11. Retoc fotogràfic

A l’institut de Tamasca, dilluns va ser un matí estrany i gris, i no només pels núvols que tornaven a tapar el cel ni pel fred que venia dels vessants de les muntanyes. Les classes de tercer van estar marcades per l’actitud incomprensible d’en Gerard i la Mei, que aquell mateix divendres s’havien comportat davant de tothom com una parella i ara s’ignoraven de manera ostensible, però no com si s’haguessin barallat, sinó com si estiguessin avergonyits d’alguna cosa i no s’atrevissin a mirar l’altre a la cara. Només la Sara sabia el que havia passat, tot i que no ho entenia, i no tenia ni idea de què podia fer per ajudar-los.

Quan van acabar les classes i els alumnes interns van anar cap a la cantina per dinar mentre tots els altres començaven a agrupar-se per anar en bloc cap al poble, supervisats per en Mingo, en Daniel va aturar en Gerard en un passadís buit.

—Es pot saber què us passa, a vosaltres dos?

En Gerard va deixar anar un sospir. Havia estat esperant i tement aquell moment alhora.

—Dissabte, després de l’assaig…

—Sí, això ja m’ho imagino. Precisament per això us vam deixar sols, la Sara i jo. O és que et pensaves que ens va agafar pressa així de cop?

—Va passar una cosa molt estranya, Daniel —va acabar en Gerard.

I l’hi va explicar ràpidament, d’una tirada.

En Daniel es va quedar bocabadat, però en Gerard va veure de seguida que en la seva mirada no hi havia estranyesa, sinó la més pura indignació:

—Gerard, tio, però tu de què vas? Com és que t’has tirat enrere d’aquesta manera? Te la jugues, t’arrisques que l’Enka o algú altre us enxampi enrotllant-vos a la sala d’actes i munti un pollastre de ca l’ample, i després no se t’acut res de millor que fugir? I encara t’estranya que la Mei estigui emprenyada? Has pensat com es deu sentir ella?

—Però jo… —va intentar excusar-se feblement en Gerard—. De cop em va semblar… —Però no va acabar la frase, en part per la fúria d’en Daniel, però en part també perquè no tenia clar què era el que li havia semblat.

—Gerard, no em tornis a sortir amb les teves burrades de licantrops —va dir gairebé cridant en Daniel—. Què passa? Que potser li vas trobar massa pèl i et vas acollonir?

—Daniel, sisplau, no siguis groller!

Però en Daniel anava embalat:

—Groller? Groller és el que has fet tu! Petonejar una noia, il·lusionar-la, grapejar-la i, de cop, sense explicacions, deixar-la plantada: això sí que és groller!

I va marxar pel passadís renegant entre dents i sense mirar enrere ni un sol cop.

Aquell migdia van dinar en taules separades, davant la sorpresa de l’Antònia.

També al menjador, quan l’Alda estava acabant de dinar, compartint taula amb l’Encarnació i en Faust, va sonar-li el mòbil. Era l’Isaïes.

—Alda? Pots venir a casa?

El to del veterinari era d’una preocupació tan gran, que va espantar-la.

—Passa alguna cosa?

—Tens l’Encarnació per aquí a prop? —El veterinari va ignorar la seva pregunta.

—Aquí mateix. Vols que te la passi?

—No. Vull que vingueu totes dues. Volant. Ja sé com va morir el gos de la Sara.

Havent dinat, en Gerard va pujar a la seva habitació. Se sentia trist i derrotat, amb ganes de plorar i de fugir. No estava enfadat amb en Daniel per l’esbroncada que li havia clavat. Al contrari: el seu amic no li havia dit res que ell mateix no s’hagués dit un i mil cops des de dissabte. Tenia tota la raó. No hi havia cap excusa per al que havia fet.

Però tampoc no hi havia cap explicació.

Va seure a la taula de treball i, d’esma, va engegar l’ordinador. Va passejar la mirada per les fotografies que tenia penjades a la paret, fins que es va aturar en una vista general del funicular miner.

El funicular miner. La balada…

Va despenjar la fotografia i la va deixar damunt la taula. Coneixia bé el funicular. En tenia al cap totes les dades. Mil quatre-cents metres de recorregut. Cinc-cents metres de desnivell. Un tram que superava el 100 % de pendent.

Va somriure pensant que, fins no feia gaire, no podia entendre que un pendent pogués tenir més del 100 %, fins que la professora de matemàtiques que havia tingut abans de l’Alda li havia explicat que el percentatge d’un pendent no expressa un angle, sinó una proporció, i que un pendent del 100 % seria aquell en què la distància recorreguda en horitzontal fos la mateixa que la recorreguda en vertical, i això donava un angle de 45 graus, no de 90.

