DOS

Al Mark no li va canviar gaire la vida amb l’arribada de la Heather. Al començament no tenia gaires coses a fer. La Karen s’encarregava de tot i era lògic perquè ell no podia donar-li el pit, s’estimava més no canviar-li els bolquers i era a la feina quan es feien els banys i les passejades. Amb el temps, però, va entendre que la Karen i la Heather vivien com si fossin un cercle tancat i ell en quedés fora. Els seus intents de participar-hi feien llufa per les seves llacunes de coneixement i era veritat que sempre era més fàcil que la Karen fes directament el que fos que veure’l barallar-se amb la roba de la nena o fent la bossa per sortir al parc.

*

No era que estigués enfadat amb la Karen sinó amb ell mateix, es prenia el seu descens a observador com l’ampliació d’uns defectes que al despatx s’havien tornat igual d’evidents. Als passadissos de les finances, en Mark no havia aconseguit mai ser essencial. Tot i que la feina la feia correctament i guanyava més diners dels que havia somiat mai, va presenciar com li passava pel davant una corrua d’indignes amb competències molt més socials que no pas financeres, i va abandonar la idea d’arribar a dirigir mai el departament o ni tan sols de volar amb el jet de l’empresa.

La Heather era una criatura preciosa. Els cabells rossos se li acabarien enfosquint, però tenia uns ullassos blaus i ja somreia des de les quatre setmanes, sovint aplaudint amb delit amb aquelles manetes grassonetes. La Karen l’enfundava en roba de punt francesa i va descobrir que, tot i ser una nena, el blau cel se li adeia amb el color de la pell i el temperament. La Heather buscava la mirada dels altres i es ficava a la butxaca els novaiorquesos més fatalistes amb els seus espinguets i rialletes.

Era tan bonica que quan en un parc o una botiga es tornava inevitablement el centre d’atenció els nous amics que acabava de guanyar-se es miraven la Karen, o el Mark i la Karen junts, i no es podien estar de dissimular la seva sorpresa perquè aquell infant fos d’aquella gent. Els pares de la Heather no es van sentir mai insultats, sinó que arronsaven les espatlles amb orgull humil, perquè tots dos per separat havien arribat a la conclusió, encara que no s’ho haguessin dit mai, que la seva bellíssima creació biològica els havia servit per manifestar qui eren realment per dins. El Mark va arribar a plantejar a la Karen que, si tenien «tanta traça fent nens», potser n’haurien de tenir un altre.

*

Malgrat que la Karen s’estimava els seus pares i considerava que havia tingut una infantesa idíl·lica als afores esponerosos de la ciutat de Washington, el que recordava de molts d’aquells anys era sentir-se sola. Sempre havia volgut tenir un germà i, com que la seva mare estava obcecada amb els mètodes anticonceptius, que fins i tot li havia explicat què eren abans que tingués edat per entendre-ho, no sabia si ella havia sigut un accident. Durant un temps va tenir un germà imaginari deu anys més gran que ella que la duia amb cotxe a la gelateria o a la classe de ballet, però en tenia prou de dormir una nit o que la tornessin amb cotxe de l’escola una altra família per recordar la sort que tenia de no haver de barallar-se per tot a casa seva.

D’altra banda, no barallar-se per res podria haver estat un llast. Per naturalesa la Karen es deixava controlar fàcilment pels altres i dubtava davant del risc. No era mai la primera a llançar-se a la piscina, sinó que preferia veure com ho provaven uns quants abans que ella. A més, quan era petita la seva mare havia tornat a la universitat a estudiar biblioteconomia i el seu pare, que era advocat de patents, no va saber assumir tota la feina de casa ni les responsabilitats parentals, que van degenerar. Estava enamorat del seu ofici, sovint s’adjudicava la creativitat dels seus clients com si fos pròpia. Tenia fantasies d’inventor i feia els seus temptejos però en general li encantava que els veïns els veiessin entrar i sortir de casa amb plànols enrotllats sota el braç, dibuixos esquemàtics d’estructures elèctriques i químiques que no arribava a copsar.

Quan la seva mare va trobar feina dirigint el bibliobús de Clarksburg, la Karen ja no anava a l’escola bressol i passava tantes tardes arrupida en un raconet veient com la mare llegia per a la canalla que fins que va fer segon sempre agafava els llibres com si tingués al davant un públic imaginari.

