REALITAT AUGMENTADA AL PASSEIG DE GRÀCIA
Iniciem una caminada pel passeig de Gràcia amb una mirada diferent, com si portéssim posades unes ulleres de realitat augmentada que faran parlar els edificis que van apareixent davant nostre. Comencem el periple per la mateixa plaça Catalunya, on hi ha des del 1962 els magatzems comercials d’El Corte Inglés. Bona part del sòl que ocupen és una parcel·la que pertany a Luis Ignacio Pons Casademunt, propietari d’una de les fortunes més desconegudes del país. La finca d’aquesta família és la número 12-13, que fa xamfrà amb la ronda Sant Pere. A la mateixa plaça, al número 14, també hi va tenir el domicili Ignasi Girona Agrafel.
Si travessem la ronda Sant Pere, arribem a l’edifici que va ser seu de la companyia d’assegurances La Catalana, al número 2-4 del passeig de Gràcia. És la Casa Pascual i Pons, construïda per Enric Sagnier Villavecchia l’any 1891 com a residència de la família Pons (res a veure amb la nissaga homònima del paràgraf anterior).
Més amunt, i a la mateixa vorera, trobem l’edifici de l’hotel Mandarin Oriental, un dels més luxosos de la ciutat. La façana ocupa els números 38 i 40 del Passeig, una finca que va ser la central del Banco Hispanoamericano des del 1955. La reforma feta pels arquitectes Juan Trias de Bes i Carles Ferrater va respectar els relleus de l’entrada, obra de Frederic Marès. L’hotel va obrir les portes el 2009 i és propietat de la cadena de Hong Kong Mandarin Oriental Hotel Group, mentre que l’edifici pertany a la inversora andorrana Maria Reig. Les habitacions també ocupen una part de l’edifici veí, el número 36 del Passeig, antiga oficina principal del Banc Sabadell a Barcelona. Per sota de les habitacions hi ha una botiga de Mango, marca propietat de l’empresari Isak Andic Ermay, que el 2010 va comprar l’immoble per 50 milions d’euros a l’entitat financera del Vallès, de la qual és un dels màxims accionistes.
Si continuem passeig de Gràcia amunt i travessem el següent carrer, Consell de Cent, ens quedarà al davant l’edifici corporatiu de l’antiga companyia d’assegurances La Equitativa, que durant moltes dècades va pertànyer a la família Rosillo, dels quals hem parlat en profunditat en aquest llibre, parant una atenció especial en John Rosillo i els seus negocis foscos. És el número 44 del passeig de Gràcia. Als baixos hi ha dos restaurants, el Tapa Tapa i El Citrus, tots dos del mateix propietari, el grup Nolla de l’empresari de la restauració Artemi Nolla Furriol. No són els únics negocis que aquest empresari té al passeig de Gràcia, perquè els dos establiments Txapela (als números 8 i 58) i el Quasi Queviures (al número 24) també són seus. Va iniciar la cadena amb el popular Mussol i ara és l’amo del Daps (al local de l’històric Finisterre), de La Botiga, de l’Elx i de l’Otto Sylt, entre molts d’altres. El seu principal rival és el grup Cacheiro, que en aquesta artèria tan glamurosa de Barcelona té el Divinus (al número 28) i el Tenorio (al número 37), a banda d’un bon grapat de locals a diverses zones de la ciutat com El Trobador, La Tramoia i el Piper’s Tavern, entre d’altres.
Continuem enfilant el Passeig, direcció muntanya. Al xamfrà amb el carrer Aragó, al número 54, hi ha l’edifici del Banco Pastor, dissenyat l’any 1982 pel tàndem Josep Maria Fargas Falp i Enric Tous Carbó. El 2009 el banc d’origen gallec el va vendre a la família García Baquero, propietaris de la coneguda empresa de formatges. En aquesta torre d’oficines de set plantes és on hi ha la seu del broker assegurador Willis, del qual Carles Vilarrubí Carrió és president.
I si travessem el carrer Aragó serem davant de l’imponent edifici de l’empresa química Anònima Cros, construït l’any 1930 sota la direcció de l’arquitecte Joan Padrós Fornaguera, ubicat al número 56 del Passeig. La Cros és una empresa emblemàtica en la història de Catalunya, com sovint també ho van ser els seus presidents, en bona part procedents de l’alta burgesia. Per exemple, fins el 1965 el primer executiu de la companyia va ser Josep Valls Taberner, que aquell any va cedir el testimoni a Josep Maria Bultó, que el 1977 seria assassinat pel grup terrorista EPOCA. El substitut de Bultó al capdavant de la firma va ser Francisco Godia Sales, també ben conegut dels lectors. Avui dia la Cros es diu Ercros i està presidida per l’ex-secretari d’estat socialista Antoni Zabalza Martí. Per l’edifici corporatiu de la Cros original, als anys noranta hi va passar fugaçment el Fashion Café, una franquícia de restauració de la marca que havien creat unes quantes de les top-models més famoses del món. Més tard, s’hi va instal·lar la multinacional de la moda Burberrys.
