SOBRE RODES
Volant per Pedralbes
Avui en dia se’ns fa impossible imaginar Lewis Hamilton o Sebastian Vettel corrent amb els seus cotxes de Fórmula 1 pels carrers de Barcelona, però no fa pas tants anys el mític Juan Manuel Fangio es va proclamar campió del món d’aquesta especialitat fent volar el seu bòlid per la mateixa avinguda Diagonal. El 28 d’octubre del 1951 el pilot argentí va aconseguir sobre les llambordes de l’anomenat circuit de Pedralbes el primer dels seus cinc mundials. El traçat començava on avui hi ha el centre comercial L’illa Diagonal (a la banda de Numància) i continuava per l’avinguda Diagonal —aleshores Avenida del Generalísimo— fins a la confluència amb la carretera d’Esplugues; des d’allà seguia fins a l’avinguda Pedralbes —Avenida de la Victoria—, per on baixava, després tombava pel passeig Manuel Girona i continuava baixant per Numància fins a arribar a la Diagonal. Aquest circuit va estar actiu durant gairebé una dècada i va ser l’escenari de dos grans premis del Campionat del Món de Fórmula 1 —aquest del 1951 que acabem d’esmentar i un altre l’any 1954—. Que el gran circ de la velocitat arribés a Barcelona no era pas casualitat, sinó més aviat el fruit de molts anys d’afició fidel per part dels catalans. A finals del segle XIX els burgesos barcelonins van adoptar la velocitat com a passatemps principal, i, en certa manera, podem dir que aquella llavor va germinar amb tant d’èxit que els triomfs d’avui del motor català són fills d’aquell temps.
Efectivament, n’hi ha prou amb donar un cop d’ull als diaris de les darreries del segle XIX i de principis del XX per adonar-se que aquesta afició té arrels profundes. Ben aviat, l’any 1903, es crea l’embrió del que avui és el RACC, i el 1916 es funda la Penya Rhin, una associació d’aficionats a la velocitat que tenia entre els seus objectius l’organització de curses automobilístiques. En aquells inicis llunyans el motor era un passatemps prou car i prohibitiu perquè només se’l poguessin permetre les classes benestants. Els burgesos més agosarats i propensos al risc copaven les llistes de pilots, però actualment és una professió on hi cap gent d’orígens socials diversos gràcies a la potenciació del planter català a través d’escoles de formació i l’aportació econòmica dels patrocinadors, que consideren els pilots prometedors com una inversió. No obstant aquesta democratització de l’esport de la gasolina, els hereus de les grans nissagues locals continuen presents en els circuits de manera més o menys evident. Si gratem una mica descobrirem els orígens burgesos d’alguns dels pilots catalans més rellevants de les últimes dècades.
En la cursa del circuit de Pedralbes a què hem fet referència, a banda de l’esmentat Fangio també va participar-hi un pilot català, l’empresari Francisco Godia Sales (1921-1990), més conegut com a Paco Godia. El barceloní, als comandaments del seu Maserati, va aconseguir acabar la cursa i ho va fer en la desena posició —dels vint pilots que s’havien inscrit a la competició—. En l’actualitat, a Godia se’l considera el primer espanyol que ha participat en un gran premi de Fórmula 1. L’any 1977 va ser nomenat president de l’emblemàtica empresa química Anònima Cros, en substitució de Josep Maria Bultó Marquès, que havia mort assassinat per un enigmàtic grup terrorista anomenat EPOCA (acrònim d’Exèrcit Popular Català). Aquest atemptat té prou particularitats perquè en parlem més endavant. Godia va ocupar la presidència de l’Anònima Cros fins el 1988, quan la firma es va fusionar amb Explosivos Río Tinto per formar l’actual Ercros. Tant la fortuna acumulada amb el negoci familiar com una col·lecció d’art molt ben nodrida perviuen avui en dia gràcies a les hereves, les germanes Carmen i Liliana Godia, que gestionen la fundació que duu el nom del seu pare. Fins fa ben poc, aquesta fundació estava ubicada a la Casa Garriga Nogués, un magnífic palauet dissenyat per Enric Sagnier Villavecchia al número 250 del carrer Diputació. L’any 2015, però, es va anunciar que la fundació abaixava la persiana de manera definitiva i que, per tant, la col·lecció deixaria d’estar a l’abast del públic. Actualment, el llogater del palauet és la Fundació Mapfre.
Les germanes Carmen Godia Bull (1944) i Liliana, Lily, Godia Guardiola (1970) (filles del mateix progenitor però fruit de dues relacions matrimonials diferents) són grans accionistes de l’empresa d’infraestructures Abertis, controlada majoritàriament per La Caixa. El seu paquet accionarial està valorat en uns 550 milions d’euros. Des d’un punt de vista cronològic, la firma Abertis és la continuadora d’Acesa, la primera concessionària d’autopistes que hi va haver a Espanya, i proporciona a les germanes uns dividends anuals d’entre 20 i 30 milions d’euros. O dit d’una altra manera, cada vegada que un conductor paga en un peatge —ja sigui en metàl·lic, amb targeta magnètica o mitjançant el Teletac—, de cada deu euros quaranta cèntims van a les butxaques de les dues germanes. No ens és difícil imaginar-nos que les dues inversores van ser les persones més preocupades del país per la campanya «No vull pagar» que es va iniciar l’any 2012 i que consistia a negar-se a abonar el preu dels peatges de les autopistes catalanes, tot cridant «No vull pagar!» mentre es feia sonar el clàxon en passar-hi.
Una de les inversions menys reeixides de Lily Godia és la companyia catalana que explota parcs eòlics, Fersa, amb la qual ha patit fortes pèrdues patrimonials juntament amb altres membres destacats de la burgesia catalana. Tampoc va resultar especialment rendible la compra diguem-ne involuntària del 25 % de l’hotel W Barcelona —més conegut com l’hotel Vela— duta a terme l’any 2009 per 89 milions d’euros, ja que el 2013 aquesta participació va ser venuda a un fons sobirà de Qatar per «només» 50 milions. Dèiem «involuntària» amb tota la intenció, perquè l’entrada al capital d’aquest hotel no va ser una decisió d’inversió, sinó el pagament en espècie d’un deute que la família de promotors immobiliaris Sanahuja havia contret amb Lily Godia uns quants anys abans. L’origen del deute es remuntava a l’any 2006 en una de les guerres borsàries més apassionants de les últimes dècades, quan els constructors Joaquín Rivero i Román Sanahuja van entrar en conflicte pel control de Metrovacesa, un conflicte en el qual tots dos van abocar una quantitat ingent de milions. El paper de Godia va consistir a comprar accions de la firma en disputa per donar suport a Sanahuja, però el constructor català va fer fallida i no li va poder reintegrar els diners invertits. La transmissió del 25 % que els Sanahuja posseïen de l’hotel W va ser un intent de compensació, que anys més tard es revelaria com a insuficient. En aquell moment, l’altre 75 % de l’hotel també estava en mans d’empreses vinculades al món de la construcció, repartit a parts iguals entre la catalana Comsa-Emte i les constructores FCC i OHL. Per cert, quan els quatre propietaris de l’hotel van vendre’l al fons de Qatar per un import total de 200 milions d’euros (recordem que Godia en posseïa un 25 %), un dels oferents derrotats va ser el fons de capital risc Meridia, encapçalat per Javier Faus Santasusana, aleshores vicepresident del FC Barcelona.
