Primera part (1974-1981): Carta a Addie

Addie, com han passat els anys des de l’última vegada que vaig veure la teva cara; devies tenir vint anys i escaig llavors (a mitjan anys setanta); la teva cara un pèl grassa i mullada en aquell carrer gris-negre de Londres, prop de l’abadia, massa a prop de l’abadia, encara es podia olorar el tuf de sotanes des d’allà, malgrat el vent i el plugim, un tuf claustrofòbic, com si hi hagués algun capellà a la vora que ens volgués tancar en un armari seu i guardar-nos-hi per sempre més talment un parell de fures dissecades; en aquella època, només em calia veure la teva cara per oblidar tots els problemes que m’assetjaven com ara, i sobretot, les pors, irracionals, obsessives, que no deixaven el cervell en pau, i això que no volia sinó una mica de pau, el meu cervell, una pau que vaig intentar crear tot amagant ampolles de ginebra al calaix del meu escriptori a casa i bevent-ne un bon glop abans de marxar cap a l’escola als matins; aquells dies eren així, anant cap a l’escola amb el cervell calmat per l’alcohol per asseure’m a les aules grogues esperant amb ànsia el moment en què el mam deixaria de fer efecte. Saps de quines pors es tracta, no cal que te n’expliqui res més, que la naturalesa precisa d’aquestes pors quedi entre tu i el petit reguitzell de psiquiatres i psicòlegs que em van començar a entrevistar d’ençà d’aquell dia —anys després— que les pors en qüestió ja no es podien contenir més i es van materialitzar a l’espai circumdant, i van formar figures negres que em volien escanyar, que m’escanyaven, què carai, que em deixaven amb l’alè just per informar els meus progenitors que volia veure un psiquiatre, el primer del reguitzell esmentat.

Doncs bé, allà t’estaves, al carrer, com deia, i no ens hem vist més des d’aleshores i tu deus haver viscut molt, Déu meu, si en aquella època tu ja havies viatjat a Montego Bay i vés a saber a quins llocs més: a hores d’ara segur que has vist mig planeta. On ets ara? On he d’enviar aquesta missiva? Aquesta lletra en la qual volia explicar-te tantes coses, que volia que fluís com mel del teclat i que a l’hora de la veritat suposa un esforç enorme perquè ara per ara tinc el cervell sec, buit, estult. Per on començar?, vet aquí el problema. És el mes de març ara aquí a Barcelona, fa una mica de fresca, tot va més o menys bé, les pors s’han esvaït; prenc unes pastilles que mantenen una depressió recent a ratlla i, de tant en tant, alcohol per no haver de pensar en res; m’omple un amor indiscutible, un amor d’aquells que no es troben així com així, respiro l’amor cada nit i cada matí, enyoro l’estimada cada vegada que se’n va a la feina, cada vegada que dina fora —o que dino fora jo—, l’amor m’ha convertit el cervell en una cosa flonja i il·luminada. A més, tinc quatre calés estalviats. Panxacontent? No, Addie, encara hi ha tot el passat —des dels quinze anys fins als anys daurats de la costa del Maresme— que va fent voltes interminables, que cal treure’s de sobre per sempre més i és per això que t’escric i vaticino que es tracta de l’última carta, perquè després d’aquesta, si fa la seva feina, no t’hauré d’escriure mai més.

Als quinze anys tenia ambicions, l’ambició era com una mosca que brunzia volant d’una banda fins a l’altra de la closca, xocant contra l’interior dels ulls en un intent poc intel·ligent de sortir-ne, però a la vegada sabia que no era ningú, que qualsevol paio era un gegant al meu costat, ho tenia clar des del mateix dia del meu quinzè aniversari quan algú —un amic segurament— em va qualificar de «capullo llefiscós», sabia fer servir les paraules, aquell xicot, una combinació perfecta de substantiu i adjectiu, i des d’aleshores sempre les tenia presents, aquestes paraules en aquella època, fins i tot en els moments de màxima exaltació sempre era conscient que era ben possible que fos un capullo llefiscós, en el fons, i que la millor cosa que podia fer era fer-me fonedís i així deixar de fer nosa; deu ser per això que durant aquella època desitjava —com ho desitjava!— sortir als mitjans de comunicació, perquè pensava que així podria impressionar la gent, per molt capullo llefiscós que fos: una cosa contrarestaria l’altra, pensava; per exemple, m’imaginava explicant a alguna noia en algun bar musical amb el rock’n’roll a tota pastilla «no, escolta, sóc un capullo, i del tipus llefiscós, a més a més, però l’altre dia vaig sortir per la ràdio o per la tele o al diari» i esperava que la seva reacció seria un somriure radiant, les dents brillants d’esmalt polit, els ulls il·luminats per la parafina de la curiositat; però evidentment no vaig sortir mai a cap mitjà i per tant no vaig tenir l’oportunitat d’impressionar ningú, i amb això tornem a la pregunta d’abans: per on començar?

LA NOIA DE SAINT JOHN’S WOOD

Amb el bus, amb el bus que vaig agafar en la foscor molla del nord de Londres després d’haver fet l’amor per primera vegada, quinze anys i mig, en el moment d’orgasmar havia mirat els coixins fixament, com si estigués admirant-me al mirall, conscient de la importància del moment, imaginant-me els ulls penetrants i adults, i després, allà a l’autobús, les pors van desaparèixer del tot, vaig seure al pis de dalt, i em sentia l’amo i senyor de tot el que veia, de les voreres lluents i de la llum glacial despresa pels fanals, jo manava des del meu seient, tot, tot em pertanyia a mi, durant aquell viatge llarg a través de la nit; hi ha moments d’una felicitat invencible i aquest n’era un, n’hi ha pocs, a la vida, d’aquests moments d’una felicitat sòlida com el ferro i aquest n’era un, gaudit durant no sé quants minuts durant els quals m’omplia d’una adrenalina negra al llarg del trajecte cap a casa, cap a la normalitat, cap a la catifa grisa i la fricció familiar, cap a l’escriptori que amagava la mitja ampolla de ginebra, cap a l’escriptori damunt el qual, poc després, aprofitant una ratxa d’autoconfiança inspirada pel descobriment del sexe, vaig escriure una carta al meu pare, una carta a Thome que vivia a l’habitació del costat, una carta que pretenia acabar d’una vegada per totes amb les desavinences entre ell i jo però que en va crear unes quantes més quan ell la va qualificar de juvenil i immadura, i quan ho va fer vaig trencar un got davant seu i vaig començar a saltar, descalç, damunt el vidre trencat; les coses que s’havien de fer per aconseguir una mica de comprensió, que tampoc vaig aconseguir, i què? L’impuls sexual, vet aquí l’única cosa que tenia una mica de sentit en aquella època; de tant en tant, la noia i jo ens grapejàvem en algun pub fins que perdíem de vista el pub i els seus clients, concentrats com estàvem tots dos en el contacte del meu dit amb la clivella del cul d’ella, fins que l’encarregat sortia de darrere la barra i ens deia que fotéssim el camp i aleshores anàvem allà, caminant pels carrers, lleugerament avergonyits, i quan tornava a casa, una mica més tard de l’hora convinguda, el meu pare agafava el telèfon i el llançava contra la paret, feia un soroll fràgil ding ding.

Vaig conèixer la noia en una escola de pagament a la qual havia entrat amb una beca, i es podria ben bé dir que l’únic benefici que vaig treure d’aquest col·legi, precisament, va ser la pèrdua de la virginitat. Pel que fa a la resta, era una fàbrica d’esnobs, un viver de suposats intel·lectuals adolescents amb una xerradissa suposadament cultural que m’era tan repel·lent que fins i tot avui dia, l’art en general, en totes les seves formes variades, indefectiblement em fa pensar en com aquells nens arrogants (les seves boques s’obrien i es tancaven frenèticament, les seves dents color d’arròs amb llet mig brillaven en la llum esmorteïda de la tarda que il·luminava les parets de fusta de la cafeteria al costat de l’escola, en l’aire ple de vapor de la qual solien deixar anar els seus comentaris) parlaven de les arts, de totes les arts, era com una mena de concurs, n’havies de saber tant com ells, com a mínim, i és per això que des de fa molts anys em nego a competir, em nego a participar en el joc de la cultura, em nego a apuntar-me a aquella minoria que freqüenta els teatres i les galeries i els museus, em nego a rebolcar-me en la cel·lofana relliscosa de les opinions de la gent culta, que no són sinó una continuació de la xerrera dels joves esnobs de la meva escola, dels joves fills de puta de la meva escola, dels joves malparits terminals de la meva escola, aquells nens de casa bona disfressats de persones normals que reien com ninots de ventríloc i respiraven la pols de les parets del tuguri històric en què estudiaven; no, ningú no em farà recular en el temps, aquells nois són morts per mi, no ressuscitem pas els seus cadàvers, per favor, deixem-los dormir el son dels injustos, deixem que el silenci sigui complet, deixem que el silenci ho cobreixi tot com una tela blanca cobreix un moble en desús.

Amb tot, no he expressat ni la meitat de la repugnància que he arribat a sentir de vegades pel món de la cultura, per aquella gran estafa que se’m va revelar com un tigre de paper malèfic i penós fa tants anys. Això? Això no és res més que una carta, Addie, això és una cosa intocable. Voldria enlairar-me més, però. Tinc fang al cervell. Fang químic. Bé, és divendres, és l’hora de la primera cervesa, et deixo per ara, vinga.

Cultura (quan no t’has permès cap altra alternativa) és seure en un bar qualsevol i mirar la gent que entra i surt, que remena els seus tallats mentre guaita les làmines de zinc de la barra; sentir com les seves vides passen a frec, tocant-te lleugerament com si fossin les ales d’una arna despistada, i et permeten clissar uns quants segons d’aquestes vides, i deixen que els vegis d’una manera que ni els seus nens, ni els seus amants, ni els seus esposos no els poden veure, és a dir, quan estan sols, en els llimbs de la solitud temporal que regna als bars, sols als tamborets i a les taules mentre a fora els cotxes van amunt i avall, roncant desagradablement.

