4

Hauria de dir alguna cosa sobre el fet de tenir càncer, ja que ara tinc la salut al cap com un home empaitat per un assassí. No voldria fer-ne un gra massa, ja que jo no penso que les coses bones arriben a aquells que saben esperar, sinó que als que vivim prou temps ens arriba tot: les coses bones, les dolentes i les que no són ni una cosa ni l’altra. El poeta no s’equivocava quan va escriure: «La gran natura té una altra cosa per fer-nos a tu i a mi… Allò que s’esvaeix és sempre. I és a prop».

La versió abreujada de tota la història del càncer és que exactament quatre setmanes després que la meva dona, la Sally Caldwell, m’anunciés que ella i el seu difunt marit, en Wally (un convidat d’honor a casa des de feia poc), volien reconstruir la seva vida sobre uns nous fonaments i bla-bla-bla, amb l’esperança sincera de guanyar bla-bla-bla, i una millor bla-bla-bla, em vaig fixar per casualitat en uns filets de sang seca i marró als llençols, a l’altura de la cigala, i vaig anar directe al Haddam Medical Arts de Harrison Road per saber què passava.

Jo estava fort com un roure (això em pensava), malgrat la desgraciada partença de la Sally, que suposava que no duraria gaire. Feia abdominals i estiraments, i caminades saludables per la platja de Sea-Clift cada dos dies. No bevia gaire. Procurava no passar dels vuitanta quilos, on m’he quedat des del meu darrer any a Michigan. No fumava, no em drogava, prenia vitamines a dojo diàriament, incloent-hi el saw palmetto i el seleni, menjava peix dos cops per setmana i marcava a consciència en el calendari les dates dels resultats de les proves que em tocava fer. Tot havia sortit bé: la colonoscòpia, les radiografies del pit, l’AEP, la pressió sanguínia, el colesterol bo i el dolent, la massa corporal, el percentatge de greix i el nombre de pulsacions, i totes les pigues van resultar ser inofensives. Cada revisió mèdica semblava un simple tràmit de confirmació: que podia passar dotze mesos més, tot i que cada visita era diagnostica, preventiva i curativa alhora. Mai no m’havia sotmès a cap intervenció quirúrgica. Les malalties les patien els altres i sortien als diaris.

—Segurament no serà res —va dir en Bernie Blumberg, picant-me l’ullet i frunzint aquells morros de carnisser jueu i setciències, mentre llençava els guants blancs que acabava de fer servir—. Una prostatitis. Tens la glàndula una mica fumuda. Lleugerament eixamplada. A la teva edat no és gens estrany. Res que no es pugui arreglar pelant-se-la una mica. —Va bufar, es va llepar els llavis i va dilatar els narius mentre es rentava les mans per divuitena vegada (aquests paios es guanyen el que cobren)—. Tens l’AEP alt a causa de la inflamació. Et recepto mycin atòmic, i d’aquí a quatre setmanes et fas un altre AEP, i en acabat ja podràs reprendre els teus deures a la primera línia. ¿Com està la dona? —En Bernie ens visitava a la Sally i a mi. No és estrany, això.

—És a Mull amb el seu difunt marit —vaig dir amb un to ferotge—. Potser ens divorciem. —Però això encara no m’ho creia.

—Vaja —va dir en Bernie, i al cap d’un moment ja se n’havia anat; havia desaparegut per la porta, o a través de la paret, o pel respirall de l’aire condicionat, o bé s’havia esfumat, amb els faldons de la bata agitant-se enmig d’un vent inexistent—. A veure, ¿com està el seu marit? —Vaig sentir la seva veu des d’algun lloc, una altra sala al fons d’un passadís, mentre m’ajustava el cinturó, m’apujava la cremallera de la bragueta, buscava les sabates i sentia aquella estranya molèstia al cul. Vaig sentir el seu riure sord a través de les fredes parets—. Oh, i tant que ho hauria de fer —deia. No havia pogut sentir la pregunta.

Però al cap de quatre setmanes, el meu nivell d’AEP marcava un 5, 3 que tampoc no era normal, i en Bernie va dir:

—Bé, donem una altra oportunitat a les pastilles perquè facin efecte. —En Bernie és de Wyandotte i es va llicenciar a la Universitat de Michigan (per això l’he triat com a metge). És baixet, té els ulls grossos i porta els cabells de color cendra ben curts, és de mena lluitadora i juga a esquaix, un exmetge de la marina que practica un estricte criteri de selecció propi del camp de batalla segons el qual només paga la pena engrescar-se davant d’una ferida de pit. Aquests paios no són bons pel que fa al protocol d’hospital ni quan es tracta de donar informació tranquil·litzadora. Ha vist massa coses, i somia viure a Bozeman i dedicar-se a esculpir femelles esquer. Jo, per contra, encara no he vist prou coses.

—¿I si això no funciona? —dic jo. En Bernie donava una ullada a les pàgines informatitzades dels meus resultats sanguinis. Érem al seu petit despatx. (¿Per què no tenen uns bons despatxos aquests paios? Si són tots rics). Els seus diplomes de Michigan i Kenyon penjaven per damunt de la seva baixa de la marina, al costat d’una exposició emmarcada amb caoba dels seus galons, incloent-hi un Cor Porpra. Fora, enmig de la calor humida de l’estiu a Harrison Road, els martells pneumàtics retrunyien, fent vibrar el despatx i la cadira que jo ocupava.

—Bé —sense mirar encara per damunt de les ulleres—, si això passa, t’enviaré aquí a la vora, al meu bon amic doctor Peplum, de l’Urology Partners, que et programarà un espectrograma i potser una petita biòpsia.

—¿També en fan, de petites? —Les parts pudendes se’m van arronsar. Una biòpsia!

—Sí. Ah, no —va fer en Bernie, assentint amb el cap—. No notes res. T’adormen.

—Una biòpsia. ¿Per si és càncer? —El cor se m’havia aturat. Estava vestit, al despatx feia un fred que pelava malgrat la calor asfixiant de Nova Jersey, i hi havia silenci malgrat els espetecs del carrer. Una llum verda i teranyinosa s’escolava per les finestres altes, damunt de les quals penjava una cortina de cotó verd amb un estampat de caps de setter irlandès. Al passadís sentia unes veus alegres de dona: infermeres fent safareig i rient en veu baixa. Una deia: «És en Tony. No cal que diguis res més». I una altra: «Quin poca-vergonya». Més rialles, i les soles de crepè lliscant damunt de les rajoles antisèptiques fregades. Jo sabia que aquest moment gairebé silenciós i sense cap interès per a la resta del món era el moment fabulós. Potser m’esperaven coses noves, diferents i interessants. Es podien produir canvis. Algunes coses que jo havia donat per fetes potser ja no ho serien.

No tenia ben bé por (encara no m’havien dit res dolent). Només volia assimilar-ho amb prou temps per endavant per saber com encaixar altres possibles sorpreses. Si això mostra una tendència a ajupir-se per no rebre, a defugir compromisos i no arribar fins al coi de final, llavors em podeu jutjar. Diu la dita que totes les barques busquen un lloc per enfonsar-se. Jo buscava un lloc per continuar surant. Devia saber que el tenia. Les dones saben que «ha durat» dos segons després de la pol·lució. Potser sempre ho saps.

—Jo no m’hi capficaria gaire encara. —En Bernie va alçar la vista com absent, mirant des de l’altra banda de l’escriptori metàl·lic, damunt del qual tenia els meus resultats.

Jo tenia el rostre obert de bat a bat com una finestra a qualsevol notícia. Qualsevol hauria pensat que era un pacient que esperava que li cremessin una berruga.

—D’acord, no ho faré —vaig dir. I amb aquest bon consell a la mà em vaig aixecar i vaig marxar.

No continuaré fent el ploricó: l’ensurt glaçat d’una notícia dolenta de debò, l’espectrograma «interessant», els detalls lamentables i alhora en certa manera optimistes de la biòpsia, el pèrfid llenguatge prostàtic: Gleason, Partin, dany oxidatiu, ecografia transrectal, mostra de dotze teixits (al·lucinant), sedació conscient, espera amatent, problemes de qualitat de vida. Hi ha llibreries plenes d’aquest tema desagradable: Càncer de pròstata per a idiotes, Un passeig per la teva pròstata (en el qual la pròstata té una cara alegre), opcions de tractament, diagrames en color, cederroms interactius sobre la pròstata, vies alternatives per als proactius —totes adreçades a aquells que senten una curiositat insaciable per la pròstata—. Cosa que a mi no em passa. Com si el fet de saber-ne molt pogués deslliurar-te’n. En el meu cas no: jo ja ho tenia. Les paraules poden matar, a més de salvar.

I tanmateix. D’una situació descoratjadora, no desitjada i inesperada pot sorgir una cosa bona i lluminosa. La meva filla, alta, impertorbable, divertida (amb mi) i difícil d’engalipar, va tornar a entrar en la meva vida.

La Clarissa té vint-i-cinc anys i és una noia bonica d’extremitats llargues i abruptes i aspecte lleugerament afligit, amb uns ulls grisos de parpelles caigudes que fan pensar en una entrenadora d’un equip femení de bàsquet d’una universitat petita del Middlewest. Té un rostre quadrat i inquiridor (com la seva mare), i és agradable amb els homes sense interessar-s’hi gaire. A vegades és irreverent, i remuga amb sarcasme entre dents, li agrada llegir, però no parla gaire (això segur que ho va aprendre a Harvard). Porta lents de contacte dures i sovint et (em) mira amb la barbeta abaixada i massa estona quan estàs parlant, com si el que estiguessis dient no tingués gaire sentit, i llavors mou el cap en silenci i se’n va. Manté una gran empatia abstracta pel món, però a mi em sembla que s’està entrenant per ser més gran, com fan sovint els fills de pares divorciats, i que ha abandonat la seva infantesa massa d’hora. Diuen que té l’habilitat d’improvisar brindis memorables als casaments, i de recordar lletres de cançons antigues, i em pot guanyar fent braça, sobretot ara.

