II. RECONSTRUCCIÓ DEL VIATGE

Uns trucs a la porta del pis, insistents, l’obliguen a redreçar el cap i a interrompre tan bruscament la conversa que ella, a l’altra banda del fil, diu:

—Damià…

—Sí.

—Ah! Em pensava que ens havien tallat.

—És que truquen —explica mentre els cops es repeteixen amb la mateixa insistència barroera—. No pengis, que vaig a veure qui és…

Corre passadís enllà, però en arribar al vestíbul l’immobilitza l’impacte d’un cos que s’abat amb força contra la porta, massa sòlida perquè cedeixi, i, aleshores, la veu d’algú altre que protesta d’allò que deu haver estat una iniciativa personal, potser provocada per la impaciència.

—No! Després ens acusen de brutalitats innecessàries…

Hi ha un intercanvi de mots en un to més baix, i tot seguit, amb l’orella clavada a la fusta, sent la remor d’unes passes que s’allunyen escales avall. Els altres, però, continuen al replà i l’espetec d’un encenedor li fa entendre que s’entretindran fumant.

Sense fer soroll, torna cap al telèfon i mormola:

—Jordina?

—Sí.

—És la policia.

—La policia? —repeteix ella, estranyada—. I què volien?

—Volen, Jordina, volen. Un d’ells se n’ha anat, suposo que a buscar un serraller, però els altres s’han quedat a la porta.

—I per què? —s’alarma ara la noia—. Què has fet, Damià?

—Unes pintades amb uns nois… —diu vagament—. Algú ens devia veure i identificar.

—Han vingut a detenir-te, doncs?

—Suposo. I si volen entrar per la força, senyal que tenen una ordre judicial. Caldrà que me’n vagi.

—Com? —s’enquimera més ella—. No pots saltar d’un tercer pis…

—No. Em traslladaré.

A l’altre cap del fil hi ha un silenci mentre a fora es tornen a sentir veus, i després la noia pregunta:

—Vols que vingui amb tu?

—No, Jordina. No pots deixar la feina, oi? I tampoc no penso quedar-me. Tornaré de seguida. Només és per escapar de la trampa… Què et sembla a casa teva?

—Sí —contesta ella, i en Damià escolta, de cop i volta atent. Algú està introduint alguna cosa al pany, de manera que no deuen haver anat a buscar cap manyà, sinó probablement unes eines que tenien al cotxe amb què deuen haver acudit a detenir-lo.

—Ja són aquí, Jordina… Fins aquest vespre.

—Fins aquest vespre —sent quan ja allunya el telèfon de l’orella, i una fracció de segon després d’haver-lo deixat, de pressa, però sense perdre la calma, fa allò que han convingut de dir-ne l’encaix, una mica distret, tanmateix, per la irrupció dels policies que a l’acte perd de vista, instantàniament substituïts per aquesta dona que sorgeix al seu davant, tan a prop que la frega…

És sols un instant. Sent el crit gairebé inhumà, veu els ulls increïblement esbatanats, la flama roja que li crema les galtes i, mentre ell mateix es recobra de la momentània angoixa habitual, assisteix a l’esfondrada del cos que, com fulminat, cau als seus peus. Fins llavors no coneix la seva mare.

Ni temps té d’inclinar-se-li al damunt, de balbucejar una paraula desconcertada; cal que s’encari amb aquest home que, atret pel crit, surt de la cuina amb un martell a la mà i la boca plena de claus. El dring del metall contra els rajols, perquè se li escapen en obrir els llavis, pertorba un silenci absolut, el darrer que hi haurà durant cinc minuts. És el que passen lluitant des que l’home se li abraona, alçant el martell, sense fer cas, sense potser ni sentir la seva veu que plora:

—Pare… Pare. Sóc jo!

No se li acudirà fins després que no el pot conèixer, que és, com ha estat per a la mare, un estrany que penetrava al pis. Ara només pot concentrar-se prou per evitar el cop de l’eina que s’adreçava al seu crani, i esforçar-se a restablir un equilibri compromès en enredar-se amb els peus de la dona que continua ajaçada en el terra, totalment immòbil.

El furor de l’home, que creix, l’obliga a defensar la seva vida, a aprofitar que és més alt i potser més robust que ell per provar de desarmar-lo aturant el segon impuls de la maça amb les mans que es tanquen entorn del canell. Però el pare, que és hàbil, l’agredeix amb l’altre puny i alça un genoll per fer-li deixar presa. Recula, atordit, trepitjant el rostre de la mare abans de caure a l’altra banda, contra l’envà que ressona amb el cop. Els peus, que alça en sofrir la tercera envestida, el salven de nou en projectar l’home contra el moblet de la ràdio, que s’abat amb estrèpit i precipita l’aparell al seu damunt, amb el diari que hi havia en un angle de la lleixa.

Se li llença damunt per tal d’arrabassar-li l’eina, que es disputen amb ferotgia, i rodolen per terra, arrossegant el periòdic que es desplega, ensopegant amb el cos de la mare, que no reacciona; el martell, ara sense gaire força, li enceta l’orella i ell colpeja la mandíbula indefensa al seu davant, fa un vaitot per redreçar-se quan l’home flaqueja i, dret, li etziba una puntada de peu a la nou del coll…

Li cal recobrar l’alè, esquinçar aquest vel que l’ofusca per comprendre que acaba de matar-lo. Els ha matat tots dos; indirectament, d’una impressió horrible i massa intolerable la mare, i amb la violència de la seva agressió el pare. No hi fa res que s’hi hagi vist forçat, i ara, a genollons entre els dos cadàvers, les llàgrimes se li esmunyen cara avall, barrejant-se, prop dels llavis, amb el filet de sang que baixa de l’orella partida. Tots dos tenen els ulls oberts i el fiten amb una mirada buida des de la seva joventut, perquè ni l’un ni l’altre no tenen gaire més de trenta anys.

No s’ha refet encara quan els ulls se li eixuguen sobtadament i un calfred intens li pinça els nervis mentre se li posa la pell de gallina i els cabells se li drecen, com electritzats. No pot ser que sigui aquí, en aquest pis tercer del carrer de Regàs, on els pares han viscut sempre, des que van casar-se. Els ha matat quan encara no havia nascut, quan la mare ni tan sols no estava gràvida d’ell!… El cap li roda amb una aglomeració de pensaments que es juxtaposen i es barren mútuament el pas, de preguntes que acuden de totes bandes.

No sap d’on treu forces per fer un gest i palpar-se, per separar un genoll dels rajols, aixecar-se i repenjar l’espatlla contra un llindar quan tentineja, afeixugat per les respostes que, tot i el seu desconcert, acuden, coincidents, a dir-li que no pot ser que visqui si mai no ha nascut. I, tanmateix, és!

Què ha passat? Com pot ser que hagi ensopegat amb els seus pares si cada cop que torna el pis és buit i ells a la feina? Sempre escull el mateix moment per tal d’evitar de trobar-s’hi, i avui… Potser amb les presses, més atabalat que no creia per la presència de la policia, s’ha confós de data… Els seus ulls cerquen un calendari i acaben fixant-se en els fulls matxucats del diari, cap al més proper dels quals abaixa tot el cos, culivant-se.

DIUMENGE, li salta a la vista, i cluqueja. Diumenge, quan ells es queden a casa perquè és l’únic dia de la setmana que poden passar junts de cap a cap. Quants cops no li ho ha contat la mare, en el seu temps? I ell mateix ho haurà pogut observar en el curs d’algun viatge si un pudor força natural no li hagués impedit de fer-se un testimoni de la seva vida de joves. Només una vegada cedí a la temptació d’esperar-los prop de casa i de seguir la mare fins als magatzems on feia de caixera.

Torna a redreçar-se, ara amb una sensació de nàusea ocasionada per la por, perquè ni mentre cercava la causa de l’error que l’ha fet retrocedir fins a un dia indegut, no ha pogut oblidar que a hores d’ara hauria hagut d’integrar-se al no-res anterior al seu naixement. És clar que no pot viure si la mare s’ha mort abans i tot de concebre’l. Aquesta mort fa que mai no hagi existit, que mai no hi hagi hagut un Damià Borràs que estudia a la universitat i conspira contra la dictadura franquista… Però en Damià, ell, el de sempre, plenament conscient de la seva vida, és aquí, en aquest passat al qual pot venir des que sap com es viatja en el temps…

Jordina… —mormola—, i l’abassega la necessitat de tornar prop d’ella, al seu món, a la seva època, arriscant-se, si cal, a la detenció per part dels policies que potser encara són a casa, en aquest mateix pis, escorcollant per si troben fulls de propaganda, explosius o publicacions clandestines. No gosa, però. Hauria de ser mort, pitjor i tot que això, nonat, i no entén quina mena d’aberració temporal el conserva en vida, ni sap quant de temps hi continuarà. No pot, no pot de cap de les maneres precipitar el moment de l’oblit, de la desaparició, de la inexistència. Si encaixava per tornar a l’any 1972, potser ja no hi arribaria. Si viu, i no s’atreveix a confiar-hi, serà per quedar-se a l’any cinquanta.

Es mou, xopat per una suor freda que aquest dia de darreries d’agost no justifica, esporuguit per la sensació que d’un moment a l’altre el temps repararà el seu error. No té sentit, és cert, prova de tranquil·litzar-se, perquè el temps no és una consciència amb voluntat d’actuar, amb capacitat d’iniciativa, i, per tant, no pot equivocar-se. Si no l’ha eliminat instantàniament, en morir la mare i fer, doncs, impossible la seva existència, no hi ha cap raó perquè el suprimeixi ara, al cap d’un quart, o més endavant, si ell no altera unes condicions que el preserven contra tota versemblança.

Se’n va cap a la cambra de bany, on mentre es renta la sang que ja es qualla, pensa que en algun lloc hi deu haver hagut una falla de la qual ara s’aprofita; una falla inconcebible que el deixa en una situació absurda, contrària a totes les idees que ell i la Jordina s’han fet, contrària a tota lògica. Per més voltes que hi doni, sap que ningú no pot existir si no ha nascut. I ara es mira, eixugant-se curosament davant l’espill que li retorna la imatge coneguda del noi de vint anys, prop dels vint-i-un, ara una mena d’orfe etern, d’una espècie nova; mai no ha tingut pares, si és que és viu. I l’angoixa torna amb tanta virulència, ara, que s’ha de repenjar al lavabo per no caure. No pot ser!, es diu en veu alta, apagada. Tot deu haver estat un somni, un malson, i quan torni al menjador veurà que no hi ha cap cadàver, que el diari duu la data d’avui.

No la duu, i el pare i la mare, perfectament corporis, continuen estesos a terra i amb els ulls oberts, com comprova al cap de deu minuts, un quart, quan aconsegueix de dominar-se i surt de la cambra de bany. I ara veu també que els mobles són vells, d’un altre estil, els mobles de la seva infància que després foren substituïts per uns de més clars i de disseny més modern. Entra aleshores a la seva habitació, que no existeix encara tal com la recorda; hi ha una màquina de cosir, el pare hi té llibres… Hi ha tot allò que en devien treure per fer-ne un dormitori.

El telèfon que truca el sobresalta, i hi corre abans d’adonar-se que no pot contestar. De passada, se li acut que no pot quedar-se al pis, que ja l’hauria d’haver deixat, i reflexiona que a partir d’ara serà algú sense casa, sense família, sense amics o coneguts, sense documents, car els que té, la targeta d’identitat que renovà l’any 1970, no li serveixen. Algú totalment al marge, que no podrà trobar feina ni demanar res a ningú. Legalment no existeix; enlloc, en cap registre oficial, no hi ha el seu nom.

Per primer cop s’adona que va en cos de camisa i que damunt duu tot just la cartera amb el carnet inutilitzable, unes claus i un bitllet de cent. Tot i que li repugni, es veu, doncs, obligat a buscar pels calaixos on li sembla que podria haver-hi diners, però els pares sempre n’han guardat pocs, al pis, i al cap de mitja hora la seva fortuna només ha augmentat fins a quatre-centes cinquanta pessetes. S’apodera així mateix d’una americana del pare que li va una mica curta i estreta i, al darrer moment, decideix omplir una maleta amb camises, roba interior, una maquineta d’afaitar… I aleshores, de cop, ho deixa. Per què carregar amb aquella nosa si a cap hotel, a cap dispesa no l’acolliran, sense papers?

