10

Tom va telefonar a Frank des de la seva habitació l’endemà al matí a les nou. Com es trobava Ben?

—Bé, gràcies. Fa només dos minuts que m’he despertat.

—Demanaré que ens portin l’esmorzar a la meva habitació, o sigui que pots venir cap aquí. Quatre-cents catorze. I tanca amb clau quan surtis.

Tom havia comprovat cap a les tres de la matinada, en tornar a l’hotel, que els passaports encara fossin a la maleta, i encara hi eren.

Durant l’esmorzar, Tom va suggerir Charlottenburg, seguit de Berlín est, i després el zoo de Berlín oest, això si encara els quedava energia. Va donar al noi un article del Sunday Times escrit per Frank Giles, que Tom havia retallat i guardat meticulosament, perquè, en poques paraules, deia molt de Berlín. Berlín està dividit per sempre?, n’era el títol. Frank el va llegir mentre menjava torrades i melmelada, i Tom va dir que no hi feia res si el retall es tacava amb mantega, perquè ja feia massa temps que el tenia.

—Només a uns vuitanta quilòmetres de la frontera polonesa! —va dir Frank amb to d’incredulitat—. I… noranta-tres mil soldats soviètics a uns trenta quilòmetres dels barris de Berlín. —Llavors Frank va mirar a Tom i va dir—: Per què els preocupa tant Berlín? Tot això del Mur.

Tom estava assaborint el cafè i no volia embarcar-se en cap discurs. Potser, avui, la realitat se li faria evident, a Frank.

—El Mur va de dalt a baix a tot Alemanya, no tant sols a Berlín. Del Mur de Berlín se’n parla més perquè envolta el Berlín oest, però el Mur arriba fins a Polònia i Romania també. Ja ho veuràs avui. I demà potser agafarem un taxi fins al Glienicker-Brücke on, de vegades, intercanvien presoners, de l’oest i de l’est. Vull dir espies, de debò. Fins i tot divideixen el riu allà; s’hi pot veure un filat, a la superfície, que divideix el riu per la meitat.

Si més no, alguna cosa anava penetrant, va pensar Tom, perquè el noi estudiava l’article a consciència. Explicava la triple ocupació militar o control de Berlín per les tropes angleses, franceses i americanes, fet que ajudava a entendre (però no gaire a Tom, que sempre tenia la sensació que se li escapava alguna cosa respecte a Berlín) que la companyia aèria alemanya Lufthansa no pogués aterrar a l’aeroport de Berlín-Tegel. Berlín era artificial, una cosa especial, ni tan sols part de l’Alemanya occidental, i potser mai no n’havia volgut formar part, ja que els berlinesos sempre s’havien sentit orgullosos de ser berlinesos.

—Em vestiré i trucaré a la teva porta d’aquí a uns deu minuts —va dir Tom, posant-se dret—. Porta el passaport, Ben. És per al Mur.

El noi ja estava vestit, però Tom encara anava amb pijama.

Van agafar l’antiquat tramvia des de la Kurfürstendamm fins a Charlottenburg, i van passar més d’una hora als museus d’arqueologia i pintura. Frank es va entretenir amb les maquetes d’activitats de molt de temps enrere a la zona de Berlín, homes amb indumentàries de pell animal a les mines de coure uns tres mil anys abans de Crist. Com a Beaubourg, Tom es va adonar que vigilava per si algú es mostrava interessat en Frank, però Tom només va veure pares amb nens xerraires i curiosos que s’embadalien davant de les vitrines. Berlín, fins llavors, presentava una escena suau i benèvola.

Després, un altre tramvia fins a la parada de Charlottenburg del S-bahn per anar fins a la parada de Friederichstrasse i el Mur. Tom duia un mapa. Anaven per la superfície tota l’estona, tot i que era un tren de tipus subterrani o de metro, i Frank observava per la finestra les cases de pisos que anaven passant, la majoria velles i grises, cosa que volia dir que no havien estat bombardejades. Després, el Mur, gris i de tres metres d’alçada com li havien promès, amb filat al capdamunt, tot tacat i cobert de pintura pels soldats soviètics, va recordar Tom, abans de la visita del president Carter un parell de mesos enrere, per tal que la televisió de l’Alemanya occidental no pogués enviar els eslògans antisoviètics pintats al Mur a les cases dels berlinesos orientals i de molts alemanys orientals que amb els seus aparells podien captar els programes de la televisió de l’Alemanya occidental. Tom i Frank van esperar en una sala amb uns altres cinquanta turistes i berlinesos occidentals, molts carregats amb bosses de la compra, cistells de fruita, pernils enllaunats i el que semblaven capses de botigues de roba. En general era gent gran, que probablement visitava per enèsima vegada els germans i cosins separats pel Mur des de 1961. Els números de set dígits de Tom i Frank van ser finalment cridats per una noia darrera d’una finestra enreixada, i això volia dir que ja podien passar a una altra sala amb una taula llarga al càrrec de soldats alemanys orientals amb uniformes gris-verd. Una noia els va tornar els passaports, i uns quants metres més enllà van haver de comprar a un soldat sis DM cinquanta pfennigs de moneda de l’Alemanya oriental, que resultava ser més en marcs alemanys orientals. Tom tenia aversió a tocar-los, i els va entaforar en una butxaca buida del darrera.

