51 . No només paraules

puntuació

L’expressió verbal permet dir-ho tot, però la comunicació humana té una riquesa de matisos que va molt més enllà d’una determinada tria de les paraules i del sentit que aquestes tinguin. Podem pronunciar la mateixa frase amb entonacions completament diferents, i el sentit que li donarem el marcarà, de vegades, molt més aquesta entonació que no pas el significat literal en si. Si estem farts de la feina que fem i volem plegar —és a dir, sense indemnització perquè marxem nosaltres—, celebrarem amb joia i crits d’alegria la frase: «Avui m’han despatxat», ja que segurament ens deuen haver donat un tant que no prevèiem. I en canvi, si som víctimes de la crisi i l’empresa ens fa fora, el to d’«Avui m’han despatxat» serà molt més funest.

Imaginem ara que no puc fer tota aquesta explicació, que no puc explicar els dos possibles contextos en què pronunciem la frase anterior. Automàticament, em trobo desarmat, només amb les paraules i amb el paper de fons, que no deixa de transmetre certa fredor de la lletra escrita: sense la veu, sense la inflexió, sense l’entonació, el volum, la intensitat i el «color», part del missatge es perd del tot.

Tenim però altres recursos. A falta d’un paper que transmeti emocions (ves que algun dia algú no l’inventi), disposem dels signes de puntuació, que ajuden a organitzar coherentment el discurs i que en molts casos serveixen per aportar aquesta informació pragmàtica tan important en la vida diària que podem perdre en passar a l’escriptura. Una petita pausa, un canvi de to, un crit, una pregunta, una ironia, un mínim incís… tot això ho podem assenyalar amb els signes de puntuació. Puntuar correctament, doncs, ens serà imprescindible per expressar adequadament el que volem dir. I així, optaré per escriure «Avui m’han despatxat!» per a l’acomiadament exultant, i «Avui m’han despatxat…» per a l’acomiadament abatut.

52 . D’un en un o de dos en dos

tipus de signes

Distingim tres grups de signes de puntuació. En primer lloc, disposem dels signes de puntuació simples, que acostumen a anar tots sols. Són el punt (.), la coma (,), el punt i coma (;), els dos punts (:) i els punts suspensius (…). Sempre s’escriuen enganxats a la paraula immediatament precedent i van seguits d’un espai en blanc: T’ho torno a dir: si t’equivoques, te’n faré responsable. No m’ho puc creure… També és simple el guió (—) quan encapçala una notació de diàleg, tot i que anirà enganxat a la primera paraula: —No m’ho puc creure.

En segon lloc, tenim els signes de puntuació que van sempre aparellats, de manera que si n’apareix un obrint, més endavant te n’has de trobar un altre que tanca. Són les cometes, que poden ser altes (“ ”), baixes (« ») o simples (‘ ’); els parèntesis (( )) —perdó per com queda—; els claudàtors ([ ]) i els guions d’incís (— —). En tots els casos, el primer signe té un espai precedent i s’enganxa a la paraula que hi ha a continuació, mentre que el segon es col·loca com els signes de puntuació simples: Ho veus —ja t’ho deia jo—, que «allò» no podia ser una bicicleta. Veurem que també pot ser doble el signe de la coma, ja que en alguns usos n’han d’aparèixer dues aparellades.

I finalment, tenim els signes d’interrogació (¿ ?) i d’exclamació (¡ !), que tant poden sortir tots sols o bé en parella, en funció del criteri pel qual optem (i que detallarem més endavant).

53 . Excloents o concurrents

combinació de signes, 1

Els signes de puntuació que hem anomenat simples són a més excloents —és a dir, si triem d’escriure un signe entre el punt, la coma, el punt i coma o els dos punts, no podem posar-ne cap més—, a excepció feta dels punts suspensius, que podran anar seguits dels altres signes simples: He comprat alguns iogurts, pernil dolç, pastanagues…; aliments molt saludables. Tanmateix, en el cas que els punts suspensius coincideixin amb un altre punt, no n’haurem de posar quatre, de punts.

La resta de signes de puntuació —tots els que van aparellats— sí que es poden combinar amb els signes simples, però amb dos matisos: primer, els signes d’obertura no es combinen mai amb signes simples; i segon, els signes de tancament sempre precedeixen els signes simples: Lance Armstrong va guanyar set Tours de manera consecutiva (1999-2005); no va tenir rival.

I si coincideixen en el mateix lloc dos signes de puntuació dobles, tancarem primer el segon d’obrir-se, com fan les nines russes: Cassandra va augurar la desfeta de Troia («Desconfio dels grecs i dels seus regals»).

54 . Per acabar les frases

combinació de signes, 2

Tant els signes d’interrogació com els d’exclamació poden tenir l’ús conclusiu del punt i, per tant, si la frase s’acaba, serveixen per tancar el període. En aquest cas, i com passa entre els signes de puntuació simples (vegeu punt 53), el seu ús exclourà el punt i seguit, que ja no caldrà posar ni tan sols si la interrogació o l’exclamació formen part d’un títol: Per Setmana Santa sempre emeten Quo vadis? El pitjor còmic d’Astèrix és precisament l’últim, titulat El cel ens cau al damunt!

55 . El més petit de tots

punt, 1

Anomenem punt el signe de puntuació més important de tots, i de fet és a partir d’ell que parlem dels signes de puntuació, o de puntuar un text. No parlem d’encomar, ni dels signes d’encomació, perquè la coma, tot i que té una multitud d’usos que fa feredat, no li arriba a la sola de la sabata, al punt. I no obstant això, és el més petit de tots, un minúscul senyal al peu de la línia d’escriptura. Menys és més, que diuen…

El punt marca sempre la conclusió d’una frase, i per tant a continuació trobarem l’inici de la frase següent i en conseqüència una lletra majúscula. Si és aquest efectivament el cas, parlem de punt i seguit, mentre que si hem d’anar a la línia següent per trobar la majúscula l’anomenem punt i a part, ja que marquem no solament el final de la frase, sinó també del paràgraf. I finalment, si es tracta del darrer dels paràgrafs i a continuació no hi ha res de res, trobem el punt final; no solament marquem el final d’oració i de paràgraf, sinó el final de tot el text.

