I. RETORN?

1

Un passatger desbalanç interior, que interpreta com un lleu mareig, i una incredulitat embarassada el priven de fer-se preguntes, de reaccionar com cal a una situació insòlita de debò. La noia, vestida de blanc i amb una còfia que li recull els cabells, és al fons de l’habitació rectangular, asseguda a la comuna, on orina. Ha parpellejat un moment, com sobtada per una presència que ell mateix troba inexplicable i que al capdavall no deu pas deixar-la tan sorpresa si ara, en fitar-lo decidida des de la clapa de sol que li vessa la finestra, a la seva esquerra, matisa el brandament de cap entre admiratiu i reprovador amb un somriure quasi irònic.

—Hola, Damià —diu sense moure’s de la tassa—. Confiava que tornaries, però calia que fos aquí, ara?

—Damià? —barboteja el noi, encara no del tot recuperat, dret al costat del lavabo que completa la instal·lació de la cambra, però sense repenjar-s’hi—. Em dic Ricard Sureda. I t’asseguro que no volia…

—Damià Borràs, diuen els papers —l’interromp ella—. Els vaig trobar tots. És a dir, fins que estava a punt de néixer el teu fill. No sé si en vas escriure més.

—Quin fill? —se sobresalta—. Deu ser una confusió… No entenc res.

—Ni jo! —i ara la noia riu—. Per sort, hi vas afegir la fotografia… Però no ens entretinguem, que podria venir algú i, la veritat, a la direcció no li agradaria de saber que m’han trobat tancada a la comuna dels pacients amb un xicot… i les companyes no em perdonarien que sigui tan ben plantat —afegeix amb deseiximent.

—La direcció?… On som?

—No ho saps? A la clínica Barcino.

S’aixeca i, amb un gest ràpid i natural es puja les calces caigudes una mica més amunt dels genolls, sobre les mitges també blanques.

—Sembla que eres el meu amant —comenta en adonar-se que ell li contempla les cuixes un instant exposades tot i la discreció de la maniobra, i es deixa caure les faldilles—. De debò no et recordes de res?

—Jo?

Però ella ja li demana:

—Mira si hi ha algú al passadís…

Al bar de la clínica, un local ample i airejat de la planta baixa, on la noia es concedeix deu minuts de descans després d’haver parlat amb una altra infermera que la deu substituir durant la seva absència, exposa:

—Si no fos per la fotografia, tindria els meus dubtes, és clar, encara que t’hagis materialitzat tot d’una. Perquè no has entrat per la porta, desenganya’t. No hi podies entrar; estava tancada.

En Ricard, assegut al seu davant, es mira el got de cafè amb llet amb un posat entre desvalgut i suspicaç, però res en ella, encara que digui coses incomprensibles, sense sentit aparent, no fa pensar en una orada, i ara, des que ha pronunciat la paraula «materialitzar-se», se li torna a fer present que no sap com ha entrat a la comuna, que no recorda res d’un període immediatament anterior, quan versemblantment devia acudir a la clínica i pujar fins al segon pis, on de cop i volta s’ha trobat prop seu. Són quarts d’una i té la impressió que en aquesta hora hauria d’ésser al Museu d’Art Modern, com s’havia proposat en llevar-se.

—No és normal oblidar-ho tot —prossegueix la noia—. I ho dic per tots dos. O potser més i tot per mi —rectifica—, perquè no m’he mogut del meu temps, ni m’ha passat res de particular, mentre tu pots haver tingut d’altres experiències traumàtiques al darrer moment… Ja és prou admirable que visquis, ni que sigui amb un altre nom.

—I tu, com te dius? —li pregunta aleshores.

—Jordina.

És un nom bonic. Ho és tota ella. Deu trobar-se a frec de la trentena i té una cara optimista, oberta, amb uns grans ulls que l’alegren i una boca carnosa, sensual. L’uniforme d’infermera, més aviat sever, no amaga del tot el volum dels pits ni la corba robusta de les anques, i les cuixes que li ha vist fugaçment tenien un fus seductor…

—Jordina —fa—, no sé de què parles. Quan és que he canviat de nom, segons tu?

—Durant el viatge —contesta la noia amb simplicitat.

—Quin viatge?

—En el temps. Véns del passat, Damià.

—Ricard —la rectifica.

—Sí, Ricard. I si ara no ens reconeixem és perquè devies modificar-hi alguna cosa. A part del que va passar amb els teus pares, que no s’explica gens.

Un viatge en el temps? No sap si riure, però no en té ganes, i es limita a moure el cap. Llevat que hauria d’ésser al Museu en lloc de trobar-se en una clínica on no té cap familiar ni cap amic malalts, tot sembla prou corrent. El bar, la noia que hi serveix, les dues dones massa grasses i l’home per contrast vagament cadavèric que seuen en una altra taula, el calendari amb la data, dinou de setembre de 1973, la mateixa que ha vist a casa abans de sortir… Amb una involuntària ironia pregunta:

—Una màquina? Com a la novel·la de Wells?

—No; cap màquina.

—Com, doncs?

Ella es pensa la resposta, agafa el got amb cafè i llet, en beu un glop i, en deixar-lo, diu:

—Pots venir a casa, aquest vespre? Jo acabo el torn a les set, avui. Ara no tenim temps de parlar-ne. I podràs veure els papers que em vas deixar al canterano.

—Jo o aquest Damià Borràs?

—Ja ho decidiràs tu, això —contesta la Jordina—. Són pàgines manuscrites… Deixen lapses, però jo m’he esforçat a reconstruir tota la història.