Vaig tocar aquella noia per primera vegada durant un viatge que ella i jo i uns quants amics vam fer a París; allà mateix al ferri vaig passar el braç per la seva espatlla, una espatlla protegida per la seva jaqueta estreta, en aquella coberta que feia olor de benzina i sal, mentre les ones xiuxiuejaven amb insistència i els altres passatgers o bé no hi eren o bé ho feien veure, una abraçada tímida i maldestra mentre el vaixell s’obria pas entre l’aigua negra i el vent ens estirava els cabells, ens feia tancar els ulls com si fóssim un parell de xinesos, un parell de xinets camí de França —un camí fressat— tot abraçant-nos a la mitja foscor al costat d’una xemeneia blanca.

Però prou d’aquesta història, què hi faig, explicant-te aquests episodis del passat llunyà? Què hi faig, Déu meu? En resum, la història d’aquella noia i jo era: quan vam tornar de París, vam fer l’amor tres cops; la primera vegada vaig orgasmar jo i ella no, la segona vegada jo no i ella sí i la tercera vegada cap dels dos. Llavors el meu pare va provar de tancar-me a casa perquè no veiés la noia i fes els deures. Aleshores ella em va deixar i les pors van tornar i tot va seguir el seu curs com si no hagués passat res.

L’adolescència, Addie, t’estic escrivint sobre la meva adolescència, que no era res més que uns anys de desemparança, mai més no m’he sentit tan esporuguit, era com si cada dos per tres un home invisible em digués: UH! Gràcies a les pors obsessives, despertar cada dia era caure dins un pou sense fons després d’haver-me rebolcat als prats ufanosos dels somnis. Cada dos per tres les pors em mantenien a l’aguait, aquestes pors estrafolàries i fastigoses, que m’avergonyien tant que no volia explicar-les a ningú; tot i això, mai no se’m va acudir que es tractava d’una diguem-ne condició. La solitud del malalt mental que no sap que ho és és una solitud totalment privada, interioritzada, inconfessable, que la resta del món, per descomptat, ni sospita que existeixi.

Aquella noia —que va fer desaparèixer les pors temporalment com per art de màgia— era una trotskista, tenia tota una lleixa plena de les obres completes de Lev Davidovitx Bronstein; pertanyia a una organització que es deia Joves Socialistes del Partit Laborista, els LPYS, i aquests joves socialistes eren potser els únics socialistes de debò que hi havia en tot el Partit Laborista. Dins els LPYS, hi havia dues categories, els camarades i els camarades especials; aquests eren iguals que els camarades a seques amb la diferència que havien pogut aconseguir llegir les obres completes de Trotski, per això ella les tenia a la lleixa, les anava llegint a poc a poc perquè també volia ser una camarada especial i com que jo no dominava gens les teories trotskistes vam començar parlant del marxisme en general, que ella m’explicava a grans trets, a tall d’introducció, més endavant, això sí, de les teories trotskistes que estimava tant; i en aquest immens palau teòric marxista-trotskista, fosc i fet de maons vermells, jo anava passejant cautelosament a còpia de fer pregunta rere pregunta fins que sempre acabava atrapat en un cul de sac perquè totes les teories que ella m’explicava no eren —o així a mi em va semblar— altra cosa que ordres disfressades, instruccions que s’havien de seguir al peu de la lletra, decrets inviolables, és a dir, el seu èxit depenia sempre de la coerció en última instància: al fons del passadís de cada teoria hi havia un policia que esperava amb una metralleta a les mans; no era per res que el mateix Trotski, quan era Comissari d’Assumptes Militars i Navals, va ordenar la massacre dels mariners de Kronstadt, aquells que havien tingut un paper tan destacat al començament de la revolució; «els abatrem com si fossin perdius», va arribar a dir Trotski, que més tard es va fer amic del pintor mexicà Diego Rivera, i que va acabar amb un pic al crani clavat per un català estalinista, a Mèxic, el 1940.

Un cop dit això hi ha una certa gràcia en la glòria de les pintures murals de Diego Rivera —en una de les quals, «L’Home, el controlador de l’univers», hi surt un retrat de Trotski— i en les fotos d’ell, Rivera, i la seva dona, la Frida Kahlo, asseguts sota unes pancartes que ofereixen obres de Marx i Lenin a baix preu, comunistes tots dos sota el sol mexicà, xerrant amb l’amic Trotski de la revolució inevitable, la revolució que havia d’obrir-se com una flor segons la lògica irreversible de la historia, una flor bella i espinosa a la vegada, una atzavara en plena floració que havia d’embellir un desert; tot era possible aleshores, de la mateixa manera que per la noia a Londres era possible encetar la revolució venent diaris revolucionaris de casa en casa o participant en reunions interminables, pensant que així podria fer florir una atzavara als carrers freds de Londres i devia ser per això que la vaig seguir a la central del Partit Laborista i vaig acceptar una feina durant les eleccions generals que consistia a trucar a les portes de simpatitzants laboristes per convence’ls de sortir a votar aquell dia, i feia això per amor d’aquella noia que almenys creia en alguna cosa i vet aquí l’important, creure en alguna cosa i no pas surar com un beneit de persona en persona, de situació en situació, potser això és el que em fa sentir-me com un inútil aquests dies, ja no crec en res, Addie, no hi ha res que em convenci, ep, les idees d’ella tampoc em van convèncer però eren millor que res, eren la millor cosa disponible.

Avui ja som al mes d’abril a Barcelona, Addie, l’aire és balsàmic ara, és com una dutxa constant de gotetes suaus i temperades, la llum entra com pot a través de les persianes; en un dia així tens la sensació que qualsevol cosa és possible: la revolució, el sexe amb una noia de setze anys, fins i tot escriure a gust; mentrestant el passat que vaig conjurant a poc a poc se m’està apareixent en els somnis i els somnis desperts, un record rere l’altre, que se m’abraonen en els moments més insospitats, records basats en els fets, sense elaboració, sense ficció.

Com el somni d’ahir mateix en el qual jo, el meu jo de quinze anys, i ella —aquella noia, la trotskista de setze anys, qui si no?— ens trobàvem l’un al costat de l’altre en una habitació groga il·luminada per unes bombetes massa fortes: l’habitació d’ella a Saint John’s Wood; fora de l’habitació hi havia arbres i herba; dins, un tocador, i damunt del tocador tot de perfums i desodorants en flascons fàl·lics; en aquesta habitació el meu braç no arribava a fregar el seu, hi havia un espai entre nosaltres i en aquest espai hi havia una xarxa fràgil de petits llampecs que sortien de la seva pell i de la meva i s’encaixaven els uns amb els altres al mig de l’espai, tremolant i canviant constantment. Sèiem, ella i jo, l’un al costat de l’altre tot sabent que era tan important no haver envellit, que era tan important que teníem l’edat que teníem i que els adults ignorants solien qualificar —amb un toc entre cursi i irònic— de tendra. Va ser un moment, només, un moment irrepetible i després d’haver-lo recordat en somnis, ahir, em vaig estirar al meu llit, udolant mentalment.

¿Te’n recordes, d’aquell actor que feia d’Enric VIII en una sèrie de la BBC fa anys, abans fins i tot que orgasmés dins aquella noia per primera i única vegada? El nom se m’escapa però aquest actor va esdevenir tan popular després d’haver fet d’Enric VIII que la BBC li va donar tot un programa per ell sol, una mena de magazín, i al començament de cada programa sortia a la pantalla amb una capsa a la mà, obria la capsa, l’assenyalava i deia en un to que volia ser misteriós: «Entreu, entreu a la meva ment» com si tingués una ment de primera, com si la seva ment fos alguna mena de prodigi, com la de Trotski que tenia un cervell més gran del que és normal (va sorprendre tothom a l’autòpsia); doncs bé, la ment d’aquest actor no tenia res d’especial en absolut si jutgem el contingut del programa, del qual no recordo res, res de res, que no ha deixat ni rastre; només recordo aquell home convidant milions de britànics a entrar a la seva punyetera ment i no voldria que pensessis, Addie, que estic intentant fer una cosa semblant aquí, amb tu, no, no vull convidar-te a entrar a la meva ment perquè la meva ment, com la d’aquell actor, no té res d’especial, però com a mínim jo ho sé i ell, no.

Me l’he tret del cap, per fi, aquella noia? Puc enterrar aquell episodi del passat? Puc dir adéu-siau des de la cuneta mentre aquella noia condueixi carretera amunt dins del cotxe de segona mà que tinc entès que va comprar poc temps després d’haver-me deixat? Sí, és l’hora d’acomiadar-me per sempre d’ella, s’ha acabat. Vint-i-cinc anys després, s’ha acabat.

ADÉU A L’ESCOLA

Hi havia un arc que separava l’escola de la vida normal. Quan vaig caminar sota aquest arc cap a la llum blanca del dia londinenc per última vegada —ja tenia divuit anys— sabia que mai més no tornaria a seure en una habitació tancada mentre el cervell grinyolava com un cadell esporuguidíssim, que mai més no tornaria a competir amb els altres, que mai més no tornaria i punt, i saber tot això sota l’ombra de l’arc aquest últim, últim dia feia que el cor es posés a ballar, que es posés a aixecar els braços i els fes bellugar frenèticament alhora que saltava un cop rere l’altre; el cor ballava com un petit maniquí manipulat aquell dia que jo anava caminant cap al bram del trànsit, cap a la vorera grisa, cap a l’aire lliure i fred. Quina barreja d’alleujament i basarda! Com tremolava de plaer i de por! I quan la llum blanca em va empassar, només pensava en el temps perdut, en el temps que calia recuperar.

Perquè tot el temps passat en aquella escola havia estat, per mi, una mena de pecat allargat, perquè era una escola que no era només una escola, no només una sala d’espera per a l’adolescència, no, aquella escola era un trampolí des del qual havies de sortir llançat cap a les altures, cap a les universitats més bones, cap als diners, cap als cotxes lluents i els restaurants tranquils (el soroll de les converses absorbit pel lli immaculat), cap a l’èxit, cap a l’èxit tal com l’entenem: un vestit i un somriure confiat, una bona ampolla de vi i una agulla de corbata, espelmes a la taula i el mar com a rerefons; cap a la història que se’ns venia en aquella època, que encara se’ns ven, una història segons la qual tots els col·legials acabaríem sent persones intocables, de tan rics i exitosos, gràcies a aquella escola en la qual havíem passat cinc anys. Jo volia i dolia, però. És a dir, volia ser com aquestes persones alhora que les detestava, alhora que tenia ganes d’escopir-los a la cara.