La veritat, però, és que la Clarissa no va ser mai una «gran nena», com diuen els adhesius als para-xocs que han de ser tots els nens ara. Era reservada, verbalment avançada a la seva edat —cosa que la feia repel·lent—, sexualment llançada (amb els nois) i massa bona a l’escola. La culpa de tot això, per descomptat, és meva i de la seva mare. Tots dos la vam estimar amb bogeria, però li vam servir el nostre amor massa en safata i tallat a daus massa petits, i ara és desconfiada i l’envaeixen els dubtes sobre la seva vàlua al món. ¿Què podem fer amb aquestes coses quan ja és tard?

La relació entre la Clarissa i jo ha estat com qualsevol s’esperaria, tenint en compte el divorci, la mort d’un germà que amb prou feines recorda, un altre germà que no li cau bé i en qui no confia gaire, un padrastre pedant que va detestar fins que es va posar malalt (llavors el va estimar contra pronòstic), uns pares que semblaven tan seriosos com poc apassionats i una poderosa intel·ligència desenvolupada durant els anys que va estudiar a West Harford, a l’Escola de la Senyoreta Trustworthy. Quan estem junts som volubles i afectuosos, a vegades compliquem massa les coses, a vegades discutim acaloradament i sovint ens sentim sols. «Som prou normals», diu la Clarissa, «si t’allunyes uns quants metres»: és la percepció impecable de la seva jove persona, la meva experiència no compta.

Tot i així, em té completament atuït. No crec que li agradin les dones sempre, tot i que ja vaig renunciar a la seva orientació fa molt de temps, i em sap greu no veure més l’enlluernadora Cookie, ja que jo m’hi avenia més que amb cap altra dona. La convivència entre la Clarissa i jo durant la meva convalescència ha permès que ella em consideri una «persona gran» agradable, semicomplexa per bé que sovint esgotadora, i no especialment paternal, que a més resulta que és el seu pare, amb qui pot esmolar les seves habilitats cuidadores infrautilitzades. I jo al mateix temps he posat en marxa les meves habilitats infrautilitzades com a pare i he intentat oferir-li el que ella necessita ara mateix: un refugi, un descans de l’amor, temps per expirar, mantenir converses serioses i redreçar les espatlles abans de carregar cap al futur. És la seva darrera oportunitat per tenir un pare que experimenti la seva darrera oportunitat per tenir la filla que estima.

Fa tres setmanes, l’endemà de Halloween, la Clarissa i jo fèiem la passejada terapèutica que m’havia prescrit el metge per la platja de Sea-Clift, jo amb els meus pantalons de lona Bean’s i el meu anorac blau descolorit (feia fred), i ella amb uns pantalons caqui amples que li havien deixat i un vell jersei rosa Connemara del meu armari. El doctor Psimos diu que aquestes passejades són tonificants per a la pròstata i bones per al dolor i per a la inflamació, i que el sol és un lluitador contra el càncer d’eficàcia demostrada. Sortir a caminar cada dia amb el càncer assetjant-te definitivament t’aboca les idees més cap a la mort. Però la sorpresa, com ja he dit, és que ja no li tens tanta por. Cal reconèixer que és un privilegi ben peculiar poder pensar en la mort en un estat d’ànim gairebé tranquil. Al capdavall, comparteixes la teva condició —una mena de condició americana moderna— amb dos-cents mil americans més la qual cosa resulta reconfortant. I aquesta etapa de la vida —a més de la meitat— sembla el moment ideal per tenir càncer, ja que, entre altres atractius, el Període Permanent t’ajuda a esborrar fins i tot el passat més recent i a concentrar-te en tot allò que et fa sentir segur. És clar que seria millor no tenir càncer.

Durant la nostra passejada per la platja, la Clarissa va començar a fer un llarg discurs sobre les eleccions presidencials (que encara no s’havien celebrat). Ella odia Bush i venera l’aturat que tenim com a president, voldria que ocupés per sempre la presidència i creu que va demostrar molt de «coratge» actuant com un llebrer somrient i bavejant, ja que la seva conducta, segons ella, «revelava la seva humanitat» (jo estava disposat a confiar cegament en la seva humanitat, i també en la meva, que no cal que mostrem a la gent que no ens ho demana). És evident que ella l’identifica amb mi i que per defensar-me s’inventaria les desafortunades excuses amb què el defensa a ell. Aquests anys de la seva vida amb algú del seu mateix sexe no l’han convertida precisament en una feminista, cosa que ja era a ultrança quan estudiava a l’Escola Trustworthy, sinó que curiosament l’han feta més tolerant amb els homes, cosa que tots esperàvem que fos la bona recompensa del feminisme, tot i que fins ara poca recompensa hi ha hagut. Vist d’una altra manera, estic content de tenir una filla que té un excés d’empatia, ja que a la llarga la necessitarà.

Un dels projectes professionals que té per a quan se’n vagi de Sea-Clift i reprengui la seva vida sense la Cookie és trobar feina al costat d’un congressista liberal, una cosa que pel que sembla els llicenciats a Harvard poden fer amb la facilitat amb què la resta dels mortals demanem un taxi. L’únic que detesta els demòcrates perquè els troba melindrosos, i no sap ben bé en quin partit encaixa. El que em fa por és que no hagi malbaratat el seu vot regalant-lo al setciències inútil de Nader, que és el responsable que aquest brètol universitari i burleta de Texas hagi guanyat per mà dins del buit de poder.

Quan es va acabar el discurs, vam passejar per la sorra humida sense parlar gaire. Hem fet moltes sortides d’aquestes, i m’agraden per la seva llibertat de semblar quotidianes i no tan sols la disciplina del desastre. La Clarissa portava a la mà les seves sabatilles negres de caminar, i deixava que els llargs dits del peu se li arrapessin a la sorra endurida allà on el mar s’acabava de retirar. Els pneumàtics dels cotxes patrulla havien traçat damunt de la superfície de la platja unes paral·leles corbes que es perdien en l’horitzó en direcció a Seaside Park, on uns quants visitants assidus a la platja durant la tardor llançaven plats voladors de colors llampants als seus border collies, aixecaven gratacels de sorra, feien volar estels i aeromodels, o simplement passejaven sense pressa de dos en dos o de tres en tres, acomboiats pel vent i per la llum resplendent. Eren les dues, per regla general una hora sense caràcter els dies que hi ha hagut un canvi de temps. El vespre et cau al damunt, tot i que a mi m’agraden aquests dies que la costa s’amaga sota un tel de blanca llum hivernal que es va esvaint i l’hivern no deixa cap rastre del seu rigor. Agraeixo ser viu per poder-ho veure.

—¿Què se sent quan tens cinquanta-sis anys? —va dir la Clarissa alegrement, amb les sabatilles plenes de sorra penjant mentre avançava amb passes llargues i amb les puntes dels peus enfora.

—Encara en tinc cinquanta-cinc. Demana-m’ho a l’abril.

Va adaptar les seves passes a les meves per accentuar una precisió més estricta amb les dates. Sóc conscient que busca temes que no tan sols estiguin relacionats amb ella. Sempre ha estat una bona conversadora, i quan vol pot ser una noia maquíssima, tot i que darrerament va molt a la seva.

—M’equivoco molt més —vaig dir—. Això és una cosa. Camino més a poc a poc, tot i que no em fa res. Deus pensar que és perquè m’adapto als canvis. Doncs no. Senzillament camino més a poc a poc. —Ella va continuar avançant al meu ritme, la qual cosa em va fer sentir com un vell. És tan alta com jo—. El fet d’equivocar-me no m’importa gaire. ¿Oi que està bé, això?

—¿I què més? —va dir ella amb un to optimista.

—Els cinquanta-cinc tampoc no tenen gaires peculiaritats. Són força oberts. M’agraden. —Mai no hem parlat del Període Permanent. Això l’avorriria o la incomodaria, o bé l’obligaria a tractar-me amb condescendència, cosa que ella no deu voler fer.

La Clarissa va encreuar els braços i va agafar les sabatilles, amb els dits del peu cap a un costat com en un pas de ball que solia practicar quan era adolescent. Em vaig fixar que els meus estaven una mica endins, com no els havia posat mai quan era jove. ¿Que potser es tractava d’un altre efecte del càncer de pròstata? Els dits del peu apuntant endins…

—¿Qui creus que se n’ha sortit més bé de tots dos, en Paul o jo? —va demanar ella.

No sabia què respondre. Però molta gent s’inventa les respostes quan no sap què dir, tal com vaig dir a la Marguerite.

—Quan penso en vosaltres no em plantejo qui se n’ha sortit més bé —vaig dir. Estic segur que no em va creure. Últimament es preocupa molt pels resultats finals de les coses, que és l’objectiu de la seva estada amb mi a la platja, en un sentit personal i temàtic: aconseguir no fracassar quan la meva situació no sembla tan positiva. Una part seva es compara amb mi, cosa que li he dit que no és aconsellable i que l’anima a aparentar més edat de la que té.