La principal societat patrimonial de Lily Godia és BCN Godia, que té uns actius d’uns 440 milions d’euros (2013), incloent-hi la participació a Abertis.
Per la seva banda, la firma patrimonial més ben dotada de Carmen Godia és G3T, que té uns actius de 111 milions d’euros i que gestiona el seu exmarit, Rafael Tous. També té un 35 % d’Urbanizadora del Prat, amb un patrimoni de 77 milions d’euros i de la qual la seva germana Lily té un 18 % del capital.
On Carmen Godia va perdre un bon grapat de milions d’euros va ser en l’aventura com a accionista d’Astroc, el grup de promocions immobiliàries d’Enrique Bañuelos, un dels protagonistes indiscutibles de la bombolla immobiliària dels primers anys del segle XXI. El valor de l’empresa valenciana fundada per Bañuelos es va disparar amb la sortida a borsa l’any 2006, però al cap d’un any els focs artificials es van convertir en fum. Les pèrdues de Godia, que va arribar a ser titular del 5 % de la companyia, van ser molt abundants, segurament no inferiors als 30 milions. Anys després hem retrobat Bañuelos com a principal inversor d’un projecte que s’havia de fer al litoral tarragoní anomenat BCN World, a través de la seva societat Veremonte. Amb tot, a ell no el vam veure, ja que la cara visible del projecte era el seu màxim executiu, Xavier Adserà, un economista d’ESADE que sovint ha estat la mà dreta dels García-Nieto, una de les grans famílies de la burgesia comtal. El projecte BCN World va aparèixer a l’horitzó com a alternativa als casinos de Sheldon Adelson quan aquest va decidir no instal·lar-se a Catalunya.
Tornem a la família Godia. No és pas casualitat que hagin esdevingut accionistes d’Abertis, atès que aquesta inversió és l’evolució natural d’un projecte inversor del primer Godia, Paco: la construcció del túnel viari al Guadarrama (1963), una obra aconseguida gràcies a les bones relacions que mantenia amb el règim franquista.
La família Godia també és propietària d’un edifici a Pedralbes conegut com el Conventet, una construcció escindida del monestir de Pedralbes i reconstruïda per l’arquitecte Enric Sagnier l’any 1919. A tall d’anècdota, cal assenyalar que la societat patrimonial més important de Lily Godia (l’esmentada BCN Godia) està domiciliada a la planta 18 de la Torre Barcelona, al número 477 de la Diagonal, just una planta per sobre des d’on Javier Godó, comte de Godó, intenta influir en l’opinió dels catalans a través del grup de comunicació que duu el seu nom.
En els últims anys Lily Godia ha saltat a les planes de la premsa econòmica no pas pel seu destacat activisme cultural, sinó per uns greus conflictes amb Hisenda. Ella, el seu marit, Manuel Torreblanca, i un cosí, van ser acusats de defraudar l’erari públic de manera sistemàtica entre el 2007 i el 2011. L’any 2015 l’afer va quedar definitivament tancat amb el pagament d’uns 7,5 milions d’euros en concepte de quotes pendents, multes i indemnitzacions, a més d’una pena de dos anys de presó per al marit i d’un per al cosí, com a administradors del patrimoni. Ella va quedar impune gràcies a l’argument que la responsabilitat requeia sobre el marit, en qui havia delegat la presa de decisions entre els anys 1997 i 2005, període en què ella va estar incapacitada a causa d’un accident automobilístic —tornem al motor, curiosament— que va patir quan per raons poc clares va entrar a una via ràpida en sentit contrari.
La revista Forbes, en el rànquing anual de fortunes publicat l’any 2015, situava les germanes Godia en la posició 61 d’Espanya i 16 de Catalunya, amb un patrimoni estimat d’uns 650 milions d’euros.
Tío Alberto
Als anys quaranta es va desenvolupar el gruix de la carrera com a pilot d’Alberto Puig Palau (1908-1986), el mític Tío Alberto de la cançó de Serrat. Puig Palau va dedicar bona part del seu abundant temps d’oci a competir en curses automobilístiques cavalcant sobre el que aleshores es coneixia com a «bòlids». Dècades més tard, al tombant de segle, va arribar al circ de la Fórmula 1 un barceloní anomenat Pedro Martínez de la Rosa, conegut als mitjans simplement com a Pedro de la Rosa. Des d’aleshores ha fet tots els papers de l’auca: pilot provador, pilot titular, membre d’escuderies modestes i d’escuderies mítiques i, fins i tot, comentarista de televisió. És dels pocs espanyols que ha aconseguit treballar de pilot per a Ferrari, encara que hagi estat de provador. Si ens fixem en la competició de les dues rodes, hi trobem un altre Alberto Puig, que va competir durant més d’una dècada al Campionat del Món de Motociclisme —entre el 1987 i el 1997— a les antigues categories de 250 i 500 cc.
Però què tenen en comú Puig Palau, Pedro de la Rosa i Alberto Puig? Doncs vet aquí, que són família. Resulta que el segon cognom del motorista —que no apareix de cap manera als mitjans— és De la Rosa, un indici que, si el seguim, ens durà a descobrir que és cosí germà de Pedro. A més, si parem atenció en l’arbre genealògic de la família, descobrirem que el mític Tío Alberto és l’avi patern del mateix Alberto Puig.
La cançó de Serrat, escrita l’any 1971, parla d’un Tío Alberto diletant, amic i mecenes d’artistes, aficionat al motor i a la companyia femenina i, per sobre de tot, avesat a tastar les experiències més diverses. La seva fortuna familiar procedia de l’empresa tèxtil del pare, Eduard Puig Carcereny, però no pas del cotó com era freqüent a Catalunya, sinó de la seda. El Tío Alberto es va casar amb Margarita Gabarró Carles i un dels fills que van tenir és Alberto Puig Gabarró, que es va casar amb Marita de la Rosa Eguilor, amb qui va tenir Alberto Puig de la Rosa, el pilot de motociclisme de qui parlàvem. La germana de Marita és Carlota de la Rosa, casada amb Jaime Martínez Llenas i mare de Pedro Martínez de la Rosa, el pilot que ens faltava dels que havíem portat a col·lació.
