A CASA D’UN PENJAT NO S’HA D’ANOMENAR LA FORCA

Amb el temps, la Mariona recordaria aquelles setmanes com una mena de fúria diabòlica que li havia llevat tot en un instant i l’havia deixat òrfena de totes les coses bones que la lligaven a la terra. Un any abans tenia una vida que li semblava gairebé perfecta. Un marit que la respectava i l’estimava i que sempre l’havia protegit de les malvestats d’aquells temps caòtics i perillosos. Els fills creixien sense ensurts i dos d’ells ja tenien feina. I, per bé que havia patit el dolor de les morts properes, encara gaudia d’uns pares i uns parents amb bona salut. Sabia que el món estava revoltat, que de casa seva enllà retrunyien els canons i els cavalls trepitjaven cossos humans, i que en la foscor de les cambres secretes hi havia homes que conspiraven per esberlar-ho tot. I, per boca dels avis, especialment de l’àvia Merceneta, que bullia de bullangues i avalots i que tenia viu l’esperit dels defensors del setge de Barcelona, coneixia les raons d’aquells homes i d’aquelles idees. A mig camí entre l’àvia revolucionària i la mare indiferent, la Mariona havia anat bastint un capteniment prudent, que escoltava sense opinar, mirava sense confirmar, acceptava sense participar.

Era cert que, des de la mort de l’Enric, alguna cosa havia canviat en la seva manera de veure aquells homes i les seves raons. Volia ordre, era una dona d’ordre i temia que no n’hi hagués, i protegia casa seva del caos amb la força d’una lleona. I aquella gent que conspirava, lluitava, cridava, s’avalotava i fins i tot moria pels seus ideals era una amenaça que tot ho podia desballestar. Per això, i per bé que s’emocionava amb les històries de l’àvia i els vells aventis de la Rita, i les paraules del senyor Turull, i els contes de no dormir de la Pepeta, tot allò només ho acceptava com un relat, perquè quan sentia la fressa a prop i la mort rondava les cases de la bona gent, aleshores odiava tots aquells revolucionaris que posaven en perill el castell on ella vivia.

Els odiava… fins que varen matar l’Enric i tot es va trasbalsar. La seva vida secreta, la seva estranya mort sense sang, rebentat per dins sota els unglots d’un cavall que un soldat havia menat cap al seu cos indefens, els seus delits i les seves esperances… Des d’aquell moment tràgic en què la revolució ja no era una història morta d’àvies nostàlgiques, ni el soroll violent de les notícies, ni l’ampul·losa retòrica dels discursos, ni res aliè a la seva família, sinó que prenia el cos del germà del seu propi marit, un xicot ple de vida que tota la família estimava amb delit, de bo i bell com era, res ja no li era llunyà, i aquell vell rebuig es va anar transformant en íntima fascinació, en admiració tímida però cada cop més arrelada. Com si fos un d’aquells pecats dolents però saborosos que a voltes havia desitjat d’amagat.

Una vegada, en els terribles dies dels bombardeigs de l’Espartero, la seva filla Mercè, que ja havia complert els catorze anys, li va explicar la història d’una seva amiga de costura que havia vist morir el pare per una bomba que va esbotzar part de la casa on vivien, a vora el Poble-sec. I la Mariona es va sentir dir a si mateixa: «Algun dia el poble s’aixecarà amb força i acabarà amb tots aquests assassins». I, sorpresa, va afegir: «Però vés, que faràs tard, que no ho saps que la dona que molt bada acaba tard la fusada?». I va tornar a la cuina mig enriolada, pensant que ella, na Mariona Caurich, s’estava tornant una revolucionària. «Fuig», va dir-se, «quines idees!».

