17

Mentre l’avió començava la baixada cap a Hamburg, Frank es va despertar d’una becaina i va enganxar entre els genolls un diari que va estar a punt de relliscar a terra. Frank va mirar a fora per la finestra del seu costat, però encara estaven massa amunt perquè fos visible altra cosa llevat de núvols.

Tom acabava un cigarret dissimuladament. Les hostesses anaven amunt i avall del passadís, recollint els últims vasos i safates. Tom va veure Frank que aixecava el diari alemany de la falda i mirava la fotografia d’un home mort a Lübars. Per a Frank no seria més que una altra fotografia de diari. Tom no havia explicat a Frank que la seva cita amb els segrestadors havia estat a Lübars, només li havia dit que havia deixat plantats els segrestadors. «Llavors els va seguir?» havia preguntat Frank. Tom li havia dit que no, que els havia agafat la pista a partir del bar gai i el missatge passat als segrestadors per Thurlow que allà havien de demanar per Joey. Frank s’havia divertit, ple d’admiració per l’atreviment de Tom —potser també pel seu coratge, volia pensar Tom— en anihilar els segrestadors sense cap ajuda. Tom no havia trobat res en aquell diari sobre la captura de cap dels tres segrestadors als voltants de Binger Strasse o a qualsevol altre lloc. És clar que ningú, a banda de Tom, no sabia que eren els segrestadors. Potser tenien antecedents criminals i cap adreça fixa, però això era, si fa o no fa, tot.

Els passaports van ser mirats i tornats ràpidament, després van recollir l’equipatge i van agafar un taxi.

Tom va assenyalar els llocs coneguts a Frank, els que podia veure en la foscor creixent, la cúspide d’una església que recordava, el primer dels molts canals omplerts o «rierols» que tenien pontets al damunt, després l’Alster. Van baixar a la calçada que pujava cap a la casa blanca d’apartaments de Reeves, anteriorment una casa particular gran que havia estat dividida en diversos apartaments. Era la segona o tercera visita de Tom a Reeves. Tom va pitjar el botó de baix, i Reeves de seguida el va deixar entrar després que Tom digués el seu nom a l’altaveu. Tom i Frank van entrar a l’ascensor, i Reeves els esperava a la porta.

—Tom! —Reeves mantenia la veu baixa, perquè hi havia un altre apartament, com a mínim, al mateix pis—. Entreu, tots dos!

—Aquest és Ben —va dir Tom, presentant Frank—. Reeves Minot.

Reeves va dir «Com estàs» a Frank, i va tancar la porta al darrera. Com sempre, el pis de Reeves impressionava a Tom per ser espaiós i immaculadament net. Les parets blanques tenien pintures impressionistes i d’altres més recents, gairebé totes emmarcades. Fileres de prestatges baixos, contenint majoritàriament llibres d’art, seguien la volta de les parets. Hi havia un parell de plantes de cautxú i fil·lodèndrons. Les dues grans finestres que donaven a l’aigua d’Aussenalster tenien les cortines grogues tirades ara. La taula estava parada per a tres. Tom va veure que el Derwatt (autèntic) rosat d’una dona, aparentment, morint al llit encara estava penjat damunt de la llar de foc.

—Has canviat el marc d’això, oi? —va preguntar Tom.

Reeves va riure.

—Ets tan observador, Tom! El marc es va fer malbé, no sé com. Va caure amb aquell bombardeig, em sembla, i es va esquerdar. Prefereixo aquest marc beix. L’altre marc era massa blanc. Mira, poseu les maletes aquí —va dir Reeves, indicant a Tom l’habitació de convidats—. Espero que no us hagin donat res per menjar a l’avió, perquè tinc coses a punt per a nosaltres. Però ara hem de prendre una copa de vi fresc o el que sigui i parlar!

Tom i Frank van deixar les maletes a l’habitació dels convidats, en la qual hi havia un llit doble amb un costat contra la paret del davant. Jonathan Trevanny hi havia dormit, va recordar Tom.

—Com has dit que es deia el teu amic? —va demanar suaument Reeves, però no es va molestar en allunyar-se del noi perquè no el sentís i tots dos van tornar a la sala d’estar.

Tom va saber pel somriure de Reeves que Reeves sabia qui era el noi. Tom va afirmar amb el cap.