UNIVERSITAT

Sortint de l’escola, tot jo era una medusa que s’estremia sota la llum —el cervell i els instints barrejats en una sola massa gelatinosa— incapaç de destriar el camí que havia de seguir. I era aleshores, justament aleshores, que hauria d’haver pres una decisió ferma, la d’incorporar-me a la població normal i corrent en comptes de fer-la petar durant tres anys més amb l’elit, aquesta vegada a la universitat; però el cervell no volia prendre decisions, no donava per tant, el cervell estava cansat, gastat, confós, el cervell em va deixar a l’estacada. En el fons, Addie, sempre he estat un bon noi, sempre he volgut complaure els pares (i els policies i els mestres), en el fons sempre he volgut anar a tot arreu embolicat en una manta com un nen adormit, en el fons sempre he volgut que els que eren més grans i savis que jo em donessin copets a l’espatlla, en el fons sempre he desitjat viure en pau amb els que diuen que saben què hauria de fer amb la meva vida i deu ser per això que vaig optar per fer el que aquests esperaven de mi i vaig anar cap a aquell podrimener erudit, cap a aquell WC acadèmic, cap a aquella cagadora tacada de merda docta, cap a una de les universitats més antigues i més ben considerades del país (un lloc que estava a un centenar de quilòmetres de Londres); ja sé que arreu del món hi ha gent que s’esforça per anar a la universitat, que considera que anar a la universitat és una cosa positiva, però jo no podia pensar d’aquesta manera, Addie, perquè jo ja pressentia que la meva universitat, parlant clar, era un lloc malèfic. I no només la meva. De fet, sobre les universitats en general ja tenia les idees força clares i les vaig reproduir anys després, a Catalunya, en un article que ara mateix citaré, Addie: «Solen ser recintes en els quals es prima la xerrameca per damunt de la pràctica, la intel·lectualització (o sigui, l’ús prepotent de termes abstractes) per damunt de la claredat d’expressió, la crítica en si mateixa per damunt de la matèria criticada. S’hi cultiva una actitud típicament “universitària” segons la qual la realitat es redueix a un joc mental, ja que l’enclaustrament econòmic i físic de les universitats obstaculitza la participació d’aquestes en la vida de la resta de la gent. El que és pitjor, aquesta mentalitat força exclusivista sovint s’exporta quan els productes de les universitats —els alumnes— acaben la carrera i es reincorporen a la societat civil, cosa que porta a postures elitistes que fa que es creï un abisme cada vegada més gran entre la gent “amb estudis” (que sembla formar una mena de club d’elit) i la gent “sense estudis” (que sovint pateix d’un complex d’inferioritat que fa que la seva veu no s’expressi gaire)». De manera que no hi hauria d’haver anat, Addie, ja olorava el verdet que aquests llocs desprenen, una certa pudor de granota, però hi vaig anar tanmateix.

A la universitat em van assignar una habitació que donava al pati vell, un pati de color marró del segle XVIII; a les nits els estudiants més aristòcrates, ben pitofs, travessaven la gespa a les palpentes i pixaven allà on s’aturaven, xisclant com ànecs esvalotats, envoltats pels misteris que amagaven les habitacions dels edificis negres, misteris com el dimoni en forma de mico que alguna vegada, segons la llegenda, havia baixat d’una d’aquestes habitacions, concretament l’habitació en la qual s’havien celebrat les reunions d’una colla de llibertins al segle XVIII, que es reunien a jugar a tocar i parar amb les forces del mal en un club que ells en deien el Club de les Flames de l’Infern; convocaven els esperits mentre bevien brandi amb aigua i sembla que una bona nit se’ls va escapar una mica de mal com una gota vessada d’una copa plena, una gota espremuda per la finestra, un mico que va fugir corrents paret avall, d’esquena al pati, un mico d’orelles punxegudes, arrupit, saltant amb destresa fins que va arribar a la gespa damunt la qual els brètols de finals del segle XX pixaven a gust allà on els donava la gana, allà on els agafava la necessitat, com els indis de Centreamèrica que també pixaven a discreció quan s’entrevistaven amb els primers visitants espanyols amb la diferència que els indis eren gent seriosa i pensativa i els joves universitaris que veia de la meva finestra estant no eren altra cosa que uns cretins, només calia escoltar-los, no, aquests xicots beguts no sabien de la missa la meitat, les forces del mal els rodejaven: en una altra habitació que donava al mateix pati, feia poques setmanes, una noia n’havia sortit xisclant, petrificada, esglaiadíssima, i era la seva primera nit a la universitat però no tenia la intenció de tornar a aquella habitació, deia, hi havia algú, hi havia algú, ella havia obert els ulls en plena foscor i havia vist l’ombra d’un home al costat del llit, quiet, immòbil, en aquella habitació de sostre baix, una mica de clar de lluna que entrava per la finestra i vet aquí aquella ombra allà i ella no tenia ni idea de qui era perquè ningú li havia dit que en aquella mateixa habitació, no feia gaire, encara devia ser als anys setanta, un estudiant s’hi havia suïcidat, s’havia penjat, i el seu esperit no s’havia mogut d’allà. Vet aquí, doncs, com el pati era un viver d’elements indesitjables: els imbècils cridaners a la gespa, el mico encorbat del segle XVIII que baixava per la paret, l’estudiant mort que esperava amb una paciència infinita a la seva habitació; jo, d’altra banda, a les nits, solia espiar les estrelles —assegut a la finestra de l’alcova, les estrelles emmarcades pels terrats irregulars dels quatre costats del pati— després d’haver comprovat que tenia la porta ben tancada amb clau.

Mentrestant, anava a Londres cada dos per tres, Londres, on sempre era de nit; les llums de les botigues vessaven quadres grocs a la vorera aspra i jo treballava en una d’aquestes botigues —una botiga de pòsters, concretament— això és, quan no estava acotxat per les quatre parets restringides de l’habitació londinenca de la meva amant, que era catalana.

Com la major part d’universitats, la meva estava situada al bell mig d’una ciutat poblada majoritàriament per gent normal i el fet és que els estudiants, si haguessin volgut, també haurien pogut passar per gent normal; però en comptes de fer-ho es vestien amb abrics llargs i unes bufandes encara més llargues que envoltaven els seus colls dues o tres vegades i després penjaven fins a terra, de manera que anessin on anessin semblaven uns capellans refredats; i a les botigues, en comptes de demanar el que volien com unes persones com cal, xiuxiuejaven com si estiguessin en una biblioteca, i la gent de la ciutat els servien amb menyspreu, faltava poc perquè no escopissin damunt de cada producte abans de passar-lo a l’estudiant en qüestió perquè aquest el fiqués a la seva bossa de plàstic i sortís de la botiga amb la bufanda entre les cames cap a la ciutat, on tot estava dividit entre establiments que solien ser per a estudiants i d’altres que eren per als altres; com ara les barberies, algunes de les quals tenien uns rètols que posaven «vol una tallada de cabells, senyor?» i que indicaven així que es dirigien als joves bwanes de la universitat i no pas als ciutadans de pro; aquesta divisió era més marcada als pubs; si t’equivocaves de pub t’ho feien saber de seguida: als pubs que tenien clientela de la ciutat ensumaven un estudiant des de dos mil metres i les ganes del bàrman de donar-li un cop de puny al nas, de partir-li la cara, de saltar per damunt del seu cos prèviament estès a terra per uns clients voluntaris, s’evidenciava en la manera com li servia la pinta que l’estudiant havia demanat amb el xiuxiueig de costum: l’hi servia a contracor, amb un somriure sorneguer o bé amb una ganyota d’aversió i amb el líquid mig amagat sota dos o tres dits de bromera.

Els edificis de la universitat formaven unes illes pomposes que flotaven enmig del vaivé de la ciutat; no te n’escapaves, si els teus ulls miraven un carrer qualsevol veien les coses que se solen veure a qualsevol lloc —una botiga de sabates, posem per cas, o una gasolinera o una ocelleria o una tenda de llaminadures o una casa d’electrodomèstics— fins que tard o d’hora no fallava, bam!, allà el tenies!, un edifici de la universitat, pintoresc, regalimant història, fent olor de granota; n’hi havia pertot arreu, d’aquests edificis, i cadascun tenia la seva quota de joves aristòcrates que miccionaven a l’herba, de simis fugitius, d’espectres escanyats esperant perquè una estudiant es fiqués al llit davant dels seus ulls sense lluïssor. Jo caminava pel carrer avergonyit per la meva condició d’estudiant, arrupit, amb els ulls clavats a terra, exactament com caminava un dels meus professors, un catedràtic pederasta que havien enxampat feia uns quants anys i que havia format part d’un cercle de catedràtics pederastes que estaven subscrits als serveis d’una organització que els proporcionaven nens, i ell, aquest que et dic, havia conservat el seu lloc de treball perquè ho havia confessat tot davant les autoritats i per això permetien que continués treballant, però no podia pas sopar al refectori amb la resta dels professors, no, ell havia de sopar i dinar i esmorzar a la seva habitació, en la qual no deixava entrar la llum natural, tenia les cortines gruixudes i verdes sempre corregudes; era especialista en la literatura anglesa antiga, també li agradava l’art oriental, n’era tot un expert; caminava sempre amb els ulls clavats a la vorera, no fos cas que algú l’acusés, una vegada més, de voler seduir o comprar algun nano o fins i tot algun estudiant, i és per això que el podies passar fins i tot en el passatge estret que hi havia prop de l’edifici, en el qual dues persones que caminaven en direccions oposades havien de fregar-se les espatlles si us plau per força, i mai no et deia res: passava com una barca en la foscor, com un gat, i m’era molt difícil imaginar aquest home arrugat i callat —el seu cap farcit de coneixements i els seus testicles demanant a crits una mica de gresca— orgasmant en la boca o bé l’anus d’un nen prou jove per ser el seu nét.

