LLEIDA

Disputes de monges

Entre l’opulència i la clausura

Alguaire, 1584

El monestir de monges santjoanistes o hospitaleres d’Alguaire fou fundat el 1250, i les seves restes encara s’alcen al costat de l’antic castell i comanda hospitalera, també destrossat, dalt del penyal que domina la vila. Però durant el segle XVI va ser escenari de disputes entre les monges de llinatges nobles que no volien implantar la clausura i les que volien seguir les indicacions del Concili de Trento. El 1576 es va elegir la priora Jerònima Montgai, la qual, com altres d’anteriors, es va resistir a implantar el règim de clausura. Les monges vivien al monestir, però cada una tenia casa pròpia, amb criades i una ostentació pròpia dels respectius llinatges. Pius V, el 1568, va intentar posar fre a aquest tipus de vida i va recomanar expressament als hospitalers d’introduir a Alguaire la clausura més estricta, però fou inútil. Montgai, per aquesta negativa, va acabar destituïda, processada i arrestada, sota inculpació d’haver acollit homes armats a la cambra prioral. El 1583 es van fer noves eleccions, que va guanyar Anna Desvalls, membre també d’un llinatge de cavallers de Lleida. Però Montgai, que havia apel·lat al nunci papal, va recuperar la cadira, davant de la contrarietat de Desvalls i les seves partidàries. El monestir va quedar dividit en dos bàndols. Com que les autoritats reials van témer un esclat de violència, el prior de Sant Joan va actuar i a finals del 1584 va fer assaltar el monestir per una colla de bandolers que acabaren per foragitar la priora Montgai. Però, segurament, la mort casual i gairebé simultània de les dues priores va evitar els enfrontaments entre els bàndols.

Robatori d’una fortuna al rei

Barbeta, un bandoler italià

Hostalets de Cervera, 1613

El desembre del 1613 i en el camí ral que unia Barcelona amb Madrid, entre les viles dels Hostalets de Cervera i de Montmeneu, una banda de bandolers capitanejada per Pere Barbeta va assaltar el contingent que transportava 111 càrregues de plata reial, protegides per homes armats que no van ser un impediment per poder dur a terme el robatori. El virrei, que aleshores era el marquès d’Almazán, va donar ordres de començar la captura i recuperar la màxima part del botí, que va anar apareixent pels pobles dels voltants i entre els presoners que s’anaven fent a la contrada. La quantitat de diners capturada pels bandolers va superar els 180.000 ducats. El cap de la banda, Barbeta, era un italià que va aconseguir fugir de Catalunya i arribar fins als Estats Pontificis, però allà va ser arrestat pels agents del papa l’any 1615. L’estiu del 1616 va ser traslladat a Barcelona i allà va ser executat. Aquest és un dels robatoris més grans fets contra les arques reials en temps de bandositats a Catalunya.

Bandolerisme aristocràtic

Carles Alemany, falsificador

Bellpuig i Tortellà, 1600-1623

Carles Alemany, senyor de Bellpuig i Tortellà, bandoler i moneder, va ser el falsificador de monedes més important de la Corona d’Aragó. El 1616, el duc d’Alburquerque va ordenar la demolició del seu castell, on es va trobar un obrador impressionant i un autèntic repertori de numismàtica: quintars de motlles per fabricar monedes, tant reals castellans com aragonesos, com també reals segovians o doblons d’or, moneda valenciana i moneda portuguesa, entre altres. Va aconseguir fugir i es va dirigir cap a Tortellà, un altre dels seus dominis, on es va amagar entre deu i dotze anys a la rectoria per por de la justícia. Aquí va continuar fabricant monedes falses i també li van descobrir una casa llogada a Barcelona que usava d’obrador. L’any 1623, va ser finalment capturat, però ja feia prop de 25 anys que encunyava moneda a casa seva. Amb la detenció se li van imputar vuit homicidis, entre els quals hi havia el de dos pagesos del lloc d’Argelaguer, tres pagesos més de Tortellà, dos dels quals eren vassalls seus, un sastre i un teixidor també de Tortellà, que segons sembla va testificar contra ell i un dels seus falsificadors de moneda. Alemany, a més a més, permetia que el seu fill forcés contra la seva voluntat qualsevol dona, fos casada, vídua o donzella, i si els vassalls es queixaven procurava matar-los, com va passar amb Antoni Liurella. A més, tenia bandolers i lacais al seu servei.