A l’altra banda del Passeig, al número 55, hi ha l’edifici Publi, obra també dels arquitectes Josep Maria Fargas Falp i Enric Tous Carbó. Va ser aixecat l’any 1977 després d’enderrocar-ne una antiga finca on hi havia el cinema Publi, que havia obert les portes el 1932. La sala de projeccions havia estat dissenyada per l’arquitecte Josep Maria Sagnier Vidal-Ribas, fill de l’ubic Enric Sagnier Villavecchia. Quan la nova construcció es va inaugurar, als baixos hi tornava a haver l’esmentada sala de projeccions i, a més, l’històric Boulevard Rosa, però no fa gaires anys el cinema va ser substituït per una botiga de Nespresso, el negoci de pastilles de cafè de la família Daurella. A la setena planta de l’edifici hi ha la seu de les empreses Patrimonial Hefer i Torre Melina, que agrupen una part de l’immens patrimoni del misteriós Luis Ignacio Pons Casademunt.
I sense canviar de vorera ni avançar gaires metres, trobarem —al número 59— la joieria Rabat, de la família del pilot de motociclisme Tito Rabat, que fa cantonada amb el carrer València.
Al número 69, entre València i Mallorca, hi ha l’immoble on residia l’exalcalde de Barcelona Joaquim Viola Sauret quan va ser assassinat per un comando del grup terrorista EPOCA que va assaltar el seu domicili el 25 de gener del 1978.
Ben a prop, al número 71, hi ha la finca on des del 1953 va tenir la seu l’agrupació astronòmica Aster, fundada per Carlos Bonet Godó l’any 1948, que avui en dia encara conserva la cúpula de l’observatori, ben visible des del carrer.
Si deixem la vorera Llobregat i saltem al cantó Besòs, podrem veure la façana característica de l’immoble del número 84, que va ser construït entre el 1965 i el 1968 per esdevenir la seu central de la Banca Catalana de Jordi Pujol Soley. Els arquitectes van ser, com en altres edificis ja esmentats del Passeig, el tàndem Josep Maria Fargas Falp i Enric Tous Carbó. El 1988 l’edifici va passar a mans del BBVA, que va comprar Banca Catalana quan aquesta va entrar en crisi, i actualment hi ha un hotel de quatre estrelles, el Royal Passeig de Gràcia. Als baixos, el BBVA hi conserva una oficina bancària. L’any 1976 aquest immoble deixaria de ser la seu central de l’entitat financera catalana perquè es mudaria a l’emblemàtic edifici del número 662-664 de la Diagonal, el de les plantes penjant per tota la façana, que també van dissenyar Fargas i Tous, i que avui ocupa el Grupo Planeta, de la família Lara.
A l’altura del número 98, entre Provença i Rosselló, hi ha la seu de la Fundació Suñol, a l’edifici que havia estat el domicili familiar de Josep Suñol Garriga, magnat del sucre, propietari del diari La Rambla, president del FC Barcelona durant la República i diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya.
A l’altra banda, al número 99, hi trobem la segona joieria que els Rabat tenen al passeig de Gràcia, al xamfrà amb Rosselló.
I tot passejant ja hem arribat al capdamunt del carrer, just on conflueix amb l’avinguda Diagonal. Però encara queden alguns edificis interessants per veure. Per exemple, al número 110 hi ha l’immoble que va ser propietat de Margarita Ruiz de Lihory, aquella falsa marquesa del cas de la mà tallada a qui hem conegut en aquest llibre a partir de la relació sentimental que va mantenir amb l’advocat Josep Maria Bassols Iglesias, membre d’una de les nissagues més interessants del país.
Per acabar, al cantó Llobregat del Passeig, amb la façana principal a l’avinguda Diagonal i enclavat a l’inici dels Jardinets de Gràcia, podem contemplar una de les torres emblemàtiques de la ciutat, l’anomenat popularment «edifici Deutsche Bank», però que va ser construït per hostatjar la seu del banc antecessor, el Banco Comercial Transatlántico, que prèviament havia estat el Banco Alemán Transatlántico. En el projecte inicial, del 1961, l’immoble havia estat batejat com a Edifici Europa, tot i que avui ja ningú no fa servir aquesta denominació. És el número 111 del passeig de Gràcia. Allà, hi té una part dels serveis centrals l’influent despatx d’advocats Cuatrecasas, que també ocupa una part de les dependències de l’edifici veí de Majórica, al número 444 de la Diagonal. La firma Cuatrecasas té previst reunir tot el personal a la nova seu corporativa que inaugurarà al districte 22@ l’any 2017, coincidint amb el centenari de la companyia. A l’edifici Deutsche, també hi va estar instal·lat el broker d’assegurances Willis —recordem que està presidit per Vilarrubí—, abans de la seva mudança a la torre del Banco Pastor.
Poc més d’un quilòmetre i mig de modernisme, glamur i turistes russos, però també tot un aparador de l’evolució del Poder a la ciutat.