XLVI

Abans de sortir de casa per anar a conèixer el primer nebot vaig beure una copa de vi blanc. De moment hi volia anar amb tramvia però després de pensar-m’ho una mica em va semblar millor d’agafar un taxi. Vaig trucar, la senyora Constància em va obrir de seguida com si m’hagués estat esperant darrere de la porta i, amb els ulls brillants d’alegria, em va dir que no hauria pogut arribar més a l’hora. Em va fer entrar en el saló: el sofà estava entapissat de vellut, hi havia unes butaques amb macassars i el llum era una roda d’espelmes de porcellana amb caputxetes verdes. Assegut en una butaca hi havia un jove que quan vam entrar es va aixecar molt de pressa. La senyora Constància va anar al gra d’una manera tan clara que jo no sabia què fer de les mans ni on mirar. I el jove, que no ho era tant com m’havia semblat en el moment d’entrar, no em treia els ulls de sobre i de tot va dir que sí. Es deia Ignasi. Va donar una quantitat abans de començar perquè la senyora Constància li va dir que jo necessitava una seguretat per si es cansava de mi. I em va posar pis. Vaig vestir la Carmela de glacé tórtora, amb un davantal i una còfia de punta fina amb una llaçada de fai negre que li penjava esquena avall. En el pis, que era molt gran i molt clar, hi tenia dues pells de tigre per terra i una de zebra a la paret. Com que em sobraven diners vaig comprar mobles per la meva torre i quan estava lliure hi anava i m’hi quedava a dormir, i si podia passar-hi dos o tres dies era feliç. La vaig fer pintar de la banda de fora ben blanca perquè destaquessin les roses de rajola blava, i vaig fer pintar el reixat de verd. El pintor em va preguntar si volia que tragués la campaneta i jo li vaig dir que la deixés, que no em feia cap nosa. L’Ignasi tenia la cara, el pit i els braços coberts de pigues i sempre volia que li passés la mà pel front perquè la trobava fresca. Abans de ficar-me al llit amb ell havia de beure una mica de licor. De vegades, sense saber per què, m’agafava el fàstic, me n’anava a casa, em tancava un parell d’hores en el bany i em rentava per dintre i per fora. Va durar tres anys. Tres anys de fer veure que estava enamorada. Al cap de tres anys l’Ignasi em va dir que es casava però que amb mi seguiríem igual. No ho vaig voler. Li vaig dir que un home casat, bé, però que un home que tenint-me a mi es casava no el volia. Abans de deixar-me em va dir que m’enyoraria i que si em repensava li ho fes saber. No sé per quina mena de malícia que no sabia que tingués li vaig desitjar una mala lluna de mel.

Els tractes amb el segon nebot de la senyora Constància es van fer també en el saló del llum de les caputxetes verdes. Quan vaig arribar el nebot encara no hi era. Va trigar potser tres quarts i la senyora Constància estava tan nerviosa que no parava d’entrar i sortir. Jo em vaig passar tota l’estona mirant el rellotge de les torres per distreure’m. A l’últim va arribar. Era un home petit i prim que semblava que l’haguessin escatat de tan net que anava. També em va posar pis, però la quantitat que la senyora Constància li va fer donar abans, ella es quedava el trenta per cent, no era tan important com la que m’havia donat l’Ignasi, i encara la volia regatejar més. Es deia Estanislau i mai no va voler pujar al pis per l’escala principal. Pujava per l’escala de servei, entrava a la cuina i era la festa major de totes les minyones. No venia gaire sovint perquè deia que s’havia d’estalviar la sang; i que era de molt compromís. Com més poc venia més contenta estava perquè així em podia estar més temps a la meva torre. Vaig fer canviar totes les finestres que tancaven malament, vaig fer repassar les goteres i la Carmela va canviar les cordes del trapezi. L’Estanislau, a la primavera, em va dir que havia d’anar a Madrid per negoci i que se m’enduria amb ell. Encara no feia un parell d’hores que el tren corria, va sortir al passadís, va desaparèixer una estona i quan ja em pensava que potser es trobava malament va tornar amb els ulls esverats i em va dir que havia trobat un amic i que havia d’anar al seu compartiment. Es va endur les seves maletes i abans d’arribar a Madrid va tornar a entrar i em va donar un paperet amb l’adreça d’un hotel. A penes havia tingut temps de desfer les maletes em va venir a veure com si anés a fer un crim i em va dir que me’n tornés volant a Barcelona. Em vaig enrabiar tant que va adonar-se’n i al cap de quinze dies, quan va tornar, em va regalar una diadema. Mai no he pogut entendre per què en el moment de donar-me l’estoig la boca se li va tornar com la d’en Cosme, amb l’ullal.