El personatge més inoblidable que he conegut

La tenia tan incrustada en la meva consciència, que, durant el primer any d’escola, ara m’ho sembla, creia que totes les meves professores eren la meva mare disfressada. Tan bon punt sonava la campana de plegar, corria cap a casa preguntant-me pel camí si podria arribar al pis abans que ella aconseguís de transformar-se. Invariablement, ella ja era a la cuina quan jo arribava, preparant-me la llet i les galetes. En comptes, però, de fer-me desaparèixer aquestes al·lucinacions, la seva proesa encara augmentava el meu respecte envers els seus poders. Amés, era sempre un alleujament no haver-la enxampada entre encarnació i encarnació… per bé que no vaig deixar mai de provar-ho. Sabia que el pare i la meva germana desconeixien la naturalesa real de la mare i que el pes de la traïció que jo m’imaginava que em cauria al damunt si mai l’agafava desprevinguda era més feixuc que el que jo volia portar a l’edat de cinc anys. Em sembla fins i tot que tenia por de caure fulminat a terra si mai l’arribava a veure volant des de l’escola i entrant per la finestra del dormitori o fent-se visible a trossets dins el seu davantal.

Per descomptat, quan em demanava que li expliqués com m’havia anat al jardí d’infants, ho feia fil per randa. No pretenia pas entendre totes les implicacions de la seva ubiqüitat, però era indiscutible que això havia de tenir relació amb la seva voluntat de descobrir quina mena de marrec era jo quan em pensava que ella no hi era. Una conseqüència d’aquesta fantasia, que sobrevisqué en aquesta forma particular fins a primer de Bàsica, fou que, veient que no hi podia fer altra cosa, em vaig tornar sincer.

Ah, i un excel·lent estudiant. De la meva germana gran, esgrogueïda i boteruda, la mare deia (en presència de la Hannah, és clar, perquè la franquesa era la seva política també):

—La nena no és cap geni, però, és clar, tampoc no demanem impossibles. Encara bo que estudia de valent, s’hi aplica fins que no pot més. Per tant, ja estan bé les notes que treu.

De mi, l’hereu del seu nas egipci i de la seva boca de barboteig intel·ligent, la mare deia amb un autocontrol característic:

—Aquest bonditt? A aquest no li cal ni obrir cap llibre. Sempre treu excel·lents! L’Albert Einstein Segon.

I com s’ho prenia el pare, tot això? Bevia, és clar. No pas whisky, com els gentils, sinó oli mineral i llet de magnèsia, i mastegava pastilles laxants Ex-Lax i menjava cereals All-Bran matí i vespre i devorava fruita seca en bosses de lliura. Patia de restrenyiment, i com patia! La ubiqüitat de la mare i el restrenyiment del pare, ella entrant volant per la finestra del dormitori i ell llegint el diari de la tarda amb un supositori al cul… ve’t aquí, doctor, les meves primeres impressions dels pares, dels seus atributs i dels seus secrets. El pare bullia fulles seques de senet en una cassola i en això, juntament amb el supositori, que es desfeia invisible en el seu recte, consistia la seva bruixeria: preparar aquelles fulles verdes viades, remenar amb una cullera el líquid fètid i, en acabat, passar-lo curosament per un colador i a continuació abocar-lo dins el seu cos embussat amb una expressió cansada i afligida a la cara. Després, encarcarat i en silenci damunt el got buit, com escoltant el tro llunyà, esperava el miracle… De petit m’havia assegut moltes vegades a la cuina, esperant amb ell. Però el miracle mai no es va produir, almenys no pas com ens l’imaginàvem i com pregàvem que fos: com una anul·lació de la sentència, un deslliurament total del flagell. Recordo que, quan per ràdio van anunciar l’explosió de la primera bomba atòmica, va dir en veu alta:

—Potser això faria el fet.

Però totes les catarsis eren debades per a aquell home: les seves kishkas eren aferrades per la mà de ferro de la indignitat i la frustració. Entre altres desgràcies seves, jo era el preferit de la seva dona.

Per amargar encara més l’existència, ell també m’estimava. Ell també veia en mi l’oportunitat de la família de ser «tan bons com els altres», la nostra ocasió de guanyar-nos l’honor i el respecte (encara que, quan jo era petit, la seva manera de parlar de les seves ambicions respecte a mi era sempre en termes de diners).