Ara eren «lliures». Tom va somriure amb la idea mentre començaven a caminar per la Friederichstrasse que continuava aquí, més enllà del Mur. Tom va assenyalar els palaus encara sense netejar de la família reial prussiana. Per què dimonis no els netejaven, es preguntava, o plantaven alguna cosa al voltant en forma de tanca, si volien fer una bona impressió a la resta del món?

Frank va mirar al seu voltant, sense paraules durant uns quants minuts.

—Unter den Linden —va dir Tom, no pas amb un to alegre. Un sentit de preservació el va fer buscar, no obstant això, alguna cosa més animada, de manera que va agafar Frank pel braç i el va estirar cap a un carrer a la dreta—. Anem cap aquí.

Tornaven a ser en un carrer —sí, altra vegada Friederichstrasse— on hi havia llargs taulells que sortien dels bars i ocupaven mitja vorera. Els clients, a peu dret, menjaven sopes, entrepans, i bevien cervesa. Alguns semblaven treballadors de la construcció amb granotes empolsegades de guix, d’altres eren dones i noies amb pinta d’oficinistes.

—Potser em compraré un bolígraf —va dir Frank—. Serà divertit comprar alguna cosa aquí.

Es van acostar a una papereria que tenia uns prestatges buits de diaris al davant, i es van trobar amb un rètol a la porta que deia: TANCAT PERQUÈ TINC GANES DE TANCAR. Tom va riure, mentre ho traduïa a Frank.

—Ha d’haver-hi alguna altra botiga per aquí —va dir Tom mentre continuaven caminant.

N’hi havia una altra, però també tancada, i un altre rètol escrit a mà que deia: TANCADA A CAUSA DE RESSACA. Frank ho va considerar molt divertit.

—Potser sí que tenen sentit de l’humor, però a banda d’això és ben bé tal com ho he llegit, com… gris, potser.

Tom va sentir una desagradable depressió que li va recordar el seu primer viatge al Berlín est. La roba de la gent semblava flàccida. Aquesta era la segona visita de Tom, i no hauria vingut si el noi no hagués volgut veure-ho.

—Anem a dinar, a veure si ens animem —va dir Tom, assenyalant un restaurant.

Era un restaurant gran, modest i d’aspecte eficient i algunes de les taules llargues tenien estovalles blanques. Si no duien prou diners, va pensar Tom, el caixer estarà encantat d’acceptar DM. Van seure, i Frank va estudiar la clientela pensatiu —un home amb vestit fosc i ulleres, menjant sol, i dues noies rodonetes que xerraven i prenien cafè en una taula d’allà prop— com si mirés animals d’una nova espècie en un zoo. Tom es divertia. Per a Frank, aquells eren «russos», va suposar, tenyits amb comunisme.

—No tots són comunistes, de fet —va dir Tom—. Són alemanys.

—Ja ho sé. Però és la idea que no se’n poden anar a viure a l’Alemanya occidental si volen, oi que no poden?

—Correcte —va dir Tom—, no poden.

Els va arribar el menjar, i Tom va esperar que la cambrera rossa, que tenia un somriure amistós, hagués marxat.

—Però els russos diuen que van construir el Mur per mantenir a fora els capitalistes. Això és el que diuen, si més no.

Van pujar fins al capdamunt de la torre d’Alexanderplatz, l’orgull del Berlín est, a prendre cafè i admirar la vista. A tots dos els va agafar el desig de marxar.

El Berlín oest, envoltat com estava, donava la mateixa sensació que els grans espais oberts un cop havien deixat el districte del Mur i anaven sotraguejant en el tren elevat en direcció al Tiergarten. Van canviar uns quants bitllets més de deu DM, i ara Frank s’estudiava les monedes del Berlín est.

—Potser les guardaré de record… o n’enviaré un parell a Teresa com una gràcia.

—No des d’aquí, sisplau —va dir Tom—. Guarda-les fins que tornis a casa.

Era reconfortant veure els lleons passejant-se amb llibertat aparent pel Tiergarten, tigres mandrejant al costat de la piscina, badallant a la cara del públic, tot i que hi havia un fossat entre ells i els visitants. El cigne trompeta, just quan Tom i Frank passaven pel costat, va alçar el seu llarg coll i va trompetejar. A poc a poc es van anar acostant a l’aquari. Allà Frank es va enamorar del Druckfisch.

—Increïble. —Els llavis de Frank es van separar amb estupefacció i de sobte semblava un nen de dotze anys—. Quines pestanyes! Semblaven maquillades!

