QUATRE

En algun moment entre el catorzè aniversari de la Heather i Halloween, el Mark va rebre més notícies funestes sobre la seva prima i es va posar a buscar una altra feina. Havia comès l’error d’explicar-ho a la Karen i, com era previsible, estava amoïnada, però també a favor d’ell, i en contra dels indignes xavals de la fraternitat que no paraven de guanyar-li posicions jugant a bàsquet amb el director i el seu fill. El Mark no era una mala promesa, el seu currículum lluïa el mèrit dels deu anys d’ascens dins l’empresa, i els anys dedicats a córrer l’havien conservat prim i fins i tot van fer que la cara tan ampla que tenia per fi se li aposentés al crani, amb la qual cosa va adquirir un aspecte sobri, foguejat.

*

Les entrevistes van començar ràpidament i van haver d’administrar-se com si fossin una aventura, amb trucades fora de l’horari laboral i restaurants apartats per no aixecar la llebre al despatx. El Mark fins i tot sortia sovint a fer fúting abans d’hora per poder quedar per esmorzar, quan segons l’època encara era de nit. La buidor de la ciutat abans de l’alba li donava una oportunitat per assajar en veu alta, recordar els seus triomfs i la seva experiència amb l’alè entretallat.

El dia d’un contacte especialment prometedor, el Mark va sortir a córrer més estona i, quan va tornar, va veure que li havien tallat l’aigua i la llum. Mentre sospesava l’horror d’eixugar-se amb una tovallola i encorbatar-se tot seguit, es va fixar que els despertadors no anaven tampoc, així que va despertar la Heather i encabat la Karen entre renecs posant-se colònia amb dues galtades. La Karen li va dir que els havien avisat i el Mark poca cosa va poder reprovar-li a dreta llei, així que va continuar amb el seu irritat desesper en silenci mentre marxava a buscar dos cafès amb llet per a la Heather i per a ell. Com és que encara segueixen les obres, va pensar amb el coll suat que se li enganxava a la camisa emmidonada, i per què aquell dia precisament, i s’havia posat tanta colònia que una dona que tenia al darrere a la cafeteria no parava d’esternudar?

Va tornar al pis a peu amb els dos cafès sobreeixint en un safata, fent memòria de les rucades que havia fet, com per exemple que ara quan s’estigués entrevistant li tocaria beure encara més cafè, i quan estava a punt de travessar el carrer per tornar al pis on l’esperava la Heather, es va quedar de pedra. La Heather es mirava el mòbil i un dels paletes se la mirava a ella. La mirada provenia d’un paio baixet amb un mandil de feina i era tan carnal i intensa que el Mark es va abraonar des de l’altra banda de carrer i va apartar la Heather com si l’allunyés d’un cotxe en marxa. La Heather es va enfadar, no va entendre res i va agafar el seu cafè mentre començaven a caminar i el Mark va mirar enrere en la direcció del paleta, que duia el cap pràcticament rapat, massa canós per ser tan jove, i tenia uns ulls blau clar, que en aquell moment van mirar cap a una altra banda i se’n van tornar a palejar runa.

A l’entrevista el Mark estava tan distret que es va descuidar de voler quedar bé i al final li van fer una oferta laboral de debò, però no li va servir de gaire consol en tornar a la feina, va desembolicar el dinar i se’n va anar a casa, perquè l’angoixa se li menjava la poca gana que tenia. El cap li ballava quan es va apostar a l’altra banda del carrer, dubtós de si el movia el seu desig d’espiar o l’autèntica seguretat de la seva filla, que certament sortia en aquell moment de l’escola. Va fer com si parlés pel mòbil quan el paleta va baixar al contenidor amb un carretó i va fer temps com si res fins que, sincronia absoluta, la Heather va girar la cantonada i ell de sobte es va posar a feinejar.