Emperò la persona que pensava tot allò era la Mariona de feia un any, una dona encara bella que era filla de la Maria, néta de la Merceneta, dona de l’Albert i mare de quatre fills, l’Albertet, la Mercè, l’Eulàlia i el petit Cisquet. En aquells temps distants dels vaivens atribolats del món gran, el seu món petit tenia regles precises i l’ordre era immutable. Se sentia segura, amb una vida que es movia com el balancí de la senyora Morset, al pas d’un ritme pausat i protegit. Però aquella Mariona s’havia fos, desapareguda en la tempesta ferotge que havia esberlat el seu castell, i ara només era un animaló ferit i aterrit, amagat a recer d’una cova obaga. Ho havia perdut tot. Estava asseguda a casa, al tamboret de la cuina que tan sovint l’acompanyava en els neguits, i tot semblava que era al seu lloc: els fogons, la llenya amuntegada prop de la xemeneia, el forn on coïa el pa, els estris de cuinar, l’olla grossa del brou, la planxa amb què cremava el sucre de la crema, aquelles dues tassetes de porcellana que li havia regalat la tieta Júlia quan es va casar… Tot al seu lloc, conegut i propi. «Les meves coses», va dir-se en una veu baixeta que hauria volgut ser un crit però que no havia gosat, perquè, tot i que encara li quedaven forces, eren poquetes. Es va quedar un minut mirant les seves coses i es va adonar que havien esdevingut llunyanes, com si fossin seves però d’una altra vida. Tota la casa resultava estranya, els mobles, la figureta de la Mare de Déu que ara jeia en un racó, feta bocins, però que no havia gosat llançar. I també era estrany el llit de matrimoni, amb l’Albert que no la mirava, ni la tocava, les cambres dels nens, el balancí. Tot era estrany perquè, des de feia unes quantes setmanes, també ella era estranya d’ella mateixa, i, per bé que es mirava al mirallet del passadís i es coneixia la cara, en realitat no sabia qui era aquella dona que la fitava sense pietat.

Tot el que estimava s’anava trencant a bocins, com si fossin petits fragments d’un delicat cristall, i ella notava al seu interior cada trencadissa, cada dring que l’acompanyava, cada cop sec del bocí caient a terra. Primer fou la seva virtut, que s’esgallà quan, de genollons, va xuclar el membre erecte del senyor a qui havia servit mentre ell la insultava. En aquell instant, dring, es va trencar el primer bocí, va deixar de ser una dona completa, perquè la humiliació va fer niu en la seva seguretat, i tot allò que abans era ferm va començar a trontollar. Encara era la Mariona, però alhora ja no ho era del tot, com si una part s’hagués esberlat per sempre. I, amb la humiliació d’un pecat secret, anà fent durant uns dies estranys, en què tenia la impressió que tothom la veia nua.

I nua la va veure l’Albert, nua davant del seu pecat, descoberta la vergonya. I vingueren els crits del seu marit, tractant-la com una barjaula, i ella explicant-se, dring, dring, i anaven caient els bocins, i després una bufetada, dring, i una altra, dring, i uns cops que no sabia d’on venien, dring, dring, dring. I aleshores la mirada d’ell, la ràbia que traspuava en les paraules que no li deia, el menyspreu. Dring, tots els bocins a terra, i ella s’anava fent, aliena al seu món i a la pròpia mirada. I des d’aquell moment els dies passaven entre estranys, els fills silenciosos i expectants davant d’un malestar que no entenien però percebien en tota la seva cruesa. Els pares que no se li apropaven, perquè sense saber ho sabien tot. I, entre tots, l’Albert, que ja no era un príncep mercedari, sinó un guardià impietós que la fitava reptador, en silenci. I cada silenci, un bocí que s’esberlava, dring, perquè aquelles paraules que no sortien eren el pitjor dels insults.

Un dia la va cercar per la cuina, i, amb un gest brusc, agafant-la del braç, se la va apropar fins a tenir-la al davant. Durant uns segons foren dos estranys mirant-se fit a fit, ella aterrida, ell fastiguejat, i després la va deixar anar i li etzibà una sola frase, que repicaria en el seu cervell com si fos un martell reblant eternament un clau. «El mataré», va dir-li, i quan la Mariona va posar-se de genolls esgarrifada mentre li premia amb força una cama, «si us plau, no et perdis, si us plau, no va passar res, si us plau, Albert meu…», ell li va dir amb un to neutre, com si li fes un simple encàrrec per bé que era una ordre severa, «mai més no em diguis el que he de fer», i va clavar una puntada al petit tamboret de fusta de la Mariona. Dring, dring, tomballaven els bocins de la seva ànima esberlada…

