Sis

Pocs dies després, un diumenge, ens havíem quedat a casa especulativament, perquè l’endemà ens vencia un termini de la compra d’un brollador mecànic de saló i teníem els diners justos. La meva dona, a l’aguait de tots els meus ocis, va portar-me una capsa tota plena de trossos de porcellana i un tub de cola universal, amb la condició precisa que tractés de refer aquelles ex-peces de vaixella.

Estava lliurat a aquesta feina, submergit en la somnolència d’una tarda calorosa, quan el repicament inesperat de la porta del pis va punxar-me els nervis. La temença que es tractés d’una visita de compliment va fer-me recollir d’una manera precipitada els elàstics, deixats anar pengim-penjam al meu darrera, i m’obligà a encastar-me una corbata de llacet postissa, de pinça metàl·lica, absolutament idiota, però absolutament confortable.

M’acabava de posar l’americana i m’estava allisant els cabells, quan la minyona va anunciar-me la presència del doctor Larén.

—Aaah! Que passi de seguida…

Va entrar d’esquitllentes, sense gens de picardia, amb una mirada trista, de gos perdiguer. La seva mà no corresponia al número de la meva, i en encaixar vaig sentir com la destra d’ell ballava entre els meus dits.

Amb un ample gest de braços vaig excusar l’aspecte pintoresc de la meva taula de treball, en el centre de la qual alçava la seva trencada arquitectura una sopera romàntica. El doctor va dirigir-hi una mirada de curt abast i amb un moviment de solapes em va significar que tant li feia.

Jo mateix havia dibuixat i dirigit els mobles del meu despatx, en una època d’audàcia creadora. De les diverses eines que hi tenia per seure, no n’hi havia dues de tallades amb el mateix patró i a l’hora d’oferir seients a les visites, jo semblava un marxant de mobles, ensenyant als clients els models més ximples. Tenia, sobretot, un tamboret facciós, desequilibrat, que llençava el seu genet com un cavall salvatge. Aquest moble, pel seu aspecte infeliç, devia ser particularment grat a les senyores. Prou podia esforçar-me a aconduir les visitants cap a la butaca, inconfortable, però segura, o a la cadira flexible, d’un aspecte vagament normal; era inútil; elles preferien el tamboret. Més d’una amiga de la meva dona cames enlaire ens havia plantat davant els ulls amb la complicitat del moble, el color dels seus pantalons de seda.

El doctor va preferir la butaca. En asseure’s vaig pensar: «Ara sentirà el pessic a l’anca» (en efecte, el seient de la butaca tenia un mecanisme ignorat i ocult, que exercia aquella funció). Larén va acusar el dolor, amb un lleu sobresalt. Un cop aposentat, vaig esperar que prengués la iniciativa de la conversa. Però la seva presència destil·lava un silenci agut, molest. En conseqüència, vaig començar jo, amb aquell aire tarambana de les visites avorrides:

—Bé, home, bé. Vet ací el doctor Larén. Qui ho havia de dir!…

L’home no va agafar-s’hi i deixà escapar aquesta oportunitat preciosa. Novament, el silenci. Jo esperava que d’un moment a l’altre Larén em preguntaria si m’agradaven les cireretes al conyac. Però afortunadament, no va haver de recórrer a aquest truc. Acumulant l’empenta necessària, em digué:

—Aquesta visita meva us deurà estranyar, molt més tenint en compte que no obeeix a cap finalitat precisa. El motiu d’haver vingut és possible que jo mateix l’ignori. El porto a dins, escrit a l’ànima, però el meu cervell no l’ha traduït encara en paraules o sentiments… M’haureu de permetre que ordeni les meves sensacions.

—Ordeneu, home, ordeneu. No faltaria més!…

El doctor va clavar la mirada, perduda, en la sopera romàntica. A mi m’estranyava realment la seva presència, i sobretot aquell aire d’anar a confiar-se’m, a mi, que no ens lligava cap gran amistat. El fil mateix de la nostra coneixença era accidental i feble. Sense adonar-me’n, a mi mateix m’estava envaint l’encarcarament de la meditació. Semblàvem dos malalts a l’avantsala d’un dentista.

Larén reprengué la conversa:

—Sempre he sentit la necessitat d’un confident, d’un confessor laic i no l’he trobat mai. Tothom m’ha acollit sense comprendre’m, i sense esforçar-se a fer-ho.

»Ja sé que no tinc cap dret a molestar-vos, però us vaig sentir al club parlant del meu cas amb una tendresa i una bonhomia que van fer-me pensar que vós podríeu ser el meu pare, el meu amic, el meu director espiritual. Suposo que el vostre acompanyant d’aquell dia us haurà explicat el que ignoràveu de la meva història.

