Aquesta noia au pair austríaca, la senyoreta Wegman, Clara es donà el plaer d’examinar-la bé. Revisà els punts principals: vestia de la manera apropiada per a una entrevista, cabell acabat de rentar, no tenia les ungles llargues i no utilitzava cosmètics vistosos. La mateixa Clara s’havia abillat amb un vestit jaqueta sastre i una brusa blanca amb una gorgera sota la barba. Des dels seus dies d’ensenyant conservava una autoritària manera de fer preguntes o encarregar tasques («Ara, Willie, agafa el Catilina i dóna’m el temps d’abutere en la primera frase de Ciceró»); era una armadura disciplinària portada per una persona suau. Aquella xicota austríaca donava una impressió agradable. El seu pare era un empleat de banca vienès i la noia era correcta, culta i dolça. T’havies de treure del cap allò que Viena és una incubadora de psicòpates i hitlerians. Pensa, en canvi, en aquella dolça bellesa del doble suïcidi, amb el príncep de la corona. Aquesta nena, que tenia una mare italiana, s’anomenava Gina. Parlava molt bé l’anglès i probablement no mentia quan digué que podia assumir la responsabilitat de tres nenes petites. Sense tramar plans secrets per ensibornar tothom, sense mostrar aversió pels infants insolents, obstinats i malcreients com la més gran, Lucy, una nena cepada que necessitava ajuda.

Una jove secretament viciosa podria fer-li molt de mal a una criatura com Lucy. Podria produir-li ferides que no cicatritzarien mai més. Les dues petites escanyolides, es reien de la seva germana. Dissimulaven el riure amb les mans mentre Lucy es mantenia com un soldat romà, amb cara d’avorriment i fàstic.

La senyoreta estrangera es mostrà correcta en tots els seus gestos i donà les respostes que calia. Per què no? Les preguntes les feien òbvies. Clara s’adonà de com eren de llunyanes, respecte als temps actuals, les responsabilitats que havia assumit: aquestes tenien la base en l’educació republicana i clerical de la seva petita ciutat, la disciplina dels cinc i deu cèntims de la seva mare, que feia dringar la teva assignació com si sortís de la bossa d’un conductor d’autobús. La vida en aquella ciutat d’Indiana era ja tan fora d’època com la de l’antic Egipte. La «gent decent», allà, eren nadius dels quals els evangelistes de la televisió recollien grans quantitats de diners per comprar-se llargs cotxes i costejar-se vicis a l’estil de Miami. Aquests eren els estimats i insensats conciutadans de Clara, amb els quals se sentia ofegada en la seva infantesa i pels quals ara sentia un amor sense límits. En Lucy veia la seva pròpia gent, obstinada i callada. Es veia a si mateixa. Es podien fer moltes coses a partir d’aquells principis; però, com educar una criatura així? Què es podia fer per ella a la ciutat de Nova York?

—Bé, estàs d’acord que et digui Gina? Quin ha estat, Gina, el teu propòsit en venir a Nova York?

—Perfeccionar el meu anglès. M’he inscrit en un curs de música a Colúmbia. I també vull instruir-me sobre els Estats Units.

Una noia europea, ben educada i vulnerable, hauria estat millor que hagués anat a Bemidji, Minnesota. Tenia idea dels explosius perills amb els quals s’enfrontaven aquí les noies? Podien fer-se esclatar des de dins. Quan era jove (i no sols aleshores), Clara havia fet temeraris experiments amb totes aquelles relacions casuals; quelcom podia haver passat; passaren moltes coses; i tot per l’honor de córrer riscs. Això la va induir a aconsellar la senyoreta Wegman, dient-li que pensés en tot allò que podria fer-se a una cara com la seva, amb aquells cabells, la seva figura, el bust —el tresor de les Mil i una Nits sobre el qual seien les noies núbils (innocents fins a cert punt). Tants atractius perillosos —i tanta ignorància! Naturalment, Clara sentia que ella mateixa faria tots els possibles (fins a cert punt) per protegir una joveneta que viuria dins la seva pròpia llar, i tots els possibles volia dir emprar tots els recursos d’una persona experimentada. Al mateix temps, Clara tenia el convenciment que a cap dona no experimentada d’edat madura no se la podia prendre seriosament. Podia haver-hi una seriosa senyora Wegman a Viena, la mare, que hagués donat permís a Gina per passar un any a la ciutat de Gog i Magog? Altrament, una Gina rebel hauria provat sort pel seu compte. També per l’honor de córrer riscs.

Clara, en el seu paper de matrona, senyora de la casa, assentí amb el cap sobre els seus propis pensaments, i aquest moviment de cap podia haver estat interpretat per la noia en el sentit que tot estava bé i que es podia considerar llogada. Tindria la seva habitació decent en aquest vast apartament cooperatiu de Park Avenue, un sou just, privilegis de casa, dos vespres lliures, dues tardes per a les classes d’història de la música i parts del matí mentre les nenes fossin a l’escola. Es relacionà amb amics austríacs, gent jove simpàtica, i amb amics americans sota la supervisió de Clara. Mitjançant un arranjament especial, Gina pogué, fins i tot, oferir una petita festa. Es pot ser democràtic i al mateix temps tenir disciplina.

Els primers mesos, Clara vigilà la seva noia au pair molt de prop; i després ja va poder comentar amb els amics a l’hora de dinar, amb la gent de l’oficina i fins i tot amb el seu psiquiatre, el doctor Gladstone, la sort que havia tingut amb aquesta vienesa encantadora, la senyoreta Wegman. Era realment un model en la seva professió, d’un gran efecte tranquil·litzant sobre aquelles menudes hiperexcitables.

—Com ha dit vostè, doctor, s’indueixen tendències histèriques l’un a l’altre.