Dels meus dos fills, ella és l’estrella «interessant» de bellesa seriosa amb una educació daurada, un carisma excepcional, un caràcter arrauxat i una capacitat immensa per a l’autoironia que la fan irresistible, però curiosament sembla desubicada. En Paul és l’aspirant a calçasses, el marginat antipàtic que va passar els seus anys d’universitari jugant al flipper però va caure en el corrent predominant, enviant al món missatges sonats de targeta de felicitació i gaudint de la vida. Aquestes coses mai no obeeixen a una lògica.

Però pel que fa a «sortir-se’n», no hi ha res clar. La Clarissa s’ha tornat distant i a vegades es mostra ressentida amb la seva mare, d’ençà que va anunciar que «estava amb» la Cookie, quan feia segon a la universitat; i ara sembla encallada, té recança per l’amor perdut i mostra ben poc interès per guanyar-se la vida, buscar-se objectius o començar de zero, cosa que vull que faci però no goso esmentar. Al mateix temps, s’ha convertit en una jove adulta més simpàtica i serena, tot i que a vegades es deixa endur massa pels seus impulsos, i és com no hauria pogut pronosticar exactament quan era una nena convencional de dotze anys que vivia a Connecticut amb la seva mare i el seu padrastre, però estic content que sigui així. (Li he deixat el descapotable LeBaron de la Sally perquè es pugui desplaçar, i des de Halloween l’he posada a treballar amb en Mike a Realty-Wise, fent trucades de promoció, cosa que no li desagrada).

En Paul, d’altra banda, s’ha integrat d’allò més, si més no des del seu punt de vista. S’ha comprat una sòlida casa de totxo vermell de dues plantes (amb l’ajuda de la seva mare i la meva) al districte de Hyde Park de Kansas City, condueix un Saab, s’ha engreixat, ha aguantat la pèrdua de cabell prematura, s’ha deixat créixer una pera ridícula i, segons m’ha dit la seva mare, a cada noia que coneix li demana que es casi amb ell (potser a hores d’ara alguna li deu haver dit que sí).

Però a còpia de lluitar per «sortir-se’n», en Paul ha renunciat a moltes coses, i per aquest motiu va reproduir al principi de l’edat adulta el comportament de quan era un adolescent astut, malcarat i inaccessible, en comptes de fer com la seva germana. I en trobar una institució «familiar» que conrea excèntrics i inofensius com ell i els deixa «prosperar i crear» a canvi d’un bon sou i un bon paquet de beneficis, en Paul ha conegut la independència, l’èxit en un medi escollit per ell, i la felicitat possiblement absoluta. Tot allò que pel que sembla jo no vaig poder proporcionar-li quan era petit.

Ara en Paul viu còmodament a la ciutat on per fi, després d’una llarga trajectòria, va aconseguir llicenciar-se —UMKC— (una mena de fantasia dels homes nord-americans és viure a poca distància a peu de la teva residència d’estudiant). Ara assisteix a tres sessions cinematogràfiques universitàries per setmana, té al cap tota l’obra de Capra i de Kurosawa, reconeix que no és simpatitzant de cap partit, es matricula a cursos d’extensió universitària, forma part d’un comitè de control de delictes contra animals i porta roba estranya a la feina (bermudes de quadres escocesos, mitjons de niló fosc, sabates negres i, de tant en tant, una boina: a l’empresa de targetes tant li fa). Té pocs amics (tot i que n’hi ha tres que són negres); passa les vacances al camp d’entrenament dels Chiefs a Wisconsin, menja massa i escolta la ràdio pública tot el dia. Menysprea els tasts de vi, els clubs de lectura, l’òpera, l’art xinès, els serveis de contactes i els grups de fabricació de mosques per a la pesca, i prefereix els tallers de ventrilòquia, els bars de jazz del centre de la ciutat i anar desesperat darrere les dones, activitat que ell anomena «fer hores extres com a ginecòleg». L’única cosa que comparteix amb la seva germana és el mal geni i el desig de ser més gran. En el cas d’en Paul, això es deu al fet de viure lluny dels pares, que per a la seva mare és una llàstima però per a mi és suportable.

Quan vaig visitar en Paul a Kansas City la primavera passada —abans que se’m manifestés el càncer i abans que la Sally se n’anés—, vam seure en una petita llibreria cafeteria pastisseria que hi havia a prop de la seva nova casa, que no volia ensenyar-me a causa de no sé quines obres que s’havia tret de la màniga. (Mai no hi vaig arribar a entrar, només hi vaig passar per davant amb el cotxe). Mentre preníem una éminence de castanyes i jo assaboria la visita (m’hi havia aturat de camí cap a la trobada d’exalumnes de l’escola militar), vaig cometre la imprudència de preguntar-li quant de temps pensava «aguantar aquí, al Midwest». I ell em va clavar una mirada ferotge, com si li hagués insinuat que inventar llegendes divertides per a les targetes que venen als expositors de targetes dels drugstores no fos una manera de guanyar-se la vida tan seriosa com la investigació per descobrir una vacuna contra la leucèmia. L’òrbita de l’ull dret d’en Paul no té la mateixa forma que la de l’esquerre, a causa d’una patacada que va rebre jugant a beisbol fa uns quants anys. Té l’escleròtica tacada de petites vetes de sang, i la carn tendra que envolta l’ull danyat es posa vermella quan s’enfada. Així doncs, en els moments d’enuig, l’ull dret gris pissarra ben obert i fulminant —molt més que l’esquerre—, la pera, la dentadura imperfecta i la vestimenta demencial (bermudes de madràs, mitjons marrons gruixuts, etcètera) li confereixen un aspecte ferotge.

—Jo he tingut collons per fer el que no has fet tu —va grunyir, agafant-me completament desprevingut. Em pensava que li havia fet una pregunta innocent. Vaig intentar continuar menjant la meva éminence, però no sé com, va sortir de la plata i em va caure als genolls.

—¿Què vols dir? —Vaig agafar un tovalló de paper de l’expenedor i vaig recollir l’éminence, que em pesava a la falda.

—He acceptat la vida, per exemple. —Estava inflamat d’ira. Jo no tenia ni idea de per què—. Jo sóc un reflex de la societat —va grunyir—. Em considero una figura còmica. Sóc normal, collons. Tu ho hauries de provar. —Va ensenyar les dents i va abaixar la barbeta amb una mirada que el feia assemblar-se a Teddy Roosevelt. Em vaig sentir malinterpretat.

—¿I què és el que penses que faig jo? —Jo intentava tornar a falcar el pastisset ja bombat damunt de la seva plata de paper de punta, després d’haver-me fet una bona llàntia negra als pantalons. Davant la llibreria, que es deia Book Hog, va passar una filera de Buicks i Oldses lluents i plens de republicans de Kansas City, que ens van llançar a nosaltres i a la llibreria dures mirades de desaprovació. Vaig tenir ganes de ser a llegües de distància d’allà, i del meu fill, que no sabia com s’havia convertit en un imbècil.

—A tu només et preocupa el desenvolupament. —Va esbufegar ben fort, com si el desenvolupament signifiqués alguna cosa semblant al sexe o a l’incest. Sabia que no es referia al desenvolupament urbanístic—. Ets un ximple. Això és un mite. Hauries de viure la vida.

—Però és que jo crec en el desenvolupament —vaig dir, i em vaig girar per veure qui s’apartava de nosaltres, convençut que algú ho faria. I n’hi havia que ho feien.

—Si la clau encaixa, aprofita-la.

En Paul em va marcar amb el seu somriure despietat i esdentegat de Teddy Roosevelt. Va començar a joguinejar amb els dits d’ungles rosegades. El meu pare i jo no hauríem tingut mai una conversa com aquesta.

—¿Quina és la teva barrera preferida? —va dir, joguinejant amb els dits.

—No sé de què parles.

—La barrera del llenguatge. ¿Quin és el teu procés preferit? —Va somriure amb autosuficiència.

—Plego —vaig dir, l’éminence aixafada, patètica i immenjable, damunt de la plata de paper greixós.

Els ulls d’en Paul brillaven, sobretot el ferit.

—Ja ho sé. És el procés de l’eliminació. És així com ho fas tot, tu.

No cal dir que en menys d’una hora ja tornava a ser dins el cotxe que havia llogat, fent cap a l’aeroport. Seré molt gran quan torni a venir aquí a provar sort.

L’estat de maduració precària de la Clarissa no podria ser més diferent. D’ençà que es va llicenciar, ha començat un màster a la facultat de Magisteri de la Universitat de Columbia, ha intentat treballar amb adolescents greument discapacitats (l’edat mental del seu germà), ha fet de voluntària en un centre d’acollida per a mares adolescents de Brooklyn, s’ha entrenat per participar a la marató, ha rebut classes d’interpretació, ha fet campanya a favor dels liberals de Nova York i en general ha viscut la vida plena d’una noia rica al costat de la Cookie, que treballa com a operadora de moneda estrangera per a Rector-Speed, al World Trade Center, i és propietària d’un luxós edifici d’apartaments en règim de cooperativa situat a Riverside Drive i amb vistes a Nova Jersey. Semblava que ja estava ben encarrilada.