Se li fa un nus a la boca de l’estómac a mesura que es precisa com és de total el seu desamparament, però ara, quan es tracta de quelcom que és previsible, clar, dins un ordre natural, s’hi sobreposa sense gaire dificultat, i és, doncs, amb l’ànim més serè, si bé terriblement dolgut, que s’acomiada dels seus pares, als quals ara tanca els ulls en obediència a un gest pietós que d’una manera o altra forma part de la seva herència. I, en sortir, deixa la porta oberta per tal de facilitar que els trobin més aviat.

Durant cinc dies dorm al ras, sota el Tibidabo, i una nit de pluja a les coves de sobre el Parc Güell, entre dos homes vagament embriacs i d’aspecte tèrbol, no sap ben bé si mendicants o malfactors, i una dona bruta d’aspecte agitanat, que li proposa els seus serveis sexuals abans de contar-li, gens ofesa pel seu refús, una història de brutalitats familiars, de fugides i de disbauxes que no entén del tot; té el discurs incoherent i li falten dues dents per entre els buits de les quals xiula l’aire.

De dia es mou amb prudència, una mica acoquinat per l’abundància de grisos que, de dos en dos o de tres en tres, patrullen per la ciutat. Fa més d’onze anys que va acabar-se la guerra, però el règim encara vol fer sentir la presència armada entre el poble. En cap moment no ha vist que demanessin la documentació a ningú, però això no el tranquil·litza gens i procura evitar algunes zones centrals per les quals sembla que la policia tingui preferència.

Menja en tavernes de mala mort i entre els dos àpats que fa beu aigua de les fonts per fer durar el magre peculi; busca ombres pels jardins, assegut prop dels vells famèlics que es conten misèries inacabables i fan capcinades amb les mans afermades als gaiatos i, un cop, a mig matí, s’atansa a la torre dels Artola, on pot veure, al jardí, una Jordina de vuit anys que, al costat de la mare, neteja un petit bancal de flors. L’ànima li puja a la gorja i una nostàlgia immensa l’obliga a fugir quan ella, com si sentís el pes de la seva mirada, es gira i, infantilment, li somriu. És llavors, en anar-se’n, que se li acut la idea de contar la seva aventura i deixar els papers en el canterano que, com sap, ella escorcollarà cap als vint-i-dos anys. Entre les claus que duu a la butxaca hi ha la de la torre, clau que ella li confià poc després que comencessin a estimar-se.

L’enquimera encara, no deixarà mai d’enquimerar-lo poc o molt, aquella incongruència que li permet de viure quan hauria d’ésser mort, però encara troba potser més punyent aquesta estranya condició seva que el margina dels homes. Es passa hores i hores cercant camins i solucions que se li escapen, i entén que res no l’ha preparat a encarar-se amb aquesta existència solitària i amarga, pràcticament de foraster, en una societat trista i encara racionada. La consciència que no pertany a aquest temps l’aclapara.

Se li acut de pensar en els grups subterranis que, ho sap, treballen en aquest període; però, com entrar-hi en contacte, com fer-s’hi acceptar si no podrà facilitar-los uns antecedents? També en aquest camp és un indocumentat. Fins i tot alguns «vells» de la seva època amb els quals s’ha fregat incidentalment, trobarien suspecte que se’ls adrecés; encara no el coneixien i tardaran anys a saber d’ell… I si deia que tornava de l’exili, on de nen se l’havien endut els pares? Les relacions amb els grups de fora devien ser escasses… Raó de més, s’ha dit, perquè investiguin una mica per tal d’assegurar-se que no acullen un infiltrat a sou de la brigada político-social.

I, tanmateix, és aquesta simulació la que li solucionarà les coses quan, dissabte següent, coneix la Mercè Alcorrúbia a la plaça de Maragall, on ella ha tret a prendre l’aire i el sol la seva àvia baldada. És la noia mateixa, sorprenentment esponerosa en aquests anys de cossos flacs, quan les dones sembla que perdin els pits i la gropa, que li adreça la paraula al cap de cinc minuts de seure al banc mal protegit per l’ombra en retirada d’un arbre proper.

—Vostè no es mou d’aquí, encara? —li pregunta, i quan ell, sobtat per una interrogació tan poc convencional, li contesta que no, la desconeguda demana—: Li faria res de vigilar-la un moment, mentre m’arribo a la carnisseria? —i assenyala de primer la vella i, després, l’establiment que hi ha a la cantonada.

—No —diu ell—. Vagi.

I la noia s’inclina cap a la invàlida:

—Àvia, es quedarà un moment amb aquest jove… Vaig a buscar la carn que em guarden.

La dona, que aparentment té l’orella bona, però no parla, mou el cap, assentint, i la xicota torna a girar-se-li:

—És perquè no se senti sola, sap? No li agrada… Torno de seguida.

De seguida són deu o dotze minuts, durant els quals ell i la vella se somriuen dues o tres vegades, sempre que els ulls es troben. Són uns ulls prou intel·ligents perquè s’entengui que, si el cos s’ha tornat impotent, el cervell no ha perdut totes les seves facultats, com d’altra banda confirma la noia en seure de nou al banc.

Allunyant una mica la dona i girant la cadira de rodes amb l’excusa que així el sol no la molestarà a la cara, li explica que la invalidesa és deguda a un defecte de la columna vertebral agreujat pels anys, i el fet que no pugui parlar a un atac d’apoplexia que, per sort, no li ha afectat l’enteniment. Viu sola amb ella des que els seus pares i un germà més gran van haver d’exiliar-se. El noi va morir lluitant contra els alemanys, a la Resistència, i ells viuen a l’Argentina, d’on encara no poden tornar. L’home s’havia compromès força durant la guerra.

I ell, oportú, ho aprofita per sorprendre’s de la coincidència, puix que, com li diu també, els seus pares se n’anaren a l’exili, on ell ha viscut fins ara.

—Fins fa una setmana, quan vaig tornar d’amagat, travessant la frontera a peu, amb uns contrabandistes.

—Ah! —s’admira ella—. I si l’agafen?

En Damià arronsa les espatlles, amb un gest fatalista que matisa en afegir:

—D’una manera o altra me’n sortiré. No sé com, encara… Hi havia uns amics dels pares que em podien ajudar —elabora—, però m’he trobat que ja no viuen a Barcelona, i ningú no sap on són.

—Com s’ho fa, doncs, ara? —s’interessa la noia.

—Com puc. Sort que a l’estiu pots dormir al ras… Me’n sortiré —reafirma.

—No pas si ho conta a tothom, perquè el poden denunciar.

—A tothom? Ah, ho diu perquè em confio a vostè… —i li somriu—. És diferent. Abans m’ha confiat la seva àvia.

Ella riu, francament divertida:

—No és pas el mateix. A ningú no se li acudiria d’emportar-se una baldada!

—La podia haver raptada per tornar-la-hi a canvi de diners…

—Doncs a fe que s’hauria fet ric!

S’assabenta que les dues dones viuen d’una quantitat que ocasionalment els envien els pares, que ara tenen un negoci als afores de Buenos Aires, i dels jerseis que fa ella. S’estan en uns baixos del carrer Jordi de Sant Jordi, on paguen poc lloguer i, com que són grans, si els convingués podrien posar-hi rellogats. Però no els cal; no tenen gaires necessitats i, per tant, es defensen.

Després, mentre ell al seu torn li conta que el seu pare treballava en una immobiliària, a França, en la qual tenia un càrrec prou ben pagat per donar-li estudis, la noia resta meditabunda, sense fer-hi comentaris, ara gairebé com desinteressada. I potser sí que no l’escolta amb gaire atenció, ja que, quan el xicot calla, comenta en el to d’algú que continua en veu alta una reflexió silenciosa:

—A ningú no estranyaria si posàvem un dispeser…

I en Damià, que ho ha entès immediatament, fa:

—Què diu?

—Pensava —replica ella— que de moment podria venir a casa, si no té on anar.

—Veu com també és confiada? No em coneix de res. Però no puc acceptar, perquè no tinc diners. No podria pagar-li.

—No n’ha parlat ningú, per ara, d’això.

—I el racionament…

—Poc hi compto —el talla ella—. Qui més qui menys, tothom que pot es proveeix d’estraperlo.

—Bé… Però la podria comprometre.

—No gaire… Al capdavall, vostè no ha fet res. I algú o altre l’ha d’ajudar, oi?

És un argument ben trobat per convèncer-lo.

Els baixos en els quals s’instal·la són, com li ha dit, esbarjosos, amb quatre dormitoris parats i, darrere, una eixida menuda on, en lloc d’haver-hi testos amb plantes o flors, s’acumulen els malendreços. En certs aspectes, ho és tota la casa, un malendreç. La Mercè és deixada de mena i no li importa, per exemple, que una escombra es passi tot el sant dia repenjada a la paret del menjador, on l’ha abandonada, per no reprendre ja la feina, si ha hagut d’acudir al telèfon, a la porta, o córrer a la cuina, on vessava l’olla. Arreu, sobre mobles i cadires, hi ha fòtils desplaçats i a la seva cambra, la més desordenada de totes, sempre s’hi veu un escampall de sabates, de faldilles, de peces de roba interior, netes o brutes, un salt de llit que penja de qualsevol respatller, una camisa de dormir mal plegada sobre la tauleta…

Aquesta descurança s’estén a la seva persona. Si bé és corporalment neta i quan ha de sortir s’agença normalment, per casa li agrada de vestir, segons declara, d’una manera còmoda, i s’hi mou sovint amb unes sabatilles a retaló, unes faldilles de les quals se li escapen les bruses que afecciona, en general mal cordades, o una bata de color catxumbo que quan no la duu s’arrossega pels indrets més inesperats, com la faixa que només porta per fora. Deixa sempre les portes obertes o mal tancades, i és fàcil sorprendre-la quan es vesteix o es despulla, quan es canvia o, a lavabo, es renta, es pinta o es pentina.

En contrast, afecta actituds pudoroses si ell, ja entrat en confiança, es permet alguna observació intencionada o algun comentari maliciós, però és una mena de pudor incitant, darrere el qual es nota la complaença. De fet, és la seva manera de mostrar-se coqueta, i per això, en aquest aspecte, el seu capteniment no canvia, o canvia molt poc, quan, a partir del sisè dia, es converteixen en amants amb una gran simplicitat i en el moment que ell menys s’ho esperava: a les vuit del matí, quan ella es pesa.

Ho fa cada dia, a la petita bàscula que té al lavabo. En aquest temps, quan fora dels espavilats que s’enriqueixen amb complicitats oficials ningú no menja per la seva fam, la il·lusió de la Mercè és d’enflaquir i, per tal d’aconseguir-ho, fins i tot és capaç de fer projectes de dieta rigorosa que, per desgràcia, oblida quan es troba a taula, o abans i tot, ja que sempre pica una cosa o altra de la nevera; és rar que l’obri sense posar-se res a la boca.

Ell, que acaba de llevar-se i l’ha sorpresa des del passadís, s’interessa:

—Què? Puja o baixa?

—No es mou. Encara rai que no m’he de casar…

En Damià diu:

—No sabia que hi hagués cap relació entre el matrimoni i el pes.

—Ah, doncs hi és! Tu em veus amb algú capaç d’entrar-me a casa en braços, tal com s’estila?

—És clar. Què són, setanta quilos?

—Setanta-un —precisa la noia—. Tu t’hi veuries amb cor?

—Sense cap dificultat.

—No costa de dir-ho.

—Ni de fer-ho. A que et porto fins al teu dormitori?

—No m’ho crec.

El xicot s’inclina, li passa el braç per l’esquena, l’altre per sota els genolls i, afermant bé els peus, l’aixeca. Certament, és feixuga, però el pes sembla que minvi de seguida, quan la Mercè se li abraça al coll per tal de facilitar-li la tasca. Potser no s’adona que els extrems de la bata sense botons, lligada únicament per una cintura de la mateixa roba, se li obren al llarg de les cuixes i més amunt del baix ventre, però no pot ignorar-ho quan en Damià, a la cambra, on ha arribat victoriós, la deixa sobre el llit i fa lliscar la mà cap a les natges. El noi acaba de comprendre que és ella qui ha aprofitat l’ocasió per provocar-lo. Com en deu haver provocat d’altres, puix que, de verge, no ho és.

Més endavant, sabrà que la Mercè s’ha fet una composició de lloc ben realista; és del tot conscient que si la seva exuberància carnal no és un obstacle al matrimoni, ningú no se li atansarà amb proposicions honestes mentre visqui l’àvia, i la dona, baldada i tot, pot durar una colla d’anys. Massa perquè ella s’esperi, reconeix en la intimitat del llit, on els gestos púdics no la priven pas de mostrar-se experta i ardent.