—Te’n parlaré més tard. No ha sortit… —Tom se sentia incòmode, però per què havia d’amagar-li res a Reeves? Frank era a l’altra banda de la sala d’estar, mirant un quadre—. No ha sortit als diaris, però el noi ha estat segrestat a Berlín.

—De debò? —Reeves es va aturar amb el tirabuixó a una mà, i una ampolla de vi a l’altra. Tenia una desagradable cicatriu rosa que li creuava la galta dreta gairebé fins a un costat de la boca. Ara amb la boca oberta per la sorpresa, la cicatriu semblava encara més llarga.

—Diumenge passat a la nit —va dir Tom—. A Grunewald. Ja coneixes els boscos d’allà.

—Sí que els conec. Com el van segrestar?

—Jo anava amb ell, però ens vam separar un parell de minuts i… Seu, Frank. Estàs entre amics.

—Sí, seu —va dir Reeves amb la seva veu rogallosa, i va estirar el tap de suro.

—Els ulls de Frank van creuar els de Tom, el noi va fer que sí amb el cap com per indicar a Tom que podia explicar la veritat si ho desitjava.

—Frank va ser deslliurat just ahir a la nit. Els homes que el retenien li donaven sedants i em sembla que encara està una mica abaltit —va dir Tom.

—No, ja quasi no ho noto ara —va dir Frank educadament i amb fermesa. Es va aixecar del sofà on acabava de seure, i va anar a mirar de més a prop el Derwatt de damunt la llar de foc. Frank va ficar les mans a les butxaques del darrera i va mirar a Tom amb un somriure ràpid—. És bo, eh Tom?

—Oi que sí? —va dir Tom amb satisfacció. Li agradava aquell rosa polsós, suggerint la vànova d’una senyora gran, o potser la seva camisa de dormir. El fons era marró tèrbol i gris fosc. Estava morint o simplement estava cansada i avorrida de la vida? Però el títol era Dona morint.

—Una dona o un home aquí? —va preguntar Frank.

Tom havia estat pensant justament que Edmund Banburry o Jeff Constant a la Buckmaster Gallery li havien donat el títol —sovint Derwatt no s’havia preocupat de títols— i realment no es podia distingir si la figura era masculina o femenina.

—Dona morint, es diu —va dir Reeves a Frank—. T’agrada Derwatt? —va preguntar amb to de sorpresa agradable.

—Frank diu que el seu pare en té una a casa… als Estats Units. Una o dues, Frank? —va preguntar Tom.

—Una. L’arc iris.

—Ah-ha —va dir Reeves, com si el tingués davant dels ulls.

Frank es va traslladar cap a un David Hockney.

—Vas lliurar un rescat? —va preguntar Reeves a Tom.

Tom va sacsejar el cap.

—No, el tenia i no el vaig lliurar.

—Quant? —Reeves somreia mentre abocava el vi.

—Dos milions americans.

—Bé, bé. I ara què? —Reeves va fer un gest cap al noi, que ara els donava l’esquena.

—Oh, se’n torna a casa. He pensat que, si podem, Reeves, ens quedaríem també demà a la nit amb tu, i marxaríem divendres cap a París. No vull que reconeguin el noi en un hotel, i un altre dia de descans li anirà bé.

—És clar, Tom. No hi ha cap problema. —Reeves va arrugar el front—. No ho acabo d’entendre. La policia encara el busca?

Tom es va encongir d’espatlles nerviosament.

—El buscaven abans del segrest, i suposo que el detectiu de París ha notificat com a mínim a la policia francesa que el noi ha estat trobat —Tom va explicar que la policia no havia estat informada del segrest.

—I on l’has de portar?

—Al detectiu de París. Ha estat contractat per la família. El germà de Frank, Johnny, també és allà amb el detectiu. Gràcies, Reeves. —Tom va agafar la seva copa.

Reeves va portar una altra copa per a Frank. Llavors Reeves va anar a la cuina, i Tom el va seguir. De la nevera, Reeves va treure una plata de rodanxes de pernil, amanida de col, i un assortit d’embotits a rodanxes i coses confitades. Reeves va dir que era una producció de Gaby. Gaby vivia al mateix edifici amb una gent que la contractava, i havia insistit a venir a les set aquell vespre després de l’última compra per «arreglar» el que havia comprat per als convidats de Reeves.