Tom va riure i va mirar fixament el peixet blau brillant, a penes de quinze centímetres, que duia el que se’n diria una velocitat moderada de creuer, aparentment en busca de no-res, no obstant la boqueta rodona s’obria i es tancava com si demanés alguna cosa. Les parpelles d’aquells ulls tan desmesurats eren remarcades amb una línia negra, i per sobre i per sota hi havia el que semblaven llargues pestanyes negres, formant una corba graciosa, com si un il·lustrador les hagués dibuixat damunt les escates blaves amb rotulador. Era una de les meravelles de la natura, va pensar Tom. Ja havia vist el peix abans. El va tornar a esbalair, i a Tom va agradar-li que el Druckfisch hagués evocat més admiració en Frank que el celebrat Picassofisch. El Picassofisch, igualment petit, duia una ziga-zaga negra damunt del cos negre, cosa que suggeria una pinzellada de Picasso a l’època cubista, i una franja blava creuant el cap amb diverses antenes alçades; prou estrany, ben segur, però en certa manera no lligava amb les pestanyes del Druckfisch. Tom va apartar la vista d’aquell món aquàtic, i en posar-se a caminar altra vegada, es va sentir feixuc i barroer, respirant aire.

Els cocodrils al seu allotjament amb calefacció i tancat amb vidre amb un pont de vianants que el creuava, tenien unes quantes ferides lleugerament sagnants, que indubtablement havien estat infligides pels companys. Però just llavors, tots feien una dormideta, amb uns somriures espantosos.

—N’has tingut prou? —va preguntar Tom—. No em faria res anar a la Bahnhof.

Van sortir de l’aquari i van caminar uns quants carrers enllà fins a l’estació de tren on Tom va aconseguir més diners alemanys amb francs francesos. Frank també en va canviar alguns.

—Saps, Ben —va dir Tom mentre es posava a la butxaca els marcs—, un dia més aquí, i hauràs de pensar en… tornar a casa, potser? —Tom va donar un cop d’ull a l’interior de la Bahnhof lloc de trobada de vividors, negociants de coses robades, homosexuals, macarrons, drogoaddictes i Déu sap què. Caminava mentre parlava, amb ganes de sortir d’allà, no fos cas que algun d’aquells que hi rondaven, per alguna raó, es pogués interessar en ell i el noi.

—Potser aniré a Roma —va dir Frank mentre caminaven cap a la Ku’damm.

—No vagis a Roma. Deixa-ho per una altra vegada. Ja has estat a Roma, oi?

—Només dues vegades quan era petit.

—Vés a casa primer. Deixa les coses clares. També amb Teresa. Encara podries anar a Roma aquest estiu. Només som a vint-i-sis d’agost.

Uns trenta minuts més tard, quan Tom descansava a la seva habitació amb el Morgenpost i el Der Abend, Frank li va trucar des de la seva habitació.

—He reservat un bitllet a Nova York per dilluns —va dir Frank—. Surt a les onze quaranta-cinc, Air France, després canvio per Lufthansa a Düsseldorf.

—Molt bé, Ben. —Tom es va sentir més tranquil.

—Potser m’haurà de deixar una mica de diners. Puc pagar el bitllet, però em quedaré una mica curt.

—No t’hi amoïnis —va dir Tom, pacient. Cinc mil francs eren més de mil dòlars, i per què n’havia de necessitar més el noi si se n’anava directe a casa? Tenia el costum de portar grans sumes de diners tan arrelat, que se sentia incòmode sense? O bé, és que tenir diners, d’ell, s’havia convertit en un símbol d’amor per a Frank?

Aquell vespre van anar al cinema, van sortir-ne abans del final, i com que era més tard de les onze i no havien sopat, Tom es va dirigir cap a la «Rheinische Winzerstube» que era només uns quants passos més enllà. Hi havia gerres de cervesa mig plenes, com a mínim vuit, en línia al costat de les aixetes de cervesa, a l’espera de clients. Els alemanys trigaven uns quants minuts en omplir com cal una gerra de cervesa, un aspecte que Tom valorava. Tom i Frank van escollir el menjar d’un taulell que oferia sopes casolanes, pernil, bou rostit i xai, col, patates bullides o fregides, i mitja dotzena de tipus diferents de pa.

—És veritat això que has dit de Teresa —va dir Frank quan van haver trobat una taula—. Hauria d’aclarir les coses amb ella. —Frank va empassar-se la saliva, ja que encara no havia fet cap mos—. Potser li agrado, potser no. I sóc conscient que no sóc prou gran. Cinc anys més d’escola si acabo el batxillerat. Déu meu!

De sobte Frank semblava enfurismat amb el sistema escolar, però Tom sabia que el seu problema era la incertesa respecte a la noia.

—És diferent de les altres noies —va continuar el noi—. No ho puc descriure amb paraules. No és ximple. És molt segura de si mateixa… això és el que més em fa por de vegades, i jo no semblo tan segur com ella. Potser no ho sóc. Potser un dia la coneixeràs. Espero que sí.