—Per escrit?

—Sí, per escrit. Sempre m’ha intrigat molt.

—Molt bé. On vius?

—Al carrer de Castellnou, en una torreta. Apunta…

També això és normal: el bolígraf que arreplega de la butxaca, l’agenda amb adreces d’agències i d’editors, notes, títols de llibres que potser no comprarà mai i, si els compra, tardarà anys a llegir… En salta el carnet d’identitat, al qual dóna un cop d’ull abans de passar-lo a la noia.

—Mira.

Ricard Sureda i Ribes, fill de Ricard i Carme, dissenyador, nat a Barcelona el dia vint de setembre de 1951, domiciliat al carrer de Buenos Aires…

—Demà és el teu natalici! —exclama la Jordina—. Fas vint-i-dos anys.

Ell assenteix, bo i apuntant l’adreça del carrer de Castellnou, i li fa remarcar:

—Aquesta targeta és de l’any setanta, i ja veus que em deia igual que ara, que no m’he inventat un nom…

Ella el fita, greu, meditabunda, escorcollant-li l’expressió, que s’ha anat asserenant, li torna la targeta, que ell recull i posa un altre cop entre les cobertes de l’agenda.

—No em creus de res, oi?

—Jo no ho diria així —matisa en Ricard—. Hi ha coses que no tenen explicació, com això de trobar-me a la comuna sense haver-hi entrat, o sense recordar que hi he entrat… Ho sento, Jordina, si he estat inoportú.

—No és culpa teva —diu la noia, i s’aixeca—. Quan hi has entrat, en un altre temps, no hi devia haver ningú, i jo encara no era infermera; tot just tenia nou anys, perquè ara estic a punt de fer els trenta-un.

—No lliga gaire —afegeix ell, seguint-la cap a la porta, on la Jordina s’atura.

—Lliga del tot, Ricard. Aquest vespre ho veuràs. Si és que véns.

—Vindré. Cap a les vuit?

—T’esperaré.

Encaixen, i aleshores, quan anaven a separar-se, unes paraules d’ella li tornen a la memòria.

—Has dit que va passar alguna cosa amb els meus pares?

—Sí, Ricard. Els vas matar.

Però la mare és viva, i ben viva. El pare no; es va morir ara fa tres anys, d’una afecció gastrointestinal a la qual, de primer, ningú, començant per ell, no havia donat cap importància. Tot va ser molt desagradable, amb aquelles ploraneres incontenibles, amb aquells esgarips histèrics, amb aquells silencis adustos que es prolongaven, que canviaven el caràcter de la mare…

Ara és diferent; des de fa un any hi ha en Víctor, aquell antic pretendent recuperat que no viu amb la dona. Torna a ser la d’abans, i millor i tot que la d’abans, car l’exciten l’amor fora d’hora, les cites clandestines, aquesta vida si fa no fa secreta que, així i tot, no ha pogut dissimular a tothom. Ell li ho respecta, potser una mica admirat, en el fons, que als seus cinquanta-tres anys un home li sigui tan necessari.

Avui, com sempre que s’ha de veure amb l’amant, es mostra anormalment efusiva mentre dinen i li conta entre rialles la darrera facècia de la veïna del costat, la qual, per setena o vuitena vegada, s’ha oblidat les claus del pis i ha hagut de saltar per les eixides, que gairebé es toquen, però no del tot.

—Ha volgut que li deixés uns culots —afegeix— perquè no en portava i, a baix, hi havia els nois del sastre que, només senten soroll, alcen el cap.

Ell la deixa dir, contribueix al seu enjogassament amb algun comentari i àdhuc aconsegueix de distreure’s un xic de la seva aventura en pensar en la senyora Alcorrúbia i les sorpreses que sempre els dóna. No deu anar mai vestida del tot, puix que el darrer cop, sis o set setmanes enrere, va ser ell qui, en assistir-la, es beneficià de l’espectacle que li procurava la seva deixadesa. Hauria pogut saltar al seu lloc, però la dona s’hi oposà:

—Imagina que rellisques i caus… Massa responsabilitat. I jo ja hi començo a estar acostumada.

I era cert. Es manejà amb una habilitat sorprenent, més àgil que no feia preveure la seva corpulència, però no va poder evitar que, en inclinar-se per passar la cama a l’altra banda de la barana, unes mamelles impressionants se li escapessin de l’escot; aquell dia no duia els sostenidors.

—És una desordenada en tots els sentits! —diu la mare, com si li endevinés el pensament—. Però és tan bona dona!…

Retreu d’altres detalls que els donen tema de conversa fins que ella, recordant que havia d’anar al Museu d’Art Modern, li pregunta per una visita que tan inescrutablement no ha pogut fer i que, així i tot, el noi narra com si hagués tingut lloc; és massa absurd parlar a la mare, o a qui sigui, d’aquells incidents del matí amb una noia que es diu Jordina i que, pel que sembla, viu en un clima interior de ciència-ficció.

I tanmateix, reflexiona quan, havent ajudat la mare a desparar taula, es tanca una estona a la seva habitació-estudi, hi ha aquell lapse que precedí la seva recuperació a la comuna, enfront d’ella… Recuperació, sí. Rememora, reviu gairebé aquell malestar, aquella sensació de desequilibri, com si dintre seu s’anés ajustant ràpidament quelcom que s’havia desajustat, alguna cosa que, en l’espai d’uns segons, no encaixava. Ara que, tot sol, té lleure d’entretenir-s’hi sense que el destorbin, s’adona que era una mena d’estat pel qual no havia passat mai. No precisament dolorós, però d’alguna manera inconfortable. Per sort, s’ha fet fonedís sense deixar cap rastre. Fos el que fos allò que li esdevingué, ara torna a ser el mateix de sempre. Ho era ja al bar de la clínica, i abans, quan deixaren furtivament la comuna on s’havien conegut.

