X

Tenia ganes d’anar-me’n lluny, com més lluny millor, allà on neix el mal temps.

DOSTOIEVSKI, La dispesera.

L’endemà, després de rentar-se la cara, es va quedar una estona quieta davant del mirall. A la nit, un cop tancada la porta, s’havia passat les puntes dels dits pels llavis com si volgués tornar a sentir tota aquella dolçor. Li havia costat molt d’adormir-se. Què passaria? No res. Després de besar-la, Robert gairebé havia fugit. «Un petó, ben mirat, és molt poca cosa». El que no podria oblidar mai era la seva veu: «Aloma…»

No van estar ni un moment sols en tot el dia. A les hores de menjar semblava que juguessin a no mirar-se. A la nit, tot pujant l’escala amb Anna per anar a dormir, es van parlar com si no hagués passat res. «Mai no hauria dit que fos tan fàcil de dissimular», va pensar Aloma quan es va quedar sola.

Al cap d’una setmana, mentre preparava les maletes d’Anna i de Dani, li van venir ganes d’anar amb ells. Feia anys que no havia estat en aquella masia, però era com si encara veiés els camps daurats i el color blau de les muntanyes. Dels graners curulls sortia una olor calenta. El celler era fresc, amb unes bótes tan grosses que hi havien d’abocar el vi des de la teulada, aixecant una trampa. Molt a la vora hi havia una esglesiola i les criatures dels masovers sempre miraven pel forat del pany per veure si els morts deien missa. Pel camí de les hortes hi havia dues basses d’aigua roja, plenes de granotes. A la nit, mentre els homes batien a la claror de la lluna, se sentia córrer rates per les golfes.

Tot d’una, com ja li havia passat altres vegades, va sentir una gran tendresa per la seva casa. No, no hi aniria. Trobaria a faltar Dani, és clar, però la consolava pensar que es posaria bo i que tornaria amb els ulls plens d’alegria, com abans.

Anava plegant la roba petita que havia planxat i la ficava a la maleta.

—Vols que t’ajudi?

Dani havia entrat sense que el sentís. Aloma, que estava agenollada, va aixecar el cap i es va apartar uns cabells que li queien pel front:

—Sí, però no m’esbarriïs res. Porta’m els mocadors.

Dani va agafar una pila de mocadors de damunt del llit i li van relliscar tots a terra.

—Veus?

El nen la va mirar espantat i va arrencar a plorar.

Aloma va pensar: «Pobre Dani, encara està malalt». Va abraçar-lo i li va eixugar les llàgrimes. Per la finestra entrava un aire tebi.

—Per què no vas a jugar al jardí? Vols que t’hi acompanyi?

Al passadís van trobar Robert.

—Ja tornes a plorar? —va dir estirant-li una orella.

Dani el va mirar amb ràbia i es va posar a córrer cap a l’escala.

—No li havies d’haver dit res; encara no està bé i qualsevol cosa el fa plorar.

S’havia molestat, però va recordar aquelles setmanes en què Dani estava malalt i ell li feia companyia.

—Em sap greu. Em pensava que el faria riure.

Aloma va entrar a la cambra.

—On vas?

—He d’acabar de fer les maletes. Tu en deus saber molt.

Mai la seva veu no li havia semblat tan forçada. No sabia què fer de les mans ni on mirar. «És capaç de pensar que ho he dit perquè vull que m’ajudi».

—No, no en sé gens.

Aloma s’havia tornat a agenollar per acabar d’endreçar la roba. Les hi feia algú? «Quina mania de pensar que té una amiga…» Quan ja creia que se n’havia anat va sentir que Robert li preguntava:

—Què vol dir el teu nom?

Mig amagada per la tapa de la maleta, Aloma va obrir els ulls, sorpresa.

—El meu nom? Per què m’ho preguntes?

—Perquè és un nom estrany… i dolç.

Al cap d’un parell de dies Joan va portar els bitllets. Anna els va ensenyar a Dani:

—Mira, aniràs amb tren.

Dani es va acostar a Aloma sense dir res i li va agafar les mans.

Se’n va anar l’endemà de matí. Aloma, dreta a l’andana, es penedia d’haver anat a dir-los adéu. L’estació era bruta. Un home amb les galtes i la punta del nas vermells regava a poc a poc amb una regadora vella per treure la pols. Les vies brillaven. El maquinista va sortir de la màquina i es va asseure a l’estrep: tenia la cara i les mans molt emmascarades i fumava un cigarret de pressa com si tingués por de no poder-se’l acabar. Aloma va donar les maletes a Anna i va ajudar Dani a pujar al vagó. Quan el tren va començar a moure’s Dani va treure el cap per la finestreta i la va cridar dues o tres vegades. Els ulls se li van entelar.

Amb Anna i Dani fora, la casa semblava més gran i més vella. Quan va haver tornat de l’estació, Aloma va fer els llits. Estava sola. Joan era al despatx com cada dia i Robert havia sortit molt aviat a fer-se arreglar uns papers. El vell Cabanes es va presentar a l’hora de sempre, però Aloma no tenia res per a donar-li. Tot encenent la pipa la va mirar amb malícia:

—No et deurà faltar companyia.

Ho va dir recalcant les paraules. L’hauria bufetejat perquè no podia sofrir la gent malpensada. Quan el vell va ser fora va respirar tranquil·la i se’n va anar a la cuina.

A l’hora de dinar semblaven tres ànimes en pena i amb prou feines van enraonar. Tot prenent el cafè Joan va dir:

—On deuen ser, ara?