La família de la Fórmula 1
Si ens centrem en el món de la Fórmula 1, hi podem trobar alguns pilots catalans més. El primer d’ells, Àlex Soler-Roig Janer, va disputar molts grans premis entre el 1970 i el 1972 conduint per a les escuderies Lotus, March i BRM. El següent català a treure el nas pel gran circ es faria esperar: no va ser fins el 1988, quan Luis Pérez-Sala es va convertir en l’escollit per formar part de la reduïda elit del Campionat del Món. El barceloní acabaria corrent durant dues temporades als comandaments d’un Minardi, una escuderia molt modesta de l’època. Fins avui, l’últim català a tastar el gust de la Fórmula 1 ha estat Dani Juncadella, que l’any 2014 va poder fitxar com a tercer pilot per a Force India. I aquests tres, Àlex, Luis i Dani, tenen alguna mena de relació entre ells, més enllà d’haver viscut per dins el glamur dels grans premis? Doncs sí, atès que també són família, i molt pròxima. El més jove, Dani Juncadella, porta com a segon cognom Pérez-Sala i, com es pot intuir, és el nebot de Luis Pérez-Sala, ja que aquest, de segon cognom Valls-Taberner, és el germà de la mare de Dani, Nuria Pérez-Sala Valls-Taberner, que està casada, per cert, amb Javier Juncadella Salisachs, membre d’una de les nissagues de més pes al país. I tot i la gran diferència generacional, Àlex Soler-Roig Janer, el primer pilot que hem esmentat, també és oncle de Dani Juncadella, en aquest cas pel matrimoni amb Mercedes Juncadella Salisachs, germana del pare de Dani, Javier. Un embolic de cognoms? Ara l’aclarirem, perquè l’entramat familiar resulta interessant de resseguir.
Per ordre d’edat, Àlex Soler-Roig (1932) és fill de Josep Soler-Roig Elizaicín (1902-1999) i de Conxita Janer Vila. El seu avi, Josep Soler Roig (1870-1930), va ser un metge de gran fama a inicis del segle XX, amb clínica pròpia a la part alta de la ciutat. El pare va heretar la professió de metge, però també va demostrar una gran passió per la velocitat (va ser membre destacat del RACC i de la Penya Rhin), que sens dubte influiria en la professió del seu fill Àlex. Aquest tercer membre de la nissaga, Àlex, com dèiem, està casat amb Mercedes Juncadella Salisachs (1940), filla de Josep Maria Juncadella Burés, pertanyent a una de les nissagues fundacionals del tèxtil català, i de l’escriptora Mercedes Salisachs Roviralta (1916-2014), descendent de l’indià Teodoro Roviralta Figueres (1854-1920), que té un carrer dedicat a Barcelona just on avui s’aixeca el CosmoCaixa de La Caixa (allò que sempre havíem anomenat Museu de la Ciència). A tall de curiositat, Mercedes Salisachs també era família propera de l’inclassificable Pocholo Martínez-Bordiú y Bassó, atès que l’àvia d’aquest noi tan peculiar era cosina germana de l’escriptora barcelonina.
Per la seva banda, Luis Pérez-Sala (1959), el segon de la nostra tríada de pilots, és fill de Carlos Pérez-Sala Capdevila i de Montserrat Valls-Taberner Arnó, germana dels qui van ser copresidents del Banco Popular, Luis i Javier Valls-Taberner. El fill de la germana de Luis, Núria Pérez-Sala, és Dani Juncadella, el tercer pilot de Fórmula 1 de la nissaga.
També sobre dues rodes
Un altre cas de parentiu dins el món del motor el trobarem estirant el fil del multiesportista Álvaro Bultó, amant del risc i de la velocitat, que va morir el 2013 practicant una disciplina anomenada wingfly. Aquest esport consisteix a llançar-se des d’un cim equipat amb un vestit que incorpora unes ales i un paracaigudes per poder aterrar amb certes garanties. Abans s’havia dedicat al motociclisme i havia arribat a disputar diverses edicions del ral·li Dakar. Segur que els aficionats a les motos recorden Sete Gibernau, un pilot català que va disputar un munt d’edicions del Mundial entre el 1992 i el 2009, competint en les categories de 250 i 500 cc i en la més moderna de MotoGP. En les temporades 2003 i 2004 va arribar a ser subcampió del món de la categoria reina, però sovint la seva trajectòria es recorda més per les nombroses caigudes i la relació que va tenir amb la model Esther Cañadas (1977) que no pas pels seus èxits. El cas és que Álvaro i Sete també són família, ja que el primer, Álvaro Bultó Sagnier (1962-2013), era l’oncle de Sete Gibernau Bultó (1972), el nom real del qual és Manuel. El vincle ve donat perquè Álvaro era el germà de María Cristina Bultó Sagnier, la mare de Sete. Tots dos porten sang d’una de les nissagues més importants de Barcelona, els Sagnier.
Tot i que val la pena dedicar més endavant un apartat especial a les famílies Bultó i Sagnier, a continuació anticipem breument la composició de les branques comunes de les dues famílies. A més, al final d’aquest capítol oferim unes dades genealògiques de la part de la família que tractem aquí.
El desaparegut Álvaro Bultó era fill de Francesc Xavier, Paco, Bultó Marquès (1912-1998) i d’Inés Sagnier Muñoz (1923-2014). Tant pel que fa als ancestres paterns com als materns, el ros volador acumulava lluentor a carretades. El seu pare va ser el fundador de la marca de motocicletes Bultaco, acrònim de Bultó i Paco, i prèviament havia creat també Montesa, però va acabar partint peres amb els altres socis, els Permanyer, i va emprendre el seu propi camí. El seu germà era Josep Maria Bultó, molt vinculat al sector cotoner i president de la química Cros des del 1965 fins a la seva mort en un atemptat terrorista l’any 1977. Abans hem vist que qui heretaria la presidència de l’empresa en unes circumstàncies tan desgraciades va ser justament Paco Godia, un altre dels nostres protagonistes. La desaparició de Josep Maria Bultó va ser, precisament, un d’aquells casos que sovint es produïen durant la Transició espanyola i que podríem qualificar d’estranys. El 9 de maig del 1977 va ser segrestat per l’EPOCA quan dinava a casa del seu cunyat, al carrer Muntaner a prop de Via Augusta. L’havien assenyalat com a objectiu perquè en aquell temps se’l considerava l’home més ric de Catalunya. Els terroristes van pujar al pis i li van col·locar una capseta al pit que esclataria en cas que se la intentés treure. El preu per desconnectar-l’hi era de 500 milions de pessetes (uns 3 milions d’euros actuals), tota una fortuna en aquell llunyà 1977. El mecanisme estava programat per esclatar al cap de vint-i-cinc dies si no havia estat desactivat abans. Quan els terroristes van haver marxat, Bultó es va fer dur pel xofer a casa seva, on va intentar deslliurar-se, sense èxit, de l’artefacte. La seva mort va impactar tots els estaments de la ciutat.
