18

Em pregunto què devia veure la senyora McCurdy mentre queia. ¿Quins van ser els últims estímuls visuals que li van arribar al cervell abans que tanqués definitivament els ulls incrèduls a aquesta vida àrdua i potser no del tot dolenta? ¿Va arribar a veure com en Clevinger, amb el cervell ple de crack, li disparava l’última bala a la closca? ¿Va veure com els estudiants d’infermeria rebien la lliçó de les seves vides? ¿Va veure, en un últim parpelleig, la sorra de Paloma Playa, o va albirar una torre petroliera al mig del mar? ¿Un banyista? ¿Un home que, des d’una tèbia onada, la mirava amb curiositat i li deia adéu amb la mà? Tinc l’esperança pròpia de qui no es fa mai esperances.

Tots hem sentit a parlar del passadís llarg i titil·lant amb la llum esgarrifosa al fons de tot i la música new age que sona (¿des d’on?). O de la revisió capítol per capítol de la teva vida desordenada, que passa com un microfilm mentre descanses a la porta pètria de la mort esperant la necessària miqueta de patiment afegit. O dels graons boirosos, daurats i cargolats que et porten cap al vell atrafegat que seu en una taula marmòria amb un llibre, et renya per les barques que t’ha enviat i després t’envia cap avall.

Potser hi ha gent a qui li passa.

Però el que jo vaig intentar fer amb totes les meves forces, al jardí d’en Nick Feenster, va ser tenir els ulls oberts, estar alerta, mantenir el contacte visual amb el màxim de coses possibles, no deixar que els punts es desconnectessin. Aparentment, disparar a tres éssers humans no impressiona gaire un noi de catorze anys, perquè fins i tot abans que jo em deixés caure de genolls, m’adonés dels dos forats que tenia a la jaqueta, a la part de dalt del pit, i que el mirés amb una estranya sensació de gratitud, ja s’havia enfilat al Corvette d’en Nick i l’havia posat en una marxa sorollosa; a continuació va fer la volta al camí d’entrada i va sortir amb un gran brogit, passant a un dit d’en Nick i fent un guèiser de grava que em va anar a parar a la cara, cada cop més pàl·lida, fins que finalment va tombar cap a la ruta 35, on probablement l’esperava la policia de Sea-Clift per atrapar-lo abans que se n’anés cap al pont de Toms River.

El meu fill Paul va venir de seguida a ajudar-me al jardí, igual que va fer la Jill. En Paul (vaig estar despert tota aquesta estona) no va deixar de preguntar-me estranyament si estaria bé, si estaria bé, si estaria bé. Li vaig dir que no ho sabia, que una bala al pit sovint era força greu. I aleshores va arribar el detectiu Marinara (potser ho he somiat), perquè al final havia decidit celebrar el dia d’Acció de Gràcies amb nosaltres. Va dir (potser això també ho he somiat) que en sabia un niu, de ferides de bala al pit i que la meva es guariria. Va trucar a una ambulància amb la ràdio que duia a la butxaca de la jaqueta.

I va venir. Jo estava estès a la fredor del terra, fent respiracions poc profundes però religiosament regulars, amb la mirada vidriosa fita en la boirina del cel, on tornava a sentir uns ànecs que travessaven l’aire bromós, i fins i tot vaig veure els seus cossos espectrals, amb les ales ben col·locades, gairebé sense moure-les. Un home rabassut i pèl-roig amb una marca lila al llavi de baix va arribar i em va mirar. Portava una xeringa hipodèrmica a la boca i un estetoscopi amb els tubs de color rosa que li envoltava el coll ple d’arrugues.