—Estic de sort, que li agrado —va dir Reeves—. Troba la meva casa més interessant que aquella en què dorm. Malgrat la maleïda bomba d’aquí. Bé, va resultar que no hi era, quan va caure.

Van seure tots tres a taula, i van parlar d’altres coses a banda de Frank, però encara sobre Berlín. Com estava Eric Lanz? Qui eren els seus amics? Tenia xicota? Reeves va riure amb la pregunta. Tenia xicota Reeves, es preguntava Tom. Eren Reeves i Eric tan insensibles, que no els importaven ni noies ni dones? Estava bé tenir dona, va pensar Tom, a mida que el vi l’escalfava. Heloise li havia dit una vegada que ell li agradava, o havia dit que l’estimava, perquè la deixava ser ella mateixa, i li deixava espai per respirar. Tom havia estat gratificat per l’observació, tot i que mai no havia pensat a donar Lebensraum a Heloise.

Reeves mirava Frank. I a Frank se’l veia amb una son extrema.

Van posar Frank al llit cap a les onze. Frank va agafar el llit de l’habitació dels convidats.

Després amb una altra ampolla de Piesporter Goldtröpfchen, Reeves i Tom es van instal·lar al sofà de la sala d’estar, i Tom va narrar els esdeveniments dels darrers dies, fins i tot dels primers dies, quan Frank Pierson, treballant de jardiner a hores, l’havia buscat a Villeperce. Reeves va riure de la disfressa de dona a Berlín, i en volia tots els detalls. Llavors, a Reeves se li va aclarir una cosa, i va dir:

—Aquesta fotografia de Berlín doncs… als diaris d’avui. Deia Lübars, me’n recordo. —Reeves es va aixecar per buscar el seu diari, i el va trobar en un prestatge de llibres.

—És això —va dir Tom—. Ho he vist a Berlín. —Tom es va sentir fluix un moment, i va deixar la copa de vi—. L’italià que t’havia esmentat. —Tom havia explicat a Reeves que només l’havia estabornit, aquell home.

—Ningú no et va veure? N’estàs segur? Quan marxaves?

—No. Esperem les notícies de demà?

—El noi ho sap?

—No li ho he dit. No esmentis Lübars al seu davant. Reeves, amic, et seria gaire molèstia fer-me cafè?

Tom va anar amb Reeves a la cuina, ja que no volia quedar-se sol. No era agradable, adonar-se d’haver matat un home, tot i que l’italià no era el primer. Va veure que Reeves el mirava. Hi havia una cosa que no havia dit a Reeves, i que no pensava dir-li, que era que Frank havia matat el seu pare. Tom es va animar una mica amb el fet que tot i que Reeves havia llegit sobre la mort de Pierson sènior, i la qüestió de suïcidi o accident, que no havia estat resolta, Reeves no va pensar en preguntar a Tom si algú podia haver assassinat Pierson sènior empenyent-lo penya-segat avall.

—Què va ser el que va fer marxar el noi? —va preguntar Reeves—. El trasbals per la mort del seu pare?… O potser la noia? Has dit que es diu Teresa, oi?

—No, crec que la situació amb Teresa estava bé, quan va marxar. Li va escriure des de casa meva. Va ser tot just ahir que li van dir que tenia un altre xicot.

Reeves fa fer una rialleta de manera avuncular.

—El món és ple de noies, fins i tot boniques. Si més no, Hamburg n’està ple! Vols que mirem de distreure’l… que el portem a un club? Saps què vull dir?

Tom va dir tan suaument com va poder:

—Només té setze anys. Ha estat un cop dur. El germà deu tenir el cor de pedra, altrament no ho hauria deixat anar de la manera que ho va fer…

—Esperes conèixer el germà? I el detectiu?

Reeves va riure en dir la paraula detectiu, de la manera com riuria de qualsevol que suposadament tingués la feina de descobrir la delinqüència en el món.

—Espero que no —va dir Tom—, però potser hauré de deixar el noi al seu càrrec, perquè no té cap ganes de tornar a casa. —Tom era dret a la cuina amb el cafè—. M’estic adormint, tot i que el cafè és boníssim. En prendré una altra tassa.