56 . Perquè ho dic jo…

punt, 2

Aquest sentit de tancament, de finitud, de compleció que comporta un punt s’ha traslladat fins i tot a la llengua parlada, que l’ha incorporat com una mena de locució per dir precisament que allò s’acaba. Podem trobar-nos que un president del govern avança unes eleccions, i per tant posa punt final a la legislatura, és a dir que s’acaba de manera definitiva, que no hi ha lloc per a la continuació. I també pot passar, si ets pare de fills petits, que perdis els estreps i també els recursos per mantenir intacta la teva autoritat, i acabis pretenent que et facin cas amb arguments tan poc sòlids com: «Perquè ho dic jo, i punt!».

57 . En textos curts no cal

punt, 3

Malgrat que es tracti igualment de textos, no duen mai punt final els textos mínims, com ara els rètols, els peus de signatura, les dates, els eslògans, els títols d’obres, els titulars dels diaris o els destacats. I tampoc no sé de ningú que posi punt final als SMS.

58 . Par. ret. (paraules retallades)

punt, 4

Els processadors de textos —almenys el més estès— tenen un sistema a partir del qual, si escrius un punt per cloure una frase, automàticament interpreten que a continuació començarà una frase nova i, en conseqüència, es prenen la molèstia d’escriure el mot següent amb la majúscula inicial. És un avantatge enorme, perquè ens permet d’escriure més de pressa tot prescindint de qüestions gràfiques mecàniques.

El sistema té però un però. El punt serveix també per «tallar» les paraules per construir abreviacions, i en aquest cas el mot següent anirà amb majúscula només si és un nom propi, així que ens caldrà tornar enrere si el processador ens fa el «favor» de posar la majúscula. Les abreviacions poden construir-se a partir de les primeres lletres de la paraula: pàg. (pàgina), vit. (vitamina), etc. (etcètera), supl. (suplement); o bé d’alguna lletra del principi i alguna del final: entl. (entresòl), pral. (principal), ptes. (pessetes), ptal. (portal). Però en qualsevol cas, cal·limitar sempre l’abreviatura amb un punt.

59 . Pausa mínima, però contundent

coma, 1

S’acostuma a considerar la coma com el signe de puntuació que marca una petita pausa, la qual pot prendre matisos diversos. Aquesta petita pausa, però, pot fer canviar el sentit sencer d’una frase, ja que permet tallar enunciats i fer que estiguem dient tot el contrari. Això és especialment evident en la combinació d’una coma amb un adverbi de negació, és a dir un no, amb un resultat que esdevé del tot oposat. El no té la facultat de convertir l’expressió següent en la seva contrària, i prou bé que ho sap, això, el meu fill Martí —de tres anys—, quan diu: «No vull dinar». I ho diu així de clar, no us penseu. Aleshores intentes raonar amb ell, tot dient-li: «Vinga, seu a la taula, que has de dinar», però veient que la resposta es repeteix —«No vull dinar»— optes per la tàctica contrària: «Doncs au, cap problema, avui no dines…». I tot seguit, demostrant que ningú no li diu el que ha de fer i que al capdavall sempre guanya ell, repeteix la sentència, però amb una lleu paradinha darrere del no: «No, vull dinar». Amb tres anys ja fa aquesta petita pausa amb la qual el no serveix per negar no pas l’enunciat següent, sinó l’anterior —és a dir la meva frase—, per a continuació reafirmar-se en la seva voluntat de dinar. I amb franquesa, quan arribem en aquest punt no sé mai qui guanya (de fet, acaba dinant… però quan ell vol).

60 . Un o dos enunciats

coma, 2

En Serguei feia sis mesos que ocupava el càrrec d’assistent personal del camarada Stalin, i la prudència li havia fet conservar el·lloc tant de temps. Havia de despatxar però un assumpte espinós: el setge de Leningrad començava a asfixiar la població, de fet els morts ja es comptaven per milers i la dificultat de trencar el setge alemany feia impossible l’abastiment mínim. «Camarada, la nostra estimada joia del Bàltic, la ciutat que duu el nom del camarada Lenin, viu les seves pitjors hores. Si no hi fem res aviat la perdrem per sempre». Stalin va arrufar el nas, removent-se incòmode, i a la fi va obrir la boca: «No vull», va començar, i aleshores va estossegar, per prosseguir després: «que es morin de gana». En Serguei va prendre nota mentre una gota de suor li regalimava templa avall en pensar si aquell estossec del·líder era prou fort com per posar-hi una coma. Què havia dit? «No vull que es morin de gana» o més aviat «No vull, que es morin de gana»? Finalment la prudència el va ajudar a no acabar els seus dies al gulag: «Sempre va odiar Sant Petersburg, i segur que abans preferirà defensar Stalingrad, la seva ciutat. Hi posaré la coma».

61 . Enumeracions

coma, 3

Emprarem la coma sempre per separar els elements d’una enumeració, que poden ser de qualsevol categoria gramatical, però en general tots els elements compartiran aquesta mateixa categoria: Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón (on, com veiem, els dos últims elements s’enllacen amb la conjunció i). I mira si és important la coma en les enumeracions que, si ens en deixem una, es pot donar el cas que el nombre d’elements canviï, i per tant també el significat. En una ocasió, fent la correcció d’un text, em vaig trobar esmentat el grup de música Emerson Lake and Palmer, escrit així, i tot i que estava convençut que de fet eren tres paios, ho vaig voler comprovar, no fos cas que es tractés d’un duo format per Emerson Lake i per Palmer; però no, eren tres efectivament, Emerson, Lake i Palmer. La coma, com es veu, és transcendental, i en algun cas la seva absència hauria pogut canviar els viaranys morals de la humanitat: la frase evangèlica Jesús, Maria i Josep formen la Sagrada Família prou diferent seria sense coma: Jesús Maria i Josep formen la Sagrada Família. I prou diferent seria, també, l’opinió de l’Església sobre alguns matrimonis.