Però durant aquesta època a Nova York —quatre anys més després de la facultat—, semblava que la seva vida, segons em va explicar ella mateixa, s’havia anat fent cada cop més difusa, «tant verticalment com horitzontalment». Es va adonar que tot començava a semblar una part de tota la resta, que el món es feia molt incert i uniforme i no gaire àgil, però això sí, tot era «genial». L’únic que no li semblava que estigués «afrontant constantment tota la seva vida», sinó que vivia «en mons connectats dins d’un món gran». (La gent parla així ara). Hi havia l’escola. Hi havia el seu grup d’amigues. Hi havia el centre d’acollida. Hi havia els petits restaurants provençals preferits que ningú més no coneixia. Hi havia la casa d’estil Craftsman amb molts porxos que la Cookie tenia a Pretty Marsh, a Maine (la Cookie, el cognom autèntic de la qual és Cooper, ve de la part més desafavorida de Nova Anglaterra). Hi havia la Cookie, que ella adorava (i jo entenia per què). Hi havia en Wilbur, el braç de Weimar de la Cookie. Hi havia els gats manx. A més d’uns quants homes lliures i inevitables que ningú no es prenia seriosament. Hi havia altres «coses», moltes, totes estupendes sempre que no et moguessis d’aquell petit món «encasellat, connectat» dins el qual et trobaves un bon dia. Però no ho eren si senties la necessitat de viure més «a fora, confosos dins la gran bassa». Sortir, desplaçar-te entre les caselles, o per damunt, o com coi volguessis, devia ser difícil, suposo. Però el cas era que ser fora de les caselles havia començat a semblar l’única manera de trobar sentit a la vida, l’única «estratègia vital» que garantia que els resultats serien clars i significarien alguna cosa. La Clarissa havia començat a pensar en tot això abans que jo em posés malalt.

Per a ella el fet que jo agafés càncer va suposar una gran oportunitat. Podria descansar del seu petit món encasellat-connectat de Nova York, demanar «permís de terra», dedicar-se a mi —una bona causa que no requeria gaire trasbals i ni tan sols un gran compromís, sinó que la feia sentir orgullosa i a mi menys enxarxat per la mort, mentre vivia a la platja i reflexionava sobre el rumb de tot plegat—. «Pre-visionar», en diu ella d’aquesta branca del pensament introspectiu, una activitat que aparentment resulta difícil de dur a terme dins d’un món encasellat-connectat on t’ho estàs passant d’allò més bé i on qualsevol de fora et canviaria el lloc amb molt de gust, ja que una casella interessant està tan imperceptiblement connectada amb una altra que amb prou feines te n’adones de tan feliç com ets —tot i que no és veritat—. És una manera d’entrenar la teva visió de les coses (pre-visionar) que t’estan passant mentre estan passant, i d’observar cap on et poden portar, en comptes de perdre totes les connexions. Potser calia estudiar a Harvard per entendre tot això. Jo vaig estudiar a Michigan.

Pel que sembla, la Clarissa pensa que visc completament submergit en el món gran, complex i matisat que a ella li interessa, i que sóc capaç de «fer front a tot» alhora. Només pensa això perquè tinc càncer i perquè el mateix any em va deixar la dona i aparentment encara no m’he tornat boig, cosa que a ella la sorprèn. La seva opinió de mi és la que solen tenir tots els joves dels ciutadans més grans, suposant que no ens menyspreïn: que hem vist molt de món i que se’ns ha d’estudiar a fons (encara que breument). Tot i que sobreviure a les dificultats no és el mateix que sobreviure-hi bé. De fet, no crec que jo ho estigui fent bé, si bé el Període Permanent és una ajuda.

Però durant aquesta tardor agradable de recuperació hi ha hagut moments en què he mirat la meva filla —a la cuina, a la platja, al despatx de la immobiliària mentre ella parlava per telèfon— i m’he adonat que en aquell instant precís m’estava pre-visionant, fent-se preguntes sobre la meva vida, reïficant-me, pronosticant les meves eventualitats com a pressentiments seus. Suposo que per a això servim els pares. Pot ser que només servim per a això. Però també hi ha hagut dies rúfols que la pluja abundant assotava l’Atlàntic de Nova Jersey, tenyint la superfície del mar d’unes vetes verd intens, i que la boirina tapava tant la platja que no es podien veure les onades però sí que es distingia perfectament l’horitzó, i la Clarissa i jo teníem l’ànim fluix i arran de terra; que pensava que potser ella m’envejava per estar «malalt», per com la malaltia t’ajuda a enfocar i a veure més clara la vida, i ho redueix tot a un sol tema que no pots qüestionar. En podríem dir la casella gran, a l’exterior de la qual ja no n’hi ha cap altra.

Una vegada, mentre miràvem a la tele el campionat mundial de beisbol, tot d’una em va preguntar si podia ser que hagués tingut una germana bessona que s’hagués mort en néixer. Li vaig dir que no, però li vaig recordar que havia tingut un germà gran que havia mort de petit. I també tenia en Paul, per descomptat. Era només una pregunta presumptuosa la resposta de la qual ja coneixia. Intentava assegurar-se que el que sabia d’ella mateixa fos veritat, i volia sentir-ho dels meus llavis abans no fos tard. És semblant al que va preguntar la Marguerite durant la meva visita com a padrí. En una dona de l’edat de la Clarissa, es pot dir que era una manera respectable d’assentar-se en el passat, tot i que no estic segur que un passat assentat canviï gaire cosa, per vell que arribis a ser.

I naturalment sé de què no es permet tenir por la Clarissa, i a què està preparada per fer front: cometre el gran error. Harvard ensenya a ser resistent i a perdonar-se a si mateix, i a penedir-se tan poc com sigui possible. Però el que sí que li fa por i no pot verbalitzar, i per això és aquí amb mi i a vegades se’m queda mirant com si jo fos una espècie rara en perill d’extinció, és el dolor insuportable. Hi ha alguna cosa que l’ha feta vulnerable al dolor intens, que l’ha feta tornar-se insegura i poruga. Ella sap que aquesta por és una feblesa, que el dolor és inevitable, i vol deixar enrere aquesta por i sortir d’aquestes caselles difuminades. Però en algun racó del seu cor encara té una por irracional que el dolor la tombi i ho arrasi tot. I és ben comprensible.

Us deveu preguntar, i amb raó, si li ve de mi, aquest instint d’evitar les coses crucials. Probablement, tenint en compte el meu historial.

Cuidar-me a mi potser és una bona manera de pre-visionar el dolor —el meu, el seu, el que ella sent per mi—, i de preparar-la, d’enfortir-la per a l’inevitable, allò que s’esdevé tant si hi estem preparats com si no, allò de què només et pot salvar la mort. És veritat que me l’estimo infatigablement, i que si pogués l’ajudaria amb els seus «problemes», però potser no puc. ¿Qui sóc jo per a ella? Només el pare.

La Clarissa i jo vam arribar al punt de la nostra passejada per la platja on solíem girar cua —el Bar Surfcaster, amb la pintura escrostonada i la teulada abonyegada, construït damunt d’uns pilons darrere la berma de la platja i, a causa de la davallada del turisme de l’estiu passat, obert encara després de Halloween—. ¿Què deu ser el que ha provocat que en aquest país tothom vulgui esperar a veure què passa? ¿La síndrome del mil·lenni? ¿Les eleccions? ¿El mercat de valors? ¿Tot plegat? Qui en tingués la resposta es podria fer ric.

El bar fosc de finestres amples tenia els llums de dintre encesos a tres quarts de tres. S’hi podien veure les siluetes d’alguns bevedors de Sea-Clift. Una aroma intensa de pepperoni i ceba arribava fins a la platja, i em va venir gana.

La Clarissa s’aguantava amb un peu mentre es posava la sabatilla de l’altre, un número que executava amb un equilibri perfecte, calçant-se amb el peu alçat per darrere i mossegant-se el llavi en un gest concentrat de la boca, com si fos un cavall de curses capaç de cuidar-se sol.

Havíem parlat prou sobre com «se n’havien sortit» en Paul i ella, sobre mi, sobre què pensava del matrimoni, ara que semblava que el meu segon intent era als llimbs. Havíem parlat de com tots dos ens sentíem distanciats dels esdeveniments del món que sortien als telenotícies de la nit. A ella la molestava el fet que una història fos important una setmana i s’oblidés la següent, la manca de compromís i d’ancoratge vital que això suposava, fent que la república pogués esdevenir ingovernable i irrellevant. No hi havia gaires punts en què no coincidíssim.

Un vent més fred de mitja tarda va arribar del mar, elevant els estels i els plats voladors a altures més engrescadores. Ja fèiem cap a casa. La Clarissa em va posar el braç damunt de l’espatlla i va aixecar la vista cap als bevedors fantasmagòrics del quadre emmarcat per la finestra del Surfcaster.

—Einstein va dir que en caiguda lliure un home no sent el seu propi pes —va dir, i va desviar els ulls cap al bonic cel nuvolat de la costa i, en acabat, va sacsejar el cap, com per espolsar-se un pensament menys profund—. ¿Creus que això també deu ser vàlid per a les dones?

Vaig respondre:

—Einstein no era tan llest. —Jo estava gaudint de la platja, de l’aire, del petit bar tronat més amunt, darrere la duna, des d’on alguns homes als quals jo havia venut cases espiaven la Clarissa, amb admiració i desig per aquella bellesa enlluernadora que en certa manera m’havia lligat—. Sembla que parli seriosament, però no ho fa. De totes maneres, tu no ets un cos en caiguda lliure.

—No m’agraden les maneres de pensar binàries. I sé que a tu tampoc.

—I i però sempre m’han semblat iguals. M’agrada.

