Segona part (1982-1984): Segona persona

El problema amb les creences polítiques és que divideixen tot el món en blanc i negre, en ells, que no hi creuen i vosaltres, que sí que hi creieu; per tant és difícil parlar de l’època que segueix perquè tu precisament eres un dels vosaltres que en aquest cas éreu els anarquistes del sud de Londres, que teníeu una llibreria al número cent vint-i-u —un número mai oblidat!— de Railton Road, Brixton, una llibreria que sempre tenia la porta tancada per si de cas la policia intentava fer-hi una ràtzia —la casa era ocupada— i els clients havien de tustar tímidament a aquesta porta i entrar de puntetes cap a l’interior ombrívol de la botiga, dins la qual hi havia una plètora de llibres i revistes i xapes anarquistes que era gairebé impossible trobar a qualsevol altra llibreria de la ciutat.

Abans de conèixer els anarquistes, tu —el subjecte d’aquestes memòries— vivies al teu taüt il·luminat de Brixton, envoltat de trotskistes, però ja no hi creies gens, en la seva forma peculiar d’estudis bíblics, en la seva revolució feta a base de taules rodones i vendes de diaris; tu ja havies llegit alguna cosa sobre l’anarquisme i havia estat com estar d’acord amb tu mateix; en comparació amb l’anarquisme, el trotskisme i el comunisme en general, i no parlem del laborisme, semblaven més aviat material per a discussions abstractes mentre que els anarquistes semblaven ser persones ben pràctiques, que sabien identificar on era el mal fonamental, com un bon metge de capçalera: les jerarquies, sí, les jerarquies, és gràcies a les jerarquies que vivim en un món on pots mirar com la gent mor de fam al televisor i a la vegada no fer res, com si el televisor fos una peixera, com si fossis un aristòcrata del segle XVIII, viatjant en el teu carruatge (xerrant de l’amor i de les modes) al llarg d’unes carreteres on a les cunetes la gent rodola en el fang escopit per les teves rodes. «Du pain, m’sieur!». Tu, que ja no podies pertànyer a cap jerarquia en part perquè no volies i en part perquè oficialment et mancava un bull, ja havies començat a nedar en les aigües acollidores de l’anarquisme, et senties com es deu sentir una tortuga que s’arrossega cap al mar, així et vas arrossegar un dia cap a la llibreria anarquista de Railton Road i et vas presentar a la gent d’allà i vas preguntar si podies donar-los un cop de mà. Al cap de poc, et van convidar a viure en una casa ocupada, en una habitació gran a la planta baixa, amb un terra de fòrmica i unes parets que vas pintar de color blanc abans de clavar-hi quatre claus per penjar-hi la roba. Era l’any 1982. En tenies vint-i-tres.