62 . Comes per fer parelles

coma, 4

L’ús adequat de la coma en combinació amb la conjunció i permet distribuir correctament els elements d’una enumeració, i reflectir d’aquesta manera informació no sempre evident. Fem a casa un sopar per a sis persones: Vindran el Pere, la Matilda, el Juli, la Paula, l’Agustí i la Sofia. Sembla una animada reunió d’amics que vés a saber com acabarà, ni qui marxarà amb qui, ni qui es despertarà on. Però tot canviarà si, d’entrada, agrupem les tres parelles inicials: Vindran el Pere i la Matilda, el Juli i la Paula, i l’Agustí i la Sofia. Ara les preguntes anteriors són més fàcils de respondre, i el sopar possiblement té menys interès.

63 . És amb tu amb qui parlo…

coma, 5

Emprem també la coma quan ens adrecem a algú directament, en l’ús que anomenem vocatiu. Pot ser que aquest element aparegui a l’inici de la frase, amb la qual cosa durà coma només al darrere, o bé que sigui enmig, i per tant anirà entre comes: Cèsar, guada’t dels idus de març, tal com li van dir a Cèsar en augurar-li el tràgic final. Tu també, Brut, fill meu?, que va dir Cèsar al brut del seu fill. En tots dos casos, la coma delimita a qui ens adrecem.

64 . Si en posem una, l’altra també

coma, 6

Si a la bicicleta li falta una roda no vas enlloc, i tampoc si vols fer anar un comandament a distància de dues piles i te’n falta una. I com aquests elements hi ha comes que van aparellades, de manera que, si en posem una, per força hem d’escriure l’altra; obrim i tanquem. Són comes que marquen incisos, petits aclariments semblants als parèntesis que podríem suprimir sense que la resta de la frase deixés de funcionar: L’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, va fer pública la seva mal·ltia. Cinc vehicles, tres turismes i dues motocicletes, s’han vist implicats en el sinistre. Veiem que en el primer exemple, el de Pasqual Maragall, l’absència d’una de les dues comes seria un senzill error de puntuació que podríem esmenar de seguida posant-la-hi; però en el segon, el resultat d’obviar la segona coma pot dur a la confusió, ja que els elements de l’incís es transformen en membres d’una enumeració i acaba semblant que els vehicles afectats per l’accident són el doble: Cinc vehicles, tres turismes i dues motocicletes s’han vist implicats en el sinistre. Si no volem que el nostre lector hagi de fer matemàtiques i concloure que les motos i els cotxes sumen cinc, li podem facilitar les coses tancant l’incís.

65 . Tots o uns quants

coma, 7

En la funció de les comes delimitant incisos, destaca el seu ús en les oracions de relatiu, ja que la seva presència (o absència) marca la frontera entre oracions explicatives i especificatives. Imaginem que, per exemple, parlem dels hàbits festius de la plantilla d’un equip de futbol, i diem que n’hi ha uns quants que solen allargar la ballaruga: Els jugadors que han arribat tard a l’entrenament van ser vistos de matinada; en aquest cas, la falta de comes delimitant l’oració de relatiu especifica de quins jugadors parlem, que no són pas tots, sinó només els més troneres. I en canvi, si fem aparèixer les dues comes, donem una explicació sobre tots els jugadors dels quals parlem, que pot ser la plantilla sencera o només els que es van amagar en el partit contra l’etern rival: Els jugadors, que han arribat tard a l’entrenament, van ser vistos de matinada. Emprarem doncs les comes per delimitar les oracions de relatiu explicatives. I com passava en el punt anterior, les comes van aparellades i el seu ús no és opcional, sinó obligatori.

66 . Incisos amb noms propis

coma, 8

Amb relació a l’ús anterior, podem estendre les funcions explicativa o especificativa més enllà de les oracions de relatiu i aplicar-les a noms propis que acompanyin càrrecs o altres ocupacions. I es tractarà d’un cas o de l’altre en funció de com se’ns presentin els elements, però en tot cas mantindrem l’ús de la coma tal com fèiem al punt 64. Imaginem que parlem d’un conseller de la Generalitat al qual se li obren fronts diversos: El conseller d’Interior, Joan Saura, és a l’ull de l’huracà; atès que el primer element ja identifica de qui parlem (del conseller d’Interior), és sobrer que n’afegim el nom, i si ho fem haurà de ser entre comes, tenint en compte que es tracta d’un incís explicatiu. I en canvi, si no detallem el personatge (i tenim només el conseller), necessitarem especificar a continuació de qui es tracta, i per tant hi enganxarem el nom a continuació, sense comes: El conseller Joan Saura és a l’ull de l’huracà. En aquest cas, el nom i cognom del conseller té un ús especificatiu.

67 . Coses que no se separen

coma, 9

No posar una coma, en alguns casos, és clarament un error, però també ho pot ser posar-n’hi una de més, ja que hi ha alguns usos normatius que no depenen dels criteris d’estil de qui escriu. Un d’aquests usos, potser el més sonat, és el que diu que mai no posarem coma entre el subjecte i el verb, encara que de vegades sembli que la separació entre aquests elements és tan important que s’ha de senyalar d’alguna manera: L’organització del Tour de França va acceptar la participació de Lance Armstrong, sense coma darrere de França. Tothom que té una hipoteca ha de pagar una morterada, sense coma darrere d’hipoteca. El criteri és general per a qualsevol mena de subjecte, encara que en alguns casos, si el subjecte inclou una oració subordinada i esdevé més llarg que un dia sense pa, s’admet de posar-hi una cesura davant del verb: Tots aquells que creguin que amb les mesures aprovades pel govern i amb la baixada de l’Euríbor es resoldran tots els problemes de l’economia, —fins aquí arriba el subjecte— no han renunciat a exigir responsabilitats.

