151 . Les peces de la llengua

errors de lèxic

M’agraden els trencaclosques, n’havia fet algun de gros, d’aquells que has de mesurar primer la taula per saber si el pots fer. Era entretingut. Vaig descobrir que les marques fabricants de puzles utilitzen el mateix motllo per formar el mateix entramat —amb els pius i els forats corresponents a cada peça—, de manera que en puzles del mateix nombre de peces pots trobar que peces de models diferents encaixin, ja que el que canvia és només la fotografia.

Això, però, és només una curiositat. Estem mirant d’acabar un trencaclosques d’un parell de milers de peces i arribem al final. Tot d’una, veiem que ens falta una peça i lògicament la frustració ens encega, ja que si al puzle li falta una peça per força sempre és la darrera. Podem, en aquest cas, regirar la casa per trobar la peça que falta, ja que segur que ens ha caigut en algun racó; podem també adreçar-nos al fabricant, perquè alguns permeten l’opció de demanar-los la peça perduda; i podem engegar-ho tot a rodar i desfer-lo, ofuscats per la derrota. Però en cap cas no podem emprar la peça d’un altre trencaclosques, per molt que el fabricant aprofiti els mateixos motllos i la peça de l’altre hi encaixi perfectament.

Amb tot, això mateix fem de vegades amb el·lèxic. Les paraules són la part més superficial de la llengua (al punt 101 dèiem en canvi que la morfosintaxi n’és l’estructura), però no per això ens hem de permetre de substituir les «peces» que ens falten per altres d’altres puzles, o més ben dit, d’altres llengües, encara que hi encaixin perfectament i que l’estructura es mantingui intacta. És important doncs disposar de totes les peces i col·locar-les al seu lloc.

152 . A mi que m’escorcollin!

registrar

Volem dissimular, fugir d’estudi, volem dir que no hem sigut nosaltres els responsables d’alguna cosa, i tirem pel dret dient que «a mi que em registrin!». Quan la policia et remou el pis tot buscant indicis d’un crim per finalment encausar-te, o bé quan t’has de deixar grapejar en un control d’embarcament a l’aeroport, t’estan fent un escorcoll —no pas un registre—, i per tant el verb corresponent serà escorcollar. Així doncs, si volem fugir d’estudi com abans, podem dir: «A mi que m’escorcollin!», encara que no deixa de ser una fórmula prou hilarant. I un calc del castellà, també.

153 . De fils a ones

inalàmbric

Hem passat de tenir cables arreu a fer-ho gairebé tot per mitjà d’antenes i petites ones. Poc pensàvem, en veure els primers comandaments a distància —quin gran avenç, no alçar-se per posar l’UHF—, que aquestes comoditats saltarien primer als telèfons de casa (el famós inalàmbric), després al mòbil i finalment a tot allò que disposi de wireless i bluetooth. Tot un món de comunicacions sense fils, malgrat que alguns s’obstinin a dir-ne tecnologia inalàmbrica, una solució fàcil i lògica si en algun racó de la llengua hi trobéssim un alambre. Però no és el cas.

154 . Les aparences enganyen

màstil

Hi ha paraules que posaries la mà al foc que són ben catalanes, per la forma, per la sonoritat, per com es combinen vocals i consonants o pel que sigui, i la paraula màstil fa tota la pinta de ser-ho. Una terminació prou abundant, un accent incriminador i un aire a dàtil, àgil i fàcil fan que màstil no soni pas tan malament. Però tot i això, l’hem de descartar normativament, atès el seu origen hispànic, i apostar per la solució més canònica, el pal de bandera.

155 . Impuls de barbarisme

emputxar

Un mot que avui dia està en perill d’extinció s’aplica a un element habitual dels parcs infantils, el gronxador, paraula que pateix la doble pressió del barbarisme, bé del tot explícita amb el colúmpio, bé dissimulada amb l’omissió de la -o final fent columpi. Puc corroborar, després de cinc anys de freqüentar parcs infantils de tota mena, que el perill d’extinció és cert, però afegiria que afecta amb més força encara l’acció que fan els pares d’impulsar la criatura un cop enfilada a la plataforma. Perquè fins i tot els que mantenen numantinament el gronxador cauen en l’emputxar: «Vinga, puja al gronxador que t’emputxo», li diu un pare sol·lícit al seu menut. I el menut, lògicament, que acaba demanant: «Vinga, papa, emputxa’m». Una bona solució seria empènyer, però també espitjar, que és correcta malgrat que ningú no ho diria.

156 . De vins i terres

cata

Després de l’efervescència del món de la cuina, ara li toca al vi. S’organitzen cursets perquè qualsevol aprengui a distingir un caldo més enllà de l’evidència del vi negre i el vi blanc —el rosat és pura alquímia—, i fins hi ha grups d’amics que fan el tifa muntant cates en petit comitè que bé farien de dir-ne tastos. El mot cata prové del castellà catar, que en català es resol amb tastar, i per tant la trobada de sommeliers escopint (mai no s’ho empassen, cosa que sí que fan els capellans) és un tast.

També fan suposades cates els responsables de les obres públiques per analitzar el terreny i evitar així riscos innecessaris que comportin l’ensorrament de túnels, no fos cas que les cases de sobre també caiguin. Aquí cata tampoc no és correcte, tot i que l’alternativa, cala, s’hi assembla força.

157 . Tots al rescat

solventar

Com passa en altres casos, com ara quan calentem alguna cosa perquè volem que sigui calenta, donem per bo un verb com solventar probablement perquè l’adjectiu correcte solvent hi ajuda. Algú que és solvent —a més de tenir liquiditat, tota una sort en els temps que corren— és que és capaç d’actuar amb eficàcia, amb responsabilitat, resolent problemes amb una audàcia i una resolució envejables. I d’això en diem solventar. No és però un verb correcte, i sempre ens podrem valer dels més o menys sabuts resoldre i solucionar.

