom presentava moltes deficiències. El president Jaume Matas es va implicar de manera directa en la construcció i va forçar al màxim l’empresa adjudicatària perquè fes les obres abans de les eleccions. En la investigació del cas van ser detinguts el 5 d’agost de 2009 Rafael Duran, portaveu del PP a Palma; Pepote Ballester, exdirector general d’Esports; Jorge Moisés, gerent del consorci; Miguel Romero, director de l’agència Nimbus, i Ignacio Antonio Sáez. El cas ha esquitxat molts altres alts càrrecs de l’època Matas.

ETA, contra la Guàrdia Civil a Mallorca

Morts per al cinquantè aniversari

Palma Nova, 2009

El 30 de juliol de 2009, la vila de Palma Nova, al municipi mallorquí de Calvià, va viure l’atemptat terrorista que va costar la vida als guàrdies civils Carlos Sáenz de Tejada García, de 28 anys, i Diego Salvá Lezaun, de 27, just 36 hores després de l’esclat d’un cotxe bomba a Burgos contra una casa caserna de la Guàrdia Civil. A les 13.30 hores, just després de l’explosió de la bomba adherida al cotxe patrulla dels agents, es va activar l’operació Gàbia per capturar els terroristes i es van tancar els accessos marítims i aeris a l’illa, però així i tot els terroristes no van ser capturats. La bomba va disparar totes les alarmes entre els residents i els turistes. Els terroristes havien col·locat un segon artefacte sota un altre vehicle de la Guàrdia Civil, que va haver de ser detonat pels agents. L’atemptat es va produir just abans de l’arribada dels reis d’Espanya a la seva residència d’estiueig a Marivent. Els dos guàrdies civils tenen sengles carrers a Pamplona i Burgos i van perdre la vida en el moment en què els terroristes complien cinquanta anys de vida. ETA ja havia intentat matar el rei Joan Carles a Mallorca el 1995, quan Juan José Rego Vidal va tenir-lo en el punt de mira del seu rifle a un pis llogat davant del port esportiu de Palma.

El Enano, el verí al pot petit

L’assassí que va mobilitzar Mallorca

Palma, Muro i Selva, 2010

Ana Niculai era una jove romanesa de 25 anys que va aparèixer calcinada en el portaequipatge del cotxe del seu promès el mes de juliol del 2010 a la carretera que uneix Muro amb Can Picafort. El seu assassí, Alejandro de Abarca, conegut com el Enano perquè feia 1,50 metres d’alçada, va ser detingut per la Guàrdia Civil al barranc de Can Frontera, a la vora de la depuradora de Selva. El crim va mobilitzar més de vint patrulles de la Guàrdia Civil i nombrosos especialistes, que es van desplaçar de la península Ibèrica per atrapar-lo. De Abarca va ser identificat gràcies als propietaris d’una gasolinera de Muro, que el van reconèixer com la persona que havia comprat cinc litres de benzina en baixar d’un Audi A4, el cotxe que es va trobar cremat. L’assassí hauria intentat un segon segrest a Muro, però la víctima va aconseguir fugir i va fer una denúncia. De Abarca, de 32 anys, no s’havia reintegrat després del seu permís en un centre de reinserció social de Palma, on complia condemna per furt i per agressió sexual, entre altres crims. L’assassí va confessar que havia matat Ana Niculai amb diverses injeccions d’heroïna. Pel que sembla, va assaltar la dona per robar-li el cotxe i va anar al poblat gitano de son Banya a comprar droga. El Enano confessà que la va matar entre Can Picafort i Muro la tarda del 19 de juliol. La seva captura no fou fàcil, perquè de nen De Abarca havia viscut entre els aiguamolls de s’Albufera i com a pres en rehabilitació havia treballat de forestal a les zones de muntanya on es va refugiar. Coneixia molt bé el terreny i durant una setmana va dur de corcoll les forces de l’ordre.