—¿Com va per aquí, Frank? —va dir—. ¿Et moriràs? —tenia un accent molt tancat de la costa i em va somriure com si la meva mort fos l’última cosa que li passés pel cap—. No tindràs un col·lapse cerebral, ¿oi que no? Al mig del jardí, davant de Déu i de tothom. ¿I en un dia d’Acció de Gràcies? ¿Oi que no? No molaria gens, nano. Espatllaria el dia de tothom. Especialment el meu. —El terra era molt fred i molt dur. Em vaig preguntar si les bales (aleshores no sabia quantes eren) m’havien entrat pel pit i havien sortit per l’altra banda. Volia preguntar-ho i dir que no era el meu jardí. Però devia perdre el coneixement, perquè ni tan sols recordo que em traguessin l’agulla, només que feia molt que ningú no em deia «nano». Des que el meu pare em deia així en l’època que jugàvem a golf al camp de Keesler, sota un sol que estavellava, just després de gairebé rebentar la pilota, quan es girava i em deia: «¿La pots tirar igual de lluny, tu, nano? A veure si pots, nano. Amb totes les teves forces». Val la pena dir que no fa tant de mal, que et disparin al pit. Sempre ho havia volgut saber, des de l’època dels marines, quan tots en parlàvem. Primer sents el cop, i després l’escalfor, i fa una mica de mal, i després s’entumeix. Ho sents a la perfecció. Brrrrp! De seguida et sents estrany, sorprès (ja tenia fred, però en vaig tenir molt més) i en acabat (com a mínim jo) t’agenolles per intentar descansar una mica, i aleshores tens la sensació que tot continua sense tu. I és bastant cert.

Evidentment (és fàcil endevinar la resta) em desperto a l’ambulància del servei d’urgències de Sea-Clift, lligat a una llitera groga, sense camisa ni jaqueta, amb els peus mirant cap a la porta del darrere. És tal com ho retraten les pel·lícules: imatge en ull de peix, el cotxe que fa saltirons i girades brusques sota una via elevada del Bronx el uaaa-uaaaa de les sirenes, el grunyit del motor dièsel, les llums que passen fent pampallugues. La bombeta fluorescent que hi ha a dins és de color verd llima, i a penes n’hi ha prou per tenir cura del pacient com Déu mana. Els revolts i les sorolloses reduccions del motor fan que rodi contra les corretges de niló. Fa olor de fregues d’alcohol i d’altres desinfectants i d’alumini. I crec que m’he mort i que la mort és així; res de «distingit», un viatge en cotxe ple de sots i de revolts, amb moltes llums titil·lants i que mai no s’acaba, que es troba constantment entre la sortida i l’arribada, però potser només ho és per a alguns. Estic embenat i lligat a un gota a gota de plàstic transparent a punt de caure, i porto una màscara que m’ajuda a respirar. Veig el pèl-roig rabassut i pesant, amb l’estetoscopi i la camisa blanca al meu costat, que parla amb algú que és a la cabina i que no veig, amb la veu més tranquil·la del món, com si treballessin a la secció de fruites i verdures del Kroger’s i estiguessin fent temps abans de tornar de la pausa. Parlen de la cursa de cinc quilòmetres i d’algú que es pensaven que «havia quedat fora de combat», però que va resultar que no. I d’una dona amb una cama artificial que admiren però amb qui no es veuen fent una bona cardada. I que ningú no els trobaria mai corrent pel carrer el dia d’Acció de Gràcies, quan podien ser a casa veient el partit dels Sixers, i després comenten alguna cosa sobre el fet que els policies han dit que els nois que ens han disparat a en Nick i a mi (i probablement a la Drilla) són russos: «Vés a saber». M’agafo a alguna cosa. Noto una cosa freda i tubular a la mà. M’agradaria molt poder seure i mirar per les finestretes amb franges articulades de ventilació per saber on som. El rellotge de la paret diu que són les 2.33. Però quan em moc per aixecar-me, el pèl-roig de la marca al llavi diu: «Molt bé, sembla que el nostre amic ha tornat a la vida» i em posa la mà gran i plena de pigues a l’espatlla bona, i veig que porta un guant de plàstic de color blau cel. Sóc conscient que, des de sota la màscara, dic: «Cap problema, no tinc la sida». I que ell em diu: «No, és clar que no. No la té ningú. Els guants només són una qüestió de moda». I jo potser dic: «Però tinc càncer». I ell potser respon: «In-te-res-sant. Deu centímetres més avall i estaríem fent un viatge molt més tranquil». Aleshores em relaxo i miro de fit a fit com el sostre, borrós i d’un gris metàl·lic, es balanceja mentre la caixa on em trobo continua avançant.