68 . Més comes impossibles

coma, 10

És també un cas de coma incorrecta la seva presència entre el verb i els complements, sobretot el directe i l’indirecte, tret que estiguin fora de lloc o dislocats (en parlarem al punt 70). Així doncs, la frase: Li he demanat a la veïna una mica de sal no podrà dur cap mena de puntuació, tret que vulguem convertir el complement indirecte (a la veïna) en un incís: Li he demanat, a la veïna, una mica de sal. I com hem dit abans, si és un incís sempre n’hi van dues.

69 . Coma com a opció

coma, 11

En molts casos, l’ús de la coma és ben optatiu, i podem posar-la-hi en funció del propi estil, de les ganes de puntuar o de com ens vagi el dia. Un dels casos més sovintejats és aquell que anteposa algun complement al davant de la frase, que podrem cloure amb una coma que el delimiti com un preàmbul. És un ús optatiu, però de vegades la coma hi aporta una certa solemnitat, com si féssim una petita aturada en l’al·locució: Avui l’exèrcit ha pres la capital; avui, l’exèrcit ha pres la capital. Per mi és com si fossis mort; per mi, és com si fossis mort.

Tanmateix, tot i que es tracti d’una opció d’estil, l’ús de la coma per delimitar un complement anteposat a l’oració sol ser majoritari quan aquest mateix complement és llarguet (i que cadascú hi posi la mida que millor li escaigui) i unànime si hi trobem una oració subordinada sencera. Per al cas del complement: A les portes de Stalingrad, Hitler es creia el guanyador de la guerra. I per a una oració: Tot i que els alemanys van arribar a prendre la ciutat, els russos van llançar una contraofensiva.

70 . Elements dislocats

coma, 12

Tret que siguis el mestre Yoda (el jedi verd de la saga de La guerra de les galàxies), una frase com Poderosa és en tu la força no és normal. No parlem col·locant les paraules de forma capriciosa. Un dels aspectes que solen caracteritzar una llengua és la manera que té d’organitzar els mots, de presentar-los, d’ordenar-los en definitiva, i aquesta organització
—per bé que flexible— sovint comporta petits matisos que solen tenir un reflex en la puntuació. Dit d’altra manera, els canvis d’ordre que quedarien explicats per inflexions de veu o canvis d’entonació —que ens omplirien la frase de significat—, es revelen, en aquest cas, amb una coma que indica que un element no és al seu lloc. No es tracta, però, de canviar l’ordre de les coses com faria el mestre Yoda, perquè al capdavall·l’ordenació no pot ser arbitrària. En tot cas, hauríem de veure les frases com entitats que tenen, als extrems, uns «espais buits» que podrem omplir amb elements de dins la frase, els quals diem que disloquem, i els límits d’aquests espais quedaran marcats per una coma.

Imaginem un element que encapçala la frase, com ara el subjecte, i que ens el volem endur al final de tot. Pel fet que abandona el seu lloc més o menys canònic —amb l’acompanyament d’una inflexió—, per força hi apareixerà una coma: Fa aigües pertot arreu, l’Imperi galàctic, on l’Imperi és el subjecte de fer aigües. I inversament, podem traslladar un element del mig o del final de la frase cap a l’inici, cas en què la coma pot ser opcional segons la mida de l’element desplaçat: El sabre làser, no sé on l’he deixat. Que Darth Vader fos el meu pare, no m’ho esperava pas. I com veurem al punt 135, la dislocació dels complements sempre deixa un pronom feble.

71 . Més elements dislocats

coma, 13

Els desplaçaments vistos al punt 70 (subjecte al final, objecte al principi) tenen uns equivalents igualment presents a la llengua, però no tan evidents, ja que al capdavall sembla que els elements no es moguin gaire. Però i tant que es mouen. Imaginem que tenim la frase: No sé on he deixat el sabre làser, i que volem traslladar el sabre làser no al principi com abans, sinó al final, ocupant aquest espai buit que suposem que hi ha a la dreta del tot: No sé on l’he deixat, el sabre làser. Curiosament, el complement ocupa el mateix lloc que abans —el final de la frase— però l’hem dislocat, i amb això hem guanyat en èmfasi.

I inversament, ¿ens podem endur un subjecte —que ja és a l’esquerra— més a l’esquerra encara? També ho podem fer, i també hi haurem de posar la coma, malgrat l’aparent contradicció amb el punt 67 (que mai no posem coma darrere del subjecte), sempre que hi vulguem afegir un matís emfàtic important. Luke Skywalker pot relatar amb més o menys serenor l’encontre amb Lord Vader i dir: El mateix Vader em va dir que era el meu pare, frase en què el subjecte i el verb són al seu lloc habitual; o bé deixar-se endur per la desesperació, tot emprant la mateixa oració: El mateix Vader, em va dir que era el meu pare. En aquest cas, la coma marca el desplaçament del subjecte, malgrat que quedi al mateix lloc.

72 . Coma per a omissions

coma, 14

Hi ha una sèrie de consells de redacció i estilístics en què més o menys tothom coincideix, i n’hi ha un que diu que és millor no repetir les paraules. Per no fer-ho, sobretot en el cas dels verbs, la coma pot servir per suplir la segona de les formes verbals repetides, que quedarà elidida però sobreentesa mercès al signe de puntuació. Així, si diem que el Martí menja galetes i l’Àngela, torrades, estem dient que tots dos mengen alguna cosa, tot i que en el segon cas el verb estigui omès mercès a la coma.

El mateix efecte d’elisió el podem trobar en altres frases, sobretot sentències o titulars, en què donarem per sobreentès que el verb és ser o estar, malgrat no dir-lo: El govern, qüestionat. Els sindicats, en peu de guerra. La crisi, fora de control. I també en frases fetes de caràcter sentenciós: Cel rogent, pluja o vent.

