XXXII

Ben banyada, ben pentinada, ben vestida, amb una mica de perfum darrere de les orelles i amb les deu ungles com deu mirallets, em vaig asseure en una cadira del menjador per endreçar-me el portamonedes. De seguida vaig tenir el pit amunt com aquella senyora del gravat. Vaig fer unes quantes voltes pel menjador bastant preocupada i vaig decidir de treure’m la cotilla i de sortir tal com jo era: Els carrers feien bonic i el cel semblava acabat de rentar. Ni em recordava que, mentre em despullava per treure’m la cotilla, el telèfon havia sonat dues vegades i que jo havia fet el sord.

Davant mateix de Pompeia hi havia un cotxe aturat: de carreres. Drets al costat del cotxe hi havia dos joves, l’un amb un jersei blau cel i l’altre amb un jersei blau marí i amb un mocador vermell al coll. Quan vaig passar, el del jersei blau cel, que estava de cara i m’havia vist venir d’un tros lluny, em va dir: l’amor s’hi posa. Vaig passar sense fer-ne cas i no sé quin dels dos va fer un xiulet. Hi ha coses difícils d’explicar: aquells dos minyons, que un altre dia potser m’haurien fet gràcia, em van ennuvolar una mica l’alegria d’estrenar tantes coses. Vés a saber per què. Al cafè de les falgueres, el mosso, que era jove i nou, em va tocar l’espatlla i em va dir que m’havia preguntat tres vegades què volia i no li havia contestat. Devia tenir raó, no ho sé; només sé que m’havien caigut les ales del cor perquè jo esperava fer una entrada, allò que se’n diu una entrada, amb el vestit rosa, i em vaig trobar que no hi havia ni un d’aquells senyors. Quan el mosso em va deixar la tassa damunt de la taula es va decantar una mica més del que calia i em va dir a l’orella: damunt del rosa… Sense ni mirar-me’l vaig beure el primer glop de cafè.

No van trigar molt a venir. Els vaig veure a contraclaror abans que entressin i no vaig parar de mirar-los de reüll fins que van estar asseguts a la seva taula. El senyor bonic que, com sempre, estava una mica d’esquena a mi, es va posar bé els cabells i aleshores em vaig adonar del rellotge. Amb la rodona negra, els números brillaven tot al voltant quan els tocava la claror.

Tenia, en comptes de corretja, una faixa d’or de dos dits d’amplada. M’havia anat ensopint i pensava què dimoni hi feia allí entre la taula i la vitrina, amb aquells senyors que enraonaven i reien sense mirar-me, vestida de rosa com una paula i amb els peus amagats perquè no se’m veiessin les sabates. Volia anar-me’n i no gosava; estava segura que a contraclaror se’m veurien les cuixes i vaig ronsejar tant com vaig poder fins que se’n van anar. Pel carrer tenia la impressió que anava despullada. Vaig pensar que el telèfon havia sonat dues vegades, que trobaria l’estoreta de gairell, i em vaig acabar de posar nerviosa. Tot d’una em va semblar que em seguien. Ho sentia a la pell. Em devien haver començat a seguir quan encara era a la Diagonal i potser m’havien esperat amagats darrere d’una palmera. No gosava girar-me perquè els que em seguien no s’adonessin que me n’havia adonat. Abans de ficar-me a l’entrada em vaig girar i no vaig veure ningú. El porter em va mirar les cames com sempre, i quan vaig ser a dintre del pis em vaig treure el vestit rosa i amb les meves mans no me’l vaig posar mai més. Estava segura que algú em mirava, que estava voltada d’ulls que no es veien. Vaig tirar les cortines, i vaig mirar per tots els racons. Faltaven encara moltes hores perquè en Marc vingués i no sabia què fer; anava d’una banda a l’altra, vaig estar una estona mirant el replà per la reixeta i a l’últim em vaig estirar a l’otomana per veure si podia dormir una estona. Em va despertar el telèfon. El vaig despenjar i una veu d’home em va dir que m’havia de veure. Li vaig contestar que no m’havia de veure per res i ell em va dir que sí, que sí, que era molt important, i jo vaig dir que no estava acostumada a veure persones que no sabia qui eren i li vaig preguntar com es deia. No m’ho va voler dir; anava repetint que m’havia de parlar, i tant i tant va insistir que a l’últim, perquè no es pensés que era un melindro que em feia por d’anar a prendre l’aperitiu, perquè em va demanar que baixés a prendre l’aperitiu, li vaig dir que l’esperaria al portal. No sé per què li vaig preguntar si era del veïnat. Va dir que sí, i en el moment de penjar el telèfon vaig sentir que reia.

El vaig veure venir amb el pit enfora com si volgués créixer perquè era baix. Duia un pa sota el braç. El front li feia dues grans entrades i tot ell respirava una mena de neguit i una satisfacció que m’ofenia. Vam entrar en el cafè de més a la vora i aleshores em vaig fixar en els seus llavis. No n’havia vist mai com aquells; els tenia molt estranys, el de dalt ondat d’una mena de manera que semblava un fistó. Vam parlar del temps, de si m’agradava llegir, del que feia. Li vaig dir que estava molt ocupada i va riure una mica per sota el nas. Al cap de mitja hora de parlar sense solta ni volta em va dir que tenia feina, va pagar i ens en vam anar. A l’entrada de casa li vaig allargar la mà perquè s’adonés que havia arribat l’hora de deixar-me i no me la va voler agafar; em va dir que m’acompanyaria fins a l’ascensor. Quan vam ser davant de l’ascensor li vaig dir que no hi pujava mai, que anava a peu, i li vaig tornar a allargar la mà però ell va obrir la porta, em va empènyer una mica, i quan l’ascensor va arrencar em va agafar el braç amb tota la seva força i em va arraconar d’una manera que a penes em podia bellugar. Em volia fer un petó i jo em vaig girar tant com vaig poder i ell em buscava la boca i quan ja estava a punt de trobar-la em vaig ficar els llavis endins i me’ls vaig mossegar. Va sortir de l’ascensor darrere meu i mentre jo posava la clau al pany em va dir, desesperat, que el deixés entrar. No em vaig voler enfadar perquè tot plegat no ho acabava d’entendre i li vaig dir rient que anés a menjar-se el pa, que se n’anés i ell estava dret davant meu, tossut i sorprès, i encara em va dir dues vegades que el deixés entrar. Li vaig donar una empenta, em va agafar la mà, me la va estrènyer per fer-me mal i amb els ulls fora del cap em va dir baixet i amb ràbia que m’ho faria pagar car. Vaig tancar la porta i d’esverada que estava vaig ensopegar i vaig caure i vaig escampar tot d’aigua per terra perquè en el rebedor hi havia la galleda de fregar, plena d’aigua bruta. Al cap de moltes hores, a la nit, tot i que de seguida havia anat a dir al porter que la seva dona s’havia deixat la galleda al meu pis i que vingués a buscar-la, la galleda encara estava en el rebedor.