13

LA CYMOTHOA EXIGUA ÉS UN CRUSTACI MINÚSCUL, semblant a una cotxinilla del color de la llet agra, cerós, com una crispeta gigeriana, que penetra dins dels peixos a través de les brànquies i s’hi reprodueix. En arribar a la maduresa, es desplaça fins a la llengua de l’hoste —a qui a partir d’ara anomenarem, què sé jo, Marlin—, s’hi aferra amb els tres parells davanters de potetes com ganxos i s’alimenta de la sang que hi arriba.

Marlin continua nedant com si res no hagués passat, menja les planctonades que mengin els peixos, fuig dels depredadors que tinguin els peixos, pon els ous a centenars i forma una família de peixets petitons que es diran Nemo i Dory i viuran moltes aventures per a tots els públics, esquitxades d’algunes referències culturals subtils perquè els adults no s’avorreixin a la sala de cinema.

El meu pare no tenia cap intenció de fer-nos sortir de Bioko perquè pensava que, com més lluny fóssim de la seva família catalana, millor. Ja li anava bé interposar-hi quatre mil quilòmetres de ciutats, desert, selva i oceà pel mig.

Quan la situació política es va començar a tòrcer de nou i Teodoro Obiang no veia amb bons ulls la presència de treballadors espanyols en el destacament televisiu, Lucas Corvo va haver de prendre una decisió: marxar del país, sí, però deixant-nos enrere o emportar-se’ns a Europa. Si escollia la segona, havia de casar-se amb Natàlia, la qual cosa destaparia la seva doble vida. El fantasma de la noia violada pels homes d’Oubele s’apareixia a les nits per pregar-li que no ens abandonés si no desitjava que correguéssim el mateix destí que la mestra assassinada.

Hilario es va oferir a ajudar-lo. Lucas va parlar-li per primer cop de mi després de desfer-se de l’Evú, i en les temporades que el pare passava a Barcelona, ell sempre era a casa nostra. Em tractava si bé no com un fill, sí com un nebot o un fillol. Tenia cura de Natàlia. No la recordo dèbil ni desprotegida, però. La mare tenia l’empenta i la força necessàries per tirar endavant una casa amb una criatura sense la presència del pare, a Guinea. Estava mal vista: era la mare d’un nen mestís a qui l’home només visitava de tant en tant. Hi havia enraonies sobre la relació que mantenia amb Hilario. Si van ser alguna cosa més que amics, jo mai ho vaig saber. Prou feina tenia d’aprendre a caminar de nou, a redescobrir el món a través dels ulls d’un nadó, a renéixer, a coneixe’ns. Allò que sentien Hilario i Natàlia l’un per l’altre va quedar entre ells dos. Els meus records d’aquell home bonhomiós i panxut van quedar lligats a l’aroma dels cigars cubans que fumava els dissabtes, havent dinat, i als petons al front quan m’acotxava al bressol. Ni tan sols sé si són records reals o fabulats amb el temps, una reinvenció de la meva infància en una illa remota, tuberculoses taques d’aquarel·la a la memòria.

La boda entre Natàlia i Hilario va ser senzilla. El mateix dia que intercanviaven anells, començaven els tràmits amb l’ambaixada a Malabo per treure’ns del país. El tràmit era tan barroerament burocràtic que fins i tot vaig conservar el cognom de Lucas. No hi havia d’haver ni fastos ni celebracions, ni un bes a la núvia, ni arròs a la sortida de l’església. Lucas va aplaudir en el moment de la signatura, es va abraçar a Hilario i va marxar a casa amb Natàlia, que em duia en braços. La nit de noces, Hilario la devia passar sol en una taverna de la capital, empassant-se el secret amb anís.

El maig del 1983, amb el cop d’Estat frustrat perpetrat pel sergent Miko i la desconfiança campant pels carrers i els caminois de la capital, va arribar el moment de marxar. Lucas ens havia comprat els bitllets d’avió i ens esperava a Barcelona. Hilario ens va dur fins a l’aeroport, tot just una pista de terra mal aplanada als afores, a tocar del mar. Ell es quedaria a Bioko encara uns mesos i després tornaria definitivament a Espanya, on aplegaria tots els diners que havia anat estalviant per muntar un bar al seu Toledo natal.

Nosaltres no el vam tornar a veure mai més. Ma mare m’ha explicat que van continuar trucant-se fins que Lucas va dir que ja n’hi havia prou, va agafar el Renault 5 i va fer nou hores de cotxe per plantar-se a casa d’Hilario. Allò de què van parlar no ens ho va dir mai, però sí que sabem que no en vam tornar a tenir notícies fins set anys més tard, quan estava a punt de morir per un càncer de pulmó que se li havia estès per mig cos i va reunir forces per trucar-li de nou. Natàlia em va deixar amb el meu pare, va pujar en un tren a l’estació de Sants i no la vaig veure fins al cap d’una setmana.

