Clara Velde, per començar destacant els seus trets més característics, tenia el cabell ros, curt i tallat a la moda, que creixia sobre un cap d’una grandària poc corrent. En una persona de caràcter aturat, un cap d’aquesta mida podria haver semblat una deformitat. En el cas de Clara, però, la força de la seva personalitat el feia escaient i ferotgement atractiu. Necessitava aquell cap; una ment com la seva demanava espai. Era de complexió ossada; les seves espatlles no eren amples, però sí altes. Els seus ulls blaus, excepcionalment grossos, li sortien més quan es capficava. Tenia el nas petit —el nas ancestral del mar del Nord. La boca era correcta, però li creixia en extrem quan somreia obertament o quan plorava. El front era ferm, potent. En el llindar de la mitjana edat, els traços del seu senzill encant s’aprofundiren, i ja esdevindrien permanents. Realment, en ella tot excel·lia, no solament la mida i la forma del seu cap. Feia temps que ja havia decidit que els seus gustos no necessitaven ser amagats; no podia malgastar energia en disfresses. Doncs, així era ella, una robusta dona americana. Tenia molt bones cames —qui sap què hauríem vist si les dones colonitzadores haguessin portat faldilles més curtes. Es comprava la roba a les millors botigues i era entesa en cosmètics. Però el tarannà típic del seu país d’origen no l’abandonà mai. Venia del camp; en això no podia haver-hi cap dubte. La seva gent? Grangers d’Indiana i Illinois, i també homes de negocis d’una ciutat petita, profundament religiosos. Clara fou educada amb la Bíblia: pregàries a l’hora d’esmorzar, gràcies a cada àpat, salms apresos de tot cor, els evangelis, capítol i versicle —la religió d’abans. El seu pare era propietari de magatzems de mercaderia general al sud d’Indiana. Els infants anaven a bones escoles. Clara havia estudiat grec a Bloomington i literatura elisabetiano-jacobea a Wellesley. Un desengany amorós a Cambridge la induí a un intent de suïcidi. La família decidí no fer-la tornar a Indiana. Quan amenaçà de prendre més pastilles per a dormir, la deixaren anar a la Universitat de Colúmbia, i va viure a Nova York sota vigilància estricta, segons el règim organitzat pels seus pares. Ella, nogensmenys, trobà la manera de fer exactament allò que li plaïa. Temia el foc de l’infern, però en el fons era com si res.

Després d’un any a Colúmbia, va anar a treballar a Reuters; ensenyà en una escola privada, i més tard escriví cròniques americanes per a diaris britànics i australians. A l’edat de quaranta anys ja havia format una empresa pròpia —una agència de notícies especialitzada en moda femenina—, que finalment vengué a un grup de publicacions internacional i n’esdevingué un dels executius. A la sala del consell, alguns es referien a ella com «una bona col·lega», altres com «la tsarina dels temes de la moda». Ara ja era també una mare de tres nenes, i ho era amb dedicació. La primera d’elles fou concebuda amb certes dificultats (ho va fer possible l’assistència dels ginecòlegs). El pare d’aquestes nenes era el quart marit de Clara.

Dels quatre, tres no foren més que això: homes que caigueren a la classe marital. Només un, el tercer, havia estat d’una mena més real. Aquest era Spontini, el magnat del petroli, un gran amic del multimilionari esquerrà i terrorista Giangiacomo F., que va autoeliminar-se als anys setanta. (Alguns italians deien que el govern hi havia contribuït). Mike Spontini no era polític, però és que no havia nascut ric, com Giangiacomo, que tenia Fidel Castro com a model. Spontini guanyà la seva pròpia fortuna. La vida que portava, les seves cases i mansions i els seus iots, l’haurien qualificat com a model de La Dolce Vita. Dotzenes de dones li anaven al darrere. Clara havia guanyat la batalla per casar-s’hi, però havia perdut la batalla per conservar-lo. Quan va reconèixer, per fi, que ell es desentenia d’ella, no s’oposà a la voluntat d’aquell home difícil i arbitrari, i renuncià a tots els drets de propietat de l’acord matrimonial —un desacord, en realitat. Ell s’emportà tots els valuosos regals que li havia fet, fins a l’últim braçalet. Tot just havia arribat el divorci, Mike quedà fora de combat per dos atacs. Ara estava mig paralitzat i no podia enraonar. Un italià del tipus Sairey Gamp s’ocupà d’ell a Venècia, on Clara el visità en una ocasió. El seu ex-espòs li dedicaria un rugit animal, una mirada de ràbia, i acabaria amb una mirada d’imbècil. Cal dir que li esqueia més el paper d’imbècil en el Gran Canal que el d’espòs a la Cinquena Avinguda.

Els altres marits —l’un casat a l’església amb rigorós vestit de cerimònia; els altres, rutinaris empleats— eren…, bé, per dir-ho clar, marits de conveniència. Velde era corpulent i atractiu, indolent i insolentment incompetent. De mitjana, no treballava més de sis mesos en qualsevol ocupació. Aleshores ja tots els de l’organització volien matar-lo.

