CREMA GRÀCIA

«Trons de juliol desperten el cargol», deia la tieta Dorina quan els estius remullaven els camps i la calor s’apaivagava, i la Mariona es va llevar amb aquella dita al cap. En pensar-hi, però, li va semblar que no parlava dels cargols i de la pluja, sinó que tenia un missatge més profund, perquè les dites de la Dorina sempre amagaven altres intencions. «No estem a juliol, però aquest abril és tronador, i els cargols ens hem despertat del tot», i va riure’s d’ella mateixa, divertida de l’ocurrència. Després va cantar amb ímpetu la cançó que havia après a la colla del senyor Almirall i que repetia a qualsevol indret i a qualsevol hora:

Era estrany, no se sentia abatuda com a l’època de les lleves que li varen arrabassar el fill, i allò la sorprenia, perquè era el seu nét el que estava en perill. I, per molt que els voltors volaven baix i la fatídica bola negra del sorteig rodolava per les voreres de les cases on hi havia joves en edat de quintar, la Mariona ja sabia què era enfrontar-se a les ordres del Ministeri de la Guerra, encara que fos com a espectadora motivada i còmplice. No feia ni sis mesos que havia mirat molt de prop la revolta federalista que va començar a Tortosa i va esclatar a Barcelona. Alguns membres del Club dels Federalistes havien presenciat el míting a la plaça del Rastre de Tortosa, on el general Blas Pierrad va cridar «Visca la República Federal!» i va exigir la desaparició de les quintes. Després vindria tot rodat, com si fos una gran bola de foc que baixés muntanya avall i ho cremés tot al seu pas: l’empresonament del general al castell de la Suda, el desarmament dels Voluntaris de la Llibertat, tan decisius en la revolta que havia dut la reina a l’exili, i també el decret de la Junta Revolucionària de Madrid, que dissolia les juntes revolucionàries locals, i la demanda de la Diputació de Barcelona exigint la supressió de les quintes, i el Pacte de Tortosa d’en Clavé i l’Almirall… I tot passava malgrat que, a les eleccions espanyoles, els federalistes havien guanyat àmpliament a Catalunya. «Vint-i-vuit escons dels trenta-set en joc», brandaven indignats. I afegien: «Tretze dels setze possibles a la província de Barcelona». Però de res no servia, perquè a Espanya els resultats havien estat minsos i l’ofensiva no es va fer esperar. Aleshores, després dels intents de la Diputació d’aturar les quintes i del Pacte de Tortosa, els esdeveniments es varen accelerar, i fou llavors quan la Mariona va veure com es repetia el cercle infernal del seu país i el seu temps. I així, el tic-tac del rellotge va tornar a tocar a morts…

De l’empresonament del general Pierrad als aldarulls a Barcelona; la creació de la Junta Superior Revolucionària, amb Josep Anselm Clavé de capitost; l’aixecament d’una partida armada a Martorell, dirigida pel Xic de les Barraquetes, al crit de «Fora les quintes!» mentre proclamava la República Federal; i, finalment, una desena de milers d’homes alçats en armes a l’Empordà de la mà de Francesc Sunyer, aquell estudiant de medicina de Roses, amic del senyor Puig, que de jove havia participat a l’assalt del castell de Figueres, quan hi hagué la revolta de la Jamància, i que la Mariona coneixia de feia tants anys perquè era membre de la colla republicana del seu fill Albertet. En Sunyer va iniciar la revolta a Garriguella i va fer tocar a sometent els pobles veïns mentre es revoltaven també Salt i Olot, i, un cop fugit en Sunyer cap a França, en Pere Caimó començava la gran revolta que culminaria amb l’assalt a la Bisbal.

Però, després del crit dels herois, el martell implacable de la repressió: la presó per a Almirall i Clavé i molts dels líders de la revolta, l’exili de molts altres, la dissolució dels ajuntaments revoltats, el tancament dels principals diaris, la suspensió de les garanties constitucionals i, sobretot, aquells tràgics Fets del 6 d’octubre a la Bisbal d’Empordà…

Quan la Mariona va escoltar el relat del Foc de la Bisbal, que és com tothom coneixia aquells Fets del 6 d’octubre, va adonar-se que tota la seva vida havia sentit aventis revolucionaris com aquell, i que sempre acabaven de la mateixa manera: repressió, presó i mort. «Quan guanyarem nosaltres, nosaltres, que som el poble?», es deia rabiüda, mentre coneixia els detalls d’aquells fets.