No calia esperar cap resposta d’aquests doctors. Els pagueu perquè us deixin les seves orelles. Clara també ho digué a Ithiel Regler, amb qui continuà relacionant-se molt —freqüents trucades telefòniques i cartes de tant en tant, i quan Ithiel venia de Washington prenien alguna copa junts i també anaven a sopar de tant en tant.

—Si tu creus que aquest Gladstone realment t’ajuda…, suposo que alguns d’aquests paios poden fer algun bé —va dir Ithiel, en to neutral. Amb ell no hi havia xafardeigs trivials. Mai no intentava dir-te el que havies de fer, mai no aconsellava en assumptes familiars.

—És, més que res, per alleujar el meu cor —va dir Clara—. Si tu i jo haguéssim arribat a ser marit i muller, això ja no hauria estat necessari. Jo podria no trobar-me tan sobrecarregada. Però, així i tot, hem tingut fins ara línies obertes de comunicació. De fet, tu mateix has passat per un període delicat.

—Segur que sí. Però el meu doctor tenia encara més febleses que jo.

—I això importa?

—Suposo que no. Però un dia se’m va acudir que ell no podria dir-me com ser Teddy Regler. I que res no aniria bé mentre jo no fos en Teddy Regler. No és que jo faci una reivindicació còsmica del preciós Teddy, però és que mai no hi ha hagut ningú més que jo pogués ser.

Com que pensava coses parlava confidencialment, i, per raó d’aquesta confidència, semblava pagat de si mateix. Però Ithiel tenia menys vanitat de la que la gent li atribuïa. En companyia, Clara, parlant com una que el coneixia, que el coneixia molt bé —i no en feia cap secret—, deia, quan s’esmentava el seu nom, quan era criticat per algun esperit inquiet, que Ithiel Regler era més franc en confessar els seus errors que no pas qualsevol que ho considerés necessari per posar-se en evidència.

En aquest punt de llur conversació sobre psiquiatria, Clara féu un moviment completament familiar a Ithiel. Asseguda, inclinà la part superior del seu cos envers ell.

—Digues! —va dir. Quan ella feia això, ell veia una altra vegada aquella noia del camp amb tota l’aridesa de la seva ignorància, suplicant instrucció. Obria lleugerament la boca mentre ell li donava la resposta. Ella escoltava i observava amb concentració crítica.

«Digues!» era una de les seves paraules clau.

Ithiel va dir:

—L’altra nit vaig veure un programa de televisió sobre abusos comesos als infants, i al cap d’una estona vaig començar a pensar en tot allò que se sol posar sota el mateix títol: vexació sexual o abusos mortals, mutilació i assassinat. Gran part d’allò que mostraven eren càstigs normals en els meus temps. De manera que avui jo podria ser un cas d’abús als infants i el meu pare podia haver estat arrestat com a torturador de menors. Quan s’enfellonia es transformava (era com el licor destil·lat il·legalment a les muntanyes comparat amb la beguda embotellada comprada a la botiga). Tots els nens petits érem colpejats a dues mans per tots costats i sense compassió de cap mena. I doncs? Quaranta anys més tard m’he d’assabentar per un programa de televisió que jo també he estat objecte d’abús. Només que jo estimava el meu pare. El fet de pegar-me era un incident, un simple contratemps entre nosaltres. Encara l’estimo. I ara et diré el que això significa: puc aplicar els mateixos termes al meu cas sense danyar la realitat. El meu pare em pegava apassionadament. Quan ho feia, l’odiava com al verí i al crim. També l’estimava amb passió i mai no m’havia considerat un nen del qual s’ha abusat. Sospito que el teu psiquiatre m’atiaria a acumular odi, en lloc de fer-me convertir aquest odi en passivitat. Per això m’aniria dient, des de l’altura de les seves conclusions teòriques, com Teddy Regler ha d’esdevenir Teddy Regler. El Teddy real, però, rebutja aquesta rancúnia contra un home mort, a qui, en més de la meitat, espera veure en la terra dels morts. Si això hagués de passar, seria perquè ens estimàvem l’un a l’altre i desitjàvem que passés. A més a més, després dels quaranta anys s’ha de declarar una moratòria, o abans si és possible. No pots permetre’t ser tota la vida un nen mal tractat. Aquesta és la meva discussió amb la psiquiatria: t’encoratja a construir sobre abusos i et manté infantil. Ara el cor de tot aquest país pateix per ell mateix. Poden haver-hi també causes polítiques ocultes. Prefiguracions del destí d’aquesta colossal superpotència…

Clara va dir: «Digues!» i llavors escoltà com una nena de poble. Mai no perdria aquesta faceta, gràcies a Déu, pensà Ithiel; mentre que l’observació secreta de Clara era: «Que bé hem arribat a comprendre’ns. Si hagués estat així fa vint anys!».

Aquest pensament no volia dir que ella no havia pogut seguir-lo els primers anys. Sempre havia comprès allò que Ithiel deia. Si no hagués estat així, no s’hauria pres la molèstia de parlar —per què malgastar paraules? Però ella també reconeixia el seu paper còmic quan representava la pageseta de la boca oberta. «Oh! Sí! És clar! I podria donar-me cops al cap per no haver pensat en això jo mateixa!». Però tot el temps que Clara havia passat a la gran ciutat, l’havia esmerçat a tenir i emmagatzemar idees per sobreviure a la ciutat de Gog i Magog.

—Però deixa’m dir-te —va dir ella— allò que estava massa desconcertada per esmentar-ho quan acabàvem de conèixer-nos…, quan jèiem al llit nus, a Chelsea, i tu deixaves anar pensaments que donaven la volta al món, però després tornaven sempre a nosaltres, al llit. Al llit, que en la meva ment era per descansar, per practicar el sexe o per llegir una novel·la. I tornant a mi, a qui mai no oblidaves, onsevulga que haguessin fugit les teves idees.

