I

I bé, tot m’apareix en la forma més grollera, més repugnant.

TOLSTOI, Anna Karenina.

—L’amor em fa fàstic!

Havia pensat tota la tarda en aquell pobre gat i, sense voler, va tancar el reixat d’una revolada. A dalt de tot, entre rodones i cargols de ferro despintat, mig decantada i coberta de rovell, es veia una data: 1886. Havien comprat el reixat feia uns quants anys, a preu de ferro vell, en l’enderroc d’una finca expropiada per eixampla. La casa de seguida va semblar més senyora. I el jardí. Abans tenia una porteta de fusta i si el qui hi entrava era massa alt s’havia d’ajupir una mica.

El reixat, més ample, va deixar passar més aire i els arbres va semblar que se n’adonessin. El taronger, amb les taronges agres com fel, tenia les fulles més verdes. Els rosers feien més roses. Era una pena que per aquell carrer no hi passés mai ningú. Acabava dos jardins més enllà amb una paret alta, el vent a penes movia les herbes que naixien ran de les pedres i hi havia una gran quietud com si cada dia fos diumenge.

Es deia Aloma perquè un oncle de la seva mare ho havia volgut. Era un home estrany que tothom respectava i que havia envellit tot d’una, tancat a casa, amb una manta damunt dels genolls. Llegia Llull en havent sopat. Ben assegut a la seva butaca, mentre els seus amics, que l’anaven a veure dos vespres cada setmana, jugaven a escacs. Ell no jugava mai. Llegia:

Les condicions totes que Evast desitjava en sa muller, eren en Aloma, i aquells qui cercaven muller per a Evast segons sa voluntat, foren certificats de les bones costums de Aloma.

En sortir de l’església, un cop la cerimònia acabada, va dir:

—He deixat que els padrins fessin el que volguessin i la criatura es diu Àngela, Rosa i Maria; jo sempre li diré Aloma. És un nom bonic i la primera cosa que una noia necessita és un nom bonic. Si em voleu fer content, digueu-li aquest nom.

A la mare li va agradar i a l’hora del refresc va fer minvar la gatzara:

—No crideu tant, que Aloma dorm.

El soroll del reixat la va sobresaltar: havia sortit d’amagat del nen i va tenir por que l’hagués sentida. Però la casa estava quieta i, després d’escoltar una estona, se’n va anar carrer avall.

L’hora era bona de respirar. En un jardí feien foc i es sentia l’espetec dels branquillons. A dalt d’una paret molt vella hi havia un gruix de molsa i al mig del carrer, en un sot ple d’aigua, es veia un tros de cel amb un núvol blanc. Més enllà, vora de la casa nova, les branques del desmai a penes es movien. Era una tarda de començaments de primavera amb orenetes xisclant pel cel. L’aire arrossegava una mica de fum i Aloma gairebé va aturar-se: «És l’olor que agradava més al meu germà». S’havia matat a divuit anys; es deia Daniel. Havia deixat un paper escrit per a ella: «Tot és trist i no tinc ganes de viure més, Aloma. Una abraçada ben forta». Les lletres eren altes i amples, de persona orgullosa. A ella, després de tant de temps, li quedava encara una mica d’angoixa. El veia estirat, blanc com la cera, i pensava que no li parlaria mai més, amb aquella veu xopa de tendresa, de les coses que li agradava fer. Un dia, Joan, el seu germà gran, va cremar els llibres i els escrits que Daniel havia deixat. Ho havia anat esquinçant tot, a fora plovia, i el vent, de tant en tant, girava la pluja contra els vidres. Els papers es van tornar cendra i Aloma va plorar tota la nit. Joan deia que Daniel s’havia matat perquè els llibres l’havien fet tornar boig. La vida era una cosa esgarrifosa. Arraulida entre els llençols pensava sovint en el seu germà mort. Quan la casa reposava. Però els records s’anaven aprimant: primer el color dels ulls i la manera de somriure, de seguida el to de la veu. I com més el perdia més s’adonava del buit que havia deixat al seu costat. Enyorava aquell noi ple de vida que amagava el descoratjament com si fos un mal lleig i que, com ella, passava d’un extrem a l’altre: de l’alegria més esbojarrada a la tristesa més negra. Ara tindria vint-i-tres anys i respirarien junts aquella olor de fulles cremades i de primavera a punt d’esclatar. I tot seria diferent.