—Que quan el governador militar de Girona, aquell malnascut de mal home, ha sabut de la revolta, cames ajudeu-me hi ha enviat una columna de soldats, que n’eren milers, i tots cap a la Bisbal. I el gloriós d’en Caimó, un gran revolucionari, que visca la revolució!, ha decidit defensar la vila i amb un senyor suís que sabia d’enginyeria ha fet més de cinquanta barricades arreu del poble, que diuen que la feina que ha tingut el governador per poder entrar a la Bisbal, que els republicans l’han defensat amb ungles i dents, i no han retrocedit fins que no han pogut més, i el malnascut del governador ha fet matar veïns de la vila per fer saber la seva maldat. I sabeu què ha fet?, que aquesta gent no té honor, ni té res, ha pres en Pere Caimó quan havia anat a negociar amb els militars, i ha amenaçat d’afusellar-lo allà mateix, i què havien de fer, els pobres revolucionaris, cames ajudeu-me cap a les muntanyes, i al final hi ha hagut més de seixanta ferits i nou morts, i en Caimó, condemnat a morir en un consell de guerra, que sort que en Prim, que deu tenir una mica de caritat, li ha perdonat la vida…

Tot i que l’acolorit relat del Foc de la Bisbal va captivar l’atenció de la Mariona i de la Mercè, que l’acompanyava aquell dia en què els federalistes explicaven els fets, el que més vivament la va impressionar va ser la història de dues dones, l’Anna Rocas de Palafrugell i la Isabel Vilà de Llagostera, que tot just tenia divuit anys i ja era una fervent republicana. Deien que totes dues s’havien posat en perill per tenir cura dels revoltats i que anaven per les trinxeres guarint-los les ferides. Tothom les anomenava «les heroïnes de la Bisbal». «Sí, les heroïnes, perquè les dones tenim el nostre paper, i si una noieta de divuit anys s’ha jugat la vida per nosaltres, què no he de fer jo que ja he viscut tant!», i notava com el pit se li omplia d’una mena d’orgull que la impel·lia a participar d’aquelles grans gestes. Ella, que sempre havia estat tan poruga, era com si hagués perdut la por, com si ja ho hagués fet tot a la vida i res no la pogués frenar del que havia de fer encara. «L’àvia Merceneta em va deixar el seu alè, i ara em surt», deia a la Mercè, l’única que podia entendre-la.

Va ser amb la Mercè i amb el seu gendre Ignasi amb qui va anar a la primera gran protesta contra les lleves de Barcelona. D’allò, en feia només sis mesos, i, en aquell moment, l’ordre del general Prim de quintar quaranta mil joves va horroritzar i indignar tothom, tant per la tragèdia d’enviar milers de joves a la guerra com per la traïció a la revolució de La Gloriosa, que justament havia liderat en Prim, que havia promès no quintar mai més. En arribar la primera ordre militar, amb aquella exigència dels quaranta mil soldats, la Mariona va tenir un d’aquells moments de desconcert fosc, de quan el sòl es movia sota els peus i ella no s’estava dreta sobre terra ferma, sinó damunt d’un inquietant sorramoll: «No era, en Prim, un dels nostres? No havia defensat Catalunya? No feia aquells abrandats discursos liberals i catalanistes a Madrid?», i les preguntes aterraven allà on les respostes no fan niu. Moltes vegades s’havia trobat en aquell atzucac d’incerteses, quan allò que havia après que era d’una manera de sobte es capgirava i era d’una altra, i aleshores se sentia més insegura que mai. Li havia passat amb els carlins, que primer eren dolents i després, amb els matiners, ja semblaven bons, i el que estava fixat com a veritat mudava de pell. Al capdavall, no era allò mateix, el que li estava passant amb Déu?