El Mark va observar com s’acostava a casa la seva filla, sense ni sospitar que li feien una llarga i fastigosa repassada i quan el desgraciat es va eixugar els morros i va passejar els ulls cuixes de la Heather amunt quan la noia entrava al bloc, el Mark va dubtar entre fotre quatre crits al mig del carrer o encarar-se-li, però al final li va fer una foto amb el zoom del mòbil i d’alguna manera sense adonar-se’n va fer cap a Central Park on havia començat el dia, però sense trobar paraules per al que li passava pel cap.

No sabia si aquell skinhead brut i baixet no tan sols havia estat esperant la seva filla dos cops aquell dia, sinó periòdicament, ni si aquell esguard esmolat anava més enllà de luxúria acaparadora. Podia ser la mirada d’un home que preveia el rebuig i tenia tírria a aquella mocosa tan airosa que el seduïa passejant-se-li pel davant, posseïdora de tot el que ell mai no tindria. El Mark va voler que fos només desig el que havia vist adreçat a la seva filla i, tot seguit, va estar a punt de desplomar-se sobre el banc per recuperar l’alè, perquè el cos li havia deduït a l’acte el que la ment va trigar una hora a entendre: la mirada del paleta era tan violenta i famolenca que havia fet fugir el Mark corrents.

*

Quan el Mark va tornar a casa, la Karen celebrava l’arribada de l’aigua calenta i l’electricitat com es fa quan et restableixen les necessitats bàsiques fent el sopar, un àpat en família amb pasta tricolor, plat predilecte de la Heather. Va entrar amb pas decidit, la corbata desfeta i la camisa xopa de dalt a baix i va insistir que havien de parlar mentre anava a l’habitació. Va ser molt més tard, quan el Mark es va asseure a menjar, emprenyat i acabat de dutxar, que la Karen va entendre que l’havia estat esperant a ella a l’habitació per parlar en privat. Va notar que durant el sopar ell s’impacientava cada cop més, malgrat que feia un temps que estaven bé d’ençà que ella havia après a conversar amb la Heather traient com qui no vol la cosa temes de debat com l’islam radical o el control d’armament.

*

Quan es va apagar el llum de la Heather, el Mark duia mitja ampolla de whisky al cos i la Karen va tancar la porta del dormitori amb por. Recordava la suor i la mirada avergonyida que tenia ell a la cara en arribar a casa i donava per fet que li pensava confessar alguna mena d’infidelitat o, el més segur, que havia perdut la feina. Li va fer lloc al llit, però ell va optar per quedar-se dret i el va veure tocat mentre li murmurava els fets d’aquell dia.

*

En aquell moment el Mark va vacil·lar, no perquè estigués begut ni perquè hagués tret moltíssimes conclusions en poc temps, sinó perquè no sabia quins detalls podia comunicar-li sense semblar irracional. Sabia perfectament que no li convenia ensenyar la foto del mòbil a la Karen, per tant, només podia explicar-li el perill que havia presenciat i que havia vist una mirada com aquella en els ulls d’un dels jugadors estrella de futbol americà del seu pare i que la prova més que coneguda eren dues noies violades i mortes en una universitat de no sé on del sud, però quan va veure que la Karen en realitat somreia sentint el que ell li explicava va perdre els papers. La Karen li va jurar que per a ella era un descans que fossin aquelles les notícies, que no ho trobava graciós, però el més emprenyador era que estava més preocupada per com havia anat l’entrevista que pel perill per a la seva filla.

No hi havia res a pelar: o bé ell o bé la Karen, si ella creia que tindria més efecte, parlarien amb el capatàs sense donar-li gaires detalls i insistirien que havia de fer fora aquell obrer o si més no enviar-lo a una altra banda. Aquella declaració en ferm per fi va captar l’atenció de la Karen i s’ho va plantejar, però al final va refusar la idea i li va recordar que el paleta sabia perfectament on vivien. El Mark hi va estar d’acord i va proposar anar a la policia. I què els direm, exactament?, li va rebatre la Karen, perquè de causa real no n’hi havia, ni proves, ni cap mena de queixa més enllà de les sensacions del Mark, que fins i tot a la seva dona li semblaven exagerades. El Mark un cop més hi va estar d’acord i li va exigir que l’endemà marxessin tots a un hotel mentre buscaven algun lloc per esperar que acabessin les obres.