158 . Per ficar-s’hi endins

insertar

Sí, és ben cert que el català i el castellà són llengües germanes, que totes dues vénen del·llatí, i que tenen molts punts en comú. Però també és cert que de bell antuvi es donen situacions irreconciliables que difícilment es poden reconduir. Ja en llatí trobem que de l’acció de ficar una cosa en una altra se’n pot dir de dues maneres, una insertare i l’altra inserere. La primera dóna en castellà insertar i en anglès to insert (recordo ara aquell mític Insert coin de les primeres màquines de marcianets), però en català no produeix res, i insertar serà doncs una incorrecció. I en canvi, inserere fa inserir, que emprarem sempre en lloc de l’anterior: Cal inserir la moneda a la ranura.

159 . No pas per buscar casa

afincar-se

Hi va haver uns anys en què Lance Armstrong, al capdavall guanyador set vegades seguides del Tour de França, va fixar la seva residència a Girona, on s’estava sobretot en els mesos en què preparava la temporada a Europa. Es veu que Girona li proporcionava la tranquil·litat que no trobava a França, on no li perdonaven la seva aclaparadora superioritat mercès al desgast mínim de competir només tres mesos l’any. I per aquest motiu sentíem parlar d’Armstrong com el corredor afincat a Girona. El substantiu finca és correcte («habitatge», «propietat»), i ho és també el verb fincar-se, que vol dir «adquirir finques», però en cap cas no és vàlid afincar-se ni tampoc el participi afincat per dir «establert» o «instal·lat». Lance Armstrong, doncs, era el corredor establert a Girona.

160 . Derivació en cadena

traïcionar

La llengua disposa de mecanismes diversos per crear paraules noves que reflecteixin noves realitats, i un d’aquests és formar un verb derivat a partir d’un nom, per exemple prenent un substantiu acabat en -ió i afegint-li la terminació -nar: ovació, ovacionar; coacció, coaccionar; selecció, seleccionar; ambició, ambicionar. En alguns casos, però, el substantiu es correspondrà a un altre verb original, de manera que el segon verb, per donar-lo per bo, haurà de comportar algun matís nou de significat. Per exemple, el verb veure fa visió, que a la vegada, i fent-ne un derivat, produeix visionar, fórmula també admesa. I el mateix tenim a reflectir, reflexió i reflexionar; posar, posició i posicionar; fregar, fricció i friccionar.

No és una bona idea, tanmateix, generar un segon verb per mitjà d’aquest mecanisme si la forma resultant, la derivada del substantiu, no aporta cap matís, cap connotació afegida al significat que ja tenia el verb primitiu. Podem fer doncs traïcionar a partir de traïció, però estarem traint el verb de debò. I no és bo decebre ningú, però pitjor encara ho és decepcionar.

161 . Quanta imprudència

incautar

Sentim de vegades que la policia incauta una partida de bosses de mà arran d’una batuda al top manta, o bé unes quantes tones de droga al port. Sí que podríem dir que la policia és incauta, per exemple, en el cas que en la intervenció de la droga al port un parell d’agents s’haguessin hagut d’enfrontar a tot un càrtel de narcotraficants, i per tant estiguéssim dient que la policia és poc cauta i actua imprudentment. Aquí, doncs, incauta és un adjectiu. Si el que volem és referir-nos a l’acció d’intervenir una mercaderia vinculada a una activitat irregular, haurem de recórrer a decomissar, confiscar o requisar.

162 . Disciplines diverses

interdisciplinar

Queda molt bé això d’emprendre projectes des de disciplines diverses, buscant sempre un enfocament polièdric. Abans els savis sabien de tot (com els homes del Renaixement, o els il·lustrats que van posar en marxa l’Enciclopèdia), però ara predomina tant l’especialització que és rar que algú toqui més d’una branca del saber. Per això, quan realment afrontem una qüestió des de disciplines diverses perquè l’enfocament pot ser múltiple, ho expressem amb un terme que ha acabat arrossegant una certa petulància i que segons com costa de dir i tot: la interdisciplinarietat. Jo fujo quan sento el terme, i més si m’hi trobo l’adjectiu interdisciplinar, que és incorrecte si tenim en compte que disciplinar és un verb. Haurem de parlar doncs d’un projecte interdisciplinari o d’una proposta interdisciplinària.

163 . Cap problema

ningun

Ens acompanya des de fa dècades un adjectiu indefinit, ningun, ninguna, que ha fet seu un lloc entre nosaltres mercès a dos mecanismes: d’una banda, la pressió del barbarisme (del castellà ninguno), que ens fa dir que no queda ninguna galeta o que no m’he llegit ningun llibre; i de l’altra, el paral·lelisme amb algun: si el pronom fort algú té el corresponent adjectiu indefinit algun, no deixa de ser comprensible que el pronom ningú —gelós de l’altre— es trobi còmode amb un adjectiu aparellat, l’esmentat ningun. I vet aquí que, per això, no se’ns fa tan estrany. Doncs ho és, d’estrany, i més si la solució és tan senzilla com un mer cap, que servirà tant per al masculí com per al femení: No m’he llegit cap llibre. No queda cap galeta.