»Un moment que em vaig sentir més desesperat que mai, més necessitat d’un consell, vaig lliurar-me a la primera persona disposada a escoltar-me, com m’hauria lliurat al diable. Va escaure’s ser aquell conegut vostre, amb el qual, abans, només havia parlat dues vegades. Aquest home, cínic i hipòcrita (no voldria molestar els vostres sentiments, si és que sou amics), va acollir-me sol·lícitament i em donà uns quants consells sense solta, però aparentment ben intencionats. Després, ha anat explicant a tothom, pertot arreu, la meva història, sense variar-la fonamentalment, però reservant-m’hi una acció encara més poc lluïda que la realitat.

»El vaig anar a trobar tot just arribat a la ciutat, arran del succés. Jo, dissortadament, no he tingut mai amics, i en aquella ocasió em refugiava en una coneixença gairebé desconeguda. Sortint de casa d’ell em sentia el cor alleugerit, més disposat a suportar la pena.

»No obstant, des dels primers dies d’haver retornat a casa, m’adonava que quelcom en la meva vida s’havia trencat per sempre. Separat molt aviat d’en Donálvez, que va marxar a fer el present del seu fracàs a la seva terra, em vaig sentir sol, però sol sense remei, acovardit. Només en l’oci més absolut trobava un sedant per a la meva catàstrofe, i em lliurava a cultivar-lo, embrutint-me en una mandra llegendària, de funcionari colonial.

»Aquest abandonament absolut és també —no sé si algú altre ho haurà descobert abans— un paradís artificial. Els músculs cedeixen aviat a les envestides de la davallada moral, amb un relaxament que els estova i els fa inservibles per a les feines més insignificants. El cervell es defensa més, però fatalment també va evaporant-se, dissolent la seva energia en una mena de tul, o de mosquitera intel·lectual, que s’emporta a filagarses la facultat de pensar.

»Un cop assolit l’estat benaventurat de la insensibilització, hom té tan pocs maldecaps com un coixí d’otomana o un paraigüer de faiança. Jo vaig arribar a aquest estat de felicitat inconscient. Semblava una marioneta, però amb els fils de comandament trencats, penjant en una troca al capdavall de les meves extremitats. Potser en el meu cas, l’efecte no corresponia evidentment a la causa i exagerava els resultats de la meva dissort, però el cert és que ja havia perdut les energies necessàries per fer marxa enrere i em debatia sense gaire neguit en el desert de la meva perdició.

»El meu cas va arribar a transcendir al cercle de les meves coneixences i de seguida una colla de dames i de barons manefles es feren el propòsit de salvar-me. Em visitaven a casa a totes hores, i em turmentaven trencant la cavalcada del meu calidoscopi interior. Mai no he escoltat tantes bestieses sense sentir-les, ni m’he adonat tant de com és la gent de desbaratada i cruel quan es proposa ajudar els altres. S’adonaven que jo, voluntàriament, havia tallat el fluid de les meves energies, cosa tan natural com el gest del contramestre d’una fàbrica que treu la força de les màquines amb un simple canvi de commutador. I no obstant, s’esforçaven a tornar-me la consciència, a establir novament el contacte que havia d’encendre’m els nervis i il·luminar-me el cervell. Se’ls veia, perquè no podien dissimular-ho, el desig de retornar-me la vida, la meva i la d’ells, perquè en el compungiment reprès els donés pretext per humiliar-me amb el seu consol i la seva commiseració.

»Però jo tenia la defensa en el meu embrutiment exagerat i atrabiliari. Potser l’últim pensament lúcid que vaig poder coordinar fou la idea que, per no haver-me embrutit mai, m’embrutia molt bé. Veia desfilar el blanc i el negre de les seves siluetes amb la mateixa indiferència que un objectiu de projector de cinema tolera al seu davant el giravoltar del clar i el fosc de l’obturador.

»M’hi trobava tan bé en la meva total indiferència, que ara penso si la meva vocació, l’objecte de la meva vida, no serà aquest de romandre submergit en la pròpia deixadesa. Una civilització feta a base de contrariar l’instint i les voluntats m’hauria desviat del recte camí, però un accident sentimental qualsevol em retornaria l’esperit a les guies veritables.

