VISIONS

Una matèria inerta lligada a una forma viva. Àlbertine duu un vestit de Fortuny: amb ornaments àrabs, és d’un color blau fosc que, a poc a poc, en atansar-hi els ulls, es muda en or canviant i fugisser; les mànigues són folrades d’un color rosa de cirera que en diuen rosa Tiepolo. Les vitrines vessen de robes i de túniques: de color gris, de color malva, fistonejades de perles, ornades amb motius nipons, amb flors de lotus, amb incrustacions que recorden la fusta esculpida de les gòndoles antigues, sadollant els mobles, arraulides o càlides com un tempesteig ofegat de gasa i de vellut negre i sedós. El xaloc mou una capa estampada d’or i d’argent, amb dibuixos coptes a les xarreteres i frisos hel·lenístics a les espatlles amploses en la nit trapezoïdal.

Matèria inerta i forma viva: el cos d’Albertine, sota un vestit blau i or de Fortuny folrat de rosa, davant l’ull de Proust, a les escletxes dels mots, presa en el càrcer ratllat, llatzerat i tigresc de l’escriptura, és una túnica a la vitrina sumptuosa dels mots. Les flors evoquen els turbants moguts pel vent encès, en una llum de moll bizantí. A la claror de París, a la llantemeria de Bagdad, en el basar del cel nocturn, Marcel Proust, a l’entreforc dels mots, endevina un cos sota el plecs lluminosos d’un vestit de Fortuny.

Forma vivent per a la matèria morta. De part de vespre, Isabella està ajaçada a la terrassa. El gresol del disc solar s’és colgat, en un incendi sobtós i plomós, a la ratlla del mar; la lluna, amb la color xuclada, fa un testament de núvols que s’esvaeixen. De sobte, la lluna s’encén d’or. La gonella del vespre, estesa en el crepuscle marí, agafa la vivor d’un palau de torxes. Sota la lluna que semblava una flor blanquinosa d’aiguamoll i ara sembla una cúpula de brases, Isabella s’és embolcallada en un model de Fortuny: un xal de gasa oriental, amb un tint de rosa de lluna quan neix, amb gernació estampada d’astres, de plantes i de bèsties. Damunt una catifa de blau fosc i blanc de vori, Isabella, amb els peus nus, té els talons de color de vermelló i balla al ritme de sonsònia d’una música de sistres. Dellà els mots, en el clos del papir, Gabriele d’Ànnunzio veu la dansa nocturnal i bàrbara. Isabella és feréstega i nua com el frec de les ales dels aeroplans en el celi llis i cru. La tràgica ja és fora de la xarxa dels mots: Eleanora Duse, tota soliua, viatgera en una gòndola solemne com el bucentaure i augusta com una xalupa indostaní, té un col·loqui d’ombratges amb Marià Fortuny sota el sostram llenyós del palau Orfei, fregadís de murmuris foscos. A la terrassa de clarors selenites, la dansa d’Isabella pobla els ulls de Gabriele d’Ànnunzio.

Isabella és transparent com una pantalla de paper pergamí davant un llum d’oli; Isabella és una figura de tinta xinesca en un paravent enllumenat; i Isabella, si fem girar el paravent, és la marquesa Casati, al palau Vemier dei Leoni, amb dolceses de jardí callat i tres columnes trunques que abraça l’heura verdejant. Els servents negres, amb torxes enceses, flanquegen la Casati, abillada amb una banda Knossos de Fortuny que li cenyeix el cos. Pels senderols de suavitats escampadisses del jardí, una fauna ferotge de ferums i fereses: papagais, goril·les, orangutans, serps, lleopards, alans, esmunyint-se o xiulant o bramulant o bressant-se, un moviment de colors en confusió que alena amb una respiració salvatge i càlida. Gabriele d’Ànnunzio camina de puntetes pel jardí amb sentors de jungla.

És una estança enlluernada i roja. La noia porta un vestit de Fortuny de tafetà de seda: una túnica Delfos, prisada, de color lila. Oberta, a les espatlles —i, caminant, estesa en el vast moviment, per les estances buides del palau Barbaro—, la noia duu una jaqueta de vellut de seda estampada de colorant indi amb motius morescos d’un lila més fosc. El cabell castany clar és un pomell amb clarors de resina; les ungles de la noia són pintades d’un vermell molt fort. Està a punt de trepitjar una catifa rogenca. Al davant, a la dreta, sota un ram de lliris en convulsió de blanquesa, la caoba de rescriptori de Henry James té un esclat havana de resplendors terroses.