I ara en Prim, que tornava a confondre-la… Primer va ser ell qui va comandar aquell terrible bombardeig de 1843, amb els milers de bombes caient a Sant Andreu i Barcelona, i tot Catalunya assetjada. En aquell temps, en Prim era el militar del xirivit que els de la Jamància volien fregir a la paella. Però també era un home d’una gran valentia, que acumulava gestes heroiques, i un gran liberal que lluitava contra els Borbons, i havia patit exili i presó, i, malgrat els intents del govern per impedir-ho, el poble l’havia fet diputat i havia pronunciat aquells discursos abrandats a favor de Catalunya que el senyor Puig llegia amb delit a les tertúlies de casa seva. En aquell temps, la Mariona va desar a l’armariet de sota l’escala, amb la mateixa cura amb què va amagar La esplanada, un opuscle que contenia el discurs d’en Prim del 1851, quan va intentar endebades que s’aixequés un dels molts setges que va patir Barcelona. Era un gran foli amb lletres per les dues cares que fou publicat pel diari madrileny El Precursor, i que va ser molt llegit a Catalunya. I en aquells dies de confusió i de ràbia per l’ordre de les lleves que el mateix general Prim havia emès, la Mariona va rellegir alguns fragments d’aquell discurs històric, a fi d’entendre com es podia idolatrar aquell home i alhora odiar-lo…

¿Y para qué tanta opresion? ¿Cuál es la causa? La causa es vuestra pequeñez, ministros de la corona; la causa es el raquítico conocimiento que tenéis en la ciencia de gobernar. Cataluña es un país vigoroso, Cataluña es un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de esforzado corazón: pues palo y hierro a los catalanes, decís vosotros, olvidando que al caballo fogoso y de pura sangre no se le puede domar con el látigo y la espuela, porque indudablemente se dispara y arroja al jinete por el aire…

I el discurs continuava, amb la força d’uns mots que a la Mariona li semblaven tempestes de raó i de rauxa…

Pero, después de todo, ¿qué os pide Cataluña? Os pide que deis ejemplos de respetar las leyes, pues cuando el respeto no viene de arriba, mal se debe esperar que los de abajo lo respeten. Pide que gobernéis con justicia, que gobernéis con equidad, que no saquéis al pueblo más dinero que el que pueden dar buenamente, según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras; infelices artesanos cierran sus tiendas por no poder pagar lo que les pedís.

I aleshores esclatava amb tota la seva indòmita força, i les seves paraules tenien la fúria dels déus…

Los catalanes, ¿son o no son españoles? ¿Son vuestros colonos o son vuestros esclavos? Sepamos lo que son, dadles el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía. El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotarán por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepan a cuál de las dos banderas deberán prestar su robusto brazo. ¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre; igualadlos a los demás españoles; si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo; amarradles a la mesa el cuchillo como lo hizo aquel rey; encerradlos en un círculo de bronce, y, si esto no basta, sea Cataluña talada y destruida, y sembrada de sal como la ciudad maldita: porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz; porque así, y solamente así, venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza.

Aquell era el general Joan Prim i Prats, i, quan el senyor Puig llegia aquells discursos de foc, la Mariona notava com se li inflava el pit i l’orgull de ser catalana es convertia en alguna cosa tangible, que podia tocar amb la punta dels dits. I aleshores pensava que també ella, per ínfima que fos la seva figura, perduda en la gran marea del poble menut, també ella tenia el seu lloc en la lluita…

Però feia gairebé vint anys d’aquells discursos arrauxats, i en Prim del 1870 no era el jove diputat del 1851, sinó el ministre de la Guerra que havia perpetrat una revolució, havia enviat la reina a l’exili, havia promès que no tornaria a llevar els minyons a la guerra i ara emetia dues ordres consecutives per quintar desenes de milers de joves. Quin Prim era el bo, amb quin es quedava, quin l’havia d’adorar o l’havia d’odiar?

Tal vegada res no era clar en el món confús de les idees, però, en la vida real de la Mariona, la memòria de cap gran discurs no va impedir que odiés el general amb totes les seves forces. I quan, dels quaranta mil joves quintats, es va passar a setanta mil, la ràbia va fer esbatanar les portes de l’infern. «Les coses dolentes s’alimenten del mal i creixen», deia sovint l’Ignasi a la Mercè, i ella ho repetia a la mare, que, al seu torn, s’ho repetia a ella mateixa, com si fos una cançoneta del diable.