»El cas és que les meves amistats no van parar de conspirar fins aconseguir de “salvar-me”. Convençuts que amb la seva acció col·lectiva no aconseguirien de treure’m de casa, a les bones, s’entén, i creguts que la meva salvació era al carrer, delegaren les activitats en un metge ex-condeixeble meu. Aquest home s’havia distingit sempre per una gran irresponsabilitat i per dedicar la seva vida a les inactivitats de tota mena. Passava per un notable vividor als ulls de tothom, i als meus particulars per un excel·lent imbècil.

»El meu ex-condeixeble va trobar que el que calia era, textualment, espavilar-me, i jutjant que a mi podrien fer-me aquest efecte les mateixes coses que a ell li produïen, decidia submergir-me de ple en la vida nocturna dels barris baixos. De per què el meu amic té unes facultats de discerniment tan minses, no en podria donar compte a ningú. Devia pensar que en el cas de no reeixir a salvar-me, ell almenys no s’avorriria ni hauria d’abandonar les seves ocupacions habituals.

»Recordo, veladament, que al principi va intentar de convencem amb llargues disquisicions entre amicals i professionals, en el curs de les quals el seu interès per la meva salut hi jugava un gran paper verbal. El resultat que va obtenir el meu amic amb aquesta tàctica fou absolutament negatiu. Reconec ara la seva paciència infinita, més admirable pel fet de ser posada al servei d’una causa inútil.

»Quan va adquirir el convenciment que per aquell camí no aconseguiria res, es decidí a usar la força, però no pas la força sense contemplacions, coercitiva, brutal, sinó que m’agafà simplement per sota els braços i em portà al carrer, com un maniquí de sastreria. Feia un quant temps que jo havia jubilat la meva voluntat, de manera que tant em feia allò com qualsevol altra cosa.

»A baix, davant la porta, ens esperava l’automòbil del meu company; era un cotxe aerodinàmic magnífic, d’un mal gust oriental. Va encabir-me en aquella obertura posterior dels cotxes petits, destinada als gossos de luxe i al xofer quan el senyor condueix.

»Les facultats retentives del meu cervell havien sofert una alteració tan profunda, que de tot el camí ciutat a través, per la Via Laietana, la Rambla i la Ronda cap al Paral·lel, van fixar-se’m definitivament en la retina només dues o tres imatges insignificants: una parada nana de cacauets, amb els ulls de la venedora girats com una mitja pel tracoma, l’agulla de corbata monumental d’un metec, niquelada amb esmalts, representant un esquadró d’amazones a l’encalç d’un bacó de formes vagament humanes, i un núvol obsessionant que anava seguint la meva mirada, tot prenent la forma, cada cop més acusada, d’una dispesera grassa en funcions de dama catequista.

»Quan va aturar-se el cotxe, la dispesera celestial acabava d’enllestir un gest de faldilles lentíssim i positivament deshonest. L’amic va treure’m de l’automòbil mig a pes de braços, i em va empènyer furtivament cap a l’interior d’una barraca verda, de fusta; en passar, vaig veure una rastellera de fotografies de senyores, tendenciosament aperitives.

»Vós ja deveu conèixer els cabarets barcelonins de segon ordre, no?

—Nooo! —vaig respondre legítimament escandalitzat—. No conec ni aquests que dieu ni els altres.

—Bé. Jo tampoc no els vaig conèixer fins aleshores, i encara, sense que la meva voluntat hi tingués res a veure.

»La sala va fer-me l’efecte d’un teatret infeliç, de societat familiar i artística o de convent de monges amb pensionat. Una noia de cuixes prominents i amb un pit que sortia a intervals regulars de darrera un mocador de seda, esgaripant dalt de l’escenari, no encertava pas a destruir aquella impressió. Ens vàrem asseure al costat d’un pagès en època de zel, amb un tic nerviós a tots els músculs, i que, més o menys immobilitzat lluny de l’escenari, es fonia de pura impaciència. A l’altre costat hi teníem una parella de casats de nou, rígids i tímids, amb cara de fer una picardia de les grosses. La núvia, cada vegada que una vedette posava al descobert la bateria dels seus encisos pectorals, s’esgarrifava en alta veu, fent referència a la mare de l’artista i explicant que aquesta mare desconeguda s’hauria mort de pena si en criar la seva filla hagués conegut el que li reservava el destí. Jo anava pensant que algú estovaria la núvia, i em preocupava d’esbrinar mentalment qui seria l’encarregat d’executar el càstig.