La Karen li va argumentar calmada que les obres exteriors les enllestirien per Acció de Gràcies i que ja eren a Halloween, i que la idea de marxar a aquelles hores era una cafrada perquè les molèsties que els esperaven eren les mateixes que feia dos mesos. Es va prendre seriosament que estigués amoïnat, però sabia que la tensió del pis, la cerca de feina i el seu distanciament personal l’havien tornat irracionalment poruc.

Li va confessar que a ella també l’anguniejaven aquells problemes, per no parlar del fet que la filla no li feia ni cas, però que sincerament els paletes li semblaven tots inofensius i educats i ben mirat no sabia ni tan sols de qui li parlava fins que el Mark li va dir que era blanc.

El Mark li va dir el nom del porc, que si tot allò era una mamarratxada i que les obres s’allargarien fins a la primavera i que s’havien quedat al pis pel benestar de la Heather, no per fer més fàcil la vida ja prou fàcil de la Karen, i que collons, es deixava la finestra de la cuina sempre oberta i encara agafarien tots una pneumònia i si tanta calor feia potser li aniria bé aixecar el cul, sortir fora i fer alguna cosa.

A la Karen li va doldre. El que estava clar és que no tenia cap necessitat de defensar davant del marit la vida que duia i tampoc li feia cap falta explicar-li què feia ella per la família o que estaria tan tranquil·la si ell decidís marxar de casa i veure la Heather els caps de setmana, ni que ella es pensava quedar allà petés qui petés i que justament aquella setmana pensava trucar a quatre portes d’editorials i que com gosava dir-li egoista a ella quan tenia cita per anar a veure un cirurgià plàstic perquè la deixés més jove i sexi per a ell?

Però en comptes de tot allò va respirar fondo i va dir una cosa que feia molt de temps que li ballava pel cap: que l’interès que tenia el Mark per la seva filla no era sa i la incomodava. Va disfressar l’acusació de preocupació, però després d’adonar-se de la seva reacció d’esgarrifat, va recular una mica de la insinuació i ho va empitjorar. Li va dir a boca de canó que ella no sabia com era ser pare i que ella patia perquè la Heather atragués un tipus de nois que no tocava, o qualsevol tipus, vaja, però que ell estava fet un desastre sobreprotector i que era patològicament gelós de qualsevol altre home que rondés per allà.

Al Mark la insinuació li va regirar l’estómac i va deixar anar un crit per tota aquella hipocresia. De tota la gent, si algú estava obsessionada era ella. Ella era la que no veia altra cosa al món que la seva filla. Li va exigir que canviessin de casa. Si no ho volia fer per ell, que ho fes per la Heather, li va dir xisclant, perquè la Karen per ell no feia mai res; ell era la seva última prioritat i si per ella fos no li faria ni un cafè si no era perquè així impressionava la Heather.

El Mark es va sentir molt bé de poder dir-li tot allò però després li va recar quan ella va agafar un coixí i se’n va anar de l’habitació. Tot sol, assegut sobre el llit desfet, la ràbia se li va girar cap endins perquè sabia que ho tenia ben merescut tot allò per haver compartit com un tita fluixa un perill real amb la seva dona. En aquell moment va comprendre que es tractava d’una emergència i no una excusa per airejar la veritat de la seva relació. No hi havia dubte que les esgarrifoses paraules de la Karen transmetien l’enveja que sentia i pretenien malbaratar la proximitat que tenia ell amb la Heather i arribats a aquell punt només s’imposava ser més gran i més fort. Es va disculpar a la Karen sense més advertiments i li va reconèixer que era un exagerat i que no canviarien de casa.