També li és útil en d’altres aspectes i, de fet, és ella qui li suggereix, sense adonar-se’n, la manera d’obtenir una documentació, per pobra i insuficient que sigui. És quan comenta que, havent anat a buscar un certificat o un extracte de naixement de l’àvia, que necessitava per a unes gestions encaminades a aconseguir-li una pensió, l’hi van lliurar sense cap pega. Hi veu immediatament una possibilitat, car si les coses van com ella diu, pot donar qualsevol nom, mentre sàpiga fer-lo coincidir amb la data de naixença de l’individu. I això ho pot fer. Recorda un col·lega del seu pare, un tal Martí Riella, passant a la mateixa notaria on l’home treballava i nascut també un vint-i-cinc de febrer, coincidència que a casa fou comentada més d’un cop. Si la memòria no li falla, els separaven cinc anys, la qual cosa, si el pare era de l’any 1917, situava el naixement d’en Riella al 1922. Ara en tenia, doncs, vint-i-vuit, però no era un inconvenient gaire gros; a ell, que tot just en té vint, tothom li’n fa vint-i-quatre o vint-i-cinc.

Tanmateix, vacil·la i dóna allargues a l’afer, recelós a despit de l’experiència de la noia, la qual bé podia haver ensopegat un funcionari discret o negligent, i quan s’hi decideix, al cap d’una mesada, les seves relacions ja s’han modificat. La Mercè, que en cap moment no li demana diners i, ben a l’inrevés, l’ha proveït de roba, a poc a poc va passant-li la responsabilitat de tenir cura de la vella. No pot pas negar-se a ajudar-la quan la vesteix o la despulla, en acotxar-la o dur-la a la comuna si ella està massa enfeinada o és fora, a lliurar uns jerseis a l’establiment per al qual treballa, prou llunyà perquè l’absència duri tota la tarda. S’adona que va descarregant-se més i més en ell, però ho accepta sense atrevir-se a protestar, tot i que no li agradi, i algunes coses, com eixugar el cul de la baldada, àdhuc li repugnin, perquè se sent protegit, té sempre un plat a taula i una dona al jaç. No pas en exclusiva, sospita, ja que els tramvies no són tan lents com ella diu i, d’altra banda, li fa estrany que sempre granegi. No pot ser que aquella feina sigui tan ben pagada, i de diners d’Amèrica en rep pocs. Però tampoc no li importa gaire que hi hagi un altre home. Les seves voluptuositats, al llit, fan probable que sigui un vell incapaç de satisfer-la.

Sap, però, que no és una solució definitiva viure a l’esquena d’ella, normalment tancat a casa, sense gaires més sortides que les que fa en treure l’àvia a passejar o quan alguns vespres, havent sopat, se’n van tots dos al cine, cadascú per la seva banda, car la noia pretén que si se’ls veia sortir plegats hi hauria enraonies i tothom creuria que és el seu amant, i no vol que sigui dit. Li sembla, curiosament, que el fet d’acompanyar la vella no és prou per donar peu a aquestes suposicions per part del veïnat. Cal, doncs, que surtin separats per trobar-se a la porta del local on han decidit d’anar i on solen escapar-se’ls moltes escenes de les pel·lícules; a ella, una singularitat més, li agrada que la besi i que la toqui a les fosques, entre la gent. És una mena d’exhibicionisme que vol dissimular i que s’avé amb el seu capteniment al pis, on deu semblar-li que la seva deixadesa explica que es deixi veure mig nua per un badall de porta; que no es preocupi si, en ajupir-se, els pits se li abalancen cap a la brusa descordada o si, en seure, separa massa les cames sense abaixar-se prou les faldilles.

El tracte, malgrat tot, podria durar encara qui sap encara quant de temps, si no fos que aleshores, en acudir a retirar el certificat de naixença, coneix una altra noia: la Natàlia.

Entaulen conversa a la cua, on ella el precedeix, mentre el funcionari, que posa cara amoïnada, s’entreté amb una consulta una mica llarga i que impacienta la gent. És una noia alta i primeta, molt rossa, de la seva mateixa edat, i li’n plau el somriure discret però naturalment cordial que pal·lia l’expressió lleugerament ombrívola, com amarga, dels ulls. Ho entendrà més bé quan sàpiga la seva història, o allò que de moment vol confiar-li, quan la invita a seure en un bar. Perquè en sortir, davant seu, l’ha vista vacil·lar i repenjar-se a la barana, com per no caure.

—No és res —li diu en atansar-se-li—. Un petit rodament de cap. De vegades en tinc… Ja ha passat, ara.

Deixa que baixi les escales amb ella i que al carrer continuï al seu costat fins a la cantonada, on, en aturar-se perquè passin dos camions, s’adona de la seva pal·lidesa i, en preguntar-li si de debò es troba bé, li replica que tot és cansament.

—Si no té pressa, la convido a fer un cafè amb llet. Reposarà una estona…

Ho accepta quan ell, en veure-la indecisa, insisteix amb prudència i, un cop al bar, li fa servir, junt amb la beguda, una mena de pasta estranya, de color molt groc, d’un petit munt que veu sobre un plat i que després resulta que és feta de blat de moro. Se li ha acudit que en aquest temps, i en una persona tan jove, el cansament pot estar ben relacionat amb deficiències d’alimentació. I, de gana, per força en deu passar si és cert, com li explica, que és una obrera en una fàbrica del ram tèxtil on, entre restriccions d’energia i falta de matèries primeres, tot just treballen quatre dies cada setmana. Són jornades de deu hores, a preu fet, i hi ha dissabtes que cobra menys de setanta-cinc pessetes.

—I vostè què fa? —li pregunta.

—Ara, res. Estava en una casa de maquinària, però hi ha hagut un embolic en la qüestió d’exportacions i m’he quedat al carrer.

—Ah! —protesta la noia—. No m’havia d’haver convidat, doncs. No és fàcil, trobar feina.

—Visc amb una tia i una cosina que es fan càrrec de la situació —improvisa en Damià.

—Així i tot. —I, ingènuament, afegeix—: També podíem seure en un banc.

—No és el mateix. I també jo tenia ganes de fer un cafè amb llet.

—Però el pastís…

—No s’hi amoïni. Tinc uns estalvis: tres-centes pessetes! —riu, però ella el renya per ser tan imprevisor.

—No ho sóc —es defensa—. La tia i la cosina treballen.

—Però no s’hi ha de confiar massa, en els altres.

—No confia en els de casa, vostè?

—Bé… —titubeja—. És com si no tingués ningú, jo.

En Damià no insisteix per no forçar-la a una confessió que després podria doldre-li, però al cap d’una estona, quan incidentalment surt que s’està amb una companya de fàbrica, casada, i els ulls se li entelen, acaba per confiar-li que no es fa amb la família. La seva mare morí en un bombardeig en el qual també ella va ser ferida, al taló del peu dret, com pot veure en Damià quan la noia, que no duu mitges, li mostra la petita cicatriu que el temps no ha esborrat, i el seu pare va tornar a casar-se ara fa dos anys amb una dona força més jove que ha acabat per expulsar-la de la llar.

—I ho va consentir? —s’indigna el noi.

—El pare? Només veu el que ella li vol fer veure. I a ella li feia nosa. Li fa nosa tothom, si no pot dominar-los, i jo m’hi resistia. Prou trist era veure com el dominava a ell. De manera que me’n vaig anar a viure amb aquesta companya que li dic.

Pel to, en Damià endevina que encara hi ha més coses, però no les sabrà fins la tercera vegada que surten plegats, una tarda de pluja i vent que els obliga a refugiar-se al pati de Santa Llúcia, a la catedral, perquè ella no vol tornar a cap bar, ni encauar-se en un cine; tot costa diners i no li agrada ocasionar-li despeses que poden evitar-se. És aquell dia, mentre arraulits l’un contra l’altre contemplen l’aigua que cau a batzegades, quan li diu que no s’hi estarà gaire, amb l’amiga, i que si encara hi viu és perquè no sap on anar. El marit de la noia la persegueix i ara ha d’evitar de quedar-s’hi sola, al pis.

Plora mansament i en Damià, que té ganes d’abraçar-la, commogut per aquelles penes i per la seva bellesa patètica, no gosa per por de molestar-la, d’ofendre-la, amb un gest que podria ésser mal interpretat. Es limita a mormolar:

—Natàlia, Natàlia… Si jo podia fer alguna cosa…

No sap si estima aquesta noia que tot just ha vist tres vegades i, en lloc de pensar en la Mercè que comparteix el seu llit, es recorda de la Jordina que viu en un altre temps i la qual no veurà mai més. Pot estimar-les totes dues, tan diferents com són? O potser tot plegat és simple compassió per una criatura dissortada? Irreflexiu a despit dels seus bons propòsits, li agafa una mà i ella, que no sembla sobtada per aquella iniciativa, la hi abandona amb una confiança que encara l’admira més quan la noia, que es va traient coses del pap, arrossegada per la pròpia emoció, que la fa imprudent, li diu que des dels dotze anys és una desgraciada; és llavors que va cedir a l’encarregat de la fàbrica on acabava d’entrar.

El pare no treballava seguit, en aquell moment, i quan l’home, que va fer-la quedar en anar-se’n les altres, provà d’abusar d’ella i, en resistir-s’hi, insinuà que d’ell depenia que continués a la fàbrica, el temor de quedar-se sense feina l’obligà a consentir. Aquell dia i d’altres dies, durant prop de dos mesos, fins que se’n cansà o va substituir-la.

—I encara rai —sanglota— que com que no menstruava no podia fer-me un fill…

En Damià serra els punys, sense recordar-se que li té una mà agafada i que li fa mal, però ella no es queixa, sembla fins i tot que trobi un conhort en aquella violència, car el plor s’assossega.

—L’havies d’haver denunciat —fa després amb ràbia.

—Ah, Martí, que no saps com anava tot? Com encara va? I era una criatura, estava espantada i tan avergonyida…

Ell assenteix, es mira les mans unides sobre la falda de la noia i, potser sorprenent-se a ell mateix, diu:

—Natàlia… Jo no sé si t’estimo, vull dir com un home ha d’estimar una dona… Però t’estimo i… —s’interromp, enredat per les paraules que aparentment es contradiuen, però ella sembla que ho hagi entès.

—M’agrada molt de sortir amb tu, Martí, però no vull que m’estimis. O només com una amiga. Potser és per això que t’ho he contat tot.

—Per privar-me d’estimar-te?

—Sí. No sóc la mena de noia que et devies pensar, ja ho veus.

—Si m’has fet aquesta mica de confiança, Natàlia, per què no me’n fas més? Si treballava, si tenia diners, et demanaria que et casessis amb mi. Però no puc… T’he mentit, Natàlia. No em dic Martí, sinó Damià, i visc amagat.

Li menteix encara en repetir-li la història de l’exili que contà a la Mercè, però és franc en dir-li que conviu amb ella, que aquesta convivència li pesa i que si continua a la casa és perquè, com ella mateixa, tampoc no sap on anar i, pitjor encara, no sap què fer; amb aquells papers que s’ha procurat, no n’hi ha prou per aconseguir feina.

I, en acabar, avergonyit de no poder ésser més sincer, la noia, que ha passat el braç per sota el seu i repenja el cap sobre la seva espatlla, amb perill que algú els cridi l’atenció, xiuxiueja:

—M’agradaria viure amb tu…

L’endemà passat segueix la Mercè, que, en lloc de pujar al tramvia, agafa un taxi fins a una botiga del carrer de Balmes, on no s’entreté gaire a deixar la feina, i després es fa conduir a una casa nova al carrer de Sant Gervasi de Cassoles. És una casa discreta, sense porter, i potser per això ha estat escollida pel llogater de l’entresòl, que no hi viu. Li costa un matí assabentar-se que tothom ignora el seu nom, al veïnat, però n’aconsegueix una descripció i, al darrer moment, ensopega amb una persona la qual té vista en unes dependències oficials, on creu que deu ser algú important.