Jo caminava al llarg dels carrers de la ciutat sense saber a qui o a què encomanar-me; el problema principal era com aconseguir prou alcohol per convertir els carrers freds en interessants, com convertir el vent penetrant en una calitja pessigollejadora, com distanciar-me dels altres estudiants com si fos un detectiu privat amb una missió confidencial, una petaca a la butxaca i barba de tres dies a la cara; la meva àvia em va enviar diners com a regal per haver aconseguit entrar en aquesta universitat tan ben considerada i naturalment rebre els diners i anar cap al celler de la cantonada va ser tot u: vaig omplir dues bosses d’ampolles de vodka i vaig tornar cap a la meva habitació folrada de roure antic i vaig fer-me un sandvitx de picalilli, que era com una mena de barreja de coliflor i ceba en una salsa color de claveguera exposada, i em vaig posar a llegir el llibre que havia de llegir, que era El declivi i la caiguda de l’imperi romà; em vaig estirar a la poltrona de la meva habitació del segle XVIII com si fos el mateix autor del llibre, l’Edward Gibbon, que havia tingut una visió, una visió d’un imperi que va començar de zero i que va acabar en zero, i assegut entre les runes de Roma havia decidit dedicar la seva vida a la descripció d’aquest procés, ell, que va acabar a les ribes del llac Leman amb els testicles que li queien a terra a causa d’una malaltia venèria, i jo vaig pensar en aquests testicles incòmodes mentre llegia i bevia i menjava fins que tot plegat —el llibre, el menjar, la beguda, els testicles d’en Gibbon— em va semblar absolutament esplèndid.

L’amant catalana em visitava de tant en tant però aquestes visites eren malmeses per l’ambient ofenós traspuat per les pedres dels edificis de la universitat, de manera que, a ella, li costava respirar, i a més, ella se sentia rebutjada per la xarxa d’afinitats que s’estenia a través de l’aire enrarit perquè a la ciutat universitària la gent era més anglesa que a Londres, és a dir més racista, no sabien com tractar algú que els somreia mentre parlava, no, quan responien era com si deixessin anar petites ventositats a través de la boca, i ella va haver d’aguantar l’olor de les seves paraules, i jo no hi ajudava gaire, jo que ni tan sols volia ser-hi, jo que vivia en aquella ciutat universitària com un foraster, que en fugia amb ella sempre que podia, cap a Londres, cap als barris marginals on els estrangers vivien en petites habitacions fosques i on els gais vestits de cuiro vagarejaven amunt i avall, fent manetes; jo no m’havia integrat gaire, com si diguéssim, a la vida estudiantil, no m’anava, m’odiava a mi mateix per haver-la mig acceptat: quan els de la universitat al final del primer trimestre em van enviar un petit premi en forma d’un val per comprar llibres per haver estudiat tan bé, vaig estripar el val i vaig començar a llançar cadires contra la fusta de la paret; vet aquí la contradicció, allò de voler complaure tothom alhora que volia engegar-ho tot a passeig; hauria d’haver fotut el camp, hauria d’haver marxat, que neta que hauria estat aquesta solució!, però, és clar, tenia les pors irracionals com a excusa, mentalment no jugava amb una baralla sencera, per dir-ho així, però, tanmateix, només calia fer un gest, només calia ser valent i jo mai no he estat valent, Addie, vet aquí una confessió en tota regla, sempre he estat un cagat, sempre he provat de fer les coses a les fosques, sense que ningú em veiés, i deu ser per això que quan l’amant va tenir problemes amb els de la immigració, vaig organitzar un casament en secret que descriuré ara mateix, tot i que encara no he deixat d’explicar tot això de la universitat, i vull explicar-ho, Addie, perquè tot això va passar fa més de vint anys i durant aquest temps no he admès mai a ningú ni tan sols que vaig anar a una universitat, tota la meva vida he negat ser un llicenciat, no fos cas que així aconseguís una feina que no em mereixia.

CASAMENT

Després de casar-nos en secret a Londres (en presència d’una adolescent nord-americana i un gai escocès, tots quatre en una habitació blanca de sostre alt presidida per un representant de l’estat), la meva dona i jo vam acabar explicant a les famílies respectives que, efectivament, ens havíem casat. Ja tenia dinou anys. El meu pare, en comptes de llançar el telèfon contra la paret, va acabar convidant la meva dona a casa, on tots vam xarrupar una mica de xampany en un ambient no precisament distès —la mare, crec, lluitava per no plorar— tot i que el pare va fer un esforç per comportar-se amb bonhomia, com si els casaments secrets fossin la cosa més normal del món. Tot seguit la dona i jo ens vam traslladar a un suburbi de la ciutat universitària, fora del centre infestat d’estudiants, i allà respirava millor, tant, que allà, un dia, vaig tenir una visió.

UNA AL·LUCINACIÓ

Una visió de debò com les que veia el poeta anglès del segle XVII Thomas Traherne, mentre seia davant dels seus plats i olles, perquè ell no tenia res més, quatre plats i quatre olles (no van publicar les seves obres completes fins al segle XX, va morir quatre-cents anys abans de poder cobrar-ne els drets); bé, ell seia davant els seus plats i olles i veia visions, era una persona que veia visions cada dos per tres; doncs un dia jo estava caminant pels carrers enjardinats d’aquest suburbi que et dic, els cirerers estaven en flor, i de cop ja no vaig veure cirerers sinó flocs de color rosa i la terra no era terra sinó una esponja gris-verda i les tanques dels jardins no eren res més que uns llampecs horitzontals i permanents de color marró i els vianants eren com espectres que passaven, amb les faccions esborrades i una mena de campanetes que els creixien als ulls; en fi, aquesta visió va durar uns quants minuts i durant uns quants minuts em sentia com Thomas Traherne quan cantava:

Precisament, cada cosa que vaig veure em va parlar en un idioma que desconeixia però que entenia perfectament i que em deia que la realitat de debò era aquesta vida al·lucinant que s’esplaiava davant meu, que era l’única vida que calia conèixer, i tota la resta —els companys de la universitat, la família, les biblioteques que ressonaven, les opinions que suraven per aquí i per allà com arnes despistades—, tota la resta acabaria morint, acabaria desapareixent fins que només hi hauria aquestes fletxes de color marró, aquests flocs espaterrants, aquesta terra flonja, aquests ulls que florien. Era una visió que atreia i espantava a la vegada i quan es va esvanir em sentia tan alleujat com enyoradís.

ADÉU A LA UNIVERSITAT

Oh, Addie, si jo pogués desfer-me del farcell pesat que eren els anys a la universitat! Eren com la continuació d’una pel·lícula de por, primer l’escola, després la universitat, i jo cada vegada més culpable, sabent que durant no sabia quants anys hauria de pagar el preu de quedar muts i a la gàbia per sempre més, viure avergonyit per sempre més; doncs l’he estat pagant, aquest petit preu: com ja t’he dit, he callat com un mussol; oh, Addie, quina cosa, la universitat que punxava el cel amb les seves torres serrades, que deixava esgarrinxades a la pell del cel indiferent, tan anglès, tan racista; la universitat amb els edificis que brollaven com tumors entre les façanes dels establiments normals i corrents, la universitat amb els edificis que vessaven el seu pus en forma d’estudiants xiuxiuejadors que s’escampaven amb la rapidesa d’una grip entre els ciutadans de la vila.

M’agradaria parlar d’alguns dels estudiants amb qui vaig compartir aquests tres anys perduts, Addie, però només me’n recordo d’una: una noia del país de Gal·les amb una veu com un got fregat per un dit musical, aquesta sí que era honesta, aquesta volia ajudar la gent i ha passat la resta de la seva vida ajudant-la; dels altres estudiants només en recordo moments esporàdics, un que deia que li agradaria perforar una verge i un altre que deia que volia anar a Hong Kong i una altra a qui li deien la bicicleta perquè gairebé tothom l’havia muntada, i sobretot recordo la festa al final de tot, quan ja havíem fet els exàmens, una festa durant la qual em vaig adonar de què anava la cosa realment, perquè la gent seia allà, amb els ulls petits i vius, i entre xarrup i xarrup del que fos aquesta gent parlaven de les ofertes de feina que ja havien rebut: un anava cap allà a aquella multinacional amb un sou tal i una altra cap aquí a aquest despatx d’advocats amb un sou tal i un altre tot recte cap a aquella companyia de televisió amb un sou tal, i em vaig adonar que totes les idees i aspiracions i ideals que havíem comentat al llarg de tres anys, totes les opinions que havíem intercanviat mentre la llum del dia despuntava enmig dels totxos foscos, tot tot tot només tenia una raó de ser: les xifres grosses que ara repetien amb els llavis molls tots aquests excompanys que havien teoritzat i polemitzat a les seves habitacions quan tocava i ara anaven a recollir la recompensa, ara que tocava; em sentia sol, de cop i volta, em sentia sol, absolutament sol enmig dels balls de xifres, com si tots plegats m’haguessin enganyat segons un pla perfectament coordinat, jo que no tenia cap xifra per llançar enlaire perquè els altres l’agafessin i l’admiressin.

(I se m’acut que en comptes d’explicar-te tot això tal qual, Addie, podria convertir-ho en un conte, amb uns personatges i un començament i un desenllaç però encara així, ara que hi penso, no deixaria de ser un conte autobiogràfic i en comptes d’escriure un conte autobiogràfic val més escriure l’autobiografia pura, oi? Val més donar-te el producte cru, per dir-ho així, com l’esqueixada que fa vomitar els anglesos, que elaborar un recull de contes, perquè després els crítics literaris —aquests ionquis del prestigi, ensinistrats a la universitat, precisament— puguin…).

On era? Precisament, a punt de deixar la universitat; la universitat ja confessada, la universitat que no era altra cosa que una pausa llarga entre el col·legi i la vida real. Des d’aquell últim dia no he tornat pas a aquella universitat, evidentment, i provo d’evitar totes les altres.

HISTÈRIA — PORS — CATALUNYA

Poc abans de l’època de la universitat, la meva dona i jo ens havíem trobat a Florència; jo vivia als afores, a casa d’una família nord-americana al fill de la qual feia classes de literatura, i vaig baixar a la ciutat, descalç, per veure la meva dona i descalç anava amb ella pels carrers sutjosos de Florència, provant de protegir-me de les pors obsessives amb chianti i cervesa, incapaç d’explicar-li, fins i tot a ella, en què consistien aquestes pors, allà a les places gris-blaves, allà en aquell paradís de pedra; i era allà, mentre esmorzàvem en petits bars barats, mentre escoltàvem els comentaris dels turistes, lleugers com la roba d’estiu, quan vaig saber que si aquí a Florència, acotxat per les excrescències multicolors del Renaixement, era incapaç de passar-m’ho bé, si les pors m’atacaven amb tanta insistència fins i tot aquí, enmig de l’or i la turquesa, doncs no hi havia res a fer: les pors s’havien infiltrat ben infiltrades al meu cap, s’hi havien arraulit com cucs satisfets, em rosegaven el cervell, i extreure’ls seria tan impossible com buidar un pot de mel amb els dits. Deu ser per això que un dia al Ponte Vecchio mentre caminàvem flanquejats per unes banderes pseudomedievals vaig començar a riure histèricament, fins que gairebé no em quedava veu per riure, fins que estava mig doblegat enmig del pont, fins que tot Florència es girava al voltant de la meva gola, que persistia a emetre més rialles, crit rere crit, amb els peus bruts plantats a terra, el cel matinal blanc amb estries de gris clar i la meva vida que surava al meu costat i em mirava amb els braços encreuats: «i ara, poc que anirem pas bé».