La llarga línia de la costa sud s’estenia cap a casa meva i em semblava completament nova, ara que l’observava des del sentit contrari. El lloc per on passejàvem era gairebé el punt exacte on el 1943 havia desembarcat aquell grup de sapadors alemanys amb la intenció de fer saltar algun símbol abans de ser capturats per un sol agent de policia de Sea-Clift, que estava fora de servei i havia sortit a passejar de nit el seu gos Perky. Els sapadors van assegurar que fugien dels nazis, però van anar a Leavenworth i van ser enviats a casa quan es va acabar la guerra. Els habitants de la zona d’origen alemany volien que s’hi instal·lés una placa per commemorar aquells que havien resistit a Hitler, però els col·lectius jueus s’hi van oposar i la iniciativa va fracassar, com ho va fer també la iniciativa d’aixecar una estàtua de l’agent de policia. Més tard va ser assassinat per uns elements sospitosos que, segons es va dir, sabien qui buscaven.

Des del sud vaig ensumar el perfum acre i dolç de resina que arribava del National Shoreline Park, tancat per la imminència de l’hivern. A la platja, discretament apartada contra la berma coberta d’herba, una família de filipins, una de les nostres noves subpoblacions, feia un pícnic. Aquests nouvinguts, cada cop més nombrosos, arriben de tot arreu de l’estat jardí i troben feina com a empleats domèstics, jardiners i tècnics dels camins d’entrada de les cases. Un d’ells ha obert una pizzeria estil Chicago al costat del meu despatx. Un altre té una bugaderia automàtica. Un tercer, una sala de pel·lícules porno a Ortley Beach. Cauen bé a tothom. La nostra secció de Veterans de Guerres Estrangeres «recorda» oficialment el coratge amb què van donar suport als nostres soldats després de la terrible marxa sobre Bataan. El 4 de juliol sempre oneja una bandera filipina.

Aquests amants de la platja havien encès un foc de camp il·legal i reien i brindaven amb copes petites, asseguts en rotllana damunt de la sorra freda, assaborint la vida. Els homes eren baixets i rabassuts i duien una mena de camises velles de golfista i texans nous, i lluïen uns cabells ondulats i fixats amb laca. Les dones eren baixetes i robustes, i ens miraven a la Clarissa i a mi a través de la sorra amb ulls entretancats i culpables. «Hi tenim dret», deien aquelles mirades fosques, «vivim aquí». Un dels homes va agitar alegrement la seva llarga forquilla, amb un apèndix ennegrit penjant de les dents del cobert. En un radiocasset sonava, tot i que no gaire fort, una música que devia ser filipina. Tots dos els vam tornar la salutació i vam continuar caminant lentament cap a casa.

—Suposo que n’hi ha prou de pensar que la teva vida és una altra perquè ho sigui —va dir la Clarissa, mentre les seves cames llargues l’ajudaven a avançar-me. Feia temps que la seva entonació havia incorporat l’eixutesa monòtona i nasal característica de Nova Anglaterra, com si les paraules fossin triades per com ella les podia dir més que no pas pel que significaven. És jove, i encara ho pot demostrar. Estava cansada de mi i sens dubte devia tenir ganes de ser a casa per trucar al nou «amic» que havia convidat tímidament a passar el dia d’Acció de Gràcies però que encara no tenia nom (i continua sense tenir-ne).

—¿Mai no t’has alegrat de la sort que has tingut de néixer a Nova Jersey? Perquè podries haver nascut al sud del Mississipí com jo i hauries passat anys intentant oblidar-ho. —Ja no ens quedaven gaires temes de què parlar. Jo improvisava.

Alguna cosa dels filipins l’havia desanimada. Potser les seves humils perspectives li havien semblat com les seves.

—Suposo que no hi penso gaire, en això. —Em va somriure, amb les mans ben enfonsades a les butxaques dels pantalons caqui, les sabatilles entravessades damunt de la sorra eixuta i els ulls abaixats. De sobte descobria un personatge femení que aparentava ser més jove i resultava atractiu als nois, que ara tenien lloc a la seva agenda. Però llavors es va esvair—. ¿I doncs, Frank? ¿Quines són les grans qüestions persuasives? —Persuasiu era una altra paraula preferida, al costat de vertical i horitzontal. Sonava prou seriosa i la feia semblar intel·ligent sense caure en la fatxenderia. No com una criatura. Ets persuasiu, no ets persuasiu. Estava intentant pre-visionar-me altre cop.

—Les que realment importen. A veure —vaig dir—. ¿Puc recordar que tinc les sabates a la sabateria abans que passin trenta dies i les donin a beneficència? ¿Quin número de PIN tinc? ¿Com són les petxines de pelegrí? ¿Quin dels dos Everly Brothers és en Don? ¿He vist Set de mal o només he somiat que l’he vista? Coses com aquestes. —Vaig desviar l’atenció cap a una V aguda i perfecta d’oques que volaven baix a un quart de milla de la costa, i em va semblar que no anaven en la direcció que els corresponia en aquella època de l’any. Tinc bona vista, vaig pensar, millor que la de la meva filla, que no les veia.

—Així doncs, ¿hauria de ser com tu? —Aquella noia alta, ben plantada i rígida, i llesta, lleial i amatent a la bondat com Diògenes, semblava que volgués sentir: «Sí. I deixa que et conservi per sempre; que res no canviï més. Sigues jo i sigues meva. Jo no seré jo per sempre».

—No, amb un com jo ja n’hi ha prou —és el que vaig dir, amb un batec sord al cor, mentre observava com les oques s’esvaïen cel enllà fins a desaparèixer en una franja de sol difuminada per la boirina de la tardor.

—No crec que ser tu estigués tan malament —va dir ella. Llavors, sorprenentment, em va agafar la mà dreta amb la mà esquerra i se la va quedar com quan era petita i estava enamorada de mi—. Crec que ser tu estaria bé. Podria ser feliç si fos tu. Podria aprendre algunes coses.

—Ja és tard per a això —vaig dir, però amb un fil de veu.

—Tard per a mi, deus voler dir. —Em tenia la mà agafada.

—No. No em referia a això —vaig dir jo. I llavors ja no vaig dir gaire cosa més, i vam tornar cap a casa.

El que va fer la Clarissa per mi va ser agafar amb mà ferma la corretja fluixa de la meva vida atuïda pel càncer, que jo havia començat a deixar anar gairebé en el moment en què vaig rebre la mala notícia de la biòpsia.

Et penses que saps què faries en un moment de desesperació: donar-te cops de puny a les temples fins a fer-ne rajar la sang; fer crits de mico; comprar-te un Porsche groc amb la Visa i emprendre un viatge només d’anada per l’autopista Pan-American. O simplement ficar-te al llit i no aixecar-te’n durant setmanes, seure a les fosques amb ampolles de Tanqueray, mirant el canal dels esports.

Però el que vaig fer va ser transcriure en un bloc de notes del United Jersey una versió abreujada del que m’havia llegit el metge: el meu nou diagnòstic. «Càn pros! Egae 3, inflam baixa, localitzada a la glàndula, op de tractament, índex de cura + amb prostatec radical, trucar dj». Vaig enganxar aquesta nota a la meva maquineta de fer punta elèctrica, i en acabat vaig anar a Ortley Beach a ensenyar una petita casa a prop de la platja amb el terra ple de sorra a una parella que havia perdut el fill a la Tempesta del Desert i que des d’aleshores havia viscut immersa en la tristesa, fins que un dia van reaccionar i van decidir que una casa a la vora del mar seria la millor manera de celebrar la fi del dol. Trilby, es deien aquells ciutadans devots. Aquell dia se sentien optimistes, tot i que durant una dècada havien estat molt desgraciats. Jo sabia que no volien tornar-se’n a casa amb les mans buides i tenia més motius per mostrar-me content que no pas taciturn. Així doncs, durant unes hores em vaig oblidar de la pròstata, i abans que s’acabés aquella tarda calorosa d’agost els havia venut la casa per vint-i-cinc.

Aquella nit vaig dormir estupendament; tot i que em vaig despertar dos cops sense pensar que tenia càncer, i llavors ho vaig recordar. L’endemà vaig trucar a la Clarissa a Nova York per deixar un missatge a la Cookie amb relació a unes accions de les quals m’havia aconsellat que em desfés, i gairebé de passada vaig esmentar que potser m’hauria de sotmetre a una «petita intervenció» perquè als medicastres de l’Urology Partners els semblava que tenia un lleu… càncer de pròstata! El cor em bategava amb violència, em copejava el pit com un gat atrapat dins d’un cubell de les escombraries, exactament com ho havia fet quan era assegut al cotxe davant la casa de la Marguerite. Les mans em suaven damunt de l’escriptori del despatx de casa. Estava marejat, atordit, i em sentia incapaç de mantenir l’auricular premut contra l’orella, tot i que la vaig prémer amb tanta força que després em va fer mal durant una setmana.

—¿Quina mena d’intervenció? —La Clarissa va parlar amb la seva cadència competent i eficient, com una funcionària de jutjats veterana.

—Bé, potser només me l’extirpen. Jo…

—Que te l’extirpen! ¿Per què? ¿Tan greu és? ¿Has demanat una segona opinió? —Sabia que estava arrufant les celles fosques, i que els iris grisos amb vetes daurades se li contreien amb un interès nou. Feia una veu més seriosa que la que jo esperava fer, cosa que em va fer venir ganes de plorar. (No ho vaig fer).

Vaig dir:

—No ho sé. —L’auricular em tremolava a la mà i em pessigava l’hèlix de l’orella.

—¿Quan has de tornar a veure aquest metge? —Parlava amb un to terroríficament formal. «Aquest metge» indicava que ella es pensava que havia anat a una clínica oncològica de servei ràpid i barat a Hackensack.

