2. Estranyes benvingudes

Per fortuna, el menjador de l’hostal resultava molt més acollidor que l’habitació. Els clients seien en cadires de fusta fosca i boga, davant robustes taules d’aspecte rústic cobertes amb estovalles de quadres; la decoració de les parets, presidida per un gran rellotge, barrejava cartells turístics, fotografies antigues i trofeus de caça, i en l’ambient surava una densa olor de brou calent que sortia de la cuina. Aproximadament la meitat de les taules estaven ocupades, sobretot per homes sols i alguna parella. Va seure a la taula que li va indicar una noia amb aire atabalat i aviat va tenir al davant un sopar senzill i abundós, ideal per recuperar forces després del pesat viatge.

L’Alda va sopar a poc a poc, contenta pel fet que no hi hagués televisor: en aquells darrers temps, certes imatges dels telenotícies li resultaven especialment difícils de suportar.

En un parell d’ocasions va tenir la sensació que algú l’observava. Va aixecar el cap dissimuladament i totes dues vegades va sorprendre la mateixa mirada: la d’un home gran que seia tot sol en una taula al fons del menjador. Probablement, va pensar, algú del poble, que devia sopar habitualment a l’hostal i que no podia dissimular la seva curiositat davant les cares noves.

Mentre es prenia les postres, va observar ella també dissimuladament el desconegut. Més de seixanta anys, però ben conservat, robust, aparentment fort. Cabells blancs i abundants, però tallats amb elegància, rostre ben afaitat. Havia deixat al damunt de la taula un telèfon mòbil, com si hagués d’estar localitzable malgrat l’hora. Alguna cosa en el seu aspecte li va fer pensar en un metge rural, tot i que es va reconèixer a si mateixa que no sabia quin aspecte se suposava que havia de tenir un metge rural.

En un moment d’aquella observació, les seves mirades van trobar-se i ell, en comptes d’afanyar-se a apartar els ulls, sorprès en la seva tafaneria, va insinuar un somriure murri. I l’Alda, incomprensiblement per a ella mateixa, va correspondre amb un altre mig somriure. Hi havia alguna cosa en aquell home que feia que resultés simpàtic. Alguna cosa, en tot cas, més forta que les seves ganes d’aixecar-se de la taula i anar a dir-li’n quatre de fresques pel fet que la mirés tan descaradament.

Va demanar una infusió en comptes de cafè i, just quan l’hi duien, la porta del menjador es va obrir i va entrar el noi de les rastes de l’autocar, amb una bossa penjant de l’espatlla i caminant amb la mateixa despreocupació d’abans. Li va fer uns vint anys: més jove que ella. Quan va passar prop de la seva taula, ella es va aixecar ràpidament i li va sortir al pas.

—Em sap greu el que ha passat abans —es va disculpar de cop.

El noi la va mirar amb l’estranyesa pintada als ulls i va trigar uns moments a reconeix-la. Després va somriure.

—No passa res.

—Sí que passa —va insistir ella mentre el convidava amb un gest a seure a la seva taula—. No hauria hagut de reaccionar d’aquella manera.

El noi va seure mentre saludava amb la mirada alguns dels altres clients de l’hostal, que devia conèixer, entre ells el suposat metge rural.

—Doncs jo trobo que has tingut una reacció molt natural —la va corregir—. Ha de ser molt empipador que tothom t’estigui sempre ajudant. Em sembla que jo em passaria la vida engegant la gent a fer punyetes.

—No ho sé, suposo que al final t’hi acostumes. El que passa és que jo encara no hi he tingut temps.

El noi va assentir amb aire de comprensió, però no va fer preguntes sobre la seva coixesa, cosa que ella va agrair. Va passar la cambrera, i ell va demanar un parell d’entrepans per emportar-se. Mentre els esperava, es va quedar a la taula de l’Alda.

Es deia Quel i era criador de gallines. Gallines i pollastres ecològics, criats amb gra, i que corrien tot el dia en semillibertat per uns grans tancats de la granja. Carn i ous de primera qualitat. Una producció petita, però que es venia tota sola. El seu somni era que l’explotació arribés a ser completament autosuficient, plantar el gra que menjaven les gallines. Si arribava a plantar-lo amb criteris ecològics, aconseguiria que els seus ous duguessin a l’etiqueta el 0 en comptes de l’1 que ja portaven.