I el va matar. Entre crits de revolta i soldats que rodejaven els grups de joves que intentaven arribar a l’Ajuntament per cremar les llistes dels quintos, va arribar la nova que havien mort un home, «un gran senyor», deien uns, «un bon porc», deien els altres. Les xerrameques parlaven d’un cos assegut a terra, recolzat a la paret dels Josepets, com si estigués adormit. En apropar-s’hi, la sang que tacava l’elegant trajo que vestia delatava l’estómac esventrat per un punyal. «És el senyor Morset», va dir el frare Romí quan el va trobar de matinada. Coneixia bé aquell home, perquè era un gran benefactor de la comunitat, «un bon cristià», i molt sovint hi havia tingut tractes. Així va ser com, a poc a poc, es va anar esbombant la notícia que el senyor Morset havia estat assassinat. No li havien pres res, i per això es descartava el robatori, però ningú no entenia què feia un senyor com ell, a altes hores de la nit, rondant pels Josepets. Algú va dir, «sembla un crim per amor», però la majoria va pensar que el poble estava revoltat, que els quintos tenien la gent molt encesa, que els rics els giraven l’esquena i que era normal que algú hagués enfollit i n’hagués matat un. La brama de l’assassinat revolucionari va arribar a tots els racons de Gràcia i va saltar els murs de Barcelona, fins a encalçar les més altes autoritats. Aleshores Gràcia, que ja estava mig presa per l’exèrcit, va veure com arribaven més soldats i regiraven les cases de la gent que, segons les delacions, amagaven revolucionaris. N’hi havia que fugien, d’altres s’amagaven, i a l’enrenou i la ràbia de les quintes que es volien endur els joves, s’afegia la ràbia d’aquella repressió inesperada que ningú no sabia d’on venia. Lentament, però, s’anaren calmant les aigües, perquè les evidències d’un crim passional s’imposaren a les d’un crim revolucionari. Algú va dir que s’havien sentit crits entre dos homes parlant d’una dona. Un altre va recordar la desfermada afició del senyor Morset per les mullers d’altri. I molts parlaren dels assalts a les donzelles que havien treballat a casa seva. Fins i tot deien que una bona part de la quitxalla de Gràcia devien ser fills d’aquell impúdic senyor. I va ser així, entre rumors i mitges veritats, que les autoritats varen tancar aquell crim com un afer de banyes i faldilles, tot i que l’ocupació de tot Gràcia per part de l’exèrcit, amb l’excusa de la mort del senyor Morset, no es va aturar fins després del sorteig dels quintos. Cada grup de joves era desfet pels soldats, cada casa on s’ensumaven flaires liberals era remenada, cada sospitós era pres, i així es visqueren uns dies de setge que apagaren completament tota possibilitat de revolta.

Quan la Mariona va saber que el senyor Morset havia estat assassinat, va notar el gel que li penetrava gola avall i anava glaçant tots els seus òrgans. Era un fred calent, que l’abrusava i l’enfebrava però no l’escalfava, com si fos una gebrada de febrer que li pujava la temperatura i alhora li feia penellons a les mans. «Són els calfreds de la por», pensava aterrida, perquè ara, no tan sols tenia un marit que la considerava adúltera i que no la tocava, gairebé ni li parlava i fins i tot li havia pegat. Ara, a més, tenia un marit que era un assassí. Ho sabia l’Albert i ho sabia ella, i cap dels dos no va pronunciar ni una sola paraula quan la nova de la mort del senyor Morset va trucar a la porta. A la nit, l’Albert va dir a taula, davant dels fills. «Han mort el senyor Morset. Era el senyor de la casa on va treballar la mare. Quan l’enterrin, anirem a retre-li respecte i a donar el condol a la família». I res més. El senyor Morset va morir físicament a la paret dels Josepets de Gràcia, esventrat per un punyal que li va clavar l’Albert. Alhora, des d’aquell mateix instant, també va morir a casa de la Mariona. Mai més no es pronunciaria el seu nom. I així va ser com es varen vestir de dol i varen anar tots a l’enterrament, a retre el condol.

Després d’aquells fets, la vida de la Mariona va tancar el cercle de negror que, des de feia unes quantes setmanes, havia iniciat el seu macabre viatge.

«Com serà la nostra vida a partir d’ara?», es preguntava, i la resposta feia peu en una terra erma on no creixien les paraules, ni els gestos, on només hi havia una solitud paorosa. Fins a la mort del senyor Morset, la Mariona rumiava, delia, no sabia com seria la seva vida amb el marit. Però després de la mort del senyor Morset va saber que seria una vida solitària i fosca, perquè l’Albert mai no li perdonaria que l’hagués obligat a matar un home. «I sóc jo, jo, Mareta de Déu, amb el meu pecat brut, amb la meva vergonya, qui l’ha obligat a matar-lo. Jo l’he convertit en un assassí».

Dring, dring, en quants bocins es podia trencar l’ànima? I quanta solitud podia acumular una dona envoltada de gent? Aquelles preguntes que l’encalçaven durant el dia i l’enxampaven durant la nit es varen convertir en la seva veritable companyia. I quan era amb els fills, o amb els veïns, o anava a comprar, o sortia a badar, fes el que fes, era un espectre d’ella qui saludava i seguia la conversa, i responia, i si s’esqueia, fins i tot reia, o s’enfadava o s’esglaiava. Però mentre l’espectre vivia i cuinava i menjava i acaronava els petits, la Mariona real havia fugit foscor enllà, a la recerca d’un espai interior on trobar la vella calma perduda. On era el seu castell, aquell redós de paradís on els murs eren alts i el seu príncep la protegia de tot mal? Ja no plorava cap enfora perquè s’havia endut totes les llàgrimes en el seu viatge interior, i no n’havia deixat cap per a l’espectre. I així, desdoblada i fugida, va anar fent en aquells dies en què el cel la va maleir i li va arrabassar tot el que era important per a ella. Dring, dring, fins al darrer dring, quan, en el sinistre sorteig dels quintos, es va sentir el nom de l’Albertet, sonor i implacable. L’havien fet soldat.