»A l’escenari, el material humà s’anava renovant generosament. Com que el joc escènic era més aviat limitat, l’interès i la novetat de l’espectacle s’obtenia a base d’anar canviant la matèria primera. En una llotja del costat de l’escenari, hi havia un senyor d’edat bulliciós, passat de moda i tronat com els colls d’aleta. Tenia tot l’aire d’esbargir-se a so de tabals, de fer una disbauxa de les bones. Cada vegada que una de les noies passava pel seu abast, allargava la mà i els tocava les cuixes, amb una il·lusió que l’obligava a repicar de mans de gaudi. Amb freqüència, la mà del vell premiava amb una moneda de plata l’amabilitat d’elles. Sobretot una rumbista que va sortir amb un mallot transparent (que deixava endevinar una colla de veladures íntimes i les aprofitava amb alguns tocs suplementaris per dibuixar una papallona) va engrescar aquella mena de senyor fins a obligar-lo al dispendi de tot un bitllet petit.

»No sé si us adonareu per les meves paraules que es tractava d’una diversió més aviat avorrida i innocent. I vaig haver-la de tolerar en dies successius, canviant de sala i de categoria, però no de fastiguejament. Anava seguint el meu company per inèrcia, i vàrem arribar a parlar de flancs, de cames, de pits i de conjunts de dona amb la reconeguda competència amb què podria referir-se a les mules un tractant de bestiar.

»Per reacció contrària a la que havia previst el meu col·lega, m’anava deixondint amb relativa rapidesa, recuperant de mica en mica els llocs de comandament de la meva voluntat.

»Potser l’atzar ha volgut que el cop de teatre amb què havia de finalitzar la meva tragèdia sentimental m’arreplegués amb una certa lucidesa, no sé si per acabar d’amargar-me o per deixar-me fruir d’una legítima venjança, la qual, si bé la meva acció no hi té res a veure, em crec amb el perfecte dret d’administrar.

»Un dia, a la tarda, el company va venir a cercar-me amb el seu cotxe, com de costum, i en ser al carrer de Fiveller, un embús de trànsit va obligar-nos a restar aturats una bona estona. I aturats, precisament, davant l’aparador d’un especialista capil·lar, ple de fotografies de “casos”. Una força desconeguda va fer-me girar el cap fins enfocar els ulls sobre dues fotografies. A veure si endevina de qui…

—D’en Donálvez, potser —responia jo, segur de guanyar-me una xiulada moral.

—No. Es tractava de dos retrats de la Glòria, de la meva dona. En un d’ells apareixia amb el cap absolutament pelat, excepció feta de quatre clapes de cabells aglutinats amb una crosta negra, supurant, de les més fastigoses que us pugueu imaginar. Al peu d’aquest retrat hi havia una inscripció que deia, aproximadament «La malalta Glòria D… abans de sotmetre’s al nostre tractament». En l’altre retrat, les crostes havien desaparegut a mitges i un borrissol fi i malaltís li velava el crani. Aquest pèl semblava tenir la qualitat dels que s’arrenquen del ventre de les conilles, per fer el jaç dels lludrigons. La Glòria estava més repugnant en aquesta fotografia que en l’altra. A sota d’aquesta darrera, hi havia escrit «La mateixa malalta, als dos mesos de tractament amb el nostre sistema».

»Vaig baixar del cotxe com un boig, i m’enfilava escales amunt al despatx de l’especialista capil·lar, seguit del meu amic, que proclamava a crits el seu esverament.

»L’especialista tenia una cara de farsant teatral, exagerada. Vaig agafar-lo pel coll de la bata i el requeria sense cap preàmbul:

—La malalta de l’aparador, la Glòria Diel, expliqueu-me. De pressa…

»Va deseixir-se i digué, fregant-se les mans:

—Ah! Un cas molt, molt interessant de curació ràpida. Heu de tenir en compte…

»Jo vaig tallar, ràpid:

—Sóc metge. Les vostres explicacions no aconseguiran altra cosa que fastiguejar-me.

»L’home va canviar de to radicalment:

—Bé, senyor doctor, sent així us seré absolutament sincer. La calvície d’aquesta pacient, en la meva modesta opinió, és un cas perdut. Es tracta d’una mena de sarna maligna, terriblement infecciosa. Ella i el seu company n’estan empastifats fins al capdamunt.

»Entretant el meu amic m’havia encalçat i em retornava, vulgues que no, cap al seu cotxe. Allí, triomfalment, vaig dir-li: “Imagina’t, company, quina satisfacció. La Glòria i en Muraña rodant per aquests mons de Déu i carregats de sarna!” Sentia íntimament la mateixa alegria que sentiria una rata que veiés un masover agafar-se els dits en tractar de parar una ratera.