—Ja et deixarà dormir? —va preguntar Reeves, amb la veu ronca, però amb la preocupació d’una mare o una infermera.

—En el meu estat, i tant! Demà passejaré Frank per Hamburg. Un d’aquests viatges en vaixell per l’Alster, saps? Intentaré animar-lo. Podràs venir a dinar amb nosaltres?

—Gràcies, Tom, però tinc una cita demà. Puc donar-te una clau. Ara mateix te la dono.

Tom va sortir de la cuina amb la tassa.

—Com va el negoci? —Tom es referia al negoci de coses robades, i la mica de recerca de talents legítims entre els pintors alemanys, i la mica de marxant d’art, les activitats més recents de Reeves, a la façana, si més no.

—Oh. —Reeves va posar un clauer a la mà de Tom, després va donar un cop d’ull a les parets de la sala d’estar—. Aquest Hockney és un préstec, podria dir. En realitat, és robat. Ve de Munic. L’he penjat a la paret perquè m’agrada. Al capdavall, vaig amb molt de compte amb qui deixo entrar aquí. El Hockney el vindran a recollir ben aviat.

Tom va somriure. Va pensar que Reeves duia una vida plaent en una ciutat molt agradable. Sempre passaven coses. Reeves mai no es preocupava, sempre se’n sortia com fos, fins i tot en els moments més incòmodes, una vegada per exemple, el van estomacar i el van llançar inconscient d’un cotxe en marxa. Reeves ni tan sols va haver de patir un nas trencat en aquella ocasió, que va ser a França, recordava Tom.

Quan Tom es va ficar al llit aquella nit, Frank no es va bellugar. El noi estava bocaterrós amb els braços al voltant del coixí. Tom se sentia segur, més segur que a Berlín. El pis de Reeves havia estat bombardejat, potser robat, però s’hi sentia tan a recer com en un castell. Podria preguntar a Reeves quina mena de protecció tenia, a banda potser d’una alarma per lladres. Havia de pagar algú? Havia demanat mai Reeves protecció extra a la policia, a causa de les valuoses pintures amb què havia tractat de vegades? No era gens probable, va pensar Tom. Però potser seria descortès fer indagacions sobre les mesures de seguretat de Reeves.

Un truc suau va despertar Tom, i va obrir els ulls i va adonar-se d’on era.

—Herein!

Va entrar Gaby, tímida i feixuga, parlant en alemany, portant una safata amb cafè i panets.

—Herr Tom… estem tan contents de tornar-lo a veure després de tant de temps! Quant de temps fa?… —Parlava baixet a causa de Frank, que encara dormia. Gaby rondava la cinquantena, tenia cabells negres llisos formant un monyo al darrera del cap. Les galtes eren rosades amb erupcions.

—També estic content de ser aquí, Gaby. Com està?… Pot posar-ho aquí, ja va bé. —Tom volia dir damunt de la falda. La safata tenia potes.

—Herr Reeves ha sortit, però diu que vostè té claus. —Va mirar, somrient, cap al noi, que dormia—. Hi ha més cafè a la cuina. —Gaby parlava flegmàticament, establint fets, i només els ulls foscos mostraven vivor i una curiositat infantil—. Seré aquí encara una hora més, no ben bé, en cas que vulgui alguna cosa.

—Gràcies, Gaby. —Tom es va acabar de despertar amb el cafè i un cigarret, després va anar a dutxar-se i afaitar-se.

En tornar a l’habitació dels convidats, va veure Frank dret amb un peu descalç a l’ampit de la finestra que havia obert. Tom va tenir la sensació que el noi estava a punt de saltar.

—Frank? —El noi no l’havia sentit entrar.

—Quina vista, oi? —va dir Frank, amb tots dos peus a terra ara.

Havia tremolat el noi, o bé s’ho havia imaginat Tom? Tom va anar cap a la finestra i va mirar els vaixells turístics solcant cap a l’esquerra de l’aigua blava de l’Alster, la mitja dotzena de petits velers fent via, la gent que passejava pel moll, al costat de l’aigua. Banderoles brillants voleiaven pertot arreu, i el sol brillava. Era com un Dufy, però alemany, va pensar Tom.

—No estaves pas pensant en saltar ara, oi? —Tom va preguntar com si fes broma—. Són pocs pisos. No seria gaire satisfactori.