Setge d’Almenar

De la victòria a la traïció

Almenar, 1641

El 17 de gener de 1641, Pau Claris va acordar una aliança política i militar amb França a causa de l’alarmant penetració de l’exèrcit castellà. Catalunya es va posar sota l’obediència de Lluís XIII. Pocs dies després, gràcies a l’exèrcit francès s’obtingué una victòria militar molt important en la batalla de Montjuïc. El novembre del mateix any, l’exèrcit castellà, dirigit per Jacinto Loris, va assetjar la vila d’Almenar amb 3.000 infants, 2.000 cavalls i sis canons de 24 o 30 lliures. Els catalans, defensats pel capità Jaume d’Algerri, només tenien 100 arcabussos, fins que va arribar el general Philippe de La Mothe-Houdancourt amb un destacament que havia sortit de Lleida el 5 de novembre amb 1.500 infants (regiment de Tonneins i un altre amb 100 miquelets catalans) i 1.000 cavalls (regiments de Mérinville i Roches-Baritaut, companyia de carabins de Sieur Duplessis i companyia del baró de Caila del regiment Aubais), a més de francesos vinguts dels voltants de Tarragona i la companyia de cavalls d’Amat amb el Terç de Lleida, de 400 homes. Les tropes francocatalanes van derrotar els assetjants. Però posteriorment Almenar va ser presa i saquejada pel mateix Loris, i l’església, incendiada.

La matança al refugi

El Roser, símbol nacional

Lleida, 1707

El 12 d’octubre de 1707, el convent del Roser, edifici emblemàtic del centre històric de Lleida, va ser l’escenari d’una sanguinària matança de lleidatans que s’hi refugiaven de la invasió de l’exèrcit borbònic, durant la Guerra de Successió. El convent va ser incendiat i es calcula que van morir les 700 persones que s’hi havien refugiat. Anys després d’aquest esdeveniment es va incidir per convertir el Roser en el símbol nacional de la desfeta del 1707 de Lleida. Els fets del Roser van acabar possibilitant la caiguda total de la ciutat i de la Seu Vella, l’11 de novembre d’aquell 1707. El convent del Roser es va començar a construir el 1669 i, com que era la seu de l’orde dels Predicadors de Sant Domènec, se l’anomenava convent de Sant Domènec. A principis del segle XIX va ser desamortitzat i des d’aleshores va tenir diversos usos culturals i educatius. Actualment acull un hotel de luxe de la cadena de Paradores de Turismo.

Parricidi a Lleida

L’esposa adúltera

Lleida, 1838

L’1 d’agost de 1838 mor apunyalat al seu dormitori Sebastià Guix, traginer de la ciutat de Lleida. Qui el mata amb una navalla és la seva esposa. En el cos trobaren onze ferides i només la del mugró esquerre fou mortal de necessitat, ja que havia arribat al pulmó. El cos del mort el van trobar el dia 2 d’agost darrere l’església parroquial de Sant Joan. La notícia es va escampar de seguida, i el primer lloc que es va investigar fou la casa del matrimoni. Efectivament, hi van trobar restes de sang a les rajoles i a les escombres. També es van trobar dos draps plens de sang. La dona va ser interrogada, com també la seva neboda Maria Miquel, que els feia de minyona i va presenciar els fets. En la primera declaració la minyona, que tenia dotze anys, va mentir i amagar alguns detalls importants perquè va sentir que la tia explicava uns altres fets a l’alcalde. En definitiva, les conclusions que es van treure d’aquest crim van ser que Teresa Guix, de 22 anys, va matar el seu marit i el va amagar al recambró de l’alcova. Llavors va demanar ajuda a Josep Álvarez, cadet i amant de Teresa. Ell primer s’hi va negar, però l’endemà a la matinada ell i el germà de Teresa, Josep Miquel, van traslladar el mort a l’església. El jutge de primera instància de llei va condemnar Teresa Guix a la pena de mort al garrot. Després de l’execució, el seu cadàver havia de ser col·locat dins d’una bóta de fusta on es pintaria un gos, un gall, una serp i un mico, i el llançarien al riu Segre.

El comte d’Espanya

Un dels personatges més sinistres de Catalunya

Organyà, 1839

Charles d’Espagnac, més conegut amb el nom de comte d’Espanya, fou un noble i militar francès absolutista reaccionari, catòlic, beat i personatge temible que va estar al servei de la monarquia espanyola després de la caiguda del règim borbònic a finals del segle XVIII. El van destinar a Catalunya entre el 1827 i el 1832, per sufocar la revolta dels Malcontents. La repressió va ser tan salvatge que una dècada després li va costar la vida. Va exercir el càrrec de capità general de Catalunya i va fer i desfer al seu gust: perseguint, reprimint, executant, torturant o castigant tots els liberals sospitosos. Però a part de les idees, també perseguia la moral llibertina, les dones presumides, la liberalitat de costums i tot el que no li agradava. El 1833 va esclatar la Primera Guerra Carlina i durant quatre anys el comte d’Espanya va prendre el comandament de les tropes carlines de Catalunya. A la tardor del 1839, molts carlins n’estaven tan tips que van fer una conspiració per destituir-lo. El van detenir per deportar-lo cap a França, però els seus escortes, en un pont d’Organyà, el van escanyar i el van llençar al riu Segre. El cos va aparèixer riu avall i el van enterrar a Coll de Nargó. Algú va profanar la tomba i es va endur el crani amb la finalitat d’estudiar la ment del criminal. Sembla que el crani va voltar per Europa molts anys. Diu la llegenda que el capellà del poble va lliurar a la família el cadàver sencer d’una altra persona per por que descobrís que hi faltava el crani.