—Jo també ho espero. Menja abans no se’t refredi. —Tom va tenir la sensació que mai no coneixeria Teresa, però la il·lusió, l’esperança a la qual el noi intentava aferrar-se (què més feia tirar endavant a la gent?; l’ego, la moral, l’energia, i allò que la gent anomenava vagament futur) no era per a la majoria de gent basada en una altra persona? De manera que molt poca gent se’n sortia sola. I ell? Tom va intentar durant uns segons d’imaginar-se a Belle Ombre sense Heloise. Ningú amb qui parlar a la casa fora de Madame Annette, ningú que posi el gramòfon en marxa i de sobte ompli la casa amb música rock o de vegades Ralph Kirkpatrick al clavecí. Tot i que Tom amagava a Heloise molta part de la seva vida, les seves activitats il·legals i potencialment perilloses que posarien punt final a Belle Ombre si es descobria, Heloise havia esdevingut part de la seva existència, gairebé de la seva carn, tal com van dir al jurament de les noces. No feien l’amor gaire sovint, no sempre que Tom compartia el llit amb ella, cosa que era a penes la meitat de les vegades, però quan el feien, Heloise era afectuosa i apassionada. Semblava que la infreqüència en fer l’amor no molestava gens a Heloise. Curiós, tenint en compte que només tenia vint-i-set anys, o en tenia vint-i-vuit? Però això li anava molt bé, a ell. No hauria pogut suportar una dona que fes demandes diverses vegades per setmana: això realment faria que en perdés les ganes, potser de seguida i de manera permanent.

Tom es va omplir de valor i va preguntar amb un to lleuger i educat a la vegada:

—Puc preguntar-te si has anat mai al llit amb Teresa?

Frank va aixecar la vista del plat amb un somriure ràpid i tremolós.

—Una vegada. Bé, és clar, va ser meravellós. Potser massa meravellós.

Tom va esperar.

—Vostè és l’única persona a qui explicaria això. —Frank va continuar amb una veu més baixa—. No vaig fer-ho gaire bé. Em sembla que estava massa excitat. Ella també estava excitada, però no va passar res… de debò. Va ser a l’apartament de la seva família a Nova York. Tothom era fora, teníem totes les portes ben tancades. I ella va riure.

Frank va mirar Tom com aquell qui fa una declaració de fets, ni tan sols de fets feridors, només de fets.

—Va riure de tu? —va preguntar Tom, mirant d’adoptar una actitud d’interès molt lleu. Va encendre un Roth-Haendle, l’equivalent alemany d’un Gauloise.

—De mi, no ho sé. Potser. Em vaig sentir fatal. Incòmode. Estava a punt per fer l’amor amb ella i després no vaig poder acabar. Sap?

Tom s’ho podia imaginar.

—Potser va riure amb tu.

—Vaig intentar riure. No ho explicarà a ningú, oi?

—No. De totes maneres, a qui ho podria explicar?

—A altres paios de l’escola, que sempre fanfarronegen. Crec que la meitat de les vegades són mentides. Sé que ho són. El Pete —és un any més gran— em cau molt bé, però sé que no sempre diu la veritat. Respecte a les noies, vull dir. És clar, és fàcil, crec, si no t’agrada gaire una noia. Sap? Potser. Llavors només penses en tu mateix i en ser dur i en fer-ho i tot va bé. Però… fa mesos que estic enamorat de Teresa. Ara fa set mesos. Des de la nit que la vaig conèixer.

Tom intentava formular una preguntar: Teresa tenia altres xicots amb qui potser anava al llit? Tom no havia aconseguit pronunciar la pregunta abans que sones un fort acord introductori per damunt de l’enrenou i xerradissa de la cerveseria.

Alguna cosa passava a l’altra banda d’on eren ells. Tom ja havia vist l’espectacle una vegada abans. Els llums s’havien encès allà, i l’obertura bullangosa de Der Freischutz va esclatar sortint d’un gramòfon més aviat rovellat que hi havia en algun lloc. A pocs centímetres de la paret, hi havia projectat un quadre pla de cases fantasmals fetes de siluetes retallades: un mussol enfilat dalt d’un arbre, la lluna brillava, llampegava, i una pluja de gotes d’aigua de debò queia inclinada des de la dreta. També hi havia trons, que sonaven com grans trossos de llauna sacsejats darrera l’escenari. Bastant de gent s’aixecà de les taules per tenir millor vista.

—Això és de bojos! —va dir Frank, somrient—. Anem a mirar!

—Vés-hi tu —va dir Tom, i el noi se’n va anar. Tom volia quedar-se assegut per vigilar Frank des de lluny, per veure si algú es fixava en ell.

Frank, amb la jaqueta blava de Tom i els pantalons de pana marró —una mica curts, els pantalons, el noi devia haver crescut des que els va comprar— mirava el quadre-quasi-vivent amb les mans a la cintura. Pel que Tom podia veure ningú no es fixava en el noi.

La música es va acabar amb estrèpit de platets, els llums es van apagar, les gotes de pluja van parar de rajar, i la gent va tornar al seu lloc.