—Saltar? —Frank va sacsejar el cap de pressa, i va fer un pas enrere de Tom, com si l’incomodés estar tan a la vora seu—. És clar que no! Va bé si em rento?

—Endavant. Reeves és fora, però hi ha Gaby, la minyona. Només digues-li «Guten Morgen». És molt simpàtica. —Tom va veure com el noi agafava els pantalons i travessava el passadís. Va pensar que potser feia mal fet de passar ànsia. Frank tenia un aire decidit aquell matí, com si hagués passat l’efecte de les pastilles.

Cap a mig matí, eren a Sant Pauli. Havien fet un cop d’ull als aparadors de sex-shops al Reeperbahn, a les façanes llampants dels cinemes X de sessió contínua, als aparadors amb roba interior sorprenent, per a tots els sexes. D’algun lloc sortia música rock a doll, i fins i tot en aquella hora del dia hi havia clients pul·lulant i comprant. Tom es va trobar que parpellejava, potser meravellat, potser pels colors enlluernadors amb forma de circ a la llum clara del dia. Tom es va adonar que tenia un costat purità, potser a causa de la seva infantesa a Boston, Massachussetts. Frank semblava no immutar-se, però després s’esforçaria en fer-ho veure, en trobar-se davant de penis artificials i vibradors amb l’etiqueta del preu.

—Aquest lloc no deu parar de nit —va remarcar Frank.

—Ara mateix, tampoc no para —va dir Tom, veient dues noies que se’ls acostaven amb intenció—. Agafem un tramvia… o un taxi. Anem al zoo, això sempre és divertit.

Frank va riure.

—Altra vegada al zoo!

—Bé, m’agraden els zoos. Espera a veure aquest zoo. —Tom va veure un taxi.

Les dues noies, una de les quals no arribava als vint anys i semblava atractiva sense dur maquillatge, van pensar que el taxi podia ser per tots quatre, però Tom les va fer marxar amb un somriure educat i amb un moviment de cap.

Tom va comprar un diari al quiosc enfront de l’entrada del Tierpark, i es va aturar un minut per mirar-se’l. Se’l va mirar per segona vegada, buscant ara un petit article que pogués estar relacionat amb els segrestadors de Berlín, o Frank Pierson. El segon intent no va ser gaire a consciència, però no hi va veure res. Era el «Die Welt».

—Cap notícia —va dir Tom a Frank—, és una bona notícia. Anem.

Tom va comprar els bitllets que venien en bandes perforades de color taronja. Això els permetia pujar als trens-joguina, que recorrien tot el Carl Hagenbeck Tierpark. Frank semblava encantat, i Tom estava satisfet. El petit tren tenia potser quinze vagons; s’hi pujava sense obrir cap porta lateral, i el tren no tenia sostre. Avançaven gairebé sense fer soroll per davant d’espais de joc i aventura, on la mainada es penjava de rodes de goma que lliscaven per cables des de certa alçada, o s’arrossegava cap a dins i cap a fora d’unes construccions de plàstic de dos pisos amb forats, túnels i pendents. Van passar pel costat de lleons i elefants sense, aparentment, cap barrera entre ells i la raça humana. A la zona dels ocells, van baixar del tren, van comprar cervesa i cacauets a una parada, i després van tornar a pujar a un altre tren que passava.

Després, un taxi cap a un gran restaurant al port que Tom recordava d’un viatge anterior. Les parets eren de vidre, i tenia vista a baix al port on petroliers, transatlàntics blancs i pontons estaven amarrats, eren carregats i descarregats, mentre les seves bombes automàtiques abocaven aigua. Passaven gavines, i ocasionalment es cabussaven.

—Demà anirem cap a París —va dir Tom un cop havien començat a menjar—. Què et sembla?

Frank es va posar de seguida en guàrdia, però Tom podia veure com s’assossegava. O bé era París l’endemà, va pensar Tom, o bé el noi es rebel·laria abans i insistiria en anar-se’n sol d’Hamburg cap a una altra banda.

