La forma més estesa de degradació en la vida eròtica

Em sembla que no he parlat de l’efecte desproporcionat que la lletra de la Mona tenia sobre el meu equilibri psíquic. Quina cal·ligrafia més desastrosa! Semblava d’una nena de vuit anys, em feia tornar mig boig! Sense majúscules, sense puntuació… tan sols lletres irregulars exagerades que baixaven en diagonal i gotejaven. I lletres d’impremta, com les dels dibuixos de primer de parvulari que els altres portàvem a casa en les nostres manetes! I quina ortografia! Un mot tan simple com clean apareix de tres maneres diferents en el mateix full de paper. Per exemple, en «Mr. Clean» dues de tres vegades comença amb la lletra K. K! Com en «Joseph K.». Per no parlar de dear com en l’encapçalament d’una carta: d-e-r-e. O d-e-i-r. I aquella primera vegada (aquesta m’agrada): d-i-r, el vespre que havíem quedat per sopar a Gracie Mansion. D! I! R! I és que me’n faig creus: què faig embolicant-me amb una dona de gairebé trenta anys que es pensa que dear s’escriu amb tres lletres!

Ja han passat dos mesos d’ençà de la conquesta a l’avinguda Lexington i encara m’arrosseguen els mateixos corrents de sentiments: desig, d’una banda, un desig delirant (en ma vida no havia conegut un tal abandó en una dona), i quelcom semblant a menyspreu, de l’altra. Rectificació. Feia tan sols uns dies que havíem fet el viatge a Vermont, un cap de setmana en què semblà que el meu recel envers ella (l’aprensió provocada pel glamur de model, els orígens brutals i, sobretot, l’esbojarrament sexual), que tota la por i la malfiança havien estat substituïdes per una impetuosa onada creixent d’afecte i tendresa.

Vejam, en aquest moment estic sota la influència d’un assaig titulat La forma més estesa de degradació en la vida eròtica. Com ja deveu haver endevinat, m’he comprat un exemplar de les Obres completes i, des que vaig tornar d’Europa, totes les nits me n’he anat a dormir en el confinament solitari del meu llit sense dona amb un volum de Freud a la mà. De vegades Freud a la mà, d’altres l’Alex a la mà, sovint les dues coses. Sí, estirat al llit, sol, amb el pijama descordat, grapejant-me-la com un infant enmig d’un somieig abaltit, estirant-me-la, torçant-me-la, fregant-me-la i masegant-me-la, i mentrestant llegint fascinat Contribucions a la psicologia de l’amor, sempre atent a la frase, l’expressió, la paraula que m’alliberarà d’allò que tinc entès que en diuen fantasies i fixacions meves.

En l’assaig sobre «Degradació» hi ha aquesta expressió de «corrents de sentiments». Per a «una actitud completament normal en l’amor» (és digna d’un escrutini semàntic això de «completament normal», però continuem), per a una actitud completament normal en l’amor, diu, cal que s’uneixin dos corrents de sentiments: els sentiments tendres i afectuosos, i els sensuals. I en molts casos això no es dóna, per trist que sigui de dir-ho. «Quan aquests homes estimen, no tenen desig, i quan desitgen, són incapaços d’estimar».

Pregunta: m’haig de considerar un de la multitud fragmentada? Parlant clar i català, els sentiments sexuals de l’Alexander Portnoy són fixats en les seves fantasies incestuoses? Què en penseu, doctor? Una restricció tan patètica ha estat imposada a l’objecte de les meves preferències? És cert que tan sols si l’objecte sexual em satisfà el requisit de ser degradat, el sentiment sensual es pot esplaiar lliurement? Vejam, explica això l’encaboriament per les shikses?

Sí, però si és així, aleshores com s’explica aquell cap de setmana a Vermont? Perquè allà va caure la barrera de l’incest, o això em va semblar. I swoosh, hi va haver sentiment sensual barrejat amb els dolls de tendresa més pura i profunda que he conegut! Creieu-me, la confluència dels dos corrents va ser extraordinària! I en ella també! Fins i tot ho va dir!

O potser van ser tan sols les fulles policromes i el foc que cremava al menjador de l’hostal de Woodstock, allò que ens va estovar? Era tendresa mútua allò que vam experimentar o tan sols la tardor que feia el seu fet, inflant la carbassa (John Keats) i convertint el turisme en èxtasi de nostàlgia per la vida simple i bona, a còpia d’ensabonar-lo? Érem simplement dos erotòmans més, desarrelats i silvícoles, que s’engrescaven dins els jeans predescolorits a la Nova Anglaterra històrica, somiaven el vell somni agrari dins el descapotable llogat, o és una actitud completament normal en l’amor que jo tingués aquesta possibilitat durant aquells pocs dies de sol que vaig passar amb la Mona a Vermont?

Què s’esdevingué exactament? Doncs, sobretot vam anar amb cotxe. I vam veure coses: les valls, les muntanyes, la llum damunt els camps i les fulles, és clar, molts ohs i uhs. Una vegada ens vam aturar a contemplar algú que vam veure a la llunyania, enfilat en una escala, martellejant al costat d’un graner, i això va ser divertit també. Ah, i el cotxe llogat. Vam anar a Rutland amb avió i vam llogar un descapotable. Un descapotable, us ho imagineu? Un noi americà d’un terç de segle i era el primer descapotable que conduïa. Sabeu per què? Perquè el fill d’un agent d’assegurances sap més bé que ningú el risc que corres anant amb un vehicle com aquest. Coneix els terribles detalls dels actuaris d’assegurances! Només et cal agafar un sot de la carretera i, si es tracta d’un descapotable, ja has begut oli: surts volant del seient (i no us penseu que exagero), caus primer de cap contra la calçada i, si tens sort, aniràs amb cadira de rodes tota la vida. I si bolqueu amb un descapotable… doncs, ja podeu dir adéu a la vida. I això són estadístiques pures (m’ho ha dit el pare) i no pas falòrnies que s’inventa per divertir-se. Les companyies d’assegurances no treballen per perdre diners. Quan diuen una cosa, Alex, és veritat. I ara, seguint els passos del pare, la mare:

—Si us plau, perquè pugui dormir durant quatre anys, promet-me una cosa, concedeix aquest desig a la teva mare i no et tornarà a demanar mai més res: quan vagis a Ohio, promet-me que no viatjaràs en un descapotable obert. Perquè pugui aclucar l’ull al llit, Alex, promet-me que no posaràs en perill la teva vida fent bogeries.

El pare hi torna:

—Perquè ets una pruna, Alex —diu, perplex i plorós per la meva partença imminent de casa—, i no volem que una pruna caigui de l’arbre abans de madurar.

1.Promet, Pruna, que mai no pujaràs a un descapotable. És una cosa tan petita, que no t’ha de costar gens de prometre.

2. Vés a veure en Howard Sugarman, el nebot de la Sylvia. Un noi estupend i president del Hillel. Ell t’ensenyarà la ciutat. Si us plau, vés-lo a veure.

3. Pruna, fillet estimat, llum del món, recorda’t del cosí Heshie, del patiment que va passar i va fer passar a la seva família amb aquella noia. El calvari que va haver de passar l’oncle Hymie per salvar el noi de la seva demència. Te’n recordes? Oi que no cal que et diguem res més? M’he explicat amb claredat, Alex? No et malbaratis. No engegis a dida un futur brillant per no res. No crec que hàgim d’afegir res més, oi? Encara ets una criatura, setze anys i ara acabes la secundària. Això és ser una criatura encara, Alex. No saps l’odi que hi ha al món. Doncs, no crec que t’hàgim de dir res més, ets un noi prou espavilat, PERÒ HAS D’ANAR AMB COMPTE AMB LA TEVA VIDA! NO ET PRECIPITIS EN UN INFERN EN VIDA! HAS D’ESCOLTAR LES COSES QUE ET DIEM, SENSE ARRUFAR LES CELLES, GRÀCIES, I SENSE CONTESTAR AMB IMPERTINÈNCIES DE MESTRETITESÏ TENIM EXPERIÈNCIA DE LA VIDA! HEM VIST MÓN! NO SURT BÉ, FILL, SÓN D’UNA CASTA COMPLETAMENT DIFERENT! ET TROSSEJARAN! VÉS A VEURE EN HOWARD, ELL ET PRESENTARÀ AL HILLEL! NO CORRIS A BUSCAR UNA ROSSA TOT JUST ARRIBAR! PERQUÈ ET PRENDRÀ TOT ALLÒ QUE TENS I EN ACABAT ET DEIXARÀ ESCOLANT-TE EN UNA CUNETA! UNA CRIATURA BRILLANT I INNOCENT COM TU, SE’T MENJARIA VIU!

Em menjarà viu?

Ah, però ens venjarem, les criatures brillants, les prunes. Ja sabeu l’acudit, és clar. En Milty, el recluta, telefona des del Japó. «Mama», diu, «sóc en Milton, tinc bones notícies. He conegut una japonesa meravellosa i avui ens hem casat. Tan bon punt em llicenciï la portaré a casa, mama, perquè us conegueu». «I tant», diu la mama, «és clar que l’has de portar». «Oh, fantàstic, mama», diu en Milty, «fantàstic, però… et volia preguntar on dormirem la Ming Toy i jo en el teu pis tan petit?». «Ves, en el llit. On vols dormir, sinó, amb la teva núvia?». «Però, on dormiràs tu llavors, si t’ocupem el llit? Mama, segur que hi ha lloc?». «Milty, fill», diu la mare, «no has de patir per això, tindreu tot el lloc que vulgueu, perquè tan bon punt pengi, em suïcido».

Que innocent, el nostre Milty! Com devia quedar, de desconcertat, allà a Yokohama, de sentir un estirabot com aquest a la seva mare! Pobre i passiu Milton, tu no mataries ni una mosca, oi, tateleh? No t’agrada vessar sang, ni somiar-ho de tustar una altra persona, i ja no parlem d’assassinar-la! Deixa, doncs, que la geisha ho faci per tu! Espavilat Milty, espavilat! De la geisha, creu-me, no es refarà tan de pressa ella. De la geisha, Milty, ella plotz! Ha, ha, te n’has sortit, Miltaleh, i sense ni moure un dit! I és clar! Deixa que la shikse mati per tu! Tu, tu ets tan sols un espectador innocent entre dos focs! Una víctima, oi, Milt?

Deliciosa, oi, la feina del llit?

Quan arribem a l’hostal de Dorset, li recordo que es posi al dit apropiat un de la seva mitja dotzena d’anells.

—En públic cal ser discret —li dic, i li explico que he reservat una cambra a nom del senyor i la senyora Arnold Mandel—. Un heroi del passat de Newark.

Mentre ens registro, la Mona (amb un aspecte d’allò més eròtic a Nova Anglaterra) passeja pel vestíbul examinant els diferents records de Vermont exposats a la venda.

—Arnold —em crida. Jo em giro:

—Sí, tresor?

—No podem marxar sense portar-li xarop d’auró a la mare Mandel. Li entusiasma —i dedica al recepcionista un dels somriures misteriosos i seductors d’anunci del Sunday Times.

Quina nit! No vull dir que hi hagués més exercici corporal, més sacsejades de cap i més gemecs apassionats que de costum per part de la Mona, no, el drama es desenvolupà al mateix nivell wagnerià a què jo ja començava a avesar-me: fou el devessall de sentiments la cosa nova i fabulosa.

—Oh, no en tinc mai prou de tu! —cridava ella—. Sóc una nimfòmana o és l’anell de casada?

—Jo pensava que potser era el caràcter il·lícit d’un «hostal».

—Oh, és superb! Em… em sento tan esbojarrada… i tan tendra… tan esbojarradament tendra amb tu! Oh, petit meu, tinc la impressió que no em podré aguantar els plors, i sóc tan feliç!

El dissabte vam anar amb cotxe fins al llac Champlain i durant el camí ens vam anar aturant perquè la Mona fes fotografies amb la seva Minox; cap al tard, vam tirar pel dret cap a Woodstock, bocabadats, deixant anar exclamacions i sospirs. La Mona, acubillada al meu costat. En un moment del matí (en un camp obert d’herba de prop de la ribera) vam fer ajuntament carnal i després, a la tarda, en una carretera bruta a les muntanyes de Vermont central, em va dir:

—Oh, Alex, para, vull que te m’escorris a la boca.