La Karen es va ficar al llit vora el Mark, plena d’un fals oblit. A parer seu, no s’havia resolt res i no es penedia de creure el que creia, només d’haver-ho dit en veu alta. Va fer-li una ullada dissimulada per damunt de la tauleta quan ell es girava ja adormit i no es va saber acabar que l’home divertit i devot amb qui s’havia casat hagués esdevingut un fracàs paranoic que ni tan sols la veia. Va apagar el llum i va pensar en el futur, i es va imaginar amb un amant, potser un dels pares guapos de l’escola que només buscava un flirt, i va agafar el son amb la mà descansant immòbil sobre el seu sexe, assossegant-se com ho feia quan era petita.

El Mark va fer com si dormís mentre reflexionava si hauria d’advertir-ne la Heather o fins i tot explicar-ho, però el seu afecte penjava tant d’un fil que no va gosar alterar-lo. Creia que no seria un segrest si s’enduia la seva pròpia filla a les illes Turks i Caicos per fer-hi unes vacances perfectes i que potser la Karen captaria el missatge i s’hi apuntaria. Se’n penedia tant, d’haver-l’hi dit. Hauria d’haver sorprès tothom amb unes vacances sobtades i haver pagat algú per fer el trasllat abans de tornar, però ara ja feia tard i rumiava com hauria d’emportar-se la Heather on fos i com deixar caure algun objecte pesant des de dalt de tot com ara una clau de lampista o una totxana per aixafar-li el crani al paleta.

*

La Heather llegia a les fosques amb el mòbil com gairebé totes les nits, conscient que els seus pares estaven entortolligats en la tensió de no ser ells mateixos mentre creien que estava desperta. Va sentir baralla aquella nit però feia anys que havia après a no fer-ne cas perquè sempre n’era el motiu ella i mai no arribava la sang al riu. Sa mare i son pare es mostraven especialment cecs als sentiments. El pare negava que en tingués i tot, i la mare donava per fet que la resta del món compartia els seus. Durant anys la Heather no sabia que la seva capacitat d’entendre els sentiments dels altres i fins i tot de vegades sentir-los ella no era habitual i, quan va descobrir que la crueltat i la mala educació que els adults i els amics s’infligien entre ells eren accidentals o si més no infundades, va decidir fer un pas enrere, aclaparada pel dolor de la conducta típicament humana.

La Heather sempre havia estat bonica i entenia allò tan just i conegut que és que tothom feia en aquesta vida el que bonament podia, però veure com n’eren de diferents els seus pares a casa i que eren incapaços de compartir la felicitat de l’altre la va obligar a preguntar-se quin efecte havia tingut ella sobre les seves vides. Abans parava l’orella quan es barallaven, de vegades fins i tot se’ls ficava a l’habitació i s’amagava als peus del llit i resava perquè es divorciessin i així el seu amor quedaria per fi dividit a parts iguals i podria somriure al món sense patir per si el Mark o la Karen ho interceptarien.

Quan la Heather seguia l’actualitat, li dolia però sempre buscava una nova perspectiva per argumentar una opinió en un debat que la fes anar al Concurs per Invitació de Stanford que feien al gener, la qual cosa volia dir un viatge a Califòrnia i l’opció de guanyar als nacionals si el seu pare no ho impedia. Li encantava raonar i viatjar i conèixer nanos nous però va triar oratòria amb la seva deriva cap a les polítiques públiques i el dret, ja que de mica en mica havia entès que a cap dels seus pares no els satisfeia el seu ofici insuls. Es va jurar que faria tots els possibles per eludir la seva infelicitat aplicant-se de valent als estudis i mirant de fer amics i no enemics. També li agradava molt sortir-se amb la seva, cosa habitual i que aconseguia de bones maneres, amb una expressió de realment preocupada pels fets i la moral, però celebrant la victòria en secret.