—Quina idea més bona! —va dir Frank, tornant a poc a poc, amb aire relaxat—. La pluja cau en un petit desguàs al davant, sap? Vol una altra cervesa? —Frank tenia ganes de ser útil.

Era gairebé la una quan Tom va demanar a un taxista que els dugués a un bar que es deia The Glad Hand. Tom no sabia a quin carrer estava. N’havia sentit parlar a algú, potser a Reeves.

—Potser vol dir The Glad Ass —va dir el taxista en alemany, tot i que el nom va quedar en anglès.

—Com vostè vulgui —va dir Tom. Sabia que els berlinesos canviaven els noms dels bars quan en parlaven entre ells.

Aquest bar no tenia cap rètol a fora, només una llista il·luminada de preus de begudes i snacks, darrera d’un vidre a la paret de fora, al costat de la porta, però la música disco explosiva se sentia sortint d’allà. Tom va empènyer la porta marró, i una figura alta i fantasmagòrica va empènyer Tom cap a fora de manera juganera.

—No, no, tu no pots entrar aquí! —va dir la figura, després va agafar Tom pel davant del jersei i el va estirar cap endins.

—Ets encantador! —va cridar Tom a la figura que l’havia estirat cap endins: més de metre vuitanta amb una túnica malgirbada de mussolina que escombrava el terra, a la cara una màscara de pasta rosa i blanca.

Tom s’assegurava que Frank seguia a remolc mentre avançava lentament cap a la barra, lloc on semblava impossible arribar a causa de la gentada, tota d’homes i nois, tots cridant-se entre si. Semblava que hi havia dues grans sales de ball, potser fins i tot tres. A Frank se’l miraven de dalt a baix i el saludaven mentre s’esforçava a seguir Tom. «Què dimonis?», va dir-li Tom, encongint les espatlles amb alegria, volent dir que mai no aconseguiria arribar a la barra per demanar cervesa o el que fos. Hi havia taules arran de paret, però totes estaven ocupades i més que ocupades amb individus drets i parlant amb els que seien.

—Hoppla! —va vociferar una altra figura amb vestit femení a les orelles de Tom, i Tom es va adonar, gairebé amb una punxada de vergonya, que era potser perquè tenia tot l’aspecte de ser hetero. Un miracle que no l’haguessin fet fora, i potser havia d’agrair a Frank de ser a dins. Això el va portar a un pensament més alegre: Tom era objecte d’enveja per tenir la companyia d’un noi de setze anys ben plantat. Tom ara ho podia veure clarament, i això el va fer somriure.

Una figura de pell va demanar a Frank per ballar.

—Endavant! —va cridar Tom a Frank.

Frank va estar un instant perplex, atemorit, després va semblar que s’assossegava, i després se’n va anar amb l’individu de pell.

—… el meu cosí de Dallas! —Una veu americana cridava a algú a l’esquerra de Tom, i Tom se’n va apartar.

—Dallas-Fort Vort! —va dir el company alemany.

—I ara, això és el fotut aeroport! Vull dir Dallas! Friday es diu el bar. És un bar gai! De nois i noies!

Tom els va girar l’esquena, sense saber com, va posar la mà a la vora de la barra, i va aconseguir demanar dues cerveses. Els tres cambrers o cambreres duien texans blaus gastats però també perruques, galtes vermelles, bruses amb volants i somriures molt gais amb llavis pintats. Ningú no semblava borratxo, però tothom es veia bojament content. Tom es va enganxar amb una mà a la barra, i es va posar de puntetes per buscar Frank. Va veure que el noi ballava amb més abandonament fins i tot que amb la noia al Romy Haag. Semblava que un altre individu s’hi afegia, però Tom no podia estar-ne segur. Llavors una estàtua estil Adonis, més gran que el natural i pintat daurat, baixava del sostre i girava horitzontalment damunt de la pista de ball, mentre per damunt globus de colors baixaven flotant, serpentejant, enlairant-se, remenats per l’activitat de sota. Un dels globus deia FILL DE PUTA amb lletres negres gòtiques, altres lluïen dibuixos o paraules que Tom no podia distingir des d’on era.

Frank tornava, fent-se camí amb esforç, cap a Tom.

—Miri! He perdut un botó, ho sento. No l’he pogut trobar a terra i m’han fet caure amb un cop, quan el buscava.

Es referia al botó del mig de la jaqueta.

—No té cap importància! La teva cervesa! —va dir Tom, mentre allargava al noi un got alt i afuat.

Frank va beure a través de l’escuma.

—S’ho estan passant tan bé… —va cridar—, i sense noies!

—Per què has tornat?

—Els altres dos s’han començat a barallar… una mica! El primer paio… ha dit alguna cosa que no he entès.

—No t’amoïnis —va dir Tom, imaginant-s’ho fàcilment—. Els hauries hagut de demanar que t’ho diguessin en anglès!

—Ja ho he fet i, tot i amb això, no ho he entès.