LA GENT ANARQUISTA

El teu amic Max es va separar de la nòvia i va venir a viure al mateix barri, i junts vau anar coneixent els okupes i els anarquistes locals. Tanta gent, hi havia, tanta tanta gent, com el Ron que havia estat un skin feixista i que va acabar llegint la Psicologia de masses del feixisme de Wilhelm Reich per poder esbrinar com dimonis era que havia pogut ser un skin feixista; i un altre exfeixista era John el Vell, que passava els seus últims dies a la llibreria anarquista per expiar les faltes del passat; i petit Jack d’Escòcia, de dinou anys, que venia d’un barri de Glasgow tan dur que els mateixos policies no s’atrevien a entrar-hi; i el Robert, que havia estat amb la Campanya per al Desarmament Nuclear i va acabar fabricant una bomba incendiària al menjador; i Russell, l’australià que vivia en una casa ocupada encantada el fantasma de la qual no era cap estudiant penjat sinó un home malèfic que apareixia un dia en forma d’una fuita de gas; el Max no suportava el Russell, era una de les poques persones que el Max no podia suportar i això que el Russell era un tipus afable que dormia amb totes les noies, el fantasma real d’aquella casa, deia el Max, era el mateix Russell; i també hi havia el Yossi, que havia fugit d’Israel després de fer-se objector de consciència quan va ser ferit en una de les guerres, i amb el qual tu i el Max vau rebre el vostre primer encàrrec que consistia a destrossar les finestres d’una bodega que volia acomiadar un empleat trotskista, els trotskistes us ho havien demanat especialment perquè els anarquistes fèieu aquestes coses; el teu totxo va rebotar contra l’aparador però el del Yossi va esmicolar-lo tot i és que els israelians saben entrenar els seus soldats; i hi havia el cuiner gal·lès, que va fundar l’Associació d’Alcohòlics Anarquistes; i hi havia el Paul, de Sud-àfrica, que portava una pistola pels carrers de Brixton i amb qui vas plantar una mica de goma dos sense encebar a prop de l’ambaixada Sud-africana —eren els dies de l’apartheid—, suficient perquè els gossos de la policia la detectés i perquè tota la plaça de Trafalgar es col·lapsés, vau fer la trucada de responsabilitat des d’una cabina telefònica i vau haver de cridar perquè hi havia tant de soroll «hi ha una bomba!» enmig de tota la gent que tornava de la feina; i hi havia Patrick el Gras, que demanava cinquanta penics a tothom que trobava i que vivia amb un punk mig transvestit en una de les cases ocupades més brutes del barri, per fer-los fora de la casa els altres ocupants a la nit sortien al jardí vestits de llençols i intentaven espantar el Patrick i el punk mig transvestit tot convencent-los que la casa estava tan encantada com el lloc on vivia el Russell; i hi havia també una bona colla d’italians i francesos i alemanys i holandesos, i durant una temporada un parell de belgues que us van visitar, un dels quals es deia Anthony i algú altre de la casa va dir: «ei, com jo» però el belga li va replicar: «no, perquè el meu nom porta un cercle a l’entorn de la A» i com us en vau riure, d’ell.

Et veies com el membre d’una tripulació d’una nau espacial que viatjava a través de la pavimentació lamentable del vostre barri, una nau en forma d’un puro boterut, amb els plafons d’acer coberts per tota mena de pedaços; hi havia moments, com per exemple quan estàveu tots junts al bar, que et senties com un membre feliç d’aquesta tripulació, que l’esperit de companyonia pujava com l’escuma i n’hi havia prou veient les cares dels altres per fer-te sentir una mena d’èxtasi: els somriures d’aquestes cares estaven compartits per l’aire de l’entorn que tu respiraves; prenies un glop de cervesa rere l’altre, una cervesa espessa i forta, com mel amb alcohol afegit, i la taula tenia una olor dolça de cervesa assecada i darrere hi havia el soroll del jukebox embolcallant-te com els braços d’una exnòvia a qui no li fa res veure’t un altre cop.

Tots teníeu vint-i-tants anys, i uns rajos de llum entraven farcits de pols a través dels vidres tipus cul d’ampolla del bar i bevíeu i fumàveu i el fum tenyia els rajos de pols assolellada de color blau clar mentre especulàveu sobre la naturalesa del món que surava damunt dels vostres caps i que també s’arrossegava al llarg de la pavimentació lamentable del barri, de la mateixa manera que els rumors s’arrossegaven de fanzine en fanzine, de revista anarquista en revista anarquista (rumors d’arxius secrets, d’experiments inconfessables, d’atrocitats governamentals mai no descobertes, de rajos ionitzadors); especulàveu sobre les bosses de pintura que llançaríeu contra les seus dels partits conservador i laborista, la pólvora que faríeu servir per desviar l’atenció de la policia i les bombes fètides que deixaríeu anar en els bars dels yuppies, en els ous que esclafaríeu contra les espatlles dels fabricants d’armaments i en les pues que foradarien els pneumàtics dels autobusos que portaven els pàmfils assalariats de les grans empreses cap a la seva feina; especulàveu sobre les bombes de fum que deixaríeu caure per sota dels vagons del metro i de les bombes incendiàries que col·locaríeu en les exposicions militaristes. Especulàveu!, mentre una violència lletja com una pistola visible queia sobre el país, mentre els miners que durant anys us havien posat la llum a les bombetes i que ja estaven en vaga, rebotaven d’una paret a l’altra de les cel·les de les comissaries a base de cops de guia telefònica, mentre els soldats es disfressaven de policies i els policies anaven armats fins a les dents; els somriures de cervesa us lluïen a través del fum moll de les cigarretes i els rajos de llum eren tan visibles com les amistats atrapades en les volves de pols mentre us trobàveu com a casa, mentre especulàveu sobre com us sentiríeu al cap d’uns anys, sobre com miraríeu enrere cap a la tarda passada en el bar olorant el fum blau clar sabent que mai més no us trobaríeu tan bé junts com quan especulàveu lliures en aquell barri de pavimentació lamentable.