Vet aquí, doncs, que em va xuclar el pardal i amb la capota abaixada!

Què provo de comunicar? Simplement que vam començar a sentir alguna cosa. Sentir sentiments! I sense gens de disminució de l’apetència sexual!

—Sé un poema —vaig dir, parlant d’una manera com si anés begut, com si fos capaç d’apallissar tots els homes de la casa—, i ara el recitaré.

Ella se m’havia arraulit a la falda, amb els ulls clucs, el meu membre reblanint-se contra la seva galta com un pollet.

—Au, vinga, home —va rondinar—, ara no, jo no entenc els poemes.

—Aquest l’entendràs. Va de cardar. Un cigne carda una noia bonica.

Va alçar els ulls, bellugant les pestanyes postisses.

—Ah, que bé.

—Però és un poema seriós.

—Vaja —va dir, llepant-me l’espelma—, és un crim seriós.

—Oh, belleses irresistibles i gracioses del sud… sobretot quan són llargues com tu.

—No m’aixequis la camisa, Portnoy, i recita el teu poema porc.

—«Porte-noir» —vaig dir. I vaig començar:

—On has après una cosa com aquesta? —va preguntar.

—Xiiit, n’hi ha més:

—Ei! —va exclamar ella—. Cuixes!

—S’ha acabat —vaig dir.

Pausa.

—Qui l’ha escrita? —I amb sarcasme—: Tu?

—William Butler Yeats la va escriure —vaig contestar, adonant-me del meu poc tacte, de la poca delicadesa que havia tingut dirigint la seva atenció envers l’abisme que ens separava: jo sóc espavilat i tu ets soca. Vet aquí què volia dir recitant a aquesta dona un dels tres poemes que casualment havia après de cor als meus trenta-tres anys—. Un poeta irlandès —vaig dir sense convicció.

—Ah sí? —va fer ella—. I on el vas aprendre? Als seus genolls? No ho sabia, que eres irlandès.

—A la facultat —d’una noia que vaig conèixer a la facultat. També em va ensenyar «La força que empeny la flor a través de la metxa verda». Però prou, per què comparar-la amb una altra? Per què no deixar-la ser com és? Quina idea! Estimar-la com és! Amb tota la seva imperfecció… una cosa que, ben mirat, potser és simplement humana!

—Doncs jo no hi he anat mai, a la universitat —va dir la Mona fent encara el seu paper de camionera. I, després, fent el de toix del sud, afegí—: A casa, allà a Moundsville, reiet, l’única poesia que teníem era «Veig París, veig Praga, veig de la Mary Jane la braga». Tret que jo no en duia, de bragues… Saps què vaig fer quan tenia quinze anys? Vaig enviar un floc de pèls del meu conillet a en Marlon Brando dins un sobre. El carallot no va tenir ni la cortesia d’acusar-ne recepció.

Silenci. Mentrestant intentem escatir què fan juntes dues persones tan inversemblants… encara a Vermont.

Després, ella diu:

—Molt bé, digues: què és Agamèmnon?

I l’hi explico, tan bé com en sé. Zeus, Agamèmnon, Clitemnestra, Helena, Paris, Troia… Oh, em sento com una merda… i un impostor. La meitat de les coses que sé, les dic malament.

Però ella és meravellosa:

—Està bé, ara torna-me’l a dir.

—De debò?

—De debò. Repeteix-lo. Però, si us plau, a poc a poc.

I torno a recitar el poema i durant tota l’estona tinc els pantalons encara al terra del cotxe, i es va fent cada vegada més fosc al caminet on he aparcat fora de la vista de la carretera, sota el fullatge dramàtic. Les fulles, de fet, cauen dins el cotxe. La Mona sembla una nena mirant de solucionar un problema de multiplicacions, però no una nena estúpida, sinó una nena llesta i espavilada! Gens estúpida! Aquesta noia és realment molt especial. Tot i haver-la coneguda al carrer!

Quan acabo, sabeu què fa? M’agafa la mà i m’estira els dits cap al seu entrecuix, allà on la Mary Jane continua sense dur bragues.

—Toca. M’ha humitejat la poma.

—Cuca! Has entès el poema!

—Em sembla que sí! —crida l’Scarlett O’Hara. I després—: Ei, sí! L’he entès!

—I amb el cony, ni més ni menys.

—Ets la meva Superació! Estàs convertint aquesta figa en un geni! Oh, Super, estimat meu, menja’m! —crida, introduint-me un grapat de dits a la boca i m’estira el queix inferior cap avall damunt seu—. Oh, menja’m aquest cony instruït!

Idíl·lic, oi? Sota les fulles roges i grogues?

A la cambra de Woodstock, mentre m’afaito per al sopar, ella es remulla en aigua calenta i Sardo. Quanta força que ha emmagatzemat en aquest cos tan prim! Les glorioses acrobàcies que és capaç d’executar penjada a la punta del meu campanar! Diríeu que s’ha de desllorigar una vèrtebra amb mig tors penjant-li enrere fora del llit… en èxtasi! Mau! Gràcies a Déu per les classes de gimnàstica a què assisteix! Quins claus que em proporcionen! Quina ganga! I encara resulta que també és un ésser humà, sí, segons tots els indicis ho pot ser. Un ésser humà! Que pot ser estimat!

Però, per mi?

Per què no?

De debò?

Per què no?

—Saps una cosa? —em diu de la banyera estant—. Tinc el foradet tan adolorit, que amb prou feines pot respirar.

—Pobre forat.

—Eh, fem un bon sopar, amb molt de vi i mousse de xocolata, i després venim aquí, ens fiquem al llit de dos-cents anys… i cardem.

—Com et va, Arn? —em va preguntar després, amb els llums apagats—. És divertit, oi? És com tenir vuitanta anys.

—O vuit —vaig dir jo—. Tinc una cosa que et vull ensenyar.

—No, Arnold, no.

Em vaig despertar durant la nit i la vaig estirar cap a mi.

—Si us plau —gemegà—. Em guardo per al meu marit.

—Això li importa un carall a un cigne, senyora.

—Oh, per favor, fot el camp!

—Toca’m la ploma.

—Aaaah! —va dir bleixant, i l’hi vaig entaforar a la mà—. Un cigne jueu! Ei! —va exclamar, i va intentar d’agafar-me el nas amb l’altra mà—. «El bec indiferent!». Ara l’entenc més, el poema… oi que sí?

—Redéu, ets una mossa extraordinària.

Això li va tallar la respiració.

—Ah, sí?

—Sí.

—De debò?

—Sí! Sí! Sí! I ara et puc follar?

—Oh, rei, tresor meu! —gemegà la Mona—. Tria un forat, qualsevol, sóc teva!

En havent esmorzat, vam passejar per Woodstock amb la galta pintada de la Mona enganxada a la màniga de la meva jaqueta.

—Saps una cosa? —em va dir—. Em sembla que ja no t’odio.

Vam emprendre el camí de tornada a casa a la tarda. Vam fer el viatge a Nova York en cotxe perquè el cap de setmana durés més. Al cap de només una hora de camí, va trobar l’emissora WABC i es posà a remenar en el seient seguint la música rock. Al cap d’un moment saltà:

—Ah, merda de soroll! —i apagà la ràdio.

Oi que bé si no haguéssim de tornar?, va dir.

Oi que bé poder viure un dia a pagès amb algú que t’agrada de debò?

Oi que bonic llevar-te ple d’energia quan es fa clar i anar-te’n a dormir mort i rebentat quan es fa fosc?

Oi que bonic tenir ple de responsabilitats i anar complint-les durant el dia sense ni tan sols adonar-te que són responsabilitats?

Oi que bonic no pensar en tu durant dies, setmanes i mesos seguits? Dur roba vella, sense maquillatge i no haver d’anar sempre fet un figurí?

El temps s’escolava. Ella xiulava.

—Oi que seria fantàstic?

—Què vols dir ara?

—Ser adult. M’entens?

—És curiós.

—Què?

—Ja fa gairebé tres dies i no he sentit la cantarella rústega del sud, allò de la Betty Bum Cony Bony, aquella cançó enfadosa de la mosseta bufoneta…

Jo ho deia com un compliment i ella es va sentir ofesa.

—No és cap cantarella ni cap cançó enfadosa, nano, sóc jo! I si la meva manera de fer no és prou bona per tu, doncs mala sort, senyor delegat. No em rebaixis només perquè ens acostem a aquest cony de ciutat on tu ets tan important, em sents?

—Només deia que ets més espavilada que no sembles quan actues com una marfanta, res més.

—I un be negre! És gairebé humanament impossible ser tan estúpid com et penses que sóc! —Aquí es va inclinar endavant per posar la música de «The Good Guys». I el cap de setmana era com si no hagués existit mai. Sabia les lletres de totes les cançons. I s’assegurava que jo me n’assabentés—. Sí, sí, sí, sí, sí! —Una actuació extraordinària, un tribut al cerebel.

Cap al tard vaig aparcar davant un Howard Johnson’s.

—Mengem, ves —vaig dir—. Teca, tia. Aliment.

—Escolta —va dir—, potser jo no sé què sóc, però tu tampoc no saps què vols que sigui. I no ho oblidis!

—Que fort, tia.

—Carallot! Que no veus com és la meva vida? Creus que m’agrada ser ningú? Creus que m’entusiasma la meva vida buida? No la suporto! No suporto Nova York! No vull tornar a aquesta claveguera! Vull viure a Vermont, senyor delegat! Vull viure a Vermont amb tu… i ser una dona adulta, sigui el que sigui això! Vull ser senyora, la senyora d’algú a qui pugui mirar a la cara. I admirar! I escoltar! —Plorava—. Algú que no em vulgui menjar el coco! Oh, em sembla que t’estimo, Alex, de debò que sí. Però, ves què en trec de bo!

En altres paraules: pensava jo que potser l’estimava? Resposta: no. Allò que pensava (això us divertirà), allò que pensava no era si l’estimava, ni tan sols si podia estimar-la, sinó: hauria d’estimar-la?

Dins el restaurant la millor cosa que se’m va acudir va ser dir-li que volia que vingués amb mi al sopar de gala de l’alcalde.

—Arnold, tinguem una aventura, eh?

—I això vol dir…?

—Oh, no siguis tan tocat i posat. A tu què et sembla que vol dir? Una aventura. Tu em cardes només a mi i jo et cardo només a tu.

—I ja està?

—Home, sí, principalment. I jo també telefono de dia. És una ceba… No puc dir «ceba» tampoc? Està bé, una mania, doncs, d’acord? Vull dir que, ves, no hi puc fer res. Vull dir que et trucaré molt al despatx. Perquè vull que tothom sàpiga que sóc d’algú. Això, ho he après dels cinquanta mil dòlars que he regalat a aquell metge de bojos. Amb tot això vull dir que, si mai trobo una feina, m’agradarà trucar-te i dir-te que t’estimo. És coherent, això?

—I tant.

—Perquè és això que vull ser de veritat: ben coherent. Oh, Super, t’adoro. En fi, bé vaja. Eh —em va xiuxiuejar—, vols olorar una cosa… una cosa sorprenent? —Va comprovar si la cambrera era a prop, després es va inclinar endavant com volent estirar el braç per sota la taula i posar-se bé una mitja. Al cap d’un moment em va allargar les puntes dels dits. Me les vaig estrènyer contra la boca—. És el meu salpebre, sortit directament del barril d’escabetx… i és per a tu! Només per a tu!

Endavant, doncs, estima-la! Sigues valent! Tens davant teu una fantasia suplicant-te que la converteixis en realitat! Tan eròtica! Tan lasciva! Tan espaterrant! Rutilant potser, però una bellesa tanmateix! Per on sigui que passegem junts, la gent mira, els homes cobegen i les dones xiuxiuegen. Un vespre, en un restaurant urbà, sento algú que diu: «Oi que és aquella, com es digui, que sortia a La dolce vita?». I quan em tombo per mirar a qui es referien (l’Anouk Aimée potser?), trobo que ens miren a nosaltres: a ella, que va amb mi. Vanitat? Per què no! Plega la modèstia, enterra la vergonya, ja no ets el noiet entremaliat de la mare! Quan es tracta d’apetits, un home de trenta anys tan sols n’és responsable davant d’ell mateix! Això té de bo fer-se gran! Vols prendre? Doncs pren! Perverteix una mica, recoi! Para d’abstenir-te! Para de negar la veritat!