Al sostre hi ha una fotografia en color d’una versió més prima del pèl-roig d’urgències, en què porta l’uniforme de desert de l’exèrcit, està de genolls, i em somriu des d’una terra llunyana; sobre el seu cap hi ha dibuixada una bombolla de pensament que diu: «Oxigen en ús. Ha-ha-ha-ha-ha». Aleshores potser somio que travessem el llarg pont de Toms River fins a l’altra banda de la badia de Barnegat i que els dos homes parlen i parlen i parlen sobre les eleccions i la broma que suposen: «el nerviosisme contingut», «perdre el temps mentre la casa es crema», que ja no queda ningú lleial a les nostres sagrades institucions, la qual cosa és una desgràcia nacional, perquè les institucions i els professionals sempre ens han fet tirar endavant. Segons el seu punt de vista, és un problema entre la naturalesa i l’aprenentatge, i estan d’acord que l’aprenentatge, encara que no ho sigui tot, és molt important (jo no n’estic tan segur). I aleshores em penso que algú, no sé ben bé qui, es passa el fil dental i em somriu a la vegada.

I en aquest punt se’m fa evident (¿com se saben, aquesta mena de coses?) que no em moriré només perquè un ratolinet pocavergonya que necessita passar una mica de temps sol i concentrat reflexionant sobre unes quantes coses, en particular sobre l’efecte que té en la vida dels altres, m’hagi disparat. O sigui que pot ser que avui sigui un final (el temps dirà de què) però no és el final de la manera que els finals de l’Ernie McAuliffe i en Natherial Lewis van ser indiscutiblement el final per a les seves ànimes bones i apassionades. I per a en Nick, també, que no pot haver sobreviscut a les ferides. Saber una cosa com aquesta amb tanta claredat és tot un misteri, però el fet és que ho saps, i això fa un tomb interessant a la resta de la vida i a la manera com la gent fa veure que la viu, així com a les cures mèdiques i la religió i els negocis i la indústria parafarmacèutica, i la immobiliària; de fet a tot, si et poses a pensar-ho.

És clar que podria morir a l’hospital. N’hi moren milers, víctimes d’agents patògens anàrquics que proliferen a l’edifici, tombats per una ferida que en altres condicions no era fatal; també pot ser que les boletes de titani traeixin els meus teixits i es converteixin en les meves pitjors enemigues. Totes aquestes coses són estadísticament possibles, i passen. Només cal escoltar les Notícies de les Cinc o llegir l’Asbury Press. A la naturalesa no li agrada que l’observin, però es pot fer.

U-aaaa, u-aaaa! Blaaaaaam, blaaaaaam! Bruuum, bruuum.

—Molt bé, vinga. Atura’t aquí. Tros de cabró! Hi porto un mort, aquí dins, o d’aquí a poc ho faré. La mare que et va parir!

M’alegro de saber que els importa; no és com si conduïssin un camió de cervesa o repartissin uniformes al senyor Goodwrench. Em pregunto quant deuen trigar a arribar, de mitjana.

«BANG! BANG!» bang-i-bruuuuum-crack. Hem topat amb alguna cosa.

—Molt bé, cap de cony! Per això tinc el llevapedres, per caps de cony com tu! —Bruum, bruum, bruum-bruum. Tornem a sortir. No podem ser gaire lluny. Quan superi aquest tràngol, escriuré una altra carta al president, que serà una resposta al seu discurs anual del dia d’Acció de Gràcies, que sol ser ple d’obvietats i de collonades, i que no és millor que els poemes que els poetes florejats escriuen pels esdeveniments assenyalats. Serà la primera carta d’aquesta mena que arribi a enviar i, encara que sé que no tindrà ganes de llegir-la i que rep cartes de molta gent que sent la necessitat de fer públiques les seves opinions, hi continua havent una petita possibilitat que l’arribi a llegir i que en transmeti els punts més importants al seu successor, sigui qui sigui (tot i que evidentment, sé qui és, tots ho sabem). No serà una carta a propòsit de la necessitat d’un control més estricte sobre les armes, ni sobre la necessitat de donar suport a les unitats familiars perquè els nens de catorze anys no robin cotxes, tinguin subfusells i disparin a la gent, ni sobre la finalització dels embarassos, ni sobre la necessitat d’apuntalar les nostres fronteres i endurir les lleis d’immigració, ni sobre la instauració de l’anglès com a llengua nacional (hi estic a favor), sinó que senzillament li diré que sóc un ciutadà de Nova Jersey de mitjana edat, amb fills i dones al darrere, que no consumeixo drogues, no faig fúting, no tinc mòbil ni identificador de trucades, sóc un no-cristià verticalment integrat que ha sponsoritzat les esperances, els contextos i els somnis d’altres persones sense desitjar cap reconeixement, guanys econòmics ni transcendència, que sóc un ciutadà amb un forat propi, amb el seu propi context, sense por de la permanència ni sentiments de desesperació, que de fet sóc agent immobiliari i tan pioner com qualsevol altre. (No diré res de ser un supervivent del càncer, per si al final no en sóc). Li diré que aquestes dades demogràfiques no em proporcionen ni una engruna de saviesa, però que sí que em fan tenir un fort sentiment personal de tenir a la vegada menys coses a perdre que la majoria i més en joc. Diré al president que una cosa és que jo, en Frank Bascombe, deixi córrer la Noció d’Eternitat i decideixi assumir les responsabilitats del Graó Següent (que la vida no es pot defugir i que s’ha d’afrontar tota sencera). Però que el seu cas, o el del seu successor, són molt diferents. Per a ells, de fet, aquesta actitud és molt poc assenyada i fins i tot perillosa. En efecte, em sembla que la seva posició, el fet de ser dipositaris, després de molts esforços, de la confiança del poble, requereix que, en tant que tenen els nostres interessos al cor, s’hagin de graduar al Graó Següent sense deixar mai de banda la Noció d’Eternitat. Últimament, de fet, he vist alguns senyals preocupants, o sigui que diré que hi ha una diferència important i digna de consideració entre l’arc vital d’una persona i el d’una república sencera, i que…