Frank era observat per un parell d’homes darrera de Tom. Frank intentava explicar a Tom que era una nit molt especial, l’aniversari d’algú, per això hi havia els globus. El volum de la música gairebé impedia que es parlés. És clar que parlar no era necessari, ja que els clients es podien veure la mercaderia, i podien o bé sortir junts, o bé intercanviar adreces. Frank va dir que no tenia més ganes de ballar, de manera que van marxar després d’una sola cervesa.

Diumenge al matí Tom es va despertar just després de les deu, i va trucar a baix per saber si encara servien l’esmorzar. Sí. Després va trucar a l’habitació del noi. No contestaven. Havia sortit a fer la passejada matutina, Frank? Tom es va encongir d’espatlles. Les havia encongit conscientment? Havia estat involuntari? Què passaria si el noi es trobava amb problemes al carrer, i l’aturava algun policia vigilant? «Seria tan amable de dir-me el seu nom? Podria ensenyar-me el passaport o identificació?». Hi havia un cordó umbilical entre ell i Frank? No. O si hi és «talla’l», va pensar Tom. De totes maneres, demà quedaria tallat, quan el noi agafés l’avió cap a Nova York. Va llençar un paquet de cigarrets rebregat a la paperera, però va fallar i va haver d’anar a recollir-lo.

Tom va sentir un truc suau a la porta, amb les puntes dels dits, de la manera que ell mateix trucava.

—Frank.

Tom va obrir la porta.

Frank duia una bossa de plàstic verd transparent amb fruita.

—He anat a passejar. M’han dit que havia demanat esmorzar, de manera que sabia que s’havia llevat. Els ho he preguntat en alemany. Què li sembla?

Poc abans de les dotze estaven davant d’un vagó de Schnell-Imbiss a Kreuzberg, tots dos amb cerveses de llauna, Frank amb una Bulette o hamburguesa sense panet, carn freda però cuita, que podia agafar amb els dits i sucar dins de la mostassa. Un turc que estava dret al costat d’ells amb una cervesa i un frankfurt duia l’últim crit en roba d’estiu informal: sense res de mig cos cap amunt, una panxa peluda penjant damunt d’uns pantalons curts verds, ni tan sols gastats, sinó menjats gairebé a trossos, potser per un gos. Als peus bruts hi duia sandàlies. Frank es va mirar aquell individu de dalt a baix amb la mirada fixa, i va dir:

—Crec que Berlín és força gran. No s’hi viu gens amuntegat.

Això va donar la idea a Tom per a l’activitat de la tarda: Grunewald, el gran bosc. Però abans potser el Glienicker-Brücke.

—Mai no oblidaré aquest dia… el meu darrer dia amb vostè —va dir Frank—. I no sé quan el tornaré a veure.

Les paraules d’un amant, va pensar Tom, i la família de Frank —la seva mare en particular— estaria més que contenta si Tom anés a veure Frank en el seu pròxim viatge a Amèrica l’octubre d’aquest any? Tom ho dubtava. En sabia res la seva mare de la sospita de falsificació en referència a les pintures de Derwatt? Era molt probable, ja que el pare de Frank n’havia parlat, potser a l’hora de sopar. I el seu nom, portaria mals records a la mare de Frank? Tom no va voler preguntar-ho.

Van dinar tard en una taula a l’exterior en un turó amb vista a Pflauen-Insel al Wansee, un llac blau que quedava a sota. Còdols i terra sota els peus ara, fulles que els feien ombra, un cambrer corpulent i simpàtic. Sauerbraten amb bunyols de patata, col vermella, i cerveses. Eren a la zona sud-oest de Berlín.

—Òndia, quina meravella, oi? Alemanya —va dir Frank.

—De debò? Millor que França?

—La gent sembla més simpàtica aquí.

Tom tenia la mateixa sensació a Alemanya, però Berlín era potser un lloc curiós per dir-ho. Aquell matí havien passat amb cotxe pel costat d’un bon tros del Mur, sense la vigilància de soldats visibles, però amb la mateixa alçada de tres metres que a Friederichstrasse, i els gossos d’atac lligats amb corretges corredisses darrera el Mur van bordar només en sentir el soroll del taxi. El taxista estava encantat de fer la gira, i havia xerrat pels descosits. Més enllà del Mur, fora de la vista i fins i tot darrera els gossos, hi havia una franja minada «de cinquanta metres d’ample!», havia dit el taxista en alemany, i més enllà una trinxera antivehicles de quasi tres metres de fons, i encara després d’això hi havia una franja de terra llaurada per revelar petjades. «S’hi prenen tanta molèstia!», havia dit Frank. I Tom, inspirat, havia contestat: «S’anomenen a si mateixos revolucionaris, però ara mateix resulta que són els més endarrerits. Diuen que a tots els països els cal una revolució, però per què alguns grups encara s’al·lien amb Moscou…». Havia intentat dir-ho en alemany al taxista. «Oh, Moscou ara només té els militars, per demostrar la seva força on calgui. Idees, no», havia dit el taxista, resignat, o amb aire de resignació. Al Glienicker-Brücke, Tom havia traduït a Frank la declaració escrita en alemany en una gran placa:

Tom ho va traduir així, però el noi ho volia en la versió alemanya original, i Tom li ho va copiar. El taxista, Hermann, havia estat tan amable, que Tom li va preguntar si li agradaria dinar, i després els podia portar a algun altre lloc. Hermann havia estat d’acord amb el dinar, però, amb molta educació, va suggerir de menjar tot sol en una altra taula.