—No siguis estúpid com el teu pare —deia, plaguejant amb l’infant a la falda—, no et casis amb una dona bella ni per amor. Casa’t amb una de rica.

No, no, no li agradava gens ni mica que se’l miressin per damunt de l’espatlla. Pencava com un burro, i tot per un futur que no estava destinat a tenir. Ningú no li va donar mai satisfacció plena, ningú no li correspongué en la mateixa proporció, ni la mare, ni jo, ni tan sols la meva amorosa germana, el marit de la qual ell continua considerant un comunista (tot i que actualment és soci d’una fàbrica de refrescos que raja força i té casa pròpia a West Orange). I per descomptat tampoc aquella organització protestant d’un bilió de dòlars (o «institució» com s’estimen més de considerar-se) que el va explotar fins al capdamunt. «La institució financera més caritativa d’Amèrica», recordo que va anunciar el pare la primera vegada que em va portar a veure la seva petita superfície quadrada d’escriptori i cadira a les vastes oficines de la Boston & Northeastern Life. Sí, davant el seu fill parlava amb orgull de «la companyia»; era absurd de rebaixar-se a criticar-los en públic: al capdavall li havien pagat el sou durant la Depressió; li van donar paper imprès amb el seu nom sota una fotografia del Mayflower, la insígnia de l’empresa (i, per extensió la seva, ha, ha); i cada primavera, en un esplet de magnanimitat, enviaven el pare i la mare a passar un cap de setmana d’upa, amb tot pagat, a Atlantic City, a un hotel goyische, és a dir gentil, ni més ni menys, on (juntament amb tots els altres agents d’assegurances dels estats de l’Atlàntic Central que havien superat la mitjana de vendes anuals) eren intimidats pel recepcionista, el cambrer, el grum i no diguem els perplexos clients de pagament.

També creia apassionadament en allò que venia: una altra font més d’angoixa i de minva de les seves energies. No era tan sols per salvar la seva ànima que es posava l’abric i el barret després de sopar i tornava a sortir per reprendre la feina. No, era també per salvar algun pobre desgraciat que es trobava al caire de deixar expirar la seva pòlissa d’assegurança i així posar en perill la seguretat de la seva família «per si venien temps difícils».

—Alex —em deia—, un home ha de tenir un paraigua per a quan plou. No pot deixar dona i fill al mig de la pluja sense paraigua.

I, tot i que per a mi, a l’edat de cinc i sis anys, allò que deia em semblava perfectament enraonat, fins i tot emocionant, es veu que aquesta no era sempre la resposta que el seu discurs sobre els temps difícils rebia per part dels inexperts polonesos, dels violents irlandesos i dels negres analfabets que vivien als districtes empobrits que la Institució Financera més caritativa d’Amèrica li havia encarregat de recórrer.

Se’n reien, d’ell, als barris pobres. No l’escoltaven. Quan el sentien trucar, li llançaven ampolles buides contra la porta cridant: «Vés-te’n, no hi ha ningú!». Li llançaven els gossos perquè li clavessin els ullals al seu testarrut cul de jueu. I, tanmateix, amb els anys aconseguí d’acumular prou plaques, diplomes i medalles de la «Companyia» en honor de les seves habilitats de venedor per recobrir una paret sencera del llarg vestíbul sense finestres on guardàvem en caixes de cartró els plats de Pascor i on les nostres catifes «orientals» passaven l’estiu momificades en embolcalls gruixuts de paper enquitranat. Si espremia sang de les pedres, la Companyia no l’havia de recompensar també amb un altre miracle dels seus? No podia «el President», des de l’«Oficina Central», tenir nassada dels seus èxits i convertir-lo de la nit al dia d’agent a cinc mil a l’any en director de districte a quinze mil? Però no el van tocar d’on el tenien. Qui més hauria treballat una terra tan erma amb resultats tan increïbles? A més a més, en tota la història de la Boston & Northeastern no hi havia hagut mai cap director jueu («No sou de la nostra classe, benvolgut amic», com deien al Mayflower) i el meu pare, amb els seus vuit cursos de Bàsica, no era exactament la persona idònia per a ser el Jackie Robinson del món de les assegurances.