Després, durant els anys universitaris, jo i les pors vam continuar junts, com cul i merda, m’impedien llegir, de vegades m’impedien menjar. Al cap d’un temps, quan ja estava sota tractament, vaig descobrir algunes de les altres variants de pors obsessives, les més corrents, com ara la por de cridar obscenitats en llocs públics o bé d’apunyalar l’estimada sense més ni més. Però les meves, insisteixo, eren excepcionalment desagradables, ja ho saps, molt més desagradables que aquests casos, força coneguts, que et dic.

Bé doncs, alliberat per fi de la presó de l’ensenyament, calia veure què faria. Com que havia anat a la universitat a la qual havia anat, s’esperaven grans coses de mi, i per complaure tothom, una vegada més, fins i tot em vaig inventar una possible carrera acadèmica a Trinitat i Tobago i em vaig posar a llegir literatura caribenya amb una certa urgència tot i que no creia ni per un moment que faria res de bo a Trinitat i Tobago, ni a cap altre lloc del Carib, i és clar que no hi vaig anar; al contrari, vaig anar a Catalunya, de visita, per conèixer la família de la meva dona, cap allà el 1978, quan tenia vint anys; m’hi vaig quedar sis mesos i vaig començar a aprendre el català; tot i que no en parlaré gaire, d’aquesta visita, cal dir que només veure, per primera vegada, la plana groga i els turons de color de fenc assecat, només en seguir la carretera que duia al poble i olorar l’olor de terra femada i de pinso estofat, la paraula oportunitat es va dibuixar amb lletres fràgils, de núvol mig dissipat, a l’aire indiferent de la plana: sabia que se m’havia brindat una oportunitat, una gran oportunitat, l’oportunitat de conèixer alguna cosa nova diferent, fora de mi, que no provenia, sobretot que no provenia de les meves experiències escolars o universitàries, una cosa real, dit d’una altra manera, que em va despertar una curiositat inusitada: volia descobrir què hi havia sota la terra i més enllà dels turons, què hi havia a l’horitzó de joguina de la plana i quines coses me n’explicaria, de tot plegat, la gent que m’acompanyava; però abans que pogués fer res calia que em desempallegués de les pors i vet aquí el problema: durant aquella visita de sis mesos a Catalunya, van empitjorar i es van transformar en variants cada vegada més relliscoses i difícils d’apagar, de manera que jo vaig acabar farcit de codeïna, bevent Voll-Damms a cor què vols, i ni així se n’anaven, les pors; si les foragitava, em punxaven l’estómac amb agulles de fer mitja, de manera que la meva dona em va portar a un curandero de Manresa, un home baix amb ulls axinats darrere els quals hi havia una espurna genial, i ell em va curar de les agulles de fer mitja però no pas de les pors.

TRACTAMENT PSIQUIÀTRIC

Ens vam separar, jo —ja tenia vint-i-un anys— i la meva dona, durant una temporada (ella es va quedar a Catalunya i jo vaig tornar a Londres) i aquesta temporada la vaig passar a casa dels pares i va ser a casa dels pares que, com t’he dit cap al començament d’aquesta carta, les pors es van materialitzar formant figures fosques que m’escanyaven, vinga sortir unes figures com monjos sense cares que es dedicaven a ofegar-me, fins que em vaig adonar que si em quedava allà estirat com un lluç ofert als clients, aquelles figures m’escanyarien de debò; em vaig aixecar d’un bot i vaig avisar els pares «necessito un psiquiatre»; em va costar articular aquestes paraules, fins i tot després de vuit anys de pors i el fet és que a ningú li agrada acceptar el fet que necessita un metge del cap, i el dia següent va venir, un home alt i prim, va dir als pares que marxessin del menjador i a soles li vaig explicar les pors, amb tots els ets i uts; aquest psiquiatre era tartamut, va obrir la boca i va dir «m-m-molta gent ha t-t-tingut el que t-t-tens, Ma-ma-ma-matthew». Es tractava, em va dir, d’una cosa que es deia una neurosi obsessiva; fins i tot té un nom!, vaig pensar, jo aquí callat durant tots aquests anys pensant que era l’única persona del món que tenia els símptomes que tenia, i la cosa té un nom, és oficial, porta etiqueta, té pedigrí, Freud n’està al tanto; fumava Ducados rere Ducados —n’havia portat uns quants cartrons des de Catalunya— mentre el psiquiatre em deia que l’endemà mateix jo havia de començar unes sessions de psicoteràpia en grup a una clínica local de la Seguretat Social. Em va apuntar l’adreça. Va convidar els pares a entrar al seu propi menjador i no els va explicar què tenia però els va dir que només els passava a persones d’una intel·ligència excepcional, «ah sí», li va respondre el meu pare, «sempre hem sabut que era un xicot intel·ligent» però jo hauria donat qualsevol cosa per ser francament imbècil, qualsevol cosa. D’aleshores ençà la intel·ligència sempre m’ha semblat una qualitat sobrevalorada.

Per casualitat la clínica psiquiàtrica era una casa que donava al camp d’esports que pertanyia a la meva antiga escola, on havia jugat a futbol i a criquet, on havia corregut els cent metres i no sé quines curses més i havia fet veure que competia amb els companys destinats a nedar en l’abundància.

A la clínica em van portar al soterrani, en el qual seien una dotzena de persones que es miraven amb recel, tot intentant esbrinar quins eren els bojos de debò: hi havia, com se sol dir, de tot, des d’alcohòlics fins a suïcides persistents, des de drogoaddictes fins a depressius crònics. Jo era l’únic obsessiu. Durant tres o quatre setmanes hi anava cada dia i seia en una mena de sala d’estar mentre els altres explicaven els seus problemes: hi havia una dona que volia que tothom l’estimés una mica més, però que irritava tota la colla, incloent-hi els psicoterapeutes; un excònsol britànic a Hong Kong que ja no creia en res i només volia tallar-se els canells; un captaire que llegia una novel·la darrere l’altra en un intent de no beure; i jo, que no obria la boca i quan ho feia sempre deia alguna cosa que avui en dia encara em fa estremir de vergonya, de tan falsa que devia sonar. Els psicoterapeutes anaven per feina: em deien el senyor no-ningú, em feien escriure coses i després em deien que si hagués posat una mica de merda pròpia al paper hauria valgut més la pena; és a dir, em burxaven i em burxaven i cada vespre tornava cap a casa i a casa m’arraulia en un racó de la meva habitació; no em sentia millor, més aviat em sentia bastant pitjor, m’arraulia a l’habitació amb els llums apagats i gemegava com un gos que acaba de perdre el seu amo mentre els pares o la meva dona —que havia vingut feia poc des de Barcelona— provaven d’ajudar-me. O de moure’m, com a mínim. Se m’havia esfumat la personalitat si és que en tenia, de personalitat, a mi em semblava més aviat que no, em semblava que, senzillament, no hi havia res, cap motor al cervell, res que bramés «sóc jo!», res de res de res, hi havia cotó fluix brut en comptes d’una ment, hi havia una blancor tova, fins i tot allà a les fosques, allà al racó, oh, quin nen que devia semblar, amb la boca obrint-se i tancant-se com una porta en un corrent d’aire, oh quin nen!

A la clínica, al cap de quatre setmanes em van donar de baixa. A la vegada, la meva dona i jo vam llogar una habitació prou gran per tancar la porta sense haver de moure el llit, una habitació minúscula a Kilburn, el barri irlandès de Londres, ple de pubs on no et servien si tenies un accent anglès, i allà la relació entre la meva dona i jo es va esquerdar, es va esquerdar amb la netedat d’un crit de frustració que ella va deixar anar un dia assolellat, va obrir la finestra de guillotina i va xisclar cap als petits patis, cap a les fileres de cases; els coloms van parar de parrupejar i jo no sabia què fer, no en tenia ni idea.

Mentrestant, havia començat a plorar al carrer i al metro, a qualsevol lloc, una vergonya: unes llàgrimes com gotes d’oli d’oliva em queien per la cara fins que vaig haver de trucar als de la clínica i demanar que em tornessin a acceptar entre les seves files un cop més. Aquesta vegada, al cap d’unes setmanes de tractament, les coses van anar millor; si més no vaig entendre per fi que les pors no eren uns virus que zigzaguejaven per l’aire fins a entrar per les orelles de la primera persona que tenia la paraula «víctima» escrita al front, sinó que les produïa jo sol, les produïa per no haver de pensar en la vida que tenia davant dels nassos, eren la meva cortina de fum, i un cop treta aquesta cortina de fum, amb penes i treballs, em vaig enamorar de la psicoterapeuta ràpidament però aquesta no volia ni tan sols prendre una copa amb mi. Em va aconsellar, això sí, que —ara que m’havien donat de baixa de la clínica per segona vegada— busqués una feina com més aviat millor. No vaig trigar a trobar-ne una, en una companyia d’autocars. Pel que fa a la meva dona, n’havia tingut prou de moment i havia tornat cap a Catalunya —via un poble provençal— després d’haver passat unes setmanes a casa d’uns amics a Londres, i realment era l’única cosa que podia fer. Així, va començar el procés definitiu de separació.

Mentrestant, jo m’estava identificant amb els tocats del bolet del món, era el soci número cent mil tres del club, totes les persones que havia conegut a la clínica, rics i pobres, violents i pacífics, bruts i nets, tots teníem alguna cosa extra al cap, no sabria si dir-ne intel·ligència o no, que en comptes d’ajudar-nos ens havia fet la traveta, ens havia fet tristos o bevedors o obsessius, per exemple, però no deixava de ser una cosa extra, alguna cosa que els altres no tenien o no sabien que tenien, i per primera vegada en la meva vida tenia la sensació que formava part d’una comunitat real, amb la qual m’unia un lligam innegable, el de la pròpia feblesa mental. Mentre anava cap a la meva nova feina, esperant que tindria prou coratge per passar per la porta, mentre caminava pels carrers de Londres cap a les oficines de la companyia d’autobusos National Express, tots els edificis del camí s’havien tornat grocs i al meu cap ressonava la cançó homònima de la pel·lícula «Oh, Lucky Man!» de Lindsay Anderson, que va d’un jove a punt de començar la seva vida laboral, «oh, home afortunat!».