BEURE

Només hi havia un problema, que era la manca crònica de diners. Hi havia dies que caminaves enrabiat pels carrers, sense poder suportar el fet de no tenir gairebé res a les butxaques. Perquè sense diners, com podies beure? Estar intoxicat, embriac, begut, vet aquí l’objectiu de cada dia, un cop més. A la teva habitació, enganxat al mirall, hi havia un poema de Brian Patten amb una tornada que deia alguna cosa com «sempre hem d’estar borratxos» i tu hi estaves plenament d’acord: l’alcohol era el gran alliberador, feia que les voreres ballessin, que els intrusos fossin benvinguts, que les parets de la teva habitació semblessin pintades, que els pastissos de carn de la botiga de fish’n’chips local tinguessin gust, que els carrers et pertanguessin parcialment a tu i que les idees brollessin sense censura: l’alcohol feia relliscar els policies de la ment que patrullaven amb impertinència, escanyava els crítics que miraven per damunt de la teva espatlla i sovint els rematava amb un tret al clatell; en cada llauna de cervesa, en cada ampolleta de rom, hi havia, per tant, un bri de llibertat, un tast del nèctar somiat, una mostra d’un futur possible.

L’ANARQUISME

Per tu, més que una ideologia, més que un isme, l’anarquisme era el sentit comú més pur. Al cap i a la fi, sabies prou bé en què consistia una jerarquia, havies estat ensinistrat per formar-ne part, i quedava prou clar que els tres puntals de les jerarquies arreu del planeta, i a la cantonada també, eren els estats, les empreses i les esglésies, totes tres institucions basades en alguna cosa primitiva, alguna cosa que feia pudor de cova plena d’excrements; també quedava clar que la gent, en el seu temps lliure, es comportava lliurement, ni se’ls acudia remetre’s a cap mena de jerarquia a l’hora de prendre una copa, per exemple, a l’hora d’anar al llit amb algú o a l’hora de jugar a dards: és a dir, es comportaven com anarquistes en el seu temps lliure, sense adonar-se’n; a més a més, totes les peces de l’anarquisme encaixaven com un trencaclosques improvisat, tant els pamflets d’Errico Malatesta com les campanyes militars de Nèstor Makhno, tant les teories de Lev Tolstoi com les novel·les de B. Traven, tot encaixava sense ser dirigit per un text mestre a l’estil del marxisme o el cristianisme, per tant l’anarquisme era tant una actitud com un joc d’idees, tant una tendència activa com un credo, i no entenies, de fet, per què tothom no era anarquista, era la cosa més lògica, més òbvia, més quotidiana, més humana, més sensata: l’anarquisme havia de florir com una atzavara en aquests carrers del sud de Londres. Fins i tot avui, només repassant les afirmacions de Pierre-Joseph Proudhon («la propietat és robatori»), Mikhail Bakunin («la passió per destruir també és una passió creativa!»), Peter Kropotkin («Un cop s’hagi obtingut el pa, l’oci és la meta suprema»), Max Stirner («Què sóc? Un abisme d’impulsos sense lleis ni regles; desitjós, anhels, passions, caos sense cap llum ni guia») o Emma Goldman («si no hi puc ballar, no és la meva revolució»), torna el gust oblidat de la frisança deliciosa que et solia recórrer el cervell quan llegies els teus primers llibres anarquistes com si fossin els primers llibres de la infància, plens d’il·lustracions flamejants i belleses anhelades; era com llegir uns escrits que havies acabat d’escriure tu mateix i que vet aquí que estaven reproduïts miraculosament signats per uns altres noms, els noms d’uns francesos i russos i nord-americans i anglesos que, al principi, no et sonaven de res; era com trobar un lloc des del qual es podia actuar, per fi, perquè, això sí, s’havia d’actuar, sempre ho havies cregut, això, s’havia d’actuar, si no tot era consumir, produir (potser) i defecar (segur) mentre els africans es morien al televisor, mentre els anglesos de classe mitjana parlaven de vins i de les mides dels seus patis particulars; era trobar un lloc lluny del pensament inevitable i vigilat dels marxistes, lluny de l’intercanvi d’insults moderats entre col·legues de tota la vida que sortia als diaris dedicats a la democràcia parlamentària; era com començar a caminar lliurement, en un moment en què et trobaves amb els peus enfonsats en una maresma d’inactivitat dins de la qual els genolls aviat haurien desaparegut cap avall rere els peus, seguit dels malucs i les espatlles i el cap, i deixaries un grapat de bombolles a tall de comiat.