—Grunewald —va dir Tom a Hermann després d’haver-se posat d’acord amb la factura—. Ens hi pot portar? Després ens pot deixar, perquè voldrem caminar una mica per allà.

—I tant! D’acord! —va dir Hermann, aixecant-se de la cadira, com si hagués augmentat un parell de quilos després del dinar. Era un dia més aviat calorós, i duia una camisa blanca de màniga curta.

Era un viatge de gairebé set quilòmetres, generalment en direcció al nord. Tom tenia el mapa de Berlín a la falda per anar-li ensenyant a Frank on eren. Van creuar el pont de Wansee i van girar cap al nord, van passar per moltes zones de boscos on hi havia grups de casetes. Finalment a Grunewald on, Tom havia explicat a Frank, les tropes de França, Anglaterra i Amèrica feien sovint pràctiques amb tancs i disparant trets. Jocs de Guerra.

—Ens podria deixar al Trümmerberg, Hermann? —va preguntar Tom.

—Trümmerberg, ja, neben dem Teufelsberg —va contestar.

Hermann ho va fer, el taxi va pujar per un pendent, després el Trümmerberg, una muntanya feta amb enderrocs de ruïnes de guerra, coberta amb terra, que s’alçava més. Tom va pagar la tarifa a Hermann amb un extra de vint DM.

—Danke schön und schönen Tag!

Hi havia un nen una mica més amunt de la muntanya, manejant un avió de joguina amb control electrònic. Hi havia un canal amb revolts que baixava pel costat del Trümmerberg per a l’esquí i els trineus.

—Aquí esquien a l’hivern —va dir Tom a Frank—. És divertit, oi? —Tom no sabia ben bé què tenia de divertit allò just llavors (sense neu), però se sentia eufòric. Era fantàstic veure els amplis boscos a un costat i a l’altre la ciutat de Berlín, a baix i lluny. Camins sense asfaltar s’endinsaven cap al Grunewald, un bosc d’aspecte salvatge, un quadrat d’uns vint quilòmetres, va calcular Tom segons el mapa, i que aquest bosc estigués dins dels límits de Berlín va semblar-li increïble, a Tom, o com una mena de benedicció, ja que tot el Berlín oest estava encerclat, inclòs, evidentment, el mateix Grunewald.

—Anem per aquí —va dir Tom.

Van agafar un dels camins cap al bosc, i al cap d’un parell de minuts els arbres es tancaven damunt seu, deixaven fora molta llum del sol. Un noi i una noia menjaven pocs metres enllà damunt d’una manta estirada sobre agulles de pi. Frank se’ls va mirar somniador, potser amb enveja. Tom va collir una petita pinya, va bufar-la i se la va posar a la butxaca dels pantalons.

—Són genials els bedolls! M’encanten els bedolls! —va dir Frank.

Hi havia bedolls de clapes pertot arreu, de totes mides, entre pins i algun roure escadusser.

—En algun lloc… hi ha el sector dels militars. Amb tanques de filat al voltant, senyals vermells d’advertiment, ho recordo.

Però Tom se sentia absent, amb poques ganes de parlar sobre el que fos. Notava tristesa en el noi.

Més o menys a aquesta hora, demà, Frank estaria volant cap a l’oest en direcció a Nova York. I per trobar-se amb què? Una noia de la qual no estava gaire segur, i una mare que una vegada li va preguntar si havia matat el seu pare… i semblava haver-lo cregut quan va dir que no. I hauria canviat alguna cosa a Amèrica? Haurien sortit noves proves en contra de Frank? Potser. Tom no podia dir com, però suposava que hi havia alguna possibilitat que hi hagués noves proves. Havia matat realment el seu pare, Frank o era una fantasia seva? No era la primera vegada que Tom es plantejava això. Era perquè els boscos il·luminats pel sol eren tan bonics, el dia tan agradable, que no volia creure que el noi hagués matat a ningú? Tom es va fixar en un gran arbre caigut a la seva esquerra. Tom va dirigir-se cap allà, i el noi el va seguir.

Tom es va repenjar a l’arbre que ara va veure que havia estat tallat, va encendre un cigarret i va mirar el rellotge: les quatre menys tretze minuts. A Tom, li van venir ganes de tornar cap al Trümmerberg, on sabia que trobarien uns quants cotxes i la possibilitat d’un taxi. Seria molt fàcil perdre’s, si continuaven deambulant.

—Un cigarret? —va preguntar Tom. El vespre anterior el noi n’havia fumat un.

—No gràcies. Perdó, ara torno. He de pixar.

Tom es va incorporar mentre el noi li passava pel costat.

—Estaré per aquí a la vora.