Quan les retallades van amenaçar amb el tancament del bibliobús, el poble va aprovar un referèndum de suport i, de cop i volta, no va ser només la canalla qui saludava la seva mare i la cridaven pel nom.

A la Karen la indignava haver de compartir-la i estar-se tant de temps amb la cangur, que en realitat era la dona de fer feines, tant que va acabar apuntant-se a qualsevol activitat que li deixés quedar-se a escola fins tard. A tercer d’institut, li havien fet tan poc cas que era completament autosuficient i havia agafat el costum de tancar-se a l’habitació després de classe amb una tele portàtil que li permetia perdre’s en els saturats mons del romanticisme i tenir accés al propi cos.

La Karen va dir al Mark que no volia tenir més fills. Seria injust per a la Heather. En realitat, la Karen sabia des de l’instant que havia nascut la Heather que li dedicaria atenció i cures constants tant de temps com pogués. No la va amoïnar mai que pogués estar justificant el seu desinterès professional o la seva dependència de l’èxit del Mark, perquè la Heather no era una nena com qualsevol altra. Potser si la Karen hagués mostrat l’espurna i la màgia de la Heather, la seva mare no hauria reprès mai els estudis.

*

A mesura que la Heather va anar creixent, la seva bellesa es va tornar més pronunciada, però en certa manera secundària als seus encants i la seva intel·ligència i, sobretot, a una complexa empatia que podia arribar a ser profunda. «Per què plora?», va dir quan tenia cinc anys des del seu cotxet a una dona del metro que no plorava i que la va corregir educadament. La Heather li va contestar: «No estigui trista perquè li pesin les bosses. Ja n’hi agafo jo una». Llavors la dona va riure nerviosa i es va asseure al costat de la Karen per dir-li que ja podia dur-ho ella, però que gràcies. La Karen va renyar una mica sa filla perquè no s’hi fiqués i li va donar un gotet amb tetina.

La dona mirava amunt, fent veure que llegia els anuncis, quan la Heather, que encara l’observava, es va apartar el gotet dels llavis i li va dir: «Tothom d’aquest tren fa com si estigués sol, però no ho està». Arribats a aquell punt, la dona va esclafir a plorar. La Karen no sabia què fer i la seva cerca d’un mocador va derivar senzillament en el frec de l’espatlla de la dona mentre somicava i somreia incòmoda, avergonyida. La Heather se les va mirar totes dues i, en arribar al carrer 77, quan havien de baixar va dir adeu i la dona, ja recomposta, va mirar-se la Karen i li va dir que devia ser la millor mare del món. La Karen va cedir tot el mèrit a sa filla i, malgrat que semblava un gest de modèstia, sabia que la Heather feia coses com aquella constantment i que en certa manera la nena havia vingut a aquest planeta a fer sentir millor els altres.

La Karen anava prou de bòlit cada dia fins i tot quan la Heather va començar a anar a escola matí i tarda. Havia de fer exercici i comprar, no gaire feina de casa que no fes algú altre, activitats i enriquiments per descobrir i investigar, àpats nutritius i entreteniment meditat per programar, i, no cal ni dir-ho, documentar l’adoració diària de la Heather que calia tenir sempre en compte. La Karen feia àlbums de retalls, collages a l’ordinador i, esforçant-s’hi una mica, petites pel·lícules que penjava a internet. Al principi li feia cosa que pogués estar presumint, però quan va veure que tothom reaccionava amb la seva filla com ho feia ella va entendre que realment alegrava el dia de la gent i que potser, igual que ella, aprenien moltíssim d’ells mateixos contemplant com es feia gran la Heather.

A les comunitats que visitava a internet, va trobar tantes dones de la seva corda i la van animar tant que, sempre que hi havia algun motiu de preocupació, una mama veterana o un expert de debò el dissipaven a l’instant. Allò volia dir que la Karen passava menys temps envoltada d’altra gent en general, però sempre es mostrava oberta a la interacció i, des del començament, tant si passejaven pel parc com si nedaven al club o en última instància jugaven a tennis, la Heather predisposava la Karen a asseure’s amb qualsevol a fer una queixalada.