Així va passar la Mariona aquells temps obscurs, amb l’esma feixuga dels vius que viuen una vida d’espectres, allunyada de l’home que estimava i que, tot i ser al seu costat, ja no la veia com a desig, sinó com l’esca del mal, del seu mal interior. Les amoretes d’abans havien deixat pas als menyspreus, les carícies, als cops, i l’amor havia obert la porta de la ràbia. I així, aquell home que havia estat el príncep dels somnis ara era l’ogre dels contes d’infants. Deien les veïnes que anava a visitar altres dones, i, quan ho xerraven, la vergonya l’ofegava i se sentia doblement bruta, per ella, que s’havia embrutit amb el senyor Morset, i per ell, que s’havia embrutit per ella. I si l’Albert ja no era amb ella, perquè hi era sense ser-hi, el seu fill no hi era de cap manera, arrencat del seu costat per la voluntat maleïda d’una corona que enviava els joves a morir. On era el fill de les seves entranyes? Quan s’ho preguntava, que era tothora, el desesper la tenallava, i aleshores sentia com devia ser l’instant abans de morir.

Durant aquells temps foscos, només la mare fou un consol, l’única amb qui podia parlar del seu obscur secret. Aquella Maria esquerpa i poc amorosa, amb aquell caràcter indiferent i a qui tot li relliscava, va saber adonar-se del desesper de la filla i va esdevenir una improvisada confident. La Mariona mai no hauria imaginat que la mare fos tan capaç d’entendre-la, i, quan li parlava de la força que tenien les dones quan tot s’ensorrava, de l’obligació de tenir el cap fred, perquè era mare abans que cap altra cosa, i del sacrifici, del sacrifici que tota mare era capaç de fer per un fill, quan la mare li parlava d’aquella manera, la Mariona sabia que la mare era el fil que la mantenia connectada amb els dos mons. El món extern, on vivia l’espectre d’ella mateixa, i el món interior, on havia fugit. «Què sabran, els homes, dels sacrificis de les dones!», li deia, i reblava que els homes només eren bons durant un temps, perquè després es tornaven dominants i ferotges. I quan la Mariona li replicava, «però, mare, el pare?», la Maria la feia callar, «el pare és un bon home, però fa temps que per a mi és un desconegut». I així, amb aquelles converses que eren com una abraçada estranya, perquè la mare mai no havia estat d’abraçar-la, la Mariona va aconseguir sobreviure al seu propi naufragi.

Tanmateix, res no aturava el seu descens, negror enllà. Dia rere dia, baixava els esglaons d’una escala imaginària, en un viatge endimoniat cap al seu propi avern, convençuda que no hi hauria retorn. Era viva, però havia començat a morir, i només els fills, que la necessitaven, i la mare, que li parlava, evitaven que caigués del tot. I així anà passant aquell temps de foscor. Tanmateix, de sobte, un dia qualsevol, sense que passés res d’extraordinari, la Mariona va notar que començava a pujar de nou els esglaons, lentament però amb fermesa, i quan va acabar aquella ascensió, va alçar el cap i va tornar a veure el cel. Fou com una renaixença inesperada, com l’alè que retorna el moribund a la vida, com si les muralles que Barcelona perdia, en una transformació gegantina, fossin les seves pròpies muralles, que queien sota l’envit de la força de la seva voluntat. I va alçar el cap després de molt de temps de mirar a terra. Quan ho va fer, i es va redescobrir, ja no tenia aquell caràcter bonhomiós i una mica poruc que la feia fugir dels aldarulls i els embolics. Ara era esquerpa i dura, com el ferro endurit després de picar-lo a foc roent. Tampoc ja no era alegre, sinó sorruda, i no era confiada, sinó recelosa, i tampoc no era indiferent a les tempestes congriades al seu voltant. El temps de la seva hora fosca duraria anys, i serien els anys de la derrota i la ferida. Però un dia acabarien i donarien pas a un temps nou on ja no hi hauria castells, ni prínceps, perquè ella seria la guardiana del seu propi destí. Seria aleshores quan la Mariona viuria els temps de la seva hora granada.