En dues ocasions, els dies següents, s’exposa vigilant aquestes dependències cap a l’hora de dinar i al vespre, i el segon cop és sobradament recompensat. Un individu, si fa no fa com li han dit, les abandona per anar-se’n a peu fins on deu viure, al carrer de sobre i potser a un centenar de metres. És un home que raneja els setanta, alt i ben conservat, d’aspecte sever i orgullós, el qual, una altra tarda de «lliurament de feina» torna a veure quan surt, poc després que ho hagi fet la noia, del pis del carrer de Sant Gervasi. Ja només li cal esbrinar el nom, i resulta més fàcil que no es creia tot i que no gosi preguntar a la porteria on viu. Una consulta a la llista telefònica li fa aturar el dit sobre un nom que, sense ésser-li familiar, tampoc no li resulta estrany; el deu haver vist alguna vegada al diari. Per tal d’assegurar-se que no hi ha error, cerca el número de les oficines on té un càrrec i pregunta:

—El senyor Garriga Barón, si us plau?

—Qui el demana? —s’interessa una veu fosca i autoritària.

—El senyor Castell Novell —contesta per facècia.

—Castel Nobel?

—Castell Novell. Un amic personal seu.

—Ho sento, senyor Castel —respon la veu, més amable—. En aquest moment el senyor Garriga Barón té una reunió…

—Ah, bé, ja tornaré a trucar. Gràcies —i penja.

Ha fet diana. El senyor Garriga Barón, funcionari de primera importància, es permet de tenir una amigueta i, com és natural, ho amaga bé. L’austeritat sexual que passa per una de les virtuts del dictador no transigeix amb pecats d’aquesta mena en el personal a les seves ordres. Potser és per compensar-los de forçades abstinències que fa els ulls grossos quan els pecats pertanyen a un altre manament… El senyor Garriga Barón, doncs, té la cua de palla.

És tanmateix un peix massa gros perquè la hi encengui un ciutadà que ni tan sols no té els papers en regla; si ho provava, probablement s’hi cremaria ell. Li cal atacar indirectament, pel cantó més feble, i per això, ara que ha reunit la informació que necessitava, aprofita una altra absència de la Mercè per escorcollar a fons els mobles de la seva cambra. No cal ni que es preocupi de no deixar rastre; amb el tarannà de la noia, res no ocupa dos dies seguits el mateix lloc.

Els comptes corrents del banc, perquè en té dos, són al calaix de sota el tocador, on guarda d’altres papers i cartes de la família, i els diners dipositats pugen, respectivament, a disset i a trenta-dues mil pessetes. Que siguin tants li dóna confiança. Vol dir que el funcionari no és mesquí, i no és probable que la Mercè vulgui exposar-se a perdre la gallina dels ous d’or si, en darrer extrem, es veu obligat a amenaçar-la.

Li planteja l’assumpte l’endemà a la tarda quan, en tornar d’una curta sortida, la troba fent jersei. Ara que sap ja sense dubtes que té un amant generós, li estranya una mica aquest afany de tricotejar, però hi veu en obra un esperit més prudent que no podria semblar a primera vista; la noia es deu haver dit que els amants vénen i van i que no és sobrer tenir una feina en la qual repenjar-se si et quedes sense ningú.

—Et voldria demanar un favor —comença—. Un més. Perquè me n’has fet i me’n fas molts…

—Molts? —mig coqueteja ella amb una pudorosa caiguda d’ulls i recordant potser un despertar plaent.

—Sí, molts. Ets una noia esplèndida, Mercè… El fet és que ara necessitaria que em deixessis sis mil pessetes.

I quan se sobresalta una mica, sorpresa per la xifra, li conta que ha conegut algú disposat a fer-li una documentació falsa. És un individu que s’hi dedica i que les fa impecables. Ho pot dir perquè li n’ha mostrat algunes i ha vist que en res no es diferencien de les autèntiques. És natural, doncs, que es faci pagar bé la feina i que vulgui cobrar-la a la bestreta.

—De manera que era per això que darrerament sorties tant… —comenta ella.

—Sí. M’hi he vist uns quants cops. M’ha calgut guanyar-me la seva confiança, saps?

—I d’on vols que les tregui, jo, tantes pessetes?

—El senyor Garriga Barón et deu tractar bé… —diu amb una veu que procura conservar natural, però la Mercè s’altera i, per primera vegada des que es coneixen, observa en la seva cara una expressió gairebé espantada.

—El senyor… —Però no pronuncia el nom, no nega res, ja que pregunta—: Qui t’ho ha dit?

—Ningú, Mercè. Tranquil·litza’t. Ningú no ho sap, ni ho sabrà per mi. És que vaig seguir-te. Sospitava que t’entenies amb un altre home i… sí, n’estava engelosit.

No s’indigna, ni li retreu la tafaneria, potser perquè les darreres paraules l’afalaguen i, al mateix temps, la inquieten, ja que subratlla:

—Estaves?

—Estava —confirma ell—. Em creia que era per gust, com amb mi, però després, quan he vist que era un vell, ho he entès tot. Em faig càrrec que et convé tenir un protector. És clar que més m’estimaria tenir-te per a mi sol.

—Ja m’hi tens, Damià, perquè el que és ell… —i la frase es queda així, sense acabar—. Faré el que pugui —afegeix seguidament.

—Sé que ho pots fer. I jo necessito aquests papers, Mercè. Vull treballar, fer una vida normal, buscar-me una dispesa…

—Em deixaries, doncs? —el talla la noia.

—Deixar-te? No és això, sinó que no vull comprometre’t més. Ens podríem veure sempre que volguessis, quan en tinguessis ganes.

—No és el mateix —i acala els ulls, com si li fes vergonya de dir-ho—. Ja saps que en tinc ganes molt sovint. —Torna a mirar-lo—: No m’agrada, Damià.

Ell s’hi pensa una mica, potser perquè no sap ben bé com dir-ho, i a la fi insinua:

—Pitjor seria si em perdessis del tot.

—Del tot?

—Sí, Mercè.

—Ja t’entenc.

Es tanca, tot d’una hostil com no l’ha vist mai, com li semblava que era incapaç de mostrar-se, i el deixa amb l’excusa que ja és l’hora de preparar l’àvia, que, asseguda a poca distància, ho ha sentit tot sense poder intervenir. També ell s’ha acostumat a prescindir-ne una mica, com si fos un moble més, perquè la Mercè, que aquell matí va tenir la delicadesa d’allunyar-la una mica per parlar-li d’ella, no ha repetit mai més el gest. La dona, doncs, és testimoni de paraules tendres que normalment només es diuen en la intimitat, de carícies gosades, i no ignora pas que són amants.

L’actitud sorruda es prolonga mentre sopen, quan, si bescanvien algunes paraules, ni l’un ni l’altre no fa cap al·lusió a la conversa que els ha separat, i dura encara l’endemà, si bé ja més matisada. Ara la noia sembla, sobretot, preocupada com algú que ja sospesa quina, entre unes quantes solucions, pot resoldre més bé un problema. Ell, per la seva banda, es capté com sempre, treu una estona la vella fins a la plaça de Maragall, on no s’estan gaire estona, puix que fresqueja més que no semblava des de casa.

I és aleshores, en tornar, quan en Damià s’ha ficat a la seva habitació, que ella hi entra i ajusta la porta al seu darrere.

—Què faràs, si dic que no? —li pregunta sense preàmbuls.

El noi, que voldria evitar de totes maneres haver de veure’s obligat al xantatge que pot fer-li, se li gira i, mansament, diu:

—Què faries tu, al meu lloc? Voldries ser tota la vida un presoner?

—Un presoner! —se sobta ella.

—Surto, entro, sí… Però depenc de tu; en depenc totalment. Creus que un home s’hi pot resignar?

—Molts no demanarien res més.

—Ja ho sé, Mercè, però jo no sóc d’aquests. M’has ajudat molt, no ho oblido, no ho oblidaré mai, però m’has d’ajudar una mica més si de debò sents alguna estimació per mi. Ja veus que no sóc orgullós. No es tracta d’orgull —repeteix—, sinó d’una… d’una necessitat natural. Quan algú depèn del tot d’un altre, les relacions que tenen acaben per degradar-se. No seria llàstima que ens passés això?

Ella obre la boca, renuncia a contestar, fa mitja volta i se’n torna per on ha vingut. Deu voler rumiar-hi més, com si els plantejaments d’en Damià li vinguessin massa de nou, i no és fins en havent dinat que li’n parla altre cop.

—No em pensava que m’ho pagaries així…

El noi calla.

—No tenies cap dret a espiar-me, perquè de la meva vida no n’has de fer res.

—No m’hi poso, Mercè.

—T’hi poses i te n’aprofites. Perquè no puc consentir que parlis amb ell… Sí, sí, no m’ho has dit, però ja començo a veure de què ets capaç.

En Damià calla de nou, sense desmentir-la.

—Si ell sabia que algú altre està al corrent de les nostres relacions, les tallaria. I saps que no em convé.

—Per això més val no dir-li’n res.

—Ets un cínic, Damià! —l’apostrofa.

—T’he demanat que em deixessis, no que em donessis, sis mil pessetes. Te les tornaré de seguida que pugui.

—Encara no les tens. I no t’imaginis que m’ho empasso, això de la documentació… Hi deu haver una altra dona. No et creguis que sóc ximple. Un home no es deixa perdre així com així algú que mai no li diu que no, si no en té una altra… —i la veu se li ennuvola—. Per què, Damià, per què? Oi que no t’he negat mai res?

—No, Mercè. Tots dos ho hem passat bé.

—Ho hem passat bé… Qui és? —pregunta abruptament.

I ell gairebé ni vacil·la. En aquest moment, quan la noia li ha recordat tantes estones felices, tantes nits esbojarrades, sent que la seva conducta és infame i, com que no té cap voluntat de rectificar-la, li sembla que la pal·liarà amb una mica de sinceritat.

—Algú que necessita que l’ajudin, com ho necessitava jo aquell dia que em vas conèixer a la plaça de Maragall —li diu—. Passa gana, no té ningú… viu amb una companya el marit de la qual vol abusar d’ella… la madrastra va fer que el pare l’expulsés de casa perquè no s’avenien… de nena un encarregat de la fàbrica la va violar… —explica desordenadament.

—Us enteneu? —fa la noia en veu baixa, més blana.

—No. Ella ho vol, però no li he posat mai les mans a sobre. Em necessita, Mercè —repeteix—. No és com tu, que saps defensar-te. Cal que la treguin d’on viu, i per això necessito els diners, sí…

La Mercè, que ha repenjat els braços a la taula, se’l mira com si fos algú que no ha vist mai, potser perquè no li coneixia aquesta veu que s’ha anat emocionant a mesura que parlava, i, encara més baix que de primer, pondera:

—I tu, que no tens res, que vius com un fugitiu i ni pots aconseguir treball, vols ajudar-la… Amb què, Damià? Sis mil pessetes no us duraran gaire temps.

—Ja ho sé. Potser un any, afegint-hi la mica que guanya ella. I jo trobaré alguna cosa, potser al camp, quan a l’estiu necessiten jornalers.

—Aniràs a fer de jornaler… —continuava meravellant-se ella—. Tu, un estudiant que ni deu haver vist mai una dalla ni mogut un sac de blat…

—Tot s’ha de començar un dia o altre, oi?

—Sí. També jo vaig haver de començar a fer de… sí, de puta. Per ella, que s’ho mereixia tot —precisa, bo i assenyalant la dona amb un moviment del cap—. Poc després d’acabar-se la guerra vaig estar molt malalta, necessitava medecines que costaven de trobar, cares, i una alimentació que no ens podíem permetre, i ella, que llavors tenia cinquanta-nou o seixanta anys, saps què feia? Al matí acudia a un parell de cases a rentar, a fregar el terra, el que fos, i a la tarda se n’anava a l’Empòrium a masturbar homes… Oi, àvia, que feies això? —i se li gira—. Tu que només n’havies conegut un, l’avi. Si haguessis estat més jove, per mi t’hauries posat al llit de qualsevol que t’ho hagués demanat. I potser també ho vas fer. Perquè això de l’Empòrium —torna a adreçar-se a en Damià—, no m’ho va pas contar ella.

La dona, a la seva cadira, té els ulls molls, però no sembla avergonyida de res, com no ho està la Mercè, que ho ha contat amb naturalitat; en canvi, el xicot experimenta una mena de torbació, un neguit que la xicota talla en afegir, com si fos la conseqüència immediata de tot allò que acaba d’explicar-li:

—Porta-la aquí.

—La Natàlia? —es mig esvera.

—Natàlia, es diu? Sí. També hi cap.

Però ell mou la testa, refusant.

—No, Mercè. No ho entendria, ella.