Quan va tornar, ella i el meu pare ja s’evitaven la mirada, es feien nosa a casa i ell desapareixia en viatges de feina cada cop més llargs, que mai vam sospitar que fossin tan a prop, a la mateixa ciutat, en un altre món, una altra família, un altre home.

Aleshores jo tenia nou anys i estàvem aprenent a coneixe’ns. Lucas mai va acceptar l’Evú perquè ja era un home fet, que el rebutjava (que em rebutjava) com un òrgan aliè, la mà d’un titellaire, una intromissió, una molèstia. El cos a punt de morir d’Abraham el va rebre (em va rebre) amb les artèries obertes, una casa nova per estrenar, el despertar d’un malson. Vaig arraulir-m’hi a la boca de l’estómac i el pit sagnant de Natàlia em va alletar. Vaig oblidar qui era, el llot de l’illa que m’havia fet d’úter, i vaig deixar-me endur per un son amniòtic. Jo era l’Evú. Jo era Abraham. Som ell; ell som nosaltres dos.

A la mare li van diagnosticar anèmia. Si seguia alimentant-me amb el seu cos, l’acabaria corsecant. Va provar de donar-me llet en pols, farinetes i potets de pollastre amb verdura, però els vomitava, la fam m’enfurismava i no deixava de xisclar i plorar. Natàlia sabia què em passava, és clar que ho sabia, però es resistia a nodrir la meva maledicció, que també era la seva. Em van ingressar a l’hospital i em van fer tot de proves. Lucas va passar amb mi cadascuna de les sis nits que hi vaig dormir. Els metges no sabien què tenia; tan sols comprovaven com perdia pes i les meves defenses es batien en retirada. Em van fer la prova de la sida perquè s’havien trobat alguns casos de nens infectats per la malaltia a conseqüència de transfusions de sang infectada. El resultat va ser negatiu.

Finalment, un matí, la mare va dur-me dos ous crus de gallina, els va trencar i, sense que cap metge o infermera ens veiés, em va fer empassar rovell i clara gola avall. La recuperació va ser immediata. Els pediatres no entenien com havia passat. Van tenir-me en observació tot un cap de setmana i cada dia tenia més bon aspecte. Ja no plorava i tornava a estar fort, sense ni rastre de cap afecció. La mare em duia els ous cada matí i jo els devorava amb ànsia.

Després de sortir de l’hospital, vam continuar amb la dieta ovípara fins que va tornar a ser insuficient. Jo ja era un nen que corria, saltava i es barallava per les joguines amb altres nens del parc. A més, no tenia gaire bona fama perquè, primer, era més gros i fort que els de la meva edat i d’una empenta me’ls treia fàcilment del damunt, i segon, perquè si m’enfrontava a enemics més grans (els terrorífics gegants de cinc o sis anys), acabava qualsevol combat amb una queixalada de les que deixen marca. Com si ja no fos difícil només pel fet de ser negre, que, a més, era el nen que mossegava la resta. Natàlia es passava el dia disculpant-se amb les altres mares i renyant-me. No guanyava per a disgustos, pobra.

Va comprar-me un hàmster, perquè un psicòleg li havia dit que els animals de companyia ajudaven a calmar la quitxalla més moguda, com jo.

No va ser la millor idea del món.

No m’agraden els pèls. Em fan fàstic. Són petits i durs com filferros i esgarrapen el paladar i s’atrinxeren entre les dents, unes dents de llet sense prou força per esquinçar la carn dura d’un rosegador que es nega a ser rosegat. El pitjor no va ser que em deixés tota la cara esgarrapada com si hagués caigut dins d’un esbarzer. El drama va arribar quan la mare, que s’havia quedat adormida a la seva habitació, va trobar el menjador estucat amb les vísceres de l’hàmster, la pantalla del televisor empastifada de bocins de carn i els coixins del sofà arrebossats de petits ossos que no m’havia aconseguit cruspir.

La pobra dona s’hauria desmaiat si no hagués estat tan ocupada amb els crits d’horror.

Vaig abraçar-la (de fet, només vaig enroscar-m’hi a la cama, que era el màxim que podia abastar) i va semblar tranquil·litzar-se. Em va traspassar el neguit i vaig estar-me dos dies i dues nits sense dormir, amb els ulls oberts gairebé sense poder parpellejar, amb els batecs accelerats del cor eixordant-me els timpans, una sensació de dany imminent que no va arribar a materialitzar-se. Això és el que Natàlia m’ha explicat molt més tard, és clar, perquè d’aquells dies jo només en tinc un pòsit indefinit de gana i buidor i poca cosa més.