—El zero? —es va estranyar l’Alda.

—Sí, a l’etiqueta —va aclarir-li en Quel, que era un autèntic entusiasta quan parlava d’ous i de gallines—. L’etiqueta és el codi que els ous porten imprès a la closca. No t’hi has fixat mai?

L’Alda va haver de reconèixer que mai a la vida no s’havia fixat que els ous duguessin res imprès a la closca, i en Quel es va afanyar a explicar-li que aquell codi de xifres i lletres indicava el tipus de cria de les gallines, el país d’origen i les dades del productor.

—El primer número, del 0 al 3, indica el tipus de producció. Jo tinc l’1, que és l’indicador de gallines de pagès, criades en galliners i corrals a l’aire lliure on es poden moure com volen. El 0 vol dir que, a més, tota l’alimentació que reben és de conreu ecològic. No és fàcil que et donin la qualificació 0, però és el meu somni. I, per cert —va afegir, seriós—, no compris ous del 3. Són inhumans.

L’Alda no va poder reprimir un somriure.

—Què pot tenir d’inhumà un ou? —va preguntar.

El seu to de veu va insinuar, només insinuar, que ella sí que havia conegut coses realment inhumanes. En Quel se’n va adonar, però, novament, es va abstenir de fer preguntes.

—Cria industrial —va explicar, amb un to d’horror a la veu—. Les gallines estan tancades en gàbies individuals on no es poden moure. La il·luminació els crea un ritme artificial de dia i nit per fer-les produir més. Es tornen boges, i els han de tallar el bec perquè no es fereixin.

En la imaginació de l’Alda es va formar una imatge de rengleres interminables de gàbies de gallines mutilades produint sense descans ous marcats amb el número 3. Era una imatge entre sinistra i ridícula que li va fer brandar el cap.

En Quel semblava disposat a continuar parlant de gallines, però just en aquell moment va aparèixer la cambrera amb els entrepans i, al mateix temps, l’home gran que havia estat observant l’Alda es va aixecar de taula.

—Qui és? —es va afanyar a preguntar ella, assenyalant-lo discretament amb el cap.

Per tota resposta, en Quel es va aixecar i va cridar l’home amb un gest perquè s’acostés.

—L’Isaïes, el veterinari del poble —el va presentar—. Tot un personatge i un savi, però també un gran tafaner. Vaja, us he de deixar!

Va agafar els entrepans i va sortir del menjador amb les seves rastes i el seu jersei de ratlles, deixant l’Alda i l’Isaïes cara a cara, a banda i banda de la taula, i visiblement incòmodes.

L’Isaïes va ser el primer a trencar el gel. De prop era un home una mica més baix que ella, de mirada intel·ligent i amb un perpetu mig somriure que de seguida el feia resultar simpàtic.

—Una fantàstica arribada al poble —va dir-li—. Un vell que no para de mirar-la i un jove que li deu haver donat una fascinant conferència sobre gallines. Si no marxa demà mateix no serà perquè no en tingui motius.

—He vingut per quedar-me —va respondre ella—. I vostè, per què em mirava?

—L’he molestat?

Ella va ignorar el fet que havia contestat una pregunta amb una altra pregunta.

—Sí —va dir amb sinceritat—. Però ja m’ha passat.

Entre les olors que duia el vent de la nit, hi havia també les dels homes, i la bèstia sabia que la proximitat dels homes era el pitjor dels paranys. Calia evitar-los. Calia allunyar-se de les seves construccions, dels seus camins i de les seves llums. Però sabia també que prop d’allà on hi havia homes hi havia també sempre menjar fàcil. I s’adonava que preses com el conill que acabava de devorar eren al mateix temps massa magres i massa difícils de caçar.

Volia fugir muntanya amunt, a aquelles altures que pressentia solitàries, però la fam era una cadena que la retenia. Una cadena feta d’olors embogidores, de promeses de caça i d’abundància.

La cadena la deixaria allunyar-se dels homes, però, de tant en tant, l’obligaria, ho volgués o no, a acostar-s’hi.