164 . Cal saber insultar

gilipolles

El grau de penetració de la paraula gilipolles a la llengua catalana és enorme, i procurar a aquestes altures de trobar un substitut que faci el fet i recuperi el terreny perdut és força il·lusori. I tanmateix, no podem deixar d’intentar-ho. Ja ho va fer Jordi Pujol proposant gamarús i xitxarel·lo, tot i que hi ha dos candidats millors a fer-li ombra, malgrat la dificultat evident de l’empresa: carallot i cap de cony. El primer, curiosament, inclou l’al·lusió al genital masculí (com passa a gilipolles), el carall, mentre que el segon opta per la versió femenina, el cony, en una solució que no tenim motiu per menystenir si parlem en termes d’igualtat de sexes. Ara és qüestió d’emprar-les, a veure quina de les dues guanya.

165 . Salutacions informals

què tal

Ens hem acostumat, de manera majoritària, a saludar-nos amb un informal hola, què tal, que aporta una naturalitat que sembla que no tingui un hola, bon dia, sempre més formal. Tenim però una fórmula igual de dinàmica i que no procedeix del castellà, així que no serà una mala idea de recordar-la per fer-la servir si convé: Hola, com va, que sempre podrem conjugar al plural per fer-la encara més simpàtica: Ei, com anem.

166 . Respecte per allò esmentat, sisplau

al respecte

Aretha Franklin li cantava al respecte, amb allò de «Ar i es pi ci ti, descobreix què vol dir per a mi». És aquest un dels pocs casos en què podríem donar per bo això de al respecte, locució que s’empra sovint per tancar una frase al·ludint a un tema ja esmentat: «El testimoni vol afegir alguna cosa més al respecte?», diu un jutge en acabar l’interrogatori. I el testimoni, fan incondicional d’Aretha, que li respon: «No, res més a dir, la cançó ja ho diu tot». Més li hauria valgut, per eludir l’acusació per desacatament, fer-se una mica menys el·llest i canviar la resposta: «No, no tinc res més a dir sobre això».

167 . Terminis d’ubicacions

plaç

El mot castellà plazo ha estat adoptat per escapçament final amb la forma plaç, en una incorrecció sovintejada per parlar de terminis: El termini per presentar els papers és dijous vinent, direm si hem de completar un tràmit i creiem que se’ns acaba el plaç. Pel mateix motiu fem una compra a terminis si ens referim a diversos pagaments periòdics, i sempre farem les coses a curt, mitjà o llarg termini, en funció del que ens convingui millor i de com ens vagin les coses. Cal desterrar de tots aquests usos el barbarisme plaç amb el plural plaços, així com el verb derivat aplaçar, fàcilment substituïble per ajornar: El president ha ajornat la decisió per després de les vacances.

Sí que és correcte però el verb emplaçar, ja que no deriva de plaç sinó de plaça, amb el significat de situar en un lloc, de donar una ubicació definitiva a alguna cosa, i d’aquí obtenim el substantiu emplaçament: El govern ha decidit emplaçar els nous equipaments en els terrenys expropiats. No té, tanmateix, el significat que sovint pren en castellà, que és el de convocar, instar, requerir o animar, una mica en funció del sentit que calgui donar en aquell moment: El govern ha convocat l’oposició a una reunió (no l’ha emplaçat). L’entrenador ha animat els jugadors a rendir al màxim (tampoc aquí no els emplaça).

168 . Eren dos i no podien

curva

Si de vegades ja és trist haver de combatre contra un barbarisme, ho és més quan aquest barbarisme substitueix no un mot propi, sinó dos, els quals, malgrat poder fer pinya, veuen com l’abusananos els aclapara. I això és el que fa el castellanisme curva, vàlid tant per a la línia que no és recta com per a la línia que no és recta i, a més, te la trobes a la carretera. Per al primer cas, per exemple si volem traçar un dibuix, ens servirem del substantiu corba, que comparteix forma amb l’adjectiu femení: Dibuixa una corba (no una curva). La línia és corba. I en canvi, malgrat que a la carretera els trams que ens fan canviar de direcció siguin corbes (geomètricament parlant, s’entén), en el segon cas emprarem el terme revolt: Era una carretera amb molts revolts (no amb moltes curves ni corbes).

169 . Ficar-se on no el demanen

negoci

La paraula negoci és en català molt freqüent, i etimològicament vol dir «no-oci», és a dir que tot aquell que tingui un negoci entre mans és que no està ociós, que està ocupat. D’aquí ha derivat cap a un sentit empresarial, i així podem imaginar un emprenedor tot audaç que, orgullós de la seva empresa, pot dir tot traient pit: «Aquest és el meu negoci». No podem però emprar aquesta mateixa expressió per dir a algú que alguna cosa no li importa o no n’ha de fer res, com de vegades sí que passa en moltes pel·lícules doblades de l’anglès, on en l’original un personatge adverteix un altre tot dient-li: «This is not your business». Així doncs, no podem apel·lar al negoci com a traducció directa i obviar que es tracta d’una locució que té en català versions més explícites i genuïnes: Això no és assumpte teu. Això no és cosa teva. Tu no t’hi fiquis.

170 . Col·locar, però ben endins

ficar

No és sempre culpable de l’error el mot que ve de fora. Ben sovint topem amb paraules ben catalanes que, pels motius que siguin, ocupen un lloc que no els pertoca i prenen significats que, si repassem la definició que en donen els diccionaris, no tenen. Són errors doncs menys evidents que ens poden forçar a ficar la pota.