Aquell mal concret que tornava a tenir fam de carn jove i de sang havia començat l’octubre anterior. Prim volia guanyar les seves guerres llunyanes, i el país, i amb ell la seva capital, es preparava per impedir-ho. Els fulls convidant a la gran manifestació es varen repartir per tota la ciutat i per les viles veïnes, i no hi va haver una sola casa que no els hagués llegit.

Ciutadans: us convidem a la manifestació a les runes de la Ciutadella, baluard enderrocat de la tirania. Veniu tots: les vostres dones, les mares dels vostres fills…

El dia de la manifestació, la Mariona va preparar amb cura la roba que es posaria, com sempre feia quan es tractava d’alguna cosa important. De sobte, mentre desplegava les peces sobre el llit, la fiblada d’un record fosc la va fer doblegar de dolor. Aquell dia de feia tants anys, en què volia fer goig al senyor Morset per demanar clemència per al seu fill, aquell dia va tornar a l’estança i li va fer una dentada a l’ànima. Era un dolor que venia de la vergonya i la humiliació, allà on habita la memòria fosca de la vida, però feia mal com si fos físic, com si algú li hagués donat una puntada de peu al cor de l’estómac. Es va asseure fatigada i sobtadament envellida, i, per un instant, va perdre aquell alè de valentia que des de feia temps l’encoratjava. «Mai no ens deslliurem de les negrors del passat», va dir-se amb unes paraules que, al seu interior, sonaren com un gemec. Aleshores va alenar amb profunditat, com si volgués encabir tot l’aire del món en els seus pulmons, es va aixecar del llit on s’havia assegut abatuda, va mirar la roba i va dir en veu ben alta: «Avui me’n vaig de manifestació per salvar els joves de la meva terra. No tinc temps de laments». I, amb ímpetu renovat, es va començar a vestir.

Aquella manifestació de l’octubre va ser el primer esdeveniment de masses que va viure la Mariona des de la inauguració del tren de Mataró. Tot i que Barcelona havia viscut grans manifestacions, especialment la de la vaga general, després del conflicte de les selfactines i l’afusellament d’aquell líder sindical, en Josep Barceló, a qui tant admirava el seu gendre Ignasi, ella mai no hi havia participat, observadora propera, però silent. Emperò ja feia temps que les pors havien fugit, els dubtes havien amainat i ella havia vençut la covardia. I de la mà de la Mercè i del seu marit, aquell tros d’home que era l’Ignasi, tan forçut i honest que li recordava l’Albert dels primers moments d’enamorament, quan es miraven d’esquitllentes als Encants de la plaça de Sant Sebastià, va fer via cap a la gran protesta de Barcelona. Quan es van fondre amb la gernació, de camí cap a les runes de la Ciutadella, els milers de persones omplien tot l’espai. Eren de totes les edats i condicions, «fins i tot hi ha dames», deia el rum-rum, i moltes mares carregaven els menuts a coll. Les corals i les societats polítiques portaven banderes i estendards, i hi havia desenes de bandes de música. La manifestació va durar més de dues hores, «de tanta gent que érem, que no s’acabava mai», i quan van arribar a tocar de l’edifici de la Governació, la comissió va ser rebuda pel governador civil. «La quinta decretada por don Juan Prim no se llevará a cabo», va prometre en nom del govern, però, «com era d’esperar», va dir-se la Mariona, el governador i en Prim i el govern al complet varen mentir. I així traïen la promesa de la revolució de La Gloriosa, que tan aferrissadament s’havia compromès a abolir les lleves de soldats. «Mentides, mentides, mentides, quan deixaran de mentir?», però mai no ho feien. I la ràbia feia bola, i creixia i creixia, i omplia els racons més recòndits del cos, els porus de la pell, els ulls i els narius i les orelles, els òrgans interiors i els cabells i les puntes dels dits. Una ràbia pregona que els apel·lava des de molt lluny i des de molt antic.