Per a sorpresa seva, l’Alda no va trigar a alegrar-se d’haver conegut l’Isaïes. Després d’haver reconegut la seva tafaneria, que justificava per les poques cares noves que es veien pel poble, no va trigar a convidar-la a deixar el menjador per anar a prendre alguna cosa al bar. I ella va acceptar, però pensant en la millor manera de treure’s de sobre aquell pesat sense tornar a semblar brusca i mal educada.

Només uns minuts més tard, però, ja no sentia cap interès per deixar-lo, i es deixava dur per la seva conversa incansable amb autèntic interès. L’Alda s’havia presentat, per primera vegada, com a professora de matemàtiques de l’institut, i la va sorprendre com li havia resultat de fàcil. De seguida es van tractar de tu.

L’home, a més, havia fet, sense adonar-se’n, un gran pas per guanyar-se la seva confiança: no li havia preguntat per la seva coixesa i ni tan sols no li havia mirat la cama malalta més del realment inevitable. Era un comportament estrany després de la seva tafaneria inicial, però al llarg dels darrers mesos l’Alda havia adquirit el costum de dividir els desconeguts en dues grans categories: els que li preguntaven per la cama i els que no. I no cal dir que els primers no podien aspirar a res més que a la seva hostilitat.

L’Isaïes era un conversador amè i un pou de notícies i informacions sobre el poble i el seu entorn. Seguint el fil de les seves paraules, la vall de Tamasca deixava de ser un espai desconegut i adquiria una coherència i un sentit.

La vall, va explicar-li, es trobava a molta altura i era molt estreta, amb vessants abruptes, plens d’espadats i tarteres. Tot i que el poble estava construït al lloc més planer i assolellat, en cap moment de l’any no tenia gaires hores de sol, i el vent dels cims no parava de bufar-hi, sobretot a les nits. Els hiverns, allà, eren molt durs. Encara no havia caigut cap nevada important, però tan bon punt ho fes tot quedaria glaçat i fins i tot resultaria difícil mantenir oberta la carretera principal.

Al voltant de Tamasca, enfilats als vessants de la muntanya, hi havia un total de set pobles. Eren molt petits, tot just grapats de cases aferrades a la roca, i vivien bàsicament de la ramaderia. A l’hivern, les carreteres estretíssimes que els comunicaven amb la vall quedaven sovint tallades, i circular-hi resultava molt perillós fins i tot en els millors moments. Això plantejava problemes de proveïment i de serveis i, com en tantes zones de muntanya, la dificultat de l’accés a l’ensenyament i la sanitat s’havia convertit en una seriosa amenaça per a la seva supervivència.

—I això és el que fa que l’institut de Tamasca sigui una mica especial —va aventurar l’Alda.

—L’institut i també l’escola, tot unificat —va corregir l’Isaïes—. Comparteixen instal·lacions i comparteixen també internat. A l’hivern, els alumnes que vénen dels pobles petits viuen tota la setmana a l’escola. I, quan el temps és realment dolent, el cap de setmana i tot. És un institut escola residència intermunicipal, perquè la gestió la comparteixen el govern i els ajuntaments de la vall.

L’Alda va assentir. Naturalment, s’havia informat sobre l’institut i sabia que, en realitat, no era un centre tan petit com insinuaven les paraules del veterinari, ja que, en ser l’única residència escolar de la comarca, donava servei a molts alumnes que no eren de la vall de Tamasca, sinó que vivien en altres nuclis dispersos, alguns de força allunyats. Tenia la seu en una antiga casa de repòs d’un orde religiós, un vell edifici de maó amb aires de fortalesa, envoltat de jardins on s’havien aixecat algunes construccions més modernes, sobretot aules, patis i pistes esportives. «No és un institut normal», havia pensat quan n’havia vist les fotografies per Internet, «però, què caram, jo tampoc no sóc una professora de matemàtiques normal!».

Quan es van separar, l’Isaïes es va oferir a acompanyar-la, l’endemà al matí, a l’institut amb cotxe. Va ser l’única al·lusió que el veterinari va fer a la seva coixesa, i ella, de nou, l’hi va agrair.