—No entendria què?

—Que dormís amb totes dues. Perquè tu ho voldries…

—Podria esforçar-me a no voler-ho —i ara les parpelles tornen a afavorir l’expressió púdica dels ulls, de la cara—, però suposo que seria difícil evitar-ho… Sí, potser tens raó. Et donaré les sis mil pessetes.

Cap a darreries de novembre, en Damià i la Natàlia ja s’han pogut instal·lar en un pis gairebé inhabitable de la Bordeta, on a canvi de cent vint-i-cinc pessetes mensuals gaudeixen de dues menudes habitacions, cuina, menjador, comuna sense aigua i de pou mort a la petita eixida, un terra de rajols vermells notablement fragmentats i amb trossos que hi falten, però tots dos creuen que han tingut sort amb allò que fa l’avantatge del propietari, el qual s’ha passat per alt el contracte amb la intenció d’evitar-se visites de funcionaris de Sanitat o d’Habitatge. Són, doncs, en certa mesura, uns llogaters clandestins.

En Damià ha hagut encara de mentir per justificar els diners que els permeten de tenir casa i de comprar, de segona o tercera mà, els mobles més indispensables. La Natàlia, però, s’ha cregut ben sincerament la història d’un encontre amb uns vells coneguts de la família que s’han avingut a ajudar-lo en atenció al fet que el seu pare, en temps de guerra, també els havia fet alguns serveis. I és feliç. Aquell fons amarg o desencisat que li enterbolia els ulls cedeix el pas a una expressió més conforme als seus anys, al seu temperament tendre, darrere el qual s’amaguen unes tendències passionals que afloren a poc a poc, quan ell, que té en compte les seves dissortades experiències, li va despertant la sexualitat.

Continua treballant a la fàbrica, a la sortida de la qual ell va a esperar-la cada dia, com si fos un pretendent o el festejador, tal com la noia deixa que pensin les companyes, inclosa la que la tenia a casa i que creu que ara s’ha reconciliat amb la família. Són aquestes esperes les que li fan lligar conversa amb el xicot d’una altra noia i aconseguir, a través d’ell, una feina inesperada. El noi treballa en una agència d’ordinaris i, en saber que està desocupat, li proposa de fer de repartidor d’un dels «recaders», com en diuen, que no té temps de servir o de recollir personalment els encàrrecs. Entre tren i tren, disposa únicament de cinc hores i li cal algú que l’ajudi. A més de repartir, hauria d’anar a esperar-lo a l’estació amb un carretonet i acompanyar-l’hi de nou a la tarda, quan se’n va.

—Els papers? No hi ha cap pega, em penso —li contesta quan en Damià, sincerant-se una mica, li explica que no té tota la documentació en regla; és fill d’exiliats que tot just fa prop de dos anys que són aquí i no han pogut normalitzar del tot la seva situació.

—Només tinc el certificat de naixement —diu.

—N’hi ha prou. No t’ha de llogar pas. És com si ho fessis pel teu compte, com un empresari.

—Un empresari de transports —ironitza el noi.

—Vull dir per com van les coses. No tindràs sou, però et donarà comissions, i hi ha propines. N’hi ha d’altres que ho fan així. És clar que voldrà saber qui ets, però si li’n parlo jo… Per què no véns dilluns?

És una agència prop del Born i l’ordinari un home robust i caravermell, d’uns quaranta-cinc a cinquanta anys, afeccionat a la rialla i, com sabrà de seguida, més interessat a passar l’estona amb una amigueta que no pas a córrer amunt i avall de ciutat amb el fardell a l’esquena. Fa el viatge tres cops cada setmana i, com li diu, de vegades porta encàrrecs delicats. De fet, com l’assabenta el seu protector quan estan sols, són petits estraperlos amb què arrodoneix el negoci. Tant ell com d’altres col·legues que es lliuren a les mateixes maniobres, coneixen els agents de la Comissaria de Proveïments encarregats de la repressió del mercat negre, els unten regularment i els homes fan els ulls grossos.

—Si no ho fes així —comenta el noi de l’agència—, no podria mantenir l’amigueta. Perquè li té pis posat, saps?

A partir de dimecres, quan comença la feina, es veuen al matí, a l’agència, però ja no coincideixen a la sortida de la fàbrica, puix que el repartiment, de primer a peu o en tramvia i després amb una bicicleta que es compra, se li emporta moltes hores i arriba al vespre cansat. No és una feina que li agradi, i li repugna, sobretot, haver de viure de propines, però està content per la Natàlia, que també fa una tasca ingrata, encara que ella la trobi natural, i a la qual ara pot procurar una vida no tan atribolada per la necessitat. Sovint li porta oli, ous, pa blanc i d’altres articles de menjar que li proporciona el mateix ordinari. Irònicament, s’hi ha convertit en client, i no pas privilegiat, car l’home, amb l’excusa que té moltes despeses, no li fa cap rebaixa. S’hi entén bé, però, potser perquè ell compleix i no hi ha queixes dels clients.

Algun cop va a veure la Mercè, i cada vegada es retreu que s’hagi deixat convèncer a ficar-s’hi al llit. L’agraïment que li té el priva de tallar aquelles visites i, quan ella el sol·licita, de negar-se a satisfer-la. D’altra banda, la noia, que observà les seves reticències el primer dia que tornà a casa, va dir-li:

—L’estimes i, és clar, et preocupa això de la fidelitat. Però oi que no l’estimes menys pel fet d’haver jagut amb mi? Doncs això és el que importa, Damià. I no és com si et busquessis una altra noia, que això sí que podria ser perillós. A mi em coneixes, m’has tingut moltes vegades, i saps que no et puc fer mal ni sóc cap amenaça per a la teva Natàlia.

—Però tot això no fa que sigui menys immoral, Mercè.

—Immoral? Des de quan és immoral, afavorir necessitats?

—Hi ha altres homes…

—Però m’agrades tu, ves!

Mai no deu haver confiat que li tornaria els diners i quan, passat Nadal, obre gairebé solemnement la cartera per extreure’n un bitllet de cinc-centes pessetes, que li allarga, la noia es queda uns segons muda abans d’admirar-se:

—Seriosament?

—És clar —diu ell, complagut—. Vam quedar que te les aniria tornant.

Ella riu i l’abraça:

—Vas quedar-hi tu; jo no vaig demanar mai res. Apa, desa-les, que has hagut de portar massa paquets per estalviar-les. Jo ja no me’n recordo que les tenia, aquestes sis mil.

—Potser no. Però tampoc tu no les guanyes… agradablement.

—No parlem de coses tristes —riu la Mercè, que no l’ha deixat anar—. Vine, que ens n’oblidarem…

I observa que, de cara a l’àvia, fa l’ullet.

Ja són al gener, passat Reis, quan una nit la Natàlia li diu:

—Fa quinze dies que m’havia d’haver vingut la regla…

Li ho innova amb tranquil·litat, gens ni mica amoïnada, amb una expressió que fa pensar que poc li costaria de somriure, però ell es queda aclaparat. No ho havia previst, això. És cert que mai no s’han mostrat gaire prudents, que les precaucions de la noia sempre han estat elementals, una bona ensabonada, una dutxa vaginal, perquè així ho feia, ho fa, la Mercè. S’adona, massa tard, que la seva inexperiència és tremenda. O potser la seva imprevisió. Què li costava procurar a la seva companya un pesari com el que, al seu temps, duu la Jordina? També en aquesta època n’hi ha, n’hi ha hagut des de l’antigor, i no deu pas ser tan difícil trobar una llevadora o un ginecòleg complaent, encara que aquests petits objectes es venen d’amagat.

—I què farem? —es lamenta més que no pregunta.

Però la noia continua serena:

—Què vols fer? El tindré, si de debò estic embarassada. Mesos enrere potser sí que m’hauria espantat una mica, però ara treballem tots dos.

—Ets tan jove, Natàlia! I no som casats…

—Tinc dinou anys, Damià! I no me’l prendran pas, perquè sigui soltera.

Fins després no comença a preocupar-lo, però això no li ho pot dir, en quines condicions pot néixer el fill d’un home que, com ell, no té una existència explicable, que es troba al marge de qualsevol normalitat. En què l’afectarà, aquesta circumstància? Serà un monstre, algú no viable? No hi fa res que personalment, per algun motiu que no pot capir, li sigui tolerat de viure quan ni tan sols no ha estat concebut; la criatura pot pagar les conseqüències d’una situació tan antinatural… Pensa en un avortament, però la Natàlia mai no s’hi avindrà. A mesura que els dies passen i l’absència de menstruació confirma el seu estat, sembla més i més il·lusionada i una nit, al llit, li diu:

—Tu no ho pots saber, no ho pot saber cap home, però per a una dona no hi ha res que la faci tan feliç com estar prenyada de l’home que estima —i amb els llavis a frec de la seva orella, li xiuxiueja—: Fins i tot em dónes més bo que mai…

D’una cosa no hi ha dubte, i és que la noia va canviant; l’embaràs sembla que la faci més lliure, més explícita, àdhuc més audaç. Mentre fins ara únicament ha manifestat la seva tendresa i en Damià només al llit ha pogut saber que també l’estima carnalment, ja no és estrany, a partir d’aquesta confessió, que prengui la iniciativa de parlar del seu desig, com quan li diu:

—De vegades, a la fàbrica, pensant en tu, tinc tantes ganes que em facis l’amor que deixaria la feina i arrencaria a córrer…

I, a casa, l’abraça i el petoneja per no res, mormola:

—No sé què em passa. Sento una cosa fonda, fonda…

Desapareix alhora una rancúnia oculta que servava a la seva família, sobretot a la madrastra, i es pregunta si no els hauria de donar notícies seves, comunicar-los que espera un fill. Però ell no n’és partidari, i la fa reflexionar:

—Recorda que ets menor. No estic gaire al corrent de les lleis, però suposo que et podrien reclamar o potser i tot fer-te internar en algun lloc… No, Natàlia, no seria prudent. Una dona que t’ha expulsat de casa als divuit anys i un home que no ha sabut protestar… Si fóssim casats seria diferent; això t’emanciparia. Ara et poden acusar fins i tot d’haver-te escapat. I acabaria de perjudicar-te que visquis amistançada. Sobretot en aquest moment.

Al·ludeix al clima de fervor que sembla que s’hagi apoderat de la ciutat arran d’una «Santa Missió» agressiva, amb conferències, sermons, actes religiosos de tota mena als quals els diaris donen un gran relleu. Més de mig miler de capellans extra s’han abatut sobre Barcelona des que el bisbe Modrego ha donat el senyal de sortida, i des de trones i locals públics, ordinàriament destinats a espectacles més profans i no mancats de violència, ataquen amb vigor el pecat, exorcitzen el diable, criden la gent a penedir-se i a respectar l’ordre del ramat del qual ells són els pastors. Hi ha oradors sagrats amb èmfasis messiànics, d’altres que pretenen reforçar croades polítiques desacreditades, i no falten els qui, benignament, parlen d’humilitat als humils i famolencs… Tot el més bo i gras de la ciutat, jerarques que reverencien el principi d’autoritat, funcionaris encimbellats, industrials que amunteguen «cupos» i alguna vedette del Paral·lel, escolten i assenteixen, conscients de la proximitat de Déu que estima els poderosos.

Però el fervor s’evapora quan sembla més abrandat; circulen octavetes, es veu alguna pintada i des del darrer dia de febrer hi ha esclats de vidres i detencions. L’endemà, i durant cinc o sis dies més, els tramvies aniran buits, rebran més pedrades, hi haurà incidents amb la policia, que patrulla reforçada i, quan li sembla, obliga la gent a identificar-se. En Damià circula amb la bicicleta, confiant que el vehicle propi i els paquets que tragina el salvaran d’ensopegades i, un cop ha enllestit la feina, es tanca a casa. Que sàpiga per endavant quins seran els resultats de la vaga que ha esclatat per un augment de preu dels bitllets, però que té causes més fondes, li estalvia fer d’aquella marginació autoimposada un problema de consciència.

La Natàlia està més excitada que ell i, un vespre, en sortir de la fàbrica, fins forma part d’una colla de dones que, estratègicament emboscades en una cantonada i proveïdes amb maons arrabassats d’una obra propera, escometen un tramvia en el qual viatgen tres cavallers, clarament membres de la bòfia, que no s’atreveixen a saltar. Probablement perquè el conductor ha accelerat i no volen jugar-se la pell. Es diu, d’altra banda, que les autoritats estan desconcertades i que alguns grups de falangistes donen suport al moviment popular.