Mata cinc membres d’una mateixa família

L’emmetzinadora orgullosa

La Granja d’Escarp, 1935

L’any 1935, Dolores Cuit Vallès va començar la seva carrera com a emmetzinadora, i això que només tenia vint anys. Amb poca diferència de temps, cinc membres d’una mateixa família van morir d’una manera semblant. El primer assassinat, el juny del 1934, va ser el de la sogra. El següent a morir fou Constantino Guiu, el marit, el febrer del 1935. I durant l’última setmana d’abril del mateix any van morir la cunyada, el cunyat i el nebot, de només onze mesos. Dolores va utilitzar arseniat de sosa, una substància que servia per matar rates. No se sap ben bé quins van ser els motius que la van impulsar a cometre els cinc assassinats, però es va especular amb la idea que el marit la maltractava i es va voler venjar matant-lo a ell i a la seva família. També es creu que ho va fer per l’herència, valorada en unes 5.000 pessetes. La Granja d’Escarp, un petit poble lleidatà limítrof amb l’Aragó, d’uns 1.000 habitants, va ser l’escenari dels crims i de l’enrenou que es va aixecar en saber-se la notícia. De fet, el poble sencer la va voler linxar. Amb les morts dels cunyats, el metge del poble va començar a sospitar, però llavors la mateixa mare de Dolores la va delatar davant del jutge municipal. Ella, però, va inculpar la mare i va dir que havia estat la instigadora. Totes dues van ser condemnades a 30 anys de presó i van complir la pena a la presó de Lleida.

Condemnat a mort

Mata els sogres per una herència

Lleida, 1954

Josep Oms Huguet estava ben decidit a arreglar les coses amb els seus sogres, de grat o per força. I finalment va ser per força, i això costà la vida als seus pares polítics i també a ell, atès que va ser condemnat a mort pel doble assassinat i l’incendi dels cossos. Oms Huguet va matar els sogres la nit del 17 d’abril de 1954 i després va ruixar els cadàvers amb benzina per tal de fer-los desaparèixer. El fet que l’home anés a casa dels sogres amb la llauna de benzina i proveït de tots els estris per dur a terme el crim li va valdre l’agreujant de premeditació, que va quedar provada en el judici oral contra ell. Oms volia discutir amb els sogres diferents qüestions sobre l’herència, ja que no estava d’acord amb els repartiments testamentaris que havien disposat els seus parents. L’assassí va matar el matrimoni amb un pal i després els va cremar. La sentència es va executar a Lleida i l’assassí va ser mort després d’haver confessat i combregat.

Tor, el poble més alt

La muntanya maleïda

Tor, 1980 i 1995

El 1896, les tretze famílies del llogarret muntanyós de Tor, a la frontera entre Andorra i el Pallars Sobirà, van constituir una societat que els permetia regular l’explotació dels seus recursos forestals. La gestió d’aquests recursos va generar problemes al llarg dels anys entre els propietaris, i les posicions van enfrontar-se més a partir del 1976 quan un promotor immobiliari, Rubén Castañé, va convèncer-ne alguns d’iniciar els tràmits per construir a Tor una urbanització turística. El projecte va dividir els veïns entre els qui volien tirar-lo endavant, liderats per Josep Montané Baró, i els qui s’hi oposaven per continuar l’explotació forestal, encapçalats per Jordi Riba. Al lloc va començar a arribar gent contractada com a guardaespatlles de membres d’ambdós bàndols, i el 3 de juliol de 1980 dos treballadors de Riba van morir pels trets de dos pistolers de Castañé, que van ser condemnats a vuit anys de presó. La titularitat de la muntanya, en litigi des de feia anys, va recaure per decisió judicial en el septuagenari Montané, únic habitant de Tor, el febrer del 1995. Va ser bastonejat i escanyat el juliol del mateix any, sense que mai s’hagi pogut esbrinar qui el va matar. El 2005, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ratificava una sentència de l’Audiència de Lleida segons la qual la muntanya pertanyia a parts iguals als hereus d’aquelles tretze famílies del 1896.