Va indicar el camí per on havien vingut. Tom pensava que podria tornar a París l’endemà al matí, si no fos que decidís anar a veure Eric Lanz, i potser passar el vespre amb ell. Això podia ser divertit, veure quina mena de pis tenia Eric a Berlín, quina mena de vida duia. També li donaria temps per comprar un regal per Heloise, alguna cosa bonica de la Ku’damm, una bossa de mà, per exemple. Tom va mirar cap a la dreta, pensant que havia sentit alguna cosa, potser veus. Va buscar el noi.

—Ben? —va cridar. Tom va tornar enrere alguns passos—. Ei, Ben, t’has perdut? Per aquí! —Tom va tomar cap a l’arbre al qual s’havia repenjat—. Ben! —Havia sentit un cruixit de matolls bosc endins, o era el vent?

Frank tornava a gastar una broma, va suposar Tom, tal com havia fet en el caminet a prop de Belle Ombre. Esperava que Tom el trobés. A Tom no li venia gens de gust caminar entre la brossa, els matolls que li estriparien els baixos dels pantalons. Sabia que el noi podia sentir-lo, de manera que va cridar:

—D’acord, Ben! S’ha acabat la broma! Anem!

Silenci.

Tom va empassar saliva, amb sobtada dificultat. Què el preocupava? Tom no n’estava gaire segur.

De sobte Tom es va llançar a córrer per la zona al seu davant i lleugerament cap a l’esquerra, on li havia semblat sentir una remor de branques.

—Ben!

Cap resposta, Tom s’hi va tornar a llançar —va parar només una vegada per mirar enrere cap al bosc buit i dens— i després va tornar a córrer.

—Ben?

De cop, va anar a parar a una pista de terra i va seguir-la, tot anant encara cap a l’esquerra. La pista aviat va girar cap a la dreta. Havia de continuar o era millor tornar enrere? Tom tenia prou curiositat per continuar, ara ja trotant, i al mateix temps decidia que si en els pròxims trenta metres no veia el noi, tornaria enrere i miraria de nou dins del bosc. Pensava escapar-se altra vegada, el noi? Això seria massa estúpid, va pensar Tom, per part de Frank, i on aniria sense el passaport, que era a l’hotel? O bé l’havien agafat, Frank?

Al seu davant, a un nivell més baix que la pista en una petita clariana, Tom va tenir de sobte la resposta: un cotxe blau fosc encarat a Tom amb les dues portes del davant obertes. El conductor, en aquell moment, engegava el motor amb un zum, i tancava la porta amb un cop. Un altre home va córrer des de darrera del cotxe, va començar a saltar al seient del costat, però va veure Tom i va parar amb una mà a la porta, mentre amb l’altra buscava alguna cosa a dintre de la jaqueta.

Tenien Frank, Tom n’estava segur. Tom va fer un pas endavant.

—Què dimonis…

Tom es va trobar de cara a una pistola negra que l’apuntava, potser a uns cinc metres. L’home sostenia la pistola amb les dues mans. Després l’home es va ficar dins del cotxe, va tancar la porta, i el cotxe va fer marxa enrere. B-RW-778 deia la matrícula. El conductor era més aviat ros, l’home que hi havia entrat amb un salt era un individu fort amb cabells negres llisos i un bigoti. I ells l’havien vist clarament, Tom n’era conscient.

El cotxe es va allunyar, ni tan sols gaire de pressa. Tom hauria pogut aconseguir-lo amb una correguda, però per què? Per rebre una bala a l’estómac? Què seria una petita cosa com la mort de Tom Ripley comparada amb un noi que valia uns quants milions de dòlars? Frank era al portaequipatges del darrera, emmordassat? O amb un cop al cap i inconscient? No hi havia un altre home, un tercer, al seient del darrera? Tom creia que sí.

Tot això li va passar pel cap abans que el cotxe, un Audi, desaparegués de la vista, després del pròxim revolt, dins del bosc.

Tom duia un bolígraf, però com que no trobava cap paper, va treure el paquet de cigarrets Roth-Haendle, en va treure la cel·lofana i va escriure en el paquet de color rosa la matrícula del cotxe mentre encara la tenia al cap. Potser abandonarien el cotxe o li canviarien la matrícula, sabent que ell l’havia entrevist, va pensar. O podia ser que el cotxe hagués estat robat per aquesta feina.

També hi havia la incòmoda possibilitat que l’haguessin reconegut com a Tom Ripley. Potser l’havien estat seguint amb Frank des d’ahir. Els seria útil eliminar-lo? A mitges, va pensar Tom. En aquell moment no podia pensar amb gaire claredat, i la mà li tremolava en escriure la matrícula. És clar que havia sentit veus al bosc! Els segrestadors potser s’havien acostat a Frank amb alguna pregunta de to innocent.

El millor per a ell era no quedar-se ni un dia més a Berlín. Tom es va endinsar altra vegada en el desagradable bosc espès, seguint una petita drecera, perquè temia que els segrestadors tornessin enrere per la pista i li disparessin.