Sigui com sigui, se n’enretiren més endavant, quan una altra vaga que tot just durarà dos dies i mai no serà total, fa tancar indústries i comerços. També la Natàlia plega i en Damià, que al matí ha anat a l’estació amb el carretonet, torna al pis sense haver repartit. La mateixa agència abaixa les portes quan una colla d’obrers que van d’establiment en establiment els aconsella de tancar. Hi ha carrers tan plens de gent armada com si es preparés un cop d’estat i després se sabrà que no tan sols han estat cridats milers de policies de fora, sinó que al port han entrat naus de guerra disposades a intervenir i que els sorges estan aquarterats.

Una tarda, la noia li pregunta:

—Tu creus que durarà gaire, encara, en Franco?

En Damià, que sap com l’any setanta-dos, del qual ve, un dictador envellit i apedaçat continua fent la llei i no perd ocasió d’assegurar als ciutadans que mentre Déu li doni vida el tindran al seu costat, mou imperceptiblement les espatlles.

—No ho sé, Natàlia. Han creat molts interessos i el règim encara és fort…

Tanmateix, l’acció dels ciutadans té repercussions que afecten la vida oficial. Se n’assabenta quan, a l’agència, rep un missatge de la Mercè i, en acudir a veure-la, la troba com qui diu a punt de fer les maletes. Com el governador civil, el cap de policia i tants d’altres que amb els seus errors i vacil·lacions no han donat satisfacció, en Garriga Barón ha estat destituït del seu càrrec i se’n torna a Madrid, on confia que li’n donin un altre tot i que passa de sobra de l’edat de la jubilació.

—I vol que l’acompanyi —acaba la noia—. És a dir, que també me’n vagi a viure allí.

—I tu?

—Li he contestat que sí. M’ha fet uns tractes molt bons i em comprarà un pis.

—I per què, aquest interès? —pregunta en Damià, que no ho entén del tot—. Encara que ranegi els setanta anys, de noies en trobarà tantes com vulgui, mentre pagui —afegeix una mica cruelment, però ella no es formalitza.

—Em coneix, s’ha acostumat a mi, potser m’ha posat una mica de voluntat…

—Deus ser molt complaent amb ell.

I la noia també ho encaixa bé, car diu:

—No em faig estranya, Damià… Em convé acceptar-ho —insisteix—. També jo sé de quin peu calça, i això és important. Ara, no et pensis que m’agrada deixar Barcelona…

—Doncs no te’n vagis. Podries posar un petit negoci, una botiga, jo què sé!

Per primer cop li confessa que va tafanejar els seus comptes corrents i que sap, per tant, que té diners de sobra per emprendre alguna cosa, modestament; amb l’avantatge que així seria lliure del seu cos com no ho és ara.

—Ho sóc, Damià; ho sóc la major part del temps. I, a més, quin negoci, quina botiga vols que posi, jo que sóc tan desordenada? Al cap de quatre dies ho hauria perdut tot.

—Però això no pot durar sempre, Mercè…

—Raó de més per aprofitar-ho. Si no hi hagués l’àvia, encara com aquell que diu; podria exposar-me. Però ara no puc. No vull que li falti res mentre visqui. Jo sóc de les que no obliden, Damià… —A punt d’entendrir-se amb ella mateixa, somriu—: Un dia tornaré, i ella no hi serà… Qui sap si llavors no el farem tots dos, el negoci! Perquè no hem de perdre el contacte, oi? T’escriuré…

Ho fa dues vegades, a l’agència, la segona coincidint si fa no fa amb la supressió del racionament, al mes de maig, quan la Natàlia, a la qual ben just si es començava a notar la panxa, no pot negar el seu estat a una companya particularment observadora que un dia, mentre es canvien, fins i tot la palpa per tal d’assegurar-se’n abans d’exclamar:

—Tu! Oi que estàs prenyada?

Al cap de vint-i-quatre hores, tota la fàbrica sap ja que viu amistançada amb aquell que passava pel seu festejador i, dos dies després, el gos de l’amo que fa i desfà en absència seva, car l’home s’hi deixa veure rarament, la crida al despatx, on podria haver-se repetit ben bé allò que va esdevenir-se quan la noia tenia dotze anys si no fos que al senyor Cabús no li agrada d’anar amb presses ni de procedir amb barroeries. No és fins que l’ha esfereïda amb tot de reflexions sobre que només d’ell depèn que no l’acomiadin, puix que l’empresa, si bé no es posa en la vida privada dels obrers, no pot tolerar que les indiscrecions de conducta es facin públiques, amb risc d’escàndol, que li insinua la possibilitat de fer els ulls grossos si ella, al seu torn, es mostra complaent. No vol retenir-la gaire estona al despatx, per por de fer parlar, però què li sembla d’enraonar-s’ho més discretament demà passat, en plegar? Ell sap d’un bar on no és fàcil que els destorbin i la hi esperarà…

Hi compareix, però, en Damià. S’ha contingut davant la Natàlia quan ella, plorant, li ha explicat el seu destret. Que procedeixi com de costum, li aconsella; no creu que, de les amenaces, s’atreveixi a passar als fets.

—Ells ho proven, perquè són uns poca-vergonyes, però tampoc no els interessa provocar conflictes. Si veu que no li’n fas cas, ho oblidarà. —I com qui no diu res, pregunta—: És casat?

—Sí. És un home gran, ja el coneixes, perquè de vegades l’has vist sortir. Amb un cap llargarut i calb. Ja té dos fills grandets.

—No hi insistirà, doncs, ja ho veuràs.

La decisió d’intervenir-hi l’ha presa de seguida que ha sabut el bar on la noia està citada, un establiment, com veu en entrar-hi, on les taules estan separades per uns petits envans de fusta que els donen una relativa intimitat, accentuada encara per una mena d’il·luminació que, amb el pensament, el trasllada a locals del seu temps; no sabia que algú s’hagués avançat, l’any cinquanta-u, a aquestes penombres tan favorables a les parelles…

L’home, sol, seu a la darrera taula de totes, davant un got amb tres dits d’un licor que verdeja, i alça el cap quan en Damià l’interpel·la, encara dret:

—El senyor Cabús?

Mou el cap, assentint, una mica estranyat, i el noi s’instal·la al seu davant amb un:

—Permeti…

És quan l’home diu:

—No recordo…

—No, no em coneix —l’interromp en Damià—. Sóc el company de la Natàlia.

No sap si empal·lideix o es posa vermell; els llums no permeten de precisar-ho. L’expressió, però, se li altera lleugerament i de cop i volta sembla que un costat de llavis li pengi més que l’altre, si bé també pot ser una qüestió de perspectiva, car ha mogut el cap en notar la presència del cambrer, al qual en Damià encarrega un cafè.

—La Natàlia —repeteix—. Aquesta noia que treballa a la seva fàbrica i amb la qual avui s’havia de veure…

L’home, que s’ha refet, fa el desconcertat:

—Veure? Com vol dir? On?

—Aquí.

—Aquí? Em sembla que hi ha una confusió.

En Damià calla, el mira. El senyor Cabús té una cara de cavall, però no tan agradable com la d’un cavall, perquè la calba el perjudica i no hi ha hagut mai cap d’aquests animals amb uns ullets com els seus, d’una mena d’humitat equívoca.

—És possible —diu a la fi, quan l’altre no prossegueix—. I més val així. Perquè si no hi hagués confusió i algú la citava, a aquest individu li diria: vostè, senyor, és un perfecte canalla, si vol aprofitar-se d’una noia que treballa sota les seves ordres amb l’excusa que pot despatxar-la perquè està prenyada. Però vostè, senyor —recalca—, té una família, dona i fills, a les orelles dels quals pot arribar la notícia que persegueix les dones dels altres, sense…

La proximitat del cambrer, que torna amb el cafè, li deixa a la boca tot de paraules que ja no dirà, car, en quedar-se altre cop sols, el senyor Cabús fa:

—Molt interessant. Però per què li sembla que ho he d’escoltar, jo?

En Damià continua fitant-lo i observa una pausa, com impressionat per aquella actitud serena que revela un home que se sap dominar, i aleshores somriu:

—No m’ha d’escoltar si hi ha hagut, com diu, una confusió. Facis l’efecte que parlo sol, en veu alta. I que vaig parlant-hi quan dic que de confusió no n’hi haurà cap més, ni aquí ni a la fàbrica.

—És una amenaça, això?

—Com vol que sigui una amenaça si vostè no té res a veure amb una cita amb una noia que es diu Natàlia? Si ho fos, seria un advertiment. Més que no es mereix un canalla que busca una dona prenyada.

El senyor Cabús, que ara ja potser no sap com prendre-s’ho, car el noi ha endurit la veu, rondina:

—Un dia prendrà mal, jove.

—Potser sí. No gaire, perquè no tinc gran cosa per perdre. N’hi ha que en tenen més.

Desplaça els ulls cap a la tassa, l’agafa, beu un glop de cafè, mirant-lo novament, sense trencar ara el silenci que s’ha fet i que després interromp el senyor Cabús amb una pregunta imprevista:

—De què treballa, vostè?

—De res —li menteix—. Ja sap que hi ha manca de feina. És un altre motiu perquè m’interessi que la Natàlia no perdi la seva. Tots dos tenim el mal costum de menjar, encara que sigui poc.

Torna a beure, ara fins que buida la tassa, i aleshores, amb una petita salutació muda, abandona la taula i se’n va al taulell a pagar. Tota l’estona s’ha captingut amb calma, aparentment molt segur d’ell mateix, però per dins el rosega una intranquil·litat que no el deixa del tot fins al cap d’una setmana, deu dies, quan ja n’han passat prou perquè hi hagués hagut represàlies. La Natàlia continua informant-lo que tot va bé, que el senyor Cabús no l’ha tornat a cridar al despatx, que ningú no li busca pegues amb la feina…

—Ja t’ho deia —li recorda ell—. Quan veuen que no hi caus, ho deixen córrer.

—De tota manera, és estrany. El senyor Cabús és d’aquells que quan posen la banya en un forat…

—Bé ha de fer alguna excepció, oi? Deu haver entès que era un forat massa perillós, aquest.

I de cop i volta la Natàlia, que feia una estona de ganxet, alça els ulls amb una expressió canviada, deixa reposar les mans amb les agulles sobre la falda i, un moment, es mossega els llavis. Hi acaba de caure. La serenitat amb què s’ho va prendre un cop passats un gest i un mot d’indignació, la mena de consells que li donà, com si tot allò no tingués cap importància, la seva falta de curiositat els dies següents, quan ella s’adreçava a la fàbrica tremolant, la mica de broma que hi fa ara amb aquelles paraules de doble sentit… S’inclina endavant, gairebé amb ànsia:

—Damià… Què has fet?

Ell, que es disposava a obrir el diari, perquè el compra des que treballa a l’agència, es fa el desentès.

—Què he fet? De què?

—Ja saps. El senyor Cabús no fa excepcions, com dius tu… El vas anar a veure? —pregunta, i ell observa les mans que es belluguen, nervioses.

—Quin acudit!

—Li has telefonat, doncs.

—I no pot ser que, a pesar de les seves flaqueses, sigui més bona persona que no ens pensàvem?

Però la noia està alarmada de debò:

—Damià! Si l’has amenaçat…

Ha viscut sempre sota el jou d’un amo, d’un encarregat, d’un contramestre, d’algú que tenia una autoritat directa sobre ella, d’algú que la podia deixar sense feina, sense casa, i, ara, si no la tranquil·litza, viurà desassossegada, temorosa de les represàlies…

—No, amenaçar no.

I li conta l’entrevista, convertida en un intercanvi de paraules entre persones al capdavall raonables que poden parlar sense enfadar-se. Hom pot apel·lar al sentit comú de la gent, mostrar-se simplement una mica enèrgic si cal… I ella l’escolta, una mica incrèdula, perquè coneix l’home, sap que sota les seves aparences suaus és intractable, i amb la incredulitat neix una mena d’admiració que, de sobte, vol que sigui veritat allò que ha dit. Repeteix, doncs:

—Vas amenaçar-lo…

En Damià branda el cap, li somriu.

—Vaig fer el que havia de fer, Natàlia.

—Però…

—Ets la meva dona. I ho va entendre. És senzill, oi?

Ella tarda un moment a contestar, i aleshores ho fa amb el cap. Després diu:

—Com t’estimo, Damià! Mai més no tindré por.