Com era de preveure, aquella ràbia acumulada havia d’esclatar amb tota la seva força i el seu dolor, i així va ser quan es va saber que res no aturaria la voluntat de Prim d’endur-se els minyons a la guerra, mentre el govern tornava a gravar la sal i el tabac, i la vida, novament, s’encaria per als més pobres. La imposició de mobilitzar setanta mil joves per fer-los soldats i enviar-los a la guerra va arribar als ajuntaments i les diputacions, i, malgrat els intents polítics de frenar-ho al Parlament, amb el diputat Joan Tutau presentant a les Corts trenta-cinc protestes raonades contra les quintes, tot estava preparat per fer el sorteig. Ja feia set dies que havien arribat les ordres de presentar-se a les cases dels joves, i l’endemà les autoritats farien rodolar la bola negra. Tothom en coneixia el procediment. Els joves en edat de quintar serien aïllats, i el sorteig començaria a les set del matí i duraria tot el dia, amb només una hora al migdia per fer un mos. Els noms i els números s’anirien escrivint en paperets iguals i, després d’introduir-los en unes boles, els posarien dins de dos grans globus que dos nens menors de deu anys remourien i després en traurien els paperets. El regidor llegiria els noms en veu alta, el president llegiria els números davant dels joves i el secretari anotaria els resultats, sense que res, ni els sanglots de les mares, ni la paüra que esclatava als ulls dels nois, pogués aturar el sorteig. Cada vegada que s’anunciava un soldat, l’horror penetrava en les famílies del noi i ningú no entenia com, aquell dia fatídic, el Ministeri de la Guerra l’anomenava «el dia de la gran celebració». El sarcasme cruel dels poderosos. Tanmateix, aquell horror que coneixien bé no es repetiria de nou, perquè tothom estava disposat a impedir-ho. I així, les tertúlies polítiques bullien, la gent s’agrupava als carrers per escoltar els oradors més abrandats, i els diaris republicans escopien la seva indignació amb paraules gruixudes. A Gràcia, com arreu, la ràbia s’acumulava dins i fora de les cases, com una remor de tempesta llunyana que s’apropava apressadament. «No ho permetrem», deien les veus del carrer, i les mares es preparaven per salvar els seus fills del sinistre destí que els amenaçava.

El so del sometent de l’església de Santa Maria de Sants, emès des del campanar més alt de totes les viles del pla de Barcelona, va ser el primer clam que va retrunyir, de bon matí, el dia del sorteig, el 4 d’abril d’aquell 1870. «A Sants toquen a sometent!», corregué el bram per Gràcia, i també per Barcelona i per Sant Andreu i més enllà, per Badalona i l’Hospitalet, i tothom va entendre que aquell sometent era la crida a la revolta general. «Ha arribat l’hora», va dir-se la Mariona amb la força de mil anys acumulada en el seu adolorit cos de seixanta-cinc. Aquella era la seva revolta, era una revolta de dones, dones àvies, dones mares, dones germanes, dones esposes, dones que no deixarien enviar els seus fills i els néts i els germans i marits a una mort segura. «La força de les mares, qui l’aturarà?», i sortí al carrer a perdre’s en la munió de gent que ja omplia la plaça d’Orient, mentre la Marieta, la gran campana de la Torre del Rellotge, repicava el sometent de la campana de Sants. Anaven a lluitar contra les quintes, i també per la República Federal, que era l’ideal que movia els seus cors i les seves raons.

Deien que, a Sants, més de dues mil dones treballadores vingudes de l’Espanya Industrial i d’altres fàbriques van marxar cap al consistori acompanyades dels seus fills, i van entrar si us plau per força. I aleshores, el relat s’acoloria amb el tint espès de la revolta: els regidors fugien esperitats mentre les dones llançaven les llistes dels minyons i els globus del sorteig i els arxius i també els mobles pel balcó, i de tot plegat en feien una gran foguera. Alhora, es feien barricades al Pont de la Rabassa, es tallaven els fils del telègraf i els carrers de Sants s’omplien d’escamots armats que cercaven el batlle i els regidors que s’havien escapat. En Gaspar Rosés, en Malanit, que era l’alcalde de Sants, es va salvar de miracle de l’execució sumària, perquè els líders republicans de Sants el van defensar, però un escamot va trobar en Gabriel Carbonell, en Sastre, que era tinent d’alcalde del consistori, i el va arrossegar fins al carrer Sugranyes, i allà el van matar. Quan les columnes de cavalleria i d’infanteria de l’exèrcit van començar a disparar des del Pont de la Rabassa, la resistència es va desfer com un terròs de sucre i Sants va caure, per bé que els soldats van ser rebuts amb cops de pedra i testos llançats des dels balcons de les cases. Finalment el capità general va decidir bombardejar Collblanc des de Montjuïc i els morts es varen amuntegar a la vila.