L’única mort de Terra Lliure

Emilia Aldomà, víctima col·lateral

Les Borges Blanques, 1987

La revetlla de la Diada del 1987, la banda armada Terra Lliure es va cobrar la seva única víctima mortal en la persona d’Emilia Aldomà Sans, de 62 anys. Emilia vivia a la vora del jutjat de les Borges Blanques on els terroristes van col·locar una bombona de càmping gas carregada amb tres quilograms de pólvora premsada. L’explosió va destrossar una paret que va caure sobre el llit on dormia Emilia, que va morir sepultada. El més tràgic de la situació és que la dona havia viscut a Bilbao i havia abandonat el País Basc per temor a la violència etarra. Terra Lliure va reivindicar l’atemptat en un comunicat enviat a TV3, en el qual lamentava la mort per accident de la dona. L’abril del 1988, la Guàrdia Civil va arrestar dos membres del comando Manresa de Terra Lliure, Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira, quan volien atemptar contra la caserna de Sant Just Desvern. Canet va confessar la seva participació en l’atemptat, però va assegurar que la confessió la va fer sota tortura. Datzira va negar la seva participació en els fets. El 1990, tots dos van ser condemnats a divuit anys de presó per homicidi i danys materials, però en la revisió del cas només van ser condemnats a deu anys. Els dos van ser indultats quan es va dissoldre la banda i van ingressar a Esquerra Republicana. El jutjat on es va col·locar la bomba va ser el mateix on va rebre la seva acta com a diputat el president Francesc Macià.

Dues trucades per 50 milions

Tres hores de segrest

Mollerussa, 1987

Fernando Castelló, president de Granja Castelló, empresa responsable de la comercialització de la llet El Castillo, va ser segrestat la nit del 10 de juny de 1987 per un individu encaputxat que l’esperava a la porta del seu domicili, a Mollerussa, i que a punta de pistola va introduir-lo en un cotxe. En un camí veïnal, al terme municipal de Golmés, proper a Mollerussa, el segrestat Castelló va poder escapar del seu segrestador tot aprofitant una distracció. Només havia estat tres hores en mans de l’home que l’havia segrestat. En aquell interval, la família ja havia rebut dues trucades en les quals una veu anònima reclamava 50 milions de pessetes com a rescat. Mai no es va poder esbrinar qui va ser l’autor del segrest del qual va aconseguir escapar-se l’industrial lleter.

Violació i mort

El cas del nen de Maials

Maials, 1988

El mes de febrer del 1988, el poble de Maials es va aixecar consternat. En una cabana que servia per guardar un pou havia aparegut un nen de vuit anys assassinat i amb els pantalons abaixats i clars símptomes de violació anal. El responsable del crim va ser Francesc Xavier Jové Mora, un noi amb problemes psíquics i un indici d’autisme que es va declarar responsable dels fets i que tenia disset anys quan es van produir. El cadàver del nen Ramon Josep Florensa Mateu va ser trobat el dia 11 de febrer i, a banda del cop al cap que el matà i dels senyals de violació, tenia nombrosos cops per tot el cos. Fins que Jové Mora no va declarar, a la vila, de 1.200 habitants, es va viure en una gran desconfiança. Però quan el noi va confessar el crim es van viure escenes molt dures quan la família va ser agredida i els veïns es van concentrar al seu domicili per demanar justícia. Al final, el jove va ser condemnat a 23 anys de presó.

Escapar de la mina

El segrestat escàpol

Agramunt, 1988

L’industrial Ramon Roca Boncompte, de 52 anys, director general de l’empresa Ros Roca, dedicada a la construcció de maquinària de neteja per a diversos ajuntaments, va ser segrestat al seu cotxe el 17 de març de 1988 per individus amb passamuntanyes i ulleres fosques quan es dirigia a la seva feina, a Tàrrega, des del seu domicili a Agramunt. Va romandre més de 40 hores a l’interior d’una antiga mina a les proximitats de la localitat saragossana de Mequinensa, lligat a una paret amb una cadena subjecta al peu de la qual va poder alliberar-se’n en adonar-se que el pern que tancava les baules estava fluix, i va fugir en quedar-se sol a la mina i abans que la seva família arribés a pagar el rescat de 300 milions de pessetes que els segrestadors havien exigit. Ja havia rebut amenaces el 1971 quan uns desconeguts li van demanar diners a canvi de no cremar-li el xalet. Les investigacions es van centrar en els ambients de la delinqüència comuna, però mai no es van localitzar els culpables del delicte.