Al cap d’uns mesos, el 25 de gener del 1978, la ciutat de Barcelona es tornaria a somoure per un fet molt semblant. L’exalcalde de Barcelona Joaquim Viola Sauret va passar per un tràngol similar al de Bultó quan uns membres de l’EPOCA entraren al seu domicili del passeig de Gràcia i li van adherir un explosiu al pit. En aquest cas els terroristes tampoc no van aconseguir el seu suposat propòsit crematístic, atès que el dispositiu també va explotar i es va endur per davant la vida del polític. Tot i que, oficialment, tant un cas com l’altre es van atribuir a intents de segrest frustrats, la semblança del desenllaç i l’origen fosc del grup terrorista en qüestió han fet pensar repetidament si no existia alguna altra raó amagada vinculada al passat de totes dues víctimes.
Dins del circ actual del motociclisme, també hi trobem Tito Rabat —el nom complet del qual és Esteve Rabat Bergadà—, que pertany a una important família de joiers establerts a Barcelona. Les joieries Flash i Rabat, als números 59 i 99, respectivament, del passeig de Gràcia, són propietat del seu pare, Esteve Rabat. La seva mare, Cuca Bergadà, va morir el 2012 d’una malaltia fulminant. El matrimoni Rabat eren coneguts a Barcelona com «els joiers dels famosos» perquè tenien una llista impressionant de clients de fama. Actualment, Esteve Rabat està vinculat sentimentalment amb Rosa Mairal Cañadas, íntima amiga de Jaime de Marichalar. L’exmarit de Rosa Mairal és l’empresari català Albert Farrés Martí, propietari de l’empresa de missatgeria Nacex i, curiosament, molt aficionat a la velocitat.
L’any 2005 la família Rabat es va veure involucrada en uns fets ben inusuals que els van fer saltar a les pàgines de successos de la premsa catalana. El nebot del matrimoni Rabat, Jaume, a qui havien adoptat de ben petit, s’havia endinsat en un perillós laberint d’alcohol, drogues i delinqüència, que va culminar en l’intent de segrest de Cuca Bergadà, tieta seva i qui li havia fet de mare, d’acord amb una banda de malfactors d’origen albanokosovar. Un cop baix per a la família.
I per acabar, una anècdota que ens servirà per tancar el cercle. La propietat immobiliària més emblemàtica d’Alberto Puig Palau, la torre de Mas Castell (Palamós), on es van celebrar innombrables festes de la burgesia d’aquell moment, es va posar a la venda l’any 1968, quan els diners ja no fluïen amb la facilitat d’anys enrere. Qui va acabar comprant la propietat va ser ni més ni menys que la família Soler-Roig, de qui hem parlat amb profunditat unes pàgines enrere. Tot queda a casa.
Els ancestres dels Bultó
Si tornem a la família Bultó, cal dir que els germans Bultó Marquès —Paco i Josep Maria— eren fills de Francesc de Paula Bultó Sert i de Maria del Pilar Marquès Soler. Per banda materna eren descendents d’una nissaga del cotó originària de Vilanova i la Geltrú, que temps enrere havia fet fortuna gràcies a l’aventura americana d’Isidre Marquès, que a les primeres dècades del segle XIX va marxar a Cuba, on es va enriquir gestionant els negocis familiars.
La mare d’Álvaro, Inés Sagnier Muñoz, encara tenia més pedigrí. El seu pare era Josep Maria Sagnier Sanjuanena, un cèlebre tennista dels anys deu, i l’avi patern, Joaquim Sagnier Villavecchia, alcalde de Barcelona (1913-1914) i germà d’Enric Sagnier Villavecchia, l’arquitecte de capçalera dels burgesos al tombant de segle, autor, entre d’altres, de la Casa Garriga Nogués, que hem esmentat anteriorment, l’edifici de la Fundació Godia. El pare dels germans Sagnier Villavecchia, o sigui, el besavi d’Inés, fou Lluís Sagnier Nadal, president de la Caixa de Barcelona. Els ancestres per banda materna tampoc no desmereixen, ans al contrari. La mare d’Inés, María Cristina Muñoz y Canga Argüelles, provenia de famílies il·lustres com els López-Dóriga i els Bernaldo de Quirós, aquests últims procedents de l’antiga noblesa asturiana de fa nou-cents anys. Però sens dubte, la sang més blava l’hi aportava el pare de María Cristina (l’avi d’Inés), Fernando Muñoz Bernaldo de Quirós, que era fill de Fernando Muñoz y Borbón, membre, per tant, de la família reial espanyola. I és que Inés Sagnier Muñoz descendeix de Maria Cristina de Borbó, princesa de Dues Sicílies, que va estar casada amb el seu oncle Ferran VII.
En conclusió, els Bultó acumulen llinatges d’indians catalans, de Borbons, de la noblesa asturiana i de dues de les principals famílies burgeses de Barcelona, els Sagnier (d’origen francès) i els Villavecchia (d’origen genovès). Un bon currículum.
Com ja hem dit, la germana d’Álvaro és María Cristina Bultó Sagnier, que està casada amb Manuel Gibernau Corachán, amb qui ha tingut tres fills, Borja, Sete (Manuel, el pilot de motos de qui hem parlat abans) i Peté (Cristina). El marit, Manuel, prové de dues famílies a les quals cal parar atenció. És fill de José María Gibernau Bertran (1917-1995), advocat tradicionalista i propietari rural, a més de secretari d’Antonio de Correa Veglison, que va ser, entre molts altres càrrecs, governador civil de Barcelona durant el franquisme. També va ser vicepresident del FC Barcelona entre el 1965 i el 1967, sota la presidència d’Enric Llaudet. Pel que fa a la línia materna, és un Corachán, atès que la seva mare, María Elena Corachán Graells, era filla del doctor Manuel Corachán, fundador de la clínica que duu el seu nom, i de la seva segona esposa, Hermínia Graells.
Per cert, i per tancar de moment les àmplies relacions dels Bultó, cal afegir que un dels germans d’Álvaro i María Cristina Bultó Sagnier, Juan, està casat amb Teresa Soler-Roig Dualde, membre d’una família que ja ha desfilat per aquestes pàgines. Aquesta Teresa Soler-Roig és filla de Luis Soler-Roig (germà del pilot de Fórmula 1, Àlex) i de Teresa Dualde Santos de Lamadrid, procedent de dues famílies il·lustres de la ciutat (els Dualde i els Santos de Lamadrid).