Com que havies descobert l’anarquisme tu sol, et semblava una cosa meravellosa que ja estiguessis vivint en un barri farcit d’anarquistes, un barri en el qual les pintades llibertàries —qui té por de la llibertat?— eren el pa de cada dia, un barri en el qual era impossible caminar durant més de vint minuts sense topar amb algú que portés l’estrella roja i negra a la solapa. Entre aquesta gent hi havia de tot: poetes i paletes, ferroviaris i cineastes, exagents dels serveis d’intel·ligència britànics i exsituacionistes, persones que sabien de lampisteria i de bricolatge i persones —com ara tu— que amb prou feines sabíeu clavar un clau a la paret. També hi havia un nucli d’anarcofeministes, que eren, com si diguéssim, els GEO de les feministes en general, les tropes d’elit, davant d’elles si tan sols deies la paraula «cony» corries el risc de rebre un càstig fulminant; una vegada van descobrir que un dels homes del barri, també anarquista, tenia una col·lecció de revistes porno: van entrar a la seva habitació quan no hi era i van enganxar les fotos a la paret acompanyades d’unes quantes pintades en un intent d’humiliar-lo, cosa que van aconseguir: ell va caminar pel barri enfonsadíssim durant setmanes, malgrat que els amics li fessin costat; va ser un petit episodi, un petit episodi entre molts, entre un mosaic de petits episodis que formaven la vida d’aquells dies, dies viscuts un per un, sobre la marxa, com no podia ser d’altra manera en aquells carrers avorrits de fileres de cases de parets escrostonades.

UNA TROBADA

Per molt que t’entusiasmessis per allò de l’anarquisme hi havia altres moments en què tot semblava fràgil, com si un vent es pogués endur totes les as encerclades de cop i deixar-te plorant enmig de la teva habitació austera sense cap mena de suport ideològic. Per començar, eres més aviat inútil a l’hora d’atacar els representants de les jerarquies esmentades. Quan es va organitzar el primer intent de paralització del centre de negocis de Londres —la City— a principis dels anys vuitanta (un intent, per cert, encara penses amb orgull, que es va convertir en la primera manifestació antiglobalització del món), sovint quedaves mig paralitzat, gairebé incapaç d’actuar, com per exemple quan vas haver de llançar una bomba de fum al metro i per poc que no et quedes amb la cosa a les mans, que t’envoltava de fum i et feia desaparèixer com un mag a l’escenari de tan petrificat que estaves, tot i que al capdavall vas aconseguir llançar-la sota el tren, que és el que tocava fer; més tard, enmig del caos que s’havia creat a la City, no t’atrevies a apuntar-te a les càrregues contra la policia que organitzaven la major part dels anarquistes, te’n quedaves al marge, caminant perdut i esverat pels carrers de la City; i va ser així que et vas trobar amb un excompany de la universitat, tot vestit de vint-i-un botó (un sou tal, una xifra grossa) que et va mirar, estupefacte, tu amb el teu abric negre cobert de xapes anarquistes; «què hi fas aquí?». Un moment inoblidable: d’una banda, el contacte amb algú que no havies vist des dels dies de la universitat, i tu vestit de manifestant en una manifestació que t’havia mig acollonit a tu mateix; et vas tornar vermell com un tomàquet perquè tenies la sensació que l’exuniversitari t’associava amb tots els hooligans anarquistes que corrien amunt i avall aquell dia; d’altra banda, també tenies vergonya que en qualsevol moment algun anarquista que coneixies et trobés allà, fraternitzant amb l’enemic, un enemic que, precisament, era un antic company d’estudis. Massa complicat. Li vas dir adéu —o alguna cosa— i te’n vas anar, cap al celler més proper per prendre una llauna d’aquella cervesa espessa, que era com mel amb alcohol.