Aquella falsedat la tenia amoïnada, igual que l’interès cada cop més gran que sentia per la seva pròpia persona. Feia anys que no patia per si el pare tenia un atac de cor quan sortia a fer fúting o si la mare se sumia en la tristesa quan ella marxava a escola. Però per què havia de patir per ells? Que no es mereixien tots dos que no els fes ni cas per haver estat tan esgotadorament dependents del seu temps i el seu afecte? No s’ho havien guanyat? Hi havia altres pares que actuaven com ells, però els de la Heather eren els més asfixiants i, tot i que demanava un cert esforç, no els va ser mai deslleial divulgant la seva conducta, perquè sabia que seria una traïció catastròfica si el món descobria que la família dels Breakstone no era perfecta.

El secret més difícil, que el món no havia de saber mai, era la malenconia que tot just dissimulava el seu somriure. La Heather sabia que li convenia renunciar-hi o substituir-la per gratitud i prou que hi renunciaria ella, si no fos que estar trista era una passada. El seu moment preferit del dia era just després de deixar el mòbil al tocador i abans d’adormir-se, quan escoltava el trànsit i pensava en cada clàxon solitari, tan atzarós, i en tots els adults i els indrets on anaven i la pressa que tenien tots.

*

La Heather volia escriure moltíssims pensaments però sabia que un diari superava el volum de confidencialitat que la mare seria capaç de tolerar i la majoria de coses se les quedava a dins o li sortien murmurades quan seia davant del mirall del darrere de la porta de l’habitació. Entre els llibres que li donava la mare i innombrables assignatures a escola, se sentia avergonyida però preparada per a l’ofensiva hormonal que s’acostava i es passava el dia prenent-ne nota. Segons ella els cabells li quedarien millor una mica decolorats, i tenia una dent girada, i era massa jove per saber-ho del cert però tot feia creure que tindria la pell neta i allò era un do.

Es va apuntar a les queixes de les altres noies sobre el pes o els pits desiguals però cada cop era més conscient que el seu tipus alt, de cames llargues, cintura estreta i de moment gairebé una copa C era poc habitual per no dir ideal, i començava a notar tot el que implicava quan fullejava revistes o passava pel carrer o rebia alguna mirada d’un dels paletes de les obres en entrar o sortir.

*

Aleshores es va adonar que les seves amigues volien que les miressin i fer veure que eres dolentota era la millor manera que tenien tant de provocar els pares com de captar una mica l’atenció. No tenia clar quant d’interès era capaç de resistir i només s’apuntava al carro de les amigues perquè no l’acusessin de criatura o despertés encara més enveja incorporant la puresa a la llista de perfeccions que li atribuïen. Així que, com elles, va començar a aprofitar cada moment en què els pares no li tenien l’ull a sobre, d’anada o tornada de l’escola o quan era a Central Park o fins i tot quan s’amagava al terrat de l’edifici, per parlar en veu alta pel mòbil i fumar cigarrets i mastegar xiclet i posar-se maquillatge i roba més atrevida, a més de retocs provisionals del seu uniforme del col·le com ara arremangar-se la cintura de la faldilla per apujar la vora i robar bruses més petites d’objectes perduts per accentuar-se el bust. Fins i tot va adjudicar-se les fantasies de les amigues sobre els nois amb cara de noia que cantaven la música que els agradava i aquells supòsits imprecisos en què algú se t’emportava i t’abraçava en la foscor i estava, com elles, oberta a la idea que la petonegessin apassionadament però en realitat espantada i no gens preparada per a res més.

*

A la Heather l’emprenyava no poder parlar amb la seva mare ja i no aconseguia entendre com s’havia capgirat tant la cosa, però era així i la feia posar malalta aquella falsa lleugeresa de la mare quan suplicava intimitat amb tan poca traça. Sentia el desesper de la seva mare per qualsevol detall que tingués a veure amb les inquietuds sexuals de la Heather i li permetés plorar, xerrar i exhortar al control amb una condescendència vergonyant.