I vet aquí un d’aquests errors: ficar. El sentit recte del mot al·ludeix a fer entrar una cosa en un lloc, a introduir d’alguna manera, i per això fiquem diners a la guardiola o ens fiquem els dits al nas; sempre hi ha alguna cosa que entra, i per tant no podem ficar els llibres al prestatge ni ficar un determinat programa de televisió, frases que farem bé de corregir amb un senzill —i funcional— posar. Cal però preservar el ficar en les expressions en què el seu ús és figurat (no tan físic), casos en què l’opció dolenta serà precisament posar, que rebaixa clarament la força del que diem: ens fiquem on no ens demanen, ens fiquem de peus a la galleda o ens fiquem algú a la butxaca.

171 . La sort del bombo

sortejar

Últimament ha emergit un ús del verb sortejar que no acaba de concordar amb el sentit correcte; bé, de fet se’n desvia del tot, i l’acostumem a trobar sobretot en dues situacions: la primera, Leo Messi agafant la pilota al mig del camp en direcció a la porteria contrària i sortejant tots els rivals; i la segona, parlant sobretot de com les famílies i les empreses sortegen la crisi. En català sortegem alguna cosa només quan fem un sorteig, com ara el de la grossa de Nadal, i en canvi esquivem, eludim o evitem les coses que intenten d’encalçar-nos o ens vénen a l’encontre.

172 . Error sense fonament

ciments

Tot té una explicació, un fonament. Sentim un càrrec polític que diu que el túnel de l’AVE al seu pas per Barcelona no afectarà els ciments dels edificis. Es nota que ell no hi viu, i si hi visqués, segur que es canviaria de pis o es passaria a l’oposició, ja que a ningú no li agrada que un tren descomunal passi per sota casa. Sempre que —és clar— s’estigués referint als fonaments. En català el ciment és un tipus de mescla de terres que s’usa com a morter, i en podem fer el plural, lògicament, i parlar d’una fàbrica de ciments. L’error del nostre càrrec polític —l’error lingüístic, de l’altre no en parlo— rau a traduir directament cemento, un mot amb una semblança evident amb cimiento. I aplicant una senzilla regla de tres, si en castellà els cimientos no són cementos, difícilment els fonaments seran els ciments.

173 . El femení també existeix

comú

Hi va haver polítics catalans —no és hora ara de posar sigles— que es van adherir a allò del Manifiesto por una lengua común, una iniciativa llançada, casualment, l’endemà del passi de la selecció espanyola a les semifinals de l’Eurocopa i enmig d’una gran eufòria pàtria. I vèiem, en sentir parlar de l’esmentada iniciativa, que se’n deia Manifest per una llengua comú, prenent l’adjectiu comú com si fos invariable i per tant fent-lo concordar amb un substantiu femení. En català, l’adjectiu comú té el femení comuna, i per això els partidaris de fer servir una sola llengua hauran de parlar per força de llengua comuna. Deuen pensar, com ens ensenya l’Antic Testament amb la història de la Torre de Babel, que això del multilingüisme és un càstig diví…

174 . Indefinit que no quantifica

altres

L’adjectiu indefinit altre no es pot fer servir en plural com si fos un quantificador, una pràctica que sí que és permesa en castellà. No podem dir, doncs, una frase com: La Guàrdia Urbana s’ha endut vuit cotxes i altres dinou han estat multats, sinó que haurem de recórrer a l’adverbi més, això sí posposat al numeral: La Guàrdia Urbana s’ha endut vuit cotxes i dinou més han estat multats.

175 . El que fa olor no olora

olorar

Una fil·loga sense feina de fil·loga fa de dependenta en una perfumeria, i de fet ja li està bé, perquè li paguen més. Però s’està començant a plantejar el canvi de feina per una incorrecció que acaba sentint vint-i-quatre vegades al dia, i ja no pot més. No és del català light, ella, així que cada vegada que ho sent se li remouen les entranyes.

Una clienta li demana de poder olorar un perfum; ella l’agafa i ruixa una d’aquelles tires llargues que després les clientes s’apropen als narius. I després que diu: «Mmm, que bé que olora». Fiblada a l’espinada. Podem fer l’acció d’olorar alguna cosa que fa olor, i per tant nosaltres en som els subjectes, però no pot ser que, alhora, l’objecte olorat també olori. Això sí que passa en castellà, pensa ella, però tanmateix no perdona l’absurd que un verb es pugui aplicar tant al subjecte com a l’objecte de la mateixa acció. «Deu voler dir que fa bona olor, no? Me’l pensa pagar, o espera que l’hi pagui jo a vostè?»

176 . De què fan olor els núvols?

fer olor a

Sabem doncs que les coses, en apropar-hi els nassos, no oloren sinó que fan olor, i podem també acostar-hi la boca i fer-ne un tast, i en aquest cas direm que tenen gust (o també que saben, per bé que la fórmula resulta estranya). Cal dir però de què tenen gust o fan olor les coses, i per tant farem seguir aquestes formes per la preposició de, no pas per a com passaria en castellà, on les coses huelen a o saben a. Direm doncs que un perfum fa olor de roses, que un bar fa olor de tabac, que un paté té gust de marisc i que el gelat de maduixa té gust de pinya (millor sospitar-ne, doncs).

177 . Alguna cosa passa

quelcom

L’ús de quelcom és ben sabut com a alternativa al tradicional algo, sobretot quan volem prescindir de la fórmula alguna cosa i optar per una solució un pèl més formal. El quelcom, doncs, és perfectament correcte quan s’usa com un pronom: Et vaig dir que me’n diguessis quelcom, del meu contracte.

En castellà, però, el mateix algo pot ser emprat com a quantificador mínim, quan volem dir que alguna cosa té només una mica d’allò que afegim: La cena está algo fría. Me encuentro algo mal. I és en aquest cas que l’ús de quelcom està del tot proscrit, ja que ens servim de fórmules força menys forçades. No és doncs el sopar està quelcom fred, sinó un pèl fred. Ni tampoc em trobo quelcom malament, sinó una mica malament.