A ganivetades pel material robat

El doble crim de la Seu

La Seu d’Urgell, 1996

No posar-se d’acord en el preu de les coses pot ser un motiu de discussió, però si aquestes coses són material electrònic robat la disputa et pot costar la vida. Això és el que va passar a dos ciutadans algerians, Ali Rezagui i Ahmed Beanouda, que van rebre més de 50 ganivetades a la Seu d’Urgell el juny del 1996. L’únic detingut, Albert Duran, un jove de dinou anys, va culpabilitzar de les dues morts un filipí, Jaison P. Parducho, resident a Andorra, que va marxar del principat cap a Tolosa en un taxi i des d’allà a París en tren, per partir acte seguit cap a Manila. Els quatre es van reunir a l’habitació d’un hotel de la Seu d’Urgell per pactar el preu de compra de material electrònic robat a Andorra i que els algerians volien. Pel que sembla, el filipí es va posar nerviós i els va agredir amb un ganivet de grans dimensions i fins i tot va apunyalar en una cama el seu company per equivocació. Acte seguit, Parducho va buscar els diners dels algerians, una bona pila de francs francesos, i se’ls van repartir. El jove Duran va explicar que va falsificar permisos de treball i de residència per a estrangers. Duran va ser absolt el 1998 per un jurat popular, però el Suprem va obligar a repetir el judici el 2006 en considerar que el veredicte dictat per aquests ciutadans estava poc motivat. Duran ja havia refet la seva vida, s’havia casat, tenia una feina estable a Andorra i havia estat pare el 2002. El judici va tornar a ser amb jurat popular. La pista de Parducho es va perdre dies després del crim, tot i que algú va assegurar haver-lo vist a les Filipines.

El crim del Pont de Bar

Un misteri que es lliga a altres crims

El Pont de Bar, 1997

Josep Campi, l’amo del càmping Pont d’Ardaix, a Pont de Bar, estava casat amb una assassina, tot i que segons sembla no fou ella qui el va matar. Carme Badia, la seva dona, va ser condemnada a 24 anys de presó per la mort de la psicòloga Anna Permanyer a Barcelona, juntament amb Joan Sesplugues, per un crim que van cometre plegats el 2004. Els dos foren absolts de la mort del propietari del càmping, tot i que hi va haver indicis que apuntaven a Sesplugues com a autor de l’assassinat del marit de Badia, perquè un camiller l’havia reconegut deu anys després com el senyor gran que es trobava al lloc dels fets gràcies a una foto del diari. Els altres acusats del crim van ser José Antonio G. J. i Iván H. O., també exculpats i als quals s’acusava de ser els dos encaputxats que van entrar al càmping i van apunyalar nombroses vegades el propietari i a la vegada li van disparar cinc trets. La seva dona està considerada la inductora del crim, tot i que no es va poder trobar cap prova que ho testimoniés. Sigui com sigui, Campi va trobar la mort assassinat i la seva dona és a la presó, encara que sigui per una altra història.

Una mossegada delatadora

L’assassí de Cervera

Cervera, 1999

El 15 de febrer de 1999, Serafin Cervilla Valle, de 29 anys, va matar la seva parella, Marina Ruiz Garcia, de 23, a cops de barra metàl·lica quan anava a treballar, de matinada, al polígon industrial de Cervera. L’assassí va abandonar el cos al mig de la propera via del tren, però com que el va deixar en l’espai entre vies cap tren no el va destrossar, i la troballa del cos va permetre veure que allò era un assassinat. El motiu del crim va ser la gelosia del noi cap a tots aquells que tenien relació amb la noia. Abans que es descobrís el cadàver, Cervilla va encapçalar fins i tot una manifestació a Cervera per exigir als Mossos d’Esquadra que trobessin el culpable i va anar a programes de ràdio i televisió. Però Cervilla va aixecar sospites en parlar en algun moment de detalls del cas que només podia conèixer l’assassí, com, per exemple, que a Marina li havien ficat la barra per la vagina. El detall que el va delatar definitivament va ser la marca d’una mossegada en el pit esquerre de Marina, una ferida feta quan ella agonitzava. La dentadura de Cervilla encaixava a la ferida. Era la primera vegada que s’utilitzava aquesta prova per acusar algú. Va ser jutjat a Lleida l’octubre del 2001 i condemnat a 36 anys de presó per assassinat i agressió sexual.

Les orelles parlen

Empremtes especials

Balaguer, 2001

La Policia Científica cada vegada disposa de més mètodes i tècniques per poder fer la seva feina. Poc es pensava una banda que robava a Lleida que acabaria detinguda per culpa de les seves orelles. Els Mossos d’Esquadra van detenir a Balaguer, Lleida, el 26 de juliol de 2001, una banda de colombians que havien robat més de 80 pisos a Cappont, Pardinyes i el Camp d’Esports, a Lleida. Abans d’actuar, la banda comprovava que els pisos estiguessin buits amb trucades telefòniques o als porters automàtics o enganxant l’orella a les portes. Robaven diners, joies i petits electrodomèstics i si els enxampaven fugien sense violència, ja que anaven amb guants i passamuntanyes i no els podien identificar. Una patrulla dels Mossos els va sorprendre quan anaven trucant als pisos per esbrinar quins estaven buits per vacances i els va detenir. Per les empremtes de pavellons auditius deixades en diferents portes de pisos robats, visibles mitjançant substàncies reactives, es va poder acusar formalment la banda. Èxit de la Policia Científica i sorpresa dels malfactors.