Feia riure la idea que, com ella pretenia, foren amants, i això només perquè així ho deien uns misteriosos papers que un desconegut Damià va escriure qui sap quan i ella va trobar en un canterano. En una altra circumstància hauria cregut que tot era una facècia que la Jordina s’inventava per tal d’encuriosir-lo, d’atreure-se’l, però l’encontre fou inesperat per a tots dos i, en aquella breu fracció de temps de què disposà entre l’instant de la seva suposada materialització a la comuna i els mots amb els quals la noia hi reaccionà, no podia haver-se inventat res, per molt imaginativa que fos, i menys encara una història tan peregrina, tan sensacional i, alhora, tan tremendament ridícula. Viatges en el temps!

No ha progressat gaire en les seves cogitacions quan, a quarts de sis, la mare, que durant quaranta minuts no ha parat de moure’s pel pis, entra a dir-li que se’n va a la perruqueria. És una visita obligada de cada dijous, amb independència que després es vegi amb en Víctor, amb el qual, li recorda innecessàriament, avui soparà i anirà al teatre, de manera que pot ser que torni tard.

—Trobaràs espàrrecs i croquetes a la nevera —l’assabenta—. O, si t’ho estimes més, també hi ha una truita de patates. Per postres, si no vols fruita, t’he fet un flam.

Els plaers no li fan oblidar mai les seves obligacions de mare i de mestressa de casa, i el noi somriu a la repetició d’un ritual que, no sap per què, li és agradable en lloc d’impacientar-lo. Per això bromeja:

—Potser m’ho menjaré tot.

—Mentre no et faci mal, per a això és… Has de sortir, tu?

—Una estona.

El breu intercanvi el distreu de les seves cabòries i, al cap de mitja hora, quan, enfonsat en una butaca tan plàstica que s’avé a qualsevol posició del cos, burxava de nou en l’incident, el n’arranca un cop de timbre de la senyora Alcorrúbia, que, de moment, en trobar-se amb l’absència de la mare, sembla que no gosi revelar-li el motiu de la seva visita: tornar-li les calces que li ha manllevat. La bona dona, amb tants salts d’eixida, ja ha exhibit repetidament gairebé totes les parts íntimes de la seva anatomia, però això no fa que no tingui uns certs moviments púdics, i ara envermelleix un xic i tot quan, decidint-se a lliurar la peça, s’excusa amb una sapastreria també ben característica:

—Volia rentar-les, però he pensat que tardarien a eixugar-se, amb aquesta humitat, i que si ella les necessitava…

—Em sembla que en té d’altres —diu ell, seriós.

—Sí, la senyora Carme és previsora. No fa com jo…

—Vol dir que no en porta, ara?

—Bé, jo… No ben bé. —Deu adonar-se, però, que li està facilitant una mena de diàleg que acabaria de desconcertar-la, i retrocedeix cap a la porta, cap al replà—. No t’oblidis de dir-li que les hi he tornades… I dóna-li les gràcies —afegeix ja a ran del seu pis.

El noi tanca, rient per a ell mateix. És amb bon humor que torna a l’habitació-estudi, on en vint-i-cinc minuts enllesteix, com inspirat, el disseny d’una coberta amb el qual maldava, en va, des de feia dos dies.

2

—Has estat puntual —li somriu la noia en obrir-li la porta—. Entra.

Enllà d’un vestíbul ample i impersonal, on una colla de generacions deuen haver barrejat mobles, si no és que algú els ha comprat de vell, el precedeix per un corredor amb retrats, a banda i banda, i cap a una habitació il·luminada de la dreta on l’espera una imprevista flamarada de colors, vermells, blancs, grocs, negres, que es matisen o es contrasten des de la roba del divan al paper de les parets i des del teixit de la cortina que tanca una gran finestra al dibuix de la catifa. Les coloraines dels pòsters, repartits com a l’atzar però força calculadament al llarg dels envans, acaben de crear una atmosfera en la qual a l’acte se sent confortable. Hi ha llibres, en mobles baixos, i lleixes amb petites estructures de metall i de fusta, un pick-up, una ràdio, un menut aparell de televisió, una tauleta de potes curtes, dos tamborets, coixins… Tot junt dóna intimitat a una cambra extensa i gairebé triangular gràcies al mur exterior que es corba cap dins per tal d’evitar un angle innecessari.

—És la teva habitació? —li pregunta.

—És on faig vida, i per això l’he agençada al meu gust. Les altres peces de la torre són ben diferents. Tal com van deixar-les els meus pares.

Se li gira, apartant els ulls d’un cartell de l’Exposició Universal que, algun cop, ha vist reproduït i que ell també té, en un gravat en blanc i negre procedent d’un vell número de «La Veu de Catalunya» recuperat al mercat de llibres de Sant Antoni.

—Vius sola, potser?

—Sí; era filla única i no sóc casada. Tampoc no tinc cap amant, en aquest moment.

—Confio que no és per culpa meva… —ironitza ell.