LA CUINA

Encara que hi havia algú amb qui podies parlar d’aquests moments contradictoris i incòmodes i aquesta persona no era altra que el Max, a qui no havies d’amagar res, que ho sabia tot sobre tu. De fet, on hi havia el Max, en general, es podia parlar de tot, el Max generava un ambient en el qual es podia parlar de gairebé qualsevol cosa, amb el Max la gent canviava; moltes vegades la gent es reunia a la cuina del Max —la seva cuina groga on vau passar tantes hores— i allà la gent se sentia lliure de parlar del que fos de la manera més entusiasta possible; a la cuina del Max tothom era igual, totes les opinions valien, era com un fòrum sense esclaus, ningú no es tallava ni un pèl, i hi vau parlar del racisme, dels campaments per la pau, de les pel·lícules, dels escriptors, de la policia i la naturalesa de la policia, del govern i de les cares que el representaven, de sexe i de com devien ser les feministes al llit si no és que hi havia una d’aquestes feministes a la cuina i aleshores, tot i així, es parlava de sexe, amb aquesta feminista, cosa que no passava enlloc més, i el fet és que la cuina del Max era la llibertat en tres dimensions, la llibertat feta pica i plats, linòleum i taula de fòrmica, la llibertat feta tasses.

QUATRE LLIBRES CATALANS I BARCELONA

Mentrestant Catalunya continuava sent Catalunya, a la seva curiosa manera i hi connectaves de tant en tant, de vegades a través dels llibres en català que havies comprat quan l’última visita i que havies deixat en un racó perquè et feien sentir culpable: et recordaven que no havies estat un marit ideal sinó més aviat un desastre de company, no havies fet res bé, de fet no hauries pogut fer les coses pitjor si ho haguessis intentat a consciència, tot havia anat fatal, però fatal; sí, tu te’n senties culpable, tan culpable que només mirant un exemplar d’un llibre escrit en català n’hi havia prou per fer-te estremir, però amb el temps fins i tot la vergonya se suavitza i a poc a poc havies anat llegint en català; i així, amb La ciutat dels sants, del Llor, se t’havien obert ambients provincians, de sales d’estar plenes de mobles un pèl polsosos, la pols il·luminada per una llum esblaimada i groguenca; amb el Mecanoscrit del segon origen, del Pedrolo, se t’havien obert visions de Barcelona en ruïnes, amb la Sagrada Família encara dreta, fràgil com una sínia cremada, i amb el Self-Service, del Monzó i el Mesquida, havies llegit paraules furtives i atrevides a la vegada; hi havia una Catalunya diferent per cada llibre que llegies; i no només hi havia els llibres: pensaves en quan la família de la teva dona t’havia portat a Barcelona, fins que els somnis de la primeríssima visita a Barcelona et venien al cap a Brixton, de matinada, estirat al llit: somnis de cortines vermelles que donaven pas a bars on se servien copes a totes hores, de voreres ruixades per homes vestits de taronja, i terrasses nocturnes plenes de gent relaxada que cridava i reia; somnis de pisos amb màscares a les parets i xarxes de pesca al sostre i paquets de cigarrets ficats en cistelles penjades; somnis de banderes espanyoles cremant sota el sol de migdia i alguns homes engominats afanyant-se per salvar-les i rebent patacades d’alguns i ajut d’uns altres, de nens fumant porros i demanant diners i adolescents que punxaven rodes d’autobús tot cridant a favor de l’anarquia i la independència; somnis de la paraula visca alçant-se en onades, de vàters fastigosos i de l’olor penetrant de pols i clor; somiaves aquell altre món que havies conegut gràcies a la relació amb la teva dona. Però a la vegada que somiaves tot això, a Brixton, les coses ja no t’anaven gaire bé: havies començat a beure sense emborratxar-te i, quan ho feies, queies en una mena d’estupor que fins i tot el Max et deia que potser hauries de vigilar, el Max que normalment no et criticava per res.