Lucas va desentendre’s de nosaltres durant més d’un any. Sabia millor que ningú quins instints tenallaven. Encara duia el regust de la culpabilitat d’aquell ionqui de Montjuïc a la llengua. Necessitava entendre’s a si mateix, allò per què havia passat, per plantar-hi cara. Natàlia va afrontar el naixement de l’isángú tota sola. Els ous crus ja no em bastaven. I el happy meal d’hàmsters ho emmerdava tot.

Un dels meus primers records de petit és el dia que vam baixar a la Rambla, a passejar. Aleshores, i fins fa relativament poc, hi havia tot de quioscos on venien animalons engabiats. Hi podies trobar des d’ànecs fins a iguanes, de caderneres a gossets, de tortugues a fures. En una de les parades hi tenien apilades unes capses de fusta amb un escalfador al damunt. Dins de les capses, desenes de pollets com llimones de peluix piulaven agombolades. Ma mare me’n va comprar cinc. Diu que la senyora de la parada la va avisar que eren molt delicats i que si els havia de cuidar jo («aquest menut», va dir, concretament) millor fer-ho d’un en un, perquè, si no, se’m moririen en molt poc temps. Ma mare va dir que sí, que clar, que posi-me’n cinc i ja vindrem a buscar-ne més.

Els vaig assaborir com si fossin un pastís d’aniversari. Vaig devorar-ne fins i tot les potes, cruixents com crispetes. Mentre els companys d’escola enfilaven galets per regalar collarets a la família per Nadal, jo feia amulets amb els becs.

La mare coneixia el Mbwo, la màgia equatoguineana. Veníem d’un país on la superstició era tradició. Havia crescut amb històries de bruixots i caníbals, de selves encantades, de llacs miraculosos i monstres blancs. Havia acceptat que l’Evú em sanés quan jo ja era un nadó insalvable i ara en començàvem a pagar el preu. Era qüestió de temps que l’isángú reclamés sang humana, i aleshores no hi hauria marxa enrere. Jo no volia menjar res que no fos carn, com més crua millor. Cada cop que n’ingeria, em sentia revitalitzar. A més, passaven coses. Era capaç de veure el torrent sanguini de la gent que m’envoltava com mapes en moviment. N’ensumava les pulsacions i en distingia l’olor de la calma i dels nervis, de la por i l’alegria. A poc a poc vaig aprendre que l’Evú tenia poder sobre la sang, sempre que no n’hi faltés. La mare no tan sols em parlava en bubi quan ens quedàvem sols: m’ensenyava dites que havia sentit de petita, i que jo repetia com mantres fins a convertir-les en conjurs. Aprenia a canalitzar el Mbwo.

Va ser aleshores quan va rebre la trucada d’Hilario i vaig passar una setmana al pis de solter del meu pare, l’amagatall on fugia de les seves dues vides.

La fam em tenallava cada cop amb més força, però no m’atrevia a dir-l’hi per por que m’arraconés per sempre. S’havia anat distanciant de nosaltres i creia que era culpa meva. La mare mai no em va explicar per què era com era. El pare sí que ho va fer. Sé què sents per dins, Abraham, em va dir. Perquè jo també ho he viscut. Jo també he tingut aquesta gana insaciable i no la vaig saber dominar. Però tu ets fort. Tu sabràs com fer-la teva.

El pare no em va comprar pollets. Em va agafar de la mà i em va dur a Sancho d’Àvila, on tenia un conegut que feia de vigilant nocturn i que ens va deixar colar, amb alguna excusa peregrina que se li va ocórrer en aquell moment. Igual que hi ha pares que paguen la puta al fill per estrenar-los o els compren marihuana per fumar-se el primer porro plegats, el meu em va dur a un tanatori. Vam travessar la zona de vetlles i vam entrar al dipòsit. El fred bròfec em va tallar els llavis. Mai no havia experimentat una sensació similar, abans: una barreja de tristesa i desemparança, de dolor, melangia i alliberament. Hi havia cossos en bosses dins les cambres frigorífiques i, a l’exterior, els espectres sotjant-nos en silenci. La majoria eren avis, gent abillada amb els seus millors vestits, com si anessin a un ball però s’haguessin extraviat pel camí. No es van moure fins que els vaig mirar i es van adonar que els podia veure. Aleshores van venir cap a mi a demanar-me explicacions. Eren com nens que han perdut els pares. No els entenia, parlaven tots alhora en un barboteig sense sentit i s’enrabiaven perquè no els responia. Vaig arrencar a plorar mentre el meu pare obria una de les neveres i n’extreia la llitera amb el cadàver d’un noi en la trentena (una trentena perpètua). Amb una navalla, va tallar el fil amb què li havien cosit el tòrax a l’autòpsia, va separar les costelles i va agafar la bossa amb els òrgans que hi havien deixat a l’interior.