—No m’agrada dir a la gent què ha de fer. Però hauràs d’encarar-te a la família en algun moment, no? —Tom va mirar a dreta i esquerra, però parlava baixet, la paret de vidre era just a la seva esquerra, i la taula més propera estava a més d’un metre lluny darrera de Frank—. No pots anar saltant d’un avió a un altre un mes darrera l’altre, oi?… Menja el Bauernfrühstück.

El noi es va posar a menjar altra vegada, més a poc a poc. Havia trobat divertit «L’esmorzar de pagès» de la carta i el va demanar: peix, patates fregides, bacon, cebes, tot barrejat en una plata gran.

—També vindrà a París demà, Tom?

—És clar que sí, perquè torno a casa.

Després de dinar, van passejar creuant una entrada d’aigua a l’estil de Venècia voltada de boniques cases velles amb sostre de punta. Llavors a la vorera d’un carrer comercial, Frank va dir:

—Voldria canviar diners. Puc entrar aquí un minut?

Va indicar un banc.

—D’acord. —Tom va entrar al banc amb ell i es va esperar mentre el noi feia una cua curta i feia la transacció a la finestreta que deia Foreign Exchange. Frank duia el passaport de Benjamin Andrews, pel que sabia Tom, però no el necessitaria si canviava francs francesos en marcs. Tom va intentar no mirar. Tom havia posat una altra mena de crema a la piga de Frank aquell matí. Per què estava sempre pensant en aquella maleïda piga? Què ho feia ara que ningú no reconegués Frank? Frank tornava, entaforant marcs a la cartera.

Van anar caminant fins al museu de Völkerkunde i Vorgeschichte, on Tom ja havia estat una vegada abans. Hi havia taules amb maquetes d’implosions de bombes que havien aplanat gran part dels molls d’Hamburg durant la Segona Guerra Mundial: magatzems d’uns vint centímetres d’alt en foc, amb flames grogues i blaves esculpides. Frank va meditar sobre una maqueta d’aixecament d’un vaixell, el petit vaixell de vuit centímetres de llarg reposava damunt de sorra i sota el que semblava metres de mar. Com sempre, al cap d’una hora, després de pintures a l’oli de Bürgermeisters d’Hamburg signant això i commemorant allò, tot amb indumentària del període de Benjamin Franklin, Tom es fregava els ulls i es moria de ganes per un cigarret.

Uns minuts més tard, en una avinguda de botigues i parades de flors i fruita, Frank va dir:

—Em pot esperar aquí? Cinc minuts?

—On vas?

—Tornaré. Al costat d’aquest arbre. —Frank va indicar un plàtan prop de la vorera al seu costat.

—Però m’agradaria saber on vas —va dir Tom.

—Confiï en mi.

—D’acord. —Tom es va girar, va fer lentament alguns passos, dubtant del noi, i al mateix temps recordant-se a si mateix que no podia fer de mainadera de Frank Pierson per sempre. Sí, si el noi desapareixia —i quants diners havia tret al banc, quants n’havia deixat en francs o en dòlars?—. Tom s’enduria la maleta de Frank a París i la lliuraria al Lutetia. Era possible que Frank s’hagués endut el passaport aquell matí? Tom es va girar i va caminar cap al plàtan, que va distingir dels altres només perquè a sota hi havia un home gran assegut en una cadira, llegint el diari. El noi no hi era, i ja havien passat més de cinc minuts.

Llavors va reaparèixer Frank entremig d’una corrua de vianants, somrient, amb una gran bossa de plàstic vermella i blanca a les mans.

—Gràcies —va dir Frank.

Tom es va quedar tranquil.

—Has comprat alguna cosa?

—Sí. Més tard li ho ensenyaré.

A continuació, Jungfernstieg. Tom recordava el nom del carrer o avinguda, perquè Reeves una vegada va explicar-li que era allà on les noies boniques d’Hamburg es passejaven en el passat. Els vaixells panoràmics sortien per fer creuers al llarg de l’Alster des d’un moll perpendicular a Jugenfernstieg, i Tom i Frank van pujar en un.

—El meu últim dia de llibertat! —va dir Frank dalt del vaixell. El vent tirava els seus cabells foscos enrere i feia bategar els pantalons que picaven contra les cames.