A entrada d’estiu té ocasió, i el noi també, de posar a prova la seva fortitud. Un matí el tren arriba sense l’ordinari i l’endemà un cop de telèfon els assabenta des del poble que l’home ha tingut un atac de cor quan es disposava a sortir cap a l’estació; si bé sembla que se’n refaci, el metge li ordena un llarg repòs, després del qual es decidirà si continua amb la professió… Com que cap altre ordinari no necessita, en aquell moment, algú que li reparteixi, en Damià es queda de cop i volta sense feina.

L’inquieta que la malaltia de l’home hagi estat tan inoportuna, quan se’ls acosten despeses llargues, car la Natàlia, si tot es presenta normalment, deslliurarà abans de quatre mesos. És cert que disposen d’un raconet, mai no han arribat a gastar la totalitat d’aquelles sis mil pessetes que aconseguí de la Mercè, amb la qual encara està en deute, i han estalviat també una petita part dels guanys obtinguts entre tots dos. De fet, la seva feina de repartidor ha resultat més lucrativa que no es creia en posar-s’hi; amb poques excepcions, els clients li han donat bones propines.

D’altra banda, la Natàlia suporta bé l’embaràs i té el propòsit de treballar gairebé fins al darrer moment. És veritat que alguns dies sembla deprimida, que passa per curts períodes de melangia, però no és res que tingui a veure amb la situació econòmica; el tocòleg li assegura, a en Damià, que moltes dones prenyades hi cauen. Durant la gestació, pretén, entren en joc factors hormonals que tenen la seva influència sobre el psiquisme de la persona. Que no es preocupi, doncs.

Ell, tanmateix, s’amoïna i, ja que pot, li estalvia tota la feina de casa. Reconeix que la noia sempre està una mica pàl·lida, però ara la hi veu més que mai, potser perquè les ulleres que fa, amples i pregones, molt fosques, li accentuen la blancor de la pell. També la fan més bella, troba; d’una bellesa mòrbida que l’atreu misteriosament i la fa més desitjable que mai. Li agrada veure-la nua, amb els pits que semblen més grossos i amb aquell ventre tibant que toca delicadament, com amb por de ferir o pertorbar la criatura que es va formant a les entranyes.

Torna a buscar-la en sortir de la feina, i molts dies també la hi acompanya, però ara ja no es troba amb l’escrivent de l’agència que, mentrestant, ha renyit amb la xicota. El veu al lloc de treball, on durant prop d’una mesada es presenta un cop per setmana, si bé sense esperances d’aconseguir res. La darrera vegada que hi va li diuen que ja és definitiva la jubilació de l’ordinari. Ha quedat massa delicat per reprendre una feina tan dura. En Damià, una mica vagament, es pregunta com s’ho deu haver pres l’amigueta…

Esmerça cada dia unes hores llegint meticulosament els anuncis del diari, on de tant en tant troba ofertes de col·locació que li sembla que li convindrien, però continua havent-hi l’assumpte dels papers, que el frena de presentar-s’hi, atès que es tracta de feines regulars i els hi demanaran. Sovint fa càlculs i a la plaça, on ara també va a comprar ell, regateja i cerca les parades que venen a preus més enraonats. Prudent, ha volgut informar-se ben a l’avançada de quant els costarà el part en una clínica, i dobla la quantitat per tal d’evitar-se sorpreses de darrera hora que el posarien en un compromís. Recordant la Jordina, que en la seva època hi té un lloc d’infermera, escull la clínica Barcino, que no és pas de les més cares i compta amb bons especialistes. S’adona que, si no hi ha res de nou, es quedaran pràcticament a l’escapça un cop ho hagin pagat tot. Cal que trobi una solució, la que sigui.

I aleshores, una tarda, mentre és sol al pis, el cor se li pinça amb una mena d’angúnia que no ha experimentat mai, llevat, potser, d’aleshores que, havent matat els seus pares, el sobtà la idea que no podia existir. Aquesta que ara l’aclapara és del mateix ordre, i li fa estrany que no se li hagi acudit abans. Ningú que viatgi en el temps no pot entrar en un moment passat de la seva època, i ell va néixer, no pot imaginar com, però va néixer el vint de setembre d’aquell mateix any, o sia que dintre de tres mesos, normalment, desapareixerà d’aquest món on ni tan sols no ha estat parit. Probablement amb el temps just de conèixer el seu fill.

Aquest pensament ja no l’abandona, i va rumiant-lo durant les passejades que fa mentre la noia treballa. La Natàlia es quedarà sola, amb una criatura als braços i sense diners… I què pensarà d’ell? Què podrà fer, sinó creure que l’ha abandonada com un miserable incapaç d’encarar-se amb les seves responsabilitats? Sent, algun cop, la temptació de confiar-s’hi, de contar-li-ho tot, però l’en dissuadeix la temença que, si per atzar la convenç, ella se’l miri potser amb horror, com una mena de fenomen; li resulta intolerable pensar que la noia se’l pugui mirar amb uns ulls que no seran ja ni dolços ni amicals. A més, la impressió podria ser massa forta i qui sap si provocar-li fins i tot l’avortament.

De vegades joguineja amb una altra idea, per contrast tranquil·litzadora. Si continua vivint ara, al cap de tants mesos de morir la dona que ni va tenir ocasió de concebre’l, si viu, doncs, d’una manera contranatural, per què no s’ha de repetir una anomalia que el situa al marge de les lleis vàlides per a tothom? No podria ser que algú que viu sense haver nascut pugui penetrar en el seu temps i existir simultàniament en dues edats? No és pas més admirable una cosa que l’altra…

L’inconvenient és que, en el fons, no hi creu. No importa que es digui que ningú no pensa que sigui possible viatjar en el temps, quan és una realitat, o que ell mateix no acaba de creure que pugui viure si no ha estat infantat, i amb tot i això viu. L’escepticisme persisteix. En algun lloc, en algun moment, ha de tenir un terme aquella anormalitat.

O potser no, es diu d’altres cops. Perquè també seria anormal que, retornat al seu temps, reprengués la vida allí on va deixar-la en burlar la policia que penetrava al pis. És a dir, reprendre… El pare i la mare, si no existeixen ara, tampoc no poden existir en el futur d’aquest avui, en una època en la qual va viure amb ells. Perquè hi vaig viure, hi vaig viure!, es repeteix… Hi ha estones que el cap li roda, i en acudir a esperar la Natàlia deu tenir una expressió desacostumada, puix que la noia s’enquimera:

—Què et passa, Damià? Et trobes bé?

En aquests moments és una sort que pugui atribuir-ho tot al neguit que li fa trobar-se sense feina. Però interiorment plora en pensar que la deixarà tan aviat.

Provisionalment, sense que ella en sàpiga res, la deixa abans que no s’imaginava, cap a l’acabament d’agost, un matí que va per la Gran Via, enllà de la plaça d’Espanya, i uns policies que surten d’una cantonada li demanen la documentació. Hi deu haver hagut algun incident, potser han trobat una bandera catalana penjada en un pal d’electricitat, o fulls subversius escampats per terra, perquè de seguida veu més agents i d’altres persones interpel·lades.

Amb el cor que li repica com un batall de campana, pensa obscurament que no ho pot consentir, no pas a tan poc temps del dia del deslliurament, car el retindran, es passaran mesos i mesos investigant qui és, d’on surt, acabaran per descobrir l’existència de la Natàlia i la complicaran en l’afer… Què passarà quan enlloc no trobin rastre de la seva existència?

Butxaqueja, esmaperdut, i llavors, quan un dels dos policies el deixa per adreçar-se a algú que també ha caigut a la ratera, té un impuls de fugida que no pot dominar i, empentejant bruscament el gris que se’l mira, amb una mà a l’arma no desenfundada, arrenca a córrer avinguda amunt sense ni reflexionar que el separen ben bé cinquanta metres de la cantonada més propera.

—Alto! —sent al seu darrere.

I una altra veu, més autoritària:

—Alto o disparo!

I gairebé alhora, abans que no soni cap tret, el crit d’un noi que protesta:

—I jo et dic que sí que és fora… Si no hi toca, a la ratlla!

Lleugerament desenfocats per la sensació de mareig que sembla que vulgui fer-li perdre l’equilibri i que no l’amoïna, perquè és normal, veu tres vailets amb bates ratllades, d’esquena a ell i culivats sobre l’oval irregular d’un flendi on hi ha dues bales. L’instint de conservació l’ha obligat a fer l’encaix tan precipitadament, o més, que quan va deixar casa, i com aleshores s’ha preocupat poc d’on aniria a raure.

Un cop passat el malestar, que el fa repenjar-se en un arbre, s’adona que ha retrocedit a una data sensiblement anterior; l’avinguda és diferent de com la recorda, i hi ha homes amb gorra, dos paletes amb faixa blanca que treballen a l’altra banda, dones amb faldilles llargues i monyo i, sobretot, vehicles de tracció animal; entre ells circulen uns quants cotxes d’un model molt envellit. Però no li importa i exulta. Ha arribat a un altre temps sa i estalvi. Com n’eren, d’infundats, els seus temors!

Tant li fa, ara, que es trobi al darrer any de la dictadura de Primo de Rivera, es diu al cap de deu minuts, quan, havent pujat cap a la Creu Coberta amb la intenció de buscar un quiosc, pot consultar la primera plana d’un diari que compraria si disposés de diners. Els pocs que té, però, encara no són de curs legal… I aleshores, tot d’una, s’atura i es planta a riure gairebé als nassos d’una dona que se’l mira esfereïda i fa un saltet de costat, per allunyar-se d’algú que li deu semblar ximple. Però no ho és: acaba d’acudir-se-li que ja ha resolt el problema econòmic que el preocupava. Des d’ara, tots els bancs estaran a la seva disposició!

Disposa de sis hores ben bones fins a la sortida de la Natàlia, però en aquest món no hi té res a fer i ara li inspira poca curiositat, de manera que se’n torna xano-xano cap a la Bordeta, on li fa gràcia de veure la mestressa de la fleca on compren el pa, que, a la porta de la botiga, parla amb un noi bigotut que duu armilla. La reconeix bo i que sempre l’hagi vist granada i relativament voluminosa; ara és una noia primeta i d’aspecte fràgil, però ja amb aquell esguard llangorós que es fixa en els homes i que algun cop ha sentit pesar al seu damunt; per alguna enraonia de veïnat sap que, si bé és soltera, no sol dormir sola i que té una flaca pels nois joves. Benhumorat, té un gest trapella: la saluda i li fa l’ullet, content en observar com es queda de parada.

És amb el mateix ànim optimista que a dos quarts de set, en sentir-la pujar, obre la porta a la Natàlia. L’encaix l’ha fet a l’entrada, sota mateix de les escales, on era versemblant de creure que no s’ensopegaria amb ningú. I ara ja té rumiada la justificació dels diners que anirà portant a casa setmanalment, encara que els obtingui tots de cop.

—És que he trobat feina —diu en comentar la noia que se’l veu molt animat.

I ella s’alegra:

—Ah, sí? On?

Inspirant-se una mica en l’encontre temps enrere amb la Mercè, li conta que en un banc públic, a la Rambla de Catalunya, ha fet coneixença amb un home ja vell que fullejava papers d’una carpeta. Un ventijol se li n’ha emportat un i ell l’ha rescatat. És quan ha començat a parlar.

—Des de poc després de l’entrada dels nacionals recull tot allò que fa referència a la nostra cultura i que es publica als diaris i revistes que surten a Catalunya. Arreu té amics que li guarden i envien publicacions que solen comprar, i ell retalla i classifica tot el que l’interessa. Però diu que no dóna l’abast i, en saber que jo no tenia feina, m’ha proposat d’ajudar-lo. No és que em pugui pagar gaire, cent pessetes setmanals, perquè no és ric, però tampoc no exigeix unes hores fixes.

—Encara és prou que s’hagi atrevit a contar-t’ho, tot això…

—No és cap delicte, ja que només ha parlat de publicacions legals, i quan ja feia força estona que xerràvem. Li he dit que era fill d’exiliats… Problema solucionat, doncs —somriu i l’abraça—. Començo demà.