—Divendres. Em sembla que és divendres. —Era dilluns.

—Vinc aquesta nit. Suposo que tens assegurança.

—No és tan urgent. El càncer de pròstata no és com el bambú. Sobreviuré a aquesta nit. —Jo ja m’havia mirat els documents de la Blue Cross, per si no sobrevivia a la nit.

—¿Ho has dit a la mare?

Em vaig imaginar dient-ho a l’Ann: introduint el tema amb un «per cert» durant una de les nostres trobades per prendre cafè. Ella no s’hi mostraria gaire interessada, potser canviaria de tema: «Oh, vaja, quina mala sort, hummm». Els consorts divorciats —des de fa temps, com l’Ann i jo— no s’interessen excessivament per les malalties de l’altre.

—¿Ho has dit a la Sally? —Vaig intuir que la Clarissa ho estava apuntant tot: «Pare… càncer… greu». Solia utilitzar Post-its groc canari.

—No tinc el seu número. —Mentida. Tenia un 44 només per a emergències, però mai no l’havia fet servir.

—Millor que en Paul no ho sàpiga encara, ¿d’acord? Es comportaria de manera estranya. —No calia que diguéssim que en Paul ja era prou estrany—. Puc demanar a una noia de la meva classe teòrica que em porti fins a Neptune. M’hauràs d’anar a buscar.

—Fins a Neptune hi puc anar.

—Et faré un truc quan surti.

—Perfecte. —«Perfecte» no era el que volia dir. El que volia dir era «oh, no, oh, no, oh, no», però naturalment no ho vaig fer—. ¿I què farem?

—Anirem a altres metges.

Vaig sentir un paper que s’esquinçava, i llavors l’altra línia va fer clic-clic, clic-clic, clic-clic. Algú altre reclamava la seva atenció.

—¿Com van els estudis?

Ella va fer una pausa. Clic-clic.

—¿No vols que vingui?

No m’havia sentit desesperat, però tot d’una em sentia desesperat com un home condemnat. El meu camí —el camí fàcil— havia semblat el bon camí. El seu camí, el de funcionària de jutjats, estava ple d’afliccions, després de les quals res no seria millor. ¿Què en saben les noies de vint-i-cinc anys, del càncer de pròstata? ¿Que potser ho ensenyen a Harvard? ¿Se’n pot trobar un remei al Google?

—No. M’alegro que vinguis.

—Molt bé.

—Gràcies. —El cor em tornava a bategar amb normalitat, per a la meva edat—. De fet em sento alleujat. —Somreia, com si la tingués dreta davant meu.

—No t’oblidis de venir-me a buscar. Recorda que has d’anar a Neptune.

—No me’n puc oblidar. En Jack Nicholson és de Neptune. Tinc càncer, però el cervell encara em funciona.

La Clarissa va venir aquella mateixa nit, i al cap de dos dies va anar a Nova York amb el LeBaron de la Sally i va portar deu caixes blaves de llet plenes de roba, llibres, un parell de patins en línia, un estoig amb cedés, un equip de música Bose i unes quantes fotografies emmarcades: la Cookie i en Wilbur amb ella, la Cookie i jo a la porta d’un restaurant marroquí que jo no recordava, el seu germà Paul de jovenet a Deep River, a bord del iot Hinckley del marit de la seva mare, una colla de noies altes i rialleres de l’equip de rem de la facultat. Tot això ho va col·locar a l’habitació dels convidats que donava a la platja. La Cookie va arribar dijous amb el seu flamant Rover verd bosc i es va estar al saló fumant cigarrets, movent-se inquieta i intentant mostrar-se simpàtica. Sabia que li passava alguna cosa, però no volia donar-hi massa importància.

Quan la Cookie se’n va haver d’anar, la vaig acompanyar fins al cotxe. La Clarissa i ella s’havien acomiadat a dalt. La Clarissa no havia baixat. La qüestió era que allò duraria fins que jo tornés a aguantar-me dret. Però jo ja m’aguantava dret.

Com ja he dit, la Cookie és increïblement guapa —baixeta i una mica corpulenta, però amb una llarga i espessa cabellera negra tenyida de caoba, els ulls negres, els braços i les cames de color de nou, la pell sedosa, la cara rodona i d’aspecte llevantí (malgrat el seu ADN ianqui de Nova Anglaterra), llavis de color cirera, un cul imponent i unes celles espesses que no es depilava—. No era la típica lesbiana, d’acord amb la meva experiència. En el passat s’havia fet una petita cicatriu amb forma de ploma a la comissura esquerra dels llavis que sempre m’havia cridat l’atenció, com una piga. Duia una boleta amb un diamant a l’orella dreta, i un tatuatge discret d’un cor amb el nom «Clarissa» al dors de la mà esquerra. Parlava amb una veu dura i comercial entrenada per pronunciar amb facilitat paraules innegociables. Si n’està a l’altura segur que és membre dels Log Cabin Republicans.

La Cookie em va agafar el braç mentre érem al camí de grava de l’entrada sense saber què dir-nos. Els xatracs xisclaven enmig del vent d’agost, que havia portat al costat de la casa orientat cap a l’interior el so del mar i una llum de pal·lidesa oceànica. Una dolça aroma mentolada impregnava la camisa de seda blava i els pantalons de lli blanc que duia. Vaig notar el pes del seu pit contra el colze. Es va alegrar de provocar-me una petita erecció. I naturalment jo m’alegrava de tenir una petita erecció, ateses les circumstàncies. L’endemà tomava a veure els metges.

—Em trobo força bé, malgrat tot —va dir la Cookie amb la seva veu dura—. ¿Vostè com es troba, senyor Bascombe? —Mai no em va dir Frank.

Jo no volia reflexionar sobre com em trobava.

—Bé —vaig dir.

—No està malament, doncs. La meva nòvia s’ha demanat permís. Tu tens càncer. Però tots dos ens trobem bé. —Era així com els homes, les dones, els nens i els animals domèstics de la família de la Cookie, de Maine, explicaven i avaluaven cada tomb important de la vida: amb un discurs mordaç, alegre i cromat que acceptava que el món era un munt de merda i que sempre ho seria; però, ei, tranquil·litat.

Em preguntava si la Clarissa era a la finestra del pis de dalt, mirant-nos mentre manteníem aquella conversa ràpida.

—Sóc optimista —vaig dir, sense convicció.

—Em sembla que aniré a nedar al River Club —va dir ella—. I en acabat em sembla que m’emborratxaré. ¿I tu què penses fer?

Em va estrènyer el braç contra el seu costat com si fos el seu oncle gran. Érem davant del seu cotxe. Tenia el seu nom gravat a la porta del conductor, probablement amb robins. El meu Suburban vermell descolorit era aparcat al costat de la casa com una cafetera de dibuixos animats. Vaig admirar la banda de rodolament profunda i complexa dels seus Michelin, per poder mantenir un moment el braç enganxat al seu pit gens menyspreable. Si la Cookie m’hagués fet qualsevol petit gest d’invitació, hauria pujat al cotxe amb ella per acompanyar-la al River Club i potser no m’haurien vist el pèl mai més. Tant era que fos lesbiana. Tant era que jo fos el pare de la seva nòvia. El món és ple de parelles estranyes.

—Tinc una bona novel·la per llegir —vaig dir, tot i que no se m’acudia l’autor ni el títol ni de què tractava ni per què havia dit allò, ja que no era veritat. Només pensava que ella era una noia forta, commovedora i inoblidable. No entenia per què la Clarissa la deixava marxar. Jo hauria viscut amb ella tota la vida. Si més no, això vaig pensar aquell matí.

—Ja t’has desfet de les accions de Pylon Semiconductor?

—Demà ho faré —vaig dir jo, i vaig assentir. El braç, el braç, el braç…

—No se n’oblidi. Els seus resultats trimestrals estan molt per sota dels previstos. Hi haurà un canvi en la direcció de gestió financera. Val més que s’afanyi.

—No. Sí. —Wilbur, el trist brac de Weimar d’ulls grocs, era dret al seient de darrere, mirant-me. Li havia deixat obertes les finestres perquè li toqués l’aire.

—Tu saps que estimo la Clarissa, ¿oi? —va dir ella. Em començava a agradar el seu to de serra d’arquet.

—I tant. —Se n’anava. Ja no en trauria res més.

—Les coses bones mai no són fàcils o senzilles. ¿Oi que no?

—És el que em diu l’experiència. —Li vaig somriure. ¿Pots estimar algú durant tres minuts?

—Ara només necessita una mica de context. Li anirà bé ser aquí amb tu.

Context era una altra de les seves paraules de Harvard sense friccions. Com persuasiu. Per al meu grup demogràfic volia dir una altra cosa. Per als de la meva quinta, el context era la primera cosa que es perdia quan començava la batalla. No m’agradava gaire ser un «context», encara que ho fos.

—¿I el teu pare on és? —vaig preguntar-li. El seu pare era ric com un xeic, segons m’havien dit, i havia fet feines brutes i sense esforç per a la CIA. La Cookie no n’estava cofoia, però se l’estimava. Un altre pare impossible per a la llarga llista.

La menció del pater li va il·luminar el cervell, i em va somriure glamurosament.

—És a Maine. És pintor. La meva mare i ell van trencar.

—¿I tu ets el seu context?