Es va recordar del telegrama que havien rebut a mig matí. Era del seu cunyat, el germà d’Anna, que vivia a Amèrica. Deia que aniria a passar una temporada amb ells. De moment havia estat molt contenta. Potser animaria una mica la casa. I en tota la tarda no hi havia tornat a pensar.

En una finestra hi havia un gat negre assegut. L’altre era blanc. La primera vegada que l’havia vist, aquell dia que amb el mànec del rasclet feia caure fulles grogues d’una branca, ja tenia un blanc empastifat de bèstia abandonada. Havia saltat de la paret i quan ella es va girar per mirar-lo va recular esporuguit. Però es va avesar a anar al jardí. S’estava quiet en un racó, estirat sobre un tou de fulles seques, i al més petit trepig obria els ulls —uns ulls verds, amb les nines fosques, partides per una ratlla negra. Aviat va tenir la panxa molt grossa. Caminava a poc a poc i feia uns miols que a penes es sentien. De vegades es quedava aturat com si no sabés on anar, amb una pota del davant arronsada.

—No vull gats a casa; porten malalties —va dir Anna quan va veure que Aloma s’hi entendria.

Van avisar el nen que no el toqués. No li deixaven portar ni una mica de menjar ni una engruna de pa al jardí. Però el nen mirava el gat des de la finestra i s’hi fonia. «Me l’estimo», deia de vegades, «perquè té la cara trista».

Malgrat aquella guerra sorda el gat seguia anant al jardí. Si veia algú fugia; quan el jardí estava desert tornava al seu racó, vora les flors de senyoreta. Va tenir els gatets i ningú no va saber on els havia amagats. Hi anava cada dia una hora o altra una mica més brut i una mica més magre.

—Deu dormir en una carbonera.

Va passar més d’un any. El gat sempre feia aquell posat de resignació i tenia una gatinada rere l’altra. Un matí van trobar gatets darrera d’una llata, al costat del galliner.

—Vigila que el nen no se n’adoni. Potser estan malalts.

La cua se li pelava. Li van sortir crostes a les orelles. Però els gatets l’esperaven desficiosos i s’amorraven a les mamelles petites i espremudes.

Van estar una temporada sense veure’l i van pensar que algú l’havia recollit. Fins que un dia es van adonar que estava mig adormit a dalt de la paret del capdavall del jardí. Aloma va pujar al banc i se li va acostar. Li va veure els ulls estriats de sang. El gat va fer un miol molt feble i va baixar com va poder, per l’heura. Tenia una pota trencada. Quan Aloma es va ajupir per mirar-li el mal, va recular tot d’una i va esbufegar rabiós.

—Encara no s’ha mort? —deia Joan cada matí quan obria els finestrons.

Gairebé no es movia del jardí. Tomava a engruixir-se. Estava clapat de mal i deixava un coixí de pèl a tot arreu on s’ajeia.

L’altre va saltar al jardí una tarda de fred i de vent. Era blanc i negre, superb, amb el coll gruixut i la pell llustrosa. Es va acostar a la gata a poc a poc i Aloma, que els mirava des de la finestra, va veure que la gata s’anava arraconant. Va provar d’enfilar-se al taronger, però estava acabada i es va posar a vomitar amb unes grans extremituds. El gat no la deixava. Era una persecució tenaç, i els miols es barrejaven amb el vent que xisclava. Aviat va ser negra nit i Aloma va tancar la finestra. Li havia vingut mareig.

L’endemà van trobar la gata estirada al carrer, encarcarada. El vigilant l’havia matada d’un cop de garrot entre les orelles mentre estava gatinant.

Quan va arribar a la primera travessia es va posar a caminar amb més calma. A la banda de ponent hi havia un núvol que tenia les vores de color de taronja. Semblava una balena adormida i la cua se li anava desfent a poc a poc. Aloma va ensopegar i es va adonar que ran de la vorera creixia una mata verda com la pedra d’un anell que havia vist feia pocs dies en un aparador. S’havia quedat enlluernada. «Si algú me l’hagués regalat potser ja el tindria en el calaix dels embolics; no sé què ho fa, però tot em cansa».