Aquest Ithiel, aleshores de cabell completament negre, i ara canós, s’havia posat uns quants quilos a sobre. La seva cara era més plena i més rodona de la part inferior. Tenia més la forma d’urna. Contràriament, el seu esguard no havia canviat. Digué:

—En realitat, no tenia tal quantitat de bones notícies del món. Penso que tu estaves caçant, entre les coses obscures que deia, clarianes que et permetessin tornar al teu únic objecte: amor i felicitat. Molt sovint, sento ara tanta curiositat per l’amor i la felicitat com la que senties tu mentre escoltaves els meus paroxismes cerebrals.

Entre feines, Ithiel havia trobat temps per passar llargs mesos al costat de Clara —a Washington, la seva base principal, a Nova York, a Nantucket, i a Montauk. Després de tres anys junts, ella l’havia pressionat perquè comprés un anell de compromís. Era, en aquells temps, tal com ella mateixa us ho diria, molt possessiva i exigent (com si no ho fos ara). «Necessitava, si més no, una declaració simbòlica», havia dit, «i vaig atabalar-lo tant dient-li que m’havia arrossegat arreu durant tant de temps com a companya, com a amant, que a la fi vaig obtenir la seva capitulació».

La portà a Madison Hamilton’s, al barri dels diamants, i li comprà un anell de maragda del tot autèntic, admirablement clar, de color perfecte, el millor en la seva classe, segons li van dir els taxadors a Clara més tard. En va pagar mil dos-cents dòlars, un preu força considerable als anys seixanta, quan anava especialment just de diners. Així era ell, però: difícil de convèncer, però un cop decidit, rebutjava tot article barat. «Retirin tota aquesta merda», murmurà. Probablement, el propi senyor Hamilton ho havia sentit. Madison Hamilton era un cavaller de reputació excel·lent i dignificat en una dècada en què algunes d’aquestes qualitats es trobaven encara a l’entorn: «Abans que els nostres companys americans s’haguessin enganyat ells mateixos caient en un estat d’al·lucinació —emmerdats en la insensatesa», va dir Ithiel. I també, parlant encara de Hamilton, que venia joieria antiga: «Crec que el destí preparà els meus pares per predisposar-me favorablement envers tipus com en Hamilton. Vespes amb bones maneres… Per tot el que sé, hauria pogut ser un armeni que passava per aquí».

Clara oferí el seu dit de compromís i Ithiel li posà l’anell. Quan el xec fou estès i el senyor Hamilton li demanà que s’identifiqués, Ithiel va poder mostrar-li no solament el permís de conduir sinó també el passi del Pentàgon. Causà una gran impressió. En aquell temps, Ithiel volava molt alt com a infant prodigi en estratègia nuclear i hauria pogut arribar al capdamunt, a la taula de negociacions de Ginebra, cara a cara amb els russos, si no hagués estat tan capritxós. Gent de gran poder valorava molt la seva personalitat. Bé, només havíeu de fixar-vos en la mida i la perfecció dels seus ulls negres. «Els ulls d’Hera, en la meva gramàtica homèrica», deia Clara, «excepte que era qualsevol cosa menys efeminat. De cap manera!». Tot el que volia dir és que tenia un aspecte de nivell clàssic. «Aquella tarda, a Hamilton’s, portava un vestit de minifaldilla que mostrava els meus genolls a frec l’un de l’altre. No sóc sancallosa, però tinc aquesta petita peculiaritat en la part interior de les cames… Si això és una deformitat, m’ha anat molt bé. L’Ithiel n’estava boig».

Més endavant, ho esmentà com «la imprevisible utilitat de les anomalies». Això ho escriví en un tros de paper i el deixà que circulés per la casa entre altres trossos, de manera que si algú li preguntava què volia dir, pogués dir simplement que ho havia oblidat.

Malgrat que Ithiel pogués pronunciar una vegada i una altra les paraules «teoria del joc» o «MAD», no divulgaria mai cap informació considerada secreta; i ella tampoc no intentava esbrinar què feia a Washington. De tant en tant el seu nom sortia al Times com a expert en seguretat internacional, i durant dos anys fou assessor del president del comitè del Senat. Ella deixava de banda la política i mai no feia preguntes. Com més amagades eren les activitats d’ell, més bé s’hi trobava ella. Poder, perill i secret el feien encara més atractiu. Sense conversacions buides. Una dona podia sentir-se segura amb un home com Ithiel.

Era una sort meravellosa que el petit apartament de Chelsea es trobés tan a prop de l’estació de Pennsilvània. Quan venia a la ciutat, telefonava, i en quinze minuts ja era allà amb la seva cartera. Tenia el costum, quan arribava, de treure’s la corbata i deixar-la entaforada entre els documents. Ella acostumava, després de penjar el telèfon, a agafar l’anell del calaix tancat, admirar-lo en el seu dit, i besar-lo quan sentia el timbre de la porta.

No, Ithiel no feia una gran carrera pública, no era un jugador d’equip, no tenia talent per a l’administració; era massa especial en la seva manera de pensar i per tant no podia tenir oportunitats per assolir un càrrec de nivell ministerial. De tota manera, era massa fàcil per a ell fer-ho bé com a agent lliure; no s’enganxaria mai a polítics que tinguessin ambicions presidencials. Els llestos no ho farien mai. «I a més a més», deia, «m’agrada moure’m». Un canvi de continent quan volia aire fresc. En un pla discret, Teddy Regler acceptà missions que li plaïen, com, per exemple, al Golf Pèrsic, amb una firma de whisky japonesa que buscava un mercat a Sud-Amèrica, o amb la policia italiana al darrere de terroristes. Cap d’aquelles activitats no comprometia la seva reputació a Washington com a home de confiança. Testificà davant de comitès d’investigació del Congrés com a expert.