Una fuga sagnant

Brito i Picatoste, una parella mortal

Lleida, 2001

Manuel Brito i Javier Picatoste van ser la parella mortífera més buscada l’any 2001. Manuel Brito va ser el cervell que va organitzar la seva fugida de la presó de Ponent de Lleida. Es va autolesionar en un braç per tal de ser conduït a l’Hospital Arnau de Vilanova, on l’esperava el seu amic Francisco Javier Picatoste, que s’hi va presentar armat i va disparar als dos mossos d’esquadra que acompanyaven el seu amic. Picatoste havia aprofitat un permís de 48 hores per no reincorporar-se a la presó i va deixar tetraplègic un dels agents, ja que els disparà per l’esquena. Després els van robar les armes i van emprendre la seva fugida cap a Barcelona, on van romandre més d’un mes fugats a la falda de Collserola. Allà, Brito va assassinar un jove a qui volien robar el cotxe —li va disparar les sis bales del seu revòlver— i van violar la seva companya, a la qual van deixar lligada a un arbre. Brito i Picatoste van tenir cinc còmplices que els van donar allotjament, menjar i armes a Collserola. Al final van ser detinguts a la carretera de l’Arrabassada de Barcelona. En total van ser condemnats a 138 anys de presó per l’Audiència de Barcelona.

Un assassí que passà fronteres

Una morta de 21 anys i un monstre equatorià

Lleida, 2004

El 24 de novembre, una jove de 21 anys, Maria Isabel Bascuñana, va aparèixer morta al maleter del seu cotxe al barri de la Bordeta. Havia estat estrangulada amb una bena. La família havia denunciat la seva desaparició i la noia va aparèixer al Nissan Sunny que emprava habitualment per anar a la Facultat de Dret de la Universitat de Lleida, on estudiava segon curs. El cos estava embolicat amb una bossa de plàstic negre. La noia vivia a Alpicat i tornava a casa després de les nou del vespre. Vivia amb els pares i treballava algunes hores en una botiga d’informàtica d’un parent a Lleida. L’assassí va ser l’equatorià Gilberto Antonio Chamba, conegut com el monstruo de Machala, un immigrant a qui el Govern espanyol va donar la residència. La sentència va condemnar l’Estat a pagar 236.000 euros a la família de la víctima per aquest fet. Chamba va arribar a finals del 2000 i va legalitzar la seva estada a Espanya el novembre del 2002, durant el govern d’Aznar. Va ser sentenciat a 45 anys de presó per l’assassinat i la violació de Bascuñana i per l’intent de violació i d’assassinat de la prostituta Iuliana M. O. No va ser fins després de l’assassinat de la jove que es va comprovar que Chamba era un violador en sèrie que havia estat condemnat a l’Equador per l’assassinat de set dones.

Mort al mig del camp

Un crim racista?

Granyanella, 2005

El gener del 2005 va començar a Granyanella amb la troballa del cadàver d’un jove marroquí de 26 anys, Hamit Oulhadi. La Policia va investigar si la mort era imputable a un crim racista o bé es tractava d’una possible revenja entre delinqüents, tot i que els familiars del jove asseguraven que mai no havia estat implicat en accions delictives. Els Mossos van detenir tres persones en relació amb l’assassinat i van mesclar les seves dades genètiques amb les restes trobades a la víctima. El jove marroquí vivia a Cervera des de feia tres anys i va morir degollat i amb el cap destrossat per una pedra, trobada a la vora del cadàver. El seu cos va ser trobat per tres caçadors, un pare i els dos fills, en una zona poc transitada en el que es coneix com el paratge de la Cabana del Manyo i enmig d’un camp de cereals. Estava nu de cintura cap avall. La família va fer una col·lecta entre la comunitat musulmana per poder repatriar el cadàver al Marroc. Els tres detinguts van ser absolts del crim anys després, fet que va motivar una protesta i una manifestació a càrrec de l’Associació Cultural Atlas.