178 . Sempre que escrivim de pressa

ràpid

Un error poc evident, poc clar, consisteix a emprar un adjectiu com si es tractés d’un adverbi. És un error poc clar perquè la paraula conserva la forma i tot el seu significat, però vet aquí que ens la trobem acompanyant un verb quan el que hauria de fer és acompanyar un nom. El cas més estès és el de l’adjectiu ràpid, que caldrà substituir per un adverbi equivalent (de pressa és el millor), o senzillament fer-ne l’adverbi corresponent afegint-li la terminació -ment: L’equip cada vegada juga més ràpidament o més de pressa, però en cap cas, més ràpid. I potser per la rapidesa dels nous sistemes de comunicació, de vegades escrivim un correu electrònic dient: Adjunt t’envio les fotos que em vas demanar, altre cop emprant un adjectiu amb un ús adverbial; en aquest cas, haurem de recórrer a l’adjectiu emprat com un complement predicatiu: T’envio adjuntes les fotos que em vas demanar.

179 . Per a novetats ben noves

recent

L’adjectiu recent és correcte en català, amb el sentit d’allò que ha succeït fa poc, i comparteix origen llatí amb el reciente castellà. Per tant, podem dir sense por que els fets recents m’han trasbalsat, o que allò va passar en una època recent. El que no podem fer en cap cas és emprar l’adjectiu també com un adverbi, i equiparar-lo al recién del castellà en expressions com recent nascut, recent arribat o recent pintat. En aquests casos tindrem dues possibles solucions, igualment vàlides: servir-nos de la locució acabat de seguida d’infinitiu (acabat de néixer, acabat d’arribar, acabat de pintar), o bé recórrer a l’adjectiu nou, bé prefixat en expressions lexicalitzades (nounat, nouvingut), bé col·locat al final com a complement (pintat de nou).

180 . Un error que surt de franc

gratis

Com en el cas anterior, la qüestió no és tant la correcció o incorrecció dels termes, sinó si el seu ús s’escau a la categoria gramatical, adverbi i adjectiu altre cop. Si volem dir que hem aconseguit alguna cosa de franc, emprarem l’adjectiu gratuït, gratuïta quan acompanyem un substantiu, com ara si diem que volem pisos gratuïts o bé si figuradament qualifiquem de falta gratuïta una entrada violenta al mig del camp. I gratis, en canvi, es comportarà com l’adverbi que és i per tant anirà tot sol (per exemple en rètols que diguin Gratis!, cada vegada menys freqüents), o en tot cas secundant el verb: Les reformes del pis et sortiran gratis. Ningú no treballa gratis.

181 . Vinga a fer feina…

treballar dur

Altra vegada un adjectiu li manlleva el·lloc a un adverbi, en aquest cas més per una traducció maldestra de l’anglès que no pas per altres influències més properes. Els angloparlants empren la fórmula to work hard per dir que treballen molt, amb intensitat, amb perseverança, sense parar, deixant-s’hi la pell, fent més hores que un rellotge, i en tots aquests casos nosaltres ens servim de fórmules construïdes amb complements verbals, que poden ser adverbis, sintagmes preposicionals o bé frases encapçalades per un gerundi. En cap cas no hi podrem posar l’adjectiu dur, traducció de hard, tal com en els casos anteriors no permetíem que adjectius solts fessin d’adverbis. I potser la millor solució és treballar de valent.

182 . Potser en fem un gra massa

dinar

Hi ha incorreccions que més val creure-ho que anar-ho a veure. I potser que s’ho facin mirar. Es veu que els verbs esmorzar, dinar, berenar i sopar són del tot intransitius, i per tant no poden dur cap mena de complement directe. En el català normatiu (el que d’altra banda admet espuma, fatxada, estanteria i inclús) no esmorzem galetes, ni dinem macarrons, ni berenem pa amb xocolata ni sopem llenguado a la planxa; en tot cas, prenem tot això per esmorzar, dinar, berenar o sopar, segons l’hora i la gana que tinguem. No ho veig clar, la veritat: parlar és intransitiu, però bé que parlem francès si en sabem; viure és intransitiu, però bé que podem viure la vida; telefonar és intransitiu, però bé que podem telefonar una notícia. L’ús de la llengua, afortunadament, fa temps que permet dinar o berenar el que vulguem, igual que podem xutar una pilota, una pedra o bé una llauna de coca-cola. Bé, de fet, xutar tampoc no pot dur complement directe, però aleshores què hem de dir, que colpegem una pedra amb el peu?

183 . Confusions per semblança

televisor/televisió

Són també font de dubte de lèxic les paraules que es confonen, com peces de forma gairebé idèntica que tanmateix no encaixen al puzle. Acostumen a ser mots que comparteixen camp semàntic, i tot i això tenen, l’un respecte de l’altre, algun matís enganyós.

Per exemple, puc intentar gratar-me la butxaca per mirar de comprar un televisor nou —hauria de pensar-hi, l’actual encara no és d’aquests de pantalla plana—, però hauria de ser un autèntic magnat si volgués comprar tota una televisió; no hi ha pas gaire gent, al món, que pugui adquirir un canal de tele així, trinco-trinco. I ja m’agradaria poder-ho fer, atès el que hi posen malgrat la diversitat de canals, però m’hauré de conformar amb l’alternativa de l’aparell, el televisor, i empassar-me el que programen els propietaris de les televisions. La ràdio, en canvi, és més clàssica, i el mateix terme serveix tant per al transistor com per a l’emissora sencera.