ADÉU AL BARRI

Hi havia, al barri, una certa tensió. El Paul, de Sud-àfrica, finalment havia fet servir la pistola que portava arreu: havia vist com uns xavals volien entrar en el cotxe d’algú i havia disparat a l’aire per espantar-los, cosa que va aconseguir, momentàniament. Tot seguit, però, l’havien empaitat i havien vist com s’amagava dins d’una casa ocupada. El tenien identificat, per tant, com un okupa. Durant els dies següents, va estar a punt d’esclatar una mena de guerra entre els xavals del barri i els anarquistes però la policia, que ho havia estat observant tot plegat discretament des d’una certa distància, va intervenir i va arrestar el Paul i va començar a fer-li tota mena de preguntes sobre la seva arma de foc i les armes de foc que hi podrien haver en mans dels anarquistes del barri en general.

Aquella mateixa nit, vas rebre una trucada de casa teva perquè el teu pare havia acabat de patir un infart dels grossos. Vas anar al pis dels pares i vas esperar amb la mare al costat del telèfon que truquessin des de l’hospital amb alguna notícia. El teu pare se’n va sortir i l’endemà vas tornar a casa teva, a Brixton. No hi havia ningú: la policia els havia agafat a tots. També havia escorcollat la teva habitació (el terra de fòrmica estava cobert de papers, el matalàs estava a tres quarts de quinze, havien tret la roba dels claus de la paret i l’havien llançat arreu) i et vas quedar dret a l’habitació, que semblava haver estat remenada per un rebentacases. Els altres inquilins anaven tornant i van explicar que el Paul, a l’interrogatori, havia dit que hi havia armes de foc a diverses cases ocupades del barri, incloent-hi la teva. Per això a les tres de la matinada hi havia hagut una trucada a la porta i no era el lleter sinó uns policies de paisà que havien arrestat tothom fins que va quedar clar que allà no hi havia cap arma excepte les que portaven els mateixos policies.