El meu pare em va ensenyar que no havia de buscar la carn. Era una pèrdua de temps i energies i només aconseguiria ingerir greix, però no sadollaria l’Evú.

A part de ser una dieta molt poc equilibrada i saludable.

Em va explicar que els pobles que havien practicat el canibalisme en el passat ho havien fet per adoptar l’energia del guerrer vençut en combat. Era una forma de respecte i de pagar tribut a l’adversari. Hom esdevenia més fort si incorporava la vitalitat d’aquell a qui havia combatut. La pell i la carn eren superficials; el llard, innecessari. La vida era als òrgans: pulmons, ronyons, pàncrees i fetge. I, sobretot, al cor.

Si sabia controlar-me, si sabia dosificar-me, sabria conviure-hi.

Els espectres van xisclar de terror quan vaig fer la primera mossegada. El noi m’esguardava com un cadell atemorit. La sang m’esquitxava les galtes, els dits, la roba. Lucas es debatia entre mirar o desentendre-se’n. Jo bevia la sang i l’Evú s’inflava i bategava, joiós.

Entre morts, em sentia més viu que mai.

Aquella setmana, vaig escoltar tots els discos del papa. Eren vinils de portades espectaculars, d’homes en flames encaixant, d’armadillos cuirassats com tancs, d’arlequins violinistes en habitacions rònegues. També vam parlar molt. Havia de dominar l’Evú o l’Evú acabaria dominant-me a mi, com si ja no fóssim un sol ésser, aquells dies, en una simbiosi molt més profunda de la que Lucas mai va arribar a tenir-hi. Em va dir que no podria tenir amics, que no podria estar amb noies, que la maledicció m’apartaria sempre de tothom, que seria un empestat, un pària, un dimoni errant envoltat d’esperits i monstres. Em va parlar del germà del seu avi, un policia de Barcelona desaparegut mentre caçava una vampira.

Em va aconsellar que no ho digués mai a ningú o acabaria fugint, amagant-me.

Quan la mama va tornar, més trista, marfosa, i va allunyar-se del pare, va adonar-se que jo ja era diferent. Només tenia nou anys, però els mil·lennis de fam sota la llacada recuperaven la memòria i s’obrien pas per les meves venes. Aquell nen havia de triar el camí, saber qui volia ser i com volia ser-ho.

Per molt esgotada que arribés a la nit, però, la mare sempre m’explicava un conte a l’hora d’anar a dormir. De vegades, jo m’adormia abans que ella l’acabés. Sovint, era ella qui queia rendida arraulida al meu costat, mig tapada per una flassada de robots. Eren contes de lleons, antílops i tortugues, de reietons cobdiciosos i gent que viu a les copes dels arbres, de germans i bruixes i malediccions. Que fos aquells dies el primer cop que vaig escoltar la història de Mengiri-Mengiri no va ser casual.

Mengiri-Mengiri era un marrec que vivia amb els pares en una cabana, a la vora d’un poblat de fantasmes. Un dia, el pare va endinsar-se a caçar al bosc i Dresok, el bruixot de la vila encantada, el va atrapar i se’l va menjar. Com que el pare no va tornar a la nit, la mare de Mengiri-Mengiri va anar a cercar-lo. Dresok la va acorralar i, encara famolenc perquè el pare era molt escarransit, també se la va cruspir.

L’endemà, Mengiri-Mengiri es va despertar sol a la cabana. Va recórrer el bosc preguntant al goril·la, al lloro i al cocodril si els havien vist passar. Cap dels animals no va saber respondre on eren. Aleshores, Mengiri-Mengiri va agafar un coltell i el va embolicar amb un drap sucat en sal i pebre i va adreçar-se al poblat dels fantasmes.

Allà el va rebre un fantasma que tenia dos caps. «Has vist els meus pares?». «Jo no, però potser algú altre els ha vist». Va seguir avançant entre cabanes i va topar amb un fantasma que tenia tres caps. «Has vist els meus pares?». I va obtenir la mateixa resposta. Així es va repetir amb el fantasma de quatre caps, amb el de cinc, amb el de sis i fins al que en tenia deu, que era mig sord i li va dir que ho preguntés a Dresok, que dormia tip a la casa del final de la vila perquè s’havia passat la nit menjant.