Ah, però, cal tenir en compte (inclinem el cap) «la meva dignitat», el meu bon nom. Què pensarà la gent, què pensaré jo. Doctor, aquesta noia abans ho feia per diners. Diners! Sí! Crec que en diuen «prostitució», d’això. Una nit, li vaig dir a tall d’elogi (si més no, vaig pensar que aquest era el motiu):

—Ho hauries de posar a la venda, és massa per a un sol home.

Ho deia simplement per cavallerositat, m’entén? O potser per intuïció?

Sigui com sigui, ella em contestà:

—Ja ho he fet.

No vaig parar de burxar-la fins que em va explicar què havia volgut dir. De primer em va assegurar que havia volgut fer-se la graciosa, però davant del meu interrogatori, finalment confessà tota la història, que a mi em va semblar veritat o, si més no, en part. Just després de París i del seu divorci, havia agafat un avió cap a Hollywood (va dir), on havia de passar una prova per a un paper en una pel·lícula (que no li van donar; vaig insistir que em digués el nom de la pel·lícula, però va mantenir que no se’n recordava i que no es va arribar a fer mai). Tornant a Nova York de Califòrnia, ella i la noia amb qui anava («Qui és l’altra noia?». «Una noia. Una amiga». «Per què viatjaves amb una altra noia?». «Ves, perquè sí!») van fer una parada per veure Las Vegas. Allà va anar al llit amb un que va conèixer, amb tota la innocència del món, diu; però l’endemà, amb gran sorpresa seva, ell li va demanar: «Quant?». Diu que la resposta li va sortir així de la boca: «El preu normal, maco». I ell li va oferir tres-cents dòlars. «I els vas acceptar?», li pregunto jo. «Tenia vint anys jo. Es clar que sí, que els vaig acceptar. Per saber què se sent en aquests casos, res més». «I què se sent, Mary Jane?». «No ho sé, no me’n recordo. Res. No vaig sentir res».

Què us sembla, eh? Ella afirma que això va passar aquesta vegada i prou, fa deu anys, i encara per una conjunció «accidental» d’un malentès d’ell amb un capritx d’ella. Però, vós us ho empasseu? M’ho haig de creure? És impossible de pensar que aquesta noia ha dedicat algun temps a fer de call giri cara? Mare de Déu! Accepta-la, em dic, i en l’escala de l’evolució no et situaràs pas més amunt que els gàngsters i els milionaris que trien les seves dones de la filera del Copa. És el tipus de noia que veus normalment agafada de bracet d’un mafiós o d’una estrella de cinema, no pas d’un alumne que l’any 1950 pronunciava el discurs de comiat a l’institut de Weequahic! No pas de l’editor de la Columbia Law Review! No pas del defensor de les llibertats civils, de mentalitat noble! Admetem-ho: puta o no, és una autèntica preciositat, oi? Qui se la mira anant amb mi sap exactament què vull de la vida. El pare en deia «pendó», d’aquestes. És clar! I puc portar un pendó a casa, doctor? «Mama, papa, us presento la meva dona, el pendó. Oi quin tros de dona?». Si me la quedo tota per mi, tot el barri sabrà a la fi la veritat sobre la meva ment tortuosa i obscena. L’anomenat geni es revelarà amb totes les seves inclinacions porques i tots els seus desigs bruts. La porta de la cambra de bany s’obrirà de cop (no és tancada amb clau!) i mireu: el salvador de la humanitat assegut a la tassa, bavejant, els ulls completament en blanc i la pistola disparant salves a la bombeta! La riota de tothom, a la fi! Un noi dolent! Una shande eterna per a la seva família! Sí, sí, ho veig tot: per les meves abominacions em desperto un dia encadenat a una comuna de l’infern amb tots els altres putaners del món. «Shtarkes», dirà el dimoni quan ens reparteixin les camises blanques noves, les corbates Sulka, els nous i elegants vestits de seda, «gantze k’nockers, personatges importants amb dones de cames llargues. Benvinguts. Realment heu fet coses grans en la vida, nois. Realment us heu distingit, prou que sí. I sobretot tu», dirà aixecant una cella sardònica en direcció meva, «que vas entrar a l’institut als dotze anys, que vas ser ambaixador de la comunitat jueva de Newark al món…». Ahà, ho sabia. No és el dimoni pròpiament dit, és el gras Warshaw, el rabí, el meu fornit i pompós líder espiritual! El de la pronunciació sumptuosa i alè de Pall Mall! El re-ve-rend rabí! És en ocasió del meu bar mitzvah i m’estic tímidament dret al seu costat, embevent les seves paraules com si fos suc, no gaire entusiasmat de ser santificat, em podeu ben creure. Alexander Portnoy això i Alexander Portnoy allò i, per dir-vos la veritat completa, el fet que parli en síl·labes i converteixi paraules petites en paraules grans i paraules grans en frases senceres, francament, no sembla que em molesti pas més que de costum. Ah, el matí assolellat de diumenge s’escola lentament mentre enumera les meves virtuts i les meves obres als parents i amics reunits, síl·laba per síl·laba. Canta’ls les meves lloances, Warshaw, exalça’m, per mi no corris. Sóc jove, puc estar-me aquí dempeus tot el dia, si cal. «… fill amorós, germà afectuós, estudiant excel·lent, lector àvid de diaris (està al dia de tots els esdeveniments actuals, coneix els noms i cognoms de tots els membres del Tribunal Suprem i del Consell de Ministres, també els caps de la majoria i de la minoria de les dues cambres, així com els presidents de les comissions importants del Congrés), va entrar a l’institut de Weequahic a l’edat de dotze anys, té un coeficient intel·lectual de 158, cent cinquanta-vuit, i ara…», diu a la multitud respectuosa i radiant d’alegria, l’adoració de la qual sento créixer palpitant i agombolant-me allà dalt a l’altar…, ostres, no m’estranyaria gens que, quan ell acabés, m’alcessin en braços i em passegessin per la sinagoga com si fos la Torà, amunt i avall de les naus mentre els congregats malden per tocar amb els llavis alguna part del meu vestit nou blau d’Ohrbach, mentre els vells empenyen per fregar els seus vels a les meves brillants sabates London Character. «Deixeu-me passar! Deixeu-me’l tocar!», i quan seré famós mundialment, diran als seus néts: «Sí, jo hi vaig ser, vaig assistir a la bar mitzvah del president del Tribunal Suprem Portnoy…». «Un ambaixador», diu el rabí Warshaw, «ara el nostre ambaixador extraordinari…». Tan sols la melodia ha canviat. I com! «Ara», em diu, «és algú amb la mentalitat d’un macarró! Amb els valors humans d’un jòquei de curses de cavall! Què representen per a ell els punts culminants de l’experiència humana? Entrar en un restaurant de bracet d’una kurveh de cames llargues! Una dona fàcil en mallot!». «Oh, si us plau, reverend, ara ja sóc gran, us podeu estalviar la rectitud rabínica. Resulta una mica ridícula en aquesta fase del joc. Passa que prefereixo les maques i sexis a les lletges i fredes. No veig que sigui una tragèdia. Per què disfressar-me com un malfactor de Las Vegas? Per què encadenar-me a la tassa d’un vàter per a tota l’eternitat? Per estimar una desvergonyida?». «Estimar? Tu? Vés a tirar un carro! Egolatria, boychick, així és com ho diria jo! Amb E majúscula! El teu cor és una nevera buida! La sang et flueix en glaçons! M’estranya que no dringuis quan camines! La noia desvergonyida (i tan desvergonyida!), com en dius tu, era una ploma grossa i grassa al teu cigaló, i sols aquest és el seu significat total, Alexander Portnoy! Què n’has fet, de la teva promesa! És fastigós! Amor? Això es diu luxúria! Això es diu egolatria!». «Però, jo estava emocionat al Howard Johnson’s!». «A la cigala, segur!». «No!». «Sí! És l’única part del cos en què has sentit emoció en ta vida! Gemegaire! Sac de fel! Redéu, estàs encaterinat de tu mateix des de primer de parvulari!». «No és veritat!». «Sí, sí! És la pura veritat, amic! La humanitat que pateix no significa ni un carall per a tu! És un subterfugi, noi, i no t’enganyis a tu mateix! Mireu, crides als teus germans, mireu on fico l’ocellet, mireu a qui cardo: una model de vint metres! Obtinc de franc allò per què d’altres paguen més de tres-cents dòlars! Manoi, no és un triomf humà, això? No et creguis que tres-centes pàfies no et fan pessigolles, perquè te’n fan! Perquè, què et sembla si mires què estimo jo, Portnoy?». «Per favor, que no llegiu el New York Times? He passat tota la meva vida adulta protegint els drets dels indefensos! Cinc anys amb l’ACLU (Sindicat Americà de Llibertats Civils) lluitant amb cos i ànima sense cobrar pràcticament res. I abans d’això, en una comissió del Congrés! Podria guanyar el doble o el triple en un bufet propi, però no és així! No ho faig! Ara m’han nomenat (no llegiu els diaris!)… ara sóc sotsdelegat d’Oportunitats Humanes! Preparo un informe especial sobre els prejudicis en el ram de la construcció…». «Romanços! Delegat del Cony, ets tu! Sotsdelegat dels Oportunistes Humans! Ah, artista de la masturbació! Ets un cas d’evolució estancada! Tot és vanitat, Portnoy, però, la veritat, tu te n’emportes la palma! Cent cinquanta-vuit punts de coeficient intel·lectual i tots llençats a la claveguera! De què et va servir saltar aquells dos cursos de primària, espantall?». «Què?». «I el teu pare et va enviar a l’Antioch College esmerçant uns diners dels quals amb penes i treballs es podia desprendre! Totes les culpes són dels pares, oi, Alex? Les coses mal fetes les van fer ells i les ben fetes són obra teva! Ignorant! Cor de gel! Per què estàs encadenat a un vàter? Jo t’ho diré: per justícia poètica! Perquè et puguis pelar el plàtan fins a la fi dels temps! Remenar-te la teva preciosa tita ad infinitum! Endavant, senyor delegat, masturba’t, que al capdavall és Púnica cosa en què tens el cor posat: en la teva podrida titola!».

Arribo amb el meu esmòquing mentre ella és encara a la dutxa. Ha deixat la porta ajustada aparentment perquè pugui entrar sense destorbar-la. Viu a l’últim pis d’un edifici modern d’East Eighties i m’irrita pensar que qualsevol que passi casualment pel corredor hi pugui entrar amb la mateixa facilitat que jo. La previnc d’això a través de la cortina de la dutxa. Ella em toca la galta amb la seva carona mullada.

—Per què ho hauria de fer ningú? —diu—. Tinc tots els diners al banc.

—No és una resposta satisfactòria —contesto i em retiro a la sala d’estar esforçant-me a no sentir-me vexat. M’adono de la tira de paper que hi ha damunt la taula de cafè. «Que hi ha estat una criatura, aquí?», em pregunto. No, no, em trobo cara a cara amb la primera mostra d’escriptura de la Mona. Una nota per a la dona de fer feines. Encara que, de primer cop d’ull, penso que ha de ser una nota de la dona de fer feines.

Ha de ser? Per què «ha de ser»? Perquè ella és meva?

«hola mor si bus plau neteji el tera del quartu de bany & no soblidi de la part da dins da les finestres mary jane».

La vaig llegir tres vegades de cap a cap i, com sol passar amb certs textos, cada nova lectura et revela noves subtileses de significat i d’insinuacions, cada nova lectura augura tribulacions amb què seràs castigat. Per què permetre que aquesta «aventura» agafi més empenta? En què pensava jo a Vermont? Ah, aquella B de «si bus plau»! És d’una mentalitat amb la profunditat d’envelat de pel·lícula! I el «soblidi»! Exactament com una prostituta escriuria aquesta paraula. Però va ser la mutilació de la paraula «amor», aquestes dues tendres síl·labes d’afecte ara reduïdes a tres lletres minúscules, allò que més em va sobtar com a desesperadament patètic. Com pot arribar a ser d’antinatural una relació! Aquesta dona és ineducable i impossible de reformar. A diferència d’ella, la meva infantesa va transcórrer a Brahmin Boston. Quina vida en comú podem tenir nosaltres dos? La vida de la Mona! Cap vida!