Al vestíbul de casa teníem penjada una fotografia de l’N. Everett Lindabury, president de la Boston & Northeastern. L’havien regalada al pare amb marc i tot com a premi per haver venut la seva primera pòlissa d’un milió de dòlars, o potser és això el que et donen després d’haver batut la marca dels deu milions. «El senyor Lindabury», «l’oficina central»…, a la boca del pare em semblava sentir parlar de Roosevelt i la Casa Blanca… i al mateix temps se’ls menjava el fetge, sobretot a en Lindabury, amb els seus cabells de barba de blat de moro i el seu parlar fred i sec propi de Nova Anglaterra, amb els fills a Harvard i les filles en una escola particular per a senyoretes, ah, amb tot el ramat de vacances a Massachusetts, shkotzim caçant la guineu, jugant a polo! (Això l’hi vaig sentir dir una nit, bramant del seu dormitori estant). I d’aquesta manera li impedia de ser un heroi als ulls de la seva dona i dels seus fills. Quina ira! Quina fúria! I la veritat és que no hi havia ningú, tret d’ell, que la desencadenés.

—Per què no puc buidar el ventre? N’estic fins al coll, de prunes! Per què haig de tenir aquests mals de cap? On són les meves ulleres! Qui m’ha agafat el barret!

D’aquesta manera feroç i autodestructora, amb què tants jueus de la seva generació tractaven les famílies respectives, tractava el pare la mare, la meva germana Hannah i, sobretot, a mi. Jo fugia d’allò en què ell havia quedat empresonat: vet aquí el somni que tenia. El meu n’era un corol·lari: el seu alliberament era en el meu, el seu alliberament de la ignorància, de l’explotació, de l’anonimitat. Fins avui els nostres destins continuen barrejats en la meva imaginació i encara moltes vegades passa que, llegint en algun llibre un passatge que m’impressiona per la seva lògica o la seva saviesa, instantàniament, involuntàriament, penso: «Tant de bo sabés llegir això, el pare. Sí, llegir-ho i entendre-ho!». Encara esperant, encara desitjant a l’edat de trenta-tres anys… Tornant enrere, al meu primer any d’universitat, quan encara més era el fill que maldava per fer entendre les coses al pare, quan semblava que la seva vida depenia de la seva comprensió, recordo que vaig retallar la butlleta de subscripció d’una revista intel·lectual que vaig descobrir a la biblioteca de la facultat, la vaig omplir amb el seu nom i l’adreça de casa i vaig regalar-li una subscripció anònima. Però, quan vaig anar a casa de vacances per Nadal, malhumorat i amb ànim de condemnar, no vaig trobar enlloc la Partisan Review. Hi havia la Collier’s Hygeia i la Look, però on era la seva Partisan Review? Llençada abans d’obrir-la, vaig pensar en la meva arrogància i angoixa, rebutjada abans de llegir-la, considerada rampoina per aquest tanoca, estúpid i filisteu de pare meu!

Recordo (remuntant-me encara més en aquesta història de desencís) que un diumenge al matí jo llançava una pilota de beisbol al pare i esperava en va de veure-la passar volant ben alta per damunt del meu cap. He fet vuit anys i m’han regalat el meu primer guant i la meva primera pilota de beisbol i un bat de reglament que no tinc prou força per manejar. El pare ha sortit de bon matí amb barret, abric, corbata de llaç i sabates negres, duent sota el braç el voluminós llibre negre de comptes que diu qui deu i quant al senyor Lindabury. Cada diumenge al matí sens falta baixa al barri de la gent de color perquè, segons que em diu, és el millor moment per caçar aquells pocs disposats a esquitxar els deu o quinze miserables centaus necessaris per cobrir els pagaments setmanals de la prima. Es posa a l’aguait allà on els marits prenen el sol asseguts en cadires, provant de treure’n unes quantes monedes de deu abans no perdin el món de vista embriagant-se amb les seves ampolles de vi Morgan Davis; apareix dels carrerons com una bala per atrapar entre l’església i la casa les devotes dones de fer feines que són a cases d’altri durant les hores diürnes de la setmana i s’amaguen d’ell les nits del cap de setmana.

—Ah, ah —crida algú—, aquí tenim el senyor Assegurances!

I fins i tot els infants corren a amagar-se. Els infants, diu amb fàstic. Vejam, digue’m, quina esperança hi ha que aquests negres arribin mai a millorar la seva sort? Com poden pujar, si ni tan sols són capaços d’entendre la importància d’una assegurança de vida? És que tant se’ls en donen els familiars que deixen? Perquè «ells també moriran, saps?». «Ah», em diu furiós, «i tant que sí!». Si us plau, quina mena d’home és aquell que és capaç de pensar a deixar uns infants sota la pluja sense un paraigua decent per aixoplugar-se!