En aquells dies d’intimitat, més d’una vegada Clara l’ajudava a establir terminis de temps i, llavors, Teddy i Clara formaven un superequip i treballaven moltes hores seguides. Ell apreciava la seva col·laboració, considerant-la un dervix per al treball, així com la seva facilitat a copsar idees sobre temes que no li eren familiars, i la seva gran discreció. Per la seva banda, ella sabia molt bé fins a quin punt ell era capaç d’aprofundir analíticament, la quantitat d’informació que aplegava i la gran qualitat dels seus informes. Li semblava que superava tothom. Una vegada, a l’hotel Cristallo de Cortina d’Ampezzo, feren un document, els dos junts, al ritme fiblant del partit de tennis que es jugava a sota d’ells. Ell havia de llegir les pàgines, que ella anava mecanografiant, per telèfon, a través de l’Atlàntic. Mentre parlava, deixava que ella s’avancés amb la màquina. Podia refiar-se que ella arranjaria les seves notes i les escriuria en un estil molt semblant al seu propi (no aquell estil encarcarat de Washington). Tot, excepte el material restringit. Feia qualsevol volum de feina —llargs i vertiginosos dies a la petita màquina Olivetti— per poder estar lligada a ell.

Com digué a la senyoreta Wong, havia vist un llibre, feia molts anys, en les prestatgeries de la biblioteca de Colúmbia. Un únic títol destacava de la resta, entre milers: La parella humana. Bé, doncs la rossa estudianta de gran ossada, fent recerca i sentint-se (inconscientment) tan volcànica que un dels seus controls fou per mantenir la respiració, a la vista d’aquelles paraules daurades en el llom del llibre li fou possible tornar a respirar. Respirà. No va agafar el llibre; no volia pas llegir-lo.

—No volia pas llegir-lo!

Descrivia tot això a Laura Wong, que era massa educada per desatendre-la i massa discreta per dirigir aquelles confidències a través d’uns canals adients. Hom havia d’escoltar tot allò que vingués d’aquella ment salvatge de Clara quan estava engegada. La senyoreta Wong aplicava totes aquelles revelacions personals a la seva pròpia experiència de la vida, com ningú més no ho hauria fet. Ella també havia estat casada. Cinc anys d’esposa americana. Potser també havia estat enamorada. Mai no ho havia dit. Qui sap.

—El títol complet era La parella humana en les novel·les de Thomas Hardy. Quan anava a l’escola, m’agradava Hardy; però ara tot el que volia del llibre era el títol. Em va tornar a mi mateixa quan érem a Cortina. L’Ithiel i jo érem la parella humana. Vam anar a berenar als boscos de darrere l’hotel Cristallo. Formatge, pa, tall fred, condiments i vi. Em vaig tirar sobre l’Ithiel i li vaig donar el menjar. Després, quan ho vaig provar jo, vaig veure com és de difícil menjar en aquella posició.

»Ara, en mirar enrere, m’adono que portava un excés de càrrega elèctrica. És concebible que l’esperit del món entri dins les noietes i en faci les seves endimoniades intèrprets. En algun moment vaig esmentar això a l’Ithiel —ell i jo ja som prou vells per parlar d’aquests temes— i va dir que un dels seus amics dissidents russos li havia parlat de quelcom anomenat “superliteratura”; la literatura era la tragèdia o comèdia relativa a vides privades, mentre que la superliteratura tractava de la possible fi del món. Anava més enllà de la història personal. A Cortina, creia que actuava moguda per emocions personals, però aquelles emocions eren tan abassegadores, tan fervoroses, que devien haver estat suprapersonals; una dona jove i saludable, enamorada, que expressava la tragèdia o la comèdia d’un món acabant-se. Una febre que emprava l’amor com a vehicle.

»Després de les vacances vam anar per carretera a Milà. Precisament fou allí on vaig conèixer Spontini. Érem en una vetllada després de sopar i ell va dir: “A la tornada us duré amb el meu cotxe a l’hotel”. De manera que l’Ithiel i jo vam pujar amb ell al seu Jaguar i vam ser escortats per carretades de polis al davant i al darrere. Estava orgullós de la seva seguretat; era quan les Brigades Roges segrestaven la gent rica. No era tan fàcil ser ric, prou ric per a un rescat. En Mike va dir: “Pel que sé, el meu propi amic Giangiacomo podria tenir un pla per raptar-me. No en Giangiacomo personalment, però sí l’organització a què pertany”.

»En aquell mateix viatge, Ithiel i jo també vam passar molt de temps amb en Giangiacomo, el famós multimilionari i revolucionari. Era un home amable, agradable i de bon veure, tret del seu absurd abillament de Fidel Castro, com un noiet dels Queens vestit de cowboy. Portava una gorra militar, i, en un racó del seu fantasiós despatx, hi havia una metralleta. Ens va invitar, a l’Ithiel i a mi, al seu palau, a uns vuitanta quilòmetres de distància, rococó del segle XVIII; hauria estat un bon escenari per a Les noces de Figaro, tret de la piscina amb algues i de la sauna del costat, situada a la part obaga del jardí al peu del turó. A l’hora de dinar, el majordom esperava amb tòfones collides en la propietat de Giangiacomo per ser ratllades sobre la crème veloutée, i no podia fer-ho perquè Giangiacomo no parava de bellugar els braços, explicant el tema del llibre que escrivia sobre insurrecció revolucionària. Llavors, quan l’Ithiel li va dir que no hi havia idees com les seves en Karl Mars, Giangiacomo digué: “Mai no he llegit Marx, i ara és massa tard per fer-ho; ara és urgent actuar”. A la tarda ens va tornar a portar a Milà a cinc-cents per hora. Acció en quantitat, permet que t’ho digui. Vaig cobrir la meva maragda i la vaig agafar fortament amb la mà dreta per protegir-la en cas d’estavellar-nos.