Les telefonades, per exemple, jo no les suporto! Va ser un detall molt simpàtic i infantil aquell d’avisar-me que passava el dia enganxada al telèfon, però la sorpresa va ser que ho deia de debò! Sóc al despatx, els pares indigents d’un nen psicòtic m’expliquen que al seu plançó el maten sistemàticament de gana en un hospital municipal. Ens han presentat la queixa a nosaltres i no al Departament d’Hospitals, perquè un brillant advocat del Bronx els ha dit que el seu fill és evidentment víctima de la discriminació. D’una trucada al psiquiatre en cap de l’hospital dedueixo que el nen es nega a ingerir cap aliment: pren menjar i el reté a la boca durant hores, però es nega a empassar-se’l. Aleshores haig d’explicar a aquesta gent que ni ells ni el seu fill no són víctimes de res per la raó que es pensen. La meva resposta els fa pudor d’engany. A mi també. Penso dintre meu: «S’empassaria el menjar si tingués la meva mare» i mentrestant expresso la meva comprensió pel seu tràngol. Però ara es neguen a sortit del despatx fins que vegin l’alcalde, de la mateixa manera que abans s’havien negat a sortir del despatx de l’assistenta social fins que no veiessin el delegat. El pare diu que farà que em despatxin juntament amb tots els altres responsables de matar de gana un infant indefens simplement perquè és porto-riqueny! «Es contrario a la ley discriminar contra cualquier persona», em llegeix de les Ordenances Municipals bilingües… que jo vaig escriure! En aquest moment sona el telèfon. El porto-riqueny m’escridassa en espanyol, la meva mare m’amenaça amb un ganivet com quan era petit i la secretària em comunica que la senyoreta Reed vol parlar amb mi per telèfon. Per tercera vegada aquest dia.

—T’enyoro, Arnold —mussita la Mona.

—Ho sento, però en aquest moment tinc feina.

—T’estimo.

—Sí, molt bé, però en podríem parlar més tard?

—Com desitjo tenir dintre meu aquella cigala llarga i inflada…

—Passiu-ho bé!

Quins altres defectes té, ara que hi som posats? Mou els llavis quan llegeix. Xarona? Vós ho creieu? Us heu assegut mai a taula davant una dona amb la qual representa que teniu una aventura, una persona de vint-i-nou anys, i observeu com mou els llavis mentre mira la cartellera de cinemes buscant una pel·lícula per anar a veure tots dos? Sé les pel·lícules que fan sense que m’ho digui: llegint-li els llavis! I els llibres que li porto, els tragina amunt i avall de feina en feina a la bossa… per llegir-los? No! Per impressionar algun fotògraf marica, per impressionar els vianants al carrer, desconeguts, amb el seu caràcter polifacètic! Mireu aquesta noia de cul tan sensacional… amb un llibre! Amb paraules de veritat! L’endemà de tornar de Vermont, vaig comprar un exemplar de Let Us Now Praise Famous Men, vaig escriure en una targeta «A la noia espaterrant» i me’l vaig fer embolicar per regalar-li aquell vespre.

—Digue’m llibres per llegir, eh? —va ser el prec emocionant que em va fer la nit que vam tornar a ciutat—. Perquè, per què haig de ser estúpida, ves, si tu dius que sóc llesta?

I així, doncs, vaig començar amb Agee i amb les fotografies de Walker Evans per ajudar-la: un llibre que li parlés de la seva pròpia vida d’abans, que li eixamplés la perspectiva dels seus orígens (uns orígens, és clar, que contenen més fascinació per al bon xicot jueu d’esquerres que no pas per a la mateixa noia proletària). Amb quina seriositat vaig elaborar la llista de lectura! Ma-noi, com li refinaria l’esperit! Després d’Agee, Dynamite d’Adamic, l’exemplar esgrogueït que encara guardava de la Facultat; me la imaginava aprofitant-se dels meus subratllats d’estudiant, arribant a entendre la distinció entre allò que és pertinent i allò que és trivial, entre una generalització i un exemple il·lustratiu, etcètera. A més a més, era un llibre escrit amb tanta simplicitat, que tenia l’esperança que, sense haver-la de punxar, l’animaria a llegir no tan sols els capítols que li havia suggerit, els que tocaven directament el seu propi passat (tal com jo me l’imaginava): violència a les mines de carbó, que començava amb els Molly Maguires, el capítol dedicat als membres de l’Associació Internacional dels Treballadors, sinó també la història sencera de la brutalitat i del terror practicats per i en la classe obrera americana, de la qual ella descendia. No havia llegit mai un llibre que es deia USA? Mortimer Snerd: «Bah, jo no llegeixo mai res, senyor Bergen». Li vaig comprar el Modern Library Dos Passos, un llibre de cobertes dures. Una cosa simple, vaig pensar, simple però educativa, edificant. Ah, segur que enteneu aquest punt de somiador meu. Els textos? Les ànimes dels negres de WEB. Du Bois. El raïm de la ira. Una tragèdia americana. Un llibre de Sherwood Anderson que m’agrada i que es titula Pobres blancs (vaig pensar que el títol li despertaria l’interès). Notes d’un fill natiu de Baldwin. El nom de l’assignatura? Oh, no ho sé: «Minories humiliades. Una introducció», pel catedràtic Portnoy. «Història i funció de l’odi a Amèrica». Objectiu? Salvar la shikse estúpida; treure-la de la ignorància de la seva raça; fer d’aquesta filla de l’opressor despietat una estudiant del sofriment i l’opressió; ensenyar-li a ser compassiva, a sagnar una mica per les penes del món. Ho enteneu ara? La parella perfecta: ella torna a posar la ID als JID i jo els oi als goys.

On era? Amb esmòquing. Tot jo civilitzat dins el meu vestit de nit i amb l’«hola mor si bus plau» encara cremant-me a la mà, quan apareix la Mona amb el vestit que ha comprat expressament per a l’ocasió. Quina ocasió? On es pensa que anem? A filmar una pel·lícula porno? Doctor, amb prou feines li tapa el cul! És fet de ganxet amb una espècie de fil metàl·lic daurat i no li tapa res més que un mallot del color de la seva pell! I per rematar aquesta modesta indumentària, damunt els cabells naturals porta una perruca inspirada per l’Orfeneta Annie, una aurèola exagerada de grossa feta de tirabuixons negres, del centre de la qual surt aquesta estúpida cara pintada. Quina expressió més vulgar li dóna a la seva boca petita! Ben bé que és de Virgínia Occidental! La filla d’un miner a la ciutat de neó! «I així», penso, «és com pensa venir amb mi al sopar de l’alcalde? Amb aquest aspecte d’actriu de striptease? Escriu amor amb tres lletres! I no ha llegit ni dues pàgines d’Agee en tota la setmana! S’ha mirat almenys les il·lustracions? No, ho dubto. Oh, malament», penso, ficant-me la seva nota a la butxaca per més seguretat (me la puc fer plastificar per un quart de dòlar l’endemà), «malament! És algú que vaig trobar al carrer! Que me la va mamar abans i tot de saber com em deia! Que s’havia venut el cos a Las Vegas, si no també en altres llocs! Mireu-vos-la: una meretriu! La meretriu del sotsdelegat d’Oportunitats Humanes! Quina mena de somni visc? Està molt malament per a mi viure amb una persona com aquesta! In-sig-ni-fi-cant! Un malbaratament de l’energia, del caràcter i del temps de tothom!».

—Vejam, digues —diu la Mona al taxi—, què et rosega, ara?

—Res.

—No t’agrada el meu aspecte.

—És ridícul.

—Taxista, a Peck and Peck!

—Calla. A Gracie Mansion, taxista.

—Emets unes radiacions que m’emmetzinen, Alex.

—I una merda emeto radiacions. T’he dit que res.

—Fas aquells ulls negres d’Hebe que ho diuen tot. Tutti!

—Calma’t, Mona.

—Calma’t tu!

—Ja ho estic! —Però la meva resolució masculina dura aproximadament un minut més—. Però, per l’amor de Déu, no diguis cony a la Mary Lindsay!

—Què!

—Ja ho has sentit. Quan hi arribem, no comencis a parlar de la teva patata humida a qui ens obri la porta! No engrapis la shlong del cap de policia fins almenys al cap de mitja hora, entesos?

Amb això, el taxista deixa anar un xiulet que sembla un fre d’aire i la Mona s’aixeca per arribar a la porta.

—Diré, faré i portaré tot allò que em doni la gana! Som en un país lliure, carallot de jueu tibat!

Hauríeu d’haver vist la cara de l’Emmanuel Schapiro, el taxista, quan vam desembarcar:

—Rics de merda! —vocifera—. Puta nazi! —I surt com un coet traient fum dels pneumàtics.

Des del banc del parc de Carl Schurz on seiem podem veure els llums de Gracie Mansion; observo l’arribada dels altres membres de la nova administració, mentre li acarono el braç, li beso el front i li dic que no ha de plorar per res, que la culpa és meva, sí, sí, sóc un carallot de jueu tibat, perdó, perdó, perdó.

—… sempre em fas la quisca… em critiques ja només amb la manera com em mires, Alex. Als vespres, quan obro la porta, em moro de ganes de veure’t, durant tot el dia no penso en res més que tu i em trobo amb aquest coi d’ulls que de seguida clissen qualsevol coseta de mi que no va a l’hora! Com si ja no estigués prou insegura de mi mateixa, com si la inseguretat no fos la meva obsessió, adoptes aquesta expressió en tota la cara tan bon punt obro la boca. No et puc dir ni l’hora sense que facis aquest posat, com volent dir: merda, una altra observació estúpida d’aquesta marfanta idiota. Jo dic: «Falten cinc minuts per les set» i tu penses: «Com és que pot arribar a ser tan imbècil?». Doncs, mira, no sóc idiota i no sóc una marfanta tampoc, només perquè no he anat al coi de Harvard! I no em vinguis amb més collonades de com m’haig de comportar davant dels Lindsay! Qui coi són els Lindsay? Una merda d’alcalde i la seva dona! Un reconsagrat alcalde! Per si no te’n recordes, em vaig casar amb un dels homes més rics de França quan només tenia divuit anys, vaig ser convidada a sopar per Aly Khan quan tu encara eres a Newark, Nova Jersey, ficant els teus ditets a les figues de les teves amiguetes jueves!

Això entenia jo per «afer amorós», em va preguntar sanglotant desconsoladament: tractar les dones com si fossin leproses?

Jo volia dir: «Potser, doncs, no és un afer amorós, potser és allò que en diuen un error, potser hauríem d’anar cadascú a la seva sense rancúnia». Però no ho vaig dir! Per por que se suïcidés! Que no havia intentat, feia tan sols cinc minuts, tirar-se per la porta del taxi? Imaginem-nos que jo hagués dit: «Mira, Mona, s’ha acabat». Què li hauria impedit de travessar el parc com una esperitada i matar-se saltant a l’East River? Doctor, m’heu de creure, és una possibilitat real, és per això que no vaig dir res; però ja tenia els seus braços al voltant del coll i em deia moltes coses. «T’estimo, Alex! T’adoro i t’idolatro! No em deixis, si us plau! Perquè no ho resistiria! Perquè ets el millor de tots els homes, dones i criatures que he conegut! En tot el regne animal! Oh, Super, tens un gran cervell i una gran titola i t’estimo!».

I aleshores, en un banc a no més de cinquanta metres de la mansió dels Lindsay, va colgar la perruca a la meva falda i va procedir a xuclar-me-la. «Mona, no», vaig suplicar, «no», quan em va descordar apassionadament la cremallera dels meus pantalons negres, «hi ha policies de paisà pertot arreu», referint-me als homes que vigilaven Gracie Mansion i els seus voltants. «Ens detindran i provocarem un disturbi públic… Mona, la bòfia!». Però ella alçà els llavis ambiciosos de la meva bragueta oberta i em xiuxiuejà: «Imaginacions teves» (una rèplica no pas poc subtil, si fou dita amb subtilesa) i s’hi encauà com un animaló pelut en cerca de casa. I em dominà amb la boca.

A l’hora de sopar vaig sentir que deia a l’alcalde que de dia feia de model i al vespre anava a classes a Hunter. Ni una paraula del seu cony, que jo sàpiga. L’endemà va anar a Hunter i aquell vespre em va sorprendre amb un full d’inscripció que li havien donat a secretaria i que jo li vaig alabar i que ella no va omplir, és clar… tret de l’edat: 29.