La seva excusa per a estar dins i fora del treball era que el seu veritable talent consistia a portar a cap estratègies de campanya. Les eleccions destacaren el millor d’ell: aconseguí l’atenció dels mitjans de difusió envers el seu candidat, que mai no guanyà en les primàries. Però llavors s’adonà que no li agradava estar tant de temps fora de casa, i unes eleccions són un batibull de viatges. «Molt dolç», deia Clara en una de les seves confidències a Laura Wong, la dissenyadora xinesa-americana. «Un pare apassionat, sempre que la quitxalla no el molesti. Allò que en Wilder sol fer és llegir llibres de butxaca: misteri, ciència-ficció i biografies populars. Crec que ell pensa que tot anirà bé mentre pugui seure sobre els seus coixins. Per a ell, inèrcia és el mateix que estabilitat. Mentrestant, jo porto la casa amb una sola mà: hipoteca, manutenció, assistentes domèstiques, mainaderes de França o Escandinàvia, austríaca l’última. Somnio en projectes per a les nenes, m’ocupo de l’escola, del dentista, del pediatre, i no parlem de les companyes de joc, sortides, tests psicològics, vestir nines, retallar i enganxar postals de sant Valentí… Què més? Tractar les seves angoixes secretes, arranjar les seves disputes, encoratjar-les, eixugar-los les llàgrimes i estimar-les. En Wilder només segueix llegint P. D. James o qui sigui, fins que acabo agafant-li el llibre i llençant-lo al carrer».

Un diumenge a la tarda va fer exactament això: primerament obrí la finestra i seguidament deixà caure el llibre a Park Avenue.

—Es va quedar astorat? —preguntà la senyoreta Wong.

—En absolut. S’adona de com és de provocatiu. El que no permet és que jo tingui alguna raó per a ser provocada. Ell és allà, no és veritat? Què més vull? Enmig de tota la turbulència, ell és el punt de calma. I per a tots aquells temps salvatges i aquelles misèries que he sofert en el joc de l’amor (i en sap tots els detalls) n’és la resposta. Una dona sensual que no podia trobar el lloc on posar les seves emocions, i suplicant a homes brillants que no podien fer allò que ella realment volia que es fes.

—I ell, ho fa?

—És l’arrogantíssim gran senyor, i per cap altra raó que l’actuació sexual. És la seva qualitat de gran semental que el fa tan confiat. No és dels que s’ho pensen. Jo he de fer-ho. Una dona sensual pot enganyar-se en la possible gratificació d’una vida mental. Però allò que ho soluciona tot, segons ell, és l’embalum masculí. Quan li ve a tomb pronunciar-se sobre el tema, la seva visió és que jo he malgastat el temps en Jaguars que no s’engegaven. I per sort meva, vaig trobar per casualitat un autèntic Rolls-Royce. Però ell s’ha equivocat de cotxe —va dir tot travessant la cuina amb una eficient correguda per treure l’olla del foc. El seu pas era ferm i les seves cames ben formades, però maldestres: es movien massa de pressa perquè els talons seguissin el seu pas. Potser un Lincoln Continental fóra més adient. De tota manera, no hi ha cap dona que vulgui que el seu dormitori sigui un garatge, i menys encara per a un tristíssim cotxe.

Què en feia, d’aquestes confidències, una dona civilitzada com Laura Wong? La galta xinesa alçada, amb l’ull xinès ficat dins, el petit grau d’abaltiment del plec epicant, tot ell més blanc sobre el negre de l’ull, i la llum d’aquell ull, tan aliena de veure i al mateix temps tan superfamiliar en el seu sentit… Què podria ser més humà que el reconeixement d’aquest sentit familiar? I, tanmateix, Laura Wong era una autèntica dona novaiorquesa pel que fa al coneixement general de les coses. No confiava en Clara tan plenament com Clara confiava en ella. Però, llavors, qui feia, qui podia fer una confessió tan oberta? Tot allò que suggerien aquells ulls tan rics de la senyoreta Wong, Clara, amb la seva malaptesa, provava en realitat de dir-ho, de fer-ho.

—Sí, els llibres —va dir Laura—. No pots oblidar-ho, això. —Ella també havia vist Wilder Velde pedalant en el seu Cyclostàtic mentre la televisió anava a tot volum.