*

La família dels Breakstone, petita com era, gastava més recursos dels previstos i el Mark estava tot cofoi de poder proveir-los un pis maco. Sobretot li agradava el gust de la Karen pel vellut setinat, que escollia molt de tant en tant però que semblava pensat especialment per a ell. Al llit tenien una capçalera de vellut i un joc de sofàs a la saleta amb butaca del mateix teixit que era la seva opció predilecta les cada vegada més freqüents nits d’insomni, abans que el seu estudi privat emplafonat, on els mobles eren de cuiro fred. La butaca de la saleta era vermella, però a les fosques semblava marró i se servia uns ditets de whisky en la millor copa i aconseguia fer una dormideta o com a mínim no posar-se nerviós per veure sortir el sol o pensar que amb aquella nit tan llarga tindria una jornada laboral insuportable.

Una matinada quan el Mark es preparava per a la butaca es va adonar que podia espiar la Heather, que ja en tenia set, mentre dormia. No estava mai tot sol amb la seva filla i notava que la dona se li enfadava quan s’asseia a la taula per sopar i deia: «Com estan les meves nenes avui?». S’havia acostumat a la frase perquè, quan s’adreçava a la Heather directament, la Karen sempre responia per ella o ficava cullerada a la conversa. Fins i tot quan la Heather estava malalta, el seu «Com et trobes, garrineta?» el responia la Karen. «Està millor, gràcies a Déu» o «Ha passat un dia espantós». Així que aquella nit, quan es va descobrir dret al dormitori d’ella mirant-se-la, es va sentir culpable i estrany quan la nena va obrir els ulls i li va somriure. Com que no sabia explicar per què era allà, no va fer altra cosa que asseure’s al llit i acaronar-li els cabells. Al final li va dir: «Com és que estàs desperta?», i ella va dir: «Perquè no puc dormir. Dec ser com tu». Ell li va apartar el serrell, li va fer un petó a la galta i li va dir: «On vols que anem de vacances? Podem anar on vulguis». I la Heather li va dir: «On siguis tu, papa».

Aquell any, en comptes d’anar a Saint-Barthélemy, la Karen i el Mark, per petició de la Heather, van decidir anar a Orlando sempre que trobessin lloc a l’hotel de luxe de fora dels dominis del parc temàtic. Tenien una suite amb sala d’estar per al llit plegable de la seva filla i, encara que la Heather no parava de fer amics empipadors, la família va agrair la barreja de companyies seguida de sopars íntims. Una nit la Heather es va encaparrar a fer el ronsa per la sala de jocs i sense buscar-ho el Mark i la Karen es van trobar sols. Ansiosos com estaven, es van emborratxar i van fer l’amor, però a les deu ja havien enllestit i tornaven a patir quan la Heather va tornar tal com els havia promès. Feia molt temps que no feien l’amor, perquè esclar amb la Karen atabalada amb les classes de ball, de tennis i de piano de la Heather i l’insomni creixent del Mark, que l’havia tingut apartat del llit gairebé cada nit…

*

L’endemà de matí plovia, així que, mentre a la Karen li feien un massatge, pare i filla es van apuntar a una classe de treballs manuals i el Mark i els altres hostes es van deixar banyar per la llum que la Heather generava amb el seu riure i la predisposició a ajudar la quitxalla més petita. Abans de marxar, van fer un collar de denes a la Karen amb una esgarrapada perquè no se sentís deixada de banda. El Mark i la Karen es van emborratxar i aquella nit ho van tornar a fer mentre la Heather dormia a l’habitació del costat i en certa manera va tenir gust de menys, però tot seguit van tenir una conversa en veu baixa sobre el temps que feia que estaven junts i el miracle que era la Heather. L’últim dia van seure tots tres lluny del bufet de l’esmorzar, contemplant la llacuna artificial, tan visiblement feliços que una dona que passava es va entestar a fer-los una foto.