Una fantasia de la Mona que data dels seus anys d’institut a Moundsville. El somni en què vivia mentre d’altres aprenien a llegir i escriure:

Al voltant d’una gran taula de reunions, amb una rígida atenció, seuen tots els nois de Virgínia Occidental que sol·liciten ser admesos a West Point. Sota la taula, caminant nua i de quatre grapes, hi ha la nostra beneita i analfabeta adolescent Mary Jane Reed. Un coronel de West Point, tustant-se el darrere amb un bastó d’oficial, va fent voltes i voltes a la taula escrutant les cares dels joves, mentre la Mary Jane, fora de la vista, procedeix a descordar-los els pantalons i a practicar el sexe oral amb cadascun d’ells al seu torn. El noi escollit per ingressar a l’acadèmia serà aquell que sigui més capaç de mantenir un capteniment inflexible i dignament marcial mentre s’escorre a l’arma ferotge i hàbil de la boca de la Mary Jane.

Deu mesos. Increïble. Perquè durant aquest temps no ha passat un sol dia, i probablement ni una sola hora, en què no m’hagi preguntat: «Per què continuo amb aquesta persona, aquesta dona embrutida! Aquesta dona basta, turmentada, que sent fàstic de si mateixa, desconcertada, perduda, sense identitat…», etcètera. La llista era inesgotable. La repassava interminablement. I recordar la facilitat amb què me l’havia endut del carrer (el triomf sexual de la meva vida!) em feia gemegar de fàstic. Com puc continuar amb algú de qui no puc respectar el seny, l’opinió i el capteniment? Algú que provoca dintre meu diàriament explosions de desaprovació i a cada hora tronadisses de reprensió! I els sermoneigs! Ah, quin mestretites que estava fet jo. Quan em va regalar els mocassins italians pel meu aniversari, per exemple, quin arrambatge que li vaig clavar!

—Escolta’m —li vaig dir un cop vam ser fora de la botiga—, un petit consell per anar a comprar: quan surtis a fer una cosa tan simple com baratar diners per articles, no cal que ensenyis els genitals a tothom que se’t posi al davant.

—Ensenyar què? Qui ha ensenyat res?

—Tu, Mary Jane! Les teves parts suposadament privades!

—No és veritat!

—Dona, cada vegada que t’aixecaves, cada vegada que t’asseies, em pensava que te n’anaves a penjar del cony al nas del dependent.

—Ostres, ves, bé m’haig d’aixecar i asseure, no?

—Però no com si pugessis i baixessis d’un cavall!

—No entenc pas per què t’emprenyes, al capdavall era marica.

—La cosa que «m’emprenya» és que l’espai entre les teves cames ara ha estat vist per més gent que no pas el programa de Huntley i Brinkley a l’NBC! Per què no et retires ara que encara n’ets la campiona, eh?

Tanmateix, mentre encara l’acuso, em dic a mi mateix: «Au, plega, bòfia de pacotilla, si vols una senyora en comptes d’un cony, busca-te’n una. Qui et reté aquí?». Perquè aquesta ciutat, com tots sabem, és plena de noies completament diferents de la senyoreta Mary Jane Reed, senyoretes que prometen, intactes, no contaminades, sanes com pagesetes, de fet. Ho sé perquè van ser les seves predecessores. Però no em van satisfer tampoc. Anaven equivocades també. Spielvogel, creieu-me, jo hi he estat, ho he tastat: he menjat les seves cassoles i m’he afaitat a les seves comunes. M’han donat duplicats de claus dels seus panys i prestatges de les farmacioles per al meu ús. He fet amistat amb els seus gats, Spinoza, Clitemnestra, Càndid, Mix… sí, sí, noies llestes i erudites, acabades de sortir amb èxit d’aventures sexuals i acadèmiques a saludables colleges d’Ivy League, jovenetes animoses, intel·ligents, amb punt d’honor, segures de si mateixes i ben educades, assistentes socials i ajudants de recerca, mestres d’escola i correctores d’estil, noies en companyia de les quals no em sentia abjecte ni avergonyit, noies a les quals no havia de fer de pare i de mare ni educar ni redimir. I no van filar tampoc!

La Kay Campbell, la meva amiga d’Antioquia: pot haver-hi una persona més exemplar? Sense artifici, de bon caràcter, sense gota de morbositat ni d’egoisme. I on és ara, aquesta troballa? Hola, Carbassa! Fent de muller exemplar d’alguns afortunats shaygets del centre d’Amèrica? Quina altra cosa podia fer? Editava la revista literària, es va llicenciar amb tots els honors en literatura anglesa, va fer piquets amb mi i els meus amics ultratjats davant una barberia de Yellow Springs que no volia tallar els cabells als negres; una noia robusta, genial, de gran cor i de cul gros amb cara tendra d’infant, cabells grocs, poc pit per desgràcia. (Es veu que el meu destí han de ser les dones sense pit. A propòsit, vejam, per què és així? Hi ha cap estudi fet sobre això? És molt important? O puc continuar?). Ah, i aquelles cames de pagesa! I la brusa sempre penjant-li de les faldilles per darrere. Com em va emocionar aquest detall jovial! I també el fet que, amb talons alts, semblava un gat atrapat dalt d’un arbre, en destret, fora del seu element, tot a l’inrevés. Sempre la primera de les nimfes d’Antioquia a anar a classe descalça a la primavera. «La Carbassa» li deia jo en honor de la seva pigmentació i el volum de les seves natges. També la seva solidesa: dura com una carbassa en qüestió de principis morals, bellament caparruda d’una manera que jo no podia sinó envejar i adorar.

Mai no alçava la veu en una discussió. Us imagineu la impressió que això em va causar a l’edat de disset anys, a mi que venia de la Societat de Debats Jack i Sophie Portnoy? Qui havia vist mai aquesta manera d’abordar la controvèrsia? No posava mai en ridícul el seu adversari! Ni semblava que l’odiés per les seves idees! Ahà, vet aquí doncs què significa ser fill de goyim, alumne que pronuncia el discurs de comiat en un institut d’Iowa en comptes d’un de Nova Jersey; sí, això és el que tenen els goyim que tenen alguna cosa! Autoritat sense mal geni. Virtut sense fer-se l’article. Confiança sense estufament ni aires de superioritat. Au va, siguem justos i reconeguem als goyim els seus mèrits, doctor: quan són impressionants, són molt impressionants. Tan sans! Sí, això és el que hipnotitzava d’ella: la robustesa; en una paraula: el seu caràcter carbassenc. Shikse meva saludable, cul gros, descalça i sense pintallavis, on ets ara, Kay-Kay? Mare de quants fills? Has acabat fatibomba? Ah, i què! Suposem que siguis com una casa… necessites una vitrina per exposar el teu caràcter! La millor de l’Oest Mitjà, per què, doncs, me la vaig deixar escapar? Oh, ja en parlaré, no patiu, l’autolaceració no és mai res més que un record distant, ara ho sabem. Mentrestant deixeu-me-la enyorar copiosament una mica. Aquella pell de mantega! Aquells cabells regalimant i sense pentinar! I això era a la primeria dels anys cinquanta, abans que els cabells estirats enrere en forma de cascada i sense pentinar fossin moda! Era simple naturalitat, doctor. La Kay rodona i ampla, de color del sol! M’hi jugo qualsevol cosa que mitja dotzena de mainada s’agafen al darrere abundant d’aquella noia (tan diferent al culet de model de la Mona, ferm i agafable amb una sola mà). Segur que et fas el pa tu mateixa, oi? (De la manera com el vas fer aquella nit càlida de primavera al meu pis de Yellow Springs, vestida només amb calcetes i sostenidor, amb farina a les orelles i el front xop de suor, te’n recordes? Malgrat la temperatura, em vas ensenyar el gust del pa autèntic. Podies haver fet servir el meu cor de pasta, de tan tou com estava!). Segur que vius on l’aire encara no és contaminat i ningú no tanca la porta amb clau… i se li’n fot els diners i les possessions. Eh, a mi també, Carbassa, encara impol·lut per aquests i altres problemes de classe mitjana. Ah, noia perfectament mal proporcionada! No ets una maniquí alta i esvelta! No tenia pits, i què? Prima com una papallona del coll i de la caixa toràcica, però plantada a terra com un ós! Arrelada, això vull dir! Unida per aquelles cames de davanter centre a aquest sòl americà!

Hauríeu d’haver sentit la Kay Campbell quan recorríem Greene County tocant els timbres de les cases per Stevenson sent estudiants de segon. Davant la intolerància republicana més espaordidora, una mesquinesa i una estretor d’esperit capaces de fer-te canviar completament de pensament, la Carbassa es comportà sempre com una senyora. Jo era un bàrbar. Tant és que comencés molt o poc desapassionat (o condescendent, perquè és així com em sortia), invariablement acabava suat i furiós, mofant-me, insultant, condemnant, anant a puntades de peu amb aquesta gent anguniejada, tractant el seu estimat Ike d’analfabet, d’imbècil polític i moral. Potser sóc tan responsable com qualsevol de la gran derrota d’Adlai a Ohio. La Carbassa, en canvi, parava una atenció tan impecable i amable al punt de vista de l’oposició, que de vegades em pensava que es tombaria i em diria: «Ah, doncs, mira, Alex, em sembla que el senyor Yokel té raó, potser és massa tolerant amb el comunisme». Però no, un cop proferida la darrera bestiesa sobre les idees «socialistes» i/o «esquerranoses» del nostre candidat, la condemna final del seu sentit de l’humor, la Carbassa procedia cerimoniosament i (proesa imponent!) sense ni un rastre de sarcasme (era una barreja tan perfecta de sobrietat i bon humor, que hauria pogut fer de membre d’un jurat d’un concurs de pastisseria) a esmenar els errors de fet i de lògica del senyor Yokel, fins i tot a cridar-li l’atenció sobre la seva moralitat mesquina. Lliure de la sintaxi mutilada de l’apocalipsi o del vocabulari mal educat de la desesperació, sense el llavi superior amarat de suor, la gola encongida i delejant d’aire, la foguerada d’odi al front, potser va aconseguir de decantar mitja dotzena de persones del comtat. Redéu, sí, era una de les millors shikses, jo hauria pogut arribar a aprendre alguna cosa passant la resta de la meva vida amb una persona com ella. Sí, hauria pogut… si fos capaç d’aprendre res! Si d’alguna manera em pogués desprendre d’aquesta obsessió per la fel·lació i la fornicació, de l’aventura amorosa, la fantasia i la venjança, de passar comptes! De perseguir somnis! D’aquesta lleialtat sense esperança i sense solta envers el «fa molt de temps»!

El 1950, amb tot just disset anys i Newark a dos mesos i mig darrere meu (vaja, no exactament «darrere»!: al matí em desperto al dormitori desconcertat per la flassada desconeguda que tenia a la mà i per la desaparició d’una de les «meves» finestres, aclaparat i destarotat durant una sèrie de minuts per aquesta transformació no prevista de la meva cambra que ha fet la mare), executo Pacte més obertament provocador de la meva vida: en comptes d’anar a casa a passar-hi les meves primeres vacances universitàries, me’n vaig en tren a Iowa a passar-hi la festa d’Acció de Gràcies amb la Carbassa i els seus pares. Fins al setembre no havia anat, en direcció oest, més enllà del llac Hopatcong de Nova Jersey… i ara me’n vaig a Iowa! I amb una rossa! De religió cristiana! Qui està més desconcertat per aquesta deserció, la meva família o jo? Quina gosadia! O no era pas més agosarat que un somnàmbul, jo?

La casa blanca recoberta de taulons en què la Carbassa havia crescut podia haver estat ben bé el Taj Mahal per les emocions que va despertar en mi. Potser Balboa sap què vaig sentir en veure per primera vegada el gronxador lligat al sostre del porxo. Es va criar en aquesta casa. La noia que m’ha deixat descordar-li els sostenidors i fregar-li els genitals a la porta del dormitori ha crescut en aquesta casa. Darrere aquestes cortines goyische! Mireu, finestrons!

—Pare, mare —diu la Carbassa quan baixem del tren a l’estació de Davenport—, us presento el convidat del cap de setmana, l’amic d’escola de qui us vaig parlar en les cartes…

Jo sóc algú a qui diuen «convidat de cap de setmana»? Algú a qui diuen «amic d’escola»? Quina llengua parla? Jo sóc el bonditt, el vantz, el fill de l’agent d’assegurances, l’ambaixador d’en Warshaw!