LA FEINA

Vaig treballar pels de la National Express assegut envoltat de trossos de paper coberts de números i quan em trucaven des de les oficines de vendes de bitllets em deien «dos passatgers per Birmingham a tres quarts de deu» i jo buscava el tros de paper corresponent i en ratllava dos números; no hi havia ordinadors, ja ho veus, i feia això un dia sí i l’altre també mentre a sota els autocars entraven i sortien, mentre el meu superior immediat —que era un enamorat dels autocars, es passava totes les seves vacances anant amunt i avall amb els cotxes de línia— es tirava pets sonors en la direcció general de les cares dels treballadors abans de dir «ai perdoneu!»; i hi havia una filera de blancs arrugats fumant massa que seien en una taula al mig de la sala i feien veure que ho controlaven tot; i hi havia un vell alcohòlic que treballava al servei d’informació telefònica i que havia conegut en Quentin Crisp i que amagava una ampolla de ginebra i una altra de tònica al seu armari personal i de en tant hi anava, «per un got d’aigua» que en deia ell, i tothom sabia en què consistia aquest famós got d’aigua però no li deien res llevat que s’adormís sobre els telèfons i aquests sonessin i fessin vibrar les seves galtes sense despertar-lo; l’home que ficava els sobres amb les reserves fetes per correu a les caselles corresponents era un poeta, havia publicat un petit llibre de poemes, tan petit, tan petit, que semblava un posagots, que incloïa un poema que deia no recordo ben bé què del «mar planctònic»; i hi havia un jove, és a dir algú que tenia la meva edat, que volia ascendir dins la companyia, en comptes de ser un administratiu AD4 volia esdevenir un administratiu AS2 o alguna cosa així; i llavors hi havia les treballadores jamaicanes o d’origen jamaicà que no patien per allò de l’ascens perquè sabien d’entrada que ningú no les ascendiria enlloc, treballaven amb paciència, eren la dolcesa que perfumava aquell ambient carregat de fum i remuguejos per no dir res dels pets i rots del superior immediat; n’hi havia dues, de jamaicanes, una de jove, que coneixia l’Stevie Wonder personalment, aquest es quedava a casa d’ella quan passava per Londres per evitar la premsa, me’n va ensenyar una polaroid, i l’altra de més gran i més grassoneta, que m’explicava que l’altre dia havia enxampat un rastafari del barri que llegia la Bíblia al seu gos, «els rastafaris són els intel·lectuals de Jamaica i vet aquí un que llegeix la Bíblia al seu gos, ai senyor», i amb l’excepció d’aquestes jamaicanes tots els empleats (jo mirava com es rascaven nerviosament, com reien sense trobar res divertit, observava els seus tics i ensumades, els seus espasmes i intents de no mirar els altres als ulls) em semblaven tant o més tocats del bolet que jo mateix i els meus excompanys de la clínica, el que passava era que no ho sabien, i des d’aleshores, a qualsevol lloc de treball sempre m’ha semblat que la major part de la gent necessita ajut, cada lloc de treball és una clínica de psicoteràpia en potència, cada lloc de treball és un formiguer d’infelicitats personals lleugerament tapades per la necessitat de treballar; treballar, vet aquí el que feia durant tots aquells mesos, no només a la National Express sinó, després, a patis que s’havien d’escombrar, a botigues de discos etiquetant els productes, a obres de construcció que s’havien de netejar, a passadissos on havia d’empènyer carros plens de papers els quals s’havien de dipositar a les oficines corresponents («Més notícies des del front!» cridaven els caps de departament, quan veien aparèixer qualsevol sobre). Em vaig adonar d’una cosa que ja havia començat a ensumar quan treballava per la botiga de pòsters: que a la feina hi havia dos tipus de persones, hi havia les persones a qui realment els importava la feina, que hi trobaven alguna mena de sentit, per dir-ho així, i hi havia les persones que feien la feina com si fos una mena d’exercici absurd que s’havia de fer només per anar fent, per comprar discos de heavy metal o entrades a l’últim partit de criquet, per pagar el lloguer de la seva habitació i quatre pintes la nit al pub, i que sabien, al contrari dels senyors de les oficines dels passadissos, que no hi havia notícies del front, que no hi havia cap front, fins i tot, que només hi havia l’estupor de les hores al lloc de treball, només hi havia la visió repetida de les parets rascades i els mobles gastats dels despatxos, només hi havia la insistència insuportable dels senyors que volien més notícies del front, amb uns cabells grisos que voleiaven a l’aire estancat com uns flocs de cendra; i així la renglera interminable de feines temporals anava desplegant-se, així el món continuava girant, tic-tac tic-tac, així les hores es fonien les unes en les altres fins a formar un xarop amb gust d’expectorant d’aquells que fan que els nens facin ganyotes de disgust, i jo treballava, ara cap aquí ara cap allà, fent un esforç constant perquè el cervell no em fes figa: totes aquelles feines gràcies a les quals els braços i la boca i de vegades les cames i la ment es mouen una mica, prou perquè tot el tinglado no deixi de fer voltes, perquè tot el tinglado no s’aturi fent xisclar els frens. Jo era una mosca sobre la paret immensa de la feina, sentint-me cada cop més valent sobre les meves sis potes ja que ningú no m’esclafava, travessava el blanc sense límit, oh home afortunat!

Després d’això vaig anar a Grècia en un intent de buscar més feina, que va fracassar.

LA CASA DEL FAR

En tornar, els de la clínica m’havien trobat allotjament, un hostal que ja he descrit en un altre lloc —«amb barres de ferro a les finestres i verges de mitjana edat al taulell de l’entrada»—; hi tenia una habitació petita però neta compartida amb un nord-irlandès jove, un xaval simpàtic; com que jo ja no tenia feina, els de la seguretat social em donaven prou per a la meva pensió completa més una mica extra, prou per comprar-me la pasta de dents i el sabó; l’hostal es deia Beacon House, la Casa del Far, i ocupava tota una cantonada i torno a citar-me a mi mateix: «la majoria dels inquilins eren nens i nenes que provenien de les províncies britàniques més perifèriques i que s’estaven guanyant les garrofes per primera vegada a la capital; funcionaris o secretàries, la majoria, i la resta eren com jo, persones diguem-ne hipersensibles, persones que mai no podíem apuntar-nos a l’exèrcit —posem per cas— perquè estàvem oficialment fitxats com a tocats de l’ala».

Si anava a veure amics i no sopàvem junts ja l’havia cagat perquè a l’hostal només et donaven menjar a segons quines hores, de manera que de vegades hi tornava amb l’estómac ben buit; de tant en tant vaig provar allò de demanar diners a la gent al carrer, a la nit, una experiència bastant humiliant no pel fet de demanar diners, els diners es poden demanar a qualsevol hora, sinó perquè la gent no et pren seriosament, t’envien cap al Mac-Donald’s més proper, per exemple, no volen creure o fan veure que no volen creure que no tens diners; qui en tenia, almenys més que jo, era un jove depressiu que solia esmorzar amb mi cada dia i que estava enamorat de la seva samaritana, que diuen en anglès, és a dir de la noia amb qui parlava al telèfon de l’esperança, i un cap de setmana que aquesta noia havia sortit fora de la ciutat, ell, que se sentia molt sol, va suggerir que mengéssim uns pastissos de nata i que beguéssim un parell d’ampolles de vi a l’habitació que jo compartia amb el nord-irlandès, que no hi era aquella tarda; el depressiu va posar una cinta que havia portat expressament, d’un grup del qual he oblidat el nom però que era famós perquè el seu cantant s’havia suïcidat i quan escoltaves la música entenies immediatament per què, i el depressiu aquest del qual tampoc recordo el nom va dir que es tractava del seu grup preferit, «són brillants», i es va posar a menjar pastissos i a beure vi mentre els escoltava; tot el que feien s’assemblava a un cant fúnebre amb sintetitzadors i vinga menjar més pastissos i beure més vi, fins que de cop i volta, just en un moment que gràcies al vi jo em sentia tan bé que fins i tot els planys del grup aquest em semblaven ballables, el noi depressiu va començar a vomitar, amb ganes, en abundància, per damunt del radiocasset del nord-irlandès, al terra, una mica a tot arreu i jo el vaig fer fora d’allà i el vaig mig arrossegar cap al lavabo, el vaig deixar al lavabo i vaig tornar cap a l’habitació i em vaig posar a agafar el vòmit amb les mans i ficar-lo en el recipient que tenia més a mà, que era una bossa de plàstic de la coneguda casa Harrods, que no sé ben bé què hi feia, en aquella habitació, i dissimulant tan bé com podia, perquè l’alcohol estava prohibit en aquell hostal per no parlar del vòmit causat per l’alcohol, vaig sortir al carrer i vaig llençar la bossa de Harrods a la primera paperera i vaig tornar cap al lavabo en el qual el noi estava estirat a terra, abraçant la tassa del vàter desesperadament alhora que repetia el nom de la noia del telèfon de l’esperança, una vegada rere l’altra.

Addie, t’explico històries, una història rere l’altra, però totes tenen un tema en comú —gent jove—, Addie, aquesta era la nostra joventut, tant la meva com la del noi que vaig deixar aferrat al vàter.

ALEC

O bé, salvant les diferències, com la del meu amic Alec, per exemple, el pare del qual havia començat com un advocat anònim, que és quan el va conèixer el meu pare, i ja s’havia convertit, amb el pas dels anys, en el ministre d’Economia; l’Alec, per tant, vivia al número onze de Downing Street, i un vespre vam prendre unes copes —ell sempre em convidava— i després vam tornar a casa seva; el policia de la porta ens va deixar entrar sense més ni més, tot i que jo ja vestia gairebé gairebé com un captaire, amb un abric negre i gastat i botes foradades; aquella nit, just abans d’entrar, vam veure el fill de la Margaret Thatcher tornar a casa seva —la casa del costat— amb una colla d’amics: tots van saltar del seu cotxe esportiu i cridant com una colla d’universitaris van entrar al número deu de Downing Street; «el Mark Thatcher és un capullo nat», va dir l’Alec i jo que li dic «si vius en un barri com aquest, no pots esperar gaire cosa dels veïns», ha ha ha i vam passar un parell d’hores escoltant els Talking Heads i després me’n vaig anar i quan el policia havia tancat la porta darrere meu vaig caminar a través del parc de Saint James, cap a l’hostal, pensant en la primera vegada que havia estat al número onze de Downing Street.