Som al gran camp de cendra de darrere l’escola. Posa el gros llibre de comptes a terra i s’apropa a la base del batedor amb el seu abric i el seu fedora marró. Porta unes ulleres de muntura quadrada d’acer i els seus cabells (que són els que porto jo ara) són una mata esbullada del color i de la textura dels encenalls d’acer; i aquelles dents, que passen la nit dins un got a la cambra de bany, somrient a la tassa del vàter, ara em somriuen a mi, el seu estimat fill, la seva carn i la seva sang, el minyó damunt el cap del qual no caurà mai cap pluja.

—Apa, gran llançador —em diu, i m’agafa el bat nou de reglament pel mànec i, amb gran sorpresa meva, posant la mà esquerra allà on hi hauria d’haver la dreta. De sobte m’envaeix una gran tristesa; li vull dir: «Ei, has posat malament les mans». Però en sóc incapaç, de por de posar-me a plorar… o que ell s’hi posi!

—Vinga, gran jugador, llança’m la pilota —diu. I jo la llanço i, és clar, descobreixo que, a més de totes les altres coses, començo a sospitar que el meu pare tampoc no és en «King Kong» Charlie Keller.

Quin paraigua.

Era la mare, qui ho sabia fer tot. Ella mateixa havia d’admetre que fins i tot podia ser que, ben mirat, fos massa bona. I un infant com jo, amb la meva intel·ligència, amb els meus dots d’observació, podia dubtar que era així? Sabia fer gelea, per exemple, amb rodanxes de préssec que hi penjaven. Sí, préssecs en suspensió, desafiant la llei de la gravetat. Sabia fer un pastís que tenia gust de plàtan. Plorant a llàgrima viva, patint, radiava els seus propis raves rusticans en comptes de comprar els pishachs que venien en ampolles a les adrogueries. Observava el carnisser «com un falcó», segons la seva expressió, per assegurar-se que no es descuidava de trinxar-li la carn amb la màquina kosher, això és, autoritzada per la llei jueva. Era capaç de telefonar a totes les dones de l’edifici que estenien roba als estenedors del darrere (fins i tot un dia que se sentia magnànima va trucar a la divorciada goy de l’últim pis) per dir-los: de pressa, entreu la roba; ens acaba de caure una gota de pluja al vidre de la finestra. Quin radar que tenia aquesta dona! I això era abans del radar! Quina energia! Quina meticulositat! Em comprovava les sumes cercant-hi errors, els mitjons cercant-hi préssecs, m’escorcollava les ungles, el coll, tots els plecs i juntures del cos cercant-hi porqueria. Fins i tot em draga els llocs més recòndits de les orelles abocant-me aigua oxigenada al cap. Cou i bombolleja com un glop de gasosa i fa sortir a la superfície, a trossets, els dipòsits amagats de cera groga que, segons que diuen, poden posar en perill la capacitat auditiva. Un procediment mèdic com aquest (per extravagant que pugui ser) vol temps, és clar; vol esforços, per descomptat, però quan es tracta de salut i netedat, gèrmens i secrecions corporals, la mare no s’estalvia fatics i estalvia els dels altres. Encén espelmes als morts. D’altres, invariablement, se n’obliden, però ella se’n recorda religiosament, sense ni tan sols tenir-ho anotat al calendari. I és que porta la devoció a la sang. Es veu que és l’única, diu, que quan va al cementiri té el «sentit comú», «la decència normal i comuna» de netejar d’herbes les tombes dels nostres parents. Arriba el primer dia de sol de primavera i ella ja ha posat naftalina a totes les peces de llana de la casa, ha enrotllat i lligat les catifes i les ha arrossegat fins a la sala de trofeus del pare. No se sent mai avergonyida de la casa: podria entrar-hi un estrany i obrir qualsevol armari, qualsevol calaix, i ella no tindria cap motiu per a avergonyir-se de res. Podríeu fins i tot menjar al terra del bany, si mai calgués. Si perd jugant al mah-jong, s’ho pren esportivament, «no com altres que podria dir però no dirà, ni tan sols la Tilly Hochman; és una cosa massa fútil per parlar-ne, deixem-ho córrer, oblidem fins i tot que hagi tocat el tema». Cus, fa mitja, sargeix, planxa més bé fins i tot que la schwartze, per a qui, de totes les amigues que tenen un tros d’aquesta pell de vella negra de somriure infantil, ella és l’única persona bona.