Però l’espurna havia pres a les viles del pla de Barcelona, a Sant Martí de Provençals, a Sant Andreu, a Gràcia, i també a tot el Baix Llobregat, i la revolta s’escampava per Vic i per Sabadell i Sant Celoni i per Martorell i Sant Feliu i més enllà, per tot l’Empordà i per les terres de Lleida i les comarques de Tarragona, on s’organitzaven partides contra les quintes. Ben aviat, mentre Barcelona s’omplia de barricades i les campanes tocaven a sometent, les autoritats declaraven l’estat de guerra, prohibien les protestes, clausuraven els diaris i intentaven fer el sorteig si us plau per força. La revolta creixia alhora que creixia, amb la seva crueltat coneguda, la repressió.

La Mariona bategava d’emoció i de ràbia, perduda en un batec col·lectiu de milers de Mariones. La plaça d’Orient s’havia fet petita, la gent s’aplegava pels carrers propers mentre l’alcalde Francesc Derch es dirigia a la plaça del Sol i, a tocar de l’Arbre de la Llibertat, intentava organitzar la protesta amb una seixantena d’homes aguerrits. «Pocs batlles, però ben bons, hem tingut a la vila de Gràcia», va dir un veí de la Mariona que sostenia un trabuc. En veure’l, la Mariona va imaginar que devia ser un trabuc de les èpoques carlines que aquell home devia tenir ben amagat des de feia anys. «Un matiner?», va preguntar-se mig emocionada, i el va mirar amb complaença mentre afirmava amb el cap, sí, grans alcaldes, bo i recordant aquell batlle Tuset de l’època de la febre groga, que s’havia quedat amb els malalts per atendre la plaga com bonament podia.

La revolta va començar d’aquella manera sorollosa i aguerrida, amb la campana Marieta tocant a sometent, les places i els carrers de la vila atapeïts de gent de totes les edats, tots ells adreçant-se a la casa consistorial amb la intenció de cremar-ho tot, i l’alçament de les primeres barricades, fetes amb els plataners tallats i les llambordes de l’empedrat. Fins i tot varen col·locar, en una de les barricades, un canó que els internacionalistes de la societat carbonària tenien amagat. La munió cridava consignes contra les lleves i un grup d’homes del comitè cantava cançons de protesta. A la Mariona li va semblar sentir, de lluny, la cantarella de La campana, aquella antiga peça de l’Abdó Terradas que durant anys havien cantat a les bullangues, i, amb il·lusió renovada, va començar a cantar-la ben fort, com si la vida li anés en la potència de la veu. «Ja la campana sona, / lo canó ja retrona… / Anem, anem, republicans, anem!», i tothom al voltant va seguir l’estrofa encara amb més potència, tot elevant la veu de la Mariona fins a l’infinit. I cap a l’Ajuntament falta gent, tots a cremar les llistes i els bombos i el registre de propietats i els mobles i tot allò que recordés les fatídiques intencions d’aquell pèrfid dia. I quan la gran foguera va començar a cremar a la plaça de la Vila i el fum va alçar-se per damunt de Gràcia, les dones s’abraçaven les unes amb les altres, com si ja haguessin alliberat els fills del destí que els amenaçava, mentre la Marieta tocava i tocava i tocava el so del sometent. Alhora, Gràcia es reforçava amb l’arribada de desenes de persones de Sant Martí i de Sant Andreu, que, un cop esclafada la revolta a les seves viles, on també ho havien cremat tot però no havien pogut resistir, volien ajudar en el triomf de la revolta de Gràcia.