La Heather es negava a parlar del tema malgrat que sabia que la seva mare es quedaria tranquil·la si sabés que anar a una escola de noies volia dir que eren poques les que ja ho feien i tots els nois que havia conegut la Heather o bé eren tímids com ella o s’interessaven per aquelles poques noies que ja ho feien. Tot allò no ho explicaria mai a la mare perquè només obriria la conversa al monòleg encara més inquietant que tenia la Heather al cap, que era la seva repulsió creixent per la mena de gent que eren i totes les coses que tenien.

El seu codi postal era pràcticament el primer de la llista de gent més acabalada del país i el seu pare no fabricava res i la seva mare no feia res de res i el pis era gegantí però innecessàriament ostentós i de vellut i feien servir massa coses i llençaven massa coses i, el pitjor, tant se’ls en fotia. Quantes illes tropicals eren capaços de veure i continuar sense fer cas de la pobresa fulgurant de l’altra banda de la reixa del complex? Els seus pares no eren mala gent però vivien en l’engany hipòcrita de creure que es mereixien tot el que tenien.

Ella havia provat d’advertir-los a tots dos per separat de la injustícia de la seva condició però cap no li seguia el joc i tant l’un com l’altre parlaven d’ella, talment ho haguessin assajat, com la seva possessió més preuada: allò que els diners no podien comprar. Ja sabia el que volien dir quan ho deien, l’amor que manifestaven, però també sabia que estaven enverinats per una mena de malaltia de la riquesa que els havia tornat mitges persones amb cafeteres i caixes registradores on representava que havien de tenir el cor.

La Heather sabia que ella també n’estava infectada i s’esforçava per controlar la seva insistent necessitat de comprar i gastar i rebre premis per coses del dia a dia. I així va ser que quan la majoria de gent va marxar de l’edifici i van arribar els camions ella havia decidit superar el seu vigorós impuls envers la comoditat i el luxe i acceptar totes les noses de les obres com a preu per la seva vida immerescuda. Fins i tot es va negar a ser una mocosa i no participava en les queixes diàries, per bé que fonamentades, del seu pare, la qual cosa se li feia difícil perquè era una murga tenir aquell paleta fotent-li repassades tot el sant dia a la porta de casa seva.

Feia massa cosa explicar-ho al pare i sabia que la mare vivia al seu món com sempre perquè un dia en què buscaven un paquet i el porter se n’havia anat, la Heather li va proposar preguntar-ho al paleta d’allà al davant i la mare no tenia ni idea de qui li parlava. La Heather li va puntualitzar que era l’únic blanc i que, encara que dugués els cabells platejats tan curts que semblava calb, no ho era i tenia pell fina, barres fortes i ulls blau clar de jove.

*

No podia explicar a la mare que cada dia que passava pensava més en ell, d’on era i com era i com podia ser que fos el guapo i fes dos mesos que estigués fent torns de deu hores per renovar-los la mansió i que la mare ni tan sols s’hi hagués fixat? Potser, va pensar la Heather, la mare l’hauria recordat si l’hagués mirada a ella com mirava a la Heather, sobretot aquell cop, o aquells dos, en què havien coincidit amb la mirada i ella s’havia sentit despullada al mig del carrer.

Era evident que hauria fastiguejat la mare com li va passar a ella al començament. S’havia empipat i després indignat, l’havia fet pensar en tots els drets adquirits dels homes i que era injust que poguessin mirar-se les dones i destarotar-les d’aquella manera. Però ell de dones només la mirava a ella, oi que sí, i la mare no se l’havia mirada mai i amb el temps la Heather va entendre que ell sí que la veia tota en certa manera.