73 . Oracions juxtaposades

coma, 15

Una de les estratègies que té la llengua per enllaçar oracions és la juxtaposició. En aquests casos, encadenem dues frases sense explicitar la relació entre totes dues sense cap mena de nexe, ni de coordinació ni de subordinació, i l’única separació que hi posarem haurà de ser la coma (amb un punt ja tindríem dues frases separades del tot): Els homes són de Mart, les dones són de Venus. El Barça ho guanya tot, el Madrid passa la pitjor crisi.

74 . Juxtaposem i coordinem

coma, 16

En general, el mecanisme de la juxtaposició desapareix tan bon punt posem entre les dues frases una conjunció i, anomenada copulativa perquè el que fa és ajuntar-les: Els homes són de Mart i les dones són de Venus. És però recomanable de posar-hi igualment la coma (just davant de la i, per tant) en dos casos. El primer, quan amb la coordinació entre frases hi ha un canvi notable d’enunciats, amb subjectes i verbs diferents: El teclat d’aquest ordinador va malament, i si el porto a la botiga em diran que ja no està en garantia. I el segon, si la falta de la coma pot dur a lectures confuses a causa de la coincidència d’estructures sintàctiques similars, per exemple amb el complement d’una frase i el subjecte de la següent: El Pere saluda la Maria, i l’Antoni s’acomiada de la Sara (sense coma semblaria que unim la Maria i l’Antoni).

75 . Davant conjuncions adversatives

coma, 17

També les conjuncions adversatives són un bon lloc on ubicar-hi una coma —just al davant—, encara que això sempre pot dependre de l’estil de cadascú. No és doncs obligatori posar aquestes comes, però acostumen a anar prou bé: No m’hi han convidat, però hi aniré igualment. No només no m’hi han convidat, sinó que m’han prohibit d’anar-hi. A uns els han convidat a la festa, mentre que als altres els han deixat de banda.

76 . A mig camí

punt i coma, 1

Suposem que volem separar dues expressions mitjançant un signe de puntuació, i resulta que, del repertori que coneixem, concloem que el punt marca una pausa massa forta, i la coma, massa lleu. Disposem en aquest cas d’un signe intermedi, el punt i coma, amb el qual separem els dos elements assenyalats sense que, però, es desvinculi una idea de l’altra. La segona, per dir-ho així, comporta un vincle, un corol·lari natural o una conseqüència més o menys tàcita; en qualsevol cas, separem dues idees sense separar-les del tot: Avui dia no es pot veure la televisió; totes emeten la mateixa porqueria. La crisi immobiliària ha afectat moltes famílies; hauran de fer mans i mànigues per sortir-se’n. Podríem dir que el punt i coma és un comodí enorme —i quan t’hi acostumes no pots passar sense ell— que t’estalvia d’haver d’explicitar la relació entre els dos membres de la frase amb una conjunció o un pronom; punt i coma i tira milles. Així, si refem els dos exemples anteriors, veiem que el punt i coma pot prendre alternatives diverses: Avui dia no es pot veure la televisió perquè totes emeten la mateixa porqueria. La crisi immobiliària ha afectat moltes famílies, les quals hauran de fer mans i mànigues per sortir-se’n.

77 . Enumeracions llargues

punt i coma, 2

Un altre dels usos del punt i coma recorda aquell de la coma que servia per enumerar (vegeu el punt 61). De fet, l’emprem de la mateixa manera, però senzillament amb elements més llargs, sovint oracions senceres que, com que poden dur comes a dins, més val separar entre si per alguna cosa una mica més contundent: Barack Obama ha promès que estendrà l’assistència sanitària; que desmantallarà Guantánamo; que prendrà mesures per reactivar l’economia, com ara ajudar les famílies, —aquí introduïm l’últim element de la coordinació només amb una coma— i que retirarà les tropes de l’Iraq.

78 . Fes atenció, que t’ho explico

dos punts, 1

Emprem el signe de puntuació dels dos punts quan volem fer una pausa, però d’aquelles de prepara’t i posant tota la intenció en el que ve a continuació. Estem fent una explicació, curta o llarga, tot d’una ens aturem i, per mitjà dels dos punts, concentrem l’atenció en el que vindrà tot seguit, que segur que va de debò: Mira que t’ho tinc dit: para de menjar-te les meves galetes. També es pot emprar per detallar informació o per introduir enumeracions: M’he comprat dos pantalons: uns de curts i uns de llargs. Els Reis d’Orient eren tres: Melcior, Gaspar i Baltasar. En qualsevol cas, i tret que el que vingui després sigui un nom propi, darrere dels dos punts hi posarem sempre una lletra minúscula.

79 . Per a citacions importants

dos punts, 2

De la mateixa manera que els dos punts serveixen per fer atenció en el que ve tot just a continuació, els emprem també per introduir citacions que no són nostres i considerem importants. I és bo reconèixer que una citació és d’altri, perquè és molt lleig això d’apropiar-se del talent aliè. Vet aquí una del mestre Prince, tota una declaració de principis sobre la conveniència d’escriure amb correcció: «Ajunta correctament les lletres i el dia t’anirà millor, potser aquesta és l’única manera, yeah, yeah, yeah, yeah».

80 . Punts per donar emoció

punts suspensius, 1

Ja ho diu el seu nom. Els punts suspensius serveixen per «suspendre» la frase, per fer una petita parada abans de deixar anar la sentència definitiva. Pensem per exemple en el cap de l’empresa, que s’està dedicant a fer neteja perquè creu que els beneficis no són prou i vol treure profit de la crisi: D’això… t’he de dir una cosa… ho sento… hem de prescindir dels teus serveis… estàs despatxat. O quan ella —perquè sempre és ella— et llança la frase fatídica: Escolta… hem de parlar. Són els punts els que mantenen el «suspens» de cara a l’esglai final.