Havia estat amb motiu d’una gran festa per als amics del ministre d’Economia, fossin persones conegudes, com la mateixa Margaret Thatcher, o persones anònimes que coneixien d’abans, com els meus pares; tots vam circular per aquella casa immensa que tenia un lavabo a cada planta, de manera que els polítics que s’hi reunien podien fer les seves necessitats en el mínim de temps possible; totes les habitacions eren immenses i totes tenien quadres de Canaletto, entre d’altres mestres del vuit-cents, a les parets; es podia olorar la sumptuositat, lleparia i empassar-se-la amb una mica de saliva fins que circulava pels budells amb una certa mandra, com un bombó de xocolata: una sumptuositat tal que era impossible imaginar com un ministre laborista pogués viure en aquesta casa més de quatre dies i no deixar de ser socialista: qualsevol tipus de socialisme, incloent-hi el que somiava la noia trotskista que havia conegut a l’escola, per força havia d’abandonar la casa, empaitat per les cortines de vellut, les catifes flonges, els mobles antics, els Canalettos, però el ministre d’Economia d’aleshores —el pare de l’Alec— no era cap laborista, és clar, era un conservador empedreït; segons Alec, s’havia convençut a ell mateix que tot el que feia ho feia pel bé del país —sortia de tant en tant amb aquesta mateixa frase: «pel bé del país»— i és així que va arribar a acceptar i assumir els captaires adolescents, les ciutats de cartrons, les lluites amb apostes entre aturats joves en carrerons foscos, les morts per intoxicació alimentària als hospitals públics, els miners en vaga apallissats als seus pobles per la policia, els presos de l’IRA que morien de vagues de fam, un rere l’altre, com ocells gasats: tot era pel bé del país, això és el que deia al seu fill, aquest ministre d’Economia, i es pot entendre, si estàs envoltat de columnes i porcellana, de caoba i Canalettos, no és gaire important si la població és rabassuda i galtavermella o demacrada i ullerosa, no és gaire important si balla en uns carrers equipats amb el millor mobiliari urbà o si plora envoltada de canonades congelades, no és gaire important si riu com un nadó sobtadament feliç o si gemega per falta d’un sandvitx de pollastre: des del punt de vista del número onze de Downing Street, ho estan fent el millor que poden, les seves intencions són de les millors que hi pugui haver, tot el que fan és pel bé del país, no pot ser, de fet, d’una altra manera perquè al cap i a la fi, el ministre d’Economia sap perfectament que ell és una bona persona; havia tingut alguna relliscada matrimonial, és cert, però poca cosa més —això és un secret que t’explico a tu ara, Addie, quan ja no importa, si l’hagués esbombat a l’època hauria pogut fer tremolar el govern, amb la mateixa facilitat que hauria pogut escanyar la Margaret Thatcher, que estava al meu abast en aquella festa, ella que demanava a l’Alec «quines són les teves estadístiques vitals» que era la seva manera rebuscada de preguntar a l’Alec quines qualificacions tenia i ell, mentalment, segons em va explicar després, va imaginar la resposta a la pregunta de la Thatcher sobre les seves estadístiques vitals; «xupa-la i ja ho veuràs, guarra» però no l’hi va dir pas, a la senyora Thatcher, al capdavall el seu pare era el ministre d’Economia, exacte—; a part d’aquesta aventura extramatrimonial que havia tingut, aquest ministre d’Economia es considerava, com acabo de dir, una bona persona, i és això —em vaig adonar— el que tots els líders polítics deuen pensar d’ells mateixos: són bones persones, tot el que fan és sempre pel bé del país, fins i tot els dictadors no són —mai no han estat— uns malèfics que riuen en la foscor, fent burla de les desgràcies dels seus súbdits; al contrari, són unes persones que creuen que són fonamentalment bones i d’aquesta manera tot el que fan i deixen fer, fins a la darrera violació anal en la presó més amagada del seu territori, tot és pel bé del país. Quan vaig sortir del número onze de Downing Street, després d’aquella primera visita, i vaig veure com els vianants i els conductors anaven amunt i avall com si res, mentre allà dintre, en aquell minipalau, el pare d’un amic meu —un home qualsevol— tenia el poder de decidir com viurien tots aquests vianants i tots aquests conductors i de fet tots els vianants i tots els conductors del país sencer, doncs vaig concloure que el poder deu ser una mena d’emanació incorpòria que fa que una sola persona envoltada de quatre antiguitats i un grapat de Canalettos pot decidir coses que afectaran les existències de desenes de milions de persones i que totes aquestes persones acceptaran les seves decisions com si les hagués declarat l’oracle de Delfos, l’esperit del pal totèmic, o l’intèrpret sacerdotal de les entranyes de la cabra sacrificada. Així era la situació sota el govern conservador d’Anglaterra durant els anys setanta i vuitanta i així hauria estat si el mateix govern hagués estat regit per qualsevol altra colla. Tots els governs, dit d’una altra manera, no eren sinó màgics i la base del seu poder era una superstició generalitzada anomenada, habitualment, democràcia. Era més o menys per aquella època que vaig començar a llegir la premsa anarquista.

Bé, com deia, aquella nit que havia estat a casa de l’Alec per escoltar discos, tornava cap a la Casa del Far quan, poc abans d’entrar-hi, un parell de policies em van aturar al carrer; en aquella època els policies m’aturaven cada dos per tres, m’escorcollaven, trobaven els psicofàrmacs que se m’havien receptat, em preguntaven per què servien i quan els ho deia començaven a fotre-se’n de mi i de la meva malaltia. En fi, a mi no em feia gota de gràcia que m’aturessin els policies a aquelles hores de la nit, volien saber d’on venia i els vaig dir número onze de Downing Street i quan em van preguntar, somrient sarcàsticament, qui havia anat a veure allà vaig donar el nom complet del fill del ministre d’Economia i aquella vegada com a mínim no em van escorcollar, i vaig tornar a l’hostal —oh, aquella olor de linòleum lleugerament escalfat!—, on vaig trobar el nord-irlandès al llit amb la seva nòvia; havien pensat que jo trigaria més a tornar; els vaig dir que no em fessin cas, que estava esgotat, que dormiria ben aviat i que tot seguit ells podrien fer el que volguessin, per mi que no es tallessin ni un pèl, però massa tard, ja els havia aixafat la guitarra i ella va decidir marxar.

I, al cap d’unes setmanes, jo també. Un es pot cansar de tanta comoditat reglamentada, de mirar per les finestres emboirades per la calefacció central cap als edificis grisos dels voltants, de menjar —cada matí— els mateixos ous ferrats amb una lluïssor de condó usat, de trepitjar els mateixos passadissos immaculats de color de crema.

ADÉU A LA CASA DEL FAR

No estava tan malament en aquell hostal, Addie, era net i segur —les barres a les finestres—, era calentó i acollidor a la seva manera, que era la manera d’una dida professional, m’agombolava d’esma però, Déu meu, Addie, no hi podia fer res, allà; si el que volia era vegetar en una habitació petitona amb acabats de fusta, si el que volia era convertir-me en un tros de fusta jo mateix, doncs la Casa del Far era feta a mida però no podia follar, Addie, no m’agrada ser tan groller, ja ho saps, però, hòstia, no podia follar i a aquella edat és especialment important follar, Addie, ho ha dit en William Burroughs, young boys need it special —«els joves ho necessiten especialment»—, i jo era un jove i ho necessitava, desesperadament, i en aquell hostal era impossible fer entrar una noia, impossible convidar una noia a la teva habitació a menys que ja hi visqués, a l’hostal, perquè si venia de fora, la noia, havia de passar pel control implacable de les verges de mitjana edat al taulell d’entrada i elles no estaven disposades a deixar entrar ni una mosca folladora; es donava la casualitat que ja havia conegut una noia francesa; com?, em preguntaràs, a mi, que em costava tant conèixer qualsevol noia, com havia aconseguit coneixe’n una i francesa a més a més? Doncs, hem de recular en el temps una mica perquè hi havia un espai, un descans en tota aquesta història, que ja he comentat, però molt breument: abans d’anar a l’hostal, si recordes, vaig anar a Grècia, volia buscar-hi feina, devia estar boig, a Grècia els grecs treballen i els estrangers prenen el sol i ja està (ara mateix, escrivint això, sento clics i grinyols a la casa, Addie, hi deu haver algú tan invisible com l’estudiant penjat, la paranoia em recorre l’espinada amb una frisança deliciosa, els fantasmes són pertot arreu, Addie), i, lògicament, no vaig acabar treballant enlloc a Grècia, vaig gastar tots els meus diners, vaig anar cap a França, al poble provençal on la meva dona estava passant uns dies camí de Catalunya i gràcies a ella vaig aconseguir feina fent la verema, i allà també hi treballava aquesta noia francesa, mig punk i mig vietnamita, que més tard em va escriure a la Casa del Far dient que volia visitar-me a Londres i si podia quedar amb mi i és clar que no podia quedar amb mi, no pas a la Casa del Far, en tot cas, i per tant no hi havia altre remei que demanar ajut a un amic.