*

Mentre la família dels Breakstone estava de vacances, al Bobby el van fer fora del magatzem. Li van dir que recuperaria la feina i que havien fet fora tothom només unes quantes setmanes per tornar-los a contractar i així evitar no sabia quina legislació laboral, i li va fer gràcia gastar part dels diners que havia guanyat o potser anar a alguna banda. La seva mare, però, havia trencat amb el paio del moment i el Bobby va acceptar concedir-li un préstec perquè alimentés l’hàbit, sabent perfectament que aquells diners no els tornaria a veure. Tant se valia, perquè on volíeu que anés igualment? Voltant per Harrison i Newark ja faria a la primavera, abans no comencés tothom a suar. A més, se li havia despertat l’interès per la Chi-Chi de davant de casa. El germà de la noia era mecànic i li havia dit que en realitat es deia Chiquita i que era més gran que no es pensava. Eren de Mèxic i hi havia altres coses que el Bobby no sabia perquè l’única cosa que li interessava era que ella s’havia fixat en ell i que normalment quan passava per allà estava sola.

Un dia va baixar a fer una cervesa i el cor se li va desbocar quan la Chi-Chi va sortir a l’escala amb un vestit blau cel. Era el color favorit del Bobby, li feia joc amb la pell morena i duia el coll envoltat de puntes, pràcticament com una camisa de nit. Quan es va acostar a la seva banda de carrer va alentir el pas i la va saludar amb el cap. Ella li va somriure i ell es va aturar. Fins llavors no s’havia aturat mai, però és que ella mai no havia somrigut de debò i d’alguna manera devia saber que era el seu color favorit. El Bobby va enfilar els graons i li va oferir una cervesa, però ella senzillament va fer mitja volta, li va obrir la porta mosquitera i va entrar. Es va afanyar a seguir-la, però aleshores la noia va aturar el pas al costat de l’escala i li va demanar que marxés. El Bobby no sabia quina mena de joc es duia entre mans, així que va deixar la cervesa i li va dir que era molt bonica i que el feia molt content veure-la cada dia. Ella va tornar a somriure, però ell es va adonar que tenia com un tic a la cara i era evident que passava por i allò sí que el va emprenyar, sobretot quan la noia va voler passar-li pel costat per anar cap a l’entrada. La va agafar i li va dir que prou d’aquell color. Que s’espantés si li venia de gust però a ell tant li feia perquè sabia del que tenia ganes ella. La va agafar pels cabells i les espatlles però ella se li va esmunyir, va agafar un cendrer del cul d’una cadira i li va ventar un cop a la templa. Per un instant se li va ennuvolar la vista mirant-la. Li va etzibar un crit quan la va agafar pel braç i l’hi va cargolar: «Que no saps qui soc jo?». La noia va començar a plorar i a forcejar fins que ell va decidir clavar-li un cop de puny a la panxa quan encara la tenia pel braç i va notar que el cos d’ella cedia. Va sortir rebotada contra la paret i la va tornar a atonyinar, aquella vegada al costat del cap. I quan la noia va caure a terra inconscient, ell va aguantar la respiració i va mirar al seu voltant amb tal pànic que va trigar a recordar que s’havia estat fregant per damunt dels pantalons per tranquil·litzar-se. Va agafar la cervesa i se’n va tornar a casa corrents, es va tancar a l’habitació i va beure mitja ampolla de vodka fins que li va venir la son.

A la seva mare li va dir que si venia algú buscant-lo que els digués que no hi era. No sabia del cert si el germà de la Chiquita apareixeria ni si la noia havia mort. Però per què havia reaccionat així la noia? Com era que les guapes eren sempre tan soques? No s’ho treia del cap, només desdibuixat pels crits de la seva mare volent barrar el pas a la policia perquè no entressin a l’habitació. El que amoïnava la seva mare era que li trobessin les provisions, així que va defensar el terreny amb gran valentia, però el Bobby va obrir d’esma la porta i els va acompanyar amb calma, una mica atarantat després de tot el que havia passat aquella tarda. El que costava més de creure era que la Chi-Chi presentés cap denúncia, quan a casa seva hi venien oxicodona i tenia un germà que pesava cent quilos i era perfectament capaç de fer-ho pagar al Bobby sense ajuda de ningú més.

Era la primera vegada que el Bobby anava a la presó i no va dirigir la paraula a ningú, fins i tot li van donar uns antibiòtics per al tall del cap amb el cendrer, que se li havia infectat. La Chiquita estava viva i l’advocat d’ofici, a qui veia que havia impressionat, es va riure de la idea que l’estat el condemnés per intent d’homicidi. Tot va anar segons el previst i el Bobby va veure tota la maquinària del jutjat en acció com si fos una sèrie de la tele. Al final va negociar un delicte d’agressió i va congriar un sentiment proper al penediment, i abans que deixessin sortir el Bobby sota fiança l’advocat d’ofici li va dir que compliria tres anys, no cinc, i que allò era una oportunitat per canviar. No va ser fins que el Bobby va anar a la presó de Trenton que va entendre la sort que havia tingut que el traumatisme cranioencefàlic de la Chiquita no li deixés recordar que havia entrat a violar-la. Hauria pogut ser tot molt pitjor.