81 . Conseqüències no dites

punts suspensius, 2

La frase que acabem per mitjà d’uns punts suspensius, però, no té per què continuar, i el signe de puntuació no suposa en aquest cas una pausa. En lloc d’això, fem servir els punts suspensius com si fossin un punt i seguit (i la frase següent començarà amb majúscules) i, en tot cas, els col·loquem per afegir una informació pragmàtica que donem per sobreentesa i que serà conseqüència de la frase immediatament anterior. Si dic: «No em trobo bé. Demà aniré al metge», estic exposant dues accions consecutives, però si ara afirmo: «No em trobo bé… Demà aniré al metge», sembla que, mercès als punts suspensius, estiguem pitjor que a la frase precedent, amb mal de ventre i tot. Un altre exemple: la frase l’any 39 va acabar la guerra, i després va venir una dictadura exposa uns fets històrics coneguts, però la mateixa frase, amb punts suspensius al final, sembla que doni una mesura més precisa del desastre: L’any 39 va acabar la guerra, i després va venir una dictadura…

82 . Enumeracions interrompudes

punts suspensius, 3

Els punts suspensius serveixen també per deixar enumeracions inacabades, però precisament perquè l’enumeració queda inacabada, ha de ser poc rellevant quins són els elements que queden per dir i quants són. Serveixen doncs per ometre informació banal, que si no surt no passa res. Imaginem que enumerem l’alineació del Barça contra el Madrid el dia del 2-6. Si diem que van jugar Valdés, Alves, Puyol… i ho deixem així, amb punts suspensius, estem tallant gairebé tota l’alineació —ens falten vuit jugadors: Piqué, Abidal, Touré, Xavi, Iniesta, Henry, Messi i Eto’o—, i per tant l’ús dels punts suspensius aquí no té cap mena de gràcia. De memòria, l’hauríem de saber, aquesta alineació. I en canvi, si enumerem els productes que hem adquirit al súper, sí que podrem dir que hem comprat iogurts, pastanagues, pernil dolç… sense que calgui agafar el tiquet i llegir-lo de dalt a baix. Aquí la informació és força menys important.

83 . Fes-lo parlar

guions de diàleg, 1

Els textos de narrativa —novel·les i contes— solen contenir incisos que reprodueixen directament les paraules dels personatges. Són els diàlegs, i estan marcats per la presència d’un guió enganxat a la primera lletra de la línia: —Desconfio dels grecs i dels seus regals. En general, i si no hi ha cap altre personatge que intervingui, reprendríem el narrador en el paràgraf següent, tot i que ho farem a continuació quan postil·li la frase del personatge, sempre inserint-hi un altre guió de diàleg, perquè, si no, no sabem qui parla: —Desconfio dels grecs i dels seus regals —va dir Cassandra en veure el cavall a les portes de Troia. I també, un cop tancat l’incís del narrador, podem tornar a donar veu al personatge, posant un tercer guió just abans del punt: —Desconfio dels grecs i dels seus regals —va dir Cassandra en veure el cavall a les portes de Troia—. Ves que Ulisses l’astut no sigui dins.

84 . En combinació amb altres signes

guions de diàleg, 2

En un diàleg, l’incís del narrador s’ha de veure sempre com un afegit que, si el traguéssim de cop, no alteraria la sintaxi ni la puntuació de la frase del personatge. Ens quedaríem sense saber qui parla, és clar, però la frase quedaria intacta. Per aquest motiu, si el text del diàleg no duu puntuació de cap mena, l’incís s’hi insereix tal qual: —Al Cèsar —va dir Brut contemplant la daga— finalment li ha arribat l’hora. Pot passar, però, que l’incís del narrador caigui just en el·lloc en què posaríem un signe de puntuació simple (punt, coma, punt i coma i dos punts), i en aquest cas posarem aquest signe just darrere de l’incís: —Juli —li van dir a Cèsar des de la multitud—, vigila amb els idus de març. I en el cas que la primera part de la intervenció del diàleg es tanqui amb punts suspensius, un signe d’interrogació o un signe d’exclamació, incorporarem un punt i seguit darrere del guió que tanca l’incís del narrador: —Juli! —va cridar Brut—. Finalment t’ha arribat l’hora.

85 . Cometes de tres menes

cometes, 1

Hi ha tres tipus de cometes, que es distingeixen per la seva aparença i de vegades pels seus usos. D’una banda, hi ha les cometes altes, les que trobem al damunt del 2 dels teclats convencionals i que prenen la forma d’un doble apòstrof, i que quan estan al davant han d’aparèixer invertides (“ ”). I de l’altra, hi ha les anomenades cometes baixes, que són angulars i se situen a l’altura de les lletres (« »). La diferència entre un tipus de cometes o l’altre és més arbitrària que lingüística, ja que les primeres tenen l’avantatge de la comoditat (són fàcils de posar en un teclat convencional) mentre que les altres són més elegants. En qualsevol cas, quan es tria un tipus de cometes —per exemple les baixes—, es reserven les altres en el cas que convingui, a dins de les cometes, introduir unes altres cometes. I finalment, si a dins de les segones cometes calgués posar altre cop cometes, hi posaríem el tercer tipus, les anomenades cometes simples (‘ ’): «I va afegir Cassandra: “No m’agraden gens els ‘regalets’ dels grecs”».

I un primer ús de les cometes l’hem vist ja de passada en parlar dels dos punts en les citacions (vegeu el punt 79). Amb les cometes reflectim que les paraules no són nostres: «Alea iacta est», va dir Cèsar en creuar el Rubicó.

86 . Senyal d’ironia

cometes, 2

Els diccionaris incorporen les paraules amb exactitud, amb definicions precises i exemples escaients que ajuden a fixar el sentit dels mots. Però, de vegades, el sentit se’n va dels límits més o menys coneguts, i pren matisos en funció de les connotacions, dels dobles sentits, de la ironia o del to amb què ens vulguem expressar. És en aquests casos, quan volem, que emprem també les cometes, que marquen l’expressió per advertir el·lector que allò ens ho hem de prendre d’una altra manera, amb un sentit que esperem que comparteixi: M’han «regalat» un cap de setmana en un balneari (amb cometes potser vol dir que detestem els balnearis, o potser que no ens l’han regalat i hem hagut de pagar). Avui l’empresa ens dóna el «lot» de Nadal (neules, pot de pinya i gràcies). Ens han «convidat» a marxar del·local (sota amenaces, segur).