Anava carrer avall respirant l’aire perfumat de terra humida dels jardins petits de Sant Gervasi. Eren gairebé les sis i si volia trobar obert havia de cuitar. Li feia una gran il·lusió de comprar-se les cortines, però sempre havia tingut vergonya d’entrar en una botiga on no la coneguessin. Per què no hi havia anat Anna a comprar-les-hi? Anna no volia sortir mai: tot l’amoïnava i la marejava. Era molt pesada i segons quins dies no podia aguantar-la. Què li devia haver trobat el seu germà?

Va arribar al baixador i va passar de llarg. Agafaria el tren a Gràcia per poder respirar més estona aquell aire tan bo de la tarda.

A la plaça hi havia uns cavallets i dues barraques de tir al blanc; al mig, venien bunyols. Tres o quatre nens amb mocs al nas miraven els cavalls i els porquets que anaven giravoltant. Darrera d’una barca hi havia dos elefants amb les ungles pintades d’or. Els cavalls, travessats per una barra de llautó, anaven amunt i avall, i la música sonava sense parar.

No es podia entretenir més. Va baixar les escales i va comprar el bitllet. Com sempre, es va asseure en un banc i es va posar a comptar les columnes. N’hi havia… Tot d’una es va adonar que s’havia equivocat d’andana i que en comptes d’anar a la Plaça de Catalunya hauria anat a parar a les Planes. Ja li havia passat altres vegades: era massa distreta i no es fixava mai en res. Va tornar a dalt i va baixar per l’altra escala en el moment que el seu tren frenava. Va triar un seient en un costat on no hi havia ningú. Els anuncis començaven a passar l’un darrera l’altre: Cacao Boldor, Perfums Magenta, Lady X… Els sabia de memòria: primer el més petit, amb una tassa blanca fumejant, el de les gardènies, el de la sirena… De tant en tant passava un llum vermell. Veia la seva mà reflectida en el vidre de la finestreta amb el bitllet entre els dits. A Provença no va pujar ni baixar ningú. Les portes es van tancar amb un esbufec i el bressoleig del tren va abaltir-la. Li semblava que no es pararia mai més. Li hauria agradat travessar una terra pelada i fosca, amb un riu al mig i una mica de lluna al cel, sense saber quines coses trobaria a l’acabament. El tren tot d’una va fer una volta i es va aturar.

Va pujar l’escala a peu. L’escala automàtica no li agradava; quan els graons s’aplanaven tenia por que els talons se li quedessin enganxats. Un noi li va tirar una flor en castellà. «Si un dia em caso serà amb algú que parli com jo; però amb una dent del mig una mica damunt de l’altra i amb aquestes mans tan petites, no em voldrà ningú». En el quiosc dels diaris hi havia revistes descolorides que devia fer molt de temps que estaven penjades. Al mig del passadís queia aigua del sostre i a terra hi havia serradures escampades.

Se’n va anar Rambla avall. Les parades estaven atapeïdes de flors. A la primera hi havia galledes amb clavells vermells, rams de ginesta blanca, les últimes violetes. I moltes roses; més boniques que les del seu jardí. Sant Jordi s’acostava. Li va fer pena no poder-ne comprar. Havien d’estalviar molt i mai no podien arribar a tenir les coses que els feien més falta. Va veure una senyora amb els cabells blancs i la cara desfeta a dins d’un cotxe molt llarg. Per què no havia de ser per a una noia, tot aquell luxe? Li va fer angúnia el que acabava de pensar. Al capdavall estava bé que els vells tinguessin comoditats. I anar sempre en cotxe devia ser poc divertit. Els pobres et devien mirar amb enveja. No tots, és clar, perquè n’hi havia que pensaven que el món no tenia remei. Com aquell paleta que els havia tapat les goteres a l’hivern: quatre criatures, quatre anys treballant poc, la dona morta. Havia hagut de dur-ne tres a l’hospici. I posar una menuda de tretze anys a servir. Ho explicava sense queixar-se, com si fos la cosa més natural del món.