*

El Mark només ho havia fet amb unes quantes dones a la vida i cap ni una, llevat de la Karen, les havia triat o buscat ell. Després de patir múltiples negatives a l’institut, fins i tot la d’una noia que va rebutjar les seves insinuacions desvelant que l’origen del malnom que li havien posat a classe, en Pedra de Lluna, no era un joc de paraules amb el seu cognom, Breakstone, sinó que ho deien per la forma de cara que tenia, el Mark es va recloure socialment, va descobrir el cros i va començar a satisfer-se amb fotos d’anuaris i catàlegs perquè la pornografia li causava vergonya.

Quan va perdre la virginitat a la universitat va ser una alegria despertar-se i tenir al costat carn de debò, i ella va ser amable amb la seva execució i tots dos van adquirir-ne l’hàbit, si bé ella a ell no l’atreia gens. No era lletja, però sí una mica apersonada i la primera de totes les dones amb qui se’n va anar al llit abans de la Karen, que van ser escandaloses, desvergonyides i facilotes, i el seduïen que semblava que ho fessin per caritat. Per part d’ell esperaven que sense dir ni piu els aplaudís el somni ingenu que podien tenir de dissenyar roba o d’escriure per a una revista, i que a més es posés del seu costat quan es barallaven, sobretot contra la resta de dones, que per descomptat estaven geloses.

El Mark continuava ple de desig i acabava detestant el sexe després del primer cop amb qualsevol, així que quan es va incorporar a l’esfera laboral ho va fer cast, amb l’esperança que o bé el salari o la cara que li deixés l’edat atraurien una altra mena de dona. Només va acceptar que li organitzessin una cita per congraciar-se amb la gent del despatx, que venien del món de l’esport i se’l miraven amb conyeta. Li exigien que els digués si triomfava amb aquelles dones cada cop més desesperades, però després se n’allunyava, que allò no ho havia explicat mai a ningú i el sexe, que era el premi màxim, segons ell era una causa de distanciament quan es conqueria amb una falsa intimitat. Era ben conscient que feia moltíssims anys que la Karen li havia canviat la vida. De fet, s’ho recordava sovint des que la nova becària, una asiàtica de vint-i-sis anys, havia començat a demanar-li quin cafè volia.

Hi havia tan poques dones al despatx del Mark que la més petita presència femenina esdevenia objecte de fantasia; a més, la becària tenia un MBA i era una d’aquelles noies d’ara que pensaven erròniament que parlar de manera crua i explícita era un imperatiu feminista. Aquella bocassa no li conferia cap poder, més aviat la convertia en una mena de gosset faldiller dels directius, que l’enviaven a buscar el cafè mentre li criticaven els modelets amb missatges instantanis ben gràfics. No cal dir que el Mark no hi participava, però l’intrigava en la mateixa mesura, de vegades l’excitava fins al punt que quan a la llarga feia l’amor amb la Karen s’imaginava la becària.

El camí cap al dormitori del Mark i la Karen havia anat acumulant obstacles tot i la seva promesa de passar més temps en braços de l’altre després d’Orlando. Havien començat amb una cita nocturna programada, malgrat que a tots dos els va acabar coincidint amb coses, el Mark amb feina i la Karen amb la Heather, que ja en tenia dotze i requeria la seva atenció en matèria acadèmica i de vida social al seu col·legi privat per a nenes de casa bona.

Malgrat que la Heather seguia sent molt admirada i era una estudiant excel·lent, el Mark va donar la raó a la Karen que li feien falta classes de repàs suplementàries per a totes les assignatures, a més a més de les altres diverses classes on ja estava apuntada. Aquell horari deixava la Karen retuda però així podia controlar les amistats de la Heather, cosa realment necessària perquè la Heather no sabia jutjar la gent i moltes vegades li prenien el pèl nenes dependents i mal moblades que se n’aprofitaven per pujar en l’escalafó social o com a plataforma de proves dels seus egòlatres melodrames. Així que, a mesura que la nit de quedar es va anar esfumant en un seguit de cancel·lacions mútues, la Karen es desfeia en disculpes i el Mark es feia el despitat comprensiu, fastiguejat perquè, quan no pensava en la becària, la cosa no rutllava.