La Jordina el mira, més esplèndida que mai amb la seva cabellera ara caiguda sobre les espatlles, vestida amb texans d’un color blanc brut i un jersei fosc, gruixut i amb mànegues, sobre el tors que sembla lliure de roba interior, però en lloc de contestar, diu simplement:

—No et moguis d’on ets.

Si l’ordre és estranya, més ho resulta que, vorejant la tauleta, on hi ha tot de papers subjectats per una grapa i un altre plec dins un plàstic, se’n vagi cap al divan com si tingués la intenció d’asseure-s’hi mentre el deixa dret, o de recollir-hi alguna cosa, sense que en definitiva faci res, puix què pot fer algú que, al capdavall, deu haver estat una aparició que ara es dissol en l’aire?

És el primer pensament, fugitiu i esbalaït, que li travessa el cervell, quan tot d’una la noia que era allí, a dues o tres passes de distància d’on ell s’ha quedat, ja no hi és, ni és enlloc! No és l’ordre que d’ella ha rebut, és l’esverament que no tan sols el priva d’avançar, sinó que el manté en una immobilitat absoluta, gairebé impròpia d’un organisme viu. Perquè ni parpelleja, ni belluga els llavis, ni se li contreu cap múscul, ni li vibra cap nervi. Uns segons, és com si s’hagués petrificat. Però la ment treballa, refusa aquella idea que ha improvisat i n’improvisa d’altres que no arriben a ordenar-se, a adquirir una consistència suficient.

És ella qui la recobra amb la mateixa brusquedat que l’ha perduda quan, trencada aquella inèrcia que el tenia com clavat a terra, fa una passa, i s’ha d’aturar de nou, vençut, ara, per les batzegades del cor, per l’anihilament, diria, de les sinapsis nervioses i neuromusculars. És un instant ferotge, dolorosíssim, i la Jordina sembla que el respecti, immobilitzada també a ran del moble, silenciosa, en una actitud com reservada, esperant pacientment que ell es recobri, que dintre seu es restitueixi una connexió neuronal imprescindible, que el cor busqui un altre cop la norma del seu batec i s’hi reguli.

No és fins aleshores, quan el noi reprèn la passa interrompuda per atansar-se al divan, que es gira cap a un moblet i en treu una copa on vessa tres dits de conyac abans d’allargar-la-hi. Diu:

—He anat fins l’any quaranta-u.

En Ricard es beu el licor amb una mà a la qual li costa de donar fermesa i després, deixant la copa, s’abat més que no s’asseu sobre la superfície flexible, que cedeix lleugerament i augmenta la zona de depressió quan la noia l’imita, i és potser aquesta proximitat del cos que el frega, sòlid del tot, que l’obliga a negar-se allò que tenia, fa un moment, per una evidència dels ulls. Il·lusionisme, suggestió, un fenomen possible, si no corrent, que algú ben dotat i amb entrenament pot produir, simular que produeix… Acut, doncs, novament a la ironia quan, en lloc de contradir-la o de posar en dubte aquella afirmació, pregunta:

—I per què, tan lluny?

Però ella, que no es permet cap comentari sobre la reacció que ha pogut observar, té la resposta preparada, si és que no ment:

—No puc anar més ençà del dia que vaig néixer; suposo que és perquè em duplicaria.

—Suposes? —fa automàticament.

—Sí. Ningú no em pot dir res, ningú no em pot ensenyar res. He de fer suposicions raonables.

Raonables? Branda el cap, però no contesta. Ho diu amb tanta naturalitat, com si fos una certesa demostrada, que li mata la ironia. Sota la seva mirada, que espia el joc de les faccions, acaba de beure’s el cul de conyac que queda a la copa, es treu el paquet de cigarretes de la butxaca de la caçadora, n’estira una i, posant-se-la entre els llavis, confessa:

—Reconec que m’he impressionat… —I, com si tornessin a començar, inquireix—: Què has fet, exactament, Jordina?

—T’ho he dit. Em pensava que ara em creuries.

Encén amb un gest lent, sense fer-li objeccions, mirant-la al seu torn per veure si no sorprèn, en els seus ulls, una espurna de malícia, l’indici d’un ànim afeccionat a la superxeria. Però el rostre sembla amoïnat o decebut per les seves reaccions, massa greu l’expressió perquè pugui amagar segones intencions.

—Tenia entès —li diu— que era jo qui feia viatges en el temps…

—Això no priva que en pugui fer jo. El més probable, si és cert que vas ser el meu amant —i amb un gest assenyala els papers de damunt la tauleta—, és que ho aprenguessis de mi. No sé de ningú més que en faci —prossegueix ara en un to loquaç—. És a dir, tampoc no ho dirien; ho callarien, com jo. Però a tu t’ho devia confiar, i ensenyar-te’n la manera. Si no, com s’explica que m’escrivissis i que, com dius, deixessis aquests papers en un indret on sabies que els hauria de trobar als vint-i-dos anys?

Immediatament, amb la lucidesa que retorna, es formula tot d’objeccions, algunes irrebatibles, al seu parer, però al moment de parlar-ne tem que, si les expressa, la noia pot tancar-se a la defensiva abans de comunicar-li uns antecedents que l’encurioseixen. Pregunta, doncs:

—I a tu qui t’ho va ensenyar? O bé ho vas descobrir?