MAX

Ara toca parlar d’un dels personatges que més sortirà en aquesta història de la gent jove, Addie, i quina llàstima que no l’hagis pogut conèixer, us hauríeu entès de seguida. El vaig conèixer gràcies a la seva nòvia, que era una amiga de la meva dona; no recordo ben bé el moment precís en què l’amistat entre el Max i jo va començar però intueixo que devia ser durant una conversa perquè el Max i jo, des que ens coneixem, sempre hem tingut unes converses olímpiques, homèriques, hem tornat bojos els col·legues del nostre entorn amb les nostres converses que han estat converses de debò, converses que han anat al fons de tot, i el més curiós és que a la vegada que hem anat al fons de tot —com més hem parlat de les agendes secretes dels governs o dels problemes de les relacions personals, posem per cas— més ens hem posat a riure, fins que sovint hem acabat plorant, de tant riure, i hem hagut de fer una pausa, per prendre un altre glop de cervesa o una altra pipada de porro, en el cas del Max. El Max havia nascut a l’índia, fill d’un capellà escocès, i havia après hindi abans d’anglès, i un dia ell em va explicar que si a l’índia entres a una botiga, el botiguer segurament estarà conversant amb alguna gent en un racó i el que has de fer és acostar-t’hi i ficar-hi cullerada, en la conversa, i només llavors, al cap d’una estona respectable, el botiguer et demanarà què vols comprar, de manera que la conversa, el tracte amb els altres, es torna la cosa més important, i potser és aquesta experiència, viscuda a la infància i la primera adolescència —combinada amb la personalitat del Max— el que li ha donat, fins a un punt insuperable, l’anomenat do de gents: no té por dels altres, no hi ha altres per a ell, necessita un mínim de temps per connectar amb el primer estrany que troba. Al contrari dels estudiants que jo havia conegut, que entraven i sortien de les botigues de queviures amb un posat callat i sospitós, el Max sempre començava amb un somriure i un «hola» i acabava, un cop tenia les seves compres, amb un comentari amable o fins i tot algun petit acudit, i al cap de tres dies tots els botiguers el coneixien pel seu nom; va ser gràcies al Max, per tant, que el món meravellós de la conversa es va desplegar davant els meus sentits encara massa finolis, massa aigualits pels anys d’ensenyament de qualitat, va ser gràcies al Max que em vaig adonar que tots els éssers humans eren com caixes musicals a les quals només els faltava una volta de clau perquè comencés la música i en sortís una ballarina fastuosa que no desitjava res més que no fos actuar per a la nostra delectació, i el Max sabia donar la volta de la clau de qualsevol persona, fer-la bellugar suaument, fer-la garlar a gust, i així cada persona es tornava un món, un planeta blau, sol i brillant enmig de la foscor de l’espai circumdant; i no voldria suggerir amb això que el Max fos com una mena de mag o manipulador, al contrari, a l’hora de tractar la gent es comportava de la manera més natural del món, com si ja conegués la persona en qüestió des de feia temps o en una suposada vida anterior; era la meva segona, tercera i quarta escola, el Max; «si no hi ha comunicació és pràcticament impossible la supervivència dels individus», diuen Eudald Carbonell i Robert Sala en el seu llibre Encara no som humans i el Max em va ensenyar que això va a missa: comunicar, tothora, i a tots els llocs, comunicar, vet aquí l’objectiu, comunicar-se amb el botiguer i el camell, el gai i els pares, comunicar-se amb els pakistanesos i els anglesos galta-rosats que no es mouen dels seus jardins, comunicar-se amb els italians i els holandesos, amb els okupes i els jamaicans, amb els superiors fins i tot quan tu ets un subordinat més, comunicar-se, res més fàcil per al Max, ho feia sense pensar-s’ho dues vegades.

No és estrany, doncs, que, veient-me en el destret que em veia, amb una francesa a punt de visitar-me a Londres i jo atrapat en una mena de caserna civil, vaig demanar ajut al Max, que vivia al sud de Londres, a Clapham, per ser precisos, i el Max, com sempre ha fet d’ençà que ens coneixem, em va ajudar, em va convidar a viure amb ell i la seva col·lega, l’amiga de la meva exdona, a l’espai que llogava a la planta superior d’una casa; i allà vaig acabar coneixent tota la gent que també vivia en aquesta casa incloent-hi una parella gai, un dels quals era un gai militant; havia portat el Max a veure una pel·lícula gai per demostrar-li que no hi havia res brut en això de ser gai, que tot era perfectament normal, però la pel·lícula era més forta del que havia previst, mostrava la violació d’un jove grumet per una colla de mariners, els seus penis sortien del cul del jove coberts d’excrements i el mateix gai militant va acabar fent ganyotes de fàstic però això no és res més que una altra anècdota, Addie, i el fet és que aquells dies a Clapham —i més endavant a Brixton— les anècdotes es trobaven a cada vorera, caminant a poc a poc, en fila índia, somrient, dient hola i adéu amb la mà: el Max les coneixia totes personalment i n’explicava una rere l’altra cada nit fins que jo també vaig començar a explicar-ne i la nòvia del Max, després, ella també, vinga explicar-ne, d’anècdotes, i encara recordo la frisança deliciosa que em va embolcallar només de sentir una bona anècdota, una bona història verídica, com si algú m’hagués ofert un glop de xampany, un trosset de formatge, una tòfona.

LA FRANCESA

La noia francesa va arribar al cap de poc. No vull convertir aquesta història en un reguitzell d’aventures diguem-ne amoroses, Addie, ni molt menys, a més sé que senzillament deixaries de llegir aquesta carta si ho fes, però potser caldria fer cinc cèntims d’aquesta noia que xerrava tant, marededéu senyor com parlava; era més francesa, en aquest sentit, que no pas vietnamita o punk, xerrava pels descosits amb una cantarella típicament francesa, naturellement, i he de dir que mai no he pogut suportar el francès com a idioma parlat, sempre m’ha semblat com si els parlants estiguessin seguint les instruccions d’un conductor d’orquestra invisible que els indica quan han d’anar ràpid i quan a poc a poc, quan han de grinyolar com periquitos i quan han de gemegar com si contemplessin un pastís que no s’acaba d’aixecar. Bé, però i què?, el fet és que després d’un parell de nits d’indecisió, la noia francesa i jo vam començar a follar, Addie, ja torno a ser groller, però després de les nits tancades a la Casa del Far allò era Xauxa; ella tenia dinou anys, un parell menys que jo, i quan no parlava follàvem, follàvem feliçment, amb urgència, a qualsevol hora del dia o de la nit, a qualsevol lloc on no hi hagués gaire gent, follàvem a gust, encara recordo com li entrava per darrere un matí tard mentre mirava el cel com es tornava cada vegada més blanc, i vaig pensar: «el plaer consisteix precisament en això». Però mentrestant —en les llargues estones que no follàvem— ella no parava de parlar alhora que menjava, constantment, uns caramels en forma de nadó fets de gelatina (quan li llepava la vagina imaginava tots aquests caramels sortint d’allà, reconstituïts, en una gran cadena gelatinosa); i el pitjor de tot és que no parlava només amb mi sinó també amb el Max i la seva nòvia, els atabalava cada vegada més amb la seva olor de gelatina i la seva xerrera gal·la —«tu sais, tu comprends, ça alors, c’est déguélasse!»—, una xerrera inconsistent, plena de paraules abstractes, vaporosa i incontestable, com els desvaris d’un pensador acabat. Bé, l’important és que al cap i a la fi se’n va anar i aquell vespre tant el Max com la seva nòvia com jo mateix vam deixar anar un gran sospir d’alleujament abans de seure junts per sopar.

LA MORT I EL SEXE

Avui en dia, Addie, tinc la impressió que vaig corrent com una bala cap a la mort; no vull cridar el mal temps, però així m’ho sembla: els dies deixen pas a les setmanes que deixen pas als mesos que deixen pas als anys amb cada vegada més rapidesa, com si tots plegats em fessin una petita reverència formal com uns servents en una mansió plena de sales entrellaçades, «cap aquí, senyor», i jo, que havia començat caminant per la mansió al meu aire com un reietó, ja m’hi trobo corrent cada vegada més, mentre les portes es van obrint una rere l’altra i passo per les sales volant, sense temps per admirar-ne els estucats i els tapissos, cap a l’habitació final, i imagino que en aquesta no sentiré res més que gratitud per les noies que han permès que hagi tingut algun contacte sexual amb elles: el petó dolç de la vulva, les boques xucladores, els malucs bellugadissos, cada orgasme com un senzill àpat italià que et deixa satisfet, ple, tip, fart; fos quina fos la noia, fos una experiència de pocs minuts o fos una relació plena de gelosies i batusses, fos una història plena de converses o fos un petó silenciós prop de l’entrada del metro, cada vegada ha estat com enfilar uns espaguetis deliciosos amb una forquilla i fer-los entrar en una boca famolenca, de manera que amb aquests contactes —que no eren fàcils d’aconseguir: curiosament, la major part de les noies sempre han passat de mi com si tingués les paraules paio massa complicat escrites al front amb cendra—, de manera que aquests contactes, dic, em tornaven a poc a poc al moment pur de felicitat viscut després d’haver perdut la virginitat, l’adrenalina negra em tornava a fluir per les venes i així jo anava acostumant-me a la idea que ja no era un malalt mental, que no mereixia cap simpatia especial; havent dit això, de tant en tant em vaig permetre algun atac de plors tan sobtat com un xàfec embafador, algun atac d’autocompassió que tenia la consistència d’una salsa espessa, una salsa que desapareixia en un tres i no res pel desguàs tristot de la cara.

Com que la noia francesa havia marxat, realment no tenia cap excusa per perllongar la meva estada a casa del Max i la seva nòvia, de manera que vaig trobar una habitació petita una mica més al sud, a Brixton; realment era petita, aquesta habitació, era com un taüt amb una finestra en un pis compartit amb una trotskista —sí, una altra trotskista, Anglaterra sempre n’ha estat farcida— i un italià i una danesa i més endavant, més gent.

He de vigilar aquí, Addie, o això es convertirà en una mena de relat cronològic i no hi ha res més pesat que un relat cronològic, és com repetir la mateixa frase una vegada rere l’altra, de manera que fem un canvi d’escenari: la resta de la història continuarà a la seva manera fins al final promès, això és fins als anys daurats del Maresme, però aquí, a la meitat de tot plegat, ens haurem d’acomiadar perquè ara m’escriuré a mi mateix, tot tutejant-me a mi mateix; però si vols, pots mirar per damunt de la meva espatlla; de fet, fes exactament el que vulguis, com sempre has fet, amb el teu somriure carregat de paciència, Addie. A reveure.

Mentrestant jo continuaré escrivint. Hi ha màgia en el fet de posar paraules en una pantalla? Un reguitzell de paraules, té quelcom que val la pena? O més aviat és com un reguitzell de panets, secs i barats?

De vegades em pregunto com era, realment, la meva joventut —la que estic intentant descriure— i em responc a mi mateix que era com una festa d’aquelles d’adolescents en què tothom acaba inconscient a terra o bé petonejant algú en la cambra de bany amb l’excepció de mi mateix, és clar, jo sóc el paio que aguanta, assegut al sofà fumant un cigarret desitjant com un boig estar petonejant algú a la cambra de bany, o bé desitjant fins i tot ser a terra, inconscient.