Li va semblar que la seguien. «Tan mal vestida que vaig i amb un taló que se’m torça…» Li agradava que la seguissin i que li diguessin coses pel carrer. Ho explicaria a Anna. «M’ha seguit un jove molt elegant…» Va mirar de cua d’ull i va veure un home d’uns cinquanta anys, amb bigoti, i amb la pell de color d’oliva. Duia un barret d’ales amples i un mocador de seda al coll. Es va posar a caminar de pressa. A la Portaferrissa va entrar a la botiga i el va deixar plantat.

Va trigar a decidir-se perquè totes les robes li agradaven. A l’últim se’n va quedar una de molt transparent, amb ratlles blanques i blaves. Dels diners que s’havia endut li havien sobrat quatre pessetes. «Em compraré un llibre», va pensar, «una novel·la d’aventures, sense enamorats». Se l’hauria d’amagar per entrar a casa. Diria a Anna: «Saps? Han costat el que havíem dit; ni un cèntim més ni un cèntim menys». Es posaria el llibre a dintre de l’abric, sota el braç, i només hauria de vigilar que no li caigués a terra. Després l’amagaria a dalt de l’armari.

Caminava contenta perquè s’havia adonat que els arbres ja tenien brots nous. Quan va arribar a la Plaça de Catalunya va veure que tothom es girava. La Rambla s’havia animat molt, es sentia una gran cridòria, i al fons, per damunt de la gent, es veien unes quantes banderes. Un noi que passava anava dient a tothom que al carrer de la Canuda hi havia guàrdies civils a cavall. Una onada de gent la va voltar i durant una estona no va veure res. Tot d’una es va trobar al costat d’una senyora escabellada que plorava perquè li havien arrencat una màniga. Li anava a dir alguna cosa per consolar-la però li van donar una empenta i va caure de genolls a terra. Quan es va poder aixecar, la senyora ja no es veia i gairebé tothom havia fugit. Es van sentir uns quants trets.

Sense saber com, es va trobar en el soterrani davant del quiosc dels diaris. Assegut a terra, d’esquena a la paret, hi havia un home amb la galta plena de sang. Un senyor i una senyora el van ajudar a aixecar-se i li van preguntar si volia que l’acompanyessin a una farmàcia. La senyora li va donar un mocador.

—Què ha passat?

Els que anaven baixant dels trens no gosaven sortir a fora.

—No res; una manifestació.

Passat l’espant, Aloma es va acostar al quiosc i va començar a triar el llibre. N*hi havia molts, però els títols no li agradaven. Els que tenien les cobertes massa llampants li feien angúnia. En va agafar un de color de taronja.

—Quant val aquest?

—Miri al darrera; al costat. Cinc pessetes.

—I aquest?

De seguida va veure que no arribava a quatre pessetes. «Una mena d’amor». L’hauria d’amagar bé. «No em deurà agradar, però no puc estar una hora triant». Li feia vergonya fullejar-lo. A l’últim va pensar: «No ho duc pas escrit a la cara que sóc una noia; podria ser casada, i, si ho fos, podria llegir els llibres que volgués».

Feia molt de temps que tenia ganes de comprar un llibre que no s’assemblés als que el seu germà li feia llegir.

—Em quedaré aquest. —Va deixar les quatre pessetes damunt del taulell—. Amb el que sobra doni’m contes per a un nen.

La venedora pensaria que tenia un nen i no s’estranyaria que comprés aquell llibre.

La gent que s’havia ficat al soterrani començava a perdre la por i a sortir. Aloma va baixar a l’andana i va pujar al tren.