Se sentia feliç, immensament feliç. Allà, menuda i ja vella, rodejada de coneguts i desconeguts, a tocar de la seva filla estimada i d’aquell gendre coratjós, la Mariona es va sentir feliç. Era una felicitat punxeguda que li gratava el raconet del cos on nien les alegries, i que li provocava unes ganes infantils de riure i d’abraçar i d’estimar tothom, com si aquella Icària que deien que volien crear uns homes bons hagués arrelat al cor de Gràcia. Eren germans, tots aquells milers de graciencs que omplien els carrers, que atiaven el foc on es consumien les malvades llistes dels seus fills, que feien barricades a les cruïlles dels carrers mentre cantaven i cridaven, i que es conjuraven per evitar que s’enduguessin els minyons, tots aquells milers eren germans d’ella, la seva gent, la seva família, «el meu poble». I per un moment va tenir la impressió que mai no s’havia sentit tan feliç com en aquell precís instant, allà mateix, al mig de la plaça, cremant les llistes i, amb elles, cremant la ràbia, el dolor i l’enuig. «Fum, que tot sigui fum»…

Les noves van arribar com sempre ho feien, amb el xiuxiueig inclement del rumor. «En Gaminde està movent els canons», deien les veus, que ho repetien d’altres veus, que alhora ho repetien d’altres, i la brama recorria Gràcia i s’estenia fins a la muntanya. I així la Gràcia revoltada, rodejada de barricades que la feien gairebé inexpugnable i amorosida per la campana Marieta, que no deixava de tocar, va saber que el capità general Eugenio de Gaminde i Lafont havia situat el quarter general a la casa Gibert, i que allà, juntament amb els generals Baldrich, Acosta, Crespo, Palacios i Figuerola, preparava l’assalt de la vila. «Han posat una bateria de canons al llarg de l’esplanada del passeig de Gràcia», deien uns. Però d’altres responien, animats: «La gent salta pels terrats de les cases i dispara als soldats; en Gaminde no sap com defensar-se». I es va sentir el tro de les primeres canonades…

Bum, bum, bum, i tremolaven els arbres i les cases, i aleshores es veia el fum que anunciava la destrossa. La gent corria a amagar-se allà on podia, i, quan callaven els canons, es reforçaven les barricades amb tota mena d’estris. La Mariona va remenar la casa per treure’n tot el que tenia per donar, i, quan ja no li quedava res, la seva mirada va aterrar en el vell balancí. Era allà, esplèndid malgrat els anys i l’ús, amb els braços de fusta relluents i el vímet del respatller sense cap estripada. Li va semblar que es movia suaument, com si l’impel·lís l’ànima dels absents que algun dia s’hi havien gronxat. I, per uns segons, que no devien ser gaires, però varen encabir una eternitat, la vila de Gràcia no estava en flames, ni queien les bombes d’en Gaminde, ni volien endur-se el nét per fer el soldat. Només hi eren ella i aquell vell balancí regalat per la senyora Morset, en aquell temps llunyà en què era una noieta acabada de casar amb un príncep ros. El so eixordador d’una canonada que va caure a prop li va tallar en sec la nostàlgia i la va fer tornar a la realitat. I, deslliurada d’emocions que no es podia permetre, va adreçar-se al balancí com si fos una persona i li va dir: «Estimat amic, t’ha arribat l’hora. Tots hem de donar el millor que tenim», i va demanar que l’ajudessin a portar-lo a la barricada que hi havia a tocar de casa. Es va convèncer a si mateixa que no sentia pena, perquè el seu nét mereixia aquell balancí i la casa sencera si calgués, i fins i tot la seva vida, però, quan dos joves el van agafar i el va llançar com si fos un sac de patates damunt la barricada, i va sentir el cruixit de les fustes de gronxar, que s’havien trencat en caure damunt de tota mena d’estris, la Mariona va notar una fiblada de dolor físic, com si li estiguessin trencant els ossos. Però no va plorar. «Fins i tot un balancí», va dir-se amb fermesa, «mereix una mort heroica».

«I jo, també tindré una mort heroica?», es va preguntar mentre el so de sometent de la campana Marieta competia amb el retruny dels canons. I va pensar que potser sí, que per primera vegada no tenia por de res, perquè res no era més important que allò que li podien prendre. I en mirar cap al carrer i veure tota aquella gentada, de totes les edats i condicions, ben decidida a aturar l’envestida del capità general, va notar la força de segles de gent valenta que l’havia precedit. Per fi, als seus seixanta-cinc anys, pertanyia a alguna cosa tangible, a una gran família, i la seva vida tenia un sentit pregon. I, en aquells dies de revolta, ni el genoll es va queixar, ni va sentir els gemecs del seu cos que començava a sentir els estralls de l’edat, ni l’esquena la va atabalar. Era una dona amb una voluntat, i aquella voluntat era més poderosa que els anys, les pors i els laments.