Cap dels dos no volia seure, però no barraven el pas a ningú si es quedaven a un racó de la coberta superior. Un home jovial amb un barret blanc parlava per un megàfon, explicant els llocs per on passaven, els grans hotels damunt pendents de gespa verda amb vista a l’aigua, on va assegurar a tothom que la tarifa estava «entre les més altes del món». Tom es divertia. Els ulls del noi enfocaven un punt distant, potser una gavina, potser Teresa, Tom no ho sabia.

En tornar a casa de Reeves, poc després de les sis, Reeves no hi era, però havia deixat un missatge al mig del llit molt ben fet a l’habitació dels convidats: «Tornaré a les set o abans. R.» Tom estava content que Reeves no hi fos encara, perquè volia parlar amb Frank tot sol.

—Recordes el que et vaig dir a Belle Ombre… respecte al teu pare —va dir Tom.

Frank, amb aire desconcertat un instant, va dir llavors:

—Crec que ho recordo tot, el que em va dir.

Eren a la sala d’estar, Tom dret prop de la finestra, el noi assegut al sofà.

—Et vaig dir, no expliquis mai a ningú què vas fer. No confessis. No juguis ni un minut amb la idea de confessar.

Frank va mirar de Tom cap a terra.

—I doncs… estàs pensant en dir-ho a algú? Al teu germà? —Tom ho va fer sortir amb l’esperança de descobrir alguna cosa.

—No, no ho penso fer.

La veu del noi era decidida i força profunda, però Tom no estava segur de poder-lo creure. Desitjava poder agafar el noi per les espatlles i sacsejar-lo per fer-lo entrar en raó. I això li importava? No. I de què tenia por, es preguntava Tom, del fracàs en fer que el noi entrés en raó?

—Això ho has de saber. On és? —Tom va anar al petit munt de diaris a un extrem del sofà i va buscar el d’ahir. Va obrir-lo per la pàgina del davant on hi havia la fotografia de l’home mort a Lübars—. Vaig veure que t’ho miraves ahir a l’avió. Aquest… aquest home el vaig matar jo a Lübars, al nord de Berlín.

—Vostè? —La veu de Frank va pujar una octava amb estupefacció.

—Mai no em vas preguntar on era el lloc de trobada per al rescat. No hi fa res. Vaig donar-li un cop al cap. Tal com pots veure.

Frank va parpellejar i va mirar Tom.

—Per què no m’ho havia dit abans? És clar que reconec aquest individu ara. Era l’italià que hi havia en aquell pis!

Tom va encendre un cigarret.

—T’ho dic perquè… —Perquè què? Tom es va haver d’aturar per triar les paraules. En realitat, no hi havia comparació entre empènyer el propi pare per un penya-segat, i destrossar el pols d’un segrestador que ve en la teva direcció amb una pistola carregada. Però tots casos tenen a veure en treure una vida—. El fet que vaig matar aquest home no em canviarà la vida. Com que probablement ell mateix era un criminal. Com que no era el primer home que matava. No crec que t’ho hagi de dir això.

Frank el mirava amb admiració.

—Ha matat mai una dona?

Tom va riure. Això era justament el que necessitava, riure. Tom era conscient també de cert descans, donat que Frank no li havia preguntat respecte Dickie Greenleaf, l’únic assassinat pel qual Tom va sentir una mica de culpabilitat.

—Mai… una dona. Mai no ho he hagut de fer —va afegir Tom, i va pensar de seguida en l’acudit sobre un anglès que havia explicat a un amic que havia hagut d’enterrar la seva dona, simplement perquè estava morta—. La situació mai no s’ha presentat. Una dona. No et deu pas passar pel cap, Frank… Qui?

Ara Frank va somriure.

—Oh, ningú! Déu meu!

—Bé. L’únic motiu per treure això… —Tom, altra vegada, no trobava les paraules, però va seguir—. Això… vull dir el… —Va fer un gest cap al diari—. L’acte no hauria de ser devastador per a la resta de la teva vida. No hi ha cap raó per enfonsar-se. —Sabia, era possible que sabés què volia dir enfonsar-se, a la seva edat? Enfonsar-se en el sentit de fracàs total? Però molts adolescents s’enfonsaven, fins i tot se suïcidaven, perquè es trobaven amb un problema amb el qual no sabien conviure, de vegades només era la feina d’escola.

Frank fregava els artells del seu puny dret contra la vora angulosa de la taula de cafè de Reeves. Era de vidre per sobre? Era blanca i negra, però no de marbre. El gest de Frank posava nerviós a Tom.