Es veia que ho havia dit per dir alguna cosa. Aloma va estar a punt de saltar: «Almenys hauries pogut demanar un parell d’hores i acompanyar-nos a l’estació». Però va callar com sempre. Feia voltar la cullereta per la tassa i recordava Dani cridant-la des del tren.

Joan, que s’havia servit una mica més de cafè, va preguntar a Robert:

—Per què no aneu a passejar una estona aquesta tarda?

Sense esperar que Robert contestés, Aloma es va endur la cafetera a la cuina. Quan era petita i li feien desparar la taula, anava apilant els plats i posava els coberts i els vasos al damunt; tot el que podia, per estalviar-se d’anar i venir massa vegades. S’ho enduia molt a poc a poc, amb por d’ensopegar. Quan arribava a la porta de la cuina feia una corredissa i ho deixava tot a dintre de l’aigüera. Aleshores deia baixet, amb una, tonada que s’havia empescat: «Ja estan salvats, ja estan salvats…» Un dia va entrebancar-se i els vasos i els plats es van fer miques.

A la cafetera hi havia quedat un cul de cafè. El va abocar en un platet i se’l va beure. Era amarg, però li va agradar.

Joan, des de la porta, li va dir adéu. Aloma se li va acostar: tenia ganes de preguntar-li què li havia dit Robert però va tenir por que Robert la sentís i no va gosar. Joan li va donar un cop a l’espatlla.

—No estiguis tan trista.

No estava trista: estava com buida. Al menjador Robert s’havia aixecat i acostava la cadira a la taula. Aloma va agafar les tasses de cafè.

—Vols que t’ajudi?

—No cal. —No estaria bé que es fes ajudar. S’havia adonat que Robert estava cohibit. Sense voler, li va mirar els llavis i va apartar els ulls de pressa. Amb les tasses a la mà, i quan ja s’havia girat per endur-se-les, va sentir que Robert li deia:

—Me’n vaig a dalt una estona perquè tinc mal de cap.

No s’ho va creure. «És una excusa per no sortir amb mi».

La cuina feia pudor de menjar. A sota de l’aigüera, mig amagat, hi havia l’auto vermell de Dani. Tenia el volant arrencat i només li quedava una roda. Aloma la va fer voltar. Al matí les rodes del tren havien començat a girar com si els costés… Mig d’esma va deixar la joguina en un prestatge.

Rentava els plats molt a poc a poc. Després hauria de desar-los, eixugar els coberts, escombrar el menjador. Des de la finestra, el jardí semblava pintat. Què devien fer Anna i Dani? Potser ja havien arribat i estaven a punt d’agafar la tartana per anar a la masia. Aviat passarien per entre els blats i veurien les basses d’aigua roja… S’havia quedat dreta al mig de la cuina i al seu voltant el silenci semblava que pesés. Estaria molts dies sense sentir la veu de Dani al matí. Ell potser l’enyoraria. Per què no hi havia algú que l’estimés, fos qui fos, però de debò? Es sentia vella. Anna tenia Dani, Joan. Ella no tenia ningú. Robert se n’aniria.

Li van venir ganes d’anar a dalt i explicar-li tot el que pensava: dir-li que no sabia ben bé què volia. Es sentia una mica perduda. Anava a agafar l’escombra per netejar el menjador però es va estimar més sortir a fora. La vidriera estava ajustada. Asseguda en el primer graó, i aixecant el cap, es va adonar que el llessamí ja tenia flors. Les plantes més petites es veien mig mortes de set. Les hauria de regar. Tot i que estava molt cansada, va buidar mig sortidor. Després es va tornar a asseure al peu de la vidriera fins que es va començar a fer fosc. Per damunt dels arbres va passar un vol d’orenetes xisclant. El cel s’anava tornant d’un blau gris i no podia arribar a veure si estava serè. Encara no hi havia cap estrella.

«Si m’adormo no faré el sopar». Hauria de tancar els finestrons. El diari duia que havien robat en una casa molt a la vora de la seva. Tot d’una va recordar que no havia donat el gra a les gallines. Va encendre el llum del menjador i va obrir la finestra perquè sortís una mica de claror. La bombeta de damunt de la vidriera feia uns quants dies que s’havia fos. Les gallines ja estaven ajocades. Va abocar el blat de moro a la menjadora i va fer quatre crits per espavilar-les. Després va tornar a tancar la finestra del menjador. Estava tan avorrida que s’anava enrabiant. Per què Joan havia hagut de dir a Robert que la dugués a passejar i per què Robert no l’havia treta?

S’hauria de decidir a fer el sopar. Posar l’olla al foc i tornar a empastifar la cuina. Va despenjar el davantal i se’l va lligar ben estret a la cintura. A la butxaca hi duia una bala de vidre que Dani, abans de marxar, li havia demanat que guardés. Per no sentir-se tan abandonada es va posar a enraonar sola:

—Passi, el ball enamora. Quin vestit! Si vol parlarem; hem de dir-nos tantes coses… Avui la trobo més encisadora que mai, no sé què ho deu fer… Oh, Eleonora, la duc clavada al cor…

Tenia ganes de trencar l’olla, però es va aguantar. Va agafar unes quantes patates.

—Oh, amigues meves, no pensava pas trobar-les en aquesta magnífica festa! —Els va ensenyar el ganivet—: Per Déu, diguin, va ser lluït el te benèfic?