L’ENTRELLAT

La màscara de Carnaval és de cap per avall. La màscara de Carnaval es guarneix amb un penatxo de plomes blanques i té color de bronze verdós i pedreria envoltant-li l’oval del rostre, i dos clots perquè hi puguin veure els ulls de la noia que duu la màscara a la mà. La màscara és nocturna; a ple sol d’or fos i dolç a la plaça de Sant Marc, la màscara cau en un plegall de la capa de vellut. La columna, a l’entrada de la basílica, és pastada en una dauradesa antiga com el reflex del sol de marroquineria al filament gòtic de les porxades del palau ducal. Sota la caputxa de Fortuny, amb la capa de Fortuny, Julie Christie té la màscara de Carnaval a la mà i mira cap al centre de la plaça buida, amb la cabellera blonda com la columna i com el solell que li cisella en or els plecs del perfil. Al coval musulmà i medievalesc del palau Orfei, Julie Christie duu una túnica prisada de seda sanguinosa, a recer d’un casc de guerrer asiàtic, i unes calces de seda verda i prisada de Fortuny, enganxadisses a la medusa del pubis. Damunt la maça i l’escut i el dogal punxós de la panòplia de l’estança, el sol de l’estiu del 1973 grogueja el plomall de la màscara caiguda de Carnaval.

L’entrada a l’Exposició, el 1929, a Barcelona, estrafà el tirat i el color de maó vermell de la torre del campanar a la plaça de Sant Marc. Fons enllà, fonts enllà, simulacres: una Roma sense Bramante, la feudalitat torrejadora, encastellada i tuàreg de les fortificacions d’Àvila, el mosaic i els escacs de rajola de València, la condensació de l’espai pictòric en l’espai visible de la simulació, Espanya com a decorat moresc. Pels senderols, l’aigua, enllumenada, emborratxa de blau el verd suau. Al crestall de Montjuïc, Marià Fortuny i Madrazo veu un gran teatre bastit en ple cel. Un teatre de cel.

La noia entra al 509 de Madison Avenue i demana una túnica Delfos de Marià Fortuny: una túnica prisada de seda blanca, per vestir una noia morta. La noia vivent surt del 509 de Madison Avenue i camina amb resolució. Hi ha un teló de fons europeu de ciutats encendrades i gasejades de sutge hitlerià. La noia vivent, la noia que camina amb l’embolcall de la túnica de Fortuny per les engires de Madison Avenue, va davallar de l’escaleta del transatlàntic un matí d’abril, amb un vestit de color violeta fosc i unes mitges de seda molt transparents i una brusa verda amb un volant, amb els cabells pentinats fent un plomall i amb un equipatge de xals i d’abrigalls de llana i guants embolicats en paper blanc de seda. La baronessa, amb un revòlver, vigilava els moviments del cos amant de la noia del transatlàntic. La noia vivent, sàfica, abilla la noia morta, suïcida, que la mirava baixar per l’escaleta del vaixell en la llum d’abril, i l’embeina en la túnica blanca i prisada de seda de Fortuny que s’arrapa a la blanquesa del cos sacrificat. Mary McCarthy ha vist la suïcida caient per l’aire blanc i nu mentre zumzeja un avió. Al jardí del palau Vemier dei Leoni, Peggy Guggenheim, amb una túnica prisada de Fortuny, passeja amb Mary McCarthy pel deixant transparent de ruïnes de la selva extingida de la marquesa Casati. A la pinacoteca del palau, el cel dels desitjós líquids, pintat per Dalí, és d’un blau clar i esllavissat i d’un blau més profund al cim. Sota l’arcada del gran braç obert amb guerrera blava i xarretera daurada brandant el sabre fulgurador, la batalla de Tetuan, pintada per Marià Fortuny i Marsal, és una aparició blanca i blava i groga de xilabes confuses i espingardes d’atzabeja a la tela tomada a pintar per Dalí. Els desitjos líquids, sota el gran cel blau, neixen en una víscera groga amb covalades blaves de caverna en una praderia d’un verd llis. Tetuan esclata al fons del cel d’un blau sagrat.

Pel juny del 1919, al bulevard Haussmann, a les envistes de l’Opéra, hi ha un cop de puny de verdor ajardinada. Núvols a l’aire: pol·len de les flors dels castanyers. Els faquins entren i surten del número 98; ennuegant-se de pol·len, Marcel Proust deixa l’estatge. Fa dues passes, tres passes; a la cantonada, a la tenda amb aparador Liberty, veu un caftà de vellut estampat de Fortuny i un barnús de Fortuny de seda negra encunyada d’or, amb folre rosa Tiepolo i motius de magrana. Al vidre, el reflex de Marcel Proust fa un sol color amb els núvols de pol·len i amb el color blanc i blau i daurat del cel de París.