Pensava en tot el que li havia passat. Va acostar la cara al vidre de la finestra i es va mirar. Les mans li tremolaven una mica. Era la primera vegada que feia una cosa d’amagat i li dolia pensar que no podria llegir el llibre al jardí, asseguda en el banc, sota les branques de la morera. De què els servia la morera ara que no tenien cucs? Quan les móres eren negres queien per terra i ho empastifaven tot. Valdria més tenir un arbre que fes fruita de debò. Un cirerer, carregat de cireres, per a poder escopir els pinyols al sortidor, cap a la nimfa dreta al mig de l’aigua. Els cucs de seda eren tous i descolorits, com Anna; no entenia que el seu germà se n’hagués pogut enamorar. Quan els tocava s’arronsaven i només de pensar-hi li venia una mena de mareig. Hi havia moltes coses que li repugnaven. Però, fet i fet, devia ser com tothom. Un dia Coral li havia dit que les criatures de bolquers li feien fàstic perquè eren un farcell de brutícia. Un farcell… El cor se li va estrènyer. On era el paquet de les cortines? Tenia el llibre i el portamonedes a la falda, i al seient del costat no hi havia res. Va pensar en tot el que havia fet des que havia sortit de la botiga. No les havia perdudes pel carrer perquè recordava que mentre corria duia el paquet agafat contra el pit… I tot d’una va ser com si el veiés damunt de la pila dels diaris. L’hi havia deixat per poder triar el llibre. Si volia trobar-lo no tenia més remei que tornar enrere.

Va baixar a l’estació de Gràcia. Abans d’anar a la taquilla va mirar si tenia prou diners per a comprar el bitllet. Els justos. Però no en tindria per a tornar. «Que en sóc de ruca…, si no hagués comprat el llibre ara no hauria de patir». Ja eren tres quarts de vuit. Hauria plorat de ràbia. Va demanar el bitllet, va tornar a l’andana i va agafar el primer tren que va aturar-se. Si hagués gosat hauria esquinçat el llibre davant de tothom. Dos seients més endavant hi havia una senyora que duia un gran barret amb una fantasia de brillants clavada a l’ala. Devia sentir que la miraven perquè va girar el cap i es va quedar una mica de perfil. El tren corria i els vagons s’anaven gronxant. Tornem-hi. Va donar el bitllet. Aquella tarda hauria valgut més que no s’hagués mogut de casa. Ara estaria asseguda al jardí, mirant les estrelles: «si és que n’hi ha». Quan havia parat de córrer entre la gent que cridava havia vist que el cel estava molt ennuvolat. Es va acostar al quiosc.

—No ha trobat un paquet?

La dona que li havia venut el llibre la va mirar una estona i va preguntar a l’home que despatxava a l’altre cap:

—No has trobat un paquet?

L’home va dir que no i la dona va anar plegant diaris. Tot d’una va mirar Aloma i li va dir que no recordava d’haver-la vista. La mirava amb un ull mig tancat, desconfiada, plantada darrera del taulell com si fos de fusta. A Aloma li van venir ganes de tirar-li els diaris per terra. La dona li va preguntar com era el paquet, perquè en tenia tres, semblava mentida que hi hagués tanta de gent distreta. Aloma li va explicar que era un paquet vermell, no gaire gros.

—És aquest?

Aloma va dir que sí i sense donar-li les gràcies va pujar l’escala de pressa.

A fora la gent anava i venia com si no hagués passat res. S’havien encès els anuncis lluminosos i els núvols, al damunt, semblaven més negres. El cel era baix, i costava de respirar. Va enfilar el carrer de Pelai per la banda trista. Plaça de la Universitat, Muntaner… Abans d’arribar a la Diagonal van començar a caure gotes; unes gotes espaiades que feien grans rodones a terra. Aviat la pluja es va fer més espessa. Aloma va apressar el pas. Estava molt nerviosa, però va pensar que més aviat hauria d’estar contenta. «Al capdavall no he perdut res». Així que arribaria a casa es canviaria la roba. Es ficaria al llit d’hora. El nen li diria mentidera, perquè a la tarda, quan ja estava a punt de sortir, li havia promès que no es mouria de casa. Només hauria faltat que se l’hagués endut. Sort que anava sola. Tenia l’esquena i els braços xops i les sabates plenes d’aigua. Però la pluja era bonica i no feia cap mal. Si fossin cops de bastó…

El carrer estava desert. De tant en tant passava un tramvia tocant la campaneta. Un auto la va esquitxar de dalt a baix.