Selecciona un banc de la Diagonal amb els topants del qual està relativament familiaritzat perquè és on el seu pare, els anys seixanta i setanta, té el compte corrent. Ara, en entrar-hi cap a migdia, quan hi ha prou gent per passar desapercebut, veu que entre una data i l’altra res d’essencial no ha canviat; el local, simplement, sembla més nou. A l’esquerra hi ha un pupitre encastat a la paret, on els clients poden omplir els impresos de transferències, ingressos, etc., i, al costat, una columna entre la qual i la baraneta daurada, probablement de llautó, de l’escala que baixa al soterrani, queda un espai buit i, de fet, inutilitzable; les quatre butaques que voregen la barana, cap ençà, fins i tot hi dificulten una mica l’accés. Observa, meticulós, que la columna, per la banda del pupitre, és prou a prop de l’envà perquè el mateix tauler amb els impresos, sortit d’un pam i mig aproximat, privi de ficar-se al racó. És un indret, doncs, on únicament deu penetrar la dona que fa la neteja, quan frega el terra.

S’imagina molt bé la maniobra, però encara no està preparat; li falta una arma que no sap on trobar, fins que recorda una contalla del seu pare: tinent de l’Exèrcit Popular l’any 1938, als vint-i-un anys, l’any següent, quan decidí quedar-se en lloc de fugir a l’exili perquè la seva mare estava molt greu d’una afecció dels ronyons i es pensaven que no se’n sortiria, no abandonà la seva pistola ni va lliurar-la, com els vencedors manaven de fer, sinó que va ficar-la en una capsa de llauna i l’enterrà a l’hortet de la caseta on vivien, a la part alta de Gràcia.

El vell Damià, del qual ell portava el nom, morí l’any 1944, quan el noi feia poc que s’havia casat, i la seva muller, que havia sobreviscut a una operació delicada i no es moriria fins al quaranta-nou, va passar a viure amb el fill. La caseta no era d’ells, sinó llogada, i, en deixar-la, emportant-se tot allò que els semblà aprofitable i venent la resta a un drapaire, ningú no havia pensat en la pistola. El pare de vegades deia:

—Potser encara hi deu ser…

Potser sí, però ara li sembla més segur retrocedir fins aquell any, quan se’n van anar, i s’esforça a fer memòria per tal d’anar-ho a veure l’endemà del dia en què la vella Ramona abandonà definitivament aquell domicili, quan encara no hi devia haver el llogater nou, si és que van tornar a llogar-la, puix que era una caseta vella, d’un barri de cinc. Si no ho recorda malament, l’avi es morí el dia vuit de novembre, el devien enterrar l’endemà i dos dies després la casa ja devia quedar buida. Decideix, doncs, visitar l’hort el dia dotze d’aquell mes. Sap, perquè el pare s’hi referia en detall, l’indret exacte on pot trobar l’arma.

S’hi adreça un vespre, després d’haver dit a la Natàlia que avui farà tard; fa l’encaix, aquest cop exacte, en un terreny sense edificar de l’antiga vila i a les vuit, quan ja és ben fosc, puja fins al barri. En dues de les cases hi ha llum, però la segona, on vivien els avis, és a les fosques quan s’atura a examinar-la des de darrere, una mica de lluny. És una nit freda i per aquells verals no es veu ningú. Avança, encongit sota la seva roba d’estiu i, a ran de filferrada es culiva. Darrere hi ha canyes, fustes, plantes que la protegeixen i li donen consistència, però el pal robust que, a l’extrem, assenyala la línia de separació dels dos horts contigus, facilita que t’hi enfilis si portes sabates i, repenjant les mans a la fusta, puges pels filferros com si fossin graons. El pare deia que, de petit, ho havia fet més de quatre vegades.

El banc, dues pedres verticals clavades a terra, una altra d’horitzontal, ben plana, que s’hi encasta, és a la dreta de la casa, i tot just uns dos pams el separen del tronc del pomer, l’únic que hi ha al terreny. És l’indret i, novament ajupit, comença a excavar amb la fulla sòlida i corbada del ganivet que porta i que, tant com foradar, talla la terra un xic endurida. Ara i adés llambrega cap a les cases veïnes, en una de les quals, la tercera, d’on s’escapa una ampla faixa de llum per una finestra mal tancada, tenen la ràdio engegada, molt fort. És una remor que més aviat li fa servei, tot i que treballa silenciosament, el cos dissimulat pel tronc de l’arbre. Els dits se li glacen i, de tant en tant, s’interromp per tal de fregar-se’ls i restablir la circulació.

Ensopega amb alguna cosa dura, però és un roc que deixa en una banda, com la terra que extreu, i li cal cavar encara prop d’un pam més abans que el ganivet quedi immobilitzat per la tapa de la capsa, que aleshores va desenganxant pels costats, fins que la pot fer saltar sense treure, perquè és innecessari, el cul del recipient. La llauna s’ha oxidat, però la pistola, com veu en desembolicar el drap que la cobreix, sembla en bones condicions. Potser una mica sorprès, constata que de bales no n’hi ha, i ara que hi pensa recorda que el pare mai no es referí a les municions. Ben cert que ell tampoc no les necessita; no té la intenció de matar ningú.

Torna a omplir el forat, salta de nou arran de pal i, al cap de mitja hora, al mateix indret on ha fet l’encaix, regressa al cinquanta-u amb l’arma a la butxaca. A casa, puja silenciosament fins a les golfes, on hi ha els dipòsits de l’aigua, i l’entafora darrere, sota uns maons escantellats que la protegiran fins l’endemà, quan la Natàlia sigui a la feina i ell vagi a recuperar-la.

Ho fa a quarts de nou, realitza l’encaix a l’entrada i, en ple 1948, a dos quarts de deu entra al banc de la Diagonal, on en aquella hora tot just hi ha dos clients, una dona vella que cobra un taló a caixa i un home que, al pupitre, esquinça un imprès; es deu haver equivocat. Ell s’espera darrere la dona, mirant cap als bitllets del calaix obert que el caixer té a la seva esquerra, i quan ella s’aparta i desa els diners al portamonedes, fa un pas i amb l’arma arranada a la lleixa, perquè no la vegin els escrivents que treballen més enrera, diu:

—És un atracament. Els bitllets!

L’home, d’aspecte paternal tot i que no sigui gaire vell i parapetat darrere unes ulleres gruixudes que li fan créixer els ulls, immobilitza l’expressió, però una mà es belluga, separant-se d’uns papers sobre els quals ha deixat el taló de la vella, i ell afegeix, amenaçador:

—No toqueu cap alarma o us hi quedeu. Els diners, ràpid!

I mou l’arma, mentre el cap assenyala el calaix, d’on l’home retira els bitllets amb uns dits que li tremolen, però amb el peu o com sigui, si no ho ha fet un altre empleat que acaba d’adonar-se de la maniobra, deu haver pitjat un timbre, car al moment que en deixa un plec sobre la lleixa, s’eleva una mena d’esgarip fosc i de ressonàncies metàl·liques mentre el cap i les espatlles desapareixen, enfonsats darrere la partició del taulell.

De cua d’ull, observa moviments, un xicot que corre prop d’un armari ple de papers, d’altres que s’ajupen, protegits per les taules o les cadires, però ell, que ha alçat més l’arma, allarga la mà guixeta endins on, fent puntetes, arriba al calaixet, del qual retira uns quants feixos abans de recollir el que el caixer ha deixat a la lleixa.

I llavors corre, evitant l’home que s’havia equivocat d’imprès i que ara es disposava a subjectar-lo per l’esquena, salta el braç de la butaca que li dificulta el pas i tomba cap a darrere la columna, sempre perseguit per l’estridència sonora de l’alarma. Ben just si es concedeix els segons indispensables per desar-se l’arma i els bitllets i ja es recobra del lleu vertigen en un local gairebé silenciós, car només se sent la remor d’una conversa.

S’esmuny cap a fora, ara sense saltar la butaca que un pam separa de la columna, espai suficient perquè hi pugui passar sense cridar l’atenció dels escrivents aqueferats o dels dos homes que enraonen, precisament davant la finestreta del caixer, si bé la noia que seu a l’altre extrem del rengle de butaques se’l mira com encuriosida abans de desviar l’esguard. Ell s’entreté un instant encenent una cigarreta en aquest local on, l’any 1951, ja tothom deu haver oblidat que tres anys enrere els van robar uns milers de pessetes.

Fins a casa, a la Bordeta, no sabrà que són, exactament, trenta-dues mil cinc-centes. Abans no torni la Natàlia ja les té, enganxades amb esparadrap, a la paret del fons de l’armari, on les protegeix un calaix. I l’arma, de nou embolicada, ja torna a ser a les golfes, ara entre una biga i la teulada.

La Natàlia, que ara feixugueja de debò, però es mostra molt valenta, no plega fins al darrer dia d’agost, quan calculen que es troba a quinze dies o tres setmanes del deslliurament. El tocòleg, que ara la veu cada vuit dies a instàncies del xicot, està content i anuncia un part sense complicacions. S’han assegurat definitivament un llit a la clínica, retingut a nom d’ella, que infantarà com a mare soltera, i gairebé cada vespre surten una estona a passejar, tal com el metge aconsella. Rarament assisteixen a cap espectacle o s’asseuen en un bar; caminen mentre ella en té ganes, o fins que li sembla que es cansa, i tornen a la llar que ja projecten d’abandonar, un cop hagi nascut el fill, per un altre pis amb més condicions. El col·leccionista de retalls, pretén en Damià, li ha augmentat el sou fins a cent cinquanta pessetes setmanals, no tan sols perquè està content dels seus serveis, sinó perquè ara cobra una subvenció d’una entitat privada que, al corrent de l’arxiu que l’home va bastint, s’hi interessa i vol protegir la seva activitat.

Aquesta falsa ocupació l’obliga a deixar-la sola moltes hores, que esmerça com pot, fent petites excursions cap als suburbis, per on la ciutat creix desmesuradament, visitant museus o assegut en un racó de Montjuïc, on llegeix. Perquè ara, de tant en tant, compra llibres de segona mà, i vol que també ella els llegeixi per tenir algú amb qui comentar-los. I la noia, que ara disposa de molt temps, comença a fer-ho per matar el temps i aviat declara les seves preferències: l’atreu la història. Acostumada a llegir a tot estirar alguna novel·la més o menys popular, li ve de nou, i ella mateixa es riu de la seva estranyesa, que hi hagi llibres on es conta, fil per randa, tot allò que succeí fa cent mil o deu mil anys.

El dia quinze de setembre enceta «La iniquitat de Casp i la fi del comtat d’Urgell», de Domènech i Muntaner, que, la vigília, en Damià ha trobat en un racó de prestatge d’una llibreria del carrer de Boters; potser l’havia salvat de distincions mortals que no tingués ja cobertes ni llom… Però encara no és a la pàgina quaranta quan, la nit del divuit, es renoven amb força uns dolors que ja havia tingut i la llevadora, avisada, creu que ha arribat el moment de fer cap a la clínica, on s’instal·len tocades les dotze, el noi més emocionat que la Natàlia.

Tanmateix, no corria tanta pressa, els dolors s’aturen, no hi ha trencament d’aigües, i ell s’endormisca en una butaca, prop del llit on reposa la noia fins al matí, quan el metge té unes paraules amb la llevadora, que ha partit i ha tornat, i assabenta en Damià que el part no tindrà lloc abans de dotze o quinze hores; cap allà a la nit. La Natàlia, que ara es troba bé i està tranquil·la, somrient i tot, vol que esmorzi i se’n vagi una estona a dormir. Tampoc no li pot fer res, diu, i ja veu com tenen cura d’ella. Que no torni fins a la tarda…

I el noi, que es deixa persuadir, se’n va a casa, on de seguida comprèn que ha fet mal fet; bo i que hagi dormit tan malament, no té son, està nerviós, tornen a turmentar-lo els mals averanys que el preocupaven dies enrere i a la fi, per entretenir-se, es posa a escriure la continuació fins al moment actual de la crònica destinada a la Jordina, i a un quart de dotze, en completar-la i ja a punt de desar els fulls, se li acut que, si aquelles temences seves es realitzaven, el manuscrit probablement es perdria. Per què no va a deixar-lo ara, doncs?

Un taxi el porta fins al carrer de Castellnou, on, darrere la torre dels Artola, encaixa fins una nit passada abans d’introduir-se a la casa i, amb peus de plom, pujar fins a les golfes sense despertar ni la Jordina ni els seus pares. Deixa els papers al calaix secret del canterano, sobre els altres que hi diposità anteriorment, encara indestorbats, i, al darrer moment, hi afegeix una foto.

Ara, amb un altre taxi, se’n tornarà a la clínica, al costat de la Natàlia…