—No. Ho va descobrir el meu pare, el qual va espantar-se de les conseqüències que podia tenir aquest descobriment si el feia públic. T’imagines, per exemple, una guerra entre enemics que poden traslladar-se a èpoques anteriors i modificar, cadascú pel seu costat, la història? Quin caos, oi? Decidí, doncs, que no en diria mai res a ningú i que el secret moriria amb ell. A la fi, però, féu una excepció amb mi. Vaig haver de prometre-li i jurar-li que mai per mai no se me n’escaparia una paraula, que no fos per transmetre aquest coneixement, en les mateixes condicions, a un fill, si en tenia i em semblava que n’era digne… No entenc encara —pondera— com vaig fallar-li. Et devia estimar molt per faltar a la meva paraula amb tu. Però com, quan? Si t’estimava tant, com he pogut oblidar-te?

Ell fuma, vagament emocionat pel sentiment que la noia posa en la interrogació que es fa i que prossegueix:

—On i en quin moment et vaig conèixer? No pot pas fer tant de temps si tot just tens vint-i-dos anys. I no dic res dels vuit que ens separaven, perquè també ens separen ara, naturalment, i això no priva que em senti atreta…

S’interromp quan la mà d’en Ricard reposa en la seva cuixa, a frec mateix dels genolls, on els pantalons tiben, i es mira els llavis que parlen:

—També tu m’atreus, Jordina, però que ens hàgim estimat és una altra història. Puc acceptar que ha passat alguna cosa estranya, però per què vols convèncer-me que he fet un viatge en el temps, que tu en pots fer i que en feia el teu pare?

—Ja has vist que me n’anava…

—Admetem-ho. Però on, Jordina? No entens que el passat hauria d’existir sempre, per sempre, si s’hi podia viatjar des de qualsevol època?

—No, Ricard. Quan jo hi viatjo, vull dir que vaig al moment en què existia. No a cap altre, ni a una persistència d’aquell, sinó a l’únic que hi ha hagut, quan era.

—I al futur…

—No —el talla ella—; al futur no s’hi pot anar. No existeix, no ha existit mai. Encara s’ha de fer.

—Ho has provat?

—Que no es pugui provar és la prova.

Una resposta tan categòrica l’emmudeix, i continua fumant, ara incòmode per aquella obstinació que res no explica i que, d’una manera o altra, introdueix elements pertorbadors en la realitat. Fita la mà que llavors enretira de la cuixa, i alça de nou els ulls cap a la cara en l’instant que la noia precisa:

—No es pot anar al futur, i és per això que saps que vius a l’extrem del temps, o sigui a l’època que et pertoca i no en un moment del passat, des d’on sempre pots tornar a un moment que aleshores no és. Vull dir per a ells, per a la gent d’aquella època, no per a tu que hi has retrocedit però ets d’aquest altre món, d’aquest avui, el darrer que hi ha ara… No sé si ho dic d’una manera gaire entenedora.

—Sí, molt entenedora. És com una línia que en cada instant s’acaba en un lloc, des del qual pots anar enrere i tornar. Però aquesta línia no és igualment llarga per a tothom. Per a cadascú, l’extrem se situa en el moment que viu.

—Una cosa així.

—De primer, però, m’has dit que ningú no podia entrar en un instant anterior del seu propi temps viscut. I, tanmateix, bé hi deus entrar si continues vivint uns quants anys en el passat que precedí el teu naixement.

Però la Jordina ho nega:

—Si et quedes fins aleshores, al moment en què estàs a punt d’entrar en el teu temps i, doncs, de duplicar-te, tornes automàticament a l’actual. Ho he comprovat.

—O sia que és com si aquell temps no hagués transcorregut…

—No —el contradiu la noia—. L’actual al qual tornes ja no és aquell que vas deixar, perquè el temps no s’atura pel fet que tu hi viatgis. Si te’n vas l’any seixanta i t’estàs dos anys en el passat, en tornar et trobes al seixanta-dos. Ara mateix ho has vist. En retornar, tu no eres ja on t’havia deixat; t’havies mogut.

S’aixeca, cada cop més inconfortable, colpit per aquelles explicacions certament inversemblants, però lúcides. Sap que ho són perquè si viatjar en el temps fos possible, tot allò que ha dit fins ara és lògic, d’una evidència impressionant. Si el futur s’ha de fer, és clar que no s’hi pot anar; ningú no pot traslladar-se a un lloc que no existeix. També és raonable que hom no pugui trobar-se amb ell mateix i existir alhora en dues edats, com s’esdevindria si, d’adult, entraves en el món de la teva infantesa…

—Tens resposta per a tot —li diu, girant-se des de l’altra banda de la tauleta, cap on s’ha mogut—. No es pot negar que hi has reflexionat.

—És natural, oi? Fa prop de set anys que hi reflexiono, des que vaig fer el primer viatge, cal dir que molt espantada tot i que el meu pare havia seleccionat curosament el lloc.

—L’època, vols dir.

—No, el lloc. L’indret físic. Com jo, després, he escollit aquest racó de divan… No em miris així —li somriu—. Pensa en el que passaria si, allí on vas, coincidissis amb un altre cos. Us desintegraríeu mútuament. Dins del possible, doncs, cal assegurar-se que l’indret serà buit.

—Com ho pots fer? Com pots saber que en un lloc no hi haurà ningú?

—Del tot, no ho pots saber. Sempre t’exposes una mica… El meu pare va trobar un indret al jardí on, abans de construir aquesta torre, que és del 1887, hi havia un camp. I jo, partint d’allí, vaig poder veure que en un lloc d’aquesta habitació, precisament aquí on sóc, no hi havien posat mai cap moble, res que fos un entrebanc. Durant anys i anys, abans de néixer jo, va ser un salonet…

—On la gent entrava, feia visita —se li acut a ell.