184 . El castellà pot fer confondre

falda/faldilla

La meva tieta treballa en un teatre, un que fa bàsicament programació infantil. M’ha explicat que, sovint, hi ha pares que pretenen pagar una entrada menys amb l’argument que el seu fill, que encara és força petit, se’l poden posar «a la faldilla». Es pot donar el cas que ho digui una mare que, oportunament, dugui faldilla, però fa gràcia veure que de vegades duu pantalons i que, fins i tot, en algunes ocasions és el pare, qui ho diu, imagino que per evitar el sospitós falda. I resulta que el que cal dir és precisament falda, o sigui la superfície horitzontal que formen les cuixes en seure. Podríem catalogar el fenomen com un barbarisme bumerang: la forma bona ens evoca un terme semblant en castellà, i el zel per ser genuïns ens acaba fent traduir la forma castellana per obtenir un resultat dissortat. El castellà falda és efectivament faldilla, però el català falda, en tot cas, correspon al regazo.

185 . Gresca interrupta

clausura/cloenda

Tota una colla d’executius es disposen a passar-ho bé en un local nocturn. Han fet ja l’acte de cloenda de la fira del sector, on s’han batut rècords de negoci i ara no es poden estar de celebrar-ho. Han triat un local, però, abonat als aldarulls i sobre el qual els veïns han presentat denúncies diverses per sorolls. Els executius ho ignoren i celebren l’èxit de la fira amb una festassa tremenda amb càntics, cridòria i consums de tota mena. Finalment arriba la Urbana: «Tothom fora del·local, portem una ordre de clausura».

Els verbs cloure i clausurar signifiquen coses diferents. El primer és sinònim de tancar, i serveix per posar fi a esdeveniments diversos i celebrar actes de cloenda. I el segon vol dir també tancar, però sempre per ordre administrativa o judicial, i d’aquí les ordres de clausura.

186 . Substantiu en lloc d’adjectiu

vial/viari

Sentim de vegades les autoritats parlant de les noves mesures en seguretat vial, com si vial fos un adjectiu com passa en castellà. En català vial és un nom que al·ludeix a camins arbrats, i per fer d’adjectiu relatiu al trànsit i a les carreteres el que hi escau és viari, amb el femení viària. Direm doncs trànsit viari, seguretat viària o problemes viaris.

187 . Antecessors o ciutadans

israelita/israelià

Tot i la semblança enorme dels dos termes i la seva evident vinculació amb Israel, no són el mateix. Els israelites són els membres de l’antic poble d’Israel, els descendents de Jacob, fill d’Isaac, nét d’Abraham. El terme israelià, en canvi, s’usa com a gentilici de l’actual estat d’Israel, i així doncs els seus habitants seran els israelians. Són també israelians, per tant, les persones d’origen àrab que en tenen la ciutadania (ben bé un vint per cent de la població), tot i que en aquest cas, per no donar per fet que a més d’israelians són de confessió jueva, solem dir-ne araboisraelians.

188 . Espais educatius

barracó/barracot

Malament si ens diuen que els nostres fills, a l’inici del curs escolar, han de començar les classes en barracons; voldrà dir que calia fer obres al centre i no s’han fet, o bé que s’havia projectat de fer un centre sencer del qual només hi ha penjat el rètol de la conselleria corresponent. Però serà molt pitjor si ens diuen que el curs començarà en barracots, és a dir no pas en mòduls prefabricats freds i asèptics però al capdavall habitables, sinó en barraques mal fetes, ruïnoses i insalubres.

189 . Obama versus Hereu

tothom/tot el món

En català solem distingir entre una cosa que fa un munt de gent alhora i una altra que fa tot el planeta Terra a la vegada, ni que sigui en sentit figurat. I convé ressaltar aquesta diferència perquè en castellà no la fan, i de retruc podem esguerrar-ho. Per exemple, no ens equivocarem si diem que tothom està pendent de l’alcaldia d’Hereu (no entrem ara en la veracitat o no del contingut, sinó només en la llengua), si el que volem dir és que més o menys totes les persones d’un entorn proper realitzen la mateixa acció, és a dir que estan pendents de l’alcalde Hereu. Altra cosa seria si, traduint del castellà, que ho resolen amb un todo el mundo polivalent, diguéssim que tot el món està pendent de l’alcaldia d’Hereu, on es veu que l’expressió és grandiloqüent i només la sostindrien els seus partidaris més fidels. Les fórmules tothom i tot el món no són doncs equivalents, encara que això dependrà de la rellevància mundial del personatge: Tothom / tot el món està pendent de la presidència d’Obama.

190 . Ves que vinc

anar/venir

Quan uns hi van, d’altres en vénen. I quan en castellà van, en català solem venir. És molt típic —i evitable— respondre a una crida que ens fan dient: «Ja vaig!», en un castellanisme per traducció que és més evident encara quan optem directament per dir: «¡Voy!». I és incorrecte perquè cal donar prioritat a la forma construïda a partir del verb venir, que ens situa sempre en la perspectiva de l’altre, que és qui ens demana i qui ens espera: «Ja vinc!». Passa el mateix quan, responent a una trucada, diem: «Ara anem», quan hauríem de dir: «Ara venim». I també, quan aquell tenista —sí, sí, aquell— s’anima amb el puny tancat cridant: «¡Vamos!», ens l’hauríem d’imaginar tot dient: «Vinga!».