87 . Diàlegs sense guions

cometes, 3

Les cometes també poden servir per representar els diàlegs en un text de narrativa. En aquest cas, obrim les cometes quan comença a parlar un personatge, i les tanquem quan calla, amb la intervenció del narrador a continuació i unes altres cometes després si un altre personatge respon: «Desconfio dels grecs i dels seus regals», va dir Cassandra en veure el cavall a les portes de Troia. «Au, calla bruixa», van respondre els troians a l’uníson. I si qui continua parlant és el mateix personatge, tancarem l’expressió de les cometes en acabat, amb l’incís del narrador limitat per guions llargs: «Sou una colla de bàrbars! —va dir Cassandra adreçant-se a la multitud—. Després no em digueu que no us he avisat».

88 . Substituta de la cursiva

cometes, 4

Un ús particular de la cometa simple té més a veure amb criteris tipogràfics que no pas amb qüestions de puntuació. Ben sovint, en els diaris trobem una paraula, a dins del text, escrita en cursiva, bé perquè es tracta d’un manlleu —i per tant volem dir que no és una paraula pròpia de la llengua—, bé perquè és el títol d’una obra, bé perquè l’autor del text ha volgut marcar-ho d’aquesta manera. La cursiva, doncs, té un ús força estès en el cos de les notícies, però en canvi està del tot proscrita en els titulars i els destacats, ja que se sol preferir mostrar un sol aspecte de lletra i no fer ballar els caràcters, ara cursiva, ara rodona. Per això, quan en un titular es reprodueix una paraula que a dins del text va en cursiva, se sol recórrer a les cometes simples: Esclata la crisi de les hipoteques ‘subprime’. El còmic ‘Watchmen’, per fi al cinema.

89 . Dades afegides

parèntesis, 1

Anomenem parèntesis els signes de puntuació que tenen l’aspecte d’arc de circumferència, obert a la dreta per al parèntesi d’obertura, i obert a l’esquerra si tanca. Com hem dit al punt 52, els parèntesis sempre van de dos en dos, i serveixen per recloure una informació que, tot i ser rellevant, podria ser prescindible. Marquen doncs un incís com poden fer les comes (ho hem vist al punt 63) i com fan els guions (ho veurem al punt 93), però en aquest cas l’efecte de tancament és clarament superior.

Els parèntesis van molt bé, per exemple, per afegir dades, com ara dates o llocs, i aquest és un ús freqüent en enciclopèdies. Si volem concretar les dates de la Primera Guerra Mundial, les posarem entre parèntesis (1914-1918), o també podem situar una ciutat del món en un país, com ara Samarcanda (Uzbekistan).

90 . Informació secundària

parèntesis, 2

Els parèntesis no serveixen només per incloure alguna informació addicional. Són també útils per assenyalar que el que hi ha dins la clàusula no és gaire important, o bé que és una idea secundària (com per exemple ara mateix, que he obert parèntesi una mica per omplir, i després em tocarà tancar-lo, quan cregui que ja toca, tot i que em podria allargar indefinidament…). En qualsevol cas, l’inici del text entre parèntesis serà amb minúscula sempre que no estigui precedit per un punt, com en el cas anterior. (I en canvi, si el parèntesi s’obre darrere d’un punt i seguit, la primera lletra serà majúscula, i el punt final haurà d’anar a dins del parèntesi de tancament. Com ara.)

91 . Per posar o treure informació

claudàtors, 1

A semblança dels parèntesis, els signes dels claudàtors serveixen per tancar informació dins del text, però se’n distingeixen perquè la informació que hi fiquem no pertany al discurs de qui parla, sinó al discurs de qui escriu. És un ús típic en la premsa escrita, on es transcriuen declaracions literals d’algú que, en el moment de dir-les, dóna per sabudes algunes dades que, potser, convé d’explicar. Imaginem unes declaracions de Berlusconi sobre la cancellera alemanya: L’Angela [Merkel] m’ha donat carbasses pel Nicolas [Sarkozy]; amb els claudàtors marquem que la informació és afegida a fi d’assegurar la comprensió per part del·lector, alhora que mantenim el missatge que a l’amic Silvio li agrada de tractar la resta de líders europeus pel nom propi.

I així com els claudàtors serveixen per afegir informació, també els podem emprar per ometre’n en el cas de citacions un pèl·llargues; d’aquesta manera, tot el que retallem del text citat es reduirà a uns punts suspensius: Lance Armstrong […] ha tornat a la competició internacional. Què se suposa que hi deia on ara trobem els signes […]? No ho sabem, però tant li fa, ja que, sigui el que sigui, es tracta d’informació irrellevant i per això l’hem tret.

92 . Parèntesis dins de parèntesis

claudàtors, 2

També emprem els claudàtors per tancar informació a la manera d’uns parèntesis, sempre, això sí, dins d’uns altres parèntesis: El texà Lance Armstrong (guanyador set vegades del Tour de França [1999-2005]) ha desafiat aquells que l’acusen de dopatge anunciant el seu retorn a la competició. No és però una pràctica estesa —la dels claudàtors, no la de tornar quan ningú no t’espera—, i se solen emprar altres signes de puntuació per fer el mateix, com ara les comes o els guions.