—És cert; però no a la nit, que és quan normalment l’utilitzo.

—No pas avui.

—També avui —el rectifica la Jordina—. Ja et pots pensar que he aprofitat alguns viatges per escollir uns moments precisos, quan sé que, en un determinat temps, no hi ha ningú. Un cop —i ara riu—, l’any 1902, vaig viure tres mesos a la torre, de criada dels meus besavis.

Però ell no l’acompanya i, cellajunt, esclafa contra un cendrer la cigarreta que ja està a punt de cremar-li els dits. Després, redreçant-se, es queixa:

—En fas un gra massa. Començaves a fer-me dubtar… Què vols, Jordina?

—Què vull? —i la cara se li enfosqueix, com indignada—. Algú, des dels anys 50 i 51, m’envia uns papers, em conta una història que només jo podia entendre… a mitges, i després, ara, se’m presenta en plena comuna de la clínica… Què vols que vulgui? Ets tu, qui vol! —l’acusa, i llavors, impulsiva, s’inclina cap a la tauleta, on, de sota els papers recollits a l’interior del plàstic, enretira un sobre i, de dins, una foto—. Té, mira! I digues-me que no ets tu!

No, no ho pot dir. La foto, que semblaria contemporània si no fos per la cartolina que revela el pas del temps, el mostra tal com és ara, si bé amb els cabells tallats més curts i vestit amb una americana de ratlles que no ha tingut mai. No és la fotografia d’un afeccionat, sinó d’un professional, i al fons, una mena de drap que penja d’una paret fa pensar en un estudi. Al dors, que consulta, hi ha efectivament el nom del fotògraf.

—Un establiment que hi havia al carrer de la Diputació una vintena d’anys enrere i que va plegar —l’informa la noia—. Em vaig prendre la molèstia de comprovar-ho, i també tu ho pots fer, si vols. No és una fotografia d’ara que m’he procurat…

—No —assenteix en Ricard, i l’estudia de bell nou, amb ganes, es diria, de descobrir un detall, un tret, que no correspongui a la seva fesomia. Però hi corresponen tots.

—Damià o Ricard —fa encara la Jordina—, ets tu. Acompanyava els papers… Dóna-hi un cop d’ull, home!

—Ja ho faré —li contesta, però una rara indolència, si no és reluctància, el priva de lliurar-se a l’acte a aquell examen i, en deixar caure la foto, que es queda cap per avall en un extrem de la taula, es passa la mà pel front, se’l prem amb els dits, els quals baixen cap a l’ull esquerre i el tanquen—. M’has dit que els vas trobar als vint-i-dos anys, o sigui el seixanta-cinc. Si els vaig escriure i hi vaig afegir la foto el cinquanta, com s’explica que durant els primers quinze anys no els trobés ningú?

—S’explica molt bé, i aleshores tu ho sabies. —En lloc de prosseguir, deixa el divan i li demana—: Vine…

Fora de l’habitació, travessen part de la casa fins unes escales que pugen al pis de sobre, i allí, al fons de tot d’un altre corredor més estret i que queda interromput, la noia obre una porta darrere la qual hi ha més graons. Pitja un botó que els il·lumina des de dalt i el precedeix cap a un sota teulada on s’amunteguen tot d’andròmines, baguls i mobles atropellats, entre ells un canterano de potes i de calaixos filigranats que es dreça contra la paret. N’estira dues vares de fusta, laterals, que faran de suport al tauler que tanca la part superior del moble, i explica:

—Feia anys i anys, no sé quants, que ningú no tocava res d’aquestes golfes on jo no havia pujat des de petita quan, un dia, em vaig decidir a tafanejar una mica. No hi havia res de particularment curiós o interessant, els baguls eren buits i aquí, al canterano, s’apilaven tot de rebuts vells i esgrogueïts de la contribució i escriptures de finques que a casa havien tingut i que es van vendre, perquè la família havia anat a mal borràs… Però sense adonar-me’n vaig tocar un dispositiu que va fer sortir un petit calaix, aquest —i ara repeteix el gest d’antany, pressionant darrere un angle, i el calaixet, potser d’un pam de profunditat i d’uns quinze centímetres d’amplada, s’esmuny lleugerament cap enfora—. Ara, com veus, no hi ha res, però aleshores hi havia aquests papers que tinc a baix. Ni el pare ni la mare no en devien tenir idea, d’aquest compartiment secret. No en sabia res ningú.

—Els en vas parlar?

—No. La mare ja era morta, però el pare encara vivia… No sé per què vaig ocultar-li la troballa, ja que els papers eren prou intrigadors. No els vaig entendre, no els podia entendre, i no els vaig tocar de lloc. No els vaig treure i me’ls vaig quedar fins que el pare ja m’havia ensenyat això dels viatges en el temps. De cop i volta tenien sentit, era un missatge que m’enviava algú que sabia que jo descobriria el calaixet i els hi posà, abans que el descobrís, perquè els trobés. Algú, doncs, que havia fet el viatge i al qual, temps a venir, comunicaria l’existència de l’amagatall. Te n’adones, Ricard? Ens hem estimat…

La veu, que no es trenca ben bé, se li posa com humida, tova, i ell mateix sent com pel seu ànim creix i s’escampa una emoció corprenedora que el fa estremir quan, sense cap premeditació, endut per una espontaneïtat que risca de fer-lo impertinent, l’enllaça amb un braç que la serra més estretament que no aconsella un simple gest amical, destinat a confortar algú. I la Jordina, que no el rebutja, ans frega la seva cara amb els cabells, mormola:

—També jo em dic que és impossible, perquè no pot ser que tornis com si fossis un altre, no pot ser ni que visquis… —Alça el cap—. He fet molts viatges, alguns ben lluny, i mai no he perdut ni la memòria ni la identitat…

Ell la prem més, breument, i se’n separa.