—Com estàs, Alex?

A la qual cosa naturalment responc:

—Gràcies.

A qualsevol cosa que em diuen durant les meves primeres vint-i-quatre hores a Iowa responc «gràcies». Fins i tot a objectes inanimats. Si ensopego amb una cadira, ràpidament li dic: «Perdona, gràcies». Si em cau el tovalló a terra, m’ajupo per recollir-lo, tot enrojolat, i «Gràcies», em sento dir al tovalló, o és al terra que m’adreço? Com n’estaria, de cofoia, la mare, del seu fillet tan senyor! Educat fins i tot amb els mobles!

Hi ha una expressió en la nostra llengua, «bon dia», o això m’han dit, que mai no m’ha servit de gaire. Per què m’hauria d’haver servit? De fet, els altres interns em coneixen a l’hora d’esmorzar pel «Cara de tres déus» i «el Rondinot». Però aquí a Iowa, tot d’una, per imitació dels habitants locals, m’he convertit en un veritable guèiser de bons dies. És una cosa que tothom d’aquí sap dir, senten el sol a la cara i això els provoca una espècie de reacció química: bon dia, bon dia, bon dia, cantat amb mitja dotzena de cantarelles diferents. L’endemà tots es pregunten els uns als altres si «han dormit bé». I a mi també! He dormit bé? La veritat, no ho sé. Ho haig de pensar, la pregunta em ve de sorpresa. He dormit bé? Oh, sí! Em sembla que sí! Ei, i vostè? «Com un tronc», respon el senyor Campbell. I per primera vegada a la vida experimento tota la força d’un símil. Aquest home, que és agent immobiliari i conseller de l’Ajuntament de Davenport, diu que ha dormit com un tronc i jo veig realment un tronc. L’entenc. Immòbil i feixuc com un tronc! «Bon dia», diu, i se m’acut que la paraula «dia», tal com ell la fa servir, es refereix concretament a les hores que van de les vuit del matí a les dotze del migdia. No m’havia passat mai pel cap fins aleshores. Vol que les hores entre les vuit i les dotze siguin bones, és a dir, agradables, plaents, profitoses! Tots ens desitgem mútuament quatre hores de goig i satisfacció. Ostres, és fantàstic! Sí, està molt bé! Bon dia! I el mateix es pot dir de «bona tarda», i «bon vespre» i «bona nit»! Déu meu! La llengua anglesa és una forma de comunicació! La conversa no és un simple foc encreuat en què dispares i et disparen! En què t’has d’ajupir per salvar la vida i apuntar a matar! Les paraules no són simples bombes i bales, no, són petits regals que contenen significats!

Un moment, no he acabat. Com si l’experiència de ser a la part de dins i no a la de fora d’aquestes cortines goyische no fos aclaparadorament suficient, com si l’experiència increïble de desitjar hora rere hora goig i satisfacció a una casa de goyim no fos una font suficient de perplexitat, per acabar d’agreujar l’èxtasi de desorientació, hi ha el nom del carrer en què està situada la casa dels Campbell, el carrer on la meva amiga va créixer! Saltava a corda! Patinava! Jugava a peu coix! Anava amb trineu! Mentre jo somiava la seva existència a tres mil quilòmetres de distància d’un país que diuen que és el mateix. El nom del carrer? No pas Xanadu, no, encara millor que aquest, oh, molt més absurd i de bon tros: carrer de l’Om! Om! És com si hagués entrat pel dial de cel·luloide taronja del nostre vell Zenith i hagués anat a parar directament al programa Família d’un sol membre. Om. Allà on es fan arbres… que per força han de ser oms!

Per ser franc, haig d’admetre que no sóc capaç de treure una conclusió com aquesta de bursada al mateix moment de baixar del cotxe dels Campbell dimecres al vespre: al cap i a la fi, m’ha costat disset anys reconèixer un roure, i encara m’hi perdo sense les glans. La primera cosa que veig d’un paisatge no és la flora, em podeu ben creure, sinó la fauna, l’oposició humana, que fot i es deixa fotre. La verdura la deixo per als ocells i les abelles; ells tenen els seus maldecaps i jo tinc els meus. A casa, qui coneix com es diu allò que surt de l’asfalt de davant de casa? És un arbre i s’ha acabat. De quina mena és, això no té gens d’importància, a tothom tant se li’n dóna, mentre no et caigui al cap. A la tardor (o és a la primavera?; vós hi enteneu?; estic força segur que no és a l’hivern) cauen de les branques tavelles llargues en forma de mitja lluna que contenen unes boletes petites i fortes. Molt bé. Heus aquí un fet científic tocant al nostre arbre, observat per la meva mare, la Sophie Linnaeus: si llances aquestes boletes amb una palleta, pots treure l’ull d’algú i deixar-lo cec per sempre, (PER TANT NO HO FACIS! NI DE BROMA! I SI ALGÚ T’HO FA, M’HO DIUS DE SEGUIDA!). I aquest és, si fa no fa, la mena de coneixement botànic de què estava proveït fins aquell diumenge a la tarda, quan sortim de la casa Campbell per anar a l’estació i faig el meu experiment arquimedià: carrer dels Oms… per tant, els arbres són oms! Que simple! No cal tenir un coeficient d’intel·ligència de 158, no cal ser un geni per treure l’entrellat del món. La veritat és que tot és tan simple!

Un cap de setmana memorable en la meva vida, equivalent en la història de la humanitat al pas de l’home per tota l’edat de pedra, podríem dir. Cada vegada que el senyor Campbell deia «Mary» a la seva dona, la temperatura del meu cos es disparava. Heus-me allà menjant d’uns plats que havien estat tocats per una dona anomenada Mary. (Pot ser això l’explicació de per què em resistia tant a cridar la Mona pel seu nom, si no era per castigaria? No?). «Si us plau», prego dalt del tren que em porta a l’oest, «que no hi hagi imatges de Jesucrist a cals Campbell. Deixeu-me passar aquest cap de setmana sense haver de veure aquest patètic punim ni haver de tractar amb ningú que porti una creu. Quan vinguin els oncles i les ties per al sopar d’Acció de Gràcies, si us plau, que no hi hagi cap antisemita entre ells! Perquè, si algú surt amb allò d’“els empipadors jueus” o diu “kike” o “anirem a matar jueus”, jo sí que els mataré, els faré empassar-se les dents d’un cop de puny! No, res de violència (com si jo fos violent), que ho siguin ells, de violents, és el seu estil. No, m’aixecaré de la cadira i (vuh den?) faré un discurs! Els avergonyiré i humiliaré els cors hipòcrites! Els citaré la Declaració d’independència mentre mengen els seus moniatos ensucrats! Qui cony són, eh, per creure’s els amos del dia d’Acció de Gràcies?».

Després, a l’estació de ferrocarrils, el seu pare em diu:

—Com anem, jove?

I, naturalment, jo contesto:

—Bé, gràcies.

Per què es capté amb tanta cortesia? Perquè ha estat previngut (cosa que no sé si prendre’m com un insult o com un homenatge) o perquè encara no ho sap? L’hi haig de dir, doncs, abans de pujar al cotxe? Sí, això mateix! No puc continuar vivint en una mentida! «Doncs, sí, és molt agradable de ser aquí a Davenport, senyors Campbell, sobretot per a mi, que sóc jueu i tot això». Però potser no seria prou ressonant. «Doncs bé, com a amic de la Kay, senyors Campbell, i com a jueu, els vull donar les gràcies per haver-me convidat…».

Para de fer el cagadubtes! I després, què? Parlar jiddisch? Com? Sé vint-i-cinc paraules per al meu nom, la meitat brutes i la resta, mal pronunciades! Merda, calla i puja al cotxe.

—Gràcies, gràcies —dic, recollint el meu equipatge i dirigint-nos tots plegats al cotxe familiar.

La Kay i jo ens instal·lem al seient de darrere, amb el gos. El gos de la Kay! Amb el qual parla com si fos una persona! Manoi, és una autèntica goy. Quina estupidesa de parlar amb un gos… per bé que la Kay no és estúpida. La veritat és que penso que és més llesta que jo. I, tanmateix, parla amb un gos? «Pel que fa als gossos, senyors Campbell, nosaltres, els jueus en general…». Oh, deixa-ho córrer. No cal. Fet i fet ignores (o proves d’ignorar amb totes les forces) aquest eloqüent apèndix teu que es diu nas. Per no parlar del postís afrojueu. I tant, que ho saben. Ho sento, però no es pot escapar al destí, bubi, el cartílag d’un home és el seu fat. Però jo no me’n vull escapar! Doncs, molt bé, home, perquè no pots. Oi tant que puc… si volgués! Però has dit que no vols. Però si volgués!

Tan bon punt entro a la casa començo a ensumar (d’amagat i una mica sorprès): com deu ser l’olor de la casa? De puré de patates? De vestit de vella? De ciment fresc? I jo, ensuma que ensumaràs, provant d’agafar el rastre. Això, ja ho tinc, és el cristianisme o el gos, això que oloro? Tot allò que veig, tasto i toco, penso: goyish! El primer matí d’estada m’estimo més llençar un centímetre i mig de Pepsodent al desguàs esprement el tub que no pas posar el raspall al lloc que la mare o el pare de la Kay poden haver tocat amb les cerres amb què es renten els seus queixals goyische. De debò! El sabó de la pica fa escuma del sabó amb què algú s’ha rentat les mans. Qui? La Mary? L’haig d’agafar i posar-me a rentar o primer hi deixo córrer una mica d’aigua per anar segur? Però, segur de què? Schmuck, potser vols comprar una pastilla de sabó per netejar el sabó! M’acosto de puntetes al vàter i miro dins la tassa: «Aquí la tens, noi, una autèntica tassa de vàter goyische. L’article genuí. On el pare de la teva amiga deixa anar els seus cagarros gentils. Què et sembla, eh? Força impressionant. Obsessionat? Fascinat!».

A continuació haig de decidir si recobreixo el seient del vàter o no. No és una qüestió d’higiene, estic convençut que és net, immaculat a la manera goy especialment antisèptica: la qüestió és si encara és calent del cul d’un Campbell… de la mare! La Mary! Mare, doncs, de Jesucrist! Baldament fos només per amor de la meva família, potser una mica de paper a les vores; no costa res i qui ho arribarà a saber?

Jo! Jo! M’hi assec… i és calent! Ai, disset anys i em frego el cul amb l’enemic! Quina distància he recorregut des del setembre! Prop de les aigües de Babilònia, ens vam asseure i, encara més, vam plorar recordant Sió! I aquest «encara més» és cert! Assegut a la comuna, m’assetgen el dubte i la recança, tot d’una sospiro de tot cor per casa… Quan el pare surti amb el cotxe a comprar «autèntica sidra de poma» al mercat de pagesos de vora la carretera d’Union, jo no aniré amb ell! I la Hannah i en Morty, com podran anar al partit Weequahic-Hillside el matí del dia d’Acció de Gràcies sense jo que els faci riure? Senyor, espero que guanyem (és a dir, que perdem per menys de 21 punts). Derroteu Hillside, bords! V doble, E doble, Q U A H I C! Bernie, Sidney, Leon, «Ushie», vinga, JOC DE DEFENSA!

Vinga, aguanteu la línia, marqueu aquest punt, claveu-los puntada de peu als kishkas, endavant, nois, endavant!

Ho veu? Perdo l’oportunitat de fer-me l’espavilat i l’enginyós a la graderia! De fer gala de la meva llengua sarcàstica i burleta! I, després del partit, perdo l’històric àpat d’Acció de Gràcies preparat per la mare, aquesta descendent pigada i pèl-roja de jueus polonesos! Oh, com els fugirà la sang de la cara, quin silenci mortal regnarà, quan ella aixequi la grossa baqueta i cridi: «Teniu! Endevineu per a qui!». I aquest a qui es refereix resulta que «s’ha absentat sense permís»! Per què he hagut d’abandonar la meva família? Potser al voltant de la taula no semblem un quadre de Norman Rockwell, però ens ho passem bé també, no patiu! No tornem a Plymouth Rock, cap indi no ha portat mai blat de moro a cap membre de la família, que se sàpiga… però oloreu el farciment! I mireu: safates amb salsa de gerderes silvestres a cada cap de la taula! I el nom del gall dindi, «Tom»! Per què, doncs, no puc creure que sopo a Amèrica, que Amèrica és allà on sóc jo i no algun altre lloc on aniré un dia, com el meu pare i jo que cada novembre hem d’anar a casa d’aquell aixafaterrossos i la seva dona d’Union, Nova Jersey (tots dos vestits amb granota), per beure autèntica sidra de poma d’Acció de Gràcies?