Més endavant aprofundirem en algunes de les nissagues que hem vist fins aquí, i n’aportarem informacions més detallades.
L’epicentre del motor
Encara que avui en dia potser costa de creure, va haver-hi un temps no gaire llunyà en què Catalunya era el centre neuràlgic de la fabricació de motocicletes. Si avui veiem carrers i carreteres envaïts per les rodes de les Honda, les Yamaha, les BMW o les Piaggio, fa quaranta anys qui entapissava l’asfalt de mig món eren les Montesa, Bultaco, Derbi, Sanglas i Ossa. Unes màquines que no només eren les més venudes aquí, sinó que també triomfaven a Europa i als Estats Units. Però una concatenació de circumstàncies adverses va fer desaparèixer aquell clúster com quan s’ensorra un castell de cartes amb un esbufec. Tot plegat havia començat als anys quaranta i havia agafat una volada envejable als seixanta i setanta, però a inicis dels vuitanta la salut de tots els fabricants va empitjorar de cop, fins a fer-los desaparèixer o, com a mal menor, fins a convertir-se en una marca d’algun fabricant estranger.
Rabassa
Des d’un petit taller de reparació de bicicletes, Simeó Rabassa Singla (1901-1988) va començar a bastir el que al cap d’uns anys es convertiria en un fabricant de motos d’abast mundial. L’aventura iniciada el 1922 va fer un gir transcendent quan Rabassa va entrar en el món de la producció de motocicletes sota la marca Derbi (acrònim de Derivados de Bicicleta), el 1949. Els èxits assolits en la competició internacional, sobretot en el mundial de velocitat on durant uns quants anys va tenir com a pilot de referència el multicampió Ángel Nieto, van proporcionar una gran projecció a la marca. Tot i patir una crisi a començaments dels vuitanta, Derbi va aconseguir arribar amb vida al tombant de segle, un fet insòlit si ho comparem amb la resta de fabricants catalans del sector, que van abaixar la persiana a partir de finals dels setanta. A principis del segle XXI, però, el panorama del mercat ja resultava insostenible per la competència d’altres països, i en aquest context el 2001 Derbi va ser venuda als italians de Piaggio, que acabarien tancant l’empresa d’origen català el 2013.
Sanglas
La família Sanglas havia estat vinculada al tèxtil, però l’any 1942 alguns dels seus membres van decidir invertir en el sector del motor, que estava en auge. Es van especialitzar en la producció de motocicletes de gran cilindrada, que avui encara molta gent recorda perquè eren les que feien servir alguns cossos policials espanyols. La crisi econòmica de mitjan setanta va afectar greument la marca, que acabaria desapareixent l’any 1989 després d’haver estat venuda a la japonesa Yamaha el 1981.
Giró
El trèvol de quatre fulles que representava la marca Ossa va esdevenir, com en el cas dels logotips de Bultaco i Montesa, una icona pop de les dècades dels setanta i vuitanta. La família Giró s’havia dedicat a la producció de màquines cinematogràfiques des de començaments de segle, però van optar per fer un canvi de rumb que va ser un èxit total. Quan es van decantar per les motocicletes, tot i el canvi de línia del negoci, van decidir mantenir les sigles de la fàbrica d’estris per fer cinema, l’Orpheo Sincronic SA (OSSA). El producte que treien al mercat va tenir molta acceptació als Estats Units a finals dels seixanta i inicis dels setanta, on el trèvol de quatre fulles del logotip va acabar sent emblemàtic. Com en altres casos d’aquest mateix sector de la indústria, el canvi de panorama que va implicar la transició política, acompanyada d’una crisi econòmica profunda i una gran conflictivitat laboral, va acabar per derrotar l’empresa. El 1978 va entrar en suspensió de pagaments i, posteriorment, un grup de treballadors va intentar salvar-la transformant-la en cooperativa laboral, però no va servir de res perquè quatre anys més tard va tancar definitivament. L’any 2010 un grup d’empresaris va tornar a fabricar motocicletes sota la marca Ossa.
Permanyer
Segurament les dues marques més mítiques del panorama català de les dues rodes són Montesa i Bultaco, dos productes d’èxit que van regnar en el mercat durant dècades i que tenen orígens comuns. El 1944 Pere Permanyer Puigjaner (1911-1987) i Francesc Xavier Bultó Marquès (1912-1998), membres tots dos de famílies adinerades, van posar en marxa un projecte de fabricació de motocicletes que prendria cos tres anys més tard en la constitució de la societat embrió de la futura Montesa. En aquesta primera etapa —formalitzada davant del notari Federico Trias de Bes, pertanyent a una de les famílies influents del país—, Permanyer n’era el principal accionista, mentre que Bultó s’havia reservat una participació més petita. Més tard hi van entrar nous accionistes, entre ells la família Milà —comtes de Montseny—, que a més hi aportaven els coneixements del dissenyador industrial Leopoldo Milà Sagnier. A més, el seu germà Alfonso Milà Sagnier, juntament amb Federico Correa Ruiz, va ser l’arquitecte que va dissenyar la fàbrica de Montesa quan la firma va decidir construir unes noves instal·lacions a Esplugues de Llobregat, on es va iniciar l’activitat l’any 1962.
Quan la Montesa, reconeguda pel seu emblema, que inclou una M gòtica, ja era un producte consolidat, van sorgir discrepàncies sobre l’enfocament del negoci entre els principals accionistes, Pere Permanyer i Paco Bultó, que acabarien amb la sortida d’aquest últim a la recerca d’una nova aventura empresarial. L’època de glòria dels seixanta i setanta, en què el lema «Viva Montesa» s’havia fet extremadament popular arreu, va anar seguida d’una crisi sense precedents fruit dels canvis econòmics i socials que van tenir lloc a Espanya. Una vaga de treballadors que es va prolongar durant tres mesos l’any 1978 va marcar l’inici del declivi d’una marca que va ser venuda en diferents fases a la multinacional japonesa Honda per evitar-ne el tancament definitiu. Avui en dia, tot i que ja no està en mans d’empresaris catalans, Montesa continua sent un producte ben valorat als mercats, especialment al món del trial.
Malauradament, vam tornar a tenir notícies de la família Permanyer al setembre del 2004, quan un dels seus membres, Anna Permanyer Hostench, va desaparèixer en plena avinguda Diagonal de Barcelona. Permanyer, de 53 anys, es dirigia a l’edifici Atalaya, molt a prop del seu domicili, a l’avinguda de Sarrià, d’on havia sortit per reunir-se amb una llogatera que ocupava un pis de la seva propietat a la planta 18, a la «zona noble» del complex, que comença a partir de la planta 16.