—Anem, Jordina.

Quan sopen, perquè ella ha volgut que es quedés, ja ho sap tot de la seva vida. Els papers, en canvi, només els ha fullejat per reconèixer, ja sense gaire admiració, que aquella cal·ligrafia, si no és idèntica, s’assembla força a la seva. Els fulls són nombrosos, i també és relativament llarga la reconstrucció dels fets amb què va entretenir-se la Jordina, i s’ho vol llegir tot amb calma, diu per amagar una reluctància que no el deixa, un cop al corrent de tot el que pot contar-li ella, ben ambientat, doncs, amb aquell misteri dels viatges.

El seu pare, mort de càncer quan la noia tenia vint-i-tres anys —la mare ja en feia més de dos que havia sucumbit al mateix flagell—, fou un metge que, tot just acabats els estudis, va haver de lluitar, potser pel sol fet que es trobava en aquesta banda, contra els exèrcits de Franco. No fou fins desprès, durant els primers anys de la postguerra, que la repressió del feixisme contra el poble català va despertar-li la consciència política. Relacionat amb un modest grup de resistència, va ésser detingut dues vegades i, la darrera, va haver de complir dos anys de presó dels tres a què fou condemnat pel TOR La mare, que simpatitzava amb aquestes activitats sense intervenir-hi, treballava en una farmàcia propietat d’un oncle, i gràcies a això la família no va conèixer mai la misèria, únicament les privacions compartides per tota la població. Als Artola, antany rics, ja només els quedava la torre on vivien.

Ella, la Jordina, que volia estudiar farmàcia, empesa per la mare, esperançada d’heretar l’establiment de l’oncle, home solter i sense fills, se sentí de seguida repel·lida per les fórmules químiques, hi renuncià i, després d’un període d’indecisió, va cursar els estudis d’infermera. Ara feia prop de dos anys que treballava a la clínica Barcino, la seva segona col·locació.

Quant a l’habilitat de passar d’una època a l’altra, únicament s’havia avingut a dir-li, per ara, que el pare l’adquirí en plena maduresa, d’una manera accidental, i que se n’aprofità poc per un motiu que, convencional i tot com és, planteja un problema; li feia por la possibilitat de morir durant un dels seus viatges. Ignorava, és clar, quina seria la situació del cadàver.

En Ricard, que no ha deixat de pensar-hi poc o molt durant tota l’estona, ressuscita l’assumpte a les postres, quan diu:

—Si el viatge és real, podríem morir fora del nostre temps, és cert.

I alhora, és una absurditat que algú nat l’any setanta, per exemple, mori a començament de segle, si ha retrocedit fins aleshores.

—Ho és —confirma la noia—. Tot això l’enquimerava força i el cohibia. A mi potser no em preocupa tant, encara que m’intrigui, perquè sóc jove i tinc bona salut…

—Pots tenir un accident —li objecta ell—. Sigui com sigui, si algú mor fora del seu temps, resulta que l’enterren abans d’haver nascut. D’altra banda, si no podem morir en el passat, ens assegurem la immortalitat. N’hi ha prou d’anar retrocedint.

—Això no —fa la Jordina—. S’hi oposa que en el passat no ets més jove, i vas envellint. El temps no t’estalvia. Si t’estalviava, sí que no es podria viatjar.

—Entenc. No tindries cap lloc on anar. Dins del temps de la teva vida seria impossible per allò que hem dit, que et duplicaries, i més enllà perquè no hi hauria coincidència d’edats… Ara, tant si t’hi mors com si no t’hi mors —pondera—, sempre ens trobem amb el mateix, que en el passat anterior a la teva naixença no has nascut… Aquesta és la paradoxa, Jordina: com pot ser que siguis en un moment anterior al teu naixement?

—És un problema, sí. N’hi ha molts.

—Per exemple, aquest altre: què passaria amb una dona que, havent concebut ara, anés a parir al segle passat? El seu fill seria més vell que ella. Imagina’t aquest cas: una mare del nostre temps que infanta cent anys enrere, torna aquí i, en un altre viatge, retrocedeix fins l’any trenta, quan el fill en tindrà cinquanta-i-tants. El pot veure morir de senectut quan ella encara és jove. I no el pot pas portar aquí, un cop parida, perquè aquest temps nostre és un futur que encara no existeix per a la criatura. Hi ha d’arribar pels seus passos comptats, com tothom… No, Jordina —declara—, no pot ser. No pot ser! No hi ha viatge.

—Hi és —el contradiu ella reposadament.

—Et voldria creure, t’he cregut un moment, perquè sé que ho dius de bona fe… Però és impossible. Objectivament impossible, Jordina —subratlla.

—Per què, objectivament? És la teva lògica, la teva manera de raonar que decideix què és objectiu i què no ho és. Però els raonaments poden ser defectuosos si ens falten elements, com ara. Cada cop que s’ha fet un descobriment la realitat canvia, i canvia, doncs, allò que teníem per objectiu. Que costi d’adaptar-s’hi és una altra qüestió. Hi ha una rutina mental que hi posa obstacles. I et diré més: el fet que no trobem explicació a alguns fenòmens no priva ni ha privat mai que existissin. És que l’home sabia què ocasionava la pluja, el llamp, el llampec?… No. Però no els negava.