—Jo sóc l’única que m’hi porto bé. Sóc l’única que li dono tota una llauna de tonyina per dinar. I no pas porqueria, que consti, sinó de la marca Pollastre de mar, Alex. Ho sento, però no sé ser gasiva. Perdona, però no puc viure d’aquesta manera, encara que vagin a quaranta-nou centaus el parell. L’Esther Wassenberg deixa vint-i-cinc centaus en monedes de cinc escampades per la casa quan ve la Dorothy i després les compta per veure si hi són totes. Potser sóc massa bona —em diu xiuxiuejant, mentre passa aigua bullent pel plat en què la dona de fer feines ha dinat tota sola, com una leprosa—, però seria incapaç de fer una cosa així.

Una vegada, casualment, la Dorothy va tornar a la cuina mentre la mare encara estava abocada damunt l’aixeta d’aigua calenta, enviant torrentades damunt el ganivet i la forquilla que havien passat entre els llavis gruixuts i rosa de la schwartze.

—Ui, ja saps com costa de treure maionesa dels coberts de plata aquests dies, Dorothy —diu la meva mare, lleugera de llengua. I d’aquesta manera, em va dir més tard, gràcies a la seva agilitat mental, va aconseguir de no ferir els sentiments de la dona de color.

Quan sóc dolent, em tanquen fora del pis. Dono cops i més cops de puny a la porta fins que juro que m’esmenaré. Però, què he fet? Cada vespre m’enllustro les sabates amb un full del diari de la vigília estès curosament damunt el linòleum; en acabat, no em descuido mai de tancar bé la tapa del pot de betum ni de desar-ho tot al seu lloc. Cargolo el tub de pasta de dents començant pel capdavall, em raspallo les dents fent cercles i mai amunt i avall, dic «gràcies» i «no es mereixen», dic «dispensi» i «amb el seu permís». Quan la Hannah està malalta o ha sortit abans de sopar amb la seva llauna blava recaptant diners per al Fons Nacional Jueu, jo, voluntàriament i encara que no em toqui, paro taula, recordant sempre que el ganivet i la cullera van a la dreta, la forquilla a l’esquerra i el tovalló a l’esquerra de la forquilla, plegat en forma de triangle. No menjo mai milchiks d’una plata de flaishe-digeh, mai, mai, mai. Malgrat tot, hi ha un any o més a la meva vida en què no passa un mes sense que faci alguna cosa tan inexcusable que em sento dir: «Agafa els trastiquets i vés-te’n». Però què puc haver fet? Mare, sóc jo, el fillet que, abans de començar l’escola, passa nits senceres retolant amb boniques lletres gòtiques els noms de les assignatures en els separadors del quadern, el nen que pacientment reforça les tres anelles dels fulls ratllats i sense ratllar de cada trimestre; no porto mai les puntes dels pantalons de golf arrossegant per sota la sola, prou que m’hi escarrasso; tinc els deures d’escola acabats setmanes abans del termini fixat. Ho has d’admetre, mare: sóc el nen més espavilat i endreçat de la història de la meva escola! Les mestres (tu ja ho saps, perquè m’ho han dit) tornen felices a casa amb els seus marits gràcies a mi. Per tant, digues: què he fet? Qui sàpiga la resposta a aquesta pregunta que faci el favor de posar-se dret! Sóc tan terrible, que no em vol a casa ni un minut més. Una vegada que vaig dir «bleda presumida» a la meva germana, immediatament em va rentar la boca amb una pastilla de sabó marró de rentar roba. Això, ho entenc, però desterrar-me? Què puc haver fet jo?

Com que és bona dona, em prepara una bossa amb dinar perquè me l’endugui, però, després, al carrer, amb l’abric i les galotxes, i allò que em pugui passar ja no és cosa seva.

—Molt bé —dic jo—, si és així com ho vols! —(Perquè jo també sóc afeccionat al melodrama, no és per res que sóc d’aquesta família)—. No em cal cap bossa de menjar! No haig de menester res!

—Ja no t’estimo, no puc estimar un marrec que es comporta com tu. Viuré aquí sola amb el pare i la Hannah —diu la mare (una autèntica mestra a l’hora de fer frases capaces de matar-te)—. La Hannah pot preparar les fitxes per a la partida de mah-jong dels dijous amb les senyores. Ja no et necessitarem més.