»L’endemà, quan vam anar a agafar l’avió, Giangiacomo era a l’aeroport amb un grup de noies de boutique, totes en mini. Un any o dos més tard es va matar tot provant de dinamitar unes línies d’alta tensió. Vaig sentir-ho molt.

De tornada a Nova York, en un agost sufocant, i novament a l’apartament de Chelsea, Clara cuinà a Ithiel un deliciós sopar italià a base de vedella amb llimona i tàperes, tan bo com el que servien en el restaurants italians, o com el que preparava el xef d’aquell encantador castell de joguina de Giangiacomo. A l’estreta cuina de Nova York, Clara treballava nua i portava esclops. Per fer-la més tendra, picava la carn amb una paella de ferro colat. Aquells dies portava el cabell llarg. Tant si anava vestida com nua, els seus moviments sempre eren enèrgics; no coneixia el significat del temps lent.

Estirat al llit, Ithiel estudiava els seus perillosos documents (tots aquells fets prohibits) mentre ella cuinava i la música tocava; les persianes estaven abaixades i els llums encesos, i gaudien d’una intimitat meravellosa.

—Quan jo era petita i anàvem de vacances a la costa de Jersey durant la guerra —recordà Clara—, teníem persianes negres, perquè hi havia submarins alemanys amagats per allà sota l’Atlàntic, però podíem tenir la ràdio a tan alt volum com volguéssim.

Li agradava imaginar-se que amagava Ithiel i els seus secrets documents —no pas perquè aquella mortal informació afectés prou Ithiel per fer-li canviar l’expressió del seu definit perfil: «Concentrant-se com Jascha Heifetz». Podia algú haver-lo seguit? Individus amb teleobjectius o prismàtics a les teulades de Chelsea? Ithiel somreia i no en feia cas. No era gens important. «Jo no sóc ric com Spontini». Més aviat podrien practicar amb la Clara, codificant una Filla d’Albió sense res damunt, va dir.

En aquells dies venia freqüentment de Washington a veure el seu fill, que vivia amb la seva mare a la part Est del carrer 10. L’ex-esposa d’Ithiel, que ara emprava el nom de soltera, Etta Wolfenstein, volia tenir una amistosa relació amb Clara i acostumava a tenir-hi xerrades per telèfon. Etta tenia informadors a Washington que observaven Ithiel, però ell era indiferent a les murmuracions. «Jo no sóc el president», solia dir, «perquè hagin de sortir butlletins sobre els meus usos i costums».

—No hauria d’haver blasmat l’Ithiel per haver anat a sopar de tant en tant amb una dona a Washington. Necessitava moments de repòs. Aquells dies jo estava molt excitada, especialment després de la mitjanit, l’hora favorita per examinar la meva psique (què era l’amor, i la mort, l’infern i el càstig etern, i què em costaria l’Ithiel en el judici de Déu quan jo tanqués els ulls en aquest món per sempre). Totes les meves emocions de predicador venien després de la una de la matinada, nits enteres de llàgrimes, angoixa i histèria. Portava l’Ithiel de bòlit. A fi de posar punt final a aquella situació hauria de casar-se amb mi. Llavors ja no s’hauria de preocupar més. Tota la meva endimoniada energia estaria al seu servei. Però mentrestant, si tenia una hora de son vers el matí i temps suficient per afaitar-se abans de la seva primera cita, es prendria el cafè dient que semblava Llàtzer dins la seva mortalla. Era també un presumit del seu aspecte —digué Clara a la senyoreta Wong—. Potser és per això que li he triat aquesta mena de càstig: haver de fer ulleres. Una vegada va dir que havia de redactar una proposta legislativa per a la gent de Fiat —provaven de passar un projecte de llei al Congrés— i es pensaven que havia passat la nit en una orgia i que no tindrien el que pretenien.

Clara no li havia dit a Teddy que, a Milà, quan Mike Spontini l’havia invitada a seure al davant amb ell, havia trobat la seva mà esperant-la al seient, i que per això s’havia aixecat immediatament i li havia donat el moneder de nit perquè l’aguantés. En la foscor, els seus dits aviat es posaren a la seva cuixa. Llavors ella premé l’encenedor i ell endevinà el que faria quan la resistència s’hagués posat vermella; per tant la deixà estar. No esmentaríeu aquests incidents a l’home amb el qual estàveu. De tota manera, era una vulgaritat considerable per a un home que pensava contínuament en la política mundial.

Pel que havia sentit la senyoreta Wong (que tenia molta sensibilitat americana malgrat la seva aparença de distanciament oriental i el tall xinès dels seus vestits), la franquesa de Clara podia haver-la fet semblar estrangera. Clara s’obria molt més enllà del que era la norma americana. L’anell de maragda la calmà per un temps, però Ithiel no es decidia a avançar la data, i Clara es tornà més difícil. Va dir-li que havia decidit que fossin enterrats en una mateixa tomba. «Prefereixo ser enterrada amb l’home que he estimat que compartir el llit amb un home indiferent. Sí, crec que hauríem d’estar en el mateix taüt. O en dos taüts, però el que es mori l’últim ocuparà el lloc de dalt. Tots dos de costat, també és possible. Donant-nos les mans, si això pogués arranjar-se». Un altre tòpic freqüent era el sexe i el nom de llur primer fill. Ella preferia un nom de l’Antic Testament —Zebulon, Gad, Asher o Naftalí. Si fos una nena, potser Michal o Naomi. Ell vetà Michal perquè havia posat en ridícul David quan realitzà tot nu la seva dansa de la victòria, i llavors rebutjà de participar en aquella conversa. No volia fer plans de felicitat. Estigué molt fred amb ella quan li digué que hi havia un bonic cementiri allà, a Indiana, envoltat de grans castanyers.