A penes si va adonar-se’n. Feia un moment que darrera la remor de la pluja sentia una música que s’anava enfortint a mida que caminava. Sortia d’una finestra baixa entreoberta. Per l’escletxa va veure una gran aranya de cristall. Es va aturar, clavada a la paret, mal protegida de la pluja per un balcó. No sabia què era aquella música però es va quedar a escoltar-la perquè de mica en mica li anava duent records de quan era petita. Amb Daniel, el seu germà mort, de vegades anaven al Turó Park. Hi havia una gàbia, gran com una casa, plena d’ocells de tota mena. I paons que desplegaven la cua de tant en tant. En una placeta feien titelles i algunes tardes no se’ls entenia per culpa dels xiscles de les noies que havien pujat a les muntanyes russes. Hi havia un quiosc per als músics. Eren de la Creu Roja i duien un vestit ratllat de blanc i de vermell. Tocaven aquella música que sortia del saló de l’aranya, per la finestra mal tancada. Amb el seu germà s’asseien en un graó de l’escala de marbre, arraconats cap a la banda dels bambús, i escoltaven tot mirant el cel blau. Quanta de gent barrejada…! Hi havia l’home que s’enlairava amb aquella bomba tan bonica i que costava tant d’inflar. Quan li tallaven les cordes se n’anava amunt i es sentien uns grans picaments de mans; l’home, del paner estant, saludava. Els matins d’hivern, agafats de la mà, caminaven donant cops de peu a les fulles dels plàtans que cobrien els caminets. Sovint el vent n’empenyia unes quantes i les deixava planes damunt dels herbeis després d’haver-les fet córrer sobre les seves cinc puntes. De vegades jugaven a dir de pressa el nom d’una barraca on hi havia una dona grossa, vestida de gitana, que explicava a la gent tot el que els passaria: Zasmarrakatruki. Sis vegades seguides, sense entrebancar-se. Ell en sabia més. Ella s’embarbussava. «És igual, seràs una gran noia». Abans d’anar-se’n s’aturaven una estona davant del water-chute.

Abans que la música s’acabés, Aloma es va posar a caminar altra vegada carrer amunt. Estava cansada. Va trencar cap a la dreta, va passar per davant d’unes quantes cases amb les portes tancades, van venir els jardins, i es va ficar al seu carrer. Es sentia plena de tendresa com si les coses haguessin canviat. Va veure la seva casa mal aclarida per la llum una mica verda del fanal. Algú, de vegades, els robava la bombeta de damunt del reixat. Amb l’abric havia pogut salvar el llibre de la pluja. El paquet no. Però tant se valia: al capdavall bé haurien hagut de rentar la roba abans de fer les vores perquè no s’encongís i les cortines no quedessin curtes a la primera bugada. Li feia il·lusió de pensar que quan obriria els finestrons la claror entraria a través de la tela fina. Les volia arrugades de dalt a baix; ja feia un mes que havia comprat les barretes.

Des de fora va aixecar la lleba del reixat passant la mà per entre els ferros. Les frontisses van grinyolar. Les hauria d’untar amb oli.

Joan l’esperava dret al peu dels quatre graons de l’entrada.

—On vas a aquestes hores?

D’una correguda va travessar el tros de jardí entre el reixat i la casa.

—Si sabessis l’ànsia que ens has fet passar… Diuen que a la Rambla hi ha hagut soroll.

—Ja us ho explicaré. Deixeu-me anar a canviar la roba.

Joan va tancar la vidriera i va seguir Aloma fins al menjador. Dani, assegut a taula, menjava un plat de sopes.

—M’has enganyat, lletja.

Anna va sortir de la cuina tot eixugant-se les mans amb el davantal.

—Quin cap que tens… Un dia que surts i ens has de fer patir.

Aloma li va donar el paquet de les cortines. Quan es va girar per anar-se’n, el seu germà li va passar la mà per l’esquena.

—No entenc com t’has pogut mullar tant, del tren fins aquí.

—No ho entens? Surt una mica i ho entendràs.

Va fer un esforç per dominar la violència que li començava a alterar la veu. Tenia ganes d’estar sola per a poder amagar el llibre.

—M’han passat moltes coses, ja us ho explicaré.

—Què t’ha passat?

—Torno de seguida.

En el moment de travessar la porta del menjador la veu d’Anna va aturar-la.

—Escolta; amb en Joan hem pensat que podríem posar les cortines a la cambra del meu germà.