—No pot comprendre què està malament, perquè el que faig sembla prou. Però jo no guanyo tant com això, amb tres filles en escoles privades. Per tant, s’han de gastar els diners de la família, i això inclou els meus pares (vells devots de la Bíblia). No puc fer-li veure que no em puc permetre un marit sense feina, i no hi ha cap d’aquells caçadors de cervells, a Nova York, que li parli després de veure el seu curriculum vitae i el seu historial de càrrecs anteriors. Tres mesos aquí, sis mesos allà. I això em trasbalsa tant que he decidit de demanar als meus amos que mirin de trobar un lloc on col·locar-lo. Sóc prou important per a això dins la companyia. Si li agraden tant les eleccions, potser s’hauria de buscar algun càrrec burocràtic. Se’l veu un home de Congrés, i tant me fa que es col·loqui a la Cambra de Representants. He estat amb parlamentaris, i fins i tot casada amb un, i puc dir que no és pas més soca que els altres. Però no voldrà admetre que alguna cosa no funciona; té una confiança cega en si mateix, fins al punt d’interessar-se amicalment pels homes amb els quals he tingut alguna relació. Són com rivals que han perdut enfront del paio que ha guanyat el trofeu d’argent. Està orgullós de proclamar aquesta bona relació amb els que són famosos, i quan vaig anar a Venècia, a visitar el pobre Mike, ell hi volà amb mi.

—Així doncs, no és gelós —va dir Laura Wong.

—Al contrari. Tota la gent amb qui he intimat, per a ell són com personatges d’un llibre d’història. I imagina’t que Ricard III o Metternich haguessin grapejat les calces de la teva muller quan era una noia. En Wilder deixa anar els noms amb comptagotes, i els que li agrada més d’esmentar són els que va trobar en esdevenir el meu marit. Especialment els de primera línia…

Laura Wong era conscient, és clar, de no esmentar el nom més significatiu de tots, el nom que era present en totes les confidències de Clara. Treure el tema ja era cosa de Clara. Tant si era adient, com si podia aplegar les forces necessàries per afrontar allò que més persistia en les seves preocupacions, o si acudiria a Laura per compartir-ho una vegada més…, això eren opcions que havíeu de confiar que les portaria a cap amb molt de tacte.

—… que ell, de vegades, enregistra quan són entrevistats en els programes de la CBS o de MacNeil/Lehrer. En Teddy Regler sempre en primer lloc.

Si, aquí teníem el nom. Mike Spontini importava molt, però havíem de considerar-lo encara dins la categoria de marit. Clara tenia Ithiel Regler en un nivell molt més alt que els altres. «En una escala de deu», li agradava dir a Laura, «tenia un deu».

—Té un deu? —havia suggerit Laura.

—No solament seria irracional sinó de psicòpata mantenir en Teddy en el temps actual —havia dit Clara.

Això era un refús emboscat. Wilder Velde continuava havent de ser jutjat d’acord amb un patró del qual Ithiel Regler no hauria de ser mal exclòs. No era ni seria mai de sentit comú parlar d’irracionalitat i imprudència. Clara no tindria mai seguretat ni prudència, ni hauria somniat mai a treure’s de sobre la influència d’Ithiel, encara que un àngel de Déu li hagués proposat aquesta opció. Podria haver-li contestat: «També podries provar de reemplaçar el meu propi tacte amb el d’algú altre». I el cas s’hauria hagut de cloure aquí.

Per això Velde, en enregistrar els programes d’Ithiel per a ella, demostrava com era d’inexpugnable la seva posició com a espòs definitiu, aquell que, en el marc on es desenvolupaven les coses, no podria ser superat.

—I m’agrada que l’home pensi així —va dir Clara—. És millor per a tots. No creuria mai que jo pogués ser infidel. Això és d’admirar. Aquí tenim, doncs, una parella de doble misteri. Quin dels dos és el més misteriós? En Wilder, de fet, gaudeix observant com l’Ithiel és tan expert i hàbil a Washington. I mentrestant, Laura, no tinc pas idees pecaminoses de ser infidel. Ni tan sols hi penso, en aquestes coses, no figuren en el meu conscient. En Wilder i jo tenim una vida sexual que no hi ha assessor conjugal al món que pugui desqualificar. Tenim tres filles, i jo sóc una mare que les estima i les puja a consciència. Però quan l’Ithiel ve a la ciutat i el veig a l’hora de dinar, em torno una bleda. Acostumava a excitar-me amb un copet a la galta. Això pot passar quan em parla. O també quan el veig a la televisió; fins i tot sentint la seva veu. Ell no ho sap, almenys això penso, i de tota manera ell tampoc no voldria fer cap mal, interferir, dominar o explotar la situació. No és d’aquesta mena. Això és el que hi ha, un deliciós contacte, que també és un desastre. Però, fins i tot tractant-se d’una dona educada en la Bíblia, que a la ciutat de Nova York, en aquests dies i època, té una bastant remota influència, no podries qualificar aquesta unió com una maldat que comporta un càstig després de la mort. No són les ofenses sexuals, que la poden fer caure, perquè avui ja ningú no pot traçar la línia entre natural i antinatural en sexe. De tota manera, no podria ser la histèria d’una dona, el que la pogués conduir a l’infern. Seria una altra cosa…

—Quina altra cosa? —preguntà Laura.

Però Clara restà silent, i Laura es preguntava si no seria Teddy Regler qui podria respondre sobre allò que Clara considerava un pecat mortal. Ell havia conegut Clara tan bé i durant tants anys, que potser podria explicar el que ella volia dir.