191 . Parelles i de conveniència

duo/duet

Són diversos els artistes que han constituït duos, i ja són uns quants —i cada cop més— els que s’inclinen pels duets. Els primers, els duos, són parelles de persones que actuen junts i que afronten la seva trajectòria artística de manera unitària, com una sola cosa, almenys fins que trenquen definitivament. Són duos els Hermanos Calatrava, El Último de la Fila, Faemino y Cansado i Pimpinela. I en canvi, els duets són parelles adventícies, per conveniència, d’artistes que no tenen res a veure però que un bon dia s’ajunten per enregistrar una cançó i així rellançar la pròpia carrera. Fixeu-vos-hi, cada cop n’hi ha més que ho fan, això…

192 . Amunt i avall

baixar/abaixar, pujar/apujar

Vet aquí dues parelles de verbs que solem emprar l’un per l’altre a causa de les seves diferències mínimes de significat i de l’ús, transitiu o intransitiu, que en fem. Vegem primer la parella de verbs relatius a la baixada.

Entre baixar i abaixar hi ha almenys una diferència clara: emprarem sempre el primer per a l’ús intransitiu, de manera que qui baixa serà sempre el subjecte de l’oració: Baixo a comprar el pa. Baixo a Barcelona. I tot i això, baixar té també la possibilitat de ser emprat com a transitiu, de manera que sempre hi haurà alguna cosa que baixem, ja sigui allò que recorrem tot baixant (He baixat els graons de dos en dos), ja sigui allò que baixem d’un punt elevat fins a un punt inferior (He baixat la capsa de l’altell). El verb abaixar, al seu torn, no serà mai intransitiu (ningú no abaixa), però sí transitiu, amb una diferència respecte a baixar: el complement directe, allò que baixem, haurà de descendir de manera gradual, amb una mena de solució de continuïtat. Per aquest motiu les botigues abaixen els preus a les rebaixes, abaixem el cap en senyal de dol, abaixem la finestreta del cotxe perquè ens toqui l’aire o abaixem la guàrdia si figuradament deixem d’estar vigilants. I per això direm: No abaixis els braços si volem esperonar algú i dir-li que no es rendeixi, però en canvi: No baixis els braços si, posem per cas, hi ha uns braços a l’armari —d’un maniquí, és clar, que ningú pensi malament— i volem deixar-los on són.

La diferència establerta entre baixar i abaixar sol aplicar-se també per als equivalents d’anar amunt, pujar i apujar, per bé que el diccionari no és tan generós i limita força els usos d’apujar. Així doncs, el complement directe s’haurà de referir sempre a elements mesurables amb alguna magnitud, com ara la calor, el volum del so o els preus. Direm per tant: Apuja la calefacció, que ens pelem de fred. Apuja la música, que aquesta cançó m’agrada. El Banc Central Europeu no apujarà els tipus d’interès.

193 . Amb prefix o sense

mal educat/maleducat

Qui busqui al diccionari la paraula maleducat tot cercant un adjectiu amb el significat de «groller» o «barroer» no la hi trobarà, però sí que podem trobar mal educat aplicable a algú sense educació. Però el sentit no és ben bé el mateix, i per tant farem bé de considerar mal- com un prefix, com passa a malhumorat o malparlat, i prendre maleducat com una paraula ben formada i correcta. Si diem la frase: Aquest jove ha estat mal educat, és que parlem d’algú que ha tingut, al·llarg de la vida, una educació dolenta, sigui per negligència o per sobreprotecció, i això l’ha fet com és. I en canvi, si diem: Aquest jove ha estat maleducat, amb l’única diferència d’ajuntar els dos mots, estarem dient que el jove en qüestió ha tingut una actitud puntual descortesa, o irreverent, per exemple deixant anar un improperi o escopint a terra, sense que això impliqui un judici global sobre la seva persona i la seva educació.

194 . De tres en tres també

múscul/muscle/musclo

Tres paraules que s’assemblen i que de vegades fan com el triler, que les mou de pressa de pressa per ocupar l’una el·lloc de l’altra. Parlem dels músculs per referir-nos als òrgans fibrosos que cobreixen l’esquelet, i que es poden desenvolupar amb un bon programa d’entrenament i una bona dosi d’anabolitzants. I en canvi, coneixem per muscle una part externa del cos, la que es correspon amb l’espatlla, i que per tant està formada per la unió d’ossos, músculs i pell, aquella on et colpeja el cap de l’empresa per dir-te que ho fas molt bé tot i que després te la foti. I finalment tenim el musclo, que no enganya ningú, tret que separis les dues closques i vegis que els cos carnós ataronjat de dins no hi és (sempre decep trobar-se el musclo buit).

195 . I de quatre en quatre

alçada/alçària/altura/altitud

Parlem de l’alçària d’un element (un edifici, un monument, una muntanya) o bé de l’alçada (més aviat aplicada a persones) quan volem mesurar la distància des del punt més alt d’aquest element fins a la base: El jugador de bàsquet fa dos metres d’alçada. És un edifici de molta alçària. L’alçària o alçada, per tant, és una de les dimensions de l’espai.

L’altura, en canvi, és la distància d’un cos respecte a la superfície terrestre, sense que mesurem un element concret, sinó senzillament l’espai que separa l’objecte del terra: L’avió volava a deu mil metres d’altura. Va caure d’una altura de vuit metres. També usarem altura quan la referència sigui en el pla, o bé també en sentit figurat per establir referències: Hi ha embussos de trànsit a l’altura del Vendrell. El govern no ha estat a l’altura de les circumstàncies.

I finalment, l’altitud marcarà la distància d’un element de la geografia terrestre respecte del nivell del mar: El mundial de Mèxic es va jugar en altitud.