—En Peter cria terriers d’Airedale, construeix velers i té una nòvia jove i jueva. —(El venerable hat-trick)—. De manera que no és gaire probable. —Va agitar-se els cabells fragants i va prémer un botó del clauer, i els panys del Rover es van posar en guàrdia i els llums de darrere van pampalluguejar a tall de salutació. Des de dins en Wilbur va remenar la cua nuosa—. Espero que millori —va dir, mentre pujava al cotxe. Vaig veure la goma del tanga que se li transparentava sota els pantalons blancs, el golf esfereïdor del seu cul endurit per la sella de muntar. Ella em va tornar a somriure des del seient de cuir (jo feia cara de ximple, és clar), i tot seguit va alçar els ulls cap a la casa, com si hi hagués un rostre emmarcat en una finestra, articulant paraules per animar-la: «Torna, torna». No coneixia gaire bé la Clarissa.

—Recorda que sóc optimista —vaig dir jo, adreçant-me més a en Wilbur que a ella.

Ella es va posar les ulleres de sol negres de muntura gruixuda, es va cordar el cinturó i es va treure les sandàlies per prémer els pedals del seu vehicle de safari d’home ric més adient per conduir pel Serengeti que pel passeig.

—¿Per què coi em sento tan estranya? —va dir amb cara trista, fins i tot darrere els vidres de mirall de les ulleres—. ¿No és estrany? ¿Vostè no se sent estrany? —Reflectit a les seves lents italianes jo era un home petit i llunyà, pàl·lid, dèbil i bombat, insignificant amb les meves bermudes llampants de quadres escocesos de color rosa i una samarreta amb la inscripció «Realty-Wise» en lletres majúscules. Va fer arrencar el motor i es va apartar els cabells.

—Sí que és una mica estrany —vaig reconèixer.

—Gràcies. —Va somriure, amb els colzes damunt del volant. Dins el seu repertori no hi havia gaire distància entre arrufar les celles i somriure, i tots dos gestos acompanyaven la seva veu—. ¿I això què vol dir? —En Wilbur li va acariciar l’orella amb el morro des del seient de darrere, cobert amb una manta de quadres escocesos. Ella va tancar la porta i va repenjar el braç a l’ampit de la finestra perquè jo li pogués veure el cor amb el nom de la meva filla tatuat al dors de la mà petita i rodanxona.

—Territori inexplorat. —Vaig somriure.

Una sola llàgrima límpida i tremolosa es va desprendre darrere la muntura de les ulleres.

—Ahhh. —Devia haver vist el tatuatge.

—Però no passa res. Un territori inexplorat pot ser bo. Creu-me. —L’hauria adoptada amb molt de gust si no em deixava dormir amb ella al River Club.

—Llàstima que no siguis el meu pare.

Llàstima que no siguis la meva dona, se’m va acudir de sobte. Hauria estat un comentari inadequat, tot i ser veritat. Ella hauria d’haver estat amb la Clarissa, de la mateixa manera que jo hauria d’haver estat amb la Sally. Hi havia mil llocs on hauria d’haver estat en diversos moments de la meva vida.

Però ella devia pensar que sí que era un comentari adequat, perquè mentre jo estava callat, mirant-la, el que va dir va ser: «Sí». Llavors va donar uns copets al cap d’en Wilbur, repenjat a la seva espatlla, va posar en marxa el Rover —amb el sistema d’esmorteïment afinat com una tocata per a orgue de Brahms—, i va començar a sortir pel camí de l’entrada de casa meva.

—No oblidis vendre les accions de Pylon —va dir a través de la finestra, mentre s’eixugava la llàgrima amb el dit polze i circulava damunt de la grava abans d’enfilar Poincinnet Road i desaparèixer.

El que va fer la Clarissa —dimarts, mentre jo anava al despatx de Realty-Wise, ensenyava indòmitament dues cases, feia una taxació, esgarrapava una llista de propietats, assistia al tancament d’una venda i en general em comportava com si no tingués càncer de pròstata, sinó tan sols una petita indigestió— va ser escometre «el meu problema» com un general que ha vist com els seus soldats patien un atac sorpresa per la rereguarda i que necessita respondre enèrgicament si no vol fer front a una campanya llarga i incerta, el desenllaç de la qual, a causa del desgast, de la insubordinació i de la baixa moral entre les tropes, es preveu que serà un fracàs.

Vestida amb uns shorts amples i una samarreta descolorida de Beethoven, es va endur el portàtil a la sala d’esmorzar, es va instal·lar a la taula amb sobre de vidre des de la qual es veu el mar a través d’uns finestrals que van del terra al sostre, i es va repassar tot el que va trobar relacionat amb el que jo «tenia». Va passar tota la setmana, fins divendres, investigant, fent clic aquí, imprimint allò, xerrant amb víctimes del càncer de les Hawaii i d’Oslo, parlant amb amics els pares dels quals havien passat pel mateix que jo, esperant al telèfon que l’atenguessin en les línies permanents d’Atlanta, Houston, Baltimore, Boston, Rochester i fins i tot París. Segons va dir-me, volia «arreplegar» tota la informació que trobés en aquells primers dies crucials per poder traçar i dur a terme un pla de batalla clar i segur que ajudés a apaivagar els neguits, i l’única cosa que havia (havíem) de fer era el primer pas i la resta ja vindria sola, tal com ens agradaria que sortís tot: un casament, la compra d’un cotxe nou, l’educació dels fills, la tria d’una professió, els preparatius d’un enterrament, la cura de la gespa. Jo vaig arribar del despatx a tres quarts d’una, dispers però de bon humor, amb una sopa de cranc o una amanida Cèsar o una picadora de buldogs de can Luchesi, a la Noranta-vuitena avinguda. Ens vam asseure entre els seus papers i al costat del seu ordinador, vam beure aigua embotellada, vam dinar i vam revisar el que ella havia esbrinat des que jo m’havia escapat —corrents, i no és broma— cinc hores enrere.

Ella havia decidit que jo era massa jove per a una «espera amatent», a través de la qual el pacient arriba a un acord kafkià amb el destí i encreua els dits perquè la malaltia avanci lentament (o no avanci), que la vida torni miraculosament a la normalitat i que siguin molts els anys que desfilin triomfants, fins que una altra cosa et tregui del mig com un franctirador (atropellat per un bus turístic; un dit gros del peu gangrenat) abans que la primera et liquidi. Això és engrescador per als paios de setanta-cinc anys de Boynton Beach, però no tant per als de cinquanta-cinc, que tenim l’enemic a casa, en el mateix vigor que encara ens anima, i solem convertir-nos en un festí per a la hiena de la malaltia.

—Has de fer-hi alguna cosa —va dir la Clarissa mentre menjava amb desgana el seu muffaletta de salsitxa i pebrot. Jo (el seu pare tocat) la veia com una estrella de cine glamurosa que interpretava el paper de la filla rebel, habitualment distant però espantada, que per una vegada compleix el seu deure de filla envers un pare que havia estat absent durant dècades i que ara es trobava ficat en un embolic, interpretat per un jove Rudy Vallee en un excepcional paper seriós.

Una segona opinió era obligada; «l’has de demanar i punt», va dir ella, mentre es llepava els dits. Però també va afegir (mentre Beethoven em fulminava amb la mirada, lleoní) que un historial alimentari que havia inclòs «molts làctics» i un munt de salsitxes exuberants amb forma de torpede era sense cap mena de dubte un dels molts «elements tòxics decisius», juntament amb un consum massa deficient de tofu, te verd, bulgur i lli. «La literatura», va dir ella amb naturalitat, deia que tenir càncer a la meva edat era una «funció» (una altra paraula prohibida) del poc saludable estil de vida occidental i «una mena d’agulla de brúixola» per a la vida moderna i per als febrils anys noranta relacionada amb el mercat de valors, la CNN, la congestió del trànsit i un excés de testosterona a la sang nacional. Bla-bla-bla-bla. Els xinesos, va dir, no agafaven càncer de pròstata fins que arribaven als Estats Units i s’afegien a l’alegre desfilada. De fet en Mike corria més risc que no pas jo de contreure’n, ja que havia viscut —i menjat— a Nova Jersey durant més d’una dècada. Ell no es creuria ni una sola paraula de tot això, li vaig dir jo, i només de sentir-ho es posaria a riure.

Vaig mirar amb enyor cap al mar brillant i estival, on encara un altre portacontenidors solcava l’horitzó, probablement carregat de testosterona, i semblava que no es movia, que simplement flotava. Llavors me’l vaig imaginar ple de tots els aliments sans que jo no havia menjat mai: iogurt, llavors de lli, grans de blat, card marià; però sense poder arribar a la costa per culpa de l’embargament nord-americà. Vine al port, vine al port, vaig cridar en silenci. Ara faré bondat.

—¿Vols saber com funciona? —va dir la Clarissa com si fos un mecànic de frens.

—No gaire.

—És una reacció en cadena —va dir ella—. Les cèl·lules poc diferenciades, cèl·lules sense uns límits gaire definits, s’escampen plegades en una mena d’expansió descontrolada.

—Això em resulta familiar.

—Parlo metafòricament. —Va abaixar la barbeta com si anés a signar un document per expressar serietat, clavant-me els ulls grisos i acusatoris—. La teva pròstata té la mida d’un tros de barra de caramel Tootsie Roll, i segons la biòpsia tens les cèl·lules malignes en un punt bo: a la part inferior del mig. —Va ensumar—. ¿T’agradaria saber com funciona exactament una erecció? És sorprenent. Físicament sembla una mica inversemblant. En el llibre ho consideren un «esdeveniment vascular». ¿No ho trobes divertit?

Vaig mirar-la des de l’altra banda de la taula i no sabia com dir «prou» sense cridar, per no semblar un desagraït.