—Tant se me’n dóna! —I agafo la porta i surto al llarg vestíbul penombrós.

«Tant se me’n dóna! Vendré diaris als carrers descalç. Viatjaré en vagons de mercaderies allà on vulgui i dormiré al ras», penso. I aleshores en tinc prou de veure les ampolles de llet buides a l’estora de l’entrada perquè la immensitat de tot allò que he perdut m’escometi amb fúria.

—T’odio! —bramo, clavant puntades de galotxa a la porta—. Ets dolenta! —Davant d’aquesta immundícia, d’aquesta heretgia retrunyint pels corredors de la casa de pisos on ella rivalitza amb altres jueves per ser la santa patrona de l’abnegació, la mare no té altre remei que tancar la porta amb doble clau. És aleshores quan començo a tustar la porta a cops de puny perquè em deixin entrar. Caic estès a l’estora per demanar-li perdó pel meu pecat (quin?, torno a preguntar) i li prometo que a casa regnarà la perfecció la resta de la nostra vida, que en aquesta època m’imagino infinita.

Després, hi ha vespres que no sopo. La meva germana, que és quatre anys més gran que jo, em confirma com a cert tot això que jo recordo: que em negava a menjar i la meva mare es veia incapaç de sotmetre’s a aquesta obstinació… i a aquesta idiotesa. I incapaç pel meu propi bé. Em demana que faci una cosa pel meu propi bé… i jo encara li dic que no? Que no sé a hores d’ara que es trauria el menjar de la boca per donar-me’l a mi?

Però jo no vull el menjar de la seva boca. Ni tan sols vull el menjar del meu plat, vet-ho aquí.

Per l’amor de Déu! Un nen amb el meu potencial! El meu talent! El meu futur! Amb tots els dons que Déu m’ha prodigat, de bellesa i d’intel·ligència, se m’ha de permetre de pensar que em puc morir de gana sense solta ni volta?

Vull que la gent em miri amb menyspreu com un minyonet esquifit tota la vida o que m’admiri com un home?

Vull que em facin ballar com una baldufa i se me’n riguin? Vull ser un sac d’ossos que la gent tira a terra d’una bufada? O vull inspirar respecte?

Què vull ser de gran: dèbil o fort, un èxit o un fracàs, un home o una rata?

No vull menjar i prou, contesto.

I la mare s’asseu en una cadira al meu costat amb la ganiveta del pa a la mà. És feta d’acer inoxidable i té petites dents de serra. Què vull ser: dèbil o fort, un home o una rata?

Doctor, per què? Per què, per què, per què? Per què una mare ha de treure un ganivet davant el seu propi fill? Tinc sis o set anys, com puc saber que de debò no el farà servir? Què representa que haig de fer? Faronejar per espantar-la, als set anys? No tinc un sentit de l’estratègia tan complicat, valga’m Déu! Segurament no peso ni trenta quilos encara! Si algú branda un ganivet en direcció cap a mi, penso que en algun lloc de dintre seu s’amaga la intenció de treure’m la sang. Però, per què? Què pot barrinar el seu cap? Fins a quin punt pot arribar la seva follia? Suposem que ella m’hagués deixat guanyar… què s’hi hauria perdut? Per què un ganivet? Per què l’amenaça d’assassinat? Per què cal una victòria tan total i anihiladora, quan tan sols el dia abans havia deixat la planxa damunt la fusta de planxar i havia aplaudit mentre jo baladrejava a la cuina assajant el meu paper de Cristòfor Colom en l’obra Terra a la vista! que preparàvem els de tercer? Sóc l’estrella de la classe, no poden representar cap obra sense mi. Oh sí, una vegada ho van intentar, quan jo tenia bronquitis, però després la mestra va dir en confiança a la mare que havia sortit una cosa molt inferior. Oh, com, com pot estar-se aquestes tardes glorioses a la cuina, netejant la plata, tallant fetge, cosint una goma nova a la cintura dels meus pantalons curts i, al mateix temps, apuntant-me les entrades del guió mimeografiat, fent el paper de reina Isabel per al meu Colom, el de Betsy Ross per al meu Washington, el de senyora Pasteur per al meu Louis…, com es pot elevar al cim del meu geni en aquestes belles hores crepusculars de després de l’escola i en acabat, al vespre, posar-me la punta d’una ganiveta de pa al cor perquè no vull menjar mongetes i una patata al forn?

I per què el pare no li ho impedeix?