Quan anà a Sud-Amèrica en viatge de negocis, Clara s’assabentà per Etta Wolfenstein que s’havia endut una secretària perquè l’ajudés i (coneixent en Teddy) tot allò altre. Per ensenyar-li amb qui se les havia, Clara va tenir un afer amb un jove anomenat Jean-Claude que havia acabat d’arribar de París, i al cap d’una setmana compartia l’apartament amb ella. Era molt atractiu, però es banyava molt poc. La seva brutícia era tan enganxada a la pell que no li fou possible netejar-lo sota la dutxa. Hagué de llogar una habitació al Plaza i forçar-lo a entrar a la banyera. Llavors per un temps va poder suportar la seva olor. Ell apel·là a ella perquè l’ajudés a obtenir un permís de treball, i Clara el portà a Steinsalz, l’advocat d’Ithiel. Més tard, Jean-Claude no volgué retornar la clau de casa d’ella i va haver de tornar a recórrer a Steinsalz. «Canvia’t el pany, noia», li va dir Steinsalz, al mateix temps que li demanà si podia passar la factura a Ithiel per aquelles consultes. Era un amic i admirava Ithiel.

—Però l’Ithiel em va dir que mai no li havies cobrat pels teus serveis.

Clara havia descobert com divertia als novaiorquesos la seva ignorància.

—Des que vas embolicar-te amb aquest francès, has trobat a faltar quelcom a la casa?

Semblava que li costés d’entendre’l, però era comèdia. Havia tancat l’anell de maragda a la seva caixa de seguretat (això, també, un acte suggestiu d’enterrament).

Va respondre fermament:

—No és un vagabund.

A Steinsalz també li agradava Clara, pel seu caràcter apassionat. D’alguna manera sabia també que la seva família tenia diners —una fortuna en finques—, i això també era motiu de certa consideració. Jean-Claude no era grat a Steinsalz. Aquest aconsellà Clara de resoldre les seves diferències amb Ithiel.

—No usis el sexe per rancúnia —va dir.

Clara no podia evitar mirar la falda de l’advocat, perquè a causa de la seva obesitat se li marcava l’òrgan sexual per la pressió del seu greix. Això li feia pensar en un d’aquells objectes que apareixien quan els amants de l’art, agenollats, netejaven les figures del terra d’una església. La d’un cavaller mort de fa segles.

—Llavors, per què l’Ithiel no pot ser-me fidel?

El primer nom de Steinsalz era Bobby. Era un gran economista. Sabia fer vida de milionari sense costar-li un cèntim. Tenia en subarrendament un racó d’oficina d’un gestor que aparentava més del que era i li pagava en assessorament legal.

Steinsalz va dir:

—En Teddy és un geni. Si no preferís mantenir-se lliure, podria tenir un càrrec fix a Washington. Valora la llibertat. Per això, quan va voler visitar el senyor Leakey a Olduvai Gorge, simplement va agafar l’avió i hi va anar. S’hi va pensar menys ell per anar-se’n a l’Iran que jo per anar-me’n a Coney Island. Al Xa, li agrada parlar amb ell. Una vegada el va enviar a buscar només per ser informat sobre Kissinger. Et dic això, Clara, perquè no el tinguis lligat amb una corda massa curta. Ell t’aprecia de veritat, però tot se li fa fàcilment carregós. Un xic de consideració respecte a les seves necessitats l’omplirà de gratitud. Una bona idea seria la de no anar-li massa al darrere. Deixa’m dir-te una cosa: hi ha mantenidors del zoo que tenen més cura a tractar un rat-penat que no nosaltres el nostre amic.

Clara li va respondre:

—Hi ha animals que vénen en parelles. Se suposa, doncs, que la femella es consumeix?

Era una bona conversació i Clara recordava Steinsalz amb plaer.

—Tothom sap com aconsellar els amants —va dir Steinsalz—. Però només els amants poden dir el què.

Un solter estudiós; vivia amb la seva mare de vuitanta anys, a qui havien de portar a la comuna amb la cadira de rodes. Li agradava esmentar la llista d’homes famosos que havien estudiat amb ell —Holz, el filòsof, Buchman, el Nobel de física, Lashover, cristal·lògraf, «i el teu servidor, les apel·lacions del qual han creat jurisprudència».

Clara va dir:

—En certa manera també estimava el vell Steinsalz. Era com un Santa Claus que entrava per la xemeneia amb un sac buit i s’enduia tot el que hi havia a la casa. Aquest era un dels temes d’humor de l’Ithiel. Sempre feia acudits sobre Steinsalz i la propietat. Encara que, molt a la seva manera, Steinsalz era generós.

Clara va seguir el consell de l’advocat i va fer les paus amb Ithiel a la tornada. Llavors, foren atrapats pels mateixos errors.

—Jo era una maleïda reincident. Quan en Jean-Claude em va deixar, me’n vaig alegrar. Quan ens vam ficar a la banyera plegats, al Plaza, allò va ser una festa, un esdeveniment en el camp privat. En diuen la pudor del rei Sol. D’acord amb això, en Jean-Claude hauria pogut anar de dret al lloc més alt de Versailles. Però la meva família és un prodigi de netedat. Abans d’asseure’s al teu cotxe, la iaia et faria escombrar el seient i també al dessota de l’estora, a fi d’assegurar-se que la seva sarja no s’embrutés de pols.