—Absecon —sento que diu algú—. Ab-see-con. —No és així com ho he estat pronunciant, però així ho faré per sempre més. Segur que l’hospital no és aquí—. Quan era petit, a Abseecon. —És el pèl-roig, el metge de l’exèrcit, que xerra amb el seu accent del sud de Nova Jersey—. El meu pare acostumava a anar-se’n a Atlantic City. Encara hi havia rodamons de veritat, aleshores. No les desgràcies que hi ha ara. Eren els anys setanta, abans que arribés tota aquesta merda. Se n’anava a buscar un d’aquests rodamons i el portava a casa pel dia d’Acció de Gràcies. ¿Saps? El rentava. Li donava una mica de roba. Buscava rodamons de la seva mateixa talla. Ma mare no ho suportava. Ja t’ho dic. Nosaltres…

Frenem. La sirena ha callat. Els dos homes que hi ha amb mi es belluguen, amb les cames mig arronsades, ajupits. Des del cinturó d’algú, al costat del meu cap, un dels walki-talkies cruix i espetega. El rellotge diu que són les 3. 04. «Potser us cal una mica d’ajuda», diu la veu metàl·lica d’una dona des d’un lloc en què aparentment bufa el vent. «Òndia, òooooondia», diu la veu llunyana. «Déu n’hi do. Us vaig prometre focs artificials». Espetecs, interferències. I noto que reculem i fem la volta a la vegada. Faig força contra les corretges per veure alguna cosa. Tinc les mans fredes. Noto que la part de dalt del pit també és freda, i que està entumida. D’alguna part de la boca me’n surt un gust voluptuós. Ara sí que em fa mal, el pit, ho he de reconèixer. No respiro gaire bé, ni tan sols amb l’oxigen, encara que estic content de tenir-lo. «Us passo l’ocupant», sento que diu una veu d’home. «Tenia molt bon cor, el meu pare». Torna a parlar l’oficial mèdic. «Pel que li va servir». El seu rostre, amb la barba pèl-roja, em mira, cap avall, enmig d’una fluorescència mentolada. «¿Com estàs, nano? ¿Aguantes bé?», diu la boca vermella amb la marca de naixement. Els seus ulls blaus es fixen damunt meu amb suspicàcia. Em pregunto què deuen respondre els meus ulls. «¿Què?, ¿t’ha agradat això d’anar en ambulància? Igual que a la tele, ¿oi que sí?».

—La vida és interessant —dic, sota la màscara.

—Oh, i tant.

De cop hi ha una llum exterior molt forta i una ràfega d’aire fred. La porta, que arribo a veure, és oberta i la llitera es mou. La cara d’una dona negra, jove i somrient, amb ulls brillants, una bata de laboratori, amb trenetes plenes de granadura daurada i ulleres de carei em mira fixament la cara.

—¿Senyor Bascombe? ¿Senyor Bascombe? ¿Em pot dir com es troba? —diu.

—Sí. No em sento com un nano, això segur.

—Bé, doncs, ¿per què no m’explica com se sent? —diu—. M’agradaria saber-ho.

—D’acord —responc. I això és el que començo a fer mentre avancem, amb tota la concentració de què sóc capaç, intento explicar-li com em trobo.