93 . Incisos rellevants

guions

També per recloure informació disposem dels guions, que són línies a mitja altura de la línia de text. Són doncs semblants als parèntesis, tot i que el que hi fiquem té una mica més d’entitat, és una mica més rellevant que la informació inclosa entre parèntesis, la qual sempre és més residual. Uns guions sempre afegeixen algun matís especial, un toc diferent, un ficar-hi cullerada per part de l’autor que sempre val·la pena: L’expresident Aznar —cabellera al vent— ha tornat a criticar Obama. Moltes hipoteques —la majoria de tipus variable— no apliquen tota la rebaixa de l’Euríbor. En el cas que el guió de tancament coincideixi amb un altre signe de puntuació, el precedirà sempre, i en el cas del punt i a part i del punt final, podrem ometre el guió: La crisi econòmica ha afectat tota la banca mundial —i després tots a córrer per ajudar-los.

94 . El senyal de fer preguntes

signes d’interrogació, 1

Hi ha unanimitat a l’hora d’emprar el signe d’interrogació de tancament (?), que s’usa sempre per cloure una pregunta i per tant per indicar-nos que a partir d’aquell punt podem tornar a llegir el text amb normalitat i sense l’entonació interrogativa: Que vindràs demà? T’agrada la truita de carxofes? No hi ha aquesta unanimitat, però, en el cas del signe d’interrogació d’obertura (¿), la presència del qual s’ha identificat de vegades com una assimilació fàcil d’una pràctica hispana, i de fet a hores d’ara en català l’ús del signe d’obertura és normativament incorrecte.

95 . Per davant i per darrere

signes d’interrogació, 2

Tot i el que s’ha dit al punt 94, n’hi ha que apunten la necessitat que la interrogació sigui advertida al·lector de bon començament, primer perquè l’entonació ja canvia en iniciar la pregunta, i segon perquè la pregunta pot ser llarga i, si no detectes d’entrada que allò té una entonació interrogativa, el signe d’interrogació del final et pot sorprendre força i fins i tot obligar-te a tornar enrere. La frase: Ningú no ha informat sobre el projecte de les obres i el pla d’execució?, amb interrogació al final, és una pregunta que revela l’estranyesa davant la falta d’informació, però l’hauríem pogut llegir com una asseveració perquè en començar la frase, de fet, ignorem que es tracta d’una pregunta. I l’entonació que ja li donem d’entrada és força rellevant.

És per això que, en algunes editorials i mitjans de comunicació escrits, es col·loca també el signe d’interrogació d’obertura, obviant el fet que es pugui tractar d’una influència castellana i valorant en canvi els avantatges que comporta el seu ús per a la lectura: ¿Ningú no ha informat sobre el projecte de les obres i el pla d’execució?

96 . Per davant… potser

signes d’interrogació, 3

Si bé la interrogació inicial simplifica molt les coses i defineix una regla sistemàtica de fàcil aplicació i sense vacil·lacions, també té detractors. Obrir sempre la interrogació comporta la proliferació de signes en interrogacions curtes que «embruten» el text i que no sempre són imprescindibles: ¿Per què ho has fet? ¿Qui si no? ¿On ets? ¿En vols? ¿Hola? Per aquest motiu, el signe d’interrogació d’obertura se sol estalviar en dos casos: el primer, si la pregunta comença amb una partícula interrogativa, on aquesta partícula ja adverteix que s’obre una qüestió: Qui ho ha dit? Per què no? I el segon, si la pregunta és curta, o prou curta per cabre en la mateixa línia de text, sense saltar a la línia següent: Que hi ha algú? Tanques la porta?

97 . Preguntes curtes

signes d’interrogació, 4

En general, un signe d’interrogació tanca tota una frase, de manera que a continuació comença la frase següent, que amb lògica anirà encapçalada per una majúscula. Podem però fer una sèrie de preguntes encadenades, que podran anar enllaçades per mitjà de comes o punts i comes i, per tant, cada una de les preguntes anirà escrita en minúscula: Te’n poso una?, dues?; o prefereixes el cafè sense sucre?

98 . Per cridar l’atenció

signes d’exclamació, 1

Hi ha força situacions en què abandonem un to de veu moderat o reposat per adoptar-ne un de més vehement. Pot ser per cridar l’atenció del taxi que baixa carrer avall i el volem agafar; podem alçar el to de veu pel mòbil perquè perdem la cobertura i no sabem si a l’altra banda ens senten; podem esgargamellar-nos en una manifestació corejant l’eslògan central… En qualsevol cas, marcarem l’increment del volum per mitjà del signe d’exclamació: Taxi! No et sento! No a la guerra! També solem emprar les exclamacions acompanyant onomatopeies, és a dir, les paraules que reprodueixen sons: xsst!, pam!, splaix!, atxim!, bang-bang!, crac!

99 . Amb un n’hi ha prou

signes d’exclamació, 2

Per bé que, com passa amb els signes d’interrogació, disposem de signe d’exclamació d’obertura (¡), el seu ús està normativament descartat, tot i que algun mitjà escrit l’utilitzi en analogia amb l’ús discrecional de l’interrogant d’obertura. Per tant, i sota els mateixos criteris exposats als punts 95 i 96, podríem escriure: ¡Taxi! ¡No et sento! ¡No a la guerra!

100 . Reciclatge

emoticones

Ningú no s’ho podia imaginar, però les noves tecnologies han donat als signes de puntuació un ús nou, completament imprevist però dinàmic, eficaç i simpàtic: el de formar les emoticones, aquests senyals que, en un correu electrònic o un SMS, serveixen per assenyalar l’estat d’ànim d’un mateix: :) ;) :p, i uns quants més. Me n’alegro pels signes de puntuació, que després de ser bandejats de les comunicacions exprés d’avui dia (a ningú no se li acut puntuar un SMS) han sabut ocupar un espai nou. I així com dèiem que amb els signes de puntuació podem expressar els matisos menys evidents de les frases, justament per a això han sabut reciclar-se per adaptar-se als nous temps. Escriuré doncs :,-( si estic plorant; :-)_ si em cau la bava; :-@ si crido; (-: si sóc esquerrà; :-O si estic sorprès; :-~) si estic refredat; :-* si faig un petó; :------) si menteixo com Pinotxo; @>-’-,------ si t’envio una flor.