Mengiri-Mengiri va despertar Dresok i li va preguntar: «Has vist els meus pares?». «Apropa’t», va respondre el bruixot, «que t’explicaré on són».

El nen va acostar-s’hi amb recança, mentre Dresok obria la boca per badallar. Quan van ser l’un davant de l’altre, el bruixot va engrapar-lo i el va devorar com si fos una llaminadura.

Dins de la panxa de Dresok hi havia una munió de gent. Alguns encara eren vius, recoberts d’àcids i humors, i somicaven; d’altres ja estaven a mitja digestió, bocins de cossos, adés un cap, adés les cames; de molts en quedaven tan sols els ossos que el bruixot no havia pogut pair. Mengiri-Mengiri va cridar el nom dels seus pares i aquests van obrir-se camí entre els cadàvers. Per sort, feia poc temps que se’ls havia menjat i encara eren vius. Després d’abraçar-los, el nen va treure el ganivet de sal i pebre, el va desembolicar i va començar a esgarrinxar l’estómac de Dresok. El bruixot, doblegat per les fiblades de dolor, va ordenar a les seves esposes que li portessin aigua. Va beure’n tanta i tan ràpid que les esposes van deixar eixut el pou del poblat fantasma. La panxa se li va inflar i la riuada ofegava Mengiri-Mengiri i tothom que hi havia dins. El marrec va escalar per sobre dels cossos cap a la boca de l’estómac. Va esquinçar-la amb el ganivet i va anar tallant i tallant fins a arribar al cor, que va lacerar amb força. Dresok va caure com un plom sobre el terra de la cabana i Mengiri-Mengiri va esgarrar-li l’abdomen perquè els homes i les dones que hi havia dins en poguessin escapar.

Suposo que això no seria un conte per explicar a un nen de nou anys a qui el seu pare no hagués dut de bufet lliure a un tanatori, però si la mare ho va fer va ser perquè hi havia una moralitat per extreure’n: el petit Mengiri-Mengiri també era un bruixot, com Dresok, perquè podia veure i parlar amb els fantasmes i construir armes màgiques amb conjurs. Però, al contrari que Dresok, que era un akomeya, Mengiri-Mengiri era un akiaga, un bruixot que s’havia decantat pel bé en comptes de fer-ho pel mal.

Un protector.

La Cymothoa exigua deixa la llengua de Marlin totalment eixuta, fins al punt de reemplaçar-la amb el seu propi cos.

El paràsit es convertirà en la llengua de Marlin, en una part de la història no gaire apta per al públic infantil, fins al punt que els dos organismes entraran en una simbiosi insòlita: Marlin mourà a voluntat —tota la voluntat de què pot disposar un peix— el paràsit lingual i aquest deixarà de nodrir-se del torrent sanguini i passarà a cruspir-se tot allò que entri per la boca del nostre peixet favorit.

Marlin no haurà de triar mai entre ser akomeya o akiaga. És un puto peix. Prou feina tindrà compartint anemones amb secundaris graciosos i estirant el fil en una segona part depriment. No sentirà la fascinació per les històries del germà del rebesavi policia ni descobrirà que, de vegades, pot parlar amb gent que ja no hi és. Marlin no serà un adolescent conflictiu que troba a faltar la figura del pare com a les pel·lícules de Spielberg, ni haurà de reprimir-se quan desitgi el pitjor dels mals a aquell company de classe que li ha pispat la nòvia o al malparit racista del bar que crida que no hi vol negres, allà, que ho empudeguen tot. Cada cop la temptació de menjar-se’ls, d’infringir-los dolor, serà més intensa. La mare de Marlin no passarà les nits desperta tement el pitjor, esperant que el fill torni a casa amb els morros ensangonats, de peix pallasso a tauró blanc. I Marlin no trobarà consol en la música de King Crimson o Rush més enllà del fet que sota el mar no hi ha tocadiscos, o en la disciplina marcial del Tongbeiquan.

Allò que no surt a la pel·lícula (ni tan sols a l’escena postcrèdits em tenallaven o en una escena eliminada del blu-ray) és que Marlin va consumint-se a poc a poc perquè la Cymothoa exigua cada dia té un apetit més voraç i li endrapa tot l’aliment.

Amb el temps, Marlin deixarà de tenir forces per nedar i, aleshores, serà un pes inútil per al paràsit, que haurà de buscar un altre hoste.

Però tampoc cal posar-se dramàtics, ara.

L’Evú és immortal.

La resta, passatgers.