Matemàtiques a part, el funicular era impressionant, i en Gerard podia comprendre, aquella tarda millor que mai, que tants joves de la vall haguessin desafiat perills i prohibicions per escalar-lo. Era una manera de reptar el món. De sentir-se viu quan la vida només semblava una línia de fosca que corria cap a l’abisme.

Com aleshores.

Va treure una lupa d’un calaix de l’escriptori. La fotografia tenia una resolució molt alta, i era fàcil veure’n els detalls. Amb un retolador de punta fina va anar marcant els punts del recorregut. L’estació inferior. Els primers pendents. El primer pont sobre la carretera. El segon pont, just en el punt d’encreuament dels dos vagons. El tram que es perdia entre les roques. El petit túnel i el punt de màxim pendent, que els joves de l’època del seu pare anomenaven el Pas de les Pilotes, no calia endevinar per què. L’estació superior.

Una aventura per sentir-se viu. Una aventura per arriscar la vida.

Va brandar el cap i, deixant de banda la fotografia, amb la lupa i el retolador al damunt, es va girar cap a l’ordinador.

Va obrir la carpeta de les fotografies i va buscar les d’aquell assaig de Ferrats a casa de la Sara. Abans de començar havia fet un parell de primers plans de la Mei amb el violí. Tan bonica. Tan llunyana.

La necessitava tant!

La cara de la Mei ocupava ara la totalitat de la pantalla. Llàstima dels cabells. Segur que sense aquell pentinat seria encara més bonica. Segur que sense aquell pentinat no li imposaria tant.

Cantussejant entre dents, va tancar l’arxiu al visor de fotografies i el va tornar a obrir amb el seu programa de retoc fotogràfic. Havia utilitzat aquell programa un munt de vegades per distorsionar fotos, per fer caricatures, per obtenir imatges de fantasia…

Ara, com en un joc, es preguntava com quedaria la Mei sense aquell pentinat manga. Com quedaria… —I, mentre pensava, feia volar el cursor per la imatge, definint capes, delimitant àrees—. Com quedaria, per exemple, amb els cabells llargs… No, millor curts. Els cabells negres ben curts, i el pentinat…

—No!

Se li havia escapat l’exclamació en veure la imatge que tenia a la pantalla. Hi va voler fer encara un parell de retocs, amb les mans que li tremolaven al damunt del ratolí.

Tot feia voltes. Li va fugir el color de la cara i va mirar la imatge que apareixia ara a la pantalla.

Perquè aquella imatge ho explicava tot. Absolutament tot.

Era espantós.

Cap història de bèsties assassines i licantrops no podia ser tan espantosa.

Sentint que tot el seu món s’ensorrava, va abandonar l’habitació i va sortir corrent pel passadís.

L’Alda i l’Encarnació van arribar en menys de cinc minuts a casa de l’Isaac, que era a l’altra banda del poble, a prop del pontet del riu. Als baixos de la casa hi havia el consultori veterinari, i la professora de matemàtiques no va poder evitar de pensar immediatament en les circumstàncies sinistres de l’últim cop que hi havia estat.

Havien fet el trajecte amb el cotxe de l’Encarnació, ja que aquesta s’havia negat en rodó a omplir-se de fang anant de paquet al quad de l’Alda. En tot el breu trajecte no van dir ni una sola frase: totes dues estaven dominades per la tensió, el nerviosisme i la pressa que els havia transmès el to de veu del veterinari per telèfon.

L’Isaïes els va obrir la porta tan de pressa que van pensar que segurament les estava esperant al rebedor. La seva expressió era un estira-i-arronsa entre la preocupació pel que havia descobert i la satisfacció pel fet d’haver-ho descobert.

—Al final, la pluja ha estat el que ens ha ajudat —els va dir, mentre les feia passar al menjador de la casa, un espai sobri i fred, amb mobles de kit i butaques d’escai, que semblava d’allò més adient per a un home que, a més de viure sol, passava la major part del temps fora de casa—. Un pagès ha trobat empremtes a la vora del riu i ha tingut el sentit comú de fotografiar-les amb el mòbil.

Els va assenyalar l’ordinador portàtil que hi havia damunt la taula. Tota la pantalla estava ocupada per la fotografia d’una empremta clarament impresa en un terreny fangós. Era la marca d’una urpa amb un palmell rodó i quatre dits. Al costat havien posat un paquet de tabac perquè se’n pogués apreciar la mida, i era precisament la mida el que mostrava que, malgrat l’aspecte, no era de gat.

—He enviat la fotografia a uns quants col·legues, i he descrit els atacs a un veterinari del zoològic que vaig conèixer fa un temps en uns cursos. Ningú no ha tingut cap mena de dubte.

—Doncs deixa-ho anar ja —es va impacientar l’Encarnació—. Què és el que tenim rondant per la vall de Tamasca? Algun tipus de linx o de gat mesquer anormalment gros?

—No, Enka: un lleopard.