Al cap contra els atracadors

En pijama i amb la pistola del 22

Sudanell, 2007

Un home vestit amb pijama corrents amb una pistola a la mà al darrere d’un altre home igualment armat. I en ple mes de gener. Sebastià Ges, de 64 anys, va matar dos dels atracadors que van entrar a casa seva poc després de les nou del matí del dia 26 de gener i que van intentar reduir el fill i la jove per aconseguir els diners de la casa. Poc podien imaginar que el pare del noi al qual estaven demanant on s’amagava la caixa forta era un expert tirador olímpic i tenia una pistola del calibre 22 amb llicència. Quan el van veure amb l’arma, els assaltants, encaputxats, dispararen contra ell i la jove i a la vegada Sebastià va obrir foc. Els seus trets anaven adreçats al cap i dos dels assaltants quedaren estesos a terra en el primer moment. El tercer va fugir amb l’home perseguint-lo pels carrers, però no li va arribar a disparar perquè es va encreuar una dona al seu camí. Després va anar a l’Ajuntament a explicar els fets i tota la població es va bolcar amb ell perquè estaven ben farts dels robatoris. El tercer home va ser detingut fent autoestop a la carretera de Sudanell a Albatarrec. Havia intentat desfer-se de la pistola, que va quedar a la vora del canal. Un quart home, el conductor del vehicle que havien d’emprar per fugir i que no va esperar-los, va ser detingut a Almassora. Tots quatre tenien nacionalitat espanyola i nombrosos antecedents penals.

Baralla mortal

Un vidre a la jugular

Lleida, 2007

El gerent i conseller delegat de la Unió Esportiva Lleida, Carles Llobera, de 39 anys, va morir en veure’s implicat en una baralla en un bar musical de Lleida de clientela selecta, on estava prenent unes copes després d’haver participat a la gala de l’esport. La mort de Llobera es va produir passades les quatre de la matinada al bar Old Fashion del carrer de les Teuleries. En el decurs de la baralla, Carles Llobera va rebre l’impacte d’un vas trencat a la jugular, i això li va causar una ferida mortal. L’autor del crim, José Jara, de 29 anys, va ser detingut al mateix lloc dels fets. Pel que sembla la discussió va començar quan Llobera va passar per davant de la barra de l’establiment i accidentalment va empènyer la companya de Jara. Aleshores, Jara va agafar la copa amb què bevia i li va esclafar a Llobera amb la cara. Era una copa de tipus conyac amb vidre molt fràgil que es va trencar de seguida, però el mànec es va clavar a la jugular de l’home i el va matar. L’home era al bar amb la seva dona i amb uns amics.

Un conductor precoç

Setze anys i al volant d’un camió

Lleida, 2008

Un conductor ben precoç i un camió de gran tonatge es van donar la mà en un cas de conducció temerària. Una patrulla de la Guàrdia Urbana de Lleida va detenir un noi de setze anys que conduïa un camió de 3.500 quilograms de tonatge al barri de Pardines l’11 de setembre de 2008. Els agents van fer aturar el vehicle en comprovar que tenia caducada la targeta de la inspecció tècnica de vehicles, però el que no pensaven trobar era un noi menor d’edat al volant, veí de la població lleidatana d’Alfés. Lògicament, el noi no tenia carnet de conduir perquè no tenia l’edat necessària per conduir i, per tant, es van obrir les diligències pertinents. Al seient del copilot hi viatjava el propietari del camió, que també va ser amonestat severament pels guàrdies municipals per la imprudència que implicava deixar conduir el camió de gran tonatge a un menor.

S’enfrontà amb els lladres

Mort d’un empresari carni

Lleida, 2009

L’1 d’agost de 2009, Santiago Mir, de 57 anys, va ser mort d’un tret efectuat amb una escopeta de canons retallats per part dels assaltants que volien robar a la seva indústria càrnia, situada als baixos de l’habitatge familiar. Mir es va enfrontar amb els lladres i va acabar mort pels assaltants. L’home es trobava a casa amb la dona i la sogra quan quatre homes van entrar a la planta baixa cap a les onze de la nit. L’empresari els va sentir i va baixar, i aleshores el van matar. La finca estava situada a la partida de Rufea, als afores de Lleida. Les dues dones no van patir danys a l’assalt malgrat les amenaces dels encaputxats. Els assaltants buscaven els diners que suposadament guardava la família després que els hagués tocat un premi a la loteria durant les darreres setmanes. Els lladres també es van emportar un cotxe, un Audi A4, que després va ser abandonat al barri dels Magraners de Lleida.