De totes maneres, Clara tancà l’anell, no per por que pogués ser robat per Jean-Claude, sinó per protegir-lo de contaminar-se del seu injust comportament al llit.

Però quan Ithiel tornà, les seves relacions amb Clara ja no foren com abans. S’havien interposat entre ells dues parts exteriors, per bé que Ithiel semblava indiferent vers Jean-Claude. Gelosa i ferida, Clara no podia perdonar aquell petit afer a Washington, del qual Etta Wolfenstein li havia fet un quadre complet. Aquella noia era estúpida, però tenia uns bons davants. Quan Ithiel parlava de la seva missió per Betancourt, a Veneçuela, Clara no s’hi interessava. Una dona americana enamorada era molt més important que qualsevol sud-americà de primera fila.

—I vas portar la teva petita secretària al palau del president perquè lluís el seu desenvolupament pectoral?

Ithiel, sensatament, va respondre:

—No comencem a barallar-nos una altra vegada.

Clara es penedí del que havia dit i callà. Però molt aviat, ella muntà un altre camí d’obstacles amb una colla de proves i regles, imposant-se indegudament. Quan Ithiel vingué de tallar-se el cabell, Clara va dir:

—No és com a mi m’agrada, però tampoc sóc jo la dona que t’agrada. —I va afegir—: T’estàs tornant més presumit del que eres. Estic segura que Jascha Heifetz no té tanta cura de les seves mans.

Clara va cometre grans errors. No enviaríeu un home amb ulls de mitologia grega al bany per tallar-se les ungles, encara que us horroritzés veure els trossos sobre la catifa —oblidava que ella i Ithiel eren la Parella Humana.

Però, alhora, ella no podia estar segura que Ithiel entengués per «humana» el que entenia ella. Per sondejar-lo, mostrà un gran interès en la política i va fer que parlés de l’Àfrica, Xina i Rússia. L’única cosa que sorgí fou la insignificança del factor personal. Clara es repetia i triava mentalment paraules com Kremlin o Lubyanka (sonaven com el final de la vida) mentre sentia Ithiel parlar de gent que no podia explicar-se per què estava empresonada, mai lliure de polls i xinxes, mai lliure de disenteria i tuberculosi, i finalment al·lucinant. «Se’n fa un exemple», pensà ella, «per demostrar que ningú és algú, tothom és prescindible, mancat de valor». I, quan Ithiel es veia forçat a dir-ho, reconeixia que aquí, als Estats Units, la condició individual s’estava afeblint i, probablement, estava abocada a una decadència irreversible. La consideració especial als delinqüents n’era un signe. Podia ser vague sobre aquests judicis, com si la seva ànima fos una dotzena d’ànimes similars en la tribuna del jurat, escoltant proves: declarar-nos innocents seria bonic, però la culpabilitat no seria per a ell tampoc un gran xoc. Ella conclogué que Ithiel es trobava en un estat moral perillós i que depenia d’ella de rescatar-lo. La Parella Humana era també una operació de rescat.

—Una terrible crisi amenaçava d’oprimir-nos mortalment.

Alhora, però, ella no era prou gran com per veure en això una conclusió. Més endavant, hauria sabut com explicar-ho: no podia separar-se l’amor de l’ésser. Hom podia ser, malgrat estar sol. Però en tal cas, es tractava d’estimar-se a si mateix. Així, tots els altres eren fantasmes, i llavors la política del món era un joc d’ombres. Per tant, ella, Clara, era l’única clau de la política que Ithiel podria trobar. Altrament podria, nogensmenys, deixar d’omplir-se el cap de teories de joc grotesques, ideologia, tractats i coses similars. Per què molestar-se a alinear tants fantasmes?

Però no era una època perquè les coses anessin bé. Ell no va entendre el més essencial de la qüestió, i això va ser un gran cop per a ella. Tenien greus discussions. «Va ser un error no deixar-lo dormir». I després d’uns quants mesos lamentables, Ithiel féu plans per abandonar el país amb una altra de les seves amigues estrangeres.

Clara s’assabentà, una altra vegada per Etta Wolfenstein, que Ithiel ocupava una habitació en un hotelot a la banda oest de Broadway, on seria difícil trobar-lo. «“Seguretat en la sordidesa”», va dir Etta, «un exemple d’aquest esforç». La tarda següent havia de trobar la seva nova amiga a l’aeroport Kennedy.

De seguida, Clara agafà un taxi i se n’anà al lloc indicat. Entrà en un vestíbul atrotinat, de rajoles brutes com un lavabo públic. S’agafà al taulell amb totes dues mans i va dir que era l’esposa del senyor Ithiel i que l’havia enviada a liquidar l’estança i a recollir el seu equipatge.

—Em van creure. Mai parles tan fredament com quan estàs del tot cremada. Ni tan sols em demanaren cap identificació després de pagar al comptat i donar cinc dòlars de propina a cadascun d’ells. Quan vaig arribar a dalt, m’astorava pensar que s’atrevís a seure en aquell llit, i molt menys dormir amb aquells llençols tan rebregats. El dipòsit de cadàvers hauria estat millor.

Llavors tornà al seu apartament amb la maleta —la mateixa que s’havien endut a Cortina, on ella havia estat tan feliç. Esperà fins després de fer-se fosc, i ell arribà a les set. Tot fredor en ella, que volia dir que estava bullint.

—On vols anar a parar amb la teva actitud?

—No m’havies dit que venies a Nova York. Estaves viatjant fora del país.

—Des de quan he de fitxar en el rellotge a l’entrada i a la sortida com un dependent?

Ella estava dreta enfront d’ell sense por. De fet, estava desesperada. Li cridà els noms de l’Antic Testament corresponents als fills que no havien tingut.