—Entens què vull dir? O bé deixes que un esdeveniment t’espatlli la vida o bé no deixes que passi. La decisió és teva. Tu tens sort, Frank, en el teu cas la decisió és teva, perquè ningú no t’acusa.

—Ja ho sé.

I Tom sabia que part —quanta?— de la ment del noi estava en l’aparentment amor perdut, Teresa. Això era una malaltia que Tom no se sentia capaç de tractar, un tema ben diferent del d’un assassinat. Tom va dir nerviosament:

—No donis cops amb els artells del puny a la taula, vols, perquè no resoldrà res. Només farà que arribis a París amb els artells plens de sang. No siguis ximple!

El noi va etzibar un cop cap avall damunt de la taula, però no va encertar del tot. Tom intentava relaxar-se, i va mirar cap a una altra banda.

—No seria pas tan estúpid, no s’amoïni, no s’amoïni. —Frank es va posar dret i va enfonsar les mans dins de les butxaques, va anar cap a la finestra, i després es va girar cap a Tom—. Els bitllets d’avió per a demà. Vols que me n’encarregui? Puc fer les reserves en anglès, oi?

—N’estic segur. Endavant.

—Lufthansa —va dir Frank, mentre agafava la guia telefònica—. A quina hora, cap a les deu demà al matí?

—Fins i tot abans. —Tom es va sentir molt més tranquil. Semblava que Frank tocava de peus a terra, finalment, o si encara no hi tocava del tot, ho intentava.

Reeves va arribar mentre Frank s’assabentava de l’hora per a l’endemà. Sortida a les nou i quinze minuts. Frank va donar els noms, Ripley i Andrews.

—Heu passat un bon dia? —va preguntar Reeves.

—Sí, gràcies —va dir Tom.

—Hola, Frank. M’he de rentar les mans —va dir Reeves amb la seva veu rauca, alhora que ensenyava els palmells, que eren visiblement grisos—. He estat tocant quadres avui. No ha estat…

—Un dia de feina de debò, Reeves? —va dir Tom—. T’admiro les mans!

Reeves es va aclarir la gola aspre sense èxit, i va tornar a començar:

—Anava a dir que no ha estat un dia brut de feina, sinó un dia de feina bruta. Us heu servit alguna cosa per beure, Tom? —Reeves se’n va anar al bany.

—Voldries sortir a sopar, Reeves? —va preguntar Tom, seguint-lo—. És la nostra última nit.

—No en tinc gens de ganes, si no us fa res. Sempre hi ha alguna cosa aquí, ja ho saps. Gaby se n’encarrega. Em sembla que ha preparat una cassola o alguna cosa.

A Reeves mai no li havien agradat els restaurants, va recordar Tom. Reeves probablement intentava de no atreure l’atenció a l’escena d’Hamburg.

—Tom. —Frank va fer venir Tom a l’habitació dels convidats, i va treure una capsa de dins d’una bossa de plàstic vermella i blanca—. Per a vostè.

—Per a mi?… Gràcies Frank.

—Encara no l’ha oberta.

Tom va desfer part de la cinta blava i vermella, després va obrir la capsa blanca que tenia molt paper fi blanc a dins. Va trobar-hi una cosa vermellosa, brillant, daurada, i la va estirar i va resultar ser una bata amb un cinturó de la mateixa seda vermell fosc, amb borles negres. El material vermell tenia clapes daurades en forma de puntes de fletxa.

—És bonica de debò —va dir Tom—. Molt elegant. —Tom es va treure la jaqueta—. Me l’emprovo? —va preguntar, mentre se l’emprovava. Li anava perfecte, o bé li aniria just a la mida amb el pijama a sota, en lloc del jersei i els pantalons. Tom va mirar la llargada de la màniga i va dir—: Perfecte.

Frank va amagar el cap, i es va allunyar de Tom.

Tom es va treure la bata amb compte i la va estendre damunt del llit. Va fer un fru-fru fi i impressionant. Era de color marró vermellós, el mateix que el del cotxe dels segrestadors a Berlín, un color que no agradava a Tom, però si s’esforçava a veure’l com Dubonnet, potser podria oblidar aquell cotxe.