—És interessant —va dir, mirant els seus papers com si en volgués desenterrar un per ensenyar-me’l—. ¿Tu potser no has tingut mai problemes, oi, amb els teus esdeveniments vasculars?

—No tan sovint. —No sé per què vaig dir això, però era veritat. Curiosament tot allò de què parlàvem ara era veritat.

—¿Saps que pots tenir un orgasme sense erecció?

—No m’interessen aquesta mena d’orgasmes.

—Les dones ho fem —va dir—, tot i que ja sé que a tu això no t’interessa. La dèria dels homes és la duresa, i la de les dones el tacte de les coses. —«Dèria»: un altre element de la llista negra—. No costa gaire escollir, de debò.

—Jo no ho trobo divertit —vaig dir, totalment intimidat.

—És que no ho és. Només són els meus deures. El meu informe de laboratori per a la classe de responsabilitat filial. —La Clarissa em va somriure amb indulgència, i en acabat me’n vaig tornar al despatx atordit.

L’endemà vam tornar a dinar plegats i la Clarissa, que aquest cop duia un polo descolorit del River Club i uns pantalons caqui que li donaven un aire desimbolt i eficient, em va dir que més o menys ja ho tenia tot pensat. Podíem engegar un pla perquè quan tornés divendres a l’Urology Partners de Haddam per examinar les opcions de tractament, pogués «jugar a cartes vistes».

El Hopkins i l’Sloan Kettering eren de primera categoria, però el veritable grup d’experts era a la Mayo, a Rochester. Aquesta informació procedia de rànquings informàtics, d’un llibre que ella havia llegit durant una nit i d’un amic de Harvard el pare del qual treballava al Hopkins però li agradava més la Mayo i probablement ens hi podria colar de seguida.

Ella creia que les opcions eren bastant senzilles. El meu índex de Gleason era relativament baix, la salut en general la tenia bona, i el tumor estava ubicat de tal manera que uns implants de llavors de iode radioactiu, mitjançant un sistema de subministrament amb boletes recobertes de titani, podia ser el «camí a seguir» sempre que els metges de la Mayo hi estiguessin d’acord. Fer que «m’ho extirpessin tot», va dir (va posar els ulls damunt del milfulls d’albergínia que jo havia atacat i havia tornat a deixar), era millor des d’un punt de vista filosòfic, de la mateixa manera que no tenir transmissió sempre és millor que conservar-ne una de vella i atrotinada que podria explotar en qualsevol moment. Però els efectes secundaris d’«un radical» implicaven «canvis d’estil de vida i possibles problemes» (bolquers per a adults, i potser una línia plana en els meus esdeveniments vasculars). La intervenció en si era suportable, malgrat l’agressivitat, i al final podia ser que tampoc no visquessis gaire més temps, mentre que «les qüestions de la qualitat de vida» podien ser problemàtiques.

—És un intercanvi —va dir ella, i es va mossegar el llavi inferior. Em va mirar des de l’altra banda de la taula, amb cara de no agradar-li la conversa. Allò ja no era un informe de laboratori, sinó paraules que abocaven una llum imprecisa damunt del futur d’una altra persona en temps real, com se sol dir—. ¿Per què no tries el camí més fàcil, si pots? —va dir—. Jo ho faria. —Com sempre, la millor manera de sortir no és tirar pel dret.

—¿T’implanten unes llavors? —vaig dir jo, perplex i contrariat.

—T’implanten unes llavors —va dir la Clarissa. Llegia un full que havia imprès—. Tenen la mida d’unes llavors de sèsam, i te’n poden administrar fins a noranta, amb anestèsia general, utilitzant unes agulles d’acer inoxidable. El trauma és mínim. No passes dormint ni una hora i el mateix dia ja te’n pots anar a casa o on vulguis. Bàsicament el que fan és bombardejar les cèl·lules cancerígenes sense danyar la resta dels teixits. Les llavors es queden dins per sempre i al cap d’uns tres mesos esdevenen inertes. Un cop dins, provoquen alguns efectes secundaris de poca importància. Pot ser que durant una temporada pixis més que de costum, i pot ser que notis una mica de dolor. Al principi no et pots asseure nens petits als genolls, i has de procurar tant com puguis no tossir ni esternudar, perquè podries expulsar alguna de les llavors pel penis, la qual cosa suposo que no deu ser gaire agradable. Però no faràs sonar l’alarma del detector de metalls a l’aeroport, i el risc amb els gossos és baix. No contaminaràs ningú amb qui «facis l’amor» —a la llista restringida—. I probablement no patiràs d’incontinència ni d’impotència. I el més important —va mirar el full amb els ulls entretancats com si els tingués entelats, i es va gratar amb un dit la tofa espessa de cabells que li coronava el front— és que això no afectarà la teva virilitat, i el més probable és que d’aquí a deu anys ja no tindràs càncer. —Va alçar els ulls i es va amagar els llavis, com si allò no necessàriament fos tan agradable, però ja ho havia dit—. Si vols —va dir, agafant un bocí d’albergínia i enduent-se’l amb decisió a la boca—, jo t’acompanyo a la Mayo. Faré el paper de la filla bona mentre a tu et planten a la pròstata les llavors radioactives.

—No crec que sigui aquest el paper que pertoca a la filla —vaig dir jo. Ja havia decidit que faria el que ella em digués. Parlar amb el pare de les seves disfuncions i problemes tampoc no pertocava a la filla. Però així eren les coses. ¿Qui més voldria que m’ajudés? ¿I qui estaria disposat a fer-ho?

—D’acord —va dir la Clarissa amablement—. Tant me fa, però. No sé quin és el paper que pertoca a la filla. —Va mastegar l’albergínia mentre em mirava, amb els colzes nuosos repenjats a la taula. Semblava una adolescent menjant-se una patata fregida flàccida. Va eructar en silenci i va fer cara de sorpresa—. Estaria bé que hi fos la dona. Suposo que això és un altre guió. El matrimoni és una manera estranya d’expressar l’amor, ¿no trobes? No crec que ho provi.

En aquell instant vaig pensar en «la dona», tal com fa la gent en les pel·lícules però gairebé mai en la vida real. En aquests moments de quietud no acostumem a pensar en res, o bé en res que no sigui portar el cotxe al taller perquè en facin la rotació dels pneumàtics o anar a comprar segells. Als escriptors, però, els agrada esprémer aquests moments per tocar-te la fibra sensible. En qui sí que vaig pensar, però, va ser en la Sally, asseguda en aquesta mateixa taula d’esmorzar amb el sobre de vidre, el juny passat, amb el sol calent damunt de la superfície de l’aigua i els banyistes drets entre les onades, pensant en la immersió. Un biplà minúscul s’havia acostat brunzint a la platja, amb un anunci onejant al darrere que deia «Nude Review-NJ 35 Metedeconk». Jo tenia el New York Times obert per la secció dels esports, i estava llegint per damunt un article sobre una victòria dels Lakers, abans de passar a la secció necrològica. Era el matí que la Sally em va dir que se n’anava a Escòcia amb el seu exmarit, en Wally, que durant molt de temps havíem donat per mort i que curiosament ens havia visitat la setmana anterior. Ella m’estimava, m’estimaria sempre, però li semblava «important» (n’hi ha tantes, ara, d’aquestes paraules relliscoses) acabar «una cosa» que tenia començada: el seu matrimoni anquilosat, que jo em pensava que se n’havia anat en orris. Pel que semblava, jo «no la necessitava tant», i «tenint en compte les circumstàncies» (sempre adverses), era pitjor estar amb algú que no et necessitava que deixar sol algú que potser sí que et necessitava, com ara en Wally, un noi que de fet havia estudiat amb mi a l’escola militar però que no coneixia abans que es presentés a casa meva. Dit d’una altra manera (aquesta part la vaig aportar jo), ella estimava en Wally més que a mi.

Em vaig quedar allà assegut mentre la Sally deia altres coses, preguntant-me com coi havia pogut arribar a la conclusió que no la necessitava, i què coi significava la paraula necessitat quan estava en joc la «necessitat» d’una altra persona.

Llavors em vaig posar a plorar. Però ella se’n va anar igualment.

I així va passar, a la mateixa taula on la Clarissa em va dir que m’acompanyaria a la Mayo perquè m’implantessin llavors radioactives a la pròstata i, «si hi havia sort» (com se sol dir), em salvessin la vida.

—Tinc entès que a l’estiu és preciós el trajecte per la carretera que voreja el Mississipí al sud de Red Wing. —La Clarissa estava dreta, apilant el meu plat damunt del seu.

—¿Com dius? —El meu cervell, per molts motius versemblants, estava inquiet: la percepció del moment, el seu oferiment, la partença de la Sally, l’escenari que dominava la platja de SeaClift, la idea de Red Wing, la redefinició de la meva condició física i les possibilitats de supervivència se’m disputaven l’atenció.

—Estava pensant què podria fer mentre tu siguis a l’hospital. He buscat Minnesota al web. —Va fer aquell somriure preciós que jo sabia que podia enfonsar mil vaixells però que ara estava salvant el meu—. Està bé. Si més no a l’estiu.

—Perdona, reina. No t’estava escoltant. —Li vaig somriure.

—Ho entenc —va dir la Clarissa, movent aquells ossos llargs i desemperesint-se sota la llum del sol que ens queia del cel d’agost. Encara que sembli mentida, i per un moment, em vaig alegrar de tot plegat—. Si jo hagués sentit això —va dir—, tampoc no estaria escoltant gaire. —I així va ser com finalment es va decidir tot.