»No sé si alguna vegada heu tingut el sentiment d’una compensació autèntica, d’equilibri, que les coses desballestades tornin al seu lloc per l’engranatge d’una fatalitat que està molt per damunt nostre. Jo aleshores sentia això. Em semblava que el món marxava per una ruta de justícia extraordinàriament prometedora.

»Després, de mica en mica, he anat centrant el meu entusiasme, esporgant-lo de gratuïtats, i àdhuc he arribat a la conclusió que el meu cas, el meu sacrifici, seran estèrils si els deixo tal com estan. Els voldria donar publicitat, explicar-los, he sentit novament la necessitat d’un confident per explanar-li la meva situació, i a això obeeix el fet que em trobi aquí parlant amb vós. Vós escriviu, no?

—Home, sí, he escrit alguna cosa… (parlar d’això em ruboritza sempre).

—Contes, novel·les, assaigs?

—Sí, una mica de cada cosa. No té importància…

—Jo he intentat escriure el meu episodi amb la Glòria, però no puc. M’és impossible de tirar més enllà de quatre banalitats escrites.

»Ara va definint-se dintre del meu pensament el que jo espero de vós. No podríeu encarregar-vos d’escriure la meva novel·la? L’exemplaritat de la història podria ser beneficiosament coneguda, i el meu sacrifici em semblaria menys sense solta que ara.

—Us he de ser franc, doctor. A vós, i a mi, i als vostres coneguts, el vostre cas ens interessa molt, però no podem pretendre que interessi al públic. Sense intenció de molestar-vos, us he de dir que el vostre cas és vulgar, dissortadament freqüent, explotat amb diversa fortuna en literatura. I encara, concentrant-nos en la història que ens ocupa, la manca d’una tesi, d’originalitat del contingut moral, faria estèril la feina que em proposeu.

—Jo crec que això seria cosa vostra. Del talent de l’escriptor depèn la deducció final, la moral dels episodis que reporta. Com a protagonista, jo m’hauria limitat a viure la meva vida i vós en trauríeu les necessàries conseqüències. És una cosa que deu haver passat a tots els protagonistes de novel·la del món.

—Sincerament, no crec que tingueu dret a abusar del públic servint-li històries sense veritable interès potencial. A més, us heu equivocat en jutjar el meu talent literari. Jo sóc un senyor que escric per esbargir-me honestament i prou. No trobaria la manera d’extreure del vostre cas una tesi raonable.

—I no obstant, el meu cas té per final un tema inspirador etern: el càstig dels dolents.

—Sí, és clar. Però hi falta la contrapartida per equilibrar els resultats: el premi dels bons, o del bo.

En aquest moment, el doctor Larén va demanar-me amb la mà estesa una treva en la conversa, i butxaquejà en la seva americana, de la qual n’extragué la cartera. Amb la cartera als dits, em digué:

—Confio cegament que aquest premi que reclameu es produirà. No sospito gens per on ni com vindrà, però vull col·laborar amb l’atzar, ajudar-lo en aquesta obra d’estricta i indefugible justícia. Mireu, he comprat un bitllet sencer per a la rifa extraordinària de demà (el tragué de la cartera i me l’ensenyà). Aquest acte és una veritable cita al destí. Si aquesta justícia fatalista que sospiteu és certa, acudirà a la cita.

—Però per Déu, doctor. Suposant que demà guanyéssiu el premi gran, ¿com podeu pretendre que algú escrigui una novel·la amb aquest final de la rifa d’una innocència aclaparadora? A més, ¿confessaríeu un materialisme tan arrapat a terra que us fes trobar una compensació a base de diners a la vostra ensulsiada conjugal?

—Sí. Per què no? Dels diners sempre fa bonic malparlar-ne, però tenen tantes aplicacions i tan útils que si bé no són exactament la felicitat, en constitueixen un poderós auxiliar.

—Bé, doctor. Sigui com sigui us prometo solemnement, us dono la meva paraula d’honor de no agafar mai la ploma per escriure una història com la vostra.

»A més, m’adono que heu trobat en la vostra filosofia els materials necessaris per confegir uns consells i crear un consol que jo no sabria prodigar-vos. Francament, ara estic més desorientat que mai respecte al que podria fer per vós.

Larén devia trobar, com jo, que allò era el final de l’entrevista. Va aixecar-se, i digué:

—Us estic reconegut que hàgiu volgut escoltar-me. De tant en tant, orfe com estic de centres afectius, sento la necessitat d’esplaiar-me amb algú. Ja heu fet prou per mi. Senyor…

Va sortir d’una manera normal, com acostumen a sortir les visites complimentoses i ben criades.