A cops contra els Mossos

Robaven a un Casal Sant Jordi

Puigverd de Lleida, 2010

Una batussa amb tot el que tenien a mà. Tres lladres que havien robat quinze domicilis en tres setmanes es van enfrontar amb tot el que van trobar amb els Mossos d’Esquadra que els van enxampar robant in fraganti al Casal Sant Jordi de Puigverd de Lleida. Els Mossos d’Esquadra van detenir primer una persona que estava a fora fent tasques de vigilància i després es van enfrontar amb els lladres, que van oposar una dura resistència. Els fets van passar a la matinada del 7 d’octubre, quan els lladres que havien forçat la reixa d’una finestra per entrar al local van veure entrar els Mossos, als quals van tirar tot el que van trobar: des d’ampolles de vidre fins a tamborets de bar. Malgrat les contusions i els cops els Mossos van aconseguir detenir els tres lladres, tres romanesos que vivien a Lleida i que tenien entre vint i 30 anys. Els agents dels Mossos van patir nombroses contusions. La banda estava vigilada per les forces policíaques des de feia dies.

Violència encaputxada

Assalt i segrest a una casa

Vilosell, 2010

Cinc persones encaputxades van assaltar la matinada del dia 2 de setembre una casa aïllada de Vilosell i abans de marxar amb els objectes robats van colpejar i lligar l’amo. L’assalt es va produir a les quatre de la matinada i una vegada dins la casa dos dels lladres van pujar al primer pis, on dormia l’amo, al qual van lligar al llit per així poder buidar l’habitatge amb més tranquil·litat. Mentre feien això l’amo va aconseguir deslligar-se i va baixar a la planta baixa, on va trobar-se amb els altres tres lladres, que el van colpejar amb un cinturó i el van tornar a lligar. Per assegurar la seva fugida, els lladres van tallar la llum i el telèfon de la llar, però no devien haver acabat de lligar bé la víctima, perquè es va poder deslligar i va anar a casa d’uns familiars al poble on va poder avisar els Mossos. Alguns veïns del poble van assegurar que era el segon cop que robaven en aquell habitatge. El crim seguia tots els paràmetres dels assalts a cases luxoses amb violència contra els propietaris.

Una llarga tasca d’observació

Assalt a una casa i una anciana immobilitzada

Algerri, 2010

Les persones que el mes d’octubre van assaltar una casa a Algerri van dur a terme una llarga tasca d’observació, perquè van esperar el precís instant en què una dona de 90 anys es va quedar sola per dur a terme el robatori. Els lladres van entrar a la casa a les nou del matí i van aprofitar que l’àvia s’havia quedat sola a l’habitatge per immobilitzar-la durant més de mitja hora. Els encaputxats es van emportar diners, objectes de valor i un cotxe amb el qual van fugir. La dona, malgrat la violència dels fets, no va patir ferides, i tot fa sospitar que els lladres havien vigilat molt bé la llar, on van accedir per la part del darrere, ja que l’entrada principal és a la vora d’un bar on ningú no va observar res d’estrany. El robatori a la casa va estar molt ben planificat i va ser ràpid i silenciós, seguint la tònica dels assalts amb violència a xalets i immobles aïllats, però amb la peculiaritat que aquest es va fer dins del poble.

El «llaurador» vigilant

Dispara contra qui li volia robar la marihuana

Penelles, 2010

Protegir la plantació fins als darrers extrems. I més si ha costat tant de plantar, adobar i fer créixer. Això és el que va fer un home de 54 anys a Penelles, quan va disparar contra un lladre que havia entrat a casa seva amb la intenció d’emportar-se les plantes de marihuana que tant d’esforç li havien costat. Els Mossos d’Esquadra van detenir l’home i li van imputar un delicte d’homicidi en grau de temptativa i un altre contra la salut pública. Mentrestant, el lladre que volia fumar de franc va ser traslladat a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, on va haver de ser ingressat per recuperar-se de les ferides patides en el robatori frustrat. La seva vida no va córrer perill en cap moment, però segur que no oblidarà el seu intent i que a partir d’ara segurament preferirà plantar-les ell mateix. El lladre ferit tenia 29 anys i era veí de la Fuliola.

Assassinat mentre collia olives

Un avi, mort a cops de pedra

Cases Noves de Massalcoreig, 2010

El mes de desembre del 2010, un home de 84 anys que collia olives a la seva finca agrícola de Cases Noves de Massalcoreig va ser assassinat a cops de pedra. Esteve Muret, un veí de Torrent de Cinca, va anar aquell matí a la finca agrícola a collir olives amb la filla i el gendre. Es veu que els dos havien marxat de la finca per anar a portar les olives al molí i Esteve Muret es va quedar sol i va entrar al magatzem per triar les altres olives que no s’havien dut al molí. Quan el gendre i la filla van tornar del molí no el van trobar i van començar a telefonar-li al mòbil, però en cap moment no van obtenir resposta i van començar la recerca de l’home, que no apareixia per enlloc. Al final tot va acabar amb tragèdia, perquè el van trobar dins d’una arqueta de reg a prop del magatzem on havia estat triant les olives. A prop hi havia una pedra que amb gairebé tota seguretat havia estat l’arma homicida.