L’edifici Atalaya és dels més característics de l’skyline de la ciutat de Barcelona, amb vint-i-dues plantes que el situen de ple dret entre les edificacions de més altura en una ciutat que sempre ha mostrat certa aversió per la verticalitat. Els arquitectes que el van dissenyar a inicis dels setanta van ser Alfonso Milà Sagnier i Federico Correa, que, com ja hem vist, també van aixecar la factoria Montesa a Esplugues de Llobregat una dècada abans. L’Atalaya s’alça a la confluència de l’avinguda Diagonal amb l’avinguda de Sarrià, té forma de creu gammada i està dividit en dues zones, fins a la planta 16 hi ha apartaments de 75 metres quadrats i als pisos superiors, apartaments de 150 metres quadrats, només quatre per planta. Les seves especificitats el van fer mereixedor del premi FAD d’arquitectura l’any 1973.
Després de deu dies d’incertesa i d’omplir la ciutat de cartells amb el rostre d’Anna Permanyer, un descobriment macabre va caure com una bomba sobre la família i també sobre l’opinió pública, que seguia el cas amb molt d’interès. El cadàver d’una dona trobat a l’abocador del Garraf va resultar que era el d’Anna Permanyer. Un fet posterior va fer augmentar l’estranyesa del cas: dos apartaments de l’edifici Atalaya van cremar de manera simultània i intencionada; eren els dos pisos on havia residit la llogatera de Permanyer, Carmen Badia Lachos. Això, juntament amb el fet que al cap de pocs dies la mateixa Carmen Badia reclamés a la família una indemnització per un pacte de compravenda del pis de la planta 18 que no s’havia dut a terme —precisament perquè Anna, la propietària, havia mort—, va fer sospitar la policia. Fruit de les investigacions es va descobrir que Badia tenia diversos antecedents penals: el 1997 havia calat foc a casa seva per cobrar l’assegurança i dos anys més tard va passar una temporada a la presó per la sospita —no consolidada per falta de proves— que havia fet assassinar el seu exmarit i pare de la seva filla. Ja en aquells temps va començar a ser coneguda com la Vídua Negra de la Seu.
A partir d’aquí, a la policia només li va caldre anar estirant el fil, amb l’ajut de les escoltes telefòniques i de l’anàlisi del cos de la víctima, per treure’n tot l’entrellat. La conclusió va ser que Carmen Badia havia planificat l’assassinat únicament per aconseguir els 840.000 € d’indemnització d’un contracte de compravenda que, a més, va resultar que era fals, ajudada pel seu amic Joan Sesplugues, un avi de 79 anys, antic contrabandista i col·laborador de Badia en l’assassinat de l’exmarit. La sentència els va condemnar a vint-i-quatre anys de presó cadascun, que Sesplugues no va arribar a complir perquè va morir el 2012, només set anys després d’haver ingressat a presó.
Amb l’entrada a Montesa de la família Milà, és fàcil comprovar la vinculació dels Milà Sagnier i els Permanyer en l’evolució del negoci de motocicletes. Com ja hem explicat, un dels germans Milà Sagnier era el dissenyador, mentre que un altre va ser l’encarregat de construir la fàbrica en l’època de vaques grasses. Eren membres d’una família fonamental de la burgesia barcelonina, amb sang noble dels Milà i també dels ubics Sagnier. El pare, Josep Maria Milà Camps (1886-1955), va ser el I comte de Montseny, un títol nobiliari de nova creació que Alfons XIII li havia atorgat l’any 1926 per agrair-li els serveis prestats. Abans havia estat diputat i president de la Diputació de Barcelona (1925-1930) durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, després de desballestar la Mancomunitat. Un cosí germà seu, amb qui compartia cognoms, era Pere Milà Camps (1874-1940), un empresari adinerat de posicions polítiques molt conservadores —estava en contra de l’Estatut de Catalunya, de Cambó i, fins i tot, del sufragi universal— i gran partidari de Primo de Rivera. Va fer construir la plaça de toros Monumental de Barcelona (1914), de la qual va ser propietari fins a la postguerra, quan la va vendre a la família Balañà, i va contractar l’arquitecte Antoni Gaudí Cornet perquè dissenyés la seva residència familiar a uns terrenys del passeig de Gràcia amb Provença, una edificació que acabaria sent coneguda com la Pedrera.
La fortuna li venia del pare, Pere Milà Pi (1838-1880), que havia creat una fàbrica de jute amb els germans Bartolomé i Carlos Godó Pié, fundadors també de La Vanguardia. Tornem a la generació de Leopoldo i Alfonso, que van tenir més germans: José Luis Milà Sagnier (1918-2012), II comte de Montseny, casat amb Mercedes Mencós Bosch (1926), filla del III marquès de l’Empara, amb qui va tenir dos fills prou populars, els periodistes i presentadors de televisió Mercedes i Lorenzo Milà Mencós; Montserrat Milà Sagnier, casada amb José Antonio Rumeu de Delàs, procedent d’una família adinerada propietaris de la cimentera més tard coneguda com a Uniland; i també val la pena esmentar Miguel Milà Sagnier, casat amb Maria, Cuqui, de Valcárcel y de Urruela, neta de Juan de Urruela y Morales Palomo de Ribera y Valenzuela (1881-1947), un aristòcrata espanyol nascut a Guatemala que es caracteritza pel fet de ser un dels pioners del FC Barcelona, no debades era el porter de l’equip durant el primer partit de la història d’aquesta entitat, disputat el 8 de desembre del 1899 contra la colònia anglesa de la ciutat. A més, es dona la circumstància que aquest últim era el besavi de la dissenyadora Ágatha Ruiz de la Prada y Sentmenat, marquesa de Castelldosrius, Grande de España, baronessa de Santa Pau, i també, durant molts anys, esposa del periodista Pedro José Ramírez Codina (més conegut com a Pedro J.).
La línia materna de Leopoldo i Alfonso és Sagnier, ja que la seva mare era Montserrat Sagnier Costa (1891-1966), filla de Leopoldo Sagnier Villavecchia, germà de l’omnipresent arquitecte Enric Sagnier Villavecchia.