ÚLTIMA SORTIDA

Allà, dret a l’habitació de la teva casa ocupada, enmig dels papers desordenats i les llaunes abandonades, sabies que havies de marxar, passés el que passés: a Londres, francament, mai no havies fet res de bo. Hi havies viscut i prou. I ara les seves pedres se t’havien congelat sota els peus: tenies la sensació que aviat no podries ni caminar al llarg dels seus carrers sense relliscar com en una pista de gel que no tingués cap barana a la qual aferrar-t’hi. No, havies de marxar. Però, cap a on? Feia un temps, havies provat de buscar feina a Grècia (havies volgut anar directament a l’illa de Skopolos i pel camí t’havies trobat amb una noia grega que tenia, segons deia, dinou anys, una noia amb la pell de color oliva i els ulls lleugerament orientals; havies dormit amb ella en una habitació del port del Pireu només fent pauses per llançar el teu diccionari grec a un ratolí que feia fressa darrere el sòcol, i per fi havies acabat anant a Skopolos quan algú t’havia dit que era lliure de turistes, però hi havia mig Anglaterra sopant-hi i no podies treure’t la noia grega del cap de manera que la vas seguir a Heraklió, a Creta, tot i que no tenies l’adreça ni res, la vas localitzar per casualitat al mig de la plaça central, fent una foto d’una estàtua, i vau fugir tots dos cap a un poble de la costa del sud, i allà vau viure plegats durant una setmana fins que ella va decidir acabar la relació i després d’un dia passat somicant solet i escrivint el seu nom en grec, espanyol, anglès i català damunt un tros de paper de mida Din A4 ella et va fer saber que no tenia dinou anys sinó catorze i vas sortir d’aquell poble a corre-cuita, abans que els xavals locals et linxessin, en fi, un desastre total). No volies tornar a Grècia, per tant. Tornaves a preguntar-te: on podies anar? La solució al problema va aparèixer un bon dia per atzar: resulta que la teva nòvia en aquella última època a Brixton era una anglesa que no només vivia en una casa ocupada sinó que també parlava castellà, de manera que els anarquistes locals l’havien reclutat per fer d’intèrpret per a alguns dels miners que feien vaga a Anglaterra i que volien explicar les seves experiències als seus homòlegs de la CNT —el sindicat anarcosindicalista espanyol— d’Astúries. Vas aprofitar l’avinentesa per visitar un amic a Barcelona, la tan somiada Barcelona, on tu i aquesta nòvia us reuniríeu quan ella hagués enllestit la seva feina d’intèrpret; un cop arribat a Barcelona, no ho vas dubtar: vas buscar feina i en vas trobar, en una escola d’idiomes. 1984. Tenies vint-i-cinc anys. I ara ens sortiràs, suposo (diuen els llestos, els cínics, els capullos), amb allò que Catalunya et va salvar però el fet és que a Anglaterra et senties com una bestiola frenètica: caminaves amb la sensació vaga que algú podria aixafar-te en qualsevol moment i convertir-te en una taca de greix; i va ser un tren, el tren cap a Catalunya, efectivament, que et va alliberar d’aquesta sensació de vulnerabilitat, de precarietat. Així que sí, Catalunya et va acabar salvant, de la manera més catalana possible, d’una manera catalaníssima. A poc a poc, com un àngel que surt del fang.

LA PERLA

Un dia —durant el període viscut a Brixton— a la llibreria anarquista va entrar un jamaicà que portava una petita proveta a la mà; en aquesta proveta hi havia una cosa que s’assemblava a una oliva podrida i el vau mirar, la colla habitual, asseguda enmig de l’olor un pèl molla dels cartells i les banderes, mentre aixecava la proveta de manera que la llum del sol —devia ser l’estiu— la va il·luminar juntament amb milers de volves de pols; el jamaicà us va explicar que aquí, dintre aquesta proveta, hi havia un testicle seu; la policia l’havia apallissat tant que havia acabat a l’hospital i a l’hospital li havien tret el testicle, que de tan malmès que havia quedat ja no servia per a res i aquí el tenia perquè tot el món el veiés; us el va ensenyar, suposes, perquè no hi havia cap diari ni cap televisió que tingués interès a saber-ne res, d’aquest testicle, al cap i a la fi, no era cap ciutadà modèlic, aquest jamaicà, era un venedor de cocaïna i segurament un macarra també, i per tant la història del seu testicle quedava entre els seus amics i els amics d’ells i, evidentment, vosaltres; n’hi ha tants, de detalls d’aquests —el jamaicà, dret enmig de la llibreria, aguantant la proveta—, detalls que no surten mai als diaris o la televisió i que per tant no es donen mai a conèixer; uns detalls que els ciutadans modèlics amb prou feines clissen de reüll abans que desapareguin de la seva visió perifèrica perquè els ciutadans modèlics no en volen saber res, de detalls així; uns petits detalls mai no exposats públicament: detalls com ara els dossiers personals sobre individus políticament actius, compilats en secret pels ajuntaments, com ara les línies telefòniques intervingudes (com la de la llibreria anarquista), com ara gent com el petit Jack d’Escòcia que t’explicaven «no pots imaginar com és, ser de classe treballadora, no te’n recuperes mai», com ara les càmeres infraroges que la policia fa servir a la nit per filmar els okupes acabats de desallotjar, com ara els interrogatoris dels policies a les comissaries, els policies que sempre tenen dues cares, els policies que et pregunten les coses amablement i que de cop i volta fan una ganyota salvatge i comencen a insultar-te, «fill de puta imbècil», quan no dius el que volen sentir, els policies, precisament, que d’una banda viuen en el món dels ciutadans modèlics —al qual consideren que pertanyen— mentre que, de l’altra, s’han d’enfrontar als detalls clandestins de la vida, a la realitat submergida: un joc d’equilibri difícil, i sovint no poden aguantar la pressió psicològica de tot plegat i deu ser per això que els policies de tot el planeta estimen els seus gossos com ningú, un gos és una cosa senzilla, un gos és visible i baveja i no fa pensar en la diferència entre la vida respectable que un porta a casa i la vida que un porta a la comissaria, que no és tan respectable, en la qual s’insulten els detinguts, per exemple, o es claven pallisses als jamaicans.