Durant tres dies, la bateria de canons del desert de l’Eixample va bombardejar Gràcia sense pietat. Vint canons de gran calibre i quaranta de campanya, més els trets ininterromputs de cinc mil soldats, varen intentar fer caure la vila. El primer dia de la revolta es van disparar vuit-centes bombes i l’endemà se’n dispararen més de mil. Però, tot i les cases que cremaven, els ferits i els morts, la vila no queia, el so de la campana no callava, ningú no es rendia, i en Gaminde s’adonava que aquella escomesa no aconseguia aturar els revoltats. A més, continuaven els trets contra els soldats des dels terrats propers, i aleshores el capità general va ordenar entrar a les cases, fora de les barricades, i detenir-ne tots els ocupants, homes i dones, nens i vells, tothom que tingués unes parets i un sostre i un terrat des d’on disparar. No hi havia ningú que no fos sospitós, perquè no hi havia ningú que no fos enemic.

I, contra els enemics, aquells tres dies intensos de bombardeigs que convertirien Gràcia en un tràgic camp de batalla. Alhora, tres dies de Marieta cridant a la revolta, primer poderosa, després enrogallada, ferida per la bomba que l’havia esquerdat. Deien que una velleta de Gràcia era qui la tocava dia i nit. A les barricades, els vilatans es mantenien forts, i, durant aquell temps gloriós, varen tenir la convicció que vencerien. Però, al quart dia, el capità general va col·locar quatre columnes armades en els punts més estratègics per atacar la vila, i la va envoltar de bombes i de foc. Al sisè dia de bombardeigs massius, la vila de Gràcia es va rendir i els somnis de victòria dels revoltats varen transmutar en malsons de derrota i repressió. La Mariona mai no s’havia sentit tan enfonsada i destruïda com aquell dia terrible en què els soldats del capità general varen entrar a Gràcia a foc i sang, saquejant les cases, empresonant a tort i a dret, disparant a tot el que es movia, sembrant el terror arreu. No s’havia sentit així ni tan sols quan el senyor Morset la va tractar com una barjaula, o quan l’apallissava el marit, perquè res no era semblant a aquell abisme de negror que l’engolia i l’asfixiava, i que fins i tot li negava el plor. La seva casa, com que era de les més properes a Barcelona, havia estat de les primeres de ser saquejades, i, tot i que no van fer mal a la família, la Mariona va veure com trencaven, tiraven per terra i robaven totes les seves coses, els estris de cuina, els bibelots de porcellana que tenia a la vitrina, les cadires i el moblet de l’entrada, els calaixos amb la roba, i, quan va veure embrutit i estripat el cosset amb què es va casar, i que havia guardat durant tots aquells anys, va sentir-se la dona més infeliç del món. Es va agenollar a terra, va agafar els bocins estripats del cosset i va començar a plorar amb un plor, que era el plor acumulat de tota una vida.

De lluny estant, el crit de la gent va donar l’alerta: «Els volen afusellar ara mateix!». I la gent corria cap a la plaça del Sol, amb la brama que volien afusellar els internacionalistes de la carbonària que havien tret el canó. Però la Mariona no va tenir esma de res, ni va sentir res, com si hagués fugit a l’interior de la seva pròpia derrota, i durant molta estona va restar agenollada davant del cosset del seu casament, incapaç de moure’s. Al seu voltant tot havia desaparegut, el so de la Marieta, definitivament silenciada; la revolta que els havia motivat i que ara era morta, abatuda sota el poder implacable dels canons; la gent i la seva esperança… També havia desaparegut aquella força que l’havia empès a grans gestes, com si ella fos un matiner o un revolucionari, i no una simple i fràgil engruna de poble menut. I, abraçant el cosset esquinçat, va alçar la mirada cap al cel, allà on habiten els sants i la Mare de Déu i el Senyor mateix, i va cridar, amb una ràbia fonda i fosca: «Com vols que creguem en tu, si sempre ens abandones!». I va romandre allà, agenollada al terra, gronxant el seu cosset de casament.