*

Un dia que la becària va tancar la porta del despatx del Mark, no va trigar a esclafir-li en un plor perquè no sabia què feia malament ni com era que ningú no la prenia seriosament. Va sentir una onada d’escalfor al cap que se li va tornar suor i va quequejar fins que ella es va recompondre i, eixugant-se les llàgrimes, li va dir a cau d’orella que ell era l’única cosa bona d’aquell lloc immund i va marxar. El Mark sabia que havia reaccionat amb honor davant dels comentaris d’ella però també sabia què s’havia produït allà realment i que en algun moment d’un futur proper podria aprofitar-se dels sentiments de la noia sense haver de patir gaire per ser rebutjat.

El Mark va tornar a casa d’hora i es va quedar a la cuina fins que finalment van arribar la Heather i la Karen. Havien agafat sopar per emportar després d’una partida improvisada de tennis sortint de la classe de la Heather i ell no va saber controlar el volum de la veu quan va dir a la Karen que ell no havia menjat res de res i que no pensava tolerar més ser sempre l’última de les seves prioritats i que allò era una família i que ell en formava part també i que per què coi no podia sopar i jugar a tennis amb la Heather ell també?

*

La Heather s’ho va mirar plorosa des de la saleta tot i que li havien manat que marxés i la Karen, que no s’ho havia plantejat mai allò, es va sentir corsecada pel remordiment i li va prometre que les coses canviarien. La solució que li va donar va ser que el diumenge de matí seria el moment pare-filla i que s’havia portat com una barruda. Aquella nit el Mark va somiar que la becària i la Heather dinaven amb ell dins del seu cotxe a gran velocitat i que de cop i volta la Heather obria la porta i en saltava.

L’endemà de matí el Mark es va adonar que l’edat no li havia millorat l’aspecte gens ni mica. Encara conservava els cabells però s’havia engreixat i quan per fi va trobar el truc a la bàscula de la Karen per calcular el percentatge de greix corporal va veure que li sobraven deu quilos respecte del que pesava a l’institut i que la majoria ho duia a les galtes i al pap. Va decidir tornar a córrer, amb l’avantatge que els pensaments sobre la becària li marxaven i llevat dels primers quatre dies de primavera en què Central Park estava farcit de noietes blanques a mig vestir no va sentir ni gota de desig sexual i acabava cada dia rebentat i descansat.

*

Amb el temps la seva més gran satisfacció va ser aquell dia del cap de setmana que passava a soles amb la Heather. Les sortides que feien al cine, al museu o a comprar eren sempre memorables perquè al Mark li passaven tot de coses divertides, com quan un cavall de prop de l’hotel Plaza li va trepitjar un peu, i la Heather, amb el seu somriure i energia de tabalot nats, sempre aconseguia causar sensació davant de desconeguts i rarament marxava aquell parell d’un lloc sense que a la nena li donessin alguna cosa de franc.

*

Al cap d’uns quants dies d’ingressar a la presó estatal de Nova Jersey, el Bobby va passar unes proves psicològiques obligatòries i els de la supremacia de la raça blanca el van reclutar al descobrir que tenia un cognom polonès. A continuació li van rapar els cabells i el van estomacar del dret i del revés a la sortida de les dutxes a manera d’iniciació. Al principi ell no va entendre que s’havia de limitar a entomar els cops de puny, de peu i de cap dels sis skinheads congregats, i s’hi tornava, la força li brollava en forma de furor frenètic de mastegots que els deixaven amb un pam de nas. Va acabar perdent la consciència quan un se li va asseure a sobre el pit, però la pluja de castanyots i tot el combat el van ajudar a sentir el seu propi cos com si fos la primera vegada, i quan li van veure l’erecció involuntària mentre es desmaiava es va guanyar una cauta distància i el malnom d’en Trempera la resta de temps de reclusió.