La satisfacció d’haver-te assabentat de tants d’aquests petits detalls et seguirà per sempre més, encara que acabis comprant un pis i sopant en restaurants, passi el que passi te’n recordaràs dels dies durant els quals sabies com funcionaven les coses de debò, lluny de l’abast dels periodistes: quan els helicòpters volaven per damunt de Brixton, amb els seus focus llepant els carrers, quan els teus amics imprimien llibres il·legals i descobrien com obrir qualsevol pany, quan el Max va acabar a la presó perquè havia arribat un dia tard a una citació judicial i de com l’havies anat a visitar, el Max, ell que parlava amb tothom, tancat al mig d’aquella massa de maons Victorians i filferro i portes blindades, que absurd! (és clar que va parlar amb els companys de cel·la i quan va sortir al cap d’un parell de dies hauria pogut començar una vida delictiva en tota regla gràcies a tots els contactes que va aconseguir); i la nit al pub quan el Frederick, de Nova Zelanda, va identificar l’home que havia estat molestant la seva companya i de cop i volta es va aixecar i va treure una navalla prou gran per treure les tripes d’un tauró i li va anar al darrere mentre un grup de persones que llegien el diari a la mateixa taula exclamaven «ostres té un ganivet»; a Brixton vas aprendre que res era ni és com te’l presenten, que el món filtrat a través del periòdic de cada dia no és el mateix que la massa de detalls —pólvora llençada al lavabo, pintades fetes a altes hores de la matinada, passaports falsificats— que omplien aquells dies a Brixton: un moment esplèndid de la joventut, eres feliç aleshores, al teu voltant el barri brunzia i taral·lejava i els carrers tremolaven lleugerament en totes direccions, i et senties orgullós d’haver estat testimoni dels petits detalls que delaten com és el costat de la vida que els mitjans de comunicació mai no il·luminen; fins i tot a l’última nit a Brixton, quan sabies que no hi tornaries mai més, encara et senties orgullós d’aquesta informació no aigualida, no esbiaixada, no contaminada, no analitzada, no domada; fins i tot quan ja et portaven cap a l’estació de trens per anar cap a Barcelona, aquella última nit, tan borratxo que si t’haguessin banyat al Tàmesi pel camí segurament no te n’hauries adonat, tota aquesta informació descansava a la teva butxaca, tota comprimida, com una perla; i en el futur, quan ja t’hauries acostumat a llegir un diari cada dia i seguir els butlletins de la televisió, doncs de tant en tant ficaries la mà a la butxaca i hi furgaries fins a trobar la perla aquesta i l’agafaries entre el polze i l’índex, i allà la tindries, enmig dels reportatges convencionals, secs com arnes mortes, de les cares restrenyides dels presentadors de telenotícies, allà la tindries —un jamaicà en la llibreria anarquista amb el propi testicle aixecat a contrallum, cues a les presons, homes alts a cada cantonada amorrats a llaunes de mel amb alcohol, visites de reconeixement per plantar mecanismes incendiaris…—, allà la tindries, la perla plena de mil detalls que delataven com era la realitat de debò: una perla petita, i si així t’abellís l’agafaries entre el polze i l’índex, l’aixecaries i l’admiraries i fins i tot li faries un petonet, a aquesta perla gris-negra com la llum habitual del barri de Brixton, tan petita que si en xuclessis ni que fos una mica desapareixeria entre els teus llavis per sempre més.