Bultó
Uns paràgrafs enrere hem deixat Paco Bultó Marquès al moment de separar-se del seu soci Pere Permanyer i a punt d’iniciar una altra aventura empresarial, que acabaria prenent la denominació de Bultaco. La marca, fundada el 1958, així com el logotip del polze rampant, va passar a la història igual que les altres ensenyes comentades, gràcies a la fabricació d’un producte d’èxit internacional. Des de finals dels seixanta fins a inicis dels setanta, el mercat nord-americà era un dels pilars de les motocicletes Bultaco, però la crisi del petroli i l’entrada de fabricants japonesos van propiciar una davallada de vendes de la qual la marca catalana ja no es recuperaria. Això, combinat amb un context local molt complicat durant la Transició —incloent-hi una llarguíssima vaga l’any 1976— acabaria provocant el tancament de Bultaco l’any 1979, encara que només un parell d’anys abans era líder del mercat espanyol i el segon fabricant europeu. En els últims anys, la icònica marca del polze aixecat ha servit com a imatge d’un bon nombre de productes i, a més, el 2014 un membre de la família, Curro Bultó, va anunciar que tornarien a fabricar motocicletes, però aquesta vegada dins del segment dels motors elèctrics.
Quan Paco Bultó va posar en marxa Montesa i més tard Bultaco ja era un home ric gràcies als seus avantpassats, sobretot els materns, els Marquès, que s’havien enriquit a Amèrica i després havien invertit amb èxit en el tèxtil català. L’avi de Paco Bultó, Manuel Marquès Puig (1860-1939), va ser un dels primers cotoners del país, amb la seva empresa Fábricas Marqués SA, ubicada a Vilanova i la Geltrú, on tenien els orígens familiars. Com no podia ser d’altra manera, el nostre protagonista es va casar amb un membre de l’alta burgesia, Inés Sagnier Muñoz, que com ja hem vist anteriorment provenia per banda paterna dels Sagnier, protagonistes habituals en aquest relat, i per la materna, dels Borbons i de l’antiga noblesa asturiana. Com ja hem explicat unes pàgines enrere, entre els cognoms dels avantpassats materns d’Inés Sagnier en trobem alguns amb molt de llustre. La seva rebesàvia Maria Cristina de Borbó - Dues Sicílies va contraure matrimoni amb el seu oncle Ferran VII i va ser mare i regent d’Isabel II. A més, es va casar en segones núpcies amb Agustín Fernando Muñoz y Sánchez, I duc de Riánsares i I marquès de San Agustín, que donaria origen a la branca familiar de la nostra protagonista. El seu cognom patern procedia del matrimoni entre Joaquim Sagnier Villavecchia (1864-1939) i Inés Sanjuanena Apezteguia. El fill d’aquest matrimoni fou el ja esmentat Josep Maria Sagnier Sanjuanena (1892-1966), agent de canvi i borsa a més de tennista destacat, que es casaria amb María Cristina Muñoz y Canga-Argüelles.
Com ja hem avançat, alguns dels deu fills de Paco Bultó també van emparentar-se amb famílies importants de la societat catalana. Ara ho veurem amb més detall. Per començar, ja ho hem dit abans, el seu fill Juan Bultó Sagnier es va unir amb Teresa Soler-Roig Dualde, procedent d’una família a la qual convé seguir el rastre. Per part de pare provenia d’una nissaga de metges molt rellevants i també era neboda del pilot de Fórmula 1 Àlex Soler-Roig; la seva mare era Teresa Dualde Santos de Lamadrid, germana dels llegendaris jugadors d’hoquei herba Joaquim (1932-2012) i Eduard (1933-1989). A més, la mare també era cosina germana d’Ignasi Macaya Santos de Lamadrid, membre de famílies il·lustres per totes bandes. L’any 1901 l’empresari enriquit a Amèrica Román Macaya Gibert (1843-1923) va inaugurar la mansió familiar que li havia construït el prestigiós arquitecte Josep Puig Cadafalch al número 108 del passeig de Sant Joan, entre l’avinguda Diagonal i el carrer Provença. Allà mateix, hi va viure un temps Alfons, que era germà de Román, conegut pels aficionats al futbol dels primers temps perquè durant una època (1901-1903) va donar nom al Campionat de Catalunya, que es coneixia com a Copa Macaya. En l’actualitat, el Palau Macaya pertany a La Caixa, que hi duu a terme una part de la seva obra social.
El besavi de Teresa Soler-Roig Dualde, un advocat valencià anomenat Joaquín Dualde Gómez (1875-1963), es va casar amb una cosina germana seva, Adelia Dualde Almela, i per això l’avi de Teresa portava el Dualde com a primer i segon cognom, Joaquín Dualde Dualde. El besavi es va acabar instal·lant a Catalunya, on participaria en uns fets transcendents en la història del país. El magnat mallorquí Joan March Ordinas el va contractar per interposar un plet judicial instant la fallida de la Barcelona Traction, Light and Power, la cèlebre Canadenca, que havien fundat l’any 1904 Carles Emili Montañès Criquillion (1877-1974) i Frederick Stark Pearson (1861-1915). Aquell plet del 1942 va acabar provocant que la companyia elèctrica passés a mans de March, que la va integrar dins de Fuerzas Eléctricas de Cataluña (FECSA). Per cert, l’obra de Pearson va ser reconeguda a la ciutat de Barcelona des del moment de la seva mort —ocorreguda en l’enfonsament del transatlàntic RMS Lusitania— amb una avinguda a la part més alta de la ciutat.
En la branca materna de Teresa Dualde (i d’Ignasi Macaya), també hi trobem una fortuna forjada a Amèrica, en aquest cas amb l’indià Tomás Santos de Lamadrid com a protagonista, que quan va tornar a la Península es va instal·lar a Barcelona i va encarregar a Enric Sagnier Villavecchia —com no podia ser d’altra manera— la construcció d’un palauet a l’altura de la seva fortuna. L’emplaçament triat era una parcel·la delimitada pels carrers de Muntaner, la travessera de Gràcia, Aribau i Bon Pastor. L’edifici es va començar a aixecar l’any 1900 i va restar amb vida fins el 1935, en què va ser enderrocat per fer-hi habitatges.
Finalment, i per acabar amb els ancestres de Teresa Soler-Roig Dualde, cal dir que l’àvia materna era Teresa Santos de Lamadrid Salvadó-Prim, amb cognoms procedents de la família del general Prim, tot i que no directament del militar reusenc.
La filla de Paco Bultó, María Cristina Bultó Sagnier, es va casar amb Manuel Gibernau Corachán, membre també d’un clan il·lustre del país. Per part de pare és fill de José María Gibernau Bertran (1917-1995), un advocat molt vinculat al franquisme —era conseller nacional del Movimiento— que procedia del corrent tradicionalista i que va arribar a ser vicepresident del FC Barcelona entre el 1965 i el 1967, sota la presidència d’Enric Llaudet Ponsa. Curiosament, va morir un 18 de juliol. La mare fou María Elena Corachán Graells (1922-2004), filla del cèlebre metge Manuel Corachán García (1881-1942) i cunyada de l’empresari Albert Folch Rusiñol (1922-1988), propietari de la firma de pintures Industrias Titán-Titanlux. El fill més conegut del matrimoni entre María Cristina Bultó Sagnier i Manuel Gibernau Corachán és Manuel, Sete, Gibernau Bultó (1972), el famós pilot de motociclisme de qui hem parlat unes quantes pàgines enrere.