Al Bobby aquella colla li crispava els nervis, sobretot perquè el seu principal tema de conversa no era la supremacia racial, sinó el dret. Cap d’ells considerava que li toqués ser allà, si més no pel motiu que els havien internat realment, i feien servir paraules com internar i eren més previsibles que la gent de fora. És cert que va sentir tocar campanes d’una cosa que el va convèncer que si realment hagués mort la Chi-Chi no l’haurien empresonat pas, perquè era l’única testimoni i d’esperma no n’hi havia deixat, i no tenia cap antecedent a banda de saltar-se classes, embrutar la via pública i un tema d’un robatori en un local comercial quan era menor. En aquell moment va entendre que l’hauria d’haver morta i haver robat quatre coses perquè semblés un atracament, i desempallegar-se del material llançant-lo, no revenent-lo, per molt valuós que fos. La resta de conversa d’aquella gent eren les mateixes queixes de sempre, que al Bobby li semblaven penoses, perquè a ell li agradava el menjar i la feina que tenia a la bugaderia, on de vegades es podia rebolcar entre els llençols calents.

No és que al Bobby li agradés la presó però estava organitzada i hi va aprendre moltes coses. Per culpa d’una manca d’empenta burocràtica i l’errònia suposició que insistiria perquè el veiés un metge blanc, tenint en compte la seva afiliació de banda, van trigar mesos a processar-li les proves i a entendre que qui l’havia de visitar era un psiquiatre. Va tenir lloc en una sala emmoquetada de blau, que va ser una emoció per al Bobby després de tant de linòleum i de blocs de formigó. Pensava enfocar-ho igual que amb les treballadores socials, explicant-li la seva història real i provant de fer-los plorar. Però el metge era guapo com un famós de la tele, no gaire gran, d’anar per feina, i el Bobby li va veure la por.

Va fer preguntes al Bobby sobre la seva vida, com se sentia sobre ell mateix i què el feia feliç i el Bobby li va donar la versió més trista de què va ser capaç, acotant el cap al final de cada frase i deixant caure en la conversa les seves passejades pel repugnant riu Passaic. Bona part de les preguntes del metge tenien a veure amb quina sensació li provocaven altres persones. El Bobby volia dir-li la veritat, que el món de fora li recordava un zoo on les bèsties es trepitgen la pròpia merda i ell es limita a observar-los amb compassió i curiositat mentre bramen contra tothom, però al final li va dir que era una cosa en què no pensava.

Llavors el metge li va parlar sense embuts, amb duresa, i mig li va insinuar unes coses que el Bobby, per treure-li més informació, va fer com si plogués. El metge va dir que el Bobby era intel·ligent i que ho sabia, que era un nano guapot a qui agradava mentir perquè així tot era més fàcil. Segurament el que pretenia el metge era violentar el Bobby, sobretot quan es va aixecar i va dir que ja n’hi havia prou de jocs i que havia de deixar de creure que estava per sobre de cap dinàmica social i que entenia el comportament dels altres però que allò a ell no li canviava la vida perquè no creia que hagués de seguir les mateixes normes que tothom. Al final el metge es va asseure com per insistir-hi encara més: «Si no pots canviar, com a mínim controla’t. Ets capaç de qualsevol cosa».

El Bobby va marxar de la sessió content i amb grans expectatives, perquè la idea que s’havia fet d’ell mateix finalment encaixava amb la mena de persona que era en realitat. Tant si es tractaven de les postres d’una altra persona, un cotxe maco que veiés en una revista, com la noia amb biquini que tingués al costat, últimament tot l’excitava només de pensar en el que podia aconseguir. El que li va dir el metge li va semblar tot veritat; era tan espavilat que la gent l’avorria i ell entre aquelles persones era una teia encesa i tenia tot el poder del firmament, era capaç de violar-los i matar-los quan volgués perquè si els havien portat al món era amb aquella finalitat.

Durant l’única visita de la seva mare, després de convèncer-la que no tenia diners, li va preguntar si sempre havia sabut com era ell. Va procurar explicar-se tan bé com va poder, que era intel·ligent i poderós, etc., però va escurçar les explicacions en veure que la dona s’havia atabalat i es van quedar una estona asseguts a la sala de visites. Ella se’l va quedar mirant abans de dir-li: «Qui coi et penses que ets, tu?». El Bobby va rebre la pregunta com havia fet amb el miler de bufetades anteriors contestant-li amb un somriure, perquè no servia de res.