Que ella sabés, ell era allà cada dia i no podia explicar a la mare que els pocs dies que no hi era la tenia intrigada que l’hagués pogut oblidar. No podia explicar que ja no li feia gens de cosa i que la major part de nits pensava en les seves mínimes interaccions i se l’imaginava com era o com creia ella que era i s’adonava que la manera en què la mirava i encara més l’esforç que feia per no mirar-la li provocaven una càlida molèstia a la panxa que li baixava cap avall.

Volia parlar-hi. Volia dir-li que ella no era com la seva mare, que ella veia tothom i que sabia que era espantós que l’obliguessin a comportar-se com un criat. Ella no seria paternalista amb ell com si fos una hereva malcriada de col·le privat que tenia la xamba de viure allà regalada. No es feia la idea de la mena de privacions i circumstàncies que podien dur algú a aquell punt de la seva vida i es demanava si era intel·ligent i quina veu feia i si mai podria fer cap servei als que més ho necessitaven. No podria explicar mai a la mare que algun dia seria una persona íntegra perquè actuaria des del cor i ho donaria tot, ella mateixa si calgués, perquè algú es beneficiés dels seus anys d’acumulació de comoditats. El que realment volia fer era dir al paleta que el veia.

—Que ha arribat la meva mare?

El Bobby va sentir la veu i va saber qui era, però li costava de creure que la tingués tan a prop. Va aixecar el cap, incapaç de respondre, i va veure que el vent li voleiava els cabells i se li ficaven a la boca i va contemplar com se’ls apartava d’aquells llavis molsuts amb un dit perfectament doblegat. Al final va aconseguir dir-li «No encara» i segurament la va mirar a la cara massa estona abans de recordar que li convenia un somriure, però ella ho va acceptar i li va correspondre el somriure i va entrar a casa després d’un moment en què la faldilla li va rebotar ben alt contra el cul.

Aquella nit el Bobby va reviure cada segon de la seva interacció. Contenia tantes parts i tots dos s’havien portat encara millor que no s’esperaven perquè ella no tan sols li havia dirigit la paraula sinó que l’havia convidat com a coconspirador a formar part del seu pla de fer alguna trapelleria mentre la seva mare era fora. Va procurar no enfilar-se més del que calia amb el que havia passat però la imaginació el va portar a l’habitació d’ella on l’havia convidat i es va veure penetrant-la i va sentir que per dins era com el quimono de la seva mare.

Una setmana abans havia sigut Halloween i el Bobby sabia que no podia dur careta però li agradava que els adults en duguessin i amaguessin aquelles cares de gent curta i el que més li va agradar va ser la Heather disfressada de gateta, amb un puntet negre a la punta del nas com si s’hagués repenjat contra una porta mosquitera. Aquell dia es va aixecar quan ella va venir-li caminant perquè li feia mal l’esquena d’esllomar-se tant a la feina perquè no el fessin fora. De tota manera tenia el cos calmat i els músculs se li van relaxar amb naturalitat quan la va veure. Va pensar que era possible que s’anessin acostumant a la presència l’un de l’altre. Aquell dia en el moment que ella li passava pel costat tota de negre va decidir que només existia una prova definitiva, que era que ella li dirigís la paraula i li demostrés ser una digna candidata abandonant el seu món i suplicant-li de formar part del seu.

I ara que ella ja hi havia parlat estava contentíssim i sorprès i més calent que mai. Fins llavors havia esperat que passés per força de voluntat o obligant-la, però sentint-la parlar semblava que actués per iniciativa pròpia, no pas per ell. No hi havia dubte que la Heather era d’un altre món, sobrepassava fins i tot la idea que podia haver-se’n fet. Podia ser llavors que consumir-la resultés menys del que esperava? Veure-la morta a les seves mans seria exquisit i el Bobby havia cregut que allò era el destí de tots dos però de cop va veure-ho tal com era: provisional. Totes les imatges mentals que se n’havia fet van canviar i en aquell punt el que va valorar va ser que se li acostés ella, i esperava amb candeletes l’endemà de matí per veure-la, així doncs, què passaria si la noia desapareixia de debò?