—Estàs traint Michal i Naomi.

Com a norma, Clara tenia un domini de si mateixa fins a un extrem poc usual, «llevat que féssim l’amor». Clara afegiria:

—Era al principi una ira freda. Parlava com un home amb tern. Jo li recordava que el destí de les nostres dues nissagues depenien d’aquells infants. Li deia que se suposava que serien la fusió de dos grans tipus. No estic en contra dels altres, però de totes maneres hi serien, i més nombrosos. I no sóc racista.

—No puc permetre’t que em treguis de l’hotel i agafis la meva maleta. No vull que ningú em controli. I suposo que tu t’has ficat en les meves coses.

—No era la meva intenció. Solament et protegeixo. Estàs fent el gran disbarat de la teva vida.

En aquell moment, l’expressió de Clara era buida. Se li veien els ossos de la cara, especialment els orbitals. La inflamació dels seus ulls haurien cridat l’atenció d’Ithiel si no hagués estat disposat a donar-li una lliçó. «Ha arribat el moment de marcar uns límits», es deia a si mateix.

—No tornaràs a aquell hotel horrible! —va dir ella, mentre ell agafava la maleta.

—Tinc una reserva en un altre lloc.

—Teddy, treu-te l’abric. No te’n vagis ara, estic molt malament. T’estimo amb tota la meva ànima. —I ho va dir una altra vegada, quan la porta ja s’havia tancat darrere seu.

Ell va dir-se a si mateix que seria establir un mal precedent deixar que ella el controlés amb els seus rampells. El luxe de l’habitació Park Avenue no encaixava amb ell —els aplics daurats a la paret, la tapisseria a ratlles, l’horror dels frescos pintats, el llit girat al revés com la fotografia en color del prospecte, amb dues barres de xocolata amb menta sobre la tauleta de nit. Les parets de la cambra de bany eren de mirall, els metalls brillaven, i sentia que la vida se li anava. Es dirigí al llit i s’assegué a l’extrem, però no s’hi ajagué. No podia dormir aquella nit. El telèfon sonà —era un so molt fluix, una vibració aguda—, i Etta digué:

—La Clara s’ha pres un flascó de píndoles per dormir. M’ha trucat i he enviat l’ambulància. Crec que te n’hauries d’anar a Bellevue; et pot necessitar. Estàs sol aquí?

Immediatament anà a l’hospital, corrent a través de corredors grisos, aturant-se a preguntar i seguint fins que va trobar-se en la sala d’espera per a familiars i amics, on hi havia una estreta finestra horitzontal. Va veure cossos en lliteres, però cap que s’assemblés a Clara. Un jove amb alçacoll se li presentà dient que era el pastor de Clara.

—No sabia que en tingués cap.

—Sovint ve a parlar amb mi. Sí, és de la meva parròquia.

—Li han rentat bé l’estómac?

—Això, oh, sí. Però s’ha pres una gran dosi i encara no asseguren res. Vostè és Ithiel Regler, suposo.

—Sí, sóc jo.

El jove pastor no féu més preguntes. No hi hagué discussió. No podia evitar estar-li agraït pel seu tacte. També per la informació que obtingué de les infermeres. Al matí vingué la notícia que viuria. L’estaven pujant a una sala de dones.

Quan ja va poder parlar, va fer saber, mitjançant el seu amic clergue, que no volia veure Ithiel ni volia saber res d’ell mai més. Després d’un dia de turmentar-se en el luxe de l’hotel de Park Avenue, anul·là el seu viatge a Europa. Rebutjà la simpatia d’Etta Wolfenstein, àvida de conèixer tots els seus turments, i tornà a Washington. El clergue va quedar amb ell per veure’s a l’estació de Pennsilvània. Allí estava, molt alt ell, amb la pitrera postissa negra i l’alçacoll. Començava a quedar-se calb, havia decidit no portar barret, i anava estirant-se els flocs de cabell que ja desapareixien. Ithiel se sentia incòmode amb la seva simpatia. I és que el jove no li havia de dir res, llevat que no s’havia de sentir culpable. Podria haver-li dit: «Vostè amb els seus pecats, amb el seu cor no massa bo. Jo, amb el meu cabell perdut». Això no va prendre forma verbal. Solament una muda urgència en la seva honesta cara. Digué:

—Ara ja deixen que es llevi i passegi. Recorre la sala de les pacients i els ajusta les agulles del gota a gota quan estan massa fluixes. És de gran ajuda als negligents.

Sempre teniu un remei a l’abast, podeu obrir l’aixeta del consol quan el necessiteu, podeu trobar una posició mental. Amèrica és generosa en aquest aspecte. L’ambient és ple de consells de gran ajuda. Ithiel estava també orgullós d’acceptar qualsevol posició mental que li fos propera, com per exemple: «El suïcidi és un rampell energètic», «El suïcidi és punitiu», «Els infants pobres mai no ho intenten», «Tot és el drama de la salvació». Podíeu dir-vos totes aquestes coses; no tenien cap significat. En tot el món no hi quedava ara cap lloc civilitzat on una dona pogués dir: «T’estimo amb tota la meva ànima». Només aquella noia de pagès tenia encara aquella mentalitat. Si en el món ja no hi havia misticisme ni coses sagrades, ella encara no se n’havia assabentat. El seriós Ithiel, de dret cap a Washington i a la cúpula del Capitoli, símbol d’una nació inflada per la seva significació en el món, atribuí a Clara un valor més gran que a cap altra cosa en aquest lloc, o en qualsevol lloc. Ell pensà: «És allò pel qual vaig optar i és el que em mereixo. En entrar en aquella habitació del Regency vaig assolir allò pel qual havia vingut».