196 . Traïdoria forana

falsos amics

El darrer grup de paraules que considerem incorrectes, tot i que aparentment no ho siguin, són els mots que anomenem falsos amics, els quals prenen aquest terme —un oxímoron, de fet— perquè revelen la seva doble naturalesa, amistosa i a la vegada mesquina. Tots coneixem paraules de llengües diferents que s’assemblen, o que són directament iguals a paraules catalanes; són mots que, bé perquè comparteixin arrel remota, bé per pura casualitat, prenen la mateixa forma en llengües diverses, però no pas el mateix significat, de manera que, si ens deixem endur per una traducció precipitada i prenem els termes semblants com si fossin equivalents, caurem en un greu error. És per la semblança de significant que parlem d’amistat, i és per la diferència de significat que parlem de falsedat.

Hi ha un fals amic que a mi, de petit, sempre em feia gràcia. De vegades anàvem a Andorra i carregàvem amb alguns productes que aquí no hi eren, com ara uns pots grisos d’una mantega que era boníssima. I en aquells pots sempre hi havia la indicació del producte en llengües diverses: butter en anglès, beurre en francès, mantequilla en castellà… i burro en italià! És aquest, però, un fals amic que se’l veu venir d’una hora lluny, però n’hi ha d’altres que no són tan evidents…

197 . Ara cap aquí, ara cap allà

direcció

Cal anar amb compte en agafar un taxi. En pujar-hi, pot ser que el conductor us demani per la direcció, i lògicament podeu respondre: «A la dreta!». No us precipiteu, però. Fixeu-vos primer si duu incorporat un GPS, ja que probablement preferirà que la direcció l’hi vagi indicant l’aparell un cop li hagi introduït… l’adreça. En català la direcció indica només un determinat camí que prenem, el punt cap al qual ens dirigim, i en canvi en castellà dirección tant pot ser la mateixa direcció com l’indret precís de la geografia urbana, amb esment del nom del carrer i el número. Per això preferirem l’amic fidel amb forma d’adreça, i farem bé d’obviar el fals amic de la direcció.

198 . Treure i posar

removible

Entro en una copisteria, una botiga on pots fotocopiar i enquadernar de tot menys llibres. En aquesta, a més, ofereixen un servei atractiu sobretot per a estudiants, del nivell que sigui, ja que folren llibres, és a dir que te’ls cobreixen d’un material, en general transparent, que els protegeix de les agressions externes i ajuda a conservar-los. En aquest cas, em sorprèn el rètol que publicita el servei, que proclama: «Es folren llibres. Material removible». És aquest removible el que em posa en guàrdia. És normal que la botiga vulgui expressar que no es tracta d’aquell aironfix traïdor i inamovible, que si deixava una bombolleta ja te la quedaves com una butllofa, i que vulgui manifestar que el folre es pot treure un cop posat. També s’entén que les cases d’informàtica venguin ordinadors amb discos durs removibles, és a dir que si s’omplen del tot els pots substituir per un que tingui més capacitat. Però que una cosa pugui ser retirada no vol dir que la sacsegem com una coctelera. Podem remoure alguna cosa quan la movem una vegada i una altra, com ara si coem alguna cosa al foc i volem evitar que se’ns enganxi. I en canvi, el remove de l’anglès vol dir «extreure», «retirar», i per tant, més ens valdria de convertir el removible en extraïble o retirable.

199 . Ai, quina emoció!

excitant

La Ventafocs tremolava com una fulla. Havia vingut el príncep en persona a casa seva amb la sabateta que havia perdut en marxar a cuita-corrents del ball, i les germanastres s’ho miraven amb una barreja d’enveja i odi que les alletjava encara més. I tan ben plantat que era el príncep, i mira que parlava bé l’anglès, un anglès d’Oxford, d’una dicció que et feia perdre el cap només de sentir-lo. I tan ben plantat com era… Ara el tenia al davant, amb un sol genoll a terra, sostenint-li el peu amb la mà mentre amb l’altra li acostava la sabateta. El peu s’hi va esmunyir, va lliscar perfectament fins que el taló va ser al seu lloc. Ell ho va veure i va fer un somriure de satisfacció evident. «Mmmm. Excitant», va deixar anar el príncep per mostrar la il·lusió que allò li feia. «Excitant?», va pensar ella. Aquell paio s’havia excitat calçant-li la sabata? S’havia excitat de debò? De quan t’excites de manera que ja no pots més i et costa dissimular-ho? Amb un peu? Ara se’l començava a mirar d’una altra manera. Potser no era tan ben plantat. «No deus ser un fetitxista dels peus?», li va preguntar ella. «Perquè hi ha tios que només s’exciten amb peus i amb sabates de talons, encara que sembli mentida. No deus anar pas d’aquest pal, no? Mira, saps què, que millor que ho deixem córrer, n’estic tipa de prínceps rarets… Ets un fals, amic».

200 . Un error de campionat

campió

El 2 d’abril de 2005 va morir Joan Pau II. De seguida es van succeir les mostres de condol arreu del món, i un dels que més va sorprendre en la glossa de la figura papal va ser George Bush, que va dir que Joan Pau II era un «campió de la pau i la llibertat». Quan ho vaig sentir es veia la imatge de Bush que ho deia, acompanyat de la seva dona, però la veu la posava algú que havia traduït les paraules del president dels Estats Units per emetre les declaracions per televisió. Un campió de la pau? Com si la pau fos un trofeu o un campionat? La fórmula és estrambòtica, però Bush no ho va fer pas malament en dir l’original «champion of peace and freedom». En anglès, champion és efectivament campió, però la semblança amb el terme nostre no ens pot fer bandejar accepcions com defensor, garant o paladí, tres opcions que en qualsevol cas haurien sigut millors.