Com hem avançat, el germà de Paco Bultó també va ser un home molt rellevant a l’època: es tracta de Josep Maria Bultó Marquès, un personatge de gran relleu dins el sector cotoner, una activitat que durant molts anys va ser la joia de la corona i la clau de volta de la indústria catalana. Net d’un dels primers grans cotoners catalans, Manuel Marquès Puig (1860-1937), Josep Maria va presidir l’empresa familiar Fábrica Marquès i també la patronal del cotó, el Servicio Comercial de la Industria Textil Algodonera (SECEA), entre el 1957 i el 1961. El 1965 va substituir Josep Valls Taberner a la presidència de l’Anònima Cros, la gran empresa química de Catalunya, de la qual havia estat membre del Consell d’Administració des del 1955. La Cros tenia la seu central a un edifici de gran presència al xamfrà del passeig de Gràcia amb Aragó, on al cap d’uns anys s’instal·laria la firma de moda Burberry.
El 9 de maig del 1977, com feia cada dia, Josep Maria Bultó va sortir del seu despatx a l’Anònima Cros per anar a dinar al domicili de la seva germana, a la part alta del carrer Muntaner, per sobre de la Via Augusta. Ja entaulats, a les tres de la tarda, van trucar a la porta i quan la minyona va obrir, va comprovar que es tractava d’uns cobradors de la companyia del gas. Però un cop a dins, els visitants van treure pistoles i van amenaçar tots els presents —en aquell moment hi havia la minyona, la germana de Bultó i el seu marit, a més del mateix Josep Maria—. Se’l van endur cap a una habitació, només a ell, i li van col·locar una capseta al pit, al mateix temps que li deixaven un full amb instruccions detallades. El dispositiu que li havien posat al cos era un explosiu. Li recomanaven que no se l’intentés treure sota cap concepte i que estava programat per esclatar al cap de vint-i-cinc dies. Per evitar un final tràgic, havia de pagar un rescat de 500 milions de pessetes (3 milions d’euros), una fortuna en aquell temps. Una estona després que els assaltants marxessin, Bultó va fer cridar el seu xofer perquè el portés a casa, molt a prop del monestir de Pedralbes. No va dir res a ningú. Quan es va quedar sol a casa, es va tancar al bany per intentar deslliurar-se de la bomba, però va esclatar en l’intent i va posar fi a la seva vida. La mort de Bultó en aquestes circumstàncies va sacsejar la Barcelona de l’època i va ser portada de tots els diaris.
Al cap de poc, un grup d’extrema dreta, la AAA (Alianza Apostólica Anticomunista) va reivindicar l’atemptat, però els investigadors van descartar-ne l’autoria ben aviat. El que sí que va permetre estirar el fil van ser uns papers de la companyia del gas que formaven part de l’attrezzo dels assaltants, que es van oblidar al domicili de la germana de Bultó, i que contenien alguna dada personal dels autors dels fets. Finalment, l’1 de juliol del mateix any van ser detingudes quatre persones per la seva implicació en la mort de Bultó: Àlvar Valls, Carles Sastre, Josep Lluís Pérez i Montserrat Tarragó. Aleshores es va saber que l’operació havia estat executada per un grup terrorista anomenat EPOCA, que maldava per engreixar les seves finances. Sense temps a ser jutjats, però sí empresonats, els quatre membres de l’EPOCA van ser alliberats en virtut del decret d’amnistia del 1977.
Al cap de mig any, però, el 25 de gener del 1978, es va produir un altre fet que semblava calcat a l’anterior. Pocs minuts després de les nou del matí, un escamot de cinc persones va entrar al domicili de l’exalcalde de Barcelona Joaquim Viola Sauret, al número 60 del passeig de Gràcia, entre Mallorca i València. Es van repetir les escenes del cas Bultó: els assaltants aïllen els familiars i col·loquen una capseta al pit de Viola, a qui també donen unes instruccions molt detallades. Però un cop més alguna cosa va fallar i probablement per causa d’un moviment de la dona de Viola, Montserrat Tarragona Corbella (germana del propietari de Muebles Tarragona i Expomobi), que es va llançar sobre el seu marit, el mecanisme es va activar i els va matar tots dos, a més de ferir un dels assaltants. Una altra vegada s’esvaïa la possibilitat de cobrar un rescat.
Enmig d’un ambient enrarit pels nervis, les autoritats van assenyalar els membres d’EPOCA com a autors de la mort de Viola, basant-se en les semblances amb el cas Bultó i en altres indicis no gaire sòlids. Per reblar el clau, al març del 1978 el Tribunal Suprem va revocar l’amnistia als quatre membres d’EPOCA que havien estat implicats en el cas Bultó. Finalment, el 1980 es va dur a terme el judici pels casos Viola i Bultó, que va acabar amb penes de presó per a tots els implicats. No obstant això, sempre ha planat una certa boira sobre aquests assassinats, i sovint algunes veus s’han preguntat si al darrere podria haver-hi alguna venjança per les activitats de tots dos prohoms durant la dictadura franquista.
Tornem a l’Anònima Cros, tal com ja hem dit el substitut de Bultó a la presidència de la societat va ser Francisco Godia Sales, empresari i automobilista de renom de qui ja ens hem ocupat anteriorment.
Avui en dia la Cros ja no ocupa el magne edifici del passeig de Gràcia —ara són al número 595 de la Diagonal, molt a prop de La Caixa i de Planeta— i ni tan sols manté el nom original. L’any 1988 es va fusionar amb una altra química, ERT (Explosivos Rio Tinto), de la qual va sorgir Ercros quan l’empresa química estava sota la influència del Kuwait Investment Office (KIO). En aquests moments, el president d’Ercros és l’ex-secretari d’estat d’Hisenda socialista Antoni Zabalza Martí (1946), que, per cert, està casat amb Pilar de Torres Sanahuja (1956), també vinculada al PSOE i que durant els mandats del tripartit al govern català va presidir l’empresa pública d’infraestructures GISA. De fet, De Torres va assumir el càrrec —que inclou responsabilitats sobre la construcció de la xarxa de metro de Barcelona— quan es va produir l’esfondrament al barri del Carmel de Barcelona (2005) i el president d’aleshores, Ramon Serra, va dimitir.