—No és el mateix, Jordina. No confonguis, si et plau… Tothom podia observar aquests fenòmens que no contradeien res d’allò que se sabia, que formaven part d’un ordre natural. En canvi… això, aquests viatges són una experiència únicament teva, o teva i del teu pare, si vols, que contradiu una experiència comuna, universal, i unes condicions objectives, insisteixo, del temps. Anomenem temps, precisament, allò, aquell moviment que només avança en una direcció…

—I qui ho nega? No pas els viatges, si continues posant anys en lloc de treure-te’n.

—Però el temps passat no existeix, Jordina…

—Tampoc no t’ho dic. En viatjar no vaig a cap indret que existeixi ara, simultàniament amb aquest, el nostre, sinó al que existí. El temps no es modifica gens. Sóc jo qui em situo en un altre moment seu, des d’on continuo seguint el seu curs.

—Però allí no hi eres al seu moment, quan era actual…

—És clar que sí. Hi he estat sempre, perquè només hi ha, hi ha hagut, aquell.

Parlen tots dos alhora, prenent-se la paraula de la boca, però ara en Ricard fa una pausa, alça un dit advertidor, gairebé solemne, com si sobtadament se li hagués acudit una objecció definitiva que la silenciarà, i ella, que anava a prosseguir, espera.

—Si hi has estat sempre, hi deus tenir un passat. Tot el teu passat, des de nena fins al moment que fas el viatge. Una família amb la qual vius, un col·legi on vas anar de nena, unes amigues… I com que pots viatjar a qualsevol indret, és arreu que tens una història. Hi ha milers de Jordines, cadascuna amb la seva pròpia peripècia, i això no obstant, totes elles una sola… No s’assembla una mica, però en gran, al misteri de la Santíssima Trinitat?

—No —diu ella, sincera—, no hi tinc cap antecedent, cap història.

—T’hi incrustes, doncs, com un cos estrany. Com algú que és diferent, que no pot confiar-se… Qui sap —somriu— si els profetes de què ens parla la Bíblia no eren homes vinguts d’un temps posterior a aquell en el qual predicaven… I les endevinadores?

La noia es mossega els llavis, mortificada no pas per la seva incredulitat, sinó per la burla implícita en les darreres paraules, però no esclata amb cap mot d’ira, amb cap expressió indignada, com havia fet primer; ara es domina i és en un to simplement dolgut que, a la fi, diu:

—M’està bé per haver volgut embarcar-me en una discussió quan, com he reconegut abans, tampoc no ho sé tot o, millor, no sé res. No em creguis, doncs. I ni cal que llegeixis tots aquests papers. Conten moltes coses, però d’explicació no en donen cap. No et convenceran. Si no ho han fet la fotografia i la meva desaparició…

—Una sola cosa em pot convèncer, Jordina.

—Quina?

—Que repeteixis el viatge i te m’emportis amb tu.

—No em puc emportar ningú. Coses sí, com els vestits, o si les agafo… però cap criatura.

—Digues-me, doncs, què cal fer. I ens n’anirem plegats.

Uns segons, l’expressió, contreta, es relaxa i sembla com si, temptada, es disposi a avenir-s’hi, però després mou el cap.

—No puc, Ricard. Vaig prometre…

—I vas faltar a la promesa, com has reconegut, i precisament amb mi, segons tu.

—Ja t’he dit que ens devíem estimar molt.

I ell, desimbolt:

—No podem tornar-hi?

—Potser sí —i un somrís malencònic li ronseja per la boca—. Jo potser ja t’estimo… No em fa res ser-te franca, Ricard. Si parlaves amb la gent que em coneix, sabries que no sóc ben bé una noia convencional, i menys ho he de ser ara. Quan vaig trobar la foto tenia la teva mateixa edat, i des d’aleshores m’he entretingut moltes estones mirant-te, mirant-la, amb un sentiment al qual també contribuïa allò que escrivies. No és estrany, em sembla, que m’anés enamorant una mica de tu, sense adonar-me que el temps passava i que jo em feia vella.

—No ho ets ni m’ho sembles —protesta el noi—. I si aquesta història fos certa, quan ens vam estimar, i ara repeteixo unes paraules teves, també ens separaven vuit anys. L’edat, per tant, no et va preocupar gaire.

—No. I ara tampoc. Però les circumstàncies no són les mateixes. Ara tu no m’estimes, i és natural si sóc una perfecta desconeguda. Tu mateix ets un altre pel sol fet que no recordes res.

—Si ho mirem així, tampoc no recordes tu.

—Però jo he viscut amb aquella història present, me la creia perquè sé que el viatge es pot fer, i ara s’ha confirmat: ets aquí. Escèptic —renova el somriure—, però aquí.

—Llegiré els papers, Jordina. Aquesta mateixa nit, si me’ls confies. O si vols que em quedi amb tu…

—No; emporta-te’ls. Per què, però?

—Et podria dir, sense que sigui tota la veritat: perquè no seria del tot humà si no m’intriguessin, com m’intrigues tu.

—I la veritat completa? —interroga ella.

—Bé… Perquè aquesta habitació és acollidora i m’agradaria tornar-hi.

—Cal creure que en un altre temps t’hauria dit: sempre que vulguis. —Fa una pausa, decanta el cap—. I ara també… Sí, també ara.