—Me’n vaig a Iowa —els dic des del telèfon del corredor del meu pis.

—A on?

—A Davenport, Iowa.

—En les teves primeres vacances de la universitat?

—Ja ho sé, però és una gran oportunitat i no puc dir que no.

—Oportunitat? Oportunitat de fer què?

—Sí, de passar el dia d’Acció de Gràcies amb un noi que es diu Bill Campbell i la seva família.

—Qui?

—Campbell, com les sopes. És company de dormitori.

Però m’esperen. Tothom m’espera. En Morty té les entrades del partit. Què dic jo d’oportunitat?

—I qui és aquest Campbell, així tot de cop?

—El meu amic! En Bill!

—Però, i la sidra? —diu el pare.

Déu meu, ha passat allò que he jurat que no permetria! Ploro i la insignificant paraula sidra ho ha provocat. L’home té talent innat d’actor, podria anar al concurs de Groucho Marx i guanyar una fortuna endevinant la paraula secreta. M’endevina la meva cada vegada! I guanya el primer premi de la meva contrició!

—No me’n puc desdir ara, ho sento, ja he acceptat, marxem!

—Marxeu? I com, Alex? No l’entenc gens ni mica, aquest pla —interromp la mare—. Com hi aneu, si se’m permet l’atreviment, i on? I en un descapotable també, segur…

—No!

—I si les carreteres estan glaçades, Alex…

—Anem amb un tanc Sherman, mare! D’acord? D’acord?

—Alex —diu, severa—. T’ho noto a la veu, sé que no em dius tota la veritat, faràs autoestop i viatjaràs en un descapotable o alguna altra ximpleria… Dos mesos fora de casa, disset anys, i ja ha començat a esgarriar-se.

En tenia setze quan vaig fer aquella trucada, una mica més de la meitat dels anys que tinc ara. Novembre de 1950: la tinc tatuada aquí al canell, la data de la Proclamació de l’Emancipació. La mainada que encara no havia nascut quan vaig trucar als pares per dir-los que no passaria les vacances a casa, ara tot just han entrat a la universitat, suposo… però jo continuo telefonant als pares per dir-los que no vaig a casa! Continuo rebutjant la família encara! De què serveix saltar dos cursos de primària i avantatjar tothom, si el resultat és acabar tan enrere? La meva primera promesa és llegenda: ser l’estrella de tots els patis de col·legi, prendre a l’edat de dotze anys totes les Filles de la Revolució Americana! Per què, doncs, visc sol i no tinc fills? No és un non sequitur, aquesta pregunta! Professionalment arribaré a algun lloc, d’acord, però personalment… què puc presentar a favor meu? En aquest món hi hauria d’haver nens jugant que se m’assemblin! Per què no? Per què qualsevol shtunk amb finestral i cobert ha de tenir descendència i jo no? No té sentit! Pensa-hi: la cursa és a mig camí i jo encara sóc a la línia de sortida… jo, el primer a sortir dels bolquers i posar-se el xandall! Cent cinquanta-vuit de coeficient intel·lectual i encara discutint de normes i reglaments amb les autoritats! Discutint l’itinerari de la cursa! Posant en dubte la legitimitat de la comissió de pista! Sí, «rondinot» és correcte, mare! «Cara de tres déus» és perfecte, és exactament exacte! «El senyor Rebequeries», c’est moi!

Una altra d’aquestes paraules que durant tota la infantesa estava cregut que era «jueva»: rebequeria. «Endavant, fes una rebequeria», m’aconsellava la mare. «Vejam si canvies res amb això, eixerit». I prou que hi maldava jo! Com em llançava contra les parets de la seva cuina! El senyor Emprenyat! El senyor Flamarada! El senyor Treu-foc-pels-queixals! Els noms que em guanyava! Déu no vulgui que ningú et miri guenyo, Alex, perquè la seva vida no valdria ni un ral! El senyor Sempre-té-raó-i-mai-no-s’equivoca! El Rondinaire dels «Set Nanets» ens visita, pare. Ah, Hannah, el teu germà Malgeniüt ens honora amb la seva presència aquest vespre. És un goig de tenir-te amb nosaltres, Malgeniüt. «Hola, capità Silver», diu ella amb un sospir, mentre entro com un esperitat a la meva cambra per enfonsar els meus ullals a la vànova. «El Nen de les Marraneries cavalca de nou».

Cap a la darreria del nostre tercer curs d’universitat la Kay va tenir una falta de la menstruació, de manera que vam començar, amb un cert goig frisós (i sense gens de pànic, cosa interessant), a fer plans per casar-nos. Ens oferiríem com a mainaders a una jove parella de professors que ens tenia afecte; a canvi, ens deixarien les seves espaioses golfes per viure-hi i un prestatge de la nevera per al nostre ús. Portaríem roba vella i menjaríem espagueti, la Kay escriuria poesies sobre l’experiència de ser mare i, va dir, passaria a màquina treballs trimestrals per guanyar uns dinerons extra. Teníem les beques, què més havíem de menester? (A més d’un matalàs, uns quants totxos i taulons per a prestatges de llibres, el disc de Dylan Thomas de la Kay i, amb el temps, un bressol). Ens consideràvem uns aventurers.

Li vaig dir:

—Et convertiràs, oi?

La pregunta va ser feta amb la intenció de produir un efecte irònic, o això em pensava. Però la Kay se la va prendre seriosament. No pas seriosament, i ara, tan sols seriosament.

Kay Campbell, Davenport, Iowa:

—Per què hauria de voler-ho fer?

Una noia excel·lent! Meravellosa, ingènua i càndida! Satisfeta com estava, ho veieu? Ara m’adono de què és allò que anhelem afanyosament en una dona! Per què hauria de voler-ho fer? I res de categòric o defensiu o maliciós o superior en el seu to. Seny i res més, parlant clar i català.

Però això va fer enfurismar el nostre Portnoy, va sulfurar el Nen de les Marraneries. Què vols dir amb això de «per què ho hauries de voler fer»? Però què penses, goy obtusa! Vés a parlar amb el teu gos i pregunta-l’hi! Pregunta-li què en pensa, a l’Spot, aquest geni de quatre potes! «Vol ser jueva la Kay-Kay, Spottie, eh, savi». Què recoi et fa tan presumida, si es pot saber? El fet de tenir converses amb gossos? De reconèixer un om quan en veus un? De tenir un pare que condueix un cotxe familiar fet de fusta? Quin és el teu màxim acompliment en la vida, nena? Aquest nasset de Doris Day?

Estava, sortosament, tan sorprès de la meva indignació, que no em sortien paraules per expressar-la. Com em podia sentir ferit d’un lloc en què no era ni tan sols vulnerable? Hi havia res que ens importés menys, a la Kay i a mi, que els diners i la religió? El nostre filòsof preferit era Bertrand Russell. La nostra religió era la religió de Dylan Thomas, Veritat i Joia! Els nostres fills serien ateus. Havia volgut fer una broma i res més!

Tanmateix, però, feia l’efecte com si no la volgués perdonar: durant les setmanes següents a la nostra falsa alarma la Kay em va arribar a semblar avorridament predictible en la conversa i tan desitjable al llit com un raig d’aigua continu. I em sorprengué que s’ho prengués tan malament quan finalment li vaig haver de dir que em semblava que ja no n’estava, d’ella. Vaig ser molt honrat, veu?, tal com Bertrand Russell deia que havia de ser. «No et vull tornar a veure, Kay. No puc amagar els meus sentiments, ho sento». Ella va plorar que feia pena de veure: anava pel campus fent unes ulleres terribles sota els seus ulls blaus enrogits, no compareixia a les hores d’àpat, faltava a classe… I jo estava meravellat, perquè durant tot aquest temps havia pensat que era jo qui l’estimava i no pas ella qui m’estimés a mi. Quina sorpresa de descobrir que havia estat justament el contrari.

Ah, vint anys i repudiar l’amant: aquesta primera excitació immaculada de sadisme amb una dona! I el somni de les dones que vindrien. Vaig tornar a Nova Jersey aquell juny, ple d’optimisme per la meva «força», estranyant-me d’haver pogut arribar a ser captivat per una dona tan ordinària i tan grassa.

Un altre cor gentil trencat per mi pertanyia al Pilgrim, la Sarah Abbott Maulsby… Nou Canaan, Foxcroft i Vassar (on tenia de company, en un estable de Poughkeepsie, aquella altra bellesa rossa: el seu palomino). Una noia alta, agradable, com cal, de vint-i-dos, acabada de sortir de la universitat, que treballava de recepcionista al despatx del senador de Connecticut quan ens vam conèixer i ajuntar la tardor de 1959.

Jo formava part de la subcomissió parlamentària que investigava els escàndols dels concursos de televisió. Perfecte per a un socialista de saló com jo: engany comercial a escala nacional, explotació del públic innocent, elaborada trampa corporativa, en resum: la cobdícia capitalista de sempre. I després, és clar, la torna d’aquell xarlatà de Van Doren. Quin caràcter, quin cervell i quina classe, quin candor i quin encís de col·legial: el primitiu WASP (blanc anglosaxó i protestant), es podria dir! I resulta que és un farsaire. En fi, qui ho havia de dir, oi, de l’Amèrica gentil? Supergoy, gonif! Roba diners. Cobeja diners. Vol diners i és capaç de tot per aconseguir-ne. Déu Totpoderós, gairebé sou tan dolents com els jueus, WASP rosegaaltars!

Sí, jo era un yiddel feliç allà a Washington, amb una petita banda Stern pròpia, enfeinat a desacreditar l’honor i la integritat d’en Charlie, mentre a la vegada era l’amant d’una bellesa ianqui aristòcrata els avantpassats de la qual havien arribat a aquestes costes al segle XVII. Fenomen conegut com «odiar el teu goy i menjar-te’n un també».

Per què no em vaig casar amb aquella noia formosa i adorable? La recordo entre el públic, pàl·lida i encantadora en un vestit blau marí amb botons daurats, observant amb un gran orgull, amb molt d’amor, una tarda, en el meu primer interrogatori públic, quan vaig arremetre un responsable de relacions públiques molt esmunyedís de la cadena de televisió… i vaig estar impressionant també, per ser la meva primera actuació: fred, lúcid, persistent, amb batecs del cor molt pausats… i amb només vint-i-sis anys. Oh sí, quan jo tinc a la mà totes les cartes morals, alerta, malfactors! Amb mi no s’hi juga, quan sé que tinc el quatre per cent de raó.

Per què no m’hi vaig casar? Doncs, per començar, hi havia el seu argot d’internat gomós i carrincló. No el podia suportar. «Gitar» per vomitar, «cremat» per enfadat, «un fart» per divertit, «sonat» per boig, «tit» per petit. Ah, i «diví». (Allò que la Mary Jane Reed entén per «caio»… No paro de dir a aquestes noies com han de parlar, jo, amb el meu vocabulari de cinc-centes paraules de Nova Jersey). I després hi havia els sobrenoms dels seus amics, i els amics! Poody, Pip, Pebble, Shrimp, Brute, Tug, Squeek, Bumpo, Baba… Semblava, deia jo, com si hagués anat a Vassar amb els nebots de l’ànec Donald… Val a dir, però, que el meu argot també la molestava. La primera vegada que vaig dir «collons» davant seu (i davant la seva amiga Pebble, amb el seu coll de Peter Pan i la seva rebeca de punt gruixut, i torrada pel sol com un indi de tant de jugar a tennis al Chevy Chase Club), recorregué el rostre de la «pelegrina» una expressió tan dolorosa, que hauria dit que li havia marcat les set lletres al front amb foc. Per què, em va preguntar quan ens vam quedar sols, per què havia hagut de ser tan «desagradable»? Quina satisfacció en podia haver tret, d’aquella «manca d’educació»? Què diantre havia «demostrat»? «Per què has hagut de ser tan malagradós? Era completament desagradable». «Desagradós» era el seu sinònim de «debutant» per desagradable.

Al llit? Res de l’altre món, res d’acrobàcies ni proeses d’audàcia o de perícia; tal com ho vam fer la primera vegada, així vam continuar: jo vaig atacar i ella es va rendir, i la calor generada a la seva llitotxa de caoba (relíquia familiar dels Maulsby) fou considerable. El nostre únic plaer perifèric era el mirall de cos sencer que hi havia a la part de dins de la porta. Drets allà al davant, cuixa contra cuixa, jo li deia: «Mira, Sarah, mira». De primer tenia vergonya, no volia mirar, de primer era modesta i submisa tan sols perquè jo ho volia, però amb el temps revelà també una cosa semblant a una passió pel mirall i seguia el reflex del nostre acoblament amb una certa intensitat espantada al seu esguard. Veia el mateix que jo? Amb pèl púbic negre, senyores i senyors, de setanta-set quilos de pes, la meitat dels quals almenys és halvah i pastrami calent encara sense pair, de Newark, Nova Jersey, l’Shnoz, Alexander Portnoy! I la seva contrincant, amb panotxa rossa, cames elegants i perfectes i cara de madona de Botticelli, subministradora sempre popular d’amenitats socials aquí al Garden, de seixanta quilos de refinament republicà i el parell de mugrons més ben fets de tot Nova Anglaterra, vinguda de Nou Canaan, Connecticut, Sarah Abbott Maulsby!

Vull dir, doctor, que, segons que sembla, faig tan pocs escarafalls dels antecedents d’aquestes noies com de les seves vagines… com si follant hagués de descobrir Amèrica. O conquerir Amèrica, potser hauria de dir. Colom, el capità Smith, el governador Winthrop, el general Washington… ara en Portnoy. Com si el meu destí manifest fos de seduir una noia de cadascun dels quaranta-vuit estats. Quant a les dones d’Alaska i Hawaii, la veritat és que no hi tinc sentiments a favor ni en contra, cap compte pendent, ni cupons per cobrar, ni somnis per apaivagar… Què són per a mi, un grapat d’esquimals i d’orientals? No, jo sóc fill dels quarantes, de la ràdio de la Segona Guerra Mundial, d’una lliga de vuit equips i d’un país de quaranta-vuit estats. Sé la lletra de l’himne de la marina, del cos d’artilleria i de les forces aèries. Sé la cançó de la Navy: «Llevem àncores / som navegants de l’aire / salpem pertot arreu». Us puc cantar fins i tot la cançó dels Seabees (cos d’enginyers de la Infanteria de Marina). Au, Spielvogel, digueu-me en quin cos vau servir i us en cantaré la cançó! Si us plau, permeteu-m’ho, són els meus diners. Ens assèiem damunt els abrics, recordo, al terra de ciment, d’esquena contra les fortes parets dels corredors del soterrani de la meva escola primària, cantant a l’uníson per mantenir alta la moral fins que sonava el senyal d’«ha passat el perill»: Johnny Zero. «Lloeu el Senyor i passeu la munició». «El pilot del cel ho ha dit / li heu de donar crèdit / perquè era un malparit d’artiller!». Totes les cançons cantàvem. I si era en honor de les Barres i les Estrelles, me la sé de cap a cap! Sí, jo sóc fill de les maniobres d’atac aeri, doctor, recordo «Corregidor» i «La desfilada d’Amèrica», i aquella bandera, onejant al pal, hissada formant un angle escruixidor al coi d’Iwo Jima. Colin Kelly va ser pastura de les flames quan jo tenia vuit anys, i Hiroshima i Nagasaki van volar pels aires en una setmana quan en tenia dotze, i aquest va ser l’esperit de la meva infantesa, quatre anys odiant Tojo, Hitler i Mussolini i estimant aquesta valenta i decidida república! Consumint el meu petit cor jueu per la nostra democràcia americana! Bé, vam guanyar, l’enemic és mort en un carreró de la Wilhelmstrasse, i és mort perquè vaig pregar que es morís… i ara vull allò que em pertoca. La meva factura de soldat: un autèntic cul americà! El cony «d’aquest país que és teu»! Prometo lleialtat a la figa d’Amèrica i a la república que representa: Davenport, Iowa! Dayton, Ohio! Schenectady, Nova York i la Troia veïna! Fort Myers, Florida! Nou Canaan, Connecticut! Chicago, Illinois! Albert Lea, Minnesota! Portland, Maine! Moundsville, Virgínia Occidental! Dolça terra de conys de shikse, a tu et canto!

Imagineu-vos què va significar per a mi assabentar-me que generacions de Maulsby eren enterrades al cementiri de Newburyport, Massachusetts, i generacions d’Abbott, a Salem. La terra on van morir els meus pares, la terra orgull dels Pelegrins… Exacte. Ah, i més. Aquí hi havia una noia la carn de la mare de la qual formiguejava quan sentia les paraules Eleanor Roosevelt. De petita havia saltat damunt els genolls de Wendell Willkie a Hobe Sound, Florida, el 1942 (quan el meu pare resava pregàries per en FD Roosevelt durant les principals festes jueves i la mare el beneïa a la claror de les espelmes del divendres al vespre). El senador de Connecticut havia estat company d’habitació del pare d’ella a Harvard, i el germà d’ella, en «Paunch», un graduat de Yale, era del consell d’administració de la Borsa de Nova York i (com podia tenir tanta sort jo?) jugava a polo (sí, esports des de dalt de cavall) els diumenges a la tarda en algun lloc del comtat de Westchester, com havia fet durant tota la carrera. Ella podia haver estat una Lindabury, us n’adoneu? Una filla del patró del meu pare! Era una noia que sabia navegar, que sabia menjar les postres amb dos coberts de plata (un tros de pastís que hauríeu pogut agafar amb les mans, hauríeu hagut de veure com el manipulava amb la forquilla i la cullera: com un xinès amb els seus palets!, quines habilitats havia après al llunyà Connecticut). Activitats que tenien trets exòtics i fins i tot tabús, ella les executava amb tota simplicitat, com la cosa més natural del món: i jo estava tan espaterrat (perquè això no és tota la història) com Desdèmona sentint parlar dels antropòfags. Vaig trobar un retall de diari al seu àlbum de retalls, una columna titulada «Cada dia una debutant», que començava així: «Sarah Abbott Maulsby. Els ànecs, les guatlles i els faisans val més que fugin a cuita-corrents dels voltants de Nou Canaan aquesta tardor, perquè la Sally, filla dels senyors Edward H. Maulsby de Greenley Road, es prepara per a la temporada de caça menor. La cacera amb escopeta», amb escopeta, doctor, «la cacera amb escopeta és un dels passatemps a l’aire lliure de la Sally. També li agrada muntar i aquest estiu espera provar sort amb la canya»… fixeu-vos-hi bé, crec que aquest conte es guanyaria la simpatia del meu fill també… «espera provar sort amb la canya i pescar unes quantes truites de les que neden prop de Windview, la casa d’estiueig de la família».

Una cosa que la Sally no podia fer era menjar-me-la. Disparar una escopeta contra petits «quac-quacs» està molt bé, però xuclar-me el pardal ultrapassa les seves forces. Li sabia greu, va dir, que m’ho prengués tan malament, però era una cosa que no tenia ganes de provar. No m’ho havia de prendre com un afront personal, deia, perquè no tenia res a veure amb mi com a persona… Ah, no? Romanços, mossa! Sí, allò que m’aïrava tant era precisament la convicció que em discriminaven. El meu pare no podia pujar de categoria a la Boston & Northeastern per la mateixa raó que la Sally Maulsby no es dignava xarrupar-me! On era la justícia d’aquest món? On era la Lliga Antidifamació B’nai B’rith?

—T’ho faré jo a tu —li vaig dir.

La Pelegrina es va arronsar d’espatlles i va dir amablement:

—No cal que ho facis, però. Ja ho saps. Si no ho vols fer…

—Ah, però sí que vull. No és una qüestió d’«haver-ho de fer». Ho vull fer.

—Molt bé, però jo no —va contestar.

—Però per què no?

—Perquè no.

—Merda, així és com contesten els nens, Sarah: perquè no! Dóna’m una raó.

—Doncs… que jo no ho faig, això, ve-t’ho aquí.

—Però amb això tornem al començament: per què?

—Alex, no puc, això és tot.

—Dóna’m una sola i bona raó.

—Si us plau —va contestar, conscient dels seus drets—, no crec que te n’hagi de donar cap.

No, no calia que ho fes, perquè la resposta era prou clara per a mi: Perquè no saps navegar a sobrevent ni què és un floc, perquè mai no has tingut un vestit d’etiqueta ni has anat a cap cotïlló… Sí senyor, si jo fos un goy alt i ros amb roba de muntar rosa i unes botes de caçar de cent dòlars, no patiu, s’ajupiria per menjar-me-la, n’estic convençut.

M’equivoco. Vaig passar tres mesos exercint pressió a la part posterior del seu crani (una pressió que trobava una resistència sorprenent, un desplegament d’obstinació impressionant, fins i tot commovedora, venint d’una persona tan submisa i tan poc busca-raons), durant tres mesos la vaig atacar amb raonaments i li estirava les orelles de nit. Després, un dia em va convidar a anar a sentir el Quartet de Corda de Budapest interpretant Mozart a la biblioteca del Congrés. Durant el moviment final del quartet de clarinet, em va agafar la mà, les galtes li van començar a brillar i, quan vam tornar al pis i ens vam ficar al llit, va dir:

—Alex, ho vull fer.

—Fer què?

Però ja havia desaparegut sota el llençol fora de la meva vista: me la xuclava! És a dir, se’m va ficar el ninot a la boca i l’hi retingué fins a comptar seixanta, hi retingué la coseta tota sorpresa com si fos un termòmetre, doctor. Vaig retirar la roba de llit: allò, ho havia de veure! Sentir, allò que es diu sentir, no gaire, però… ah, quin espectacle! El mal és que la Sally ja havia acabat. Havia traslladat l’ocellet al costat de la seva cara, com si fos la maneta del canvi de marxes del seu Hillman-Minx. I tenia llàgrimes als ulls.

—Ho he fet —em va fer saber.

—Sally, oh, Sarah, no ploris.

—Però, ho he fet, Alex.

—Vols que… això és tot?

—En vols més? —preguntà bleixant.

—Dona, francament, una mica més. Si vols que et digui la veritat, ella t’ho agrairia…

—Però, es posa grossa. M’ofegaré.

UN JUEU OFEGA UNA DEBUTANT AMB EL PENIS. La víctima de l’estrangulació és una graduada de Vassar; Georgetown. Detingut advocat jueu.

—Si respires, no.

—Segur que m’escanyaré.

—Sarah, la millor protecció contra l’asfíxia és respirar. Tu respira i ja està. Més o menys.

Que Déu la beneeixi, ho va intentar. Però es va incorporar fent ois.

—Ja t’ho deia —va gemegar.

—Però, no respiraves.

—No puc, amb això a la boca.

—Pel nas. Fes veure que nedes.

—Però, no nedo.

—FES-HO VEURE! —li vaig proposar. Però, tot i que ho tornà a provar valerosament, emergí al cap de dos segons amb un paroxisme de tos i llàgrimes. Aleshores la vaig abraçar. (Aquella preciosa noia voluntariosa, convençuda per Mozart de fer el francès a l’Alex! Oh, dolça com la Natatxa de Guerra i Paul Una tendra i jove comtessa!). La vaig gronxar, li vaig prendre el pèl, la vaig fer riure, per primera vegada li vaig dir «T’estimo, petita», però, naturalment, ho tenia més que clar jo que, malgrat totes les seves qualitats i encisos (la seva devoció, la seva bellesa, la seva gràcia de daina, el seu lloc a la història d’Amèrica), mai no hi hauria amor en mi per la Pelegrina. Intolerant amb les seves febleses. Gelosa dels seus èxits. Ressentida amb la seva família. No, no hi havia gaire lloc per a l’amor.

No, la Sally Maulsby era simplement una cosa bonica que un fill una vegada va fer pel seu pare. Una petita venjança, contra el senyor Lindabury, per totes aquelles nits i aquells diumenges que en Jack Portnoy passava cobrant primes d’assegurances al districte de color. Una petita paga extra arrencada a